Carta a dos mil mestres del Camp de Túria
Escola Valenciana aplega avui la festa gran per l’escola a l’Eliana. Les Trobades del Camp de Túria obrin la campanya de matrícula cada any, per una escola activa, altruïsta, viva, compromesa per la llengua, naturalment, pel coneixement, pel territori. Potser que els dos mil mestres que han de ser motor d’aqueix model encara no sàpien com d’important és la seua feina, ni els hauran explicat quin paper fonamental tenen, a l’escola i a la societat. Us heu de deixondir, mestres, espavilar, en favor d’una de les feines de major responsabilitat. A les vostres mans és si els xiquets llegiran,. si seran respectuosos dels drets, si voldran ser lliures, si s’estimaran la llengua… mestres, si sou per somoure les consciències, no bequeu.
L’ateneu de Bétera participarà avui de les Trobades amb un taller de lectura: llegirem textos de Ferran Zurriaga i de Carme Miquel. Serà el nostre homenatge avui als mestres, principals en un país modern i lliure. Us deixe un dels textos breus que llegirem avui al taller, sobre l’escola d’Olocau, del nostre mestre Ferran.
«Quant de fred vam sofrir els anys de la postguerra. Especialment, a les aules de l’escola vella.
L’escola, inaugurada el 1869, era sobre un solar que havia donat el comte Pasqual Vicent de Fenollet i Crespí de Valldaura. A la casa de la vila es guarda com un tresor el projecte d’aquestes escoles, realitzat pel mestre d’obres Domingo Chapa, de Montcada, el 1867. Construïdes de nova planta, juntament amb les cases dels mestres, era un dels primers edificis d’escola rural del País Valencià. El document, amb plànol i dibuix, té una introducció molt raonable, justa, sobre els drets de l’educació dels xiquets.
Recorde aquella aula enganxada tota al talús de rodeno per on, si l’hivern era humit, es filtrava l’aigua a raig. Quantes vegades recollíem d’aquelles parets emblanquinades el polsim del salobre.
Quant de fred teníem, en aquella aula llarga, fosca, amb tarima de fusta, que era un veritable niu de pols. Una escola de peus freds, gairebé gelats, que deixaven créixer tot de prunyons.
També feia fred a les cases. L’hivern d’aquella infància, que, a nosaltres, se’ns feia tan llarg, feia eixir els vells als cara-sols del Pla del Castell, del camí de la Pinaeta, de les Eres. Cara-sols de converses silencioses, de records moltes vegades tristos, records dels fills desapareguts a la guerra; i la por, aquella por dels qui se sabien perdedors.
Quins hiverns més freds.»
Olocau cau de somnis, Ferran Zurriaga, 2003