Ulisses20

Caldrà continuar remant, com venim fent fa cinquanta anys. Contra la caspa espanyola, ampla del psoe a vox. Un arc de poca variació política, pel que fa als valencians: que hem notat gaires canvis els últims vint?, trenta?, vuit anys?, en el camp, l’escola, la sanitat o el jovent, en la universitat o en les petites i mitjanes empreses? en les grans?, en els jutges, els fiscals o l’església?… Pel que sembla, els joves s’han afegit a l’onada espanyola de més feixisme, que vol dir més precarietat, i més rebuig a la llengua: com si els joves s’estimaren repartir pizzes de per vida o repartir-ne fins que no pogueren menjar sinó pizzes, en exclusiva els joves renuncien a la rebelia d’uns anys ençà en canvi de la banalitat i l’adolescència perenne. Juguem en una lliga regional, els valencians, mentre espanya ens amortalla cada colp més estrets. Ves si no sabíem que dins l’espectre espanyol, els valencians no pintem un rave.

Al poble, em dol pels amics de compromís, que encara a l’oposició i amb apenes un marge estret de recursos, s’han defensat com podien (encara podrien pactar amb els rics a veure qui tremolava). Les polítiques difuses i temorenques no ajuden. Pel que fa al país valencià, en canvi de regalar als adversaris, espanyols per damunt de tot -com diu a les casernes-, vuit anys balafiats, per aconseguir uns quants detalls d’igualtat i inclusió, unes quantes molles i a córrer pels carrerons de bicicleta. Ara, ni la llengua, ni l’escola, ni la identitat han guanyat gaire, jugant amb por; menys encara amagant que som valencians: perdre i més perdre. Amb espanya, els valencians juguem a lligues dependents, d’asfíxia; som de regional i només ens deixen decidir sobre el paper higiènic i la submissió a l’espanya mercadona.

Vuit anys de camí per arribar fins ací; no dubte que, per uns quants coneguts, s’ha fet alguna cosa o diverses coses, en canvi de cap requisit, ni de clamar ser qui som, ni d’equilibrar balances fiscals, ni de demanar el dret de decidir, ni de connectar el país amb els mitjans públics, ni de frenar els insults a la llengua o els abusos policials, ni de renegar de la corrupció judicial i borbona, ni de frenar l’entrada il·legal de taronges ni de cercar una eixida professional als joves o de plantar cara a l’església feixista… Si el balanç serà minso que àpunt necessita posar el mapa de l’espanya franquista per saber si plourà a Burjassot o a bétera. Més garrofes no som perquè en pujar de preu no trobes prou plantons disponibles. Ja vorem si no se’ns oblidarà també de batollar-les.

El partit més corrupte d’europa torna fort i gaiet. Robaran, corrompran, endeutaran de nou els valencians amb focs i castells, perquè sempre acabem pagant els plats trencats i els plats nous, nosaltres. I en línies generals, res no haurà canviat, ni al camp, ni a l’escola, ni a la justícia ni a la borbonia, ni a la cooperativa de bétera: perquè mane qui mane, jugar a regional sempre fa mal.