“Milanes, birros i quartons”, de Picornell
“i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües”
“Ermengol de Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç…” —Ací recorde mon pare que se’m fa present també al camp, amb els noranta fets, la bicicleta recolzada a la figuera de Sant Ramon, QUE no va ser passats els vuitant-cinc que em va dixar pujar-hi, a meitat, per tallar unes branques que enforfuguien la capçada, i no deixaven traure aquelles figues que esperàvem boníssimes «treu aquella, aquella també»—. Però l’Ermengol continua, en aquest llibre de Picornell, queixant-se de la falsa modernitat: “Saps què te vull dir? Que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit.”, diu n’Ermengol. Com ho diu i com ho explica el mestre Picornell són una lliçó, de llengua popular ben culta, i de mestre escriptor que la transcriu amb essència. Després l’home ens parla de la palla de blat, de la palla d’ordi, de la palla de civada, el blat-xeixa (el de bona qualitat), i mon pare em parlava d’altres palles de cireal i de blats que no recorde, i no ho vaig escriure ni apuntar enlloc, allò. Sí que, com diu Picornell, té tanta raó, que és la fi d’un món, i de la riquesa d’una llengua tan plena… i davant d’eleccions no sé si cap polític ho sabrà destriar. Cap ni un. Ni els nostres mateix.
D’una lectura per gaudir a…
La fi d’un món, de Climent Picornell, el Gall editor, Pollença 2023