Arxiu mensual: abril de 2008

LA GUITARRA MAGICA

Vaig assistir com cada cop que ens visita en les seves gires, com si d’un ritual religiós  és tractes al concert de Mark Knopfler.

El cert es que aquest gran music, conegut pel gran públic per la seva època com líder de la mítica banda Dire Straits, una vegada va tancar aquesta etapa va seguir la seva carrera en solitari, on ja editat diversos treballs, el mes recent aquest “Kill to get crimson”, on en una línia cada cop mes intimista i personal amb aquells tocs de guitarra que l’han portat a la fama.

 

El cert es que les prop de 7000 persones que varem assistir al Palau Sant Jordi, érem els incondicionals de sempre, una parròquia fidel, on els pares amb els seus fills què descobreixen aquest gran mestre es una imatge cada cop mes usual.

 

Tot i les deficiències de so inicials, Knopfler va anar desgranant els temes de la seva carrera en solitari acompanyat d’uns grans musics, com es habitual en ell, uns autèntics virtuosos en els seus instruments, entre ells dos membres mes de Dire Straits que l’acompanyen en aquesta gira.

 

No va abusar dels grans i comercials temes de Dire Straits, però no van faltar clàssics com “Romeo and Juliet” o “Sultans of Swing” entre d’altres que van elevar la temperatura del pavelló i l’agudesa dels sentits fins dalt de tot.

 

Cal destacar l’entrega del públic des del primer moment que ja sap el que va a veure, i aplaudeix cada repic de guitarra del mestre.

 

Jo personalment destaco la cançó  “Spedway at Nazareth”, un tema on la banda es va incorporant poc a poc i s’aconsegueix un clímax al final verdaderament espectacular.

 

Per finalitzar aquest concert de mes de 2 hores de durada, els bisos habituals i el mític “Local Hero”, on la carn de gallina es el mes habitual entre els assistents.

 

En resum un gran concert d’aquest gran music que frega la seixantena d’anys, i que segueix en gran forma, ja esperem el proper disc i la propera visita per tornar a gaudir-ne.

AUTOCRITICA A L?ESGLÉSIA

La visita del cap de l’església catòlica, el Papa Ratzinger a Estats Units ha portat situacions tenses, com la reunió a Boston amb víctimes de pederàstia.

 

Efectivament, les contradiccions d’aquesta església  anomenada Catòlica son moltes i variades, una cosa es el missatge que promou la seva fe, o sigui amor, perdó i fraternitat entre els homes basats en una història que ha perdurat al llarg dels temps, i l’altra l’ús que n’han fet al llarg dels segles.

 

Aquesta reunió amb el President Amèrica  Bush, precisament un home sense mases escrúpols, i amb una llarga llista de crims executats per la seva gestió amb guerres  per purs interessos, no em sembla la millor manera d’engrescar els fidels d’aquesta religió.

 

L’altre capítol, es la rebuda de les víctimes de pederàstia per part de membres d’aquesta església a Amèrica.  No son un, ni dos, sinó molts casos d’aquesta colla de depravats que abusant de la bona fe de molta gent han arribat a límits intolerables.

 

La denuncia, autocrítica i acció de la justícia hauria de ser fulminant, amb aquestes ments malaltisses que al llarg dels segles, han provocat guerres en nom del seu imaginari amb una operació de marketing espectacular, persecucions a gent innocent per intentar pensar per si mateixos, execucions sense contemplacions, com amb la crema de bruixes i heretges a la foguera i el suport a tot tipus de règims dictatorials a canvi de quotes de poder a utilitzar contra el poble.

 

 

Un petit estat al Vaticà ple de riqueses, evidentment mai compartides i l’obligació amb estats laics com l’estat espanyol de subvencionar-los amb un greuge comparatiu amb altres religions.

 

Es un món que fa por, amb un Papa de Roma amb una passat relacionat amb el règim nazi i que donar a veure la fragilitat de la ment humana davant de l’adversitat, i on molts busquen pau i consol on realment hi ha guerra i corrupció.

 

El missatge de fons es bo, tot hi que la història en que és sustenta, ningú l’ha demostrada mai del cert, però aquests representants no es mereixen res mes que la indiferència i el menyspreu en molts casos.

BRUSSEL?LES : CLAU EN EL CONFLICTE

Ahir es va celebrar a Brussel·les la conferencia “Catalonia, the next state in Europe?, a càrrec de l’Alfons López Tena.

El Sr. Alfons López Tena, vocal del Consell General del poder judicial, president del Cercle d’estudis sobiranistes i militant de CDC, amb la presentació del director de Vilaweb Vicent Partal, ha desmuntat un dels arguments mes habituals que utilitza l’estat espanyol per evitar el procés d’independència a Catalunya.

 

Ha defensat que la propera ampliació de la Unió Europea seria per ens subestatals, què és convertiran en nous estats com: Catalunya, Escòcia, Flandès i d’altres. 

 

El Conveni de Viena del 78, estableix que la nova nació te dret a assumir les obligacions que ja tenia amb l’estat on estava, es a dir, si vol continuar a la Unió, tant sols ho tindria que comunicar als estats membres i automàticament seria un nou estat membre.

 

El nou tractat de Lisboa, no apunta res contrari en aquest tema, a pesar de que hi va haver intents de posar limitacions a les modificacions de fronteres a l’època Aznar retirades pel tema de Gibraltar.  També va desmentir que Espanya tingues cap potestat de tancar mercats, ja què es una competència Europea, així com la moneda que evidentment seguiria la mateixa.

 

Els arguments van ser seguits amb interès per les autoritats i funcionaris europeus presents, i pel verb fàcil d’en López Tena.

 

Se’ns dubte ell representa un gran valor pel dret a decidir, i pel català sense complexos què amb fets i dades concretes tomba totes les pors implantades per l’estat des de fa molt de temps, i què no son mes que fal·làcies sense cap valor jurídic.

 

El fet d’internacionalitzar el conflicte amb l’estat ha de ser un punt clau en el procés, i Brussel·les junt amb Estats Units son els dos pols on les aliances i acords previs han de ser mes forts, per tenir totes les garanties davant la intransigència i poc esperit democràtic de l’estat espanyol.

FETS I NO PARAULES

Aquest lema era la presentació del President Montilla, i fins ara el balanç no pot ser mes decebedor pels interessos de Catalunya.

 

Sense cap mena de dubte, la possibilitat que el President Montilla abandones poc a poc la seva ment ministerial  i nacionalment espanyola, pel càrrec que ocupa, i la defensa dels interessos de Catalunya per damunt de tot , és va diluint poc a poc.

 

L’últim afer amb el tema de l’aigua, ha estat la gota que ha fet vesar el vas, i mai mes ben dit, la desautorització a les solucions de la Generalitat i la imposició de les mesures a fer servir amb l’agreujant d’haver de pagar-les a compte de les inversions de l’adicional tercera  de l’Estatut, amb un greuge comparatiu respecte altres transvasaments semblants a l’estat., ha estat acceptada sense cap tipus de protesta.

 

El desgavell ferroviari,provocat pel mal crònic del dèficit d’inversions, i la gestió nefasta i burla de Magdalena Alvarez, mai va ser reprovada com van fer la resta de grups.

 

El tema de l’aeroport  del Prat, mai ha defensat el millor model per Catalunya, què es el traspàs total, i en canvi no ha dit res sobre el parany de l’adjudicació de la T-Sud en defensa dels nostres interessos.

 

Els seus diputats a Madrid tampoc han tingut cap problema en votar al Sr. Bono com a president del Congreso, una persona que reiteradament ha menyspreat a Catalunya.

 

Tampoc han tingut inconvenient a votar en contra de la oficialitat de les seleccions esportives o el retorn dels papers de Salamanca, i altres temes què han sorgit i que els interessos del partit mare han passat davant la seva obligació en la institució que presideix.

 

El finançament  i el recurs al Tribunal Constitucional marcaran un altra oportunitat per donar un canvi de rumb, i prioritzar els interessos dels catalans o per el contrari perdre la poca credibilitat que encara li queda, i que els altres dos grups al govern tant poc fan per recuperar-la.

 

EL GOVERN DE JOGUINA

Que la institució de la Generalitat te poc poder es un fet, però que va perdent la dignitat cada dia que passa també ho es.

 

El problema de la sequera a l’àrea de Barcelona, ha deixat en evidencia un cop mes la submissió de la Generalitat a les ordres provinents de Madrid.

 

En un principi per boca del conseller Baltasar, la solució era el transvasament disfressat amb una altra nom, del Segre, fins hi tot el PSC va arribar dir treien pit que tiraria pel dret i començaria l’obra sense permís.

 

Tanmateix, la veu de l’amo va resoldre desautoritzar aquesta opció ràpidament i imposar  la connexió de l’Ebre a Tarragona, allargant fins a Barcelona per una canonada, des del govern en diuen arribar a un acord, i fins hi tot el conseller de medi ambient diu que no s’ha sentit desautoritzat.

 

La veritat es que el poder decisió del govern català es molt limitat, i per acabar-ho d’adobar tant ERC com ICV, activistes en la lluita contra el transvasament de l’Ebre, ara accepten aquest sense miraments per no molestar al PSC, què com sempre ha eclipsat als altres dos partits

 

Des de l’oposició CIU que va defensar el Plan Hidrologico Nacional en el seu moment en contra dels interessos de la gent de l’Ebre, ara critica les mesures preses, i defensa la seva proposta del Roïne, tot un desgavell d’hipocresia i mala memòria col·lectiva en aquesta classe política de tant baixa qualitat.

 

Per si no n’hi hagués prou, el cost elevat de l’obra, sortirà de les inversions previstes per Catalunya, quan a València recentment en una connexió semblant el cost va anar a càrrec del pressupost general de l’estat. Un cop mes un altra presa de pel del Sr. Zapatero cap a Catalunya, amb la col·laboració inestimable dels tres partits que formen el govern, i en especial ERC què sembla  voler perdre els votants restants amb la seva tàctica de crossa socialista, per no parlar de la revolta que això provocarà a la gent de l’Ebre, i la no excusa per en un futur fer una canonada direcció València quedarà oberta.

 

Serà aquest el primer acord de l’acostament PSOE-PP, recuperar el Plan Hidrologico per la porta del darrere?.

LES COSES PEL SEU NOM

El camp semàntic es molt extens i la tendència actual es no dir les coses pel seu nom, com en el cas de la nova Ministra de Defensa, Carme Chacon.

 

l’Associació de militars espanyols, ha manifestat el recel cap a la nova ministra per ser catalanista, pacifista i embarassada, i ha reblat el clau expressant la seva preocupació per la decisió del TC sobre l’estatut català, i la reacció de la nova titular del ministeri.

 

Se’ns dubte l’exèrcit espanyol encara fa tuf de naftalina, i segueix sense evolucionar amb tics propis de la dictadura franquista i amb l’obsessió de la unitat per damunt de tot, i on Catalunya es l’enemic que s’ha de vigilar.

 

La Carme Chacon, pot ser moltes coses, però catalanista no seria una d’elles, en tot cas es nacionalista, però espanyola, esclar.  La seva visió es la oficial del PSC, on els Iceta, Ferran, Zaragoza i companyia marcan la pauta, i no en benefici de Catalunya.  La seva visió es gira en direcció a Madrid i no gosen aixecar cap discrepància amb la veu de l’amo. 

 

La frase del president Pujol, “Es català, tot el que viu i treballa a Catalunya”, es una gran errada, i els exemples abans esmentats son una prova irrefutable. El sentiment de pertinença no ès pot destriar de la persona, visqui on visqui, i es el factor determinant per definir la nacionalitat de cada individu.

 

Respecte als termes de pacifista i embarassada, demostren l’aïllament de l’estament militar de la realitat.

 

Un gran negoci del PSC a Madrid, el mateix nombre de ministeris, i anar rebent les humiliacions que Zapatero ens te preparades per aquesta legislatura sense dir ni mitja paraula.  Sort que ells havien de ser la nostra salvació per solucionar els problemes del país.

 

Aquesta crosta costarà d’arrencar però cada dia que passa va desnaturalitzant mes el fet català arreu.

ELS PAPERS DE LA DISCORDIA

Aquest cap de setmana, la Comissió per la dignitat s’ha reunit a Lleida per anunciar les mesures que prendrà pel retorn dels papers restants.

 

 

Es vergonyós haver de denunciar l’incompliment per part d’un estat d’una llei que senzillament s’ha de complir, com es la devolució dels documents espoliats a Catalunya el 1938 per les forces feixistes, i guardats a l’arxiu de Salamanca.

 

La comissió esta fent una gran feina i seguirà denunciant el no retorn dels prop de 2 milions de papers pendents arribant a l’audiència nacional. Es incomprensible el retard, i la parada de la devolució per part del ministre de torn.

 

El primer paquet de papers ja va ser retornat el 2006 de nit i d’amagat, com si d’una malifeta és tractes i des de llavors silenci i excuses injustificables.

 

Se’ns dubte l’origen be de la mal anomenada transició, que simplement va ser un traspàs de poders i una gran operació estètica, però sense base, nomes així s’explica qualsevol gest de justícia a Catalunya provoqui  malestar i repulsa a l’estat, sigui quin sigui el partit que governi.

 

No es van depurar responsabilitats en el seu moment, i els vencedors en la guerra civil segueixen movent els fils, deformen la realitat de la memòria històrica, amagant les seves atrocitats amb els morts provocats per la part legal republicana i segueixen tractant despectivament a Catalunya per dret de conquesta.

 

Tanmateix, ja res estranya en aquest estat ancorat en el passat,  i on no hi cap res mes que el pensament únic, tancant amb pany i forrellat qualsevol diferencia en nom de l’estat de dret i el sagrat llibre de la constitución.

NI PARTIA NI DOBLA

Hem sabut avui la composició del nou executiu del govern de l’estat espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, i provoca  si més no indignació.

El primer que cal dir, es què la composició es continuista, i què els únics canvis d’actitud que es preveuen son els del mateix President, i el PSOE amb general amb aquest discurs buit d’investidura, i aquesta regressió  a la Espanya centralista escoltada amb les seves respostes als seus interlocutors.

 

 

El nom que pot provocar mes indignació, es el ministeri de fomento, on Magdalena Alvarez, a pesar de les repetides peticions de dimissió per part dels grups catalans, i de la seva nefasta gestió amb el problema de l’Ave i Rodalies sofert a Catalunya, amb una actitud indigne de qualsevol governant per la seva poca vergonya i males arts, ella repeteix i es  alabada per Zapatero, donant a veure la visió i la preocupació nul·la pels catalans d’aquest mag de la política espanyola.

 

Cal destacar el poc pes del PSC a l’executiu a pesar dels seus 25 diputats, i la seva suposada influencia, on aconsegueix 2 ministeris, i on altres territoris com l’andalús sembla passen davant amb les seves tesis.  Carme Chacon la que ha volgut vendre la Catalunya optimista ja te la seva cartera de Defensa, i on amb la seva visió espanyolitzadora de les coses s’hi trobarà com peix a l’aigua, Celestino Corbacho estarà a Treball.

 

Segueixen els principals puntals de la legislatura passada com Rubalcaba o De la Vega, i una novetat José Blanco pesarà a fer-se càrrec d’una fundació com a laboratori d’idees del partit socialista, coneixent el seu pensament, no en pot sortir res de bo per Catalunya.

 

En resum la nova legislatura espanyola comença, i la perspectiva es molt negre pels nostres interessos, on nomes CIU sembla amb possibilitats de caure en un nou parany de Zapatero. PSC desaparegut, i ERC i ICV inexistents, no sembla que hagin de tenir cap protagonisme en el nou projecte centralitzador socialista.

LA CONSULTA BASCA

Desprès dels últims moviments per la investidura de Zapatero, un tema què estarà damunt de la taula  es el procés pel dret a decidir del poble basc

Sembla ser que Zapatero amb la submissió dels diputats del PSC, la no necessitat d’ERC i la compra fàcil del vot convergent amb una mica de fum i publicitat, vol aparcar la qüestió catalana amb poc soroll que no el perjudiqui, i encararà mes els seus esforços en el país basc, on la seva negació al diàleg amb ETA, el contradiu quan es presenta com el gran defensor del diàleg i ens presenta com a novetat la Espanya unida i diversa, o sigui una evolució cap el pensament del PP, donant veracitat a la frase d’en Pla que diu que un espanyol d’esquerres es el que se sembla mes a un de dretes.

 

El Sr. Ibarretxe haurà de controlar en el seu partit les faccions que cediran el tema de la consulta, a canvi de qualsevol promesa feta pel mag Zapatero.

 

Aquesta es la intenció, un possible nou estatut, i aquí no ha passat res.  La posició hauria de ser invariable, i seguir el camí impecablement democràtic expressat pel lehendakari amb una ma estesa a la conversa, però ferm en donar la paraula al poble basc per decidir el seu futur.

 

 

Si el procés avança, tard o d’hora l’esquerra abertzale hi donarà el seu suport, i el pas decisiu com a poble es començarà a donar fent cas omís a les amenaces d’aquest estat de dret espanyol fet per silenciar qualsevol diferencia identitaria.

 

Se’ns dubte amb Imaz apartat de la política, les tesis d’Ibarretxe haurien de tirar endavant amb valentia, i oblidant el tacticisme que tant de mal fa en aquests processos, i del qual l’estat se n’aprofita per no avançar gens amb la lliure direcció que el poble demani.

 

Estarem aspectants per veure per fi tota la virulència que pot desplegar l’estat i moltes de les amenaces que portem anys escoltant quedaran deslegitimades per sempre.

SI NO HI ANEM ELLS ES QUEDEN

Amb aquet lema original i irònic alhora, és convoca l’assemblea d’afiliats de Reagrupament, grup renovador en les eleccions internes d’ERC.

 

Aquesta frase, la recordareu per la campanya del PSC, ideada pel Sr. Zaragoza en les passades eleccions, i què venia a resumir tot una sèrie de missatges en negatiu cap al Partit Popular, què era l’eix del discurs socialista, que s’estalviava fer qualsevol proposta amb el vistiplau i poca memòria de molts catalans.

 

En aquesta ocasió, i amb una dosi de sentit de l’humor, el corrent que encapçala Carretero l’ha volguda recuperar, crec que encertadament, ja què ha de quedar clar sense ambigüitats, que la candidatura Puigcercos i la de Carod son les oficials, i sobretot la primera que controla l’aparell del partit i què han conduït el partit a la situació que es troba ara.  De capa manera els seus candidats poden aportar il·lusió i aire fresc, ja que ells amb la seva tàctica han abandonat l’eix nacionalista, per potenciar l’eix esquerra-dreta, se’ns dubte això no ha beneficiat el procés cap al dret a decidir.

 

Els estirabots i proclames de calçotada sobre el 2014, amb aquest entorn no han estat gens creïbles, vers al contrari, han desprestigiat aquest procés perfectament viable a canvi de les quotes de poder assolides.

 

 

Les davallades electorals, han vingut una darrera l’altra, i ningú ha assumit responsabilitats, ni cap autocrítica mes enllà de desviar el tema amb la bipolarització, les conjuntures polítiques i altres excuses que els votants s’han anat ensumant, abandonant la fidelitat a un partit que tenia un ascens gairebé imparable i que ha vist com en la societat civil el projecte creixia i el partit perdia posicions per conservar la menjadora d’uns quants.

 

Els militants tenen la paraula, saben que hi ha un projecte amb cara i ulls, amb un objectiu clar i un full de ruta per aplicar-lo, aquest està representat per Reagrupament i per Esquerra Independentista.  Ara cal esperar que hi anem i ells no es quedin.