LA REALITAT TOSSUDA DE LA INDEPENDÈNCIA
El Tribunal Suprem del Regne Unit com era de preveure ha dictaminat que el Parlament Escocès no te competències per convocar un segon referèndum i les reaccions i lliçons han de servir per veure la realitat.
La diferència entre Madrid i Londres en aquest cas encara que ens vulguin vendre des d’Espanya que son gotes besssones, cal dir que no ho son. Madrid ja sabem que nega el dret a l’Autodeterminació ja que la llei Constitucional es basa precisament en la indissoluble unitat del territori i per tant la reacció ja sabem va ser la violència, la repressió i la intolerància contra la ciutadania i representants que no compten per res, inclus amb propostes que deixen ben clar que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, com el fet de deixar anar que hauria de votar tot el territori, es a dir un senyor de Sevilla decidint sobre la independència catalana. En canvi al Regne Unit, el Tribunal constata nomes la legalitat de que el Parlament escocés no te les competencies per convocar referèndums, sense negar mai que si Westminster ho cedeix, cap problema pel dret a l’autodeterminació.
Tots sabem que tal com passar al Canada es una manera més subtil de dir que finalment ho decideix Londres la potestat o no de la decisió d’Escòcia, ja que en el primer Cameron va acceptar, però ara sembla que no i aixó els posa contra una paret. De fet i en el terreny de les subtileses d’un Estat, en el primer veien clar que el no podia guanyar com va ser, i ara el context sembla que la resposta es positiva i d’aquí el canvi d’opinió. De fet el tema de la unió voluntaria pel Regne Unit, ja no sembla que sigui tant voluntari, i si molt obligatori. Les reaccions de la Primera Ministra escocesa sembla que es dirigeixen a unes eleccions plebiscitàries, cosa que aquí ja coneixem amb Junts pel Sí i que podria ser una excusa pel poc atreviment a tirar pel dret sense demanar permís.
Aquell mirall escocés sembla que finalment toparà amb les mateixes traves que Catalunya i demostra un cop més que al paradís de la democràcia que s’autoanomena la Unió Europea, si un territori vol exercir el seu dret a l’autodeterminació, els Estats cadascú depenent del seu grau democràtic i de civilització lluitaran i posaran totes les traves per impedir la lliure decisió ciutadana com seria el normal, i tot això ens porta a afirmar que traient rares excepcions aquest dret s’ha d’exercir i no demanar, cosa que requereix que ciutadania i representants no tinguin por a les conseqüències si fracassa i exercir la pressió per provocar que no hi pugui haver marxa enrera, tota la resta son fantasies d’uns partits acomodats a un Estat i que utilitzen la independència per retòrica buida de contingut i poder en aquest cas autonòmic.
Es la realitat tossuda de la independència.