ANIVERSARI PER SEMPRE
Aquest 20 de novembre, hi havia un aniversari, la mort del Dictador Franco, un monstre amb milers de morts a la seva esquena i una repressió ferotge contra la població, mort al seu llit sense cap conseqüència i deixant l’herencia molt ben lligada.
De fet cal dir que Espanya no ha canviat, va rebre aquella herencia enverinada que va pilotar una transició a una democràcia de fireta, gràcies també que l’hereu militar Carrero Blanco va volar literalment de la Terra. Els hereus segueixen bellugant els fils de les estructures de poder espanyoles i el seus titelles, uns partits amb tuf franquista que fan el seu paper a la teorica dreta i la teorica esquerra, un estament judicial que ja hem vist com va en direcció contrària a la Unió Europea i unes lleis fonamentals irreformables i també amb un tuf de franquisme insuportable. La manera de tractar l’afer democràtic català ja hem vist que ha estat amb la violència policial al millor estil de qualsevol dictadura i posteriorment amb judicis que encara segueixen que com els de la Dictadura evidentment son tot menys justícia. Es segueixen veient banderes feixistes amb el pollastre molts cops i exhaltacions de nostalgics que son perfectament legals, que dir de la Fundacion Francisco Franco o de La Falange.
Alhora veiem com s’ha protegit als culpables polítics, militars i torturadors davant pressions com les dels judicis a Argentina i que moriran sense haver purgat les seves culpes tacades de sang. La llei de memòria històrica segueix sent una cortina de fum on els morts als vorals de la carretera segueixen en el record i amb el dubtòs honor de ser l’Estat rere Cambodja amb més morts en aquestes circumstàncies, tota una fita de la vergonya. No cal parlar del cap de tota aquesta estructura, el cap de l’Estat, el Borbó, nomenat pel Dictador i que segueix allà deixant el sistema anterior a la Dictadura, la República en res i sense ni tant sols deixar validar per les urnes a la població el mateix.
La llibertat d’expressió ja veiem com es negada i cantants poden ser a la presó per les seves lletres com Pablo Hassel i altres exiliats com Valtonic i els drets més fonamentals de la societat com el seu dret a decidir negats sistemàticament en nom de la unitat territorial per la força i per damunt de la gent que la conforma, tot un tractat o manual de com no ser una democràcia.
Com normalment es diu el Dictador ho va deixar tot “atado y bien atado”.