ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL GOVERN DE VICHY

Sense categoria

El Govern de Vichy a França, era com es coneixia el Govern francés que ho feia sota l’ocupació nazi i a les seves ordres. Si ho traslladem a la Catalunya actual, trobariem la similitud del Govern de la Generalitat com un col·laborador submís a l’Estat espanyol que ens espia i reprimeix sense contemplacions.

La Comissió del Parlament Europeu que analitzava l’espionatge a diferents Estats ja ha presentat les seves primeres conclusions en un informe que assenyala clarament l’Estat espanyol com a culpable darrera l’espionatge dels líders independentistes, ha criticat la poca informació donada pel mateix, i no veu el motiu esgrimit de seguretat nacional. El dona com a primer client europeu de Pegasus. Critica la seva gestió tant del CNI com del reconeixement de nomes 18 casos dels 165 així per la diferència de tracte per les denúncies del Govern espanyol per espionatge i pels líders independentistes.

Tanmateix el que més indigna en aquest assumpte, es la reacció tèbia del Govern català esperant les conclusions definitives i col·laborant al silenci d’aquest monumental escàndol democràtic espanyol, resumit amb les declaracions de Diana Riba, eurodiputada d’Esquerra i que ens diu que l’informe corrobora la Taula de diàleg. Recordo les paraules del President Aragonès un cop va esclatar el Catalangate en el sentit que les relacions quedaven congelades i reclamant responsabilitats, ara es passa a seguir a una Taula de diàleg amb els espies i assumint amb normalitat el cas.

Una nova presa de pel d’Esquerra i el seu Govern, que defensa una estratègia miserable i ja insultant amb la ciutadania per davant de la defensa dels mateixos drets humans, un comportament cínic que ja no s’aguanta per enlloc, un blanquejament d’un règim espanyol vergonyós que no li ha suposat cap cost, la violència policial, la repressió judicial sense fre, l’espionatge a líders polítics i de la societat civil vulnerant els drets més elementals, i ara ratificats per la Unió Europea al més pur estil de les Dictadures repressives. Una oportunitat per donar un cop damunt la taula, per acabar aquesta parodia sense fí.

No hi confiem, l’estratègia es seguir intentant manipular amb els mitjans i les paraules buides una col·laboració lleial a Madrid per la Catalunya autonomica de sempre i el seu poder institucional garantit, cojuntament amb el pagament dels indults als seus líders. Una venda vergonyosa que ja no respecta res.

El Govern de Vichy s’ha traslladat a Barcelona i de nosaltres depén aturar-lo.

CAL AIXECAR LA VEU

Sense categoria

Vivim plens de xantatges emocionals que ens condicionen, el xantatge de la presó i el xantatge del vot als partits independentistes ja no te més recorregut si volem arribar al final. El poble ha d’aixecar la veu, ja no com a venjança com diu en Jordi Galves, però si com a prova de maduresa i de saber el camí que hem triat i l’objectiu clar que hem decidit entre tots per damunt de tot i tothom.

El sagrat nom de la venjança
Jordi Galves

Té raó el professor Agustí Colomines quan diu que, pel que fa a Catalunya, tant és l’espanyolisme de dreta com el d’esquerra. Ell en diu unionisme però jo no, perquè el que busquen els partidaris d’Espanya no és la unió sinó la submissió dels catalans als espanyols. Ho explico perquè com més clars més amics. És una submissió que veiem cada dia i que ha acabat trencant el vincle dels representats independentistes amb els seus representants. Al nostre país està passant més o menys el mateix que passa al Regne Unit. Al final, després de molta paciència, els votants conservadors britànics ja no volen saber res dels actuals dirigents del seu partit, als que han acabat perdent-los el respecte. Els han descobert conills, tal com són: una col·lecció de criatures aviciades que no es representen ni a elles mateixes, una classe endogàmica de vividors i d’impostors, de falsos patriotes, de traïdors al mandat democràtic que van rebre a les urnes.

Per a molts votants que se senten enganyats no hi haurà major satisfacció que la venjança dels electors a les properes eleccions. La venjança és una paraula emotiva, molt bella i en el món real fa funcionar tota una colla de coses importants, com ara la famosa novel·la d’Alexande Dumas, El comte de Montecristo, o la política exterior d’Ucraïna. Si per venjança les institucions de Catalunya, els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions i la Generalitat, acaben en mans dels partits espanyolistes es produirà un alliberament, un descans, una gran alegria col·lectiva. Perquè tocarem més de peus a terra. I perquè ja no ens farem vergonya a nosaltres mateixos. Al poble, o se’l respecta o que n’acceptin totes les conseqüències.

Som al cap del carrer i l’experiència ens demostra que és igual quan governa l’espanyolisme o l’autonomisme. Tant és que governi Pere Aragonès amb el 155 o sense el 155, les diferències són microscòpiques. Ja va dir Quim Torra, en una ocasió, que l’autonomia és un entrebanc per a la independència. Serà una viva alegria quan els polítics no siguin uns simples intermediaris i manin a cara descoberta els que manen de veritat. Aleshores el vot independentista deixarà, per fi, de ser un vot captiu, un xantatge col·lectiu. Els vots captius sempre són per als cacics i tenen una dubtosa legitimitat democràtica. Deixeu-me recordar que, en una democràcia, els electors han de poder votar lliurement qualsevol opció legal i, per tant, tan democràtic és que guanyi Vox les eleccions, com la CUP, com el Partit Animalista. I, en canvi, el que no és gens democràtic és que guanyin sempre els mateixos disfressats amb noms diferents. Catalunya s’enfonsa dia a dia econòmicament i s’espanyolitza cada cop més gràcies a uns partits retòricament patriòtics però subornats. Tota la gent que viu econòmicament de la mamella autonomista ens vol convèncer del vot obligatori, imprescindible, a uns partits suposadament independentistes que, al capdavall, són més autonomistes i més espanyols que Ximo Puig o que Juan Manuel Moreno Bonilla. Els funcionaris són així.

Sense intermediaris serà més difícil que ens aixequin la camisa, sense exindependentistes que treballin amorosament per a Espanya com Oriol Junqueras o Jordi Sànchez, veurem qui ens governa realment. L’intermediari aixeca la bandera de la independència però, d’alguna o una altra manera, viu dels pressupostos de l’estat espanyol. Sense intermediaris serà més fàcil trencar amb Espanya perquè som persones passionals i emotives. I com a persones passionals i emotives serà més clar, impossible d’empassar que s’estigui espanyolitzant la nostra escola si el conseller d’Educació és Alberto Tarradas fent la mateixa política que Josep González i Cambray. Fixeu-vos en una cosa que acabem d’aprendre. Quan Junts deixat el govern de la Generalitat n’hi ha qui s’hi resisteix amb una valentia que no imaginàvem que tinguessin. Quan els toques la butxaca veus qui són, en realitat. Per a aquest partit és la ruïna econòmica.
I ara imagineu-vos que fem el mateix amb Esquerra, Junts i la CUP i que són esborrats de les nostres institucions per escandalós incompliment del seu contracte amb el poble. Cap llista independentista i alternativa sense diners podrà superar mai de la vida els partits instal·lats al sistema. Tot està organitzat perquè sigui impossible. I tampoc cap partit independentista ja instal·lat acceptarà mai nous militants que facin perillar el domini d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès, de Laura Borràs i Jordi Turull. Els partits, tots els partits, són institucions dictatorials, antidemocràtiques. I tenen reservat el dret d’admissió. Hem de tornar a l’alegria que ens dóna el poder del poble. Allò tan sabut que qui paga, mana, ho hem de tornar a imposar ara mateix. Avui dia l’única, enorme, vergonyosa, sagnant, diferència entre els polítics espanyolistes i els independentistes és que els polítics espanyolistes són autèntics patriotes i no enganyen el poble que els dóna de menjar.

LA IMPUNITAT DELS MONSTRES

Sense categoria

No es pot passar per alt les declaracions de l’exministre Barrionuevo sobre el seu coneixement dels GAL i les seves pràctiques. Un autèntic monstre sense escrúpols que la inexistent democràcia espanyola ofereix amb tota la normalitat i impunitat.

Aquesta transició modèlica que ens volen vendre i la democràcia plena, com més coses surten a la llum, més clar queda que els que ostentaven el poder a la Dictadura, ho van organitzar tot per seguir a l’ombra bellugant els fils d’Espanya amb un teatre de modernitat democràtica i exemplaritat que fets com el socialista Barrionuevo deixa totalment en evidència. Aquesta guerra bruta anomenada els GAL i dirigida pels Senyor X o parlant clar Felipe Gonzalez, un altre dels personatges sinistres sortits d’aquest periode fosc i amb la patina de democrata d’esquerres totalment falsa com ja hem pogut veure.

En definitiva, i amb els delictes prescrits, aquest exministre socialista admet estar al corrent del grup creat a la policia espanyola per fer la guerra bruta contra ETA i amb total impunitat i protecció de l’Estat. Ens parla com si res del segrest de Segundo Marey, detingut per error pensar que era un dirigent etarra i que va ser segrestat i torturat durant 9 dies i que al ser conscient de l’errada es va valorar alliberar o simplement assassinar-lo com si tal cosa. Ell es declara com el capità del vaixell i el que decidia i jugant a ser una divinitat, va deixar en vida al segrestat. De fet 27 persones assassinades va ser el saldo sota la consciència d’aquest criminal sense cap moral i que dels 10 anys posteriors de condemna nomes va estar-hi 3 mesos i de la posterior condemna de 1110 dies en va complir 9 hores amb un indult miserable que marca aquest Estat.

Res de nou en un Estat on un criminal com aquest pot explicar les seves atrocitats en els mitjans com si tal cosa i ens dona el missatge que la ciutadania en realitat no te cap dret, i simplement està molt per sota de monstres com aquest parlant de decidir si algú mor o no, de torturar gent amb total impunitat i tacats de sang sense cap càstig, més enllà de la paròdia de la seva condemna. Quan veieu les imatges de Felipe Gonzalez en el seu iot disfrutant de la vida podem pensar de quins personatges parlem i que el mateix que els criminals de la Dictadura han estat protegits pel sistema fins al final de les seves vides i que els que descansen als vorals de les carreteres enterrats seguiran allà, aquests simplement han seguit el mateix sistema i tampoc pagaran res pels seus delictes amb un Estat que els protegeix.

Es la impunitat dels monstres.

ELS ULTRAS DE LA JEC

Sense categoria

Nou cop esperpèntic de la Junta Electoral Central espanyola que davant la petició europea de la llista dels 59 eurodiputats, ho respon sense passar la llista i anant contra la mateixa jurisdicció europea quan nega la condició d’eurodiputat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí. Una nova lliçó de que aquests ultres no poden estar al mateix sac que la resta de la Unió Europea.

Recordo que davant la sentència per Oriol Junqueras que va ser escollit com eurodiputat i el TJUE li va aprovar la seva condició i deixava ben clar que aquesta s’aconsegueix pel vot de la gent i no per cap jurament a cap Constitució com reclama Espanya. De fet això va donar com a conseqüència que Puigdemont, Comin i Ponsatí aconseguissin la seva credèncial i de facto ocupessin els seus càrrecs i la consequent immunitat. De totes maneres el feixisme no aten a raons i per tant han seguit insistint fins portara la Presidenta del Parlament europeu ha demanar la llista dels eurodiputats escollits a la JEC, cosa que ha rebut la resposta esperpèntica i sense cap fonament de la mateixa. De fet el 2019 la mateixa JEC els va reconeixer com a eurodiputats, però finalment no els va incloure a la llista enviada i ara els reclama que passin per Madrid a jurar la Constitució espanyola com a requisit fonamental, tot hi que com deia aquest punt l’Alt Tribunal europeu ja el va deixar molt clar que no era així.

De totes maneres, dir a un Estat pre-democràtic com Espanya que els càrrecs son vàlids pel vot lliure de la gent i no per cap formalisme burocràtic, evidentment es demanar massa. Les democràcies de fireta no tenen mai en compte a la gent, son una nosa que simplement no te cap dret, ni cap valor. El més important es l’estructura del mateix que mana sobre totes les coses i les imposa sense més.

Aquesta persecució malaltissa als nostres eurodiputats exiliats no ha parat de topar amb la Justícia europea, que sembla no funciona a l’Estat espanyol, ja que si ho fes, els 3 podrien retornar a l’Estat espanyol i no podrien ser detinguts ja que tenen immunitat com eurodiputats a tota la Unió i això encara que sembli mentida inclou el territori espanyol. De totes maneres seguir insistint a aquestes alçades que la JEC està per damunt del bé i del mal davant Brussel·les fa riure per no plorar i fa que aquesta tant anomenada democràcia plena es consolidi com el que es, un Estat pre-democràtic i sense vocació d’anar endavant.

Son els ultres de la JEC.

PARTITS XENÒFOBS

Sense categoria

PP i PSOE, dues cares de la mateixa moneda, les eines emprades pel règim franquista per fer veure que la democràcia espanyola era normal, però a la pràctica res més que la continuació actualitzada de l’anterior model amb els tics autoritaris i xenòfobs respecte a la llengua o els drets de la ciutadania.

Ahir els dos partits van vetar l’oficialitat del català i l’euskera a la Unió Europea. Era una iniciativa de Junts a la Comissió d’afers exteriors del Senat i que es va topar amb la negativa Popular i l’abstenció socialista. Es volia equiparar castellà i català a la Unió, però encara que el PSOE es va comprometre a la Taula de diàleg a impulsar l’us del català al Parlament Europeu, avui ha tornat a demostrar un cop més que el respecte a la llengua catalana es nul i la vocació de les dues formacions es atacar-lo sense fi. Apart els socialistes nomes parlaran respecte el codi penal de rebaixar la sedició i no entraran en els delictes de llibertat d’expressió com demanava el seu soci Podemos.

Realment, caldria tornar a preguntar que fan a Madrid els tres teorics partits independentistes i que sobretot els Republicans amb l’objectiu de blanquejar un partit com el PSOE com a bo i venen el relat de que l’alternativa es terrible. Ahir vam poder veure com la llengua catalana mai avançarà ni serà reconeguda si depén d’ells i seguirà patint aquesta xenofòbia lingüística que patim des de fa 300 anys sense fre. Nul compromís i nou engany de la Taula farsa amb titulars que mai seran una realitat i la constatació que nomes un Estat independent podria garantir la supervivència de la nostra llengua davant la resta. Alhora veiem com la llibertat d’expressió segueix sent tabu en una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola amb l’aval socialista i on cantants per exemple seguiran sent empresonats o jutjats per opinar de segons que, i on per imperatiu legal de segons que no es pot parlar i per damunt del be o del mal la societat queda censurada a l’estil de les millors dictadures, que li preguntin a Valtònyc per dir que “el Borbon es un ladrón” per exemple.

Un nou frau d’aquests tres partits i el seu autonomisme sense límits amb falsos anuncis que tots sabem que l’estructura de partits espanyols mai permetran. El PSOE no deixa de ser dins aquesta ficció, la teorica esquerra d’una suposada democràcia, nomes cal repassar molts dels seus fundadors i dirigents, apart del seu historial de Govern per veure que son un instrument més de la farsa democràtica espanyola.

DINS I FORA

Sense categoria

La vida fora les nostres fronteres evidentment i relacionat amb el nostre procés cap a la independència poc te a veure i això ho veiem cada dia amb molts exemples que semblaven impossibles fa pocs mesos.

El diari alemany Die Welt parla del President Puigdemont i del Consell de la República amb els termes de “Govern a l’exili” i pregunta si hi haun segona oportunitat per la independència catalana, a Barcelona veiem com el nostre Govern ha incorporat persones com Nadal, Campuzano o Ubasart, tots contraris a la independència, i ara en els segons nivells que a la pràctica volen dir uns 90 mil euros de sou anual, persones com la Mireia Boia que com molts d’altres ha deixat els principis que ens havia venut al calaix per formar part d’un Govern autonòmic a les ordres de Madrid i sense cap altre aspiració.

Si parlem d’Alemanya amb l’obertura de la primera delegació del Consell en aquest Estat porta a les referències que abans he esmentat i parla de les batalles judicials hagudes i del futur de la immunitat dels nostres europarlamentaris. Alhora adverteix que Catalunya no pot comptar amb la Unió Europea, com tampoc ho podia fer el 2017 ja que el tema es massa perillós pel conjunt d’Estats. De fet el problema no es aquest, ja que tenim quantitat d’exemples del passat per saber que no es pot vendre una fantasia que no ha passat amb ningú i per voler treure la principal responsabilitat de donar el pas endavant, que nomes es nostra i es el pas imprescindible per desencadenar tot el que vingui. Si aquest no es fa, mai ningú el farà per nosaltres, la lògica es aplastant. Un cop fet, segurament, podrem veure com les reaccions es van succeint i n’hi haurà de tot tipus, les desitjades i les que no, però en qualsevol cas sempre amb el nostre pas donat previament. Es important que aquest Consell encapçalat pel President sigui vist com una mena de Govern a l’exili, cosa que hauria de ser lògica un cop constatat el cop d’Estat del 155 a les nostres institucions.

Per altra banda a l’interior veiem com no nomes hi ha hagut obediència plena al Cop d’Estat, sinó que els nostres partits hi han col·laborat activament des del començament i han tornat enrere a l’autonomisme obedient sense fissures i sense cap aspiració a res més, un poder limitat autonòmic que evidentment xoca amb qualsevol altre relat com el Consell de la República i per tant en fa impossible l’entesa. Mentrestant veiem com el missatge es que tothom te un preu i la desobediència es dilueix amb l’oferta economica espanyola i el qui dia passa any empeny.

Res a criticar especialment a Boya, ja que cadascú pot fer el que cregui convenient i segurament molts dels que ara la critiquen, han fet el mateix en el seu moment, per tant de lliçons en podne donar poques, però no deixa de ser paradigmàtic com la humiliació i l’obediència dins el relat autonòmic ho empastifa tot, i nomes la ciutadania ho pot revertir amb Consell o sense.