Ulisses20

Ja hem cantat massa vegades

les oliveres argentades,

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,

i els ametllers plens de joguines,

i els tarongers de flors albines,

i les figueres gegantines,

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,

plena de fe, la garrofera

[…] Francesc Almela i Vives

En arribar a l’escola, hem plegat garrofes. Sense preàmbuls ni miraments. Els dic, esmorzeu i ens posem a plegar. La parada de quart de primària és la garrofera, una de les cinc garroferes que tenim al pati. Aquesta va venir de Bétera, dels arbres Moreno, i ja comença a fer bones garrofes. Abans que no les xafen, ni passen per damunt sense ni mirar-les, pleguem-les, retornem-li la gratitud que mereix i l’arbre sempre ha regalat, si aquest era el dinar dels pobres quan no n’hi havia res a taula. Però què saben els xiquets, ara, de la vida del camp, d’aquest arbre que va arribar de Pèrsia, que necessita viure ben aprop de la mar, com si volgués dir, de l’altra riba és el meu origen, malgrat que fa segles que els valencians paren compte o en paraven. Jo sóc la siliqua!

-mestre, i tot el curs no farem una altra cosa que plegar garrofes?

Això ja seria un gran què, plegar garrofes i llegir. Llegir i plegar garrofes, parar el sac, sacsar-lo contra terra, pesar-lo, guardar-lo en un racó… De primer els dic que sí, que durant el mes de setembre, no farem una altra cosa, com passava a molts pobles valencians aleshores, i les colles eixien matinet del poble escampades pel terme, a plegar, iniciaven els cants: càntic de la ceratonia! dels xicots! dels nuvis! de batollar i de batre! Els homes havien eixit abans, per batollar i deixar la feina enllestida per als plegadors… Lligar el sac, carregar, transportar… la vida dels llauradors que sentien una passió especial per la terra. D’això m’agradaria parlar-vos avui, què farem aquest curs, què serà important, què anirà primer… I ens pagaràs diners, mestre?, no, no, vosaltres heu d’aprendre, aprendre què és la senzillesa, la gratitud, la humiltat, la feina del camp, la duresa del sol i de la terra, d’un colp ja veus qui és feiner, faces que faces, com n’hi ha que cerca un joc o escapolir-se’n, això també és un art, o bé trobar que allò siga divertit, perquè la filosofia ara mateix dels joves no és en la substància d’allò que fas, si no saber si és divertit per mi, si té cap recompensa material, aleshores es demanen: no acabe de veure perquè ho he de fer? Per aprendre, que responc, per saber com era el país, com era la vida de molts valencians, la vida rural, heu de saber que avui la garrofa val més diners que moltes de les altres fruites que poseu a taula, que trobeu a la taula de casa quan dineu. Al camp, hom ha dit que un quilo de garrofes es pagava a més d’un euro. Perquè el garrofí té molt de valor en cosmètica, això diuen. Les figues a sis euros al mercat de bétera, però les clementines, que n’hi ha que ja les han venudes, a trenta cèntims, i per cinc euros n’hi ha qui t’ofereix fins a tres melons, o dos, segons com siguen de grossos.

He repartit el poema complet d’Almela i Vives i els he dit que l’han de preparar per llegir-lo demà a classe. No n’hi ha deures, mestre? Només la lectura, llegir el poema i venir demà amb ganes de sorprendre’ns. De veritat que no n’hi ha?

—final del primer dia d’escola amb alumnes, què hem fet avui, què explicareu a casa?

Ho oblidava! També els he explicat la metàfora dels peixos: això és l’aigua.