Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: Escola21_22

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

Els mestres que perden el cul

0

A tot arreu que mires, si l’escola no té horitzó, n’hi ha mestres que perden el cul. El perden amb la llei o les lleis, amb les normatives i els reglaments, amb totes les excuses i paranys que espanya ens para perquè vivim pels marges. De cul al nostre veritable horitzó, que fóra l’¡escola dels valencians. Com que els valencians no tenim l’horitzó clar, i el de l’escola tampoc (la satsuma a 1 cèntim, sinyors), n’hi ha qui el pensa per nosaltres, l’horitzó. I el decideix. Un horitzó que mai, però mai, no ens convindrà com a valencians. Si no és perquè volem deixar-nos ensarronar encara més, ves si portarem anys.

Però ja tens tots els mestres perdent el cul, corrent a vore què diuen a espanya, que diuen els papers d’espanya, què ordenen aquells alts funcionaris, la corrupció d’alta volada, els jutges, els polítics, l’església, tots plegats un exèrcit contra l’escola: els sindicats, els partits, la conselleria, les corts valencianes fins i tot, tots plegats enviant-nos circulars, notes, avisos, correus electrònics sobre la lomloe, c0m?, sí,. sí, la lomloe… que és una llei que només afig una petita variació sobre les variacions inútils de totes les lleis espanyoles sobre l’escola que ja coneixíem, horaris, mandangues, mamaes, amb l’objecte que els mestres facen què, una orientació sobre l’agenda 2030?, una felació ambiental?, que és una mena de paper sofridet per dir-nos, dos punts, vosaltres parleu als xiquets de sostenibilitat, escalfament, mediambient i ecologia, mentre nosaltres ampliarem el port de València per abocar-hi més contenidors, més ferro, més ciment, més corrupció, per carregar-nos d’un colp el litoral valencià tan malmés per anys i anys, per acabar de matar l’albufera i les figues de pala, que, de pas que us continuarem agredint, portarem uns quants vaixells grossos amb taronges de l’àfrica, i si ens passa per la bossa del cogombro, més dèficit cultural i encara menys llibertat i menys drets. Inútils.

Veta cí tot el contingut filosòfic d’una altra llei espanyola contra l’escola, sobretot contra l’escola dels valencians. I els mestres i els equips directius ja perden el cul, literalment i física, adaptant-se a horaris, cercant programes, esmenant currículums i participant del mateix desficaci de sempre. Llepar la mà de l’amo, que d’escola i d’educació és qui menys en sap del món, del món civilitzat dins l’euro, naturalment. Si a espanya li la bufa l’escola, per què caram caiguem en la trampa de perdre més temps, mestres!

Sembla que si no caus a la trampa d’ells, no passes per un bon funcionari, que no té res a veure a ser mestre, com per exemple ho eren Freinet o Cousinet o Ferrier, que per suposat que no van perdre gaire el temps en lleis i normes i vòmits que els polítics de torn, i alts funcionaris inútils, ni en sabien d’escola i encara menys d’educació. Aquests només que volien ciutadans inútils, acrítics, com més de dretes millor, per fer rodar la roda i posar-los el pinso al pessebre.

Encara sort si n’hi haurà cent mestres que no es deixaran arrossegar per la caspa educativa espanyola, una mena de contuberni per desorientar l’escola i tenir-la lligada a buròcrates, a fer reunions, informes i una caterva de perdre el temps i deixar la instrucció (!), o l’educació, en mans del pensament feixista espanyol.

Escola Valenciana, sí

0

Ahir vaig ser convidat a parlar sobre el futur d’Escola Valenciana, una institució que vol tornar a ser al capdamunt de tot, en representació de l’escola dels valencians. Liderar l’escola del país, que no volem ser menys, ni menors ni criats de ningú.

Però per ser al capdamunt o al capdavant calen grans horitzons. Sobretot tenir un horitzó clar, senzill, però molt clar. Tampoc no caldria demanar permís, ni viure de ginolls ni caminar a la coixera. I sobretot, no hauríem de deixar-nos enganyar mai més per cap conselleria a mans de falsos progressites, o fins i tot per això, a mans de progressites, que són al remat venedors de fum, comercials d’espanya, que representa una de les escoles més casposes i inútils de tots els temps. Ahh, sí, sí, que n’hi ha excepcions, com aquella gallina de tres potes al museu d’Onda.

Hom no demanaria ni permís ni per favor, si vol decidir l’escola i posar-la al capdamunt. Ni Cossinet, ni Montessori, ni Ferrier, ni Freinet ni Ferrer i Guàrdia van demanar permís per fer escola, perquè tenien l’horitzó clar, net, rotund: van fer via, malgrat que els costés repressió, presó i mort. De tot plegat, l’espanya del psoe també en sap un munt, malgrat que ara li diuen lomloe o ves a saber quantes ocurrències més. Arribats ací, davant una escola que ens voldria lliures, espanya, el psoe al davant, ens enviarà la guàrdia civil a l’escola, contra els mestres. I aquests vindran encantats, contra els mestres.

Així que opreguntem-nos si l’escola, l’escola dels valencians, volem ser a primera fila?, si volem posar la matemàtica al capdamunt?, la lectura?, si volem ser com els finlandesos, els millors lectors del món, o com els espanyols, el cul lector d’europa?, volem tenir la millor ciència o ensenyar cretinisme?, si l’horitzó és clar, si el teniu clar a Escola, aleshores remem plegats cap al mateix horitzó, i que cap normativa o llei espanyola no entreabnque mai més l’escola que volem, que cap miserable polític, ni venedor ni saltamarges ens diga què hem de fer i què hem d’ensenyar i com, a la nostra escola.

I per això, només cal fer passes senzilles. Però comencem.

 

Si no veiem l’horitzó de l’escola

0
Publicat el 29 de juny de 2022

Bon dia, som de reunió d’escola per organitzar un nou curs. Oh, si després d’una hora d’intervencions encara no sabem quin és el nostre horitzó, aleshores badem. Sí, ja sé que parlem d’objectius (pobra l’escola que no en parla, més pobra encara si en parleu en excés, d’objectius), en parlem de treball cooperatiu, d’avaluació formadora, de neurociència i pedagogia, però això no vol dir que veiem el bosc, ni tenim més claredat, perquè tants arbres ho impedeixen. Si no tenim clar el nostre horitzó, l’escola que ens fa lliures, ja podem deixar passar hores xarrant amb la millor de les intencions. Haurem caigut en la trampa dels curriculums, de les normatives, de les lleis que ells voldrien que ens ompliren totes les hores i les preocupacions del món, del món de l’escola, naturalment.

Els mestres s’haurien d’entrenar més en aquella expressió d’enviar tanta pellorfa a cagar a la via.

L’estructura organitzativa de l’escola, tan estesa com inútil, va planificada per enterbolir realment la nostra feina de mestres, per desviar què és important i què és una boira, i convertir-nos en una escola de caspa, funcionarial i burocràtica, que és el que ells pretenen que fem, que convertim aquest espai de somoure consciències en un avorriment continu contra els coneixements. Contra la llibertat.

Ah, si no veiem l’horitzó de l’escola amb més claredat.

El vent feixista que vol entrar a l’escola

0
Publicat el 28 de juny de 2022

Si ens mantenim ferms, amb la convicció del primer dia, la fermesa que som una escola de valors, de drets humans, una escola sense fisures, aleshores aquest vent feixista que entra per tot, no podrà passar del carrer, ni entrarà a la nostra escola. Un vent feixista que ens envia la justícia, la borbonia, el psoe o els currículums que madrit decideix… Si ens mantenim forts contra aqueixa barbàrie, aleshores salvarem l’escola, l’única esperança ara mateix d’una societat cada colp més idiota i supèrflua.

A correcuita corren els sindicats, fins i tot els propis, o els partits, o ves a saber què, a alliçonar-nos sobre com afectaran l’escola les lleis espanyoles, perquè ens preparem. Com poden afectar l’escola les lleis espanyoles?, com una ferida inguarible, com una patada al cul i a la panxa. Ves quin sentit pedagògic transpua aquella meseta contra el nostre país i contra la nostra escola. L’única eixida possible és exigir el 100% del curriculum propi. Sense concessions, sense fisures, sense malparits que ens vinguen a dir que són impossibles, que són utopies o tota la merda d’aquella cançoneta de viure agenollats, com uns idiotes. Com si Freinet hagués estat en presó fa cent anys i no hagués valgut de res. Com si els espanyols haguessen de dir-nos res de didàctica, de pedagogia, d’investigació a l’aula, mentre la corrupció o els lladres campen i se’n burlen, i se’n riuen, dels mestres i de l’escola. A cagar a la via.

Nosaltres som de l’escola que ens fa lliures. Això ells no ho podran entendre mai. Vet ací l’únic horitzó possible. L’escola i la llibertat.

 

 

Que el desànim no ens guanye

0
Publicat el 27 de juny de 2022

De vegades, l’escola també és una derrota. Sense desànim si voleu. Sense desànim… Com cantaven dissabte al trinquet de Pelai, “Qui vol perdre de deu? Donem de deu?”

Dimecres havíem fet el sopar de comiat de la lleva de quart d’eso, una lleva que havia patit dos anys de pandèmia sense haver pogut gaudir completament de la seua escola. Ho va dir tan magníficament un dels pares, Rafa (no em sé el cognom), que va fer un dels discursos que caldria emmarcar, per l’escola, per l’esperit de l’escola dels valencians, contra qualsevol derrota. Contra totes les derrotes que patim. Com els catalans, els valencians també anem de derrota en derrota, potser perquè som germans de país, de llengua, de derrotes. He demanat el discurs per poder-lo enganxar ací, a trossos i mossos si cal, perquè l’ànim també és nostre. Com el carrer, com l’escola.

Dijous jo també faré el meu discurs de comiat d’un altre curs de primària, davant un grapat de pares. Un curs del qual no n’estic gaire content, i potser per això vaig cercant el to, la manera com m’adreçaré a les famílies per un altre comiat que hauria d’ésser una festa, que no l’és, enguany no. Potser perquè la pandèmia també ens ha afectat més que no ens pensem. Potser perquè aquesta també és una excusa per tot. Que ja no som joves, que no, i l’escola necessita sempre aquell esperit jove, rebel, contra tot i contra un món que ara mateix redola contra la democràcia i contra la llibertat. Ves, això.

No sabem quina escola tenim, que no ho sabem, i justament per això  rebem per tots els costats. L’escola que ens fa lliures, ves quin lema tan ben triat. I per això els fa mal. La llengua sobretot els fa mal, molt de mal, i ves on són les claus i com voldran fer veure que allò important no ho és, que és una altra cosa. Espanya decideix, l’escola perd.

Sort de mantenir-nos ferms. Molt ferms. Pel mestre Freinet, pel mestre Llorenç, pel mestre Zurriaga, i per tots els mestres que sempre es van mantenir ferms.

L’escola que ens fa lliures. L’escola dels valencians. Ah si els farà mal.

Escola valenciana a Piccadilly

1
Publicat el 8 de maig de 2022

Ahir vam participar de les Trobades d’Escola Valenciana a Quart de Poblet, l’Horta Sud, però també teníem gent que participava d’aquesta festa de l’Horta Sud per l’escola i per la llibertat des de Londres. “L’escola que ens fa lliures”, un lema tan ben triat i tan necessari, en un moment que els atacs a la llengua, a l’escola i al país són ordits per criminals institucionals, disfressats de borbons, de jústica, de polítics o de ximples.

La festa la vam viure amb els cercaviles per Quart de Poblet, amb els tallers de les corones pel coneiximent i amb la lectura dels aforismes de Joan Fuster, aprofitant el centenari, i la saviesa d’un intel·lectual que fa justament cent anys que va nàixer i uns seixanta que ens va guiar en favor de la terra, de la identitat, de l’agricultura, de la lectura i de la cultura majúscula. Des de Piccadilly o des del país, la força de reivindicar-nos: nosaltres els valencians!

—Vosaltres quin aforisme triaríeu per llegir en veu alta davant el món?

Dissabte, també serem a la festa que Escola Valenciana farà a Casinos, el Camp de Túria: aforismes amb els millors torrons.

 

Els valencians joves fan de russos

0
Publicat el 1 d'abril de 2022

Aquest matí he agafat un full i he escrit això. He baixat al menjador de l’escola i ho he penjat en un cartell mural llarg llarg llarg, que explica les coses que fem a l’escola, en relació a aquella guerra de Rússia mata ucraïnesos amb la consciència dels assassins que se saben superiors. Quan hom té al al caodamunt d’un govern un assassí, no podem sinó comptar quants crims faraà mentre el deixen manar. I els que no voldrien deixar-los manar ja són en pressó, o morts o vigilats o acaçats…

«Fa molts anys que els russos obliguen els ucraïnesos a parlar rus. Molts ucraïnesos, joves sobretot, ja feien el canvi de llengua voluntàriament. Si fa no fa, als valencians ens obliguen a passar per l’espanyol, robant-nos els recursos mínims que tota llengua necessita: sobretot parlants ferms i dignes. Que no s’agenollen. Però molts valencians ja els fan la faena voluntàriament. Perquè en el fons, molts valencians joves, en aquesta guerra contra els pobles que volen ser lliures, van en favor de Rússia.

—Oh, sorpresa!»

Joan Fuster ja ho explicava en els anys seixanta del segle XX: “De moment, els catalanoparlants llegim predonimantment en castellà: com una cultura colonial, per més Esprius, Rodoredes, Pedrolos, Brosses, vostès i jo, i les glorioses mares que ens han parit, que s’hi hagen apuntat. Si partim de la base que «el català en la cultura» és una cosa (jo també afegiria l’escola), i una altra «el català al carrer», ja ho haurem fotut per sempre més. És el perill que correm. El de ser una rèplica dels «humanistes llatins», poc humanistes, poc llatins.”

JOAN FUSTER, escrits sobre la llengua, selecció de Marisa Bolta i Toni Mollà, Tàndem edicions.

Els valencians, milers de valencians, joves i grans, també disparen ara mateix contra Ucraïna i contra València, en passar-se a la llengua de l’enemic. I ves que la llengua, cap llengua, no té la culpa de la idiotesa humana i espanyola. Ah, però no sabeu com els agrada als espanyols, fer de russos. I imposar-nos el seu tarannà colonial, mediocre i corrupte.

Qualsevol política espanyola és i serà antivalenciana

0

Ahir va ser el govern català que va rendir-se a l’evidència. El govern valencià ja fa anys que viu agenollat a espanya. En realitat, mai no hem tingut cap poder de deicisió sobre l’escola, tret de les molles que espanya ens ha volgut regalar. Molles i engrunes. Amb la major de les llibertats que suposadament espanya va autoritzar, semblava que podíem decidir què podíem ensenyar a l’escola. En educació, deien els uns infeliços de la mel, tenim totes les competències. Ca!, era mentida. Mai no hem tingut cap poder sobre el currículum, i la vegada que més llibertat ens atorgaven, no era sinó un trenta per cent, màxim trenta-cinc, de tot el que l’escola, diuen havia d’ensenyar, que després també era mentida, d’allò que podíem fer i ensenyar amb cara i ulls. Perquè el currículum espanyol ens té agafats dels ous, atrapats, en uns modos i uns continguts decimonònics. Un femer de decisions que cada colp més, ens allunya d’allò que ensenya europa. Ja poden els gurus venir a explicar contes de fades. Una caguerà de vaca.

Així que vivim agenollats, també des de l’escola. I mentre no decidim el 100% del currículum, els valencians, mai no abandonarem el furgó dels torpalls. A la cua d’Europa, i allò que és pitjor, a la cua del coneixement. Sense la independència dels valencians, sense un estat propi diferent de l’espanyol, els valencians no serem ningú, ni al camp, ni a la sanitat, ni a l’escola, i menys encara en la política.

 

 

Putin: “jo sóc el mascle”

0

L’home més decisiu ara mateix a Europa, és aquest refillet de Putin, que ha posat a l’alçada d’un cuc de què som capaços els homes. Encara al segle XXI, la guerra és l’única resposta d’un home amb prou poder davant un conflicte polític, una guerra i posar un país sencer contra les cordes: malgrat les protestes internes, la manifestacions en contra, la carta dels científics o dels intel·lectuals. Putin és el mascle, un home per damunt de tot, a cavall d’un tanc que apunta contra escoles, hospitals, asils, o ves a saber que més. Perquè els assassins, cada nit tornen a casa i expliquen als seus —a la dona, als fills, als pares si encara els conserven—, que aquell dia han mort uns quants milers d’homes i dones, i xiquets, qui siga que s’haja posat davant les seues bombes. Ell tot solet, ves si sóc fort i ben parit, es dirà, ha sigut capaç de matar milers de veïns només perquè li ha eixit dels ous del mascle que pega un colp damunt una taula llarga i fa tremolar un continent.

Els estats, una majoria, són això encara, malgrat Cezanne, Wiggenstein, Vivaldi, Joyce o el mateix Tolstoi: territoris governats per mascles capaços de decidir per damunt dels drets humans o la bellesa de la vida. Assassins com en Putin, hi ha al capdamunt de molts estats que ara mateix fan com que s’agafen el cap, per aquella cafrada del rus: però en realitat dissimulen, perquè molts farien gairebé el mateix: traure la força del mascle si la democràcia els apreta massa. Encara sort que no tots tenen el poder d’aquell boig rus, el mascle assassí Putin, però si fa no fa, només l’enveja amb què el miren no amaga de quina cosa serien capaços, tants inútils com governen mig món. Justament, perquè mig món i potser que l’altre mig també, és a mans dels més incapaços de cada estat. Una majoria, pobres, que es pensen per damunt dels valors universals, de la vida dels drets.

Putin és un assassí, sens dubte. Ho ha sigut sempre, i sap que molts dels morts del seu país, han sigut provocats pel deliri, de creure’s que ha de perpetuar-se per sempre i contra tot. No sap l’homenic, o potser perquè ho sap tan bé, com de petit és realment, als ulls de la intel·ligència i del coneixement, ell i tots els assassins del món.

Ahir per això, vaig dir als xiquets que llegiríem Akhmàtova, la poeta que va perdre la família també a mans dels polítics russos de torn durant el segle XX, mentre ella maldava per protestar i escriure, des de la tristesa i la impotència, contra tots els Putins que encara havien de venir.

 

LA TORNADA A TSÀRSKOIE SELÓ

Anna Akhmàtova

 

Totes les ànimes de la gent que estime

són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,

doncs, ningú més per perdre i puc plorar!

L’aire d’ací convida a repetir cançons.

 

Un desmai tot d’argent, a la ribera,

va acaronant les aigües resplendents de setembre.

Des del passat es dreça la meua ombra

silenciosament i em ve a trobar.

 

Per més que pengen tantes lires d’aquest brancam

hi ha lloc —sembla— també per a la meua,

i aquesta pluja dolça, assolellada,

ve curulla de bones noves, de conhort.

 

Vaig acabar demanant als xiquets, abans que celebràrem el Carnestoltes, quins versos  llegirien avui els xiquets de quart de primària a Kiev i a la resta de ciutats d’Ucraïna. Però era una pregunta retòrica, evidentment.

Espanya atia el feixisme a Bétera

0

Anit, en una reunió amb famílies de l’escola explicava un dels envits més importants de l’escola, entre més objectius igualment importants, naturalment: la llibertat. Un envit que espanya ens voldria fer oblidar, tot arraconant-lo amb excuses, subterfugis i atacs directes a la democràcia i els drets humans, encara des dels propis programes curriculars que proposa —I ordena per dret militar i de repressió. No oblideu que l’escola dels valencians està envaïda pel sistema curricular espanyol, que dictamina què podem ensenyar o no, en un setanta per cent.

Anit vaig dir als pares que, l’educació humanista, el treball de l’escola en aquest sentit, no significa que després siguem o ens fem més humans. Que els pares han de ser vigilants dels fills i dels seus comportaments, a casa, al carrer, amb els amics, mentre sopen o quan van als extraescolars, o fan aniversaris…, amb els comentaris, amb els programes que miren, amb els jocs, amb la traça d’alguns d’aquests joves que ja apunten maneres feixistes en potència. En les expressions i en les accions.

Quina barbaritat, es dirà ningú, que no veu la palla a l’ull. Però no cal enganyar-nos, aquest són qui prefereixen de viure en un estat feixista, convençuts. Talment com l’actual o pitjor.

A tots els intituts tenim colles feixistes més o menys dissimulades, a tots sense excepció, si bé n’hi ha que marquen més paquet mascle, com ara l’exemple que ha passat a Bétera, n’hi ha que encara no es pensen suficients. Però això de Bétera no és un atzar, ni un cas aïllat. Al meu institut també n’hi ha que canten consignes feixistes, o xiulen, o tenen comportaments fatxendes. Més o menys dissimulats. Arreu que mires, si vols en trobes, d’aquest posat altiu profranquista.

Els pares ja els fan baixar del cotxe lluint banderets que representen corrupció i un lema que les casernes ens recorden sempre: nosaltres estem per damunt dels valors i la democràcia. I si cal… Ai, si els cal.

—De pares cantadors, fills balladors…

Això que ha passat a Bétera, amb uns quants joves que amenacen, se’n burlen o agredeixen la democràcia i alguna vegada els mestres més valents, ja ho van atiar els seus pares contra l’Ateneu de Bétera, en diverses ocasions, o contra aquell Aplec del Camp de Túria, celebrat a Bétera i denunciat per la violència i les amenaces, però els jutges espanyols ja se n’han encarregat de tapar-ho. En aquella violència contra els joves de l’Aplec, hi havia pares, polítics del pp i del psoe, cossos de seguretat, guàrdies civils de paisà…, i representants actuals de l’Ajuntament de Bétera, ves si serà gros, amb consignes franquistes i amenaces de matar-nos. I les denúncies continuen en un calaix. I els homes fatxa representen i cobren pels seus fets.

Aquests joves de Bétera, Nàquera o Serra, que han atacat l’escola i els mestres, són atiats de primer pels jutges del Suprem, del TC o de les JEC, quan aquests són els primers a inhabilitar polítics i ciutadans pel fet dels llaços grocs, inhabiliten persones triades democràticament, perquè els jutges espanyols, corruptes i criminals, són per damunt la democràcia. En canvi, els mateixos jutges impedeixen investigar l’assassinat i la violència terrorista, que n’hi ha centenars d’exemples: els atemptats contra l’Aplec de Bétera volien provocar terror entre el jovent, els xiquets i les famílies que hi participaven, els atemptats contra Joan Fuster o Sanchis Guarner, contra Guillem Agulló, contra les Rambles de Barcelona, no s’han investigat mai encara amb el consentiment de borbons, mitjans de comunicació i totes aquelles palles mentals de televisions alienes i pròpies que juguen a fer passar per acudits les agressions reals del feixisme.

Ací la lliçó, d’una banda, és mantenir-nos ferms en els valors i els drets humans contra l’amenaça de pinxos atiats pels pares, per les casernes, pel psoe o per qualsevol institució judicial espanyola, que no passen de banda de criminals que toleren i potencien allò que va florint irremediablement a casa nostra. De l’altra, és treballar per la llibertat, com ara reclama Escola valenciana, l’escola que ens fa lliures, en canvi també d’actuar amb contundència contra el jovent que fa de braç executor d’aquells jutges o polítics.

Les agressions són contínues, també contra la llengua (la cooperativade Bétera, en canviar les màquines del sortidor, va eliminar la llengua dels valencians sense despentinar-se), i ningú no sembla que es queixe de res, si una rere l’altra, ells, sempre ells, actuen amb aital impunitat contra els valencians i la nostra independència.

De l’altre costat, que més valencians puguen veure que la bandera d’ells representa l’agressió, la violència i l’atemptat contra els drets, situa cadascú en quin costat del camp vol viure-hi. Malgrat que mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble, com deia el poeta, passa per la impunitat d’uns quants espanyols que en pensar-se que són el melic el món, no passen d’una diversitat funcional tan esquifida com antidemocràtica.

 

 

El treball sobre l’educació humanística No significa que després siguem o ens fem més humans.

 

Diari del centenari (8) i del confinament

0

Primer dia de confinament a la classe, després que el virus ens ha pegat tan fort que hem sobrepassat l’estadística: més de deu casos, xa, i ara ja no podem ser a classe, ni aprendre presencialment. Així que ens hem passat el dia connectats, a través del meet.jit.si. Paciència. Per ser la primera vegada que treballem d’aqueixa manera, trobe que la resposta ha sigut molt positiva. Moltíssim. Els he demanat que facen una crònica de cada dia, crònica del confinament de casa estant, jo també en faré i ens n’enviaré una. Cada dia. Almenys que cadascú explique allò d’especial, de diferent, de més interessant.

Des d’aquell confinament tan auster, d’ací poc farà dos anys, quan va començar aquesta pandèmia alà per març de 2020, que no vivíem aquesta situació extraordinària, a més, cal afegir ara com pega de fort als alumnes més joves, malgrat que n’hi ha que els passa ràpid: mal de cap, temperatura altíssima, i un bloqueig general que no els deixava ni apropar-se a la pantalla.

Però hem fet dos grups de treball per al matí, sempre més profitós (!), i tres grups de lectura perquè la vesprada tinga el suc mereixedor de la poesia excelsa. A la vesprada, hem començat de llegir el llibre 66 Poemes imprescindibles per a joves, una tria de la professora Montserrat Ferrer que va publicar Tàndem en els anys noranta i ara ha reeditat Bromera. Si en aquell moment no me’n vaig adonar, ara mateix aquesta joieta és una mostra dels poetes del país i una breu selecció (dos poemes per cadascú) que abasta un temps ample i una tria de noms que farà apamar als joves la categoria del que som els valencians, com a poc, en el panorama europeu de la poesia. Valencians, catalans i illencs…

Avui hem llegit online, i m’he quedat bocabadat de com han llegit tots els xiquets que ho han pogut fer, Carles Salvador, Miquel Costa i Llobera i Vicent Andrés Estellés: Canyar, el Pi de Formentor i Assumiràs la veu d’un poble, una tria per començar que no és minsa ni gratuïta. Una tria per esbatanar l’esperit i l’estima del nostre “cor” per la bona literatura. I encara de regal, agafeu-vos al selló, hem llegit Llorente, què què, el poema decadent “Vora el barranc dels Algadins”, que jo pensava que seria més senzill, però que amb les formes arcaiques, no penseu que es fa fàcil de fer llegir a veus encara tendres que aprenen estàndars sucats i justos:

no té lo món millor, volguts records de ma infantesa, lo vent batent ales lleugeres, qui oir pogués sa xiscladissa, l’aigua corrent los camps anega, en sos espills lo sol llampega, caçadors destres, a joca van d’ànecs silvestres, jo no podré gojar ja d’elles, vora el barranc dels Algadins…

Demà afegirem a la lectura d’aquests quatre trumfos, la poeta Maria Mercè Marçal, un altre alè sens dubte per encoratjar els lectors joves a enamorar-se’n completament, de la lectura i de la poesia…

“Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.”

 

Diari del centenari (7) i del savi Enric Solà Palerm

0

Acompanyar la mort, repartir-nos el dol, si és que el dol deixa fer aital algoritme, repensar el temps i deixar-lo caminar, perquè no n’hi ha manera d’atrapar-lo, ni encaparrant-te’n podem fer-hi res. Avui han soterrat a Teresa, ací al poble, la tia Teresa la perruquera. Feia temps que no es trobava gaire bé. Amb un gest de cara t’ho deia, des del bancalet de casa, que no que no, que no es trobava bé, que eixia a prendre una miqueta el sol i, si molt li convenia, se n’entrava ràpidament a casa. Un personatge complet, la tia Teresa, amb 96 anys, que fins i tot li amagava al fill com de mal es trobava. Tota la vida que hem sigut veïns, que la conec en aquesta casa paret mitgera a la nostra, des que érem xiquets i entràvem a vore la televisió en blanc i negre, entre aquells monstruosos secadors de perol gros on les dones entaforaven el cap; bonança, el virginiano, caravana, i els dibuixos animats del porc de la warner. Els xiquets del carrer, la tia Vives, Moret, que era el gos de Teresa, mentre ella feinejava entre secadors…, Cada estiu menjàvem orelletes a la fresca, el dia de la festa, i ella agraïa sempre la invitació, o li portava unes mandarines fines, les primeres de la tardor…, avui repassava amb els meus germans que quedaven pocs veïns al carrer, veïns de sempre vull dir: uïso, vicentica, conxín, em sembla que qualsevol dia els altres veïns, els més joves acabats d’arribar, també faran compte nostre: ep, ara vosaltres ja sou a primera  línia, ens diran. Fins i tot la llengua del carrer canvia, ves…

 

Sobre el dol, també voldria acompanyar els fills d’Enric Solà Palerm, avui no deixeu de llegir l’apunt que n’ha fet Núria Cadenes. És un article a la saviesa, a la feina senzilla i humil dels homes imprescindibles. És la mostra que aquest país té protagonistes silenciosos d’una categoria sideral, que espanya i els enemics de València ens voldrien amagar sempre. També podeu llegir aquest altre apunt al Temps, de Manuel Lillo, perquè tingueu la dimensió gairebé completa, del jurista Enric Solà.

Jo explicaré dos detalls només de la seua relació amb l’escola, quan encara el vaig tractar, encara sort, amb aquella sornegueria d’un savi que admira què fem els mestres, per la llengua, per l’escola, pel jovent valencià. Ell hagués pogut triar mil escoles per als fills, però va preferir la llengua i el compromís ferm, potser més ferm que el que oferia la pròpia escola. Ací a la imatge, no va perdre l’portunitat de venir a celebrar els quaranta d’anys amb alumnes, famílies, mestres, per retornar-nos la feina principal que té l’escola, de redreçar el nostre país: albert, des de l’escola sense renúncies.

Enguany que escola valenciana llançava les Trobades amb aquest lema, “L’escola que ens fa lliures”, el savi Enric Solà aniria al davant de la pancarta, perquè no perdem, els mestres, els referents, els valors, els envits principals. La raó de ser de l’escola dels valencians.

No sé si els mestres de secundària s’han atrevit mai a explicar als alumnes, als valencians als joves als adolescents, què és el dret civil valencià. Què eren els furs i per què recuperar el dret propi era el moll de l’os. Drets?, Dret civil?, Furs?, Normes i estil de fer propis? Què ensenya encara l’escola, ara, els borbons?, la corrupció?, la injústicia espanyola contra la llengua i contra les llibertats? Us heu atrevit mai, els mestres, a explicar  per què aquells polítics del psoe s’hi han negat sempre, que els valencians poguérem tenir el nostre dret propi…? Drets universals i demòcracia, ves si la lliçó d’aquest savi podria estendre’s encara, a l’escola i a les institucions, si és que foren valencianes i genuïnes, si el coratge d’ensenyar no arrugués els mestres.

I la seua escola, aquella a la qual li sigué fidel tota la vida, en traurà prou coratge per explicar la història dels valencians? La dels grans noms propis que han sigut el nostre mestratge: Fuster, Estellés, Salvador, Solà, Valor… Vet ací quin homenatge més gran. Amb tot, si expliqueu als alumnes història —no la merda dels llibres de text que redacta espanya—, drets humans, democràcia, institucions, els poseu aquest text del mateix Enric, l’home bo, per veure si el saben analitzar:

Estatut d’Elx, article 16: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Diari del centenari (6) i de Joan Fuster

0

Anit vaig començar a repassar el primer volum de la correspondència de Joan Fuster, el volum que conté les cartes amb els grans mestres de la llengua: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu i Villalonga. Aquest primer volum, a posta, és un pou de llengua dels mestres per als mestres d’escola, sens dubte, per això l’he triat el primer dels meus propis 12 llibres que rellegiré enguany, l’any del centenari del mestre Joan Fuster —també coincideix amb el centenari de mon pare, que també era del vint-i-dos, i aprofitaré per explicar-vos nous capítols i confessions de l’apartat pares&fills—. Ho faré, rellegir i llegir Fuster, com un envit dels 12 treballs d’Hèrcules. El millor homenatge, si hom vol dir-ho així, el millor que li podem fer al mestre, és llegir-lo. Sí, però també situar-lo en el context: perquè una cosa que diran fins i tot els que volen instrumentalitzar el mestre, fins i tot després de mort, és que el millor és llegir-lo, només llegir-lo, volen dir. No voldran, per exemple, portar-lo al centre de les idees, al cenre del debat polític actual, no fóra cas que encenga una espurna o una idea nova sobre referendums contra espanya, sí, ara mateix que els valencians continuem sotmesos a aquells xenòfobs, més rancis que viriat i el cid plegats…

Arran d’això del centenari Fuster, LA VEU publica un article sobre com havia de ser aquesta celebració, i publica l’opinió de tres experts: entre més, Maria Conca reclama la catalanitat de Fuster en el seu centenari: si Fuster és el català integral davant i damunt tot, com caram en podem prescindir de la idea?, es pregunta la mestra. És clar que, venint de la Generalitat valenciana, que ha renunciat que altres institucions de Mallorca o Catalunya puguen participar-hi del gros de la celebració, no podem esperar que presenten Fuster com el primer independentista valencià de 1962 ençà, quan l’homenot publica Nosaltres els valencians i apunta que, dins d’espanya, els valencians viurem ofegats, estrets, a punt de l’extermini.

Possiblement per això, per salvar-nos-en de morir ofegats, caldrà denunciar els homenatges enverinats, que només que pretenen amagar el moll de l’os i el repte principal d’aquell home: la llibertat. I per la llibertat dels valencians no podem entendre només fer falles, passacarrers o romeries a l’ermiteta de la malaena. L’únic camí que portarà els valencians a la llibertat serà la independència en tots els sentits. La resta, si voleu que no s’enfaden els espanyols, és malviure, vendre’s la taronja a 10 cèntims el quilo, pagar més impostos que ningú i no rebre sinó les molles que els funcionaris espanyols es passen pel serengue (ara ja sabeu que gaire netes no arribaran, les molles que arriben).

A les cartes de Manent, Carner i Riba, sens dubte que hom aprendrà llengua, n’aprendrà a escriure força, i sobretot a ser un sinyor en acomiadar-nos, tan afectuosos i carregats de respecte com ho feien, els uns i els altres: “Us saluda afectuosament el vostre vell amic… Ben vostre sempre…, el vostre vell amic obligadíssim…, el vostre vell amic i confrare…, repeteixo les excuses i les felicitats, amb el millor record… I ben vostre sempre…, salut i felicitat us desitja el vostre affm.…, l’admiració i l’amistat de sempre…, Saludeu-me la vostra esposa, i maneu del vostre affm…, I accepteu els millors vots i el record més cordial del vostre affm., us abraça ple d’agraïment…, Ben vostre sempre… Disposeu sempre de vostre affm… El vostre vell i amic companyó… Saludeu-me respectuosament la vostra muller. Ben vostre, sempre… Cordialment… Ben vostre… Us saluda amb afecte… Amb l’agraïment, l’amistat i l’admiració de… Vostre… Ben vostre… Disposeu sempre…”

Amb Josep Pla m’atreviria a dir que les coses van més enllà. Hi apareixen les descripcions polítiques, sobretot la submissió dels valencians, alguns petits empresaris llauradors, amb els espanyols. Fuster explicarà a Pla com va de desarticulada la societat valenciana, un país subdesenvolupat, incapaç de cercar una via pròpia a Europa, i per tant sucursalistes dels profitosos empresaris cerealistes de Castella, que sabran treure suc de la submissió per anys i anys. La “vitalitat valenciana” que és intensa, diu Fuster, és estèril. Perquè l’han d’aministrar a Madrit, que no són ximples. No són llestos, però no són ximples, a l’hora d’aprofitar-se’n del viure agenollat valencià. Encara si dura aquest desquilibri de relacions, que en el segle XXI els governs espanyols —ells es pensen progressistes— ajudats pels governs valencians “de política estèril” ens tenen agafats dels ous.

En aqueixa carta a Josep Pla, Joan Fuster fa un repàs de com va el País Valencià i quin auguri o futur veu ell, a través d’uns quants joves universitaris, això només, que fan rutes (ell s’hi refereix a trucs), escriptors, poetes —Massa poetes, diu, cultura, o cultureta…, amb tot troba un badall d’esperança en aquests valencians, i malgrat que no n’hi ha recursos propis, caldrà cercar-los per engegar alguna cosa que revitalitze el viure valencià… Potser que aquesta carta siga la clau del llibre d’aquest volum I de la Correspondència, una declaració-descripció del nostre país en 1962, d’aquelles cendres que encara havíem de renàixer tots.

Dirà Pla a Fuster: “l’avantatge que tindrem sempre els liberals sobre els comunistes, és que nosaltres no acceptem la policia. No és una qüestió d’idees. Les idees són molt poca cosa. És una qüestió de pell, de fets.”

Els nostres polítics actuals sembla que ho han acceptat tot, la policia, la repressió, l’infrafinançament, els borbons, els militars, els retors, el psoe, l’extrema dreta… Fins i tot han sigut capaços d’ordir un centenari Fuster amb nom d’Unamuno… Com si encara, els cerealistes de castella de què parlava Fuster, haguessen de governar-nos sense despentinar-se. Encara no havíem fet prou albardes i cabeçons per tants rucs com es crien a les institucions valencianes.

Diari del centenari (5) i dels dimonis contra Sant Antoni

0

Als vint anys, Antoni l’Egipci va vendre tot el que tenia pe repartir-ho entre pobres i desconeguts. Va escoltar aquelles sermons que animava els rics a deixar-ho tot i pegar a fer vida d’eremita. Antoni l’Egipci va esdevenir pobre, de primer, que va ser dels primers a creure que el cel seria dels desgraciats abans que dels botiflers o dels borbons. I va començar un viatge penós cap a Tebes i el desert. En arribar-hi, no se sap exactament on, es ficà a viure en una cova. Naturalment, de no menjar, o de menjar només herbes i cucs, i encara sort si trobava una serpeta o un ratolí, va començar a patir al·lucinacions. Va tenir malsons i atacs de mala consciència que no el deixava dormir:  sobre la germana, òrfena i abandonada a cals oncles o ves a saber on, pobra, dels camps que havia abandonat i ara serien plens de males herbes o de fitòctora, va tenir dubtes d’allò que havia fet: abandonar-ho tot i donar-ho als pobres, que ara s’estarien bregant per les riqueses que ell havia regalat…, abans que eren tan feliços sense res i morint-se per terra de gana.

Fou aleshores, que Antoni l’Egipci es va sentir vigilat: va trobar que els dimonis el perseguien. Sobretot quan tenia davant, només per menjar, els cucs i les herbes i pensava en aquelles safates de carn tendra rostida amb cremes veganes i fruita que havia abandonat tan fresca penjada dels arbres, ai, en els temps que era ric pensava l’home… Fins i tot va arribar a tenir deliris sexuals (aaahhh!), a la seua edat ningú no era sant encara, i els vint anys són el principi sexual de tantes durícies com de molts mals pensaments mundans: també se li van aparèixer els dimonis per això. Però res de res. Els dimonis no aconseguien de tombar-lo cap a l‘infern, malgrat totes les trampes que li paraven. Antoni l’Egipci no vinclava. Era dur com cent canyes de barranc plantant cara a la pitjor maldat.

Així que El Dimoni major, Satanàs mateix, va enviar-li la pitjor colla de dimonis que tenia en reverva, els dimoniots més bruts, tramposos i malparits de l’Orient i d’Occident. Una colla de dimoniots que no van estar-se per romanços: van agafar unes argelagues africanes punxegudes com els ferros de punxes, les van banyar en vi agre i s’hi van acarnissar, que li van pegar una pallissa que de poc no el maten. El van deixar per mort, ells, espellifat i amb lesions de pronòstic reservat, i al 112 que cride sa mare… Però en aquella època, els serveis d’urgència no tenien línia, no hi havia internet, ni gaire servei a distància, els hospitals del món es podien comptar amb la mà, i sa mare feia uns anys que era morta, pobra (mai ningú no diu res de sa mare, en les llegendes), així que només el van poder socórrer els altres eremites que havien fet com ell, abandonar-ho tot, riqueses i faenes, i pegar a viure de les misèries del desert, que també van preferir les coves a la comoditat de ser funcionaris de per vida… Uns quants dels veïns que es van atrevir a curar-lo, el van fregar amb draps bruts, arrencats de les tombes d’uns altres eremites que feia dies que es podrien que eren morts, i amb sorra fina del desert el van torcar i després mig colgar, uns dies…, total si acabarien gairebé tots igual.

El miracle és que Antoni l’Egipci era molt dur de cap, moltíssim, va resistir i, incomprensiblement, al tercer dia va obrir els ulls.Cva sobreviure. La gent va començar a dir que perquè era molt bo i pregava molt i en diverses llengües, grec, llatí, llatí vulgar, el covero, que era la llengua de les coves… Ell era d’una família bona del nord d’allò que després seria Itàlia, però n’hi ha que diuen que venia de Grècia, perquè els grecs sempre deien que, enllà de Grècia no n’hi havia res, així que si ho llegies bé, doncs de Grècia, i encara tenia ell una germana òrfena, pobreta, i vinga la gent a inventar i a fer-la més grossa. Cadascú n’inventava una més alta que l’altra. La bola grossa va arribar al primer cel, i el déu dels cristians que tenia la ullera llarga, es va compadir i va atacar els dimonis; el dimoni fumador va ser el primer a rebre, i els dimonis guerrers, i els nigromants, i els de foc que en treien pels queixals, els va vèncer amb una mà darrere, déu, com si fóra un pilotaire valencià de Genovés de carn i os, que segles després jugaria les partides amb el braç esquerre lligat a l’esquena, però això sigué després de Jaume I. La gent va començar a escampar que allò era un miracle. “Sens dubte”, “No n’hi ha cap dubte que l’és” i Antoni l’Egipci va tenir més seguidors eremites que ningú.

De tot arreu van començar a venir rics que s’havien fet pobres, i s’havien convertit a l’eremisme, anacoretes de ferro colat que havien perdut el bull i predicaven que en una cova s’estava millor que a le cases de nobles i de centurions (ja us he dit que havien perdut el seny i el contraseny): tothom volia la seua cova i ser eremita famós i eixir a youtube, encara que era un youtube bastant empobridor, en blanc i negre i sense la velocitat adequada, allò era una autèntica merda digital. Però va ser l’època daurada de l’eremitisme, abans que degenerés en l’actual càmping lliure i el caravaning. En aquella època encara no havien inventat el desert nudista, que ja hagués fet més mal que el plutoni. En el segle IV dC, feia tres-cents anys que Lucreci havia escrit el seu magnífic llibre “De la Natura”, i en canvi aquests rucs ja s’estacaven en coves a estudiar el primer cretinisme més encés. El cristianisme també va començar a créixer més ràpid i més redó que una bufa de bou. Però ja sabeu què passa amb les bufes de bou, no?

Segons aquesta història, una part aplegada en un llibre que es diu “Diccionari dels Sants” de Ramon Sagratal editada per edicions 62, que ja us avance que no conté tots els detalls, perquè no diu per exemple en quin cau de coves aquells eremites tenien amagades les gerretes de moscatell d’alexandria que enviava amazon als primers fidels…, però lo del porc encara és pitjor. Com? Molt pitjor. Si fins ara heu pensat que el porc era un animal bo, dòcil i carinyós, esteu completament equivocats. Mon pare ja ho va dir, i ho va repetir en uns quants dinars en família: “Jo m’he criat entre porcs, heu de saber això i que n’he mort a centenars, perquè he sigut ramader i carnisser”, ves si mon pare els coneixeria, els porcs. Doncs ell assegurava que en un circ ningú no s’atrevia, a domesticar els porcs. Tan cert que ho va dir. Ell no n’havia vist mai cap porc, ni en els circs que havien passat pel poble ni en els circs de la televisió. Mai. Els porcs s’havien de guiar pel carrer amb una vareta tendra d’olivera, un a un, i encara el porc més gros, amb una vareta d’olivera sempre, i encara el camí sempre el decidia el porc.

Us contaré un altre secret, però aquest no el podeu escampar gaire, malgrat que ja han passat els anys i potser les històries benvolents no facen passar ànsia ni pena ni el miserere mai més: el meu sogre és l’única persona que conec de veritat que es va posar un porc en casa, a viure com un altre més de la família, però aleshores jo encara no el coneixia, el meu sogre, i tampoc no s’havien fet pel·lícules de porcs —dibuixos, sí—, però cap pel·lícula amb porcs de veritat que no feren de porcs de veritat. No sé quant va durar el porc vivint en casa del meu sogre, però estic segur que més gent ho ha fet, molta gent, tenir un porc a casa com algú més de la família, quan encara el món occidental no era tan llepafils. Però ara no seguiré per aquesta banda, sabeu, no voldria provocar un enuig familiar, de cap manera.

Diu una altra llegenda que el porc representava el dimoni disfressat. Un porc que sempre acompanya Sant Antoni i fa bona cara. Ummm, no direu que no és sospitós. En algunes pintures, fins i tot, sembla que el porc riu. O somriu. Que vol aparentar que és bo, però en realitat només ho aparenta, així sempre té vigilant aquell homenot que resistia tant a caure en temptacions, no podien els dimonis contra un esperit tan lliure i ferm. No podien de cap manera. Sempre n’hi ha homes d’aquesta resistència, sabeu, homes ferms i incorruptibles. No com molts polítics d’ara, que tot ho fan pel pessebre i per les seues butxaques. Per què us penseu que els monjos i els retors tenien tants porcs tancats en les corts o en porcateres?, per menjar-se’ls! Sí, per menjar-se els dimonis que tant els feien la guitza… Què què és fer-los la guitza?

—Això de segur que és una altra història. La guitxa d’un porc! Una altra història ben diferent.