El perill de la descomposició del règim castellà
Generalment quan escric a aquest bloc faig una entrada, exposo els fets i després acabo amb una opinió, una proposta, una idea o una previsió.
Però aquesta vegada no tinc ni proposta, ni idea, ni previsió.
Els fets són els següents: Castella s’enfonsa. El sistema monàrquic actual està caient a trossos, i allò que van deixar “atado i bien atado” s’està desmoronant.
La primera advertència d’aquest fet fou l’ascens contra pronòstic de Podemos a les passades eleccions europees. Els que havien creat tres vàlvules de sortida al descontent, Vox, UPyD i el Movimiento (Ciudadanos) es van trobar que els sortia un quart amb el que no contaven i que no tenen sota control. Podemos.
La segona advertència fou ahir. La coronació i la passejada amb olor de multituds pels carrers de Madrid fou un petit fracàs. Hi havia gent. És clar. Però ni molt menys la gent que esperàven. Els casaments reials havien aconseguit fa uns anys una adscripció popular superant les espectatives. Fins i tot a Barcelona. Però ahir la rebuda fou freda tot i que els mitjans de comunicació estàven controlats i dirigits tots a cantar les excel·lències del nou rei.
Castella s’enfonsa. I de fet això, en principi, és una bona notícia. És el regal que fem els catalans als habitants de la península. La casta només es pot derrotar fent petit el territori que controlen, i això passa per la independència, primer de Catalunya, d’aquí a poc temps del regne de Navarra, Les Illes i potser Andalusia.
El millor que pot passar als habitants de Castella i colònies és que el Reino de España deixi d’existir, perquè això s’endurà per davant a la casta extractiva (o com a mínim la reduirà molt).
Però el que em fa por, i el que em grinyola és que, si la població catalana detecta aquest desmoronament, és probable que una part es repensi la independència i opti per un Sí-No o menys.
La democràcia (convertirnos en ciutadans en comptes de súbdits) passa per la independència. Indefectiblement. Encara que sigui per crear un estat espanyol federat (“déu” no ho vulgui).
Sense que els ciutadans d’una part de l’estat no visualitzin en les últimes conseqüències que estan per sobre de les institucions castellanes, no serem homes lliures, sinó súbdits.
Però em temo que és possible que alguns dels nostres conciutadans amb síndrome d’Estocolm esperin a que els altres ciutadans penínsulars facin el pas.
Seria un error brutal. No només per Catalunya, sinó també perquè si nosaltres no marxem, Castella ressistirà. Però temo que aquesta variable inesperada es farà present d’una manera o altra abans del 9N2014.
Espero equivocar-me.