L'ombra de l'hegemó

(aquest post m’ha sortit massa llarg, però no sabria per on escurçar-lo)

El moviment de #GuanyemBarcelona és una jugada d’escacs que modifica tota la partida. No us estranyi si d’aquí a uns dies veiem com les òrbites del PP a Catalunya canvien sonadament de bàndol i s’incorporen al CDC.

(segueix)

El debat aquests dies es troba a l’entorn de #GuanyemBarcelona i de si aquesta candidatura és bona/dolenta pel procés i/o es fa per perjudicar el procés.

Em sembla un debat estèril i pueril, un debat que no ha entès gaire els tempus en que ens movem. Les coses s’acceleren, i #GuanyemBarcelona és una acceleració brutal.

El tema és el següent. A les municipals del 2015 el procés cap a la independència ja es trobarà en tot un altre estat. Tant si s’ha fet la consulta, com si s’ha fet una DUI o s’han convocat plebiscitàries, el procés estarà seguint el seu curs natural. L’últim baròmetre d’El Periodico no deixa espai a dubtes. Tot i que s’hi van intentar maquillar els resultats, és fàcil veure-hi que el 61% dels ciutadans votaran un doble sí, per només un 30% que votarà un NO i amb només un 13% d’indecisos.

Això no ho para ningú. La tercera via no podrà, en 3 mesos, modificar aquesta enorme distància. De fet aquesta 3a via, representada pel SíNo tot just suma el 5% dels sufragis avui en dia. I amb prespectiva negativa, conforme més i més grups tradicionalment considerats unionistes van seguint els passos de Súmate i es converteixen en integrants actius del doble sí.

No és aventurat concloure que a la consulta s’hi arribarà amb un 70% o més de doble sí. El procés no necessita de les municipals. Per a res.

Però a més, s’hi suma un altre factor. L’esquerra indeterminada, aquella que tradicionalment era representada per ICV (i pel PSC que es va autoexcloure) ja fa temps que va decidir-se: Es farà el que el poble vulgui. Un cop acceptada sense oposició la sobirania de Catalunya aprovada al parlament, l’esquerra indeterminada no en té cap dubte. Tant els del doble sí, com els del síno com els del síAbs o els del No estan d’acord amb un punt: és el poble el que ha de decidir, i la decisió del poble català no pot ser substituïda per la cort castellana.

No cal que siguin independentistes per abraçar la causa independentista, perquè la base de l’esquerra més a l’esquerra és que el poble és sobirà i que el poble ha de decidir.

A més, cal tenir en compte un altre factor. L’esquerra més a l’esquerra és internacionalista. I això vol dir que no encapçalarien un procés d’independència, però també que no hi posarien tampoc pals a les rodes. Per l’esquerra internacionalista, les fronteres dels estats nació no són importants. El que és important és la lluita de les classes populars contra el capital. Les fronteres emergeixen, en aquest cas, com a simple element practicista. I en això la independència té les de guanyar. És molt més possible que a Catalunya i a Castella i colònies el poble recuperi la sobirania mitjançant la formació de dos o més estats que no pas deixant les coses com estan.

Les esquerres més a l’esquerra ho tenen clar. Cal trencar amb l’status quo. I una consulta sense acord amb l’estat és la millor manera de fer-ho encara que sigui per votar No o SíNo. I com que la manera de fer-ho i el previsible resultat ja estan clars, poden passar al proper pas. Preparar el dia després.

#GuanyemBarcelona és el dia després.

Perquè un cop assolida la independència, apareixen dos escenaris possibles. O ens mantenim en un doble eix nacional/social o evolucionem cap a un únic eix social com la resta de països. Sembla que PPC, Navarro i C’s opten per la primera via. Seguint el que han representat els partits comunistes a alguns països de l’antiga unió soviètica, el PPSC’s sembla voler-se constituir en El Partit Unionista de Catalunya, esperant que en temps millors els arribi la oportunitat de governar. Això, com a mínim, sembla indicar la fotografia de la setmana passada amb l’Alícia Sanchez, en Navarro i en Ribera.

Ok.

Però el tema és que aquesta dualitat només funciona si la divisió és present en tot l’arc parlamentari. A una banda CiU i a l’altra el PPc. A una banda ERC i a l’altra el PSC. A una banda la CUP i a l’altra Podem. ICV al mig i C’s no se sap a on però escorat en l’eix nacional. Ben aprop de PxC.

Però #GuanyemBarcelona rebenta pel mig aquesta previsió. Si PPSC’s esperava veure governs Ciu-ERC, ERC-CiU durant uns anys, #GuanyemBarcelona els ha caigut com una galleda d’aigua glaçada al damunt.

Perquè si l’esquerra més a l’esquerra (ICV, la CUP, Podem i l’entorn) s’ajunten, llavors emergeix una força que POT ARRIBAR A OCUPAR l’ALCALDIA de Barcelona i per extensió arribar a presidir el govern de Catalunya.

I, senyors, una cosa és enrrocar-se en l’eix nacional mentre esperes veure caure el centre-dreta de CiU-ERC o el centre esquerre de ERC-CDC. I una altra cosa totalment diferent és enrrocar-s’hi veient com governa l’esquerra més esquerra.

Per molt nacionalista espanyol que pugui ser el simpatitzant del PP, és molt més de dretes que nacionalista espanyol. De fet, el seu nacionalisme espanyol neix de la conveniència i seguretat (fins ara) que amb Castella mai serem gaire esquerranosos.

El simpatitzant nacional-castellanista del PP es troba ara amb una dicotomia difícil de resoldre. Si es manté enrrocat en una posició perdedora com la de l’unionisme, l’esquerra més a l’esquerra accedirà al govern, i hi perdran bous i esquelles. La única alternativa que tenen és juntar forces amb el CDC per plantar-hi cara. Desde la independència.

Què faran? Duran ja ho anunciava ahir. I jo crec que ho veurem. No trigarem gaire a veure canvis de bàndol massius de l’èlit dirigent. D’unionistes del BOE que tenen més por de l’esquerra que no pas de perdre el seu preuat modus vivendi dels últims 300 anys. Total, això ja ho han perdut.

A veure si no m’equivoco.