L'ombra de l'hegemó

Hi ha dues vies cap a la independència. La segona és la curta, la que figura en l’imaginàri col·lectiu. Aquesta via diu que l’estat castellà es farà l’orni i proferirà amenaces, Catalunya intentarà fer un referèndum l’any que ve, i davant la negativa i impediment, es farà en el seu lloc unes eleccions plebiscitàries i es proclamarà la independència l’endemà.

Aquesta via implicaria que durant aquest any 2014 es muntés alguna mena de ATC de cartró pedra i que se sortís al món amb una mà davant i l’altra darrera.

Però les paraules de Margallo avui, contra pronòstic, configuren un altre escenari. L’escenari desitjat pel MHP i se’ns dubte la única i millor opció pels unionistes.

(segueix)

Avui el Ministre Margallo ha sorprés amb unes paraules que hom no podria creure si no fos perquè les ha sentit:

el ministro de Exteriores, José Manuel García-Margallo, ha considerado que los actos de celebración de la Diada fueron “un éxito de convocatoria, organización, logística y comunicación” y que le producen “preocupación y tristeza”.

Fixeu-vos-hi perquè les paraules no són sobreres ni gratuïtes: convocatòria, logística, organització i comunicació.

Quatre adjectius per deixar clar que el canvi de rumb és imminent.

I aquest canvi de rumb és el que sempre ha proposat el MHP a qui l’hagi volgut escoltar: Acord amb Castella per fer una consulta “permesa” el 2014 amb la pregunta clara.

I un cop el SÍ guanyi (no sembla gaire possible que el NO pugui recuperar els 30 punts de marge que li porta el SÍ en un any), dos anys més dins l’estat fins les plebiscitàries del 2016.

Un cop el SÍ guanyi a la consulta, el govern de Catalunya tindrà les mans lliures per preparar les estructures d’estat i negociar internacionalment la posició de sortida del país independent. Però també l’unionisme tindrà l’oportunitat de presentar una tercera via amb la que convèncer els indecisos i part del sí.

Llavors, d’aquí a 3 anys, si l’unionisme ha presentat una oferta prou interessant i la gent té prou amnèsia política, la independència s’haurà frenat en segona volta. Al contrari, si no són capaços de reaccionar, la independència serà una realitat.

Partim amb una diferència de 28 punts. 52 a 24. No és un mal marge. Però veurem si som capaços de mantenir-lo quan els cants de sirena convencin als nous convertits.

En tot cas, també és evident que no està clar que el govern del PP pugui canviar tant fàcilment de rumb, ja que és un govern que penja d’un fil i està presionat per la FAES i Rubalcaba, màxims representants del jacovinisme que ens durà, possiblement, a la victòria.

Queda escrit.