Sobre la oficialitat de les llengües
Els motius per una cosa i l’altre ja els han esgrimit els uns i els altres. I, com sempre, estic d’acord amb els arguments d’uns i els arguments dels altres. Sobretot amb els arguments de la Cármen Pérez. De moment, cap agrupació independentista d’arrel castellana i/o castellano-parlant social ha demanat/exigit que el Castella sigui oficial a la propera república.
Dit això, crec que el més important no ha entrat encara al debat.
(segueix)
El fet és que no sabem com evolucionarà el país a partir de que sigui lliure. No ho sabem. Podem intuir que hi haurà una revolució en els mitjans de comunicació, per exemple. Un cop fora de les imposicions estatals de quotes radioelèctriques i televisives, segurament el percentatge de Català respecte al Castellà en l’ús social variarà a favor del Català.
Un cop lliures de les imposicions, i decidint el nostre propi entorn, segurament hi haurà la necessitat de fer presents al país altres llengües ara per ara quasibé silenciades. El Francès i l’italià preferentment. Perquè aquest segurament serà el nostre nou entorn.
Però no ho sabem. Què passarà en el futur? Si Catalunya se’n surt econòmicament i s’enforteix ( i jo crec que serà així), existeixen dos escenaris pausibles.
El primer és que Catalunya/Barcelona esdevingui la capital del Sud d’Europa. En aquest cas, caldrà que la nostra població parli amb fluidesa i percentatges significatius les 3 principals llengues de la nostra àrea d’influència. Francès, Italià i Castellà. I caldrà (i això és el més important) que aconseguim que els nostres nens aprenguin aquestes llengues diferents sense que això suposi un trencament social a nivell educatiu.
El segon escenari pausible és que Catalunya, amb la seva recuperació econòmica, prengui el protagonisme a un Madrid agonitzant i es converteixi en la capital econòmica/política de la península ibèrica i la porta d’entrada i sortida d’Europa cap a llatinoamèrica. En aquest cas, el castellà mantindrà la seva força o potser encara en guanyarà més.
I si tot va bé, el futur ens portarà un poti-poti de tots dos escenaris. Ja ho veurem. La veritat: no ho sabem.
El que sí que sabem és que és molt possible que en un futur el percentatge de castellano-parlants o castellano-parlants socials disminueixi en gran mesura. I si això és així, llavors, caldria que la nova constitució no fos un fre a les necessitats del país.
Així doncs, se m’acut que la constitució hauria de redactar-se més o menys així:
“El Català és la llengua autòctona de Catalunya. És la llengua en la que s’ha teixit la idiosincràcia de la nació i com a tal ha de ser especialment protegida.
Aquesta constitució reconeix també que el plurilingüísme és de gran valor per al país, i que és responsabilitat de l’Estat tenir-ne cura i millorar-lo tant com sigui possible. En especial, el Castellà ara per ara és una llengua amb gran presència social a Catalunya, i mentre això sigui així, caldrà que l’Estat en garanteixi cert grau de cooficialitat, sempre que això no suposi un risc notable pel Català i sense excloure que en un futur d’altres llengues parlades a Catalunya optin també a aquesta cooficialitat.”
(Comentari: No oblido l’aranès, simplement ara no ve a “cuentu”).
(Comentari 2: Evidentment és una idea. No he, ni tantsols, revisat el text de la proposta. Només m’interessa la idea de fixar-ne un grau de cooficialitat de moment i lligat a l’ús que se’n faci).
Com ho veieu?
En el meu parer, cal recordar que el castellà és una altra llengua que vé de fora i que s’acabarà incorporant, per això per a noves generacions no es pot incorporar explicitament el “castellà” com a idioma oficial. Recordem que catalunya és un païs que rep inmigració, que avui és el castellà, demà l’anglés i passat podria ser el xinés. Si vols una línia a la nova constitució catalana , posar que la llengua de catalunya és el català i la població de catalunya és de procedencia molt diversa i que cal respectar els seus idiomes i costums. Em de respectar la població castellana , però també a les noves inmigracions que vindran.