Silenci Criminal
Ahir, per primera vegada, vam anar tots al camp nou a veure els Jugadors arribar-hi i parlar. Una hora abans que obrissin el camp ja hi érem tots fent cua.
La raó: Podia ser un dia històric de veritat. Un moment històric com el “Ja soc aquí” o el “Declaro la república catalana”.
(Segueix)
La probabilitat era petita. No em mal entengueu. Però existia. Secretament confiàvem que Oleguer Pressas aprofitaria el seu moment de glòria per trobar una manera elegant de demanar el NO.
I que el públic eufòric aplaudiria emocionat. Emocionat de que tot i les estratègies il·lícites utilitzades pel govern i l’establishment sociovergent, s’havia trobat un forat per anunciar a tothom que no estem sols. Que molts pensem igual.
Que tots aquells que no estan connectats a Internet sabessin que és possible. Que no només podem aturar l’estatut, sinó que podem enviar-los un NO tangran que explori l’establishment en 1000 trossets dels que reneixi només el 10% aprofitable.
Però algú va apagar el micro. Tots els micros. Massa sospitós. I quan la gent va començar a pitar, perquè s’adonàven del que estava passant, en dos segons van començar a sonar els petards, mostra evident que no va ser un petit problema tècnic. Que sabien molt bé el que feien.
Aquesta gent ha sobrepassat de molt la línia que separa la democràcia d’una altra cosa.
I sí no, que ens mostrin els micros. Que ens els posin a disposició per demostrar que estan espatllats. Que ens ensenyin el cable que va fer figa o expliquin quina mena d’error pot fer que cap microfon dels 8 que hi havia al camp deixi de funcionar.
No tinc cap prova, és cert. Però tampoc en tenia cap de que les Armes de destrucció massiva no existien a Irac. I no per això no vam deixar d’encertar-la.
Jugant en un mar brut.