Coratge

OBRINT PAS presentarà el nou disc ‘CORATGE’ dissabte a Benimaclet, acompanyats per la Gossa Sorda. Una nit fantàstica, de música, de músics, d’amics, una festa en favor de l’escola, de la llengua, del coratge necessari per continuar treballant i vivint amb goig el país. Ja podeu trobar un tast del nou disc.
La festa, l’escola, començarà de vesprada a la Glorieta, i encara abans a la plaça Manises, amb una concentraciuó i un cercavila.
Dissabte 2 d’abril jornada reivindicativa i festiva per l’ensenyament en valencià i l’escola pública. Escola Valenciana, que organitza una gran PROVESSÓ per l’ensenyament fa una crida al sector educatiu i a la societat per dir sí a l’ensenyament en valencià.

La Cercavila eixirà del Parterre (pl. d’Alfons el Magnànim, València) a les 19.30 hores i ens portarà cap a Benimaclet per deixar-nos a les portes del concert de celebració dels 10 anys del CSB Terra, amb l’actuació de la Gossa Sorda i la presentació del nou disc d’Obrint Pas “Coratge”.

Acompanyaran la cercavila una carrossa amb Sound system i amb gegants i cabuts, dolçainers, dimonis i moltes sorpreses més. A les 18 hores, a la plaça de Manises, hi haurà la Concentració per l’ensenyament, organitzada per la Plataforma per l’ensenyament públic amb el lema “Per la dignitat i el futur. El nostre sòl per a la nostra escola!”.

I un cop finalitzada la cercavila, a les 21.30, començarà el concert d’Obrint Pas i la Gossa Sorda, dos dels grups de més èxit del nostre país. 

22.00h. Benimaclet. Obrint Pas i la Gossa Sorda. ESCOLA VALENCIANA i 10 ANYS DEL TERRA. 

La banca a la presó

Els bancs han atresorat un fart de riqueses a l’empara del poder, dels governs, dels jutges, del secretisme i del negoci fosc. No són de la caritat ni són de la transparència. Clar i ras, gànsters perdonats pel sistema. Ara, això que ha passat els últims anys, abans i després de la crisi, no té nom, si no és corrupció, crim i lladrocini. Cada banc, i cada caixa, té noms i cognoms, cara i ulls, i ni un pam de net. Però ben pocs han parat entre reixes. Polítics que s’han passat a banquers, banquers que fan política, diners públics que han tapat errades milionàries, mentre als més desgraciats els tocava el rebre, com sempre. Hem perdonat els bancs, els hem deixat que tornen a guanyar, els hem tapat la mala gestió, però cap dels seus dirigents no ha deixat de guanyar, d’augmentar el guany, de viure de la usura, i el parasitisme. De viure molt bé, malgrat haver-nos fet perdre milers de milions d’euros públics. Ni justícia, ni lleis, ni política, ni religió. Tothom que és allà a l’altar va ben untat de merda, fins al coll. 
Ètica? Valors? Responsabilitat? Justícia? Que ho adobe l’escola.

Els exemples de Bancaixa i la CAM, entre més bancs valencians que no en salvem cap, els noms propis que les van buidar i fer fracassar a propòsit, caldrà que paguen amb presó, tant de desficaci, errors i desastres com han produït.  
En un país democràtic, no en un país de per riure, directius de caixes i polítics dels últims vint anys haurien de ser en presó de per vida. En un país agrari, més primitiu, i no voldria donar més pistes, a més s’estarien a les cel·les penjats dels collons, fins que tocaren terra, de l’estrebada. 

ETé Camps

L’home ha tancat la barraca i ha convocat les eleccions. Mon pare m’ho explicava fa temps que, de jove, van tallar-li el cap a l’ànec i encara va córrer tres cases amunt el carrer, que es va ficar en ca la tia Conxeta, després de passar tres corrals sense cap, més mort que viu. Jo no sabia si creure-me’l, però ell ho ha explicat diverses vegades, i jo no podia acabar d’imaginar-me aquell fantasma d’animal, pobre, sense cap, carrer amunt. 

Si fa no fa, Camps, Francesc Camps, que amb el cap tallat, metafòricament, cueja amunt i avall amb el furgó pregonant que encara vivim a la millor terra del món, tret d’un quants detalls sense gaire importància: la major desocupació, el major deute públic, la ruïna econòmica, la major de les corrupcions europees, un festival de famílies untades i corruptes, però continuem, segons l’honorable carabassa, vivint a l’olimp i en la fantàstica terreta somiada.

No és la vergonya, o el pudor, o la falta de mesura i d’unes maneres mínimes. Aquests malparits de la política del pp han vingut de Mart, o els ha partit la mare d’ET, perquè d’una altra manera no s’entén el destarifo.

-Passant-los pel passapuré no arribem a una engruna de seny.

Consolat de Mar: Per molts anys!

«Fem quinze anys d’il·lusió, de treball, de cooperació, d’agraïment.»
 Consolat de Mar, l’empresa d’instruments de música que dirigeix Carles Subiela, ha fet quinze anys, i ho ha celebrat entre amics, a l’auditori de Benaguasil. Alguns dels amics eren de molt nivell, així que el concert per Dvorak ha pagat la pena el diumenge sencer. El Camp de Túria ha tornat a lluir per la música, amb l’orquestra Consolat, el solista rus Dimitri Tsirin i el director Ricard Casero. 

La lloa l’ha explicada Josep Maria Jordan, que ha relatat una històrìa d’alumnes i de mestres en favor de les empreses intel·ligents. No n’hi ha dubte que, Consolat, l’és, una empresa intel·ligent, per la direcció, pel compromís, per l’excel·lència en el tracte, per la projecció internacional i comarcal, perquè aquests quinze anys que van naixer en una cambra, han estés més cultura i educació que molts anys d’ajuntaments i  conselleries. 

La bellesa de la música, del concet d’anit, pagava els esforços, tantes dificultats, com cal per obrir l’empresa cap a objectius tan poc comuns o habituals. 
Consolat de Mar és l’exemple, malgrat una política valenciana, empresarial, tan miserable i deslleial.
Gairebé del no-res, Carles i els seus han sabut bastir un camí d’exemples, d’amics, de fer senzill el viure i planera la dificultat col·lectiva. Per molts anys més. 

Ens bombardaran?

Per comiat, avui un mestre amolla:- ens bomdardaran, demà, a la mani?
L’acudit és fosc, i d’un humor i semblança difícil de pair, sobretot per allò de Líbia, de Síria, del Iemen…, però també d’espana, que prohibeix que Sortu puga presentar-se a eleccions, malgrat que avalava el seu No a la violència. Com passa que encara no poden anul·lar el judici i assassinat contra Miguel Hernàndez, o contra Companys i tants d’altres. Ells, el PP i el PSOE, i els seus jutges de paper, no poden renunciar contra la violència feixista, del franquisme. Governen i han governat amb la vergonya més grossa, de mascarada democràtica, però sense renunciar a aquella violència prehistòrica. En canvi, poden exigir això i allò, a la resta. La demència espanola és tota feta de múscul, però mancada d’intel·ligència. 

Encara no voleu que pensem, que no poden fer!, aquesta colla de pseudocdemòcrates, enviant-nos els avions de per riure, des de l’aeroport de Castelló? Però nosaltres, al vent, la força al vent, que cantava aquell. Fins demà, a València o a Llíria.

El furgó funerari a Llíria

El furgó funerari d’en Camps anuncia que arribarà a Llíria a quarts de sis de dissabte, per inaugurar un edifici de la banda de música el Clarí, i fugir de la concentració contra la corrupció que prepara una gernació de valencians de mala fel. El Camp de Túria toca a xafarranxo, cap a Llíria. Algú, anònimament, ha telefonat a valència per comunicar que, una part de la concentració contra la corrupció, serà a Llíria per rebre lo president dels valencians, que fa dies que és en campanya bucodental  a la cerca d’inauguracions preelectorals. 

El cas és que Francesc no passarà per Bétera, l’home discal, endemés del putiferi servit els darrers quatre anys pel seu partit. Segons que denuncia la Coalició Compromís, la mala gestió municipal és espectacular: xe, cap sorpresa.

 

-3 milions d’euros en factures pendents de pagament.
-Multes milionàries per decisions negligents (pel camí del Carraixet 350.000 €).
-Contractació d’una empresa de jardineria (750.000 € anuals).
-Paella gegant del viatge a Itàlia (10.000 €).
-Despeses protocolàries (100.000 €).
-Despeses en assessorament jurídic extern (350.000 € anuals).
-10 milions d’€ anuals en personal.
-3 milions d’€ del pressupost de 2010 que no apareixen.
-Un préstec de més d’1 milió d’€ per a suposades inversions (quines?).
-Col·lector del Camí l’Eliana que hem de pagar (2.784.015,58 €).

– Apugen els imposts (IBI, taxa de taules i cadires, guals…).
-Acomiaden treballadors/es mitjançant acords verbals i secrets.

 
Francesc, cap a Llíria falta gent que, a Bétera, els teus s’hi han lluït de valent. Els orelles de Llíria volen muntar-ne una de semblant a la processó cívica d’Ontinyent, que podeu veure ací. Agarra’t els vàliums, matxot.

L’escola plurilingüe

«En una societat complexa l’escola ha de formar persones amb els recursos necessaris per a desenvolupar-se plenament, per a comprendre millor la realitat, per a interactuar-hi activament i per a gestionar amb èxit les relacions. Volem comprendre què passa en el món, volem donar significat als esdeveniments i ajudar a articular les nostres respostes i actes amb més encert; volem ajudar cada alumne a ser més conscient, més crític i més capaç. En aquest sentit, la llengua és primordial en la mesura que descriu el món i l’investeix de significat. Aprendre bé una llengua és, doncs, d’una importància capital en el procés de formació i de creixement.

El desenvolupament accelerat de la comunicació en una societat mundialitzada –un dels aspectes centrals de les transformacions de la primera dècada del segle XXI–, fa del tot imprescindible l’aprenentatge de llengües per a servir-se’n amb competència. No, simplement, el de la primera llengua i d’una segona llengua, sinó, també, el d’una tercera i d’una quarta…»

UCEV, la Unió de cooperatives d’ensenyament valencianes, presentarà a València la Segona declaració educativa, ara en favor de les llengües i de l’escola plurilingüe. Un document de consens que aplega uns mínims (solament el 30 % de l’alumnat fa classe en valencià) i la voluntat que cal treballar en favor de la llengua, a l’escola, però també al carrer, als mitjans, bo i exigint recursos i un ús social més compromés. 
La conferència de presentació anirà a càrrec del poeta i professor Josep Ribera, mestre del Camp de Morvedre, guanyador del premi Pompeu Fabra per un treball comparatiu dels usos lingüístics dels joves de secundària i els bons models professionals. Tot plegat a la seu de Bancaixa, a la plaça de Tetuan, num. 23, a partir de les set de la vesprada.
 
Encara no fa un mes. Escola valenciana va presentar també un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià, treball coordinat pel professor Vicent Pasqual.
Dins el món cooperatiu valencià d’ensenyament (atenem més de vint-i-cinc mil alumnes), hi ha les cooperatives pioneres de l’ensenyament en valencià, com La Masia, que va nàixer l’any 1968. Un recorregut en favor de la llengua i el plurilingüsime de més de quaranta anys.

El furgó funerari

Camps viatja en furgoneta. Sembla que l’hèrnia discal aconsella de viatjar amb major comoditat, sobretot per no haver de doblegar l’esquena, en entrar i eixir del cotxe. En canvi, l’hèrnia mental que arrossega deu o dotze anys seguits no li impedeix de posar amb aquell rictus, d’home que ja veu la seua mort política a tocar –home, cent anys no ha de de durar–, perquè el desgast es paga tard o d’hora. Així que el van passejant, ací i enllà, provant d’inaugurar repetidament les mateixes coses. I ell ha pactat i convingut internament que siga així, el profit del seu partit, exhibir-lo com un d’aquells animalons del museu de ciències d’Onda.

Quan ell va dir allò que alguns el voldrien veure llençat en un voral, caigut de matinada de dins d’un furgó, no podia suposar que serien els seus mateixa, que li anaven preparant el parany. Pobre, Camps, l’enrabiada que ha de passar cada nit, quan el tornen a casa, de vora la dona, amb aquell munt de píndoles per passar la nit. I l’endemà un altre infern, un altre poble, una altra inauguració enmig d’obres, del caos, entre maquetes de Calatrava, factures proforma, i cartellets de TV3.

Si és que l’home té per anar en porreta!
(a veure si així deixeu de recordar-li allò dels vestits.)

Prepotència Camps (fragments)

[segons Josep Lluís Bausset]

Quanta
por té vostè de la llibertat, senyor Camps! Només així s´explica la persecució
sistemàtica i reiterada que fa d’Acció Cultural del País Valencià! En compte de
defendre la cultura del nostre país, vostè no solament no la defèn, sinó que
ataca i persegueix a aquells que fan el treball (meritori i abnegat!) que vostè
i el seu govern no fan.

[…] És per la seua mala consciència que ataca i castiga a ACPV! Quina
vergonya de polític!?Sap, senyor Camps, que als anys 60 i 70 jo anava al
Secretariat per l’Ensenyament de l’Idioma, al carrer Moratín de València, per
col·laborar amb Eliseu Climent en la defensa de la llengua i la cultura del
nostre país? En la clandestinitat i amb multes per part del franquisme. Com
ara! I és que vostè, cada volta s´assembla més al governador Oltra Moltó. I
continuava anant al Secretariat els anys 80 i 90 i 2000, fins la inauguració
del Centre Cultural Octubre, del qual molts governs normals (no és el cas del
seu) s´enorgullirien i ajudarien.

I què feien per la nostra cultura, en aquell
temps, Rita, Cotino, Rus o Fabra? Res!?Del Secretariat a l’Octubre hi ha una
llarga història, que vostè mai ha intentat conèixer. I encara menys, valorar.
La formació de 10.000 professors durant la transició, els cursos Carles
Salvador, els Premis Octubre, els repetidors de TV3 (pagats per nosaltres) la
xarxa de Casals Jaume I, els més de 253.000 valencians que hem signat la
Iniciativa Legislativa Popular per evitar el tancament d´eixos repetidors, que
vostè (obsessivament) ha clausurat… ACPV representa 40 anys de lluita per la
nostra llengua i la nostra cultura. ?Què ha fet vostè pel valencià? Li ho diré
clarament: res. O sí: marginar-lo i perseguir-lo.

Vostè no té ni punt de
comparació amb Eliseu Climent, Fuster, J. F. Mira, Renau, Estellés, Sanchis
Guarner o Ferrer Pastor…

No li fa vergonya voler multar a ACPV amb 600.000
euros? No li fa vergonya voler multar una associació que defèn la nostra
llengua? Vostè s’imagina el govern de Madrid multant l’Instituto Cervantes? No
li fa vergonya els recursos que el seu conseller d´Educació ha posat en
contra de l’homologació del valencià? No li fa vergonya impedir el dret dels
pares a les línies en valencià a les nostres escoles (vostè que presumeix de
defendre la llibertat d´elecció?) O fulminar oficines de promoció de la
llengua? No li fa vergonya que el Síndic de Greuges demanara a la Conselleria
d’Economia (amb un conseller nascut a Barcelona!) que tinga la web en valencià?
?

Senyor Camps, ho tenia vostè molt fàcil per ser un bon president, desprès de
Zaplana. Però sap què? L’ha superat! La història el recordarà com el pitjor
president dels valencians: el de les mentides («yo no conozco al Bigotes») i el
de la persecució i marginació de la nostra cultura! Fa llàstima amb la seua
prepotència, típica dels pitjors anys del franquisme. Al costat d’Eliseu
Climent, vostè no és res. I el seu currículum (a part de no aportar res de res
en la defensa de la democràcia i de la llibertat) només el podrà omplir a base
de mentides i de persecucions.

En els meus 100 anys de vida, no he conegut un
polític tan nefast per al nostre país com vostè. Vostè persegueix ACPV, quan és
a vostè que el persegueix la Fiscalia Anticorrupció per suborn. D’ací li ve la
por a la llibertat.

Josep Lluís Bausset, Levante, 9 de març de 2011. 

Nit de falles- 2011 (2)

El dia de després, encara en diumenge, les coses ja no es veuen iguals, ni semblants, ni paregudes. Abans érem de festa, ara ja no. Ara és la realitat, malgrat que la realitat valenciana, dieu-nos espavilats, és sovint festiva, sirollosa, subreal, fins i tot paranoica. Comencem la primavera, que a València vol dir continuar amb un dels majors índex de desocupació, desinformació i desconsideració ciutadana. Tots aquells polítics que fa unes hores passaven pel balconet de Rita, sense que això signifique res, naturalment, ja se n’encarreguen de passar-mos la seua misèria. Res de res. És prou que vulgues una aparença determinada i ja pots enfilar-te en aquell balconet de faraones i privilegiats de la intel·ligència.  

En canvi, a Bétera, despús-anit un policia en matà un altre. Tots dos eren amics, diuen, i ara els rumors corren de casa en casa. La realitat és més agra, i dura, i crua entre les famílies de tots dos joves. I ves que justament jo volia fer un paral·lelisme entre el nostre vell cap de policia municipal, aleshores era Raquel, i aquell pinxo de cap de policia municipal de Barcelona. Perquè és veritat que, quan un es troba un municipal doncs no s’espanta, ni es neguiteja, com ho fa quan et trobes allò dels altres cossos. Però res ja no és igual que abans.

És veritat, hem passat les falles, i el valencià principal, segons una falla, ‘el molt poc honorable’, voldrà actuar amb aquella gracieta seua, de cagamànecs dels valencians. Qui no recordava que devem sis-cents mil euros al PP de Camps, al PP de Rita, al PP dels Gürtel, als PPeros dels Blasco i dels Calatrava, i dels Eclestone, i del papa i de l’OPUS, per voler veure la TV3, ja pot obrir els ulls. Sí, és veritat. La realitat valenciana després de totes les ofrenes a la marededéu i a Sant Josep, és un munt de cendra. Poca cosa més.

Ahir em van telefonar, per alegrar-me el dia: volien collir-me les taronges a canvi de no-res: – com que estan una mica gelaes, tinc una colla que et deixa el camp netet!, em va dir l’encarregat de la proposta. 
– Però, jo què guanye d’això?
– Home, tenir el camp netet, li pareix poc!
– Mira, si el vull net, el camp, ja li passaré jo el motxo i la granera, i poses vosté la seua colla en el forat del cul, abans de netejar-me res. 

Quan li ho vaig explicar a mon pare, se li va quedar la cara d’aqueixa figa, que pintava la falla, encara no fa unes hores. Pobre desgraciat convertit en cendra.