Ulisses20

El dia de després, encara en diumenge, les coses ja no es veuen iguals, ni semblants, ni paregudes. Abans érem de festa, ara ja no. Ara és la realitat, malgrat que la realitat valenciana, dieu-nos espavilats, és sovint festiva, sirollosa, subreal, fins i tot paranoica. Comencem la primavera, que a València vol dir continuar amb un dels majors índex de desocupació, desinformació i desconsideració ciutadana. Tots aquells polítics que fa unes hores passaven pel balconet de Rita, sense que això signifique res, naturalment, ja se n’encarreguen de passar-mos la seua misèria. Res de res. És prou que vulgues una aparença determinada i ja pots enfilar-te en aquell balconet de faraones i privilegiats de la intel·ligència.  

En canvi, a Bétera, despús-anit un policia en matà un altre. Tots dos eren amics, diuen, i ara els rumors corren de casa en casa. La realitat és més agra, i dura, i crua entre les famílies de tots dos joves. I ves que justament jo volia fer un paral·lelisme entre el nostre vell cap de policia municipal, aleshores era Raquel, i aquell pinxo de cap de policia municipal de Barcelona. Perquè és veritat que, quan un es troba un municipal doncs no s’espanta, ni es neguiteja, com ho fa quan et trobes allò dels altres cossos. Però res ja no és igual que abans.

És veritat, hem passat les falles, i el valencià principal, segons una falla, ‘el molt poc honorable’, voldrà actuar amb aquella gracieta seua, de cagamànecs dels valencians. Qui no recordava que devem sis-cents mil euros al PP de Camps, al PP de Rita, al PP dels Gürtel, als PPeros dels Blasco i dels Calatrava, i dels Eclestone, i del papa i de l’OPUS, per voler veure la TV3, ja pot obrir els ulls. Sí, és veritat. La realitat valenciana després de totes les ofrenes a la marededéu i a Sant Josep, és un munt de cendra. Poca cosa més.

Ahir em van telefonar, per alegrar-me el dia: volien collir-me les taronges a canvi de no-res: – com que estan una mica gelaes, tinc una colla que et deixa el camp netet!, em va dir l’encarregat de la proposta. 
– Però, jo què guanye d’això?
– Home, tenir el camp netet, li pareix poc!
– Mira, si el vull net, el camp, ja li passaré jo el motxo i la granera, i poses vosté la seua colla en el forat del cul, abans de netejar-me res. 

Quan li ho vaig explicar a mon pare, se li va quedar la cara d’aqueixa figa, que pintava la falla, encara no fa unes hores. Pobre desgraciat convertit en cendra.