Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: àlbum familiar

El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

0

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!

La República és molt viva

0

“La República és molt viva”, segons que vaig comprovar anit al carrer Marina. Compartíem amb la gent que teníem al costat que, tants anys com els catalans organitzen mobilitzacions en favor de la República, aqueixa d’anit a Barcelona haurà sigut de les més grosses i multitudinàries, sens dubte. La gernació ocupava diversos quilòmetres quadrats, en molts punts no podíem ni moure’ns, avançar o trobar-nos era impossible, i res llançat a l’aire hagués tocat terra. Fins ben passades dues o tres hores, allà on érem nosaltres, finalment, començava a passar l’aire. De tot plegat, més que no les quantitats, les mesures, l’estètica de les llums, els clams i els cants de la gentada demostraven que, com diu Vicent Partal: la gent que anit érem al carrer sabem que la República és viva i es manté ferma. Els qui érem allà sabem que n’hi ha República i per això la defensem.

Els mitjans espanyols, els franquistes, el govern espanyol criminal, els llepons, la policia, i una part important dels funcionaris de l’administració diran que no, que això és i continua essent espanya. Una bufa! Allà dret davant aquell escenari on es llegien les cartes dels presos polítics, missatges llegits per familiars que arribaven ben endins, ningú no pensava que som espanya ni que som una autonomia, per molt que molts s’aferren a escampar-ho per desmoralitzar-nos. N’hi ha feina i serà per llarg, però d’autonomisme, zero. I de submissió a espanya, zero. Com ja han dit uns quants analistes i professionals de les dades, pel cap baix, la mitjana per fer-se amb el control complet dels funcionaris del nou estat és de mesos o anys. Fins i tot Israel va trigar a tenir el control del seu país molt de temps. Així que de desànim, gens ni mica. Al contrari, cada colp que ens mobilitzem aconseguim èxits impensables, extraordinaris, i posem davant Europa, amb un pas ferm i sòlid, el model d’estat pel qual treballem.

Ahir érem uns quants veïns de Bétera a Barcelona, vivint aquell jorn històric, donàvem el nostre suport, però rebíem més que no donàvem, perquè la lliçó d’aquest poble en favor de la llibertat, és una lliçó universal per a tants aprenents com ens sentim atrets d’aquest aprendre a viure solidari i compromés. La cirereta va ser el sopar amb els amics a ca l’Assumpció. La TV3 oferia un programa amb llums i ombres. Però la convicció i la contundència de la Gabriela Serra adobava la taula amb taronges valencianes i rotllets d’anís de ca Rosegó. Final i viatge de tornada cap a València. Entrem de nou al poble de matinada, quarts de quatre, cansats i mòlts, però amb el goig d’una altra victòria camí de la llibertat.

Visca la República [setze dies]

 

Tres històries de Referèndum

1

Història 1. La GC identifica una família de Bétera

Una família de Bétera rep la visita de la guàrdia civil (GC), tres agents. La GC demana a la dona per què ha penjat al balcó una bandera amb el “SÍ”. “Per democràcia!”, sembla que respon ella. Aleshores li exigeixen que s’identifique i li fan saber que passaran les seues dades al jutjat, per ordre de la fiscalia. La veïna comunica que les formes han sigut molt correctes que fins i tot va estar temptada d’oferir-los “un colpet de ratafia empordanesa” (ho expressa així mateix en un correu). La veïna comença a rebre diverses mostres de suport d’unes altres veïnes del poble.

Història 2. “Acompanyaré els meus pares”

Una mestra de l’escola ens envia un wassap a la resta de mestres: li demane si el puc penjar al bloc. M’autoritza.

“Amics i amigues. Sóc una mestra nascuda a Barcelona fa 50 anys, veïna valenciana en fa 25. No puc votar, vaig perdre la ciutadania catalana fa 15 anys. Les raons ara no vénen al cas. Aquest cap de setmana pujaré a la meva ciutat de naixement i de joventut. Vull viure aquest moment històric de ben a prop. Vull sentir-lo directament a la meva pell. Sé de bastants valencians que pujaran també, a veure-ho amb els propis ulls. Alguns tenen arrels catalanes, d’altres són valencians i prou, que ja és prou. Jo, aprofitaré per acompanyar els meus pares a votar. Ells volen exercir el seu dret democràtic. Però són grans i els fa una mica de por. No saben què pot passar. Si una filla els acompanya se sentiran més segurs, més tranquils i al final més satisfets, n’estic del tot segura. Escric aquestes ratlles per animar qualsevol persona que cregui que diumenge és un dia per defensar la llibertat d’expressió a arribar-se a Catalunya. Jo pujo de València, en conec que vénen des de Mallorca, des dels Estats Units…. A qualsevol racó del país hi haurà alguna persona gran que agrairà la companyia d’algú més jove per sortir al carrer amb calma, tranquil·litat i saber estar. A qualsevol poble, o barri de qualsevol ciutat. Sortim solidàriament a acompanyar la gent gran. Acompanyem-los i compartim amb ells aquests moments irrepetibles. I tan se val si voten SÍ o si voten NO, el cas és que en siguem molts, moltíssims, al carrer amb ganes de viure en convivència la festa de la democràcia més gran viscuda al nostre país. Jo pujaré a Barcelona i acompanyaré els meus pares. No els he preguntat  què votaran.”

 

Història 3. “El meu fill també vindrà”

Anit, mentre sopàvem, el meu fill em va dir que ell pujarà amb nosaltres a les Cases, a viure el moment en directe. No s’ho vol perdre. Acaba de fer vint anys i m’ha fet un regalàs, ell, amb aquesta decisió. Com diu la mestra Mar en la segona història, molts valencians no ens volem perdre aquest moment únic, també per a milers de valencians. Viurem en família, amb els amics, amb els veïns de les Cases, d’Alcanar o d’Ulldecona, un exemple de democràcia extraordinari. Els retornarem tant de treball que fan per nosaltres, en aquest tros del territori, ells. No sé si ho sabeu, però els tarongers del País Valencià, en la seua majoria, van nàixer ací, a Alcanar, on hi ha l’extensió de vivers de taronja més important del país. Estarà bé que els vinguem a agrair la seua feinada, que convivim plegats aquest jorn de democràcia intens tan viu.

—Mon pare, jo també vindré.

 

 

Una incerta glòria, un vint-i-sis d’agost

0
Publicat el 26 d'agost de 2017

«la bóta del poble era un gran bocoi que hi havia a l’entrada, sota l’arc de l’escala, sempre ple de vi perquè tothom qui volgués entrés a beure’n; que en aquells temps les portes del castell no es tancaven mai ni de dia ni de nit… Al terme d’Olivel, els pobres no havien d’anar a l’asil perquè els recollien al castell, on els carlans els mantenien. Encara existeix la cuina dels pobres, que és on dinaven i sopaven.»

Incerta Glòria, Joan sales.

 

Avui hem repetit jorn, perquè el meu germà Josep tenia lliure i volia venir a plegar armetles, volia ajudar-nos. Ell sempre diu que vol ajudar-nos, que no l’avisem mai, per implicar-se més en el camp. Jo avui no volia venir, perquè ahir vaig acabar amb un colp de calor, sense aigua, i físicament esgotat, sense ganes de dinar. Però el meu germà tenia aquella il·lusió… Hem pujat pel camí de Llíria fins al camp d’ametlles de mon pare, que no fa gaire em va contar que el camp l’havia comprat el meu iaio Francesc, fa gairebé cent anys, per cent duros. Un sequelló de pedres i llosses que mon pare no transformà mai, encara se’ns fa ben difícil caminar-hi. De primer era vinya, i després, en acabar-se el raïm a Bétera, mon pare va plantar armetlers. Això ve a tom perquè mon pare, encara no fa cinc mesos es va negar en redó a vendre’l, el camp, malgrat que ens el baratàvem per un camp de tarongers. El camp no és ven, va dir. I el camp encara no s’ha venut.

Enguany els armetlers han fet una collita impròpia, desconeguda, malgrat que no havia gosat ni mirar-mels; no l’hem passat de ganxos, no li hem tirat guano, ni el vam aclarir ni res, a l’hivern. En canvi, el camp ens ha regalat una collita de goig. Així que ens hem decidit a plegar armetlers com si ens anés la vida. Un error? Possiblement. Perquè si espereu un rendiment de diner, després de la feina de batollar-les, plegar-les, ensacar-les, carregar-les, transportar-les, pelar-les i vendre-les, no us enderieu. A euro l’hora i sense comptar la propietat. Una altra cosa és el negoci de l’armetla, si ets comercial, o tens centenars de fanecades, amb les eines, la maquinària necessària i tota la pesca d’un ofici del destemps que vivim… De fet avui no pensava venir, després que ahir ja vam treballar de valent, sobretot perquè encara són verdes, i moltes encara pengen de l’arbre ben tancades, que seran difícil de pelar sense la màquina. Però la cooperativa ja no lloga la màquina i no sabem què farem. El resultat del segon dia, després d’una feinada al sol, no ha sigut catastròfic, si descomptem que se’ns ha avariat el cotxe i hem hagut de cridat la grua —pel cap baix, diu el xofer de la grua que investiga què pot tenir el cotxe abans d’enganxar-lo, teniu rebentada la bomba del gasoil, així que prepareu un cànter de vi, si voleu salvar el cotxe, o la cartera… L’amic Vicent Verdevio ha vingut a emportar-se el remolc amb les armetles plegades. El trastorn, el temps perdut, la calor sufocant d’un dissabte d’agost, i tornar pacientment a casa a dinar, passades les tres de la vesprada. A peu, sense cotxe i de bon humor.

Cal explicar quin valor té aquesta feina, el camp i el secà, l’aigua fresca, l’ofici noble de plegar armetles, malgrat tot, i saber que en comprar els torrons de Nadal a Casinos, pagaré un preu astronòmic per un producte que haurà eixit del nostre camp un jorn d’agost, d’una incerta glòria. Un segon premi l’ha aconseguit el meu germà Paco: un amic seu de Calaceit li regalarà una vella màquina pelaora, si tenim el coratge d’anar a per ella abans que no s’acaben les vacances.

—Veieu que torna, ara mateix, la bóta dels pobres!, aquella felicitat d’un detall, d’una sorpresa viva, d’una amistat, d’un viatge rellamp? Així que en la taula dels pobres, qui havia dit que plegar armetles no era un dels millors oficis d’aquestes vacances.

 

Post: ja he vist a través de Vilaweb què ha passat aquesta vesprada a Barcelona. Després del desgast, no m’he vist amb cor de baixar a València, per raons que ara no explicaré, però Barcelona, ai, ja pinta de capital d’un nou estat d’Europa.

Mon pare, si això és una conversa

1
Publicat el 10 d'abril de 2017

Mon pare es diu José Dasí Boví. Dasí és el llinatge de Francisco Dasí Palau. Mon pare diu que Dasí ve d’un embolic del marqués (Vicent Dasí era sinyor de Bétera i marqués de dos aigües) amb una criada del Mas d’En Conill, no ho recorda bé, potser que siguen els Asturis, afig (en referència a les sinyoretes d’Esturis). El iaio Francisco va treballar pa les Carreteres; repartia llet de jove, anava amb una vaca pel poble repartint llet. Tota la vida ha sigut de Bétera, de la família dels ‘Rubios’ (això no li ho havia escoltat mai), tenien terra, de casa de llauradors, però tenien la terra arrendada. Mon pare diu que el iaio no sabia de llaurador. Era el besavi qui era carnisser al barri vell, a la casa on vivien després l’oncle Vicent i la tia Sabelín.

La meua iaia era Maria Boví Izquierdo (la mare de mon pare), però jo ja no la vaig conèixer. Son pare havia vingut de Paterna i s’havia instal·lat de carnisser en una casa de pallús i fang, ves si era vella —mon pare riu en recordar-ho. Dels corrals, el iaio va fer no sé quantes cases. Tenia una pistola de sis tirs, però es rovellà. D’aqueixa pistola no me n’havia parlat mai, pare. Un any, el iaio va emprar cinc duros per poder pagar la contribució, perquè havia arrendat molta terra i no tenia com pagar els impostos. Teníem carnisseria i dues parades al mercat, als porxets. Després es dedicà a comprar ovelles. Va llogar un pastor de Llíria que tenia vuit anys. Un sagal. Amb el temps el pastor es va posar malalt i es va morir.

La rama Boví de Paterna, la de la meua iaia, mare de mon pare. El tio Rafel, pare dels bovins, portava el ramat. Boví és un llinatge que ve de Paterna. El tio Joano i el tio Pepe compraren camps a la Providència. Les Carreteres eren cosines del iaio, també eren carnisseres, que anaven a Rafelbunyol a per mig corder per a despatxar-lo a casa. A casa ens dedicàvem al formatge fresc, sobretot de panet, que féiem amb aquells motlles de fusta que encara conservem, formatge del dia, el posàvem en salmorra i agafava aquell tast de sal.

Entre els corrals, vam fer-hi un refugi per quan vingué la guerra, perquè la terra dels corrals era tota argila i el forat es feia fàcil. La tia Victòria era la dona del tio Pepe. El tio Sento feu dinerets, perquè portava camps arrendats; arrancaren garroferes i feren vi. I feren diners.

El iaio Vicent, ara parla del meu iaio de part de ma mare, havia sigut llaurador tota la vida. Tenia molta terra. Sobretot tenien vinya, feien moscatell. Van plantar tarongers de sang, doble fina, però queia molt de l’aire. I ho van arrencar tot. Van plantar moscatell, i un any van arribar a fer 42 botes de vi de vuit-cents litres. A casa, ara torna a referir-se a la casa dels pares de mon pare, entraven els carros per la casa del costat, perquè hi havia trull i celler.

A casa vam arribar a ser-ne onze germans, i en vivírem nou. Mon pare no anà mai a escola. Anava a casa d’un mestre que era coix que vivia al carrer de les Oliveretes, allí on vivia Camisa. Pagava un duro al mes perquè m’ensenyaren a llegir i a escriure. Als vuit anys ja anava de pastor per al tio Pepe, el germà major de la iaia. Tenien ovelles pa munyir i fer formatge. La regla era portar-ne unes setanta ovelles en el ramat. Una vegada, d’una patà d’una ovella en un camp de cebollí, haguí de pagar una multa de deu pessetes. El tio Nardo el major em va denunciar, que l’ovella havia xafat un camp que no tocava. Un duro per als amos del cebollí, i un duro per als pèrits. A Bufilla era tot horta. Al Pla es plantaren els primers tarongers de Bétera. Mandarins més vells que la tos.

El tio Fèlix el farguero no podia veure un corder, ni el tio Parrella (eren cunyats), quan veien els corders els dimonis se’ls enduien. Eren llauradors i els ramats no els volien veure. Els diumenges, tardet, aprofitàvem per passar els borregos per dins els tarongers vells, si no ens veien… El terme es repartia en quatre quartos, les Mallaetes, el Mulló, Camarena i el Pla.

Quan venien els aragonesos, de Ceredilles i Monteagudo, venien dos ramats grans, criaven els corders i s’estaven ací mig any.

Quatre nits i tres dies… Miguel Marqués i jo (mon pare) van baixar amb dos ramats de més amunt de Terol. Als dotze anys ja llaurava amb haca. La primera mula, molt guapa, se la quedaren en Montcà (Montcada de l’Horta). Encara trobaria la casa que es quedaren la mula. Després compràrem una haca de Pamplona per dos-cents duros. No, primer en compràrem una negreta que costà noranta duros, Després comparen un cavall roig.

El tio Sento tenia tres germans, Rafel, Sento i Pepe. Sento era mig volaoret, i se n’anà a Amèrica. Vingué poc desmaiat! I ple de polls. Dormia en les bajoqueres.

El tio Rafel no se n’anà mai de casa. Era un visca la maedéu. No tenia ni faena ni jornal. Tots tres eren bevedorets de vi. Això ve d’herència. Féiem vi, perquè teníem vinya, i els agradava beure. El iaio Francisco va comprar els corrals de la casa on vivim ara, fa més de 100 anys. Quan es va casar amb la iaia Maria.

Si hagués tingut més temps t’hagués contat més històries, però només he fet noranta-cinc anys.

—Mon pare, jo voldria ser un home com vosté!

(l’última conversa llarga amb mon pare, d’un tros, com ell ho explicava, passant els temes d’un a l’altre, sense interrompre’l).

 

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

0

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.

Segona vida (3)

0

IMG_7986«L’artista, en comparació amb qui no n’és, té tres responsabilitats: a) restituir el talent que li ha estat atorgat; b) els seus actes, pensaments i sentiments, com els de la resta d’humans, conformen l’atmosfera espiritual, i l’aclareixen o l’enverinen; c) els seus actes, pensaments i sentiments, són el material de les seues creacions, que contribueixen al seu torn a l’atmosfera espiritual.» Kandinski (1912): De l’espiritual de l’art

Els artistes arrisquen la vida per ensenyar-nos el món, fins i tot com anirà el món en un futur proper. Paguen els plats trencats, amb la ignorància del comú dels homes, potser amb la indiferència, o pitjor, amb la mala jeia que provoca l’agosarament. D’una fusta i un ferro són capaços de fer un cavall que és el símbol, un dels símbols inqüestionables de 3.000 anys de civilització. D’un ferro vell ens retraten la solitud, o l’origen, o el coneixement que tant ha costat de bastir; els artistes són capaços de fer-nos veure la llum dins la foscor, malgrat la nostra ceguesa. Ens obrin una finestra invisible que el dia a dia ens impossibilita d’apamar; el dia a dia, la setmana, el mes, l’any i una vida sencera, si la torpesa arriba a ser il·limitada.

Com deia Kandinski, sense l’art encara fórem més anònims, més tristots, i l’esperit ens cabria en una butxaca foradà. Uns quants homes ja hem perdut el temps, i és difícil que en puguem recuperar gaire, però l’escola, els alumnes que ara mateix estudien a Bétera, no mereixen de viure contra ni a l’esquena de l’art. Massa temps de dictadura i de Transició obscurantista que hem patit. Mestres de Bétera, porteu els xiquets a guanyar l’ànima que l’artista us regala cada dia, des de l’Ajuntament Vell. I si sou valents i de coratge, planteu-los en terra davant una de les obres de la segona planta, deixeu-los observar, pensar, i fer totes les preguntes: ja aniran construint plegats respostes i més preguntes davant aquell home que es mira el món a través d’una finestra infinita.

[…]

 

 

Cinquanta-set

0

A trenta-set de mon pare: que em diu que no que no puc fer-ne tants, que no sóc tan vell, que ell només en té noranta-quatre, que no pot ser que jo en tinga tants. Ja ho dic públicament, que faig anys, avui. En vida vostra. El dia del natalici, que ho puguem dir, per molts anys, malgrat que els pares, això, no tenien costum de celebrar-ho. El sant, sí, però el natalici no els deia res, sinó que sumaven més anys, poca cosa més. El meu germà sí que ho compta, cada any, diumenge recordava que el tio Vicent, el germà de mon pare, va morir amb quaranta-nou anys. Joveníssim, encara que jo recorde el dia, el patiment, i a mi em semblava aleshores un home gran. Però no. Mon tio Paco també morí jove, amb cinquanta-quatre anys, crec que va dir el meu germà. Mon tio Paco tenia els ulls rojos quan bevia, però quan anava seré era un bon home. A mi també em semblava un home molt gran, de cinquanta i pocs… Un dia era a cal tio Fitxa mirant els futbolins i ell hi va entrar i va anar directament a la barra. Jo era un xiquet però el vaig veure de seguida, i ell també em va veure, aquell dia tenia els ulls de la sang, molt rojos, i no em vaig atrevir a dir-li res, i encara em pesa aquella mirada, després de tant de temps, la meua por, perquè no vaig poder dir-li res. Ma mare prompte farà dos anys que va morir, tenia noranta anys. Encara avui la trobem a faltar, moltíssim, cada dia. El tio Vicentico, el seu germà, també morí jove, mentre dormia. Els anys és per explicar-los, o per comptar-los d’un colp. Jo em recorde de més jove, supose que serà una sensació comuna, em veig una imatge ara mateix representada, baixant amb la bicicleta al mercat, amb la cistella de la carn, i malgrat que em costava llevar-me, em dol de no poder atrapar aquell temps. Hi pense sovint això, el temps que ja no vindrà, potser que siga fer anys a partir d’un moment, quan el dia ja no ens sembla tan festiu, que et comença a doldre’t, a fer-te mal tot el cos. Potser t’has refredat, potser la grip, o el virus eixe que corre… Una mel, és el temps, que et fa mal, molt de mal, sobretot si comences a recordar tot allò. Aleshores els aniversaris no pesaven tant, malgrat que tenien una brillantor. Els amics, una coca, a casa hi havia molta faena, així que no hi havia temps per segons què, i anàvem fent, com molts altres que també anaven fent. Avui m’ho ha preguntat la mestra Amparito: quants anys faràs demà? Cinquanta-set. Tants! Sí, justament, tants. Perquè tot allò ja no vindrà, ho celebrarem. Home, supose que ens quedarà un altre món per envant. Per cert, acabe de llegir el magnífic conte ‘El coronel Chabert’ de Balzac. Balzac va viure cinquanta-un anys, però René Le Henaff, que en feu la pel·lícula, en va viure cent quatre. Si pensàveu a dir-me res, a ser els primers, no us escarrasseu, l’ordinador ja ha tret pit i m’ha etzibat feliç aniversari, aquest model castellà de creure que els anys es poden felicitar. Gràcies, de tota manera, en vida vostra. Que ho puguem veure.

Pep Ricart i el teatre

1

IMG_8654 El Micalet teatre oferirà en unes hores l’última de les representacions de ‘Còctel Molotov’, que interpreta Pep Ricart (1961), un dels actors que cada valencià hauria de veure, almenys, un colp l’any; cada valencià noble no se l’hauria de perdre mai, en Pep, si és a l’escenari. I ves que en unes hores el podreu gaudir en aquest homenatge al teatre, a la literatura i a la música, que és ‘Còctel Molotov’. Sí, jo l’hagués batejada ‘femelleta’, l’obra, com més autènticament nostra, per bé que podeu rellegir l’obra com un cant internacional al teatre, ja ho he dit, a la lectura, però també al present punyent i colpidor que representen, per exemple, els contrallums riquesa-pobresa, actor-públic, immigrant-nadiu, panxacontent-famolenc, sense caure en el dramatisme d’excés, que en acabar la funció, podem anar de sopar i gaudir d’un bon vi, per exemple.

A l’obra, hi ha referències a la lectura que caldria apuntar per explicar a l’escola, com n’hi ha sobre la individualitat de la lectura, quan arriba a provocar solitud, més solitud si l’exercici de llegir ha esdevingut per causa de la pròpia solitud, i tornem a començar. Però quines lectures apunta l’actor que són bàsiques en la seua vida, quines metàfores, quin teatre? No, no és aquesta la intencionalitat de l’obra, malgrat que voldríem una aposta d’aqueixa envergadura. Amb tot, hi ha referències de molt de pes, si més no exigents: Fuster, Montaigne, Cyrano, Valor, Wolf…, n’ha dites més, Pep Ricart, actor i director, de Bétera, que en aquesta hora de la matinada, després del vi, no recorde completament. Això sí, li he encomanat que comence a preparar nous monòlegs, que siguen referència universal del bon teatre, de la literatura, de la música, que ens explique des de l’escena aquesta trilogia necessària de la vida, la lectura, el teatre, la màgia, en favor d’un espectador intel·ligent, que voldríem més format, més exigent amb ell mateix, almenys, un colp a la setmana.

Quan escoltem Pep Ricart al teatre, imaginem el teatre que hauria pogut ésser, València, i ves que ell fa referències a autors, directors, músics, cantants, en aquest ullet que llança als responsables polítics d’ara mateix, que, supose, correran demà matí a reservar-se una entrada per a l’última funció. Sí, a l’última part de l’obra, el mag i l’actor es confonen, en aquesta il·lusió que ens fa veure al públic que no omplíem el Micalet —mai no acabem d’omplir res, el públic, almenys mai al gust del que voldrien els actors valencians i aquesta organització del nou Teatre Micalet (recordeu aquella sobre Sakespeare?).

En el moment sublim, el mar, sí, el mar, entra a la sala i ompli tot l’espai mentre ell, Pep Ricart, desapareix de l’escena: ja hi som dins l’escena mateix, fins i tot els més escèptics hi hem caigut de morros. El mar no és una il·lusió, ni ho és el teatre majúscul d’alguns actors, ni la bona literatura, ni encara tanta gent anònima que va fer possible que uns altres pogueren bastir obres mestres: la música popular sobre la qual Beethoven fa construir la sisena simfonia, per exemple, o com Amstrong va bufar la trompeta d’aquella manera escoltant els músics de carrer, o Montaigne va bastir aquells breus assajos universals… O perquè ens declarem fills de la llengua mare, que és la llengua materna de cadascú: pam-pam, pam-pam… El teatre té aqueixa passió, aquest ritme, sobretot entre els actors de teatre: és capaç de construir el món fora del món i dins el món, aconsegueix d’il·lusionar-nos, de fer-nos pensar que, sense, la vida seria més trista, menys artificiosament dramàtica, menys culta, més avorridota.

IMG_8656

Pep, potser que jo l’hagués intitulada ‘Femelleta’, en comptes de ‘Còctel Molotov’, per les referències al teu poble, teatralment universal, perquè potser la femelleta ‘Raussell’ és més efímera en el temps de llum i de foc, ràpida i boja de moviment, seductora d’aquell perfum a pólvora de festa, però perenne en la ratlla que deixa al mur anònim de les nostres vides.

Sí, em sembla que serà això que ens quedarà del Còctel, aquesta força a l’escenari de l’actor Pep Ricart (1961), un regal vehement, apassionat. Dins i fóra de qualsevol temps.

En favor del teatre.

Vespes d’olla

0

monpare

 

Diumenge vaig fer la segona expedició suïcida contra el vesper d’olla que m’ha esclatat allà a Sant Ramón, al terme de Bétera, enmig d’un hort de tarongers Nàvels Washingtònies. Unes vespes de la varietat germàniques, supose, de nom popular vespes d’olla, que mosseguen i provoquen un dolor de dies. Mon pare vos ho podrà explicar millor perquè volgué fer-se el xicot valent amb l’aixadeta i un casc de ciclista jovenívol amb ranures per on se li escolaven aquelles vespotes enviades pel dimoni. El cas és que el van fer córrer cames ajudeu-lo, pobre, que té noranta-dos anys i amb la bici encara enganya, però peu en terra el passen caragols i vaquetes, que coixeja ringo-rango com si caminés a la xisclera, que l’edat, i no el pes, ja no enganya, encara més d’ençà d’un lleuger ictus que ja us vaig explicar. En aquesta segona expedició jo portava la roba de matar, granota gruixuda de tirar coets de primera divisió, casc de motorista i reixeta de filferro, tovallola al coll, botes i una motxilla matabi carregada de gasoil A, ep, ja sé que és el primer que ens desaconsella el seny, però trobe que telefonar al 112 per tan poca cosa no és oportú, així que allà que me’n vaig de nit i comence a vestir-me i a descarregar les eines principals: l’aixada, el fes, la motxilla, el gasoil A, les misteres (dues per si en fallava cap), i au, foc a la petroliera: i colps de fes i terra enfora, i foc a Sant Ramon, i pobre plantó jove malgrat que el vaig protegir amb cartó i un sac, i vinguen foguerades i colps de fes, i l’aixada que apartava la terra i res, res de res, que no en trobava ni rastre, cap de vespa ni de l’olla, no sé si haurien pegat de dret a l’infern o se’n reien en un costat mirant-me com suava que em moria, de la pudor del gasoil, la calor de les flames, la roba gruixuda, els colps de fes, quina eina més creminal, una hora i mitja llarga sense parar la guerra…

Què, què us penseu que haurà passat? Doncs diuen algunes informacions de la Societat catalana d’Història natural, com ara la del Mossén Lluís Vilarrubia, que potser n’hi haja mil, o cinc mil, o vuitanta mil fins i tot, en el niu, però jo no en vaig vore sinó dos o tres mig mortes de por pel meu aspecte, que no sé si aquest remei de matar vespes a canonades de foc valdrà de res. I ja continuaré narrant com ha quedat el vesper i l’olla germànica que jo he ajudat a obrir com un nou cràter entre tarongers. Si n’hi ha tercer capítol i més aventura ja ho explicaré.

—Mon pare, què teniu?

—Caguenlapenanegra, xiquet! Si tinguera vint anys menos!

[he de confessar-vos que, de xiquet, a mon pare li va picar un aliacrà (un escorpí) i pegà a córrer cap a casa, deixant-se carro i haca al camp. A meitat camí es para, es mira el dit diu redéu i torna cap al camp a la faena. Xa, no en feia gens mal ni res.

Una altra vegada, plegant garrofes al Brucar, som a la primera garrofera, que ens acabàvem de posar, alça una llauna i xas, se li agafa un altre aliacrà al dit i ell se l’auixa com si res a terra, nyas. I continuà plegant més content que un gínjol, com si res, que ja tinguérem conversa pa tota l’asprà. És clar que jo plegar plegava, però no vaig tocar ni llaunes, ni pedres ni herbotes ni res, garrofes solament, i ell que ho veia, no parava de riure i d’explicar-me allò de quan era un xiquet… No sé si encara faran homes més valents.]

Un retret de Joan C Martín, xa!

1
En voler, vaig escriure un apunt per començar a definir la #marcavalenciana post-pp, post-blaveria, post corrupió i, sobretot, post tres-cents anys de persecució i mamàndia que han ordit contra els valencians tots els pillastres, lladres i borbons, feixistes i franquistes, que n’hi ha escampats d’ací a Madrid i torna a començar. Se’m va ocòrrer de dir que el camp ha de ser recuperat, i ho vaig deixar anar massa lleugerament, així que l’amic JoanC Martín em va agafar per banda i em va pegar un passó espectacular, per manca de rigor i de profunditat.
Ell sí que té un model de recuperació del territori i explica i fa pedagogia de com caldria actuar per reordenar el territori i tornar el valor a la terra segons la conservaven mos pares, i l’entenien, com un bé preuat que calia preservar, sense mandangues, ni mentides, ni falsedats documentals ni identitàries.
Bé, jo sóc dels que ha abandonat el cultiu de l’ametller, allà pengen encara les ametlles de l’any passat, onze fanecades, perquè no hi ha manera humana ni productiva de casar el temps d’un ofici que no és rendible ni eficaç ni res de res… Malgrat que cada any puge a ca Ximo, a Casinos, a carregar el sac ple de torrons. Em passa amb les garroferes i, segons ell, no hauria de passar amb la vinya, si és que posem uns quants milers, no gaires, uns quants milers d’euros i sentit comú.

Penge, doncs, el passó de vara i demane disculpes sinceres a la seua honradesa…
Les paraules de l’enòleg i amic Joan Clotaldo Martín diuen que:

«Malgrat l’afecte i el respecte que et senc sincer, l’apunt sobre la #marcavalenciana en què parles del camp, intel·lectualment és un atzucat. Així no li val a parlar d’aquests tema, disculpa’m però això que apuntes és un estereotip, crític i diferent però estereotip al cap i a la fi. I foto finis d’una idea.
El bloc és de gran alçada, i de gran influència, però aquest apunt de tornar al camp des d’una visió paisatgística (el paisatge és una atopia de l’home) sense arrels. És com molt influenciat per la visió que els socialistes fusterians tenen del territori (si és que saben quina cosa és això).

—Hauràs sentit un cert i imperceptible malestar en penjar-lo, com si algú desconegut et digués, ja t’hauràs quedat tranquil. Això és perquè has oblidat aquell alè de ton pare, quan expressava la relació tel·lúrica que ell sí que té amb el camp.

Tanta modernor, tant de deler per la societat industrial, tant de dir que la política és la clau, mira on som, realment, cada dia va pitjor, que ja t’ho vaig avisar.
La política no és una altra cosa que una eina de poder que usen sempre per destruir allò que és nostre i que és el be comú.

La política sempre és d’ells. És el concepte de la terra i la relació amb ella amb els homes i les dones el que cal restablir. Ja no és com la tenien tos pares. Això que dius al post podia dir-ho l’AVA (és l’associació agrària més de dretes i inútil i acostada al pp que ens poguem imaginar -això ja ho dic jo mateix, no ho diu Joan). Això que dius podia dir-ho la gent de les cooperatives, per motius diferents als teus, que puc entendre de fidelitat i estima al país, fins i tot ells que són d’estima i fidelitat als diners que vénen de fora.
Per parlar d’aquestes coses, de primer cal crear una estructura intel·lectual.»

ben cordialment
joan c martín

Benimaclet

0
Anit vam baixar a sopar a Benimaclet. El Musical, que ara porten uns joves, estrenava la nova programació de tardor. Mentre sopes actua un grup de música. Anit era una cosa exòtica, o ètnica, amb aquell instrument, la Kora, que és una gran carabassa i va fer famós a Europa el grup Touré Kunda, del Senegal. Era com ser a l’Ateneu, o com ser al poble, sopar al musical, un bar gran a la manera del casino dels pobles, com ca Montes fa molts anys, o el bar Muedras (!), amb els ventiladors d’aspes allà al cel del sostre, que van trigar a posar en funcionament, fins que no els ho vam dir: que no teniu calor! En realitat, si no és que ho saps, Benimaclet és un poble, res d’un barri de la ciutat, no. Un poble autèntic, amb carrers tranquils, cases baixes d’una o dues plantes, balconades, finestrals, reixes treballades, taulells… carrers que encara conserven la bellesa original, amb alguns accidents inevitables, com als pobles. Com alguns carrers del Cabanyal o de Campanar, Benimaclet conserva uns quants tresors; esperem que Rita no se n’assabente i ordene de posar unes quantes bombes.
Vam passejar els carrers després de sopar, fins i tot vam eixir al camp, on uns quants veïns tenen un hort urbà, i vam ser en casa d’una escriptora famosa, que ens va atendre tan delicadament. Ens va regalar una col·lecció de llibres per a l’Ateneu de Bétera. Bétera també és un poble, malgrat uns quants accidents i no poques accions dissortades. Però tornem a Benimaclet, expliquem algunes excel·lències, i renunciem a uns quants excessos: per exemple el siroll que provoquen uns quants joves a la plaça, en aquelles hores que molta gent dorm, al poble, que el barri és un poble, encara que n’hi ha que no volen adonar-se.
Després que van tancar els llums, vull dir que ja sa’havia fet tard, nosaltres ja vam tornar a casa. Però de segur que vindrem un altre colp, sobretot si les actuacions no són mentre sopes, perquè no sabem ben bé on posar la mirada, si en el plat o en aquell escenari tan graciós.

Sanitat?, educació? Falta el camp?

1
Publicat el 11 d'abril de 2012
Aquesta vesprà m’he trobat amb Uïso, mentre preparava el cotxe amb les eines del camp: què, com va això? Fatal, pitjor no ens pot anar, enguany ha sigut un altre desastre, no traurem res, res de res. Perquè la feina és de casa, que no ens ix ni a euro. Ara mateix no podem viure del camp, i la cosa no pinta bé, gens bé. El camp no dóna res, sinó pèrdues, i aguantem per no tancar, però n’hi ha molts que han abandonat. Així no podem continuar, ni pagar el gasoil, ni demanar que vinguen a fer-te res. Enguany a més, s’han afegit altres comerços que tampoc no pagaran, com fa el govern, que ha deixat de pagar. Sembla que ara és una moda, deixar de pagar. Com menys gastes millor, perquè no ho podràs pagar, l’aigua, el guano, l’aclarida, traure la llenya, els herbicides, els insecticides, no podrem pagar res, i si has d’encomanar la faena, estàs perdut.

Una hora més tard arribe a l’horta vella. La caseta és oberta, i trobe que hi ha la bicicleta arrimada en un arbre. Mon pare fa anar un lligonet, allò que abans havia sigut una lligona i ara ha empetitit, el temps i la feina s’han menjat la fulla. Ens saludem i apamem què podem fer plegats: són tres quarts de fanecà, que volem aclarir, ell em va dient quines branques he de tallar i jo no em quede curt: he engegat la serra de gasoil, m’he posat el protector i comencem pel principi: els arbres són vells, tenen gairebé quaranta anys, d’una varietat que no vol ningú, però que passa per bona i molt bona. Comencem per branques grosses, cimals que pugen al cel amb tant de temps, que fan mig arbre gairebé, jo els passe la màquina i la branca cau damunt mon pare que les empoma i les deixa en un costat: -ara esta, sí, talla per ací, esta també, i aquella; ho veus, encara queda molt d’arbre, nem a l’altre, i el següent, i un altre…, ens fem els arbres grans, una trentena, aproximadament, i quan acabem, els arbres es veuen més ufanosos, més clars, a terra tot de branques, algunes ben plenes de taronges, que no havien volgut; fa tres anys que no volen aquesta varietat, malgrat que és ben bona. Mentre feinegem parlem d’això i d’allò, i finalment em diu: -espolsa’m les virolles, les miquetes sembla que diu, no ho sé, i bevem aigua: és calenta, l’avise; millor, és la que trau la set. Agafa la bicicleta, guarda el lligonet, puja i se’n va. Jo em quede a traure la llenya del camp. Em passaré una hora més, gairebé fins a les nou. Fa vent, molt, calor, un dia estrany, sec, terrible per al camp. Però he passat una vesprà fantàstica, de Pasqua, el tercer dia. Fa un mes que mon pare ha fet els noranta anys, però hui ningú no diria que no feinejava com un xicot, com ha fet sempre, des que en tenia vuit o nou. Mentre ens espolsàvem i bevíem, ell recolzat contra la caseta del reg, m’anava explicant això, miracles de vell: se m’han umflat les cames, em sembla que aquests calcetins m’apreten massa. Sí, tens les cames umflades. Ho fan els calcetins!
Després que se n’ha anat, uns segons després, em ve al cap que no li he dit: -ves amb compte, en passar la carretera!
Sort que no li ho he dit. Quin ridícul.

Escaldats, però de Pasqua

2
Publicat el 2 de maig de 2011

A València la Pasqua s’allarga fins a Sant Vicent, i ell si vol ja explicarà com ho celebràvem a Bétera els amics, quan érem xiquets i innocents… Però en tornar a casa ja apame com va el món, després d’unes hores de desconnexió: hem fet càbales, i porfies en favor d’això i d’allò, més o menys hem errat el que volíem, que és ben poc, perquè el món no enganya gaire la seua trampa: Bildu serà castigada, com Sortu, com Batasuna, com qualsevol alternativa basca a espana. Per aquest cantó l’hem encertada tots els votants, grans i xiquets, a espana no hi ha democràcia des de l’any trenta-nou del segle vint, i el psoe i el pp en són la prova.
A predndre pel sac els uns i els altres i els jutges de la carabassa. 

Pel que fa al nou sant que ens volen encolomar al calendari de retorots i bisbes, l’aposta era la perversió d’aquell papa, la perversió encara major de la delegació enviada pel PP d’espana a celebrar-ho, i encara la perversió majúscula per als valencians: el president Camps fa anys que oculta la despesa que ens va costar la visita papal als valencians. Vet ací el miracle, cabrons, la barbaritat de milions d’euros per mamar-la els catòlics a compte de beats i fills de putes, i que no puguem saber qui pagava i quant tanta festota.  

Els polítics no adobaran el desastre econòmic, ni la desocupació, ni tants funcionaris com viuen de no fer res de res, en canvi d’altres, molts menys, que sembla que treballen fins a morir-se (exagerats!, que ningú no es mor de treballar de funcionari, redell!).

Es nota que hem begut vi, que hem visitat l’aljub del Brucar, que hem acabat festejant que encara ens queden quaranta anys bons de vida, com a mínim, i si ens toca de visitar allò abans, vaja per endavant la nostra celebració per viure, que ningú no es mor la vespra, i encara podrien fer sant, de la maneta del carcamal de JP-2, al president corrupte dels valencians més populars, per haver aconseguit governar enmig de la cofurna de vividors i lladregots. Però no compteu amb nosaltres, si és que sabeu comptar, malparits.

Perdona’ls, senyor, que han begut d’aquell elixir de la vinya –moscatell com a Bétera no n’hi havia enlloc, quan la vinya era vera–, i ens heu de perdonar tots els exabruptes, collons.

Nit de falles (2011)

1

Anit vam baixar a la ciutat, amb els bunyols de la meua sogra Amparo -que mereixeria un monument, per com adoba els dolços, entre més plats-, i un regal col·lectiu per al Pep, que acaba de fer cinquanta anys. La volta tradicional, la Nova i la Vella de Campanar, dues falles que són contraposició d’una festa que, des de la perifèria no acaben de tenir tot aquell calat que ens volen fer empassar els mitjans bíblics de Camps i de Rita. El milió de persones, aquella gernació que el Canal 9 diu que ha paralitzat la ciutat, ací no hi és. Acabem la ruta i ens entaulem a cal Pep: ens havia regalat dos perols de xocolate que tombaven de tos, n’hi ha que es va fer la part i mitja i tocà. Després, la conversa, el cas Vilaró, l’Ateneu de Bétera, això i allò, els uns que pugen a la terrassa a veure el castell, els altres que ens estimem de continuar la tertúlia i deixar passar el temps, entre amics, que és el goig de ser de vacances i d’acomplir rituals que paguen la pena, com una fita anual i un encontre en favor de descabdellar l’actualitat. 
Avui, per exemple el canvi és que la Nova tenia una llengua bastant correcta, com la Vella, que s’allunyava de l’aberració corrent que practiquen alguns dels artistes o filòlegs fallers. En totes dues falles es queixaven de la Junta Central, de la traïdoria entre artistes fallers, de l’engany del sostre pressupostari amb el què podien comptar les comissions, i, per suposat, de la sospitosa decisió de tornar a premiar Convent Jerusalem. Però nosaltres passem, home, els xiquets comencen a veure 2001, pel·lícula que ha triat Pep perquè s’adormen, malgrat que alguns dels adults ja agafen posicions perilloses al sofà i als sillons. Jo encara arrossegue un refredat de por, vint dies, i encara no hi veig l’eixida. Tornem de matinada, que ja s’acosta Sant Josep, el tio Pep. T’ha d’agradar molt, tot plegat, això de les falles. Per la instrumentació que se n’ha fet. Quina enrabiada.