El furgó funerari
Camps viatja en furgoneta. Sembla que l’hèrnia discal aconsella de viatjar amb major comoditat, sobretot per no haver de doblegar l’esquena, en entrar i eixir del cotxe. En canvi, l’hèrnia mental que arrossega deu o dotze anys seguits no li impedeix de posar amb aquell rictus, d’home que ja veu la seua mort política a tocar –home, cent anys no ha de de durar–, perquè el desgast es paga tard o d’hora. Així que el van passejant, ací i enllà, provant d’inaugurar repetidament les mateixes coses. I ell ha pactat i convingut internament que siga així, el profit del seu partit, exhibir-lo com un d’aquells animalons del museu de ciències d’Onda.
Quan ell va dir allò que alguns el voldrien veure llençat en un voral, caigut de matinada de dins d’un furgó, no podia suposar que serien els seus mateixa, que li anaven preparant el parany. Pobre, Camps, l’enrabiada que ha de passar cada nit, quan el tornen a casa, de vora la dona, amb aquell munt de píndoles per passar la nit. I l’endemà un altre infern, un altre poble, una altra inauguració enmig d’obres, del caos, entre maquetes de Calatrava, factures proforma, i cartellets de TV3.
Si és que l’home té per anar en porreta!
(a veure si així deixeu de recordar-li allò dels vestits.)
Pel parar que fa a la foto tinc dues teories:
1- Deu haber algú dels manifestans que amb el manèc de la pancarta está
rascant-li el forigol i ell deu pensar: ” frotame ahí, ahí , ahí como sabes tuuuuu, más, más y maaaass…”
2- Potser que des de que sap que va a judici fa dies que no caga, para groc
i tot, no fa bona pinta.
Buenaventur@ Berrinche, metge de guardia 24 h.