Ulisses20

Segons que expliquen alguns mitjans, fa unes hores que cinquanta herois proven de frenar l’apocalipsi. Home, aquest crac del comentari, un europeu molt lluït, se n’ha passat unes quantes sèquies. Però els cinquanta són allà, encara, contra la fusió nuclear, a Fukishima. No és una pel·lícula, com aquella del submarí nuclear rus que, després d’un accident, demana voluntaris per tancar les vàlvules del reactor principal. L’excés de la pel·lícula, els voluntaris tenen les hores comptades, no treu dramatisme a la realitat del Japó: han enretirat els vuit-cents treballadors de la central, i n’han deixat cinquanta, ni un de més ni un de menys, segons les informacions, per evitar el desastre.
Fa uns dies que temem el pitjor, pels japonesos sobretot, que han patir un sotrac brutal, i ací els responsables de la seguretat nuclear ens embruten la informació, que carreguen de mentides, de falsedats, de mitges veritats, preparant-nos amb l’estil de sempre allò que saben fer: mentir. Quan ací passa qualsevol accident, greu o lleu, els responsables ens menteixen contínuament. De fet, en els últims incidents de les centrals del país, mai no han explicat la veritat, mai, i allò pitjor: no esperen explicar-nos la veritat del que puga passar, no creuen que tenen el deure de fer-ho, ni pensen que els ciutadans mereixen la veritat. La veritat? Mai. És un lliçó espanyola pitjor que la catàstrofe nuclear. La mentida com a estil de vida.  
Al Japó potser han volgut ser prudents, i ací, fins i tot la presidenta espanyola de seguretat nuclear i no sé quantes coses més, intervenia en favor de la mentida i l’ocultació. Potser haurien de ser tots aquests xitxarel·los de científics, que haurien de bescanviar per aquells cinquanta que volen salvar els seus del pitjor.   
Naturalment que patim pels japonesos, però encara més patim tants desgraciats sobre els quals han dipositat responsabilitats de màxim nivell.

– Que les mentides els agafen confessats.