SERRALLONGA

Ignorase el feliz suelo,
donde la Cuna tubistes,
para que creamos, fuiste
todo venido del Cielo.
Siempre fue vuestro desvelo
desempeñar tal blazon.
…Amparadnos cuidadoso,
invicto Martyr Zenon.

Aquest era l’inici dels “Gozos” de Sant Zenon, patró d’Arenys la gaia vila.
Fa un any, per la diada del Sant (9 de juliol) vaig tenir el goig de poder anar a Luzaga, un poblet petit de Guadalajara. Prèviament havia descobert que a Luzaga tenen els mateixos Sants patrons que a Arenys: Sant Zenon i Sant Roc. Tenen l’església dedicada a l’honor de la Mare de Deu de l’Assumpció, com a Arenys… i un dels personatges més importants de Luzaga fou el pare Fidel Fita d’Arenys de Mar. En va estudiar el seu famós bronce de Luzaga.
Ens varem posar en contacte amb una gent inquieta de Luzaga i per Sant Zenon de 2008 vaig tenir el goig de poder fer una xerrada a l’Església de Luzaga, amb una seixantena de persones escoltant atentament (a Luzaga son 80 habitants). Amb uns amics d’Arenys varem gaudir d’un fi de setmana a aquest bell poble.
Ara, a la web de Luzaga, han decidit publicar la conferència. Com que la vaig gravar, la podeu escoltar… és clar que en castellà . Al final de la conferència em vaig atrevir a cantar a capela, l’himne a Sant Zenon…

“Tractat es y per Gratia del esperit Sant concordat que matrimoni sie fet per y entre Joan Sala pagés fill legitim y natural del honorable Joan Sala…… E na Margarida donzella filla llegitima y natural del Honorable Sagimon Tallades alias Serrallonga … “

I en atenció d’aquest matrimoni “ho donan y per titol d’heretament ho donatio pura perfeta simple e irreucable ques diu entre vius atorgan y concentan ala dita Margarida Serrallona donzella neta y filla llur respectiue com aben merexent y als seus y aquí ella volrra perpetuamente totas integrament les cases heretats y masos Serrallonga y de la Carosa y altres masos… “
Fixeu-vos que aquí, a la Margarida Tallades ja li canvien el nom i per tal que no es perdi la nissaga ja la cognomenen, en virtut d’aquests capítols Margarida Serrallonga Tallades …

I paral.lelament l’Antoni Sala, germà d’en Joan Sala aporta com a dot “dona y per titol de donatio pura y perfeta simple e irrevocable al dit Joan Sala germa seu com a ben merexent y aquí ell volrra cent y vint lliures moneda barcelonesa les quals li promet donar y pagar sempre les volrra en  tenint effecte lo present matrimoni y fetes esponsalles entre dits conjuges Joan Sala y Margarida …”

Fixeu-vos que, en aquests capítols, a diferència dels anteriors amb motiu de les esponsalles entre la Margarida (mare) i en Sagimon,
ja no es posen condicions… En aquell es van posar condicions car la
núvia tenia vuit anys i el matrimoni quedava lluny… l’havien de ben
ferrar perquè “arribant a edat núbil” , es casessin … Aquí les noces s’han de celebrar el darrer dia del mes de maig de 1618, o sigui escassament dos mesos després d’haver fet hereva a la Margarida mitjançant els capítols.

A través d’aquests capítols podem veure alguns aspectes importants de la nostra història:

La masia és el que importa: la unitat económica que permet tirar endavant la minsa economia de les persones que s’han acomboiat al seu redòs.

L’amor no cal ni que aparegui. ”Amb el temps ja s’estimaran” i si no s’estimen “que Déu hi faci més que nosaltres”

La dona… La gran sacrificada (oimés en aquest cas que la dona (les dues Margarides) no son pubilles sinó hereves i tot i així han de fer les renuncies necessàries perquè el mas tiri endavant.

I en el nostre cas, la nostra Margarida
Serrallonga que es casa amb un cràpula, ella sola ha de mantenir el mas
i les seves terres en perfecte estat de revista … i quan es mor, al cap
de 18 anys de la mort el bandoler, fa un testament que ho deixa tot polit i endreçat i amb ordre de liquidar les poques deutes que hi ha. I , com no pot ser d’altre manera  que es diguin les misses consuetudinàries per a la seva ànima,”en nom de Deu nostre Senyor y de la humil Verge Maria Mare sua y de tots los Sants y Santas del Paradís sia. Amen.”

I cal afegir que mireu si ho tira endavant, que ella no fa com el seu avi que va fer capítols d’heretament en vida, ella espera al testament per deixar hereu al seu fill l’Antonio rector de Querós!. Que d’aquest també se’n podría fer un llibre!!

Quina dona… la Margarida!!

Avui n’explico una de les menys conegudes, però no per això menys bella. Si la voleu escoltar cliqueu aquí

Gent de coll dur, corbata i armilla, sobretot si es farcida… gent de possibles, tancats al seu mon, gent que no saben que és doblegar l’esquena ni fer un esforç per guanyar-se les garrofes, gent que no sap pujar dreta una paret si no la pugen els altres, gent que es mira el mon des de la seva torre d’ivori,… però mireu que és cas un dia , en un revolt mal girat del camí de la vida es troben, de cop i de batzegada un revolt de vida dura….
Això és el que li passà a l’arxiduc Lluís Salvador, quan, tot passejant es topa de front amb el traginer esbalaït perquè se li ha trabucat la càrrega del carro…. L’ajuda i el traginer agraït li lliura una moneda escadussera.
Si aneu al museu de l’arxiduc, la veureu dins d’un got, amb la inscripció: “La primera moneda que he guanyat treballant”.
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.

Avui una contalla de les valls dels Pirineus. Una família amb vailet i pubilla: el vailet els surt temorenc i la pubilleta  s’enduu el mon pel davant. Va a servir al rei en nom del seu germà, es casa i enviduà, i finalment s’encaterina del seminarista més ben posat i plantat de la contrada.
Apali, si la voleu escoltar cliqueu aquí.

La Cristina em va demanar si volia, el dia de Sant Jordi, anar a la seva escola, (Escola Institució Montserrat de Sants) a explicar llegendes de l’Amades, tota vegada que, enguany , en celebrar-se el cinquantenari de la seva mort, a l’escola havien treballt la figura del gran folklorista i els plauria que expliqués algunes llegendes al nens i nenes de la seva classe (8 i 9 anys).
De seguida vaig dir que si (sempre dic que sí, si puc), però després em va entrar l’esglai… mai he explicat contes a infants, sempre explico contes per a gent adulta on pots jugar amb la ironia que els altres ja entendran…
En fi, ahir diada de Sant Jordi, a les 9 del matí em trovava davant d’un esplet de mainada, atents, molt, molt atents…. Una experiència inoblidable de veure les cares embadalides de la mainada davant la llegenda de Sant Jordi i altres contalles de signe barceloní.
Apali, si la voleu sentir , cliqueu aquí (cal que us adverteixi que dura 30 minuts i hi ha alguna llegenda ja explicada en aquest blog, però no per mainada, ja veureu l’ambient que és molt diferent)…..

Ja fa temps que no havia explicat una llegenda de l’Amades. Sempre cal tornar a l’Amades. És cert que la feina que va fer no la va contextualitzar i això fa molt difícil col.locar les històries que explica en el seu propi temps i espai. Arribes a fer-te un garbuix i no pots situar la llegenda o rondalla en el seu temps i context.  I si no la pots ubicar, et trobes, per exemple que els nens d’Arenys rebien els reis amb trompetes de vidre (quan?) i l’espasa de Vilardell era un estri de virtut (quan i perquè ho era?… ).
En fi, aquesta seria, per mi, la única critica que li podem fer. El valor de la seva feina és, no obstant, ingent.. sense ell no tindriem el cabal d’història, de llegendistica, de rondalles , de contes  que tenim ara.
Avui en podeu escoltar una situada a la vida del nostre Rei en Jaume (per tant aquesta si que la podem ubicar: mitjans del segle XIII) amb una facècia que li feu al pegot que tenia el taller al costat del palau reial. Si el voleu sentir, cliqueu aquí.

La meva bona amiga Carme, esposa d’En Martí Boada m’ho va fer saber aquesta passada setmana: En Martí, de la mà amb en Perejaume, inauguraven una exposició de destrals a Sant Pol de Mar. Per motius personals no vaig poder anar a la presentació, però aquest matí hem anat a veure aquesta exposició curiosa. Destrals… no és pas un estri comú, ni un estri del nostre quefer diari, però a mi, que vaig néixer com aquell qui diu amb una destral a la mà i que va ser la meva feina temps i temps, em va copsar l’exposició.
Bona exposició d’aquests estris, ben acompanyada per descripcions literàries i fins i tot científiques, i amb un videu que enllustra uns passatges d’abatre un arbre… Però, si puc dir quelcom, li falta la ferotgia de la feina, els colps de la destral que retrunyen al cervell, en ple migdia, després d’haver fet un mos i un traguet  al fato… Els xerrics dels grills que sembla que es riguin dels pobres deus caiguts que  destral en mà, feien una feina dura, molt dura… podríem dir ferotge… I també hi he trobat a faltar els renecs… Si ja se que això no és políticamente correcte, però sense els renecs, la gent de bosc no era res… com sense el bot de vi, com sense el fato, com sense el crit, l’esgarip…. En fi… Molt bona exposició, però pregaria a n’En Martí i en Perejaume, coneixedors de primera mà dels bosquerols que l’enllustrin d’esgarips, de colps, de crits (si volen que s’estalviïn els renecs)… i llavors que hi portin tots els nens de les escoles perquè capeixin, ni que sigui de lluny, la ferotgia de la feina dels seus avantpassats… Per cert, m’ha plagut molt el llistat dels malnoms dels bosquerols que presideixen l’exposició. (Altrament, jo era “el gran de cal ferrer”)
Felicitats Martí: Una molt bona pensada a la que li falten molts efectes especials perquè sigui verídica….

Quan vénen les neus,  tota la muntanya queda emblanquinada, fa goig de veure, però ull, fa goig de veure amb ulls urbanites, perquè els de muntanya temen el llido (altrament els allaus), i ai las que si vénen dos allaus seguits els camps queden colgats i vinga a fer despesa de jornals per poder enretirar la neu de les planuries per tal que quedin com a la fotografia, a punt de poder esperar en segar i batre….
I en aquestes circumstàncies sempre hi ha algú, espavil.lat i amb l’esquena dreta que proposa al comú que, combregant amb rodes de molí, esperi un xic que ell, sense cobrar  res… ep! , sempre que li facilitin una bota plena de vinet del bó, un bon tall de pernil, cansalada i totes les altres menges , que ell es tancarà a la seva torre d’ivori esperant que vingui el gran feiner que els esbaldirà els camps sense tenir ni una malla de despesa…. El treballador s’en deia Sant Juliol… si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí.