Ulisses20

La dona tornava del forn, amb el pa, com cada dia en aquella hora. Poc s’esperava que era l’última vegada que faria aquell viatge, al forn de Rossegó, que en començava un altre de més llarg, final, just davant de casa. Era una dona gran que havia vist canviar el poble, la desmesura des d’aquell privilegi de cruïlla, just al cantó d’on comencen les primeres cases, a tocar del Jonqueral. Mentre passava tranquil·lament el pas de vianants, pensant qui sap lo, si en les tornes del pa, si en el seu home, mort fa a penes un any, a uns metres de casa, tres o quatre a tot estirar, el cotxe la va envestir sense adonar-se’n: ‘No he vist l’stop, ni el pas de zebra’, és veritat que les ratlles a penes si es veuen, tan irresponsablement oblidades. És en aquell cantó d’eixida dels carros, fa cent anys, vuitanta, quaranta a tot estirar, d’eixida natural cap al camí d’Alcubles, camí de Llíria i camí de Benaguasil, allà on ara passen milers de cotxes cada dia. És el mateix carrer d’un stop i d’unes ratlles difuminades d’un pas de zebra que no han sigut suficient protecció, per a la dona que venia del forn. L’ajuntament que governa el PP, com abans havia governat el PSOE, o els independents de l’UPIB, no miren sinó al cel, despistant la responsabilitat, màxima, dels seus deures. Per aquell cantó passen cada dia formigoneres i camions camí d’una planta il·legal, sense polígon, sense estudi d’impacte, sense llicència, propietat d’un cacic del poble que beneeix bous i toreros, polítics, alcaldes i guàrdia civil, tots plegats fan cap a la menjadora, i per això els ulls cecs. Passen més camions i formigoneres, centenars de vegades al dia, camí d’un abocador il·legal a tocar del poble, davant de l’altra planta, aquesta també sense permisos, ni papers i Sant tornem davant els ulls cecs de policia i polítics. No actua ni l’ajuntament, per això il·legalment aboquen sense permís, sense papers, davant el consentiment del PP i els seus, passen a velocitat desorbitada pel cantó d’aquella casa, els camions, com passen milers de vehicles a la zona comercial que hi ha davant d’on vivia la dona que venia de comprar el pa cada dia. Passen més centenars de vehicles per estalviar-se el trànsit de les carreteres oficials, ofegades, embussades, insuficients per atendre tanta multiplicació de vehicles, passen pel centre del poble, per aquell carrer. Perquè el PP i els seus responsables, locals i provincials, s’han estalviat les circumvalacions, els camins promesos i oblidats abans i després d’eleccions. Tot aquell trànsit, de milers de vehicles al dia, va anar sortejant la dona en els últims anys de vida, fins divendres.
Però no n’hi ha responsables, ni papers, ni decència, ni més viatges al forn per aquella dona que, fa unes hores, encara es mirava aconformada  tants canvis.
La van seure en una cadira a la porta de casa, perquè semblava que no tenia gaire gravetat, l’accident. Ni la irresponsabilitat, ni les mirades cegues, consentides de sempre. Potser que algú va agafar-li la coixinera, amb el pa que venia del forn. No ho sé cert. Sabem que la van soterrar dissabte, al cementeri municipal, que mai més no tornarà a destorbar-la el trànsit del cantó de casa. Ni l’stop, ni el pas de zebra. Que no fóra estrany que, d’ací uns quants dies, en repassen les ratlles amb pintura, dissimuladament, a la gatzoneta, i demà ja serà un altre dia.

Un dia llarg, un altre, tan complet que no sé com començar a descabdellar-lo. He passat el matí amb els alumnes de sisé, revisitant la pàgina del poeta Salvador Jàfer, hem llegit versos, hem cercat açò i allò i, mentrestant, hem preparat la recerca d’un altre poeta, per a la setmana que ve. Els alumnes de primer i segon han estat al Centre Octubre, però jo m’he estat tenint cura dels més menuts al pati; feia bo, malgrat que el dia ha començat amb fred; he fet taller de tennis a sisé, ajudant el Pep; de vesprada, després de penjar al web el manifest elaborat per la Unió de Cooperatives d’Ensenyament a favor de l’escola i en contra de la norma de la Conselleria valenciana, hem anat al camp d’aviació (Isern dixit) de Manises per esperar Maria, la mestra que venia del fred d’Oslo. Després he tornat a l’escola per replegar i allargar-me fins a Benaguasil; a Consolat de Mar hi havia una reunió de missatges (homes i dones que en saben un ou), adobant la futura exposició sobre els moriscos, l’any que ve farà quatre-cents anys de la seua expulsió. Hi havia gent important, i bones sorpreses: l’Alexandre Navarro, el poeta de Nàquera, el mestre Ferran Zurriaga, Pepa Llidó, Rosa Dasí, Joan Domínguez, Policarp Garay, Toni Llibrer, l’amfitrió Carles Subiela, Marga Mañez, i encara s’hi han afegit Carme la Canonja i Toni Marzo. Això és una representació significada de la comarca, i el seu objectiu és preparar una exposició sobre la nostra història, fa quatre-cents anys, lligada als moriscos. Entre més coses, llegien documents, ensenyaven fotografies, discutien sobre si podem incorporar Bufilla, o si les orelletes de Nàquera són més fines, o no, comparades amb les de Bétera. Parlem de llistes de noms, de llinatges que encara resten als pobles, fins i tot hem batejat un nou dolç, ‘bunyols moriscos’ que Susi, a Llíria, fa d’una exquisitesa que demanava aquell batieg (perdó pel concepte). Ferran havia presentat un document guia de treball i ens hem repartit feines i responsabilitats. On hi ha mestres, i aquest era el cas, sempre hi ha feina i goig per tirar endavant nous projectes. Encara més, Carles ens ha embolicat en un nou repte per començar l’any 2009 des del Camp de Túria, homenatge a la gent que va patir aquella vergonyosa expulsió: l’actuació de Miquel Gil, Pep Gimeno botifarra i l’orquestra àrab de Barcelona, un concert a Benaguasil, allà pel mes de febrer, per retrobar-nos els orígens d’una part important de la nostra història. 
L’harmonia del treball i la col·laboració entre tantes celebritats apunta feina i neguit, sens dubte, però és el preu de continuar fent comarca.
   

I un dels cables més grossos i de més tensió agafadet d’allà on li puga fer més mal. Home, sort que en Bush, tard o d’hora, serà declarat culpable. La perpètua no serà suficient, de tant greu com és la maldat que ha escampat en vuit anys d’ofici de ruc. Ho deia Malcom X ‘Al meu país qualsevol xixarel·lo pot arribar a ser president. Això és realment el que passa.’ Culpable de genocidi, culpable d’assassinat, de desfalc mundial, de torpesa, culpable per ximple, per mentider i fals, culpable per obsedir-se contra els homes, contra els pobles, culpable de portar la mort arreu, amb aquell cinisme ximple, de més torpesa encara.

El posat d’avui no amagava el nivell de fracàs al qual ha arribat, l’home, que encara vol excusar el model que ha portat a la fallida mundial, després de posar a la corda fluixa el seu mateix país, després d’estovar la seua esperpèntica falta de cultura, que no podia dissimular, que ratllava la barroeria, la niciesa. Quina vergonya d’home, i d’assessors que li han rentat el cul cada dia, del primer a l’últim. Poster sí que tenia títols universitaris, la qual cosa diu ben poc dels propis títols i del món universitari, sens dubte, però el grau de maduresa i d’intel·ligència avui han sigut tan evidents com per caure morts.

No entenc què collons volen fer allà, els presidents d’uns quants països, si no és per acomiadar una de les pitjors coses que han passat a la història del món aquests darrers anys, la presidència americana d’aquest home.
Què volen adobar amb aquest furúncul?, què volen decidir de trellat, de conjunt, d’intel·ligible, de bàsic, d’aportació al món occidental i, de retop, contra les maneres d’aquest propi món que ha tolerat la baixesa més dissortada?
Deixar-se governar el món per un pillastre de pa sucat, malnascut com a poc, amb aquell somriure als mitjans i aquella mirada perduda, atemorida, que va retratant un sistema polític corrupte la majoria de les vegades, a favor sempre dels vencedors, a la traïdoria sempre dels vençuts? Ca, home! A la cadira, no cal esperar-nos al veredicte multitudinari per un homenic de mala jeia.

Dos quarts de set de la vesprada, arreplegue el Vicent C. a un parell de carrers de Tres Forques, li explique perquè he trigat i enfilem cap al centre; malgrat el trànsit d’aquella hora, no arribem tard. Hem aparcat al pàrquing del Lis, un vell cinema reconvertit, i eixim per una petita porta a Russafa, al coret de València. Vicent C. i jo comentem els canvis d’aquells carrers, les noves botigues, els llums, la gent que transita o mira, simplement, els aparadors. Fa temps que no havia passat per aquell carrer, però el que més ens sorprén és que allò passarà cada dia, potser, tota quella gentada que viu el centre de la ciutat, i nosaltres no ho veiem, no veiem res de tot allò que passa allà cada dia, en aquella hora. Vicent C. i jo anem carregats fins als muscles, venim d’operaris de la tecnologia a la Casa del llibre (a València, en concret a Russafa, la Casa del libro, ochenta y cinco años de historia). Ens han encarregat de portar el necessari per projectar unes imatges, prèviament seleccionades, per a la presentació del llibre ATLAS, correspondència entre Pere Salinas, autor de les pintures que es projectaran, i Joan Navarro, poeta excels, difícil, fidel als seus anys setanta i a una poesia de simbologia particular, d’arrel filosòfica. El llibre l’ha editat Tàndem edicions, i és una edició molt acurada. Un regal. Vicent C. i jo hem arribat enjorn, baixem on es fan les presentacions (és la tercera vegada que vinc) i comencem a desplegar les eines. M’he deixat el canó de projecció al cotxe, així que vaig disparat a esmenar la pífia. Finalment, ho enllestim millor que no pensàvem. Una llibreria d’aquella patxoca, al carrer Russafa, i malgrat tanta història, vuitanta-cinc anys (ací la franquícia potser no en tinga deu) no té pantalla de projecció, ni canó, ni ordinador, ni prolongador. Ho hem portat tot de l’escola, perquè és el que Rosa ens havia encomanat, un favor i la nostra col·laboració. Una pena que el canó que havíem triat perdia tanta resolució que les imatges projectades semblaven en blanc i negre, però no, eren a color i algunes molt belles. Tampoc cal dir que ens agradava tot i fer aquella cara de pastís, com si devérem res, que és el que molta gent fa, sobretot si no entén gaire cosa del que expliquen. Avui no era fàcil, i ja en perdonarà el poeta, els dos poetes. 
Demà apuntaré alguns idees exposades en la presentació del llibre, de molt nivell, si voleu, però massa tòpic, tot plegat. El discurs de Rosa, l’editora, el discurs-lliçó moral de Vicent Alonso, la lloa; el discurset del pintor, Pere Salinas, i la lectura de Joan Navarro, poeta. És un tòpic el mètode, no el que han dit.
Finalment, després que han acabat les signatures, les abraçades, les salutacions, Vicent C i jo hem pogut desmuntar i enfundar els estris: una pantalla geganta, el canó, l’ordinador, el prolongador, els cables, la bossa de l’escola i dues caixetes de xocolates de Sampaka, perquè Rosa no s’està dels detalls.
Hem tornat al carrer Russafa, hem passat per aquella porteta que baixa al pàrquing del Lis, hem pagat (després de l’estira i arronsa d’aquells veïns que estigmatitzen la llengua, el cobrador em diu: –De res, en un valencià modèlic) i hem tornat a casa amb un goig de conversa que ha fet planer el camí de travessar València, i ja és difícil la troballa en aquesta ciutat.
Almenys, allò nostre, la feina d’operaris, no ha fallat. Demà tornem a l’escola, Vicent C i jo, i ja comentarem les jugades de la nostra excursió. 

Necessite mig quilo d’ametlles (armetles, que diu mon pare) per fer una coca. La coca la farà Amparo, la meua sogra, però jo li dic Empar, que ella no em protesta mai el valencianisme, al contrari, no fa com mon pare, que tot això li semblen titotades. Per bé que, ella, fa unes coques, entre més dolços, per llepar-se els dits; Amparo segur que podria treballar tranquil·lament en un restaurant de primera. Torne al que vull dir, que ha passat una hora i solament que he trencat un quart d’ametlles. Amb això no n’hi ha prou, perquè si hagués de comptar-ho com un jornal de peó de la construcció, són ben bé tretze euros (no et dic res si pose el jornal de director, llavors la cosa es dispara). Cal trencar mig quilo més d’ametlles i després escaldar-les, deixar-les assecar i moldre-les. Bé, contant que tot plegat també deixa fer alguna cosa més, i que Amparo no té sou de cuinera professional, ho deixe tot en deu euros més. Després cal preparar la coca, els ingredients, la massa, coure-ho al forn, i encara quan ja has clavat el furgadent per veure si és cuita, traure-la, deixar-la refredar i adornar-la amb la merenga. Tot plegat, si hagués de pagar les hores de feina, la dedicació, la professionalitat i com és de bona aquella coca que fa la meua sogra, la cosa no baixaria de cinquanta euros, pel cap baix, i, naturalment, això és una babaritat, s’exclamarà algú. Ningú no paga cinquanta euros per una coca així, malgrat que ho valga. Bé, sí, n’hi ha que paguen més i tot, al Bulli i a restaurants d’aquestes galindaines, i ja us dic que aquesta coca d’Amparo, malgrat que jo li dic Empar, no té res a envejar a aquells dolços.
 
 

El segon exemple de la microeconomia domèstica el vam viure diumenge. El Vicent V. té un camp de mandarines, Lorentines per ser exactes, doblades amb Clemenpons, que no són tan bones, però ja li fan arbre i bona collita. El cas és que li n’han deixat més que no n’hi havia als arbres, els collidors, perquè diuen que no feien el calibre necessari.
Vam anar quatre amics feiners, diumenge, i vam posar-nos de valent; ei, no se’ns arrufa el nas, treballant-hi, però cada caixó de vint quilos, aproximadament, de lorentines, ens costava de collir més de vint minuts. Vam calcular dos caixons i mig per persona i hora. Total, que la soldada calculada és de quatre euros l’hora. Un desastre, direu. Un desastre complet, afirme.
El llaurador, si té la sort de vendre la producció, després de tot l’any, potser que en traurà també quatre euros per caixó, això si no li la deixen penjant dels arbres, la taronja, com ha passat en aquest exemple, i per això el Vicent la regala d’aquella manera, si vas a collir-te-la tu mateix.
 

Cap moviment, remuguen els homes quan ixen del bar de jubilats, aquesta nit; no n’hi ha cap moviment de collidors, ni de compradors, ni de res que s’assemble a un negoci pròsper, de sobreviure. Enguany no s’hi veu res a l’horitzó que porte res de bo.
Entre coques i taronges, els números no acaben d’eixir gaire optimistes. Però sort que és molt domèstic, l’exemple, sabeu: microeconomia, minúscula, i això no té res a veure amb la gran crisi. Potser és per això que cal ajudar els bancs a recuperar els seus beneficis, a no tenir uns índex baixos de guanys; amb els nostres diners públics cal farcir el benefici dels directius de primera bancària. Encara com els amics podrem menjar taronges tot l’any. Com vosaltres, si veniu a collir-vos-les. La coca, perdoneu-me, ja és un afer més íntim.   

La religió és violència, sobretot, i mostra de poder, i desencontre per naturalesa. Ja sé que m’excedesc en l’apreciació, sens dubte, però si tirem a pegar, peguem-nos fort: la imatge en aquella església de Jerusalem esborrona. Quina imatge modèlica entre homes, homes!, que es peguen amb tot aquell odi necessari que esbrava rancúnia, venjança, perquè tiren a fer mal i a fers-se mal. Repasse les escenes, en diferents mitjans, i no podem estar-nos de protestar: la religió, quan pretén imposar religió, al cap i a la fi és l’objectiu, és odi en la seua part principal. Torne a excedir-me, naturalment.
És cert que hi ha homes que són exemple, al llarg de la història de la humanitat, d’una religiositat exquisida, homes de pau i de fe indubtable, i per això homes bons. Però també n’hi ha d’aquesta pasta que són laics, ateus, agnòstics, homes bons.
Molts plets gangrenats de fa segles, tenen el rerefons de la religió com a escenari central, com a raó de ser. 
No puc sinó veure aquella virulència de colps, de traïdoria, de sang i fetge, homes contra homes, contra la religió mateix. Contra el que diuen defensar, malgrat tot.
Potser que s’ha acabat, ben aviat, l’efecte Obama. Aleluia. Potser que eren republicans, representants dels jueus de la cinquena avinguda, i per això la guerra, ara. L’exemple de tot plegat és alliçonador, per no exportar-lo enlloc, per ensenyar al món una part principal, important, de la religió allà i ací. Una religió global, sens dubte. Com l’odi.

He sigut convidat al sopar de commemoració dels deu anys de Bloc a Bétera, amb els amics i uns quants veïns que, honestament, m’ha fet molt de goig acompanyar. Un sopar d’amics, que ha valgut per aprendre i conèixer algunes dades sorprenents: enmig de la crisi, el govern de Bétera, a mans del PP, ha decidit apujar els impostos municipals un 40%. Això no és de jutjat? Que no hi ha llei? Que som idiotes, els veïns?, Que no hi ha drets, ni advocats, ni fiscals? Ni mesura ni temor de déu, han de pensar a Bétera els populars, si el model és que la màfia campe tranquil·la i lliure per Castelló, amb connivència o sense, per què nosaltres no hem de poder estirar més el braç que les mànegues…

La segona cosa és la presentació en societat de Cristina Alemany, que a partir d’ara serà la jove que se’n farà càrrec de la regidoria. És filòloga, jove, i amb un entusiasme que convida al goig. Com que érem davant per davant, a la taula del sopar, he aprofitat per aconsellar-la sobre el model Obama, a l’hora de fer discursos. Maneres, escoltar-se, gestos, ritme… Són tan importants les representacions, les formes…
Joano Baudés, que passarà a càrrecs de més volada, al Camp de Túria, ha aprofitat el Mail Obert de Vicent Partal (jugava a casa del periodista), per confirmar que, a Bétera, podem. Després, ha fet un recorregut breu de deu anys de feina del partit a l’ajuntament (hi va ser l’alcalde durant un mes), i ha fet una descripció positiva del canvi que ha fet el país tots aquests anys: escola valenciana, els músics, el teatre, entre altres àmbits de consolidació, no són gratuïts ni superflus: alguna cosa canvia, i nosaltres, com ho fa el món segons els últims esdeveniments, no som menys. Nosaltres podem.
Per molts anys, i que ho puguem veure.  

*El sopar també ha servit per comprar unes paparetes de loteria dels massips de Sant Antoni de Vallibona, als Ports. Com?, us demanareu. El misteri el descabdellaré en un altre apunt.  

Teòricament. M’havia esperat per assistir a una conferència, ‘Què queda del marxisme en el segle XXI’, fins a les 20.00, però el conferenciant no ha arribat fins a les 20.35.  Érem una trentena de persones a la Casa de la Cultura. Una hora després de discurs, després d’un dia llarg, gairebé dotze hores de feina no marxista, no he esbrinat si ha quedat res de tot allò, potser perquè més enllà d’una teoria espesa, sobretot per l’hora, pel retard, i perquè de vegades els compromisos no són encertats, el resultat no m’ha explicat ni aclarit què ha passat, amb aquell marxisme alemany. Sí: que havia sigut el primer pensador, que considerava el treball com el creador de l’home, que cap home no és lliure si depén de l’esclavatge dels altres, que el proletariat és l’hereu de la filosofia clàssica alemanya…, pensar, construir, produir, la gran revolució de la burgesia, les classes, les castes, esclaus i senyors, ciència o revolució, ciència i revolució –a meitat de discurs demane al meu veí de butaca si aquell no haurà fumat, almenys, no m’ho negaràs, ha begut-, no em confirma ni l’una cosa ni l’altra. Revisionisme, això, i que no vam saber entendre el materialisme històric, que finalment, diu, la història ens passarà per damunt (espere que solament la contemporània), que tots som fills del nostre segle –ací discrepe, perquè justament nosaltres participem d’un segon segle, que no vol dir d’una segona oportunitat, per admirar el filòsof alemany en la seua justa mesura. Res, l’home ha perdut definitivament el nord, el temps, la mesura, perquè no ha passat de la primera guerra mundial, la segona de retop, i diu que ha acabat la intervenció, que el debat ja aclarirà més coses. Sí, és el que pense jo. Si aquest és el maximse que havia de recuperar, o veure si en quedava cap senyal en el segle XXI, no era el millor indret, ni l’hora, ni el lloc, ni potser el dia. 

Em pregunte què queda del marxisme, ara mateix, tret d’alguns predicadors i una marca de cervesa amb el nom d’aquell filòsof. O era un model de caçadora?, o un paquet de tabac?, o el nom d’un bar de moda…

Dos referents imprescindibles, en els anys setanta i vuitanta dins la literatura catalana que, llavors, es feia a València. Ara mateix, dues casualitats fan que siguen damunt la meua taula, totsdos, un altre colp. Ho mantinc, són dos referents inqüestionables. No sé si més enllà de la sèquia de Montcada (de l’Horta), com deia aleshores Vicent Escrivà, cap d’ells haurà fet gaire forat en la literatura catalana i en els programes de llibres de TV3. Ho dubte.
Salvador Jàfer és del Ràfol de Salem, i avui hem enviat un parell de classes de primària, tercer i quart, a passar dos dies. Abans de marxar havia trobat aquell llibret dels Caçadors Salvatges, i altres obres publicades en una primera aproximació de 3i4 a fer un recull complet d’un poeta jove. Llavors els he llegit uns versos i els he augurat una bona recerca del poeta, o dels seus referents, o dels seus versos escampats per la Vall d’Albaida. Casualment he trobat la pàgina, salvadorjafer.net, que no us heu de perdre, alhora que és per perdre’s, sens dubte.
Joan Navarro és un altre home especial, de literatura sense gaires concessions. Acaba de publicar una exquisitesa, una joia de text, de llibre, de pintura… Atlas, correspondències entre el pintor Pere Salinas i ell mateix, és el resultat d’una comunicació entre pintor i escriptor, poeta, que es presentarà a València dimecres, a la Casa del llibre. Vicent Alonso farà la lloa. El llibre l’ha publicat Tàndem i, quina casualitat, avui també m’ha plogut del cel. Un altre colp junts, que m’ha fet rellegir les seues pàgines. Veieu aquesta altra web, d’A,
Per anar fent salivera.     

Després d’una nit de somnis llunyans, gairebé històrics, l’home es planta davant la seua premsa, saluda, d’una manera jovial, «ei, xicots, com anem!», i marxa cap a un indret secret; a descansar, supose, a pair l’ensortit, la responsabilitat, l’amenaça, la primera, sobretot, la de conservar el discurs i convertir l’encanteri en fets. 

A l’escola hi havia emoció, continguda si voleu, però hi havia gent contenta, com si ens hagués tocat alguna cosa d’aqueixa loteria, Amèrica. La cara d’aquell senyor rector, el Jackson, aquells llàgrimes honestes, pagaven la pena de veure, de pensar en aquella dona que va morir no fa gaire, la primera que va seure en aquell autobús, sí, la Rosa…
Digueue que digueu, m’agraden les maneres tan estudiades d’aquest jove elegant, negre, sí, quan diu ‘podem’. Malgrat que ja ho sé, que les pel·lícules, totes, tenen un final i un tornar a casa més o menys dolç.  Tot això ha passat avui, allà, al costat del que anava passant més a la vora. Ací encara poden més ells, els contraris d’Obama, del que representa aquest xicot de quaranta-set anys. Ací, segons explica Gemma Pasqual, la policia nacional ha entrat en un Institut d’Alacant a la manera d’en Bush, com uns pistolers, a deixar caure la por de qui mana, a pixar per marcar territori. La màfia de Castelló fa si no fa això, deixa la marca, alhora que no amaga com es couen governants de pandereta. Ací mateix, a València, n’hi ha que no han notat els vents de canvi, llunyans encara, però d’una força que fotrà contra-corrent tanta mala sort com fa anys que patim, els valencians. Malgrat això, a Picanya hi havia més de quaranta persones tancades aquesta nit, a l’institut. Ací no hi ha hagut policies, ni por, ni males arts.
De vegades, compares els dos líders (!), és un joc, no patiu, en Camps i n’Obama, amb els seus vestits d’americana lluent, amb els discursos, el moviment de braços, els gestos, les complicitats, l’honestedat de la mirada, fins i tot les dues televisions dels dos, C9 i CNN… És veritat, no podem comparar res de tot això. Ni que fóra un joc.

Jo me’n vaig a dormir, ara. Abans que l’un o l’altre, no ens sorprenga amb el pitjor. Realment, tampoc no sabem què serà el pitjor, demà. Supose que per una família del Congo el pitjor és que possiblement no arriben a demà. I per una família d’ací mateix, acomiadada de fa unes hores, la tria de milions d’americans no els canvie gaire la mala sort. Per un valencià, tant se val el PP com el PSOE, realment. Hi ha matisos, si voleu, però que no afecten gaire a les grans decisions. Per als americans que no voten cap dels dos rostres majoritaris, blanc o negre (perdó, blau o roig), potser tant els fa el color. Si fa no fa com passa amb els valencians, en el trinquet, cap dels rostres majoritaris no va al nostre favor, i mira que fa anys que no anem a dormir satisfets, després d’una nit d’eleccions. De cap manera. Però ves, aquell discurs, aquella parafernàlia, la música, Yes, Sí, podeu, podem, sí… amb aquell record del Martin Luther, que havia tingut el somni, aquell discurs en aquella plaça gegant, aquella avinguda oberta a l’horitzó, era aborronador, fins i tot avui passant les imatges algunes cadenes, feia molt de goig, perquè semblava que les coses podien canviar, llavors. Com ara. Per als valencians, no ho sé, si res canviarà a partir de demà; és clar que nosaltres som uns valencians especials, demà ens tornem a tancar als instituts, damunt no combreguem amb cap dels rostres majoritaris, ni al nostre país ni al país veí, ni Espanya ni França canta el romanç. I no vull dir que siga un excèptic que vinc de tot. No, no, no vinc de gairebé res, jo, però ensume que la pudor de tot plegat no ens farà gaire bon paper, als valencians. Així que me’n vaig a dormir.
Naturalment que, si em desperte de matinada, no ho sé, si res em desperta, vull dir, no dic que no m’alce a veure com va l’escrutini, a milers de quilòmetres. 
Sí, ara podem, és veritat, vaja que sí, que puc. Tots plegats pense que podem, però als valencians mai no ens passa, sabeu. Sembla que no ens passa res de res. Ara, a Amèrica, allà diuen que tot és possible. Però no ho sé. 
 

Aprofite la nit de Vilaweb per continuar la metàfora sobre què veig ara mateix, des de Bétera. Aquest estiu vam ser dalt de tot de Marsella, a la marededéu de la Guarda. Torne a Martigues, al poble de Janot. Vam passar tres dies especials d’estiu a la Provença, d’un cel net, malgrat que en aquest moment plou al poble,el cel és necessàriament net, per al record d’aquells dies amb els amics, amb un paisatge tan bell, que em serveix per tancar el dia amb goig.
Aquesta nit especial, de morts, d’en Burton i la nóvia cadàver, de tants ximples com fan el carabassa pel carrer, d’una cultura que s’escampa contra les pròpies tradicions i tot ho banalitza, torne a Marsella…
Demà, Tots Sants, és un altre record, de menut, al cementeri, de vesprades gèlides entre els morts, de jardineres lluents i de làpides d’una tristor d’època que fa temps que va passar. Per això, el retorn a Marsella, a través del Canigó, que m’ha provocat la portada de Vilaweb, em fa escriure…, retrobe de nou l’amistat, des de la Guarda. 

N’han abusat fins a la indecència. Han jugat amb els nostres diners, han guanyat fins a la immoralitat, han fet i desfet contra l’ètica i, ara mateix, necessiten de l’ajut públic. És clar, però en secret, perquè no resulte que s’escampe quins han sigut els indecents que han passat tots els límits, fins al risc del naufragi.
Pobrets, els bancs i les caixes, per això els garantirem el secret, la moral, l’ètica, la confidencialitat de les dades, els salvarem el nom propi, amb els nostres diners públics, mentre ells s’han pagat sous i negocis de luxe, incalculables… Mentre lluen mercedes, i pisets, i xalets, i cels farcits de putetes.
Als gànsters de la banca, mafiosos del diner i del negoci fraudulent, no els val la transparència. El govern d’Espanya els empara. Els defensa, els amaga, els disculpa…
Europa fa públic el pecador (la cultura cristiana no perdona), inculpa els malfactors. Des d’ací també hem assenyalat els bancs principals, el belga, el francés, l’anglés, l’americà…  Però els espanyols són diferents. Amb aquests apliquem el secret i boca tancada. Com van fer amb la dictadura, amb l’èxèrcit, amb la monarquia, amb els assassinats… Silenci. Silenci a favor dels de sempre, naturalment.
Fa massa anys que ens plouen tants pocavergonyes, d’esquerra i de dreta, d’Espanya, que res no els sembla prou immoral. Quina colla de malparits, totsplegats. L’escola que faça educació, i escampe drets humans, i col·labore a fer ciutadans de respecte… Com un teatre de titelles. Nosaltres ja ens adobarem les vacances a canvi. Tenen la barra de descarar-se amb aquest estil, com si volgueren tornar a la caverna, al franquisme… En realitat, mai no s’hi han desempallegat completament, malgrat el maquillatge.
Au voleur! Au voleur! Garrots a dojo i a trencar cames. 

Llegesc  que la Universitat valenciana és a un pam de la fallida, pel deute contret amb la Generalitat Valenciana. Li deuen tants milions que es fa difícil pensar que la cosa té solució a curt termini. Una situació econòmica insostenible, com a poc. Ahir mateix, pels carrers de València es van manifestar més de cinc mil persones, a favor d’unes condicions d’equipament i recursos per a l’escola pública que mai no arriben a abastar el mínim, a més de demanar la retirda d’una norma que atempta contra els drets huamns directament. Fa molts anys que la cançó es repeteix, l’escola no és una cosa prioritària, per al Govern Valencià. Fins i tot, no és ni la segona ni la tercera cosa prioritària.
Avui mateix, JL, responsable de finançament de la Conselleria d’Educació (és qui signa l’orde de pagament dels Concerts educatius) ens avisa personalment que estiguem preparats, perquè el calaix és  a zero i no pensen pagar-nos el mòdul corresponent. Quan li responem que a final de mes cal pagar als mestres i caldrà pagar també la Segurerat Social (aquesta no perdona), ens amolla que ja ens ho farem, però que ell ja avisat com està la caixa. Afig que la cosa no té mostres de millora, que ens preparem per passar un hivern magre. La nostra cap d’administració arriba a l’escola que bufa, espantada. Baixe a la cuina, òbric el rebost i dic: encara passarem aquesta setmana.
Fora bromes, fa mesos que cobrem amb retard, malament, a base d’insistir constantment, i de reclamar el que ens deuen. Els diners de l’Educació valenciana? No hi són. Com uns altres diners, han servit per pagar-se les festetes privades, de Conselleries i Diputacions, els grans esdeveniments mundials de la vela, dels cotxes, del Papu-catòlic i d’un viure indecent i immoral.
Caldrà preguntar-nos, els valencians, si la majoria volem viure constantment de la prostitució dels nostres polítics, o, d’una vegada, volem fer net i començar a pensar més amb la tòtina i menys amb la cabota.  

No hi ha diners.
La crisi és un canvi que ens afecta a tots.
No queden diners al banc.
La crisi és un moment greu en el qual hi ha canvis o problemes.
La crisi està repartida per tot el món.
La crisi ens afecta a molts.
La crisi ens afecta a tots.
La crisi va de país en país.
La crisi és desesperant.
La crisi mundial afecta greument la gent.
La crisi afecta a l’economia.
La crisi és una situació de confusió.
La cosa no funciona.
la crisi ens envaeix.
Hi ha crisi per donar i vendre.
Tots estem afectats.
Crisi per tot arreu.
Hi ha crisi mundial.
Hi ha crisi per a tothom.
Hi ha un problema al món, que afecta a molta gent.
Els preus pugen i els bancs es queden sense diners.
La crisi és un horror.

He apuntat la primera frase d’uns textos individuals, on cada xiquet explica què és i com veu la crisi de la qual, sense voler, els infants també n’escolten a parlar pels descosits. A casa, de camí, a l’escola… He suposat que podia ser una nova aportació al diccionari col·lectiu sobre crisis mundials, una visió des de l’escola; tampoc no afectarà negativament la borsa, un toc descriptiu a la ratlla dels onze anys: -Què pensen els xiquets sobre la crisi? Com els arriba? Com expliquen allò que senten a dir als pares? Com els afecta quan el pare o la mare es queda sense feina? Si m’anime, més endavant vos copie un dels textos sencer. Potser ajude tant de banquer moralment expert.