Ulisses20

Dos quarts de set de la vesprada, arreplegue el Vicent C. a un parell de carrers de Tres Forques, li explique perquè he trigat i enfilem cap al centre; malgrat el trànsit d’aquella hora, no arribem tard. Hem aparcat al pàrquing del Lis, un vell cinema reconvertit, i eixim per una petita porta a Russafa, al coret de València. Vicent C. i jo comentem els canvis d’aquells carrers, les noves botigues, els llums, la gent que transita o mira, simplement, els aparadors. Fa temps que no havia passat per aquell carrer, però el que més ens sorprén és que allò passarà cada dia, potser, tota quella gentada que viu el centre de la ciutat, i nosaltres no ho veiem, no veiem res de tot allò que passa allà cada dia, en aquella hora. Vicent C. i jo anem carregats fins als muscles, venim d’operaris de la tecnologia a la Casa del llibre (a València, en concret a Russafa, la Casa del libro, ochenta y cinco años de historia). Ens han encarregat de portar el necessari per projectar unes imatges, prèviament seleccionades, per a la presentació del llibre ATLAS, correspondència entre Pere Salinas, autor de les pintures que es projectaran, i Joan Navarro, poeta excels, difícil, fidel als seus anys setanta i a una poesia de simbologia particular, d’arrel filosòfica. El llibre l’ha editat Tàndem edicions, i és una edició molt acurada. Un regal. Vicent C. i jo hem arribat enjorn, baixem on es fan les presentacions (és la tercera vegada que vinc) i comencem a desplegar les eines. M’he deixat el canó de projecció al cotxe, així que vaig disparat a esmenar la pífia. Finalment, ho enllestim millor que no pensàvem. Una llibreria d’aquella patxoca, al carrer Russafa, i malgrat tanta història, vuitanta-cinc anys (ací la franquícia potser no en tinga deu) no té pantalla de projecció, ni canó, ni ordinador, ni prolongador. Ho hem portat tot de l’escola, perquè és el que Rosa ens havia encomanat, un favor i la nostra col·laboració. Una pena que el canó que havíem triat perdia tanta resolució que les imatges projectades semblaven en blanc i negre, però no, eren a color i algunes molt belles. Tampoc cal dir que ens agradava tot i fer aquella cara de pastís, com si devérem res, que és el que molta gent fa, sobretot si no entén gaire cosa del que expliquen. Avui no era fàcil, i ja en perdonarà el poeta, els dos poetes. 
Demà apuntaré alguns idees exposades en la presentació del llibre, de molt nivell, si voleu, però massa tòpic, tot plegat. El discurs de Rosa, l’editora, el discurs-lliçó moral de Vicent Alonso, la lloa; el discurset del pintor, Pere Salinas, i la lectura de Joan Navarro, poeta. És un tòpic el mètode, no el que han dit.
Finalment, després que han acabat les signatures, les abraçades, les salutacions, Vicent C i jo hem pogut desmuntar i enfundar els estris: una pantalla geganta, el canó, l’ordinador, el prolongador, els cables, la bossa de l’escola i dues caixetes de xocolates de Sampaka, perquè Rosa no s’està dels detalls.
Hem tornat al carrer Russafa, hem passat per aquella porteta que baixa al pàrquing del Lis, hem pagat (després de l’estira i arronsa d’aquells veïns que estigmatitzen la llengua, el cobrador em diu: –De res, en un valencià modèlic) i hem tornat a casa amb un goig de conversa que ha fet planer el camí de travessar València, i ja és difícil la troballa en aquesta ciutat.
Almenys, allò nostre, la feina d’operaris, no ha fallat. Demà tornem a l’escola, Vicent C i jo, i ja comentarem les jugades de la nostra excursió.