El marxisme no ha passat la frontera del XX
Teòricament. M’havia esperat per assistir a una conferència, ‘Què queda del marxisme en el segle XXI’, fins a les 20.00, però el conferenciant no ha arribat fins a les 20.35. Érem una trentena de persones a la Casa de la Cultura. Una hora després de discurs, després d’un dia llarg, gairebé dotze hores de feina no marxista, no he esbrinat si ha quedat res de tot allò, potser perquè més enllà d’una teoria espesa, sobretot per l’hora, pel retard, i perquè de vegades els compromisos no són encertats, el resultat no m’ha explicat ni aclarit què ha passat, amb aquell marxisme alemany. Sí: que havia sigut el primer pensador, que considerava el treball com el creador de l’home, que cap home no és lliure si depén de l’esclavatge dels altres, que el proletariat és l’hereu de la filosofia clàssica alemanya…, pensar, construir, produir, la gran revolució de la burgesia, les classes, les castes, esclaus i senyors, ciència o revolució, ciència i revolució –a meitat de discurs demane al meu veí de butaca si aquell no haurà fumat, almenys, no m’ho negaràs, ha begut-, no em confirma ni l’una cosa ni l’altra. Revisionisme, això, i que no vam saber entendre el materialisme històric, que finalment, diu, la història ens passarà per damunt (espere que solament la contemporània), que tots som fills del nostre segle –ací discrepe, perquè justament nosaltres participem d’un segon segle, que no vol dir d’una segona oportunitat, per admirar el filòsof alemany en la seua justa mesura. Res, l’home ha perdut definitivament el nord, el temps, la mesura, perquè no ha passat de la primera guerra mundial, la segona de retop, i diu que ha acabat la intervenció, que el debat ja aclarirà més coses. Sí, és el que pense jo. Si aquest és el maximse que havia de recuperar, o veure si en quedava cap senyal en el segle XXI, no era el millor indret, ni l’hora, ni el lloc, ni potser el dia.
Em pregunte què queda del marxisme, ara mateix, tret d’alguns predicadors i una marca de cervesa amb el nom d’aquell filòsof. O era un model de caçadora?, o un paquet de tabac?, o el nom d’un bar de moda…
Se’ls ha oblidat el fonamental.
El sistema productiu dels humans té (tenia) tres puntals:
El capital monetari + el capital treball + capital de les eines per a produir.
El marxisme utòpic és “sols” l’evolució del sistema liberal, que es carregà l’Ancien Régim”. Passant a demanar que tothom tingueren i estigueren en “igualtat d’oportunitats i condicions”. Que no és poc. Com continuava havent-hi desigualtats Marx fa aquesta nova passa.
És a dir: que tant el capital monetari, el capital dels treballadors i el capìtal de les eines (ferraments, terres, etc en l’època de Karl) estigueren en equilibri. Que els guanys foren repartits. Uns per continuar esmerçant-hi diner, uns altres per guanyar-se la vida i tindre’n part de l’escreix dels guanys i les dues parts anteriors que esmerçaren una part de l’excedent (la plusvàlua) a millorar les eines, les terres, etc. (és a dir: l’empresa). Tot allò que no requilibràs duria a un capitalisme demolidor que no tindria deturardor. Per això, el marxisme és socialitzador. El comunisme, creu que és un impossible reequilibrar la dita situació. Sempre hi haurà un “quan pitjor, millor”.
Avui, totes tres parts han canviat en la forma i la substància:
Ja no sabem qui és el nostre cap. Igual cau a l’altra punta del món.
El treballador està desànimat i no creu en la seua empresa ni en la seua faena.
I les eines és l’unic que ha canviat d’accessibilitat. Tindre-hi terres, maquinària i estris (a l’antiga continua sent força difícil), i a més una relíquia de la situació dels segles XIX i XX; però tindre’n de la nova: digital, cibernètica, etc. s’ha tornat relativament fàcil. I ací està la nostra oportunitat de reequilibrar la situació mundial actual.
En aquest context, jo rescataria i afegiria, amb molts matisos actualitzant-los, però: Malatesta i Bakunin, entre d’altres.
Cordialment.