Sí, podem?
Jo me’n vaig a dormir, ara. Abans que l’un o l’altre, no ens sorprenga amb el pitjor. Realment, tampoc no sabem què serà el pitjor, demà. Supose que per una família del Congo el pitjor és que possiblement no arriben a demà. I per una família d’ací mateix, acomiadada de fa unes hores, la tria de milions d’americans no els canvie gaire la mala sort. Per un valencià, tant se val el PP com el PSOE, realment. Hi ha matisos, si voleu, però que no afecten gaire a les grans decisions. Per als americans que no voten cap dels dos rostres majoritaris, blanc o negre (perdó, blau o roig), potser tant els fa el color. Si fa no fa com passa amb els valencians, en el trinquet, cap dels rostres majoritaris no va al nostre favor, i mira que fa anys que no anem a dormir satisfets, després d’una nit d’eleccions. De cap manera. Però ves, aquell discurs, aquella parafernàlia, la música, Yes, Sí, podeu, podem, sí… amb aquell record del Martin Luther, que havia tingut el somni, aquell discurs en aquella plaça gegant, aquella avinguda oberta a l’horitzó, era aborronador, fins i tot avui passant les imatges algunes cadenes, feia molt de goig, perquè semblava que les coses podien canviar, llavors. Com ara. Per als valencians, no ho sé, si res canviarà a partir de demà; és clar que nosaltres som uns valencians especials, demà ens tornem a tancar als instituts, damunt no combreguem amb cap dels rostres majoritaris, ni al nostre país ni al país veí, ni Espanya ni França canta el romanç. I no vull dir que siga un excèptic que vinc de tot. No, no, no vinc de gairebé res, jo, però ensume que la pudor de tot plegat no ens farà gaire bon paper, als valencians. Així que me’n vaig a dormir.
Naturalment que, si em desperte de matinada, no ho sé, si res em desperta, vull dir, no dic que no m’alce a veure com va l’escrutini, a milers de quilòmetres.
Sí, ara podem, és veritat, vaja que sí, que puc. Tots plegats pense que podem, però als valencians mai no ens passa, sabeu. Sembla que no ens passa res de res. Ara, a Amèrica, allà diuen que tot és possible. Però no ho sé.
No només són el mateix, si no a més el PP i el PSOE es complementen.
Els del PP tiren pel dret i sense por ni mirar pèl amb la seguretat de comptar amb l’herència del control de la centralitat dels principals mitjans d’informació i més els de la brunete mediàtica, és a dir, botiflers amants del socarrat i planta nova amb l’esperit faller que encetà el primer borbó Felip V.
I el PSOE va en mà esquerra per fer preservar l’esperit de nova planta amb la celebre frase ‘però sin que se note’ del borbó Felip V d’Anjou, que ja ho ha advertia als seus administradors una vegada aconseguit el regnat per la força de les armes.