Ulisses20

Demane que em donen l’aigua a l’hidrant de Sant Ramon, una partida del terme de Bétera. En realitat és la tercera o la quarta vegada que ho faig, perquè l’encarregat, més jove que jo, sembla que és dur de muscles o d’intencions, mai no se sap. Em demana el nom, li’l done, em demana si estic al corrent, li dic que és la tercera vegada que li ho confirme, que estic al corrent de rebuts i pagaments, em demana si n’estic segur, li amolle que ho comprove ell mateix, no ho farà, segur, potser m’equivoque, però n’hi ha que naixen vestits i per no moure’s gaire més del compte ni es canvien per dormir, em torna a demana el nom, li’l dic, li’l repetesc, fa com que l’escriu en una agenda electrònica, li dic que l’escriga correctament en valencià, ell em respon que això no li preocupa, gens en absolut no li preocupa, l’escriurà com jo li diga, li’l torne a cantar en valencià, perquè no s’equivoque: no em preocupa, respon, gens ni miqueta. No li preocupen gaires coses, pel que veig, tret de si estic al corrent dels rebuts. És un parell d’anys més jove, una miqueta més fins i tot, però em sembla que vam anar al mateix institut, ell s’hi dedica completament al camp, i jo en les hores lliures. Però, Ismael, t’hauria de preocupar, d’escriure el meu nom en valencià. Res, predicar en un terròs.

Vinc a ca’ls Broseta, perquè vull canviar-me el mòbil, no sé què passa però aquest que tinc se m’agafa al cabell i me’ls estira cada vegada que me’l trec de l’orella. Em demana totes les collonades del nom, el número, el nif, i quants punts pense que tinc, i si sóc o no del Pla blau de Movistar. Li dic que, mentre no em coste res, faça per traure els punts perquè el telèfon m’isca de franc. Passen gairebé tres quarts amb tot el procés, mentrestant va atenent més clients, diu el preu de les coses, cobra, apunta, però va deixant senyals que, alhora, no m’ha oblidat, assegura que cal anar esperant tot de missatges de telefònica, perquè li envien la informació necessària. Un colp passat el calvari, comença per presentar-me els telefons que són de franc, els barats, els que no depassen els cinquanta euros. Amb el que tens, és el que puc oferir-te. Li dic que en vull un que tinga la informació en valencià, almenys que tinga la possibilitat de posar-li-la en valencià. Home, es queixa, no vodràs, amb la feinada que tinc, que em preocupe de saber quins telèfons tenen la possibilitat del valencià. Bé que t’interesses per altres coses, és un petit esforç afegit, li dic. Com vaig a buscar la informació en cada telefon? No cal, li responc, la pàgina de telefònica i d’altres companyies ja tenen aquesta informació, amb un sol clic. Estàs boig, jo solament vaig a la meua pàgina, entens, tinc massa feina per entretenir-me amb la llengua. Li dic que no es preocupe, que m’apuntaré els models que ofereix i que jo faré per dir-li quins tenen o no la possibilitat de tenir el menú com cal. Els altres ja te’ls podràs confitar. Demà tornaré.

Ell, Jose, ja sap que jo sóc del morro fort; pero jo també ho sé, que ell és del morrut roig.

M’ha agafat un rampell de nostàlgia. De fer balanç. Per traure’m el pes, despenge la connexió i vaig descrivint, de passada, les meues nits de Reis, un repàs a unes quantes de les nits més màgiques, per als xiquets sobretot, a occident que podem permetre’ns el luxe. Deixe de banda que n’hi ha milions d’uns altres xiquets que no han conegut la infantesa, que la vida els ha girat a la contra la història, el present i l’esperança; de colp, l’infortuni els ha plantat al davant el patiment, la pobresa com a la millor de les possibilitats, si no és la mort.
Ja he avisat que avui, especialment, no podia traure’m el pes d’una certa responsabilitat. Enmig d’això, la nit sempre m’ha semblat màgica, almenys les nits que ara recorde, fins i tot després del desencant de topar amb la realitat, però el goig el vaig tornar a recuperar quan participava de la màgia per les nebodes, els amics, el fill o mos pares.
Una escopeta de tap de suro (solament que n’hi havia un lligat a un fil), una raqueta aquell dia que, a casa, hi havia un dol especial, un joc de construccions de fustes geomètriques, una capsa de jocs reunits, em pense que de deu, una capsa amb pistola de l’FBI, amb funda i xapa inclosa, que no vaig obrir sinó hores després…, cada nit i cada regal era especial, com aquella nit que, tornant a casa amb els meus germans, vam trobar perduda una carta, i la casualitat va fer que fos la nostra. Em sembla que ja he explicat alguna vegada com vam córrer per trobar aquells tres, els Reis Mags, quan tot ja s’havia acabat. Una altra nit vam baixar a València, a la cavalcada: recorde grapats de gent, les compres, el carrer i la casa on vaig triar les meues primeres botes de futbol. Supose que tornaríem amb el trenet, perquè llavors mon pare no tenia cotxe i no crec que s’atrevís a portar-nos amb la Lambretta, tots cinc i carregats. És l’únic viatge que recorde amb mon pare a València, així que el recorde fet, davant meu, si fa no fa, amb l’edat que jo tinc ara, uns anys menys, i em sembla que tinc la mateixa emoció d’aquella nit al carrer Sant Vicent.
Uns quants anys després, vam contagiar la nit amb el compromís sandinista: vam organitzar una campanya per recollir diners a favor de Nicaragua, en la primera època d’aquella revolució, i vam passar-nos la nit de casa en casa, disfressats, amb una música i unes veus que imitaven una caravana de l’Orient i una història que despertava els xiquets i els deixava atordits, de son i de regals.
Les nits eren això, llavors, la cambra, les garrofes, els regals, i una sorpresa a la mirada que pagava l’esforç i un costat de la realitat més llèpola. Van arribar els fills propis, i la cosa va tornar a vestir-se d’aquella
primera màgia furtiva i noctàmbula. Han desaparegut els Jocs Reunits i l’escopeta de taps, i la Wii, entre més artilugis, entra per aquell balcó virtual, de la cambra dels pares. Amb el mateix goig, supose, i molts anys que dure.

Llegesc el bloc del Gàlim i els seus homes. Llegesc l’Hipàtia de Vicent. Em mire el vídeo que han penjat sobre el dinar a ca Montes, extraordinari sens dubte, amb arròs i arnadí, paella i postre il·lustre com els convidats mereixen, aquells homes de veu extraordinària, Pep Gimeno i Miquel Gil. Han estat a uns metres de casa, però jo m’ho he perdut, perquè en aquella hora era pel port de Querol, perdut entre la boira i l’aigua d’hivern. No hi era, malgrat que un dinar d’aqueix calibre pagava qualsevol esforç i sacrifici. Pep Botifarra i Miquel Gil són les veus més autèntiques d’un corral que, fa anys, provà de ser un país, però vet ací les mostres, entre més exemples,  de la qualitat que podem atènyer, en uns anys. Són veus d’una qualitat especial, un regal que ahir mateix va caure a Bétera, per dinar en una casa noble, en el millor dels sentits, ca Montes, amb les veus de la terra, del Sud, de força i sentiment, que et trasllada cinquanta anys enrere, quan la sobretaula facilitava aquell art de cantar, d’acabar cantant la festa, a la fresca. Com un llamp, em passa la veu del Xiquet de Bétera, el guitarró del tio Jordi al bancalet de casa, l’ú i el dos. I ara aquest regal, que m’he perdut per unes poques hores, queda com una escletxa contra la misèria del nostre poble mateix. M’ho he perdut, però quin goig de tenir, durant unes hores, les veus i aquella complicitat tan aprop. Sens dubte que els reis han avançat la nit a ca Montes, amb un present ben intens. I avui al carrer de Bétera no se’n parlava d’una altra cosa, sinó que la vida és feta d’aquests petits grans miracles.

Quatre dies després de la desconnexió, tornem a casa. Les coses no han canviat gaire. No ha passat gaire temps, o sí, segons com ho vulgueu veure. Almenys a La Mata, al molí de Royo, la vida passa amb el ritme d’uns dies de vacances especials. En altres apunts n’he parlat, i demà ja tornaria a planificar la tornada. Quatre dies de bones menges, de millor conversa, de riures i de jocs valen totes les teràpies; compartir amb amics un ritme diferent a l’habitual, tan plaent que sembla irreal, no té preu.
El retorn no ha sigut fàcil: la boira, la pluja intensa, el trànsit, semblaven elements a la contra, per impedir-nos de passar de puntetes al món dels mortals, com si algú volgués culpar-nos l’absència, tants dies com hem gaudit fora del món, dels conflictes sobretot, dels mitjans; com si haguérem de pagar de colp tants dies de l’any com vivim perdet-nos els detalls que fan que la vida meresca.
Per molts anys.

Vinga els sis-cents mil i no en parlem més! -respon el condemnat al jutge.

Un il·luminat va decidir d’obrir una carretera enmig del barranc de Carraixet, al terme de Bétera. Com que n’hi ha embussos cada dia, de matí i de nit, com que han desaparegut les variants promeses, com que han fet desaparèixer les rondes que havien d’evitar el col·lapse, els il·luminats del PP de Bétera van decidir de fer obra enmig del barranc, uns quants quilòmetres de no res, amb una amplada de deu-dotze metres. Res, home. Van passar les pales, les excavadores, les carterpillars, qualsevol màquina era poca per enderrocar, traure els canyars, els arbustos, els arbres, i deixar-ho tot perquè el trànsit no embussés contínuament el poble, els veïns, els forasters… Naturalment, la cosa eixia barata, barata desfer el barranc (un cul de fem, devien pensar) i incomplir tot de promeses electorals. Sense permisos, ni papers, ni burocràcia. I això que el PP havia portat el director general a explicar-nos la rendabilitat del vot popular, que abans d’eleccions totes les gallines són lloques.

Ningú no havia pensat que el barranc té propietari. En realitat, en té molts de propietaris, perquè no poques vegades les baixades d’aigua s’havien emportat camps sencers. És clar que els il·luminats del PP, d’UV i UPIB , amb assessors per tots tres (costen bons milers d’euros mensuals, tants pensadors universals) no podien rumiar tanta cosa, tants propietaris destorben molt el pensament i provoquen força transtorns, sobretot si el cap va carregat de mamela.
Pobres, la denúncia els ha arribat en format CHX, que no és un format pdf però encara fa més mal que no pensen. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (aquests ho escriuen CHJ, en estranger d’espanya), reclama fins a sis-cents mil euros per danys. No és gaire, supose que pensaran els il·luminats de l’alcalde popular, docte JoseManuel, perquè amb la contribució ciutadana, l’han pujada el 43% de colp, ja tenen un bon sac per anar pagant el desficaci. Al remat sempre ho paguem els mateixos.
Almenys que la lliçó els valga, per no badar-la un altre colp. Que les coses serioses, senyors il·luminats del PP, no poden decidir-se enmig de paellotes i desculades de vi i altres licorets. Encara com les males llengües asseguren que els controls d’alcoholèmia es posaran davant la porta del cementiri, camí d’eixida de la Foia, a veure si d’aquesta manera les grans decisions es prenen abans del café, mai després de la copa. 
 

He baixat a l’escola de matí, de fet encara hi sóc, perquè els tècnics encara no han adobat els nous enginys tecnològics. Com han enviat la meitat dels tècnics compromesos, s’hi han d’estar el doble de temps per acomplir amb la feina aparaulada, però ja m’han ben fotut. M’han assegurat que acabaran pels volts de les sis, així que, allò que de bon principi era una paciència infinita: sí, d’acord, bé, cap problema…, doncs va convertint-se en un desfici, amb el deliri de caure, un colp més, en el parany de ser massa bonhomiosos. Res, que no sabem enviar a pastar fang més de quatre vegades els passarells. I ves que tinc feina al poble, per exemple adobar els ametllers abans no acabe l’any. També és cert que, a l’escola, tinc obligacions, però no l’esme suficient per començar res de complicat. Home, l’escola, sí, però… Tampoc ara és el principal. He tancat els regs, perquè ha plogut i encara les previsions són de ploure més; repasse portes, fins i tot adobe tanques de filferro, perquè no passen tot d’animals als patis i ho deixen cul per amunt. Prou, va dir algú, per salut, i prou, almenys queixem-nos. I tenen raó, més que els sants, als quals se’ls perdonava tot, fins i tot que no teniren raó. Al remat, la feina mai no se’n va. L’endemà encara hi és, i despús-demà i l’altre. Sempre n’hi ha, de feina… El desfici, caguenmi, dos quarts i aquells encara no diuen res. Em tem el pitjor.

Una pluja criminal, segons mon pare, contra la taronja menuda, la clemenules, la clementina, l’oroval (aquesta no la volen ni pintà), però és un ploure desmaiat, que no banya ni les teules morunes. Home!, em queixe. NO et queixes i mira’t les teulades, diu mon pare, a veure si veus córrer l’aigua. Tens raó, pare, no corre l’aigua. Tant se val, per a la taronja és el pitjor que ens podria passar, aquesta aigua.
Em mire les muntanyes de la serra, allà al terme de Nàquera, entre núvols. Allà acaben de decidir, plenàriament, que tindran un carrer Obama, un carrer destinat al gran personatge de l’any, el futur president americà, sobre el qual hi ha dipositades totes les esperances. Fins i tot, hom espera que escridasse com cal Israel i Palestina, perquè deixen de produir tantes morts, i que escridasse per la retirada de les tropes de l’Irac, i que escridasse per tantes coses que, el més segur, l’afonia s’encarregarà de posar a lloc, perquè l’afonia podrà més que no els crits. Per això els de Nàquera volen animar l’home, el superheroi, el triat per salvar-nos el món i del món: allà a Nàquera, una alquerieta de poble enmig de la serra Calderona, si el comparem amb una ciutat americana de veritat, fa anys que aguanten carrers en homenatge als feixistes, als assassins de la guerra civil espanyola, com fa anys que actuen impunement contra més coses, contra el territori, contra els poetes, contra la raó i la paciència. Però ves que han decidit, abans que ningú fins i tot: posar el nom del futur president d’Amèrica a un dels seus carrers. Ja han enviat la notificació a l’ambaixada, que la jugada vol ser mestra, i de retop, ells bé que somien les coses d’aquesta manera, esperen que en un dels viatges oficials d’en Barac, la destinació siga Nàquera. Ei, Fàtima, Lourdes i altres indrets també van tenir fama internacional en canvi de miracles.
Puge a la terrassa, però no puc distingir les muntanyes, ni l’ermita de Sant Francesc, un paisatge i una vista encara ben bella des de Bétera, en canvi, comprove allò que tan sàviament m’ha predit mon pare, mentre dinàvem: una pluja de destorb, criminal, contra la taronja, malgrat que no corre per les teulades morunes. Quines coses, aquests homes de Nàquera. A poc que pensen ens portaran l’Ós Iogui a tenir cura de boscos i jardinets, i potser que copien aquella estàtua de la flama i la corona, demanant la llibertat que els valencians no tenim. No se sap mai, què poden pensar aquells homes, si ens governen a favor de Camps, de golf naturalment, com diu l’amic Galduf. O és Vicent?

Brutalment. Amb aquest castell de focs o míssils, una trentena potser, quaranta màxim. Dos-cents morts i escaig, i encara centenars de ferits. Això que dúiem uns dies de ritme traquil, seré, contagiats d’aquest esperit mig familiar mig tòtil, que ni els blocs no semblava que funcionaven amb normalitat. Però s’ha acabat, d’un colp de míssils, allà per l’Orient que, com tantes altres vegades, és d’on vindran els reis Mags, aquests sí que ens els estimem, no els altres, els de ponent i borbons, però ves que ens portaran, enguany, els tres Reis, un cabàs de xiquets, de dones i d’homes, morts, socarrats, esquarterats, quina llàstima de trossos humans, que abans, a penes unes hores abans, encara vivien el seu Nadal particular, el seu calvari. S’ha acabat la festa, el Nadal, amb aquest colp de guerra eterna, global, guerra bíblica i interminable, com aquella història entre bons i dolents que no guanya mai ningú, perquè no n’hi ha, de bons i de dolents, solament que n’hi ha morts, homes, dones i xiquets.
I nosaltres encara teníem la taula mig parada, amb els torrons, el vi, i unes taronges navelines que justament havíem collit aquest matí, brillants, al camí d’Alcubles, menre les fumeres dels míssils encara pujaven celestials no se sap com. Però ara s’ha acabat, i això que la llevantada encara és per arribar, ací al sud. Que podia ser pitjor. Sempre podrà ser pitjor. Però, ai, a aquesta història, de costums, de guerres, de morts en definitiva, no ens podrem acostumar mai.

Nadal, un any després. Amb la colla, els amics, i la família, i les visites. Feia un any que no veia la tia, avui ha estat sens dubte el goig més gran. Els seus ulls, una mirada, una, que no sé què ens demana. La vida és feta també d’aquests rituals, impagables, inajornables, cada Nadal, després del gran dinar, pujar a ca la tia a felicitar els cosins. Després de l’olla, els cigrons, la pilota, els torrons de Casinos, els cosins, els pares, avui especialment agradosos, divertits, la família sens dubte. I ves que havíem fet parlar, fa uns quants anys, contra la família tradicional, pel que significava i tota la pesca, segons la tradició judeocristiana, i el paper que fa la família, mare. Anit, amb els amics, vam fer una mica de taula amb els xiquets, perquè s’estigueren amb nosaltres més estona, per enraonar i tota la pesca. Així que vaig aprofitar l’article ‘El secret és a la boca’ de Gustavo Martín a la revista Illa, de Bromera: ‘El més menut de la reunió, la nit de Nadal ha de fer la pregunta clau, de fet la pregunta clau i, llavors, els més vells expliquen la història del poble, el destí terrible al qual ens van abocar els borbons (el nostre Èxode), però també les històries del foc, de les festes, els jocs dels xiquets i els nous amors dels joves’. Aqueixa història fa referència l poble jueu, però jo l’adapte a una altra travessia que encara dura. A la pregunta del més menut, ací Miquel va dir: ‘Ja tinc la pregunta’, quina?, quan ens hem podrem anar de la taula? No em va semblar malament tampoc, perquè a Bétera, ho vaig explicar l’any passat, les colles celebren la nit de Nadal entre amics, no en família. Però allò de poder-nos explicar la història del nostre poble, en similitud al poble jueu, també em feia goig. Així que vam jugar a tenir-los obligats davant nostre explicant-los històries, sabent que ens queda ben poc de tenir-los a taula, la nit de Nadal.
Potser si ens explicàrem més històries, no passaríem tanta penúria, com a valencians, ni hauríem de suportar el sermó d’un rei borbó, enemic del nostre rei Jaume I, i per això enemic dels valencians, ni hauríem d’empassar-nos la prohibició dels partits, d’alguns partits, ni les decisions feixistes dels tribunals contra valencians i catalans, ni ens prohibirien tantes coses com ara van decidint. Però és Nadal, que ja veiem que són dies de vacances, de treballar-hi menys, de fer alguna escapada (enguany tornem a la Mata de Morella), d’anar carregant l’oli i la sal del cap d’any. Un any més. Nadal si fa no fa. I tornem a començar, a veure si finalment notem que ens movem, de lloc, de propòsit, d’anar fent camí, com els jueus, cap a la terra promesa, si fa no fa.

Sóc al camp, entre collidors; fa un fred que pela, i el gebre encara és damunt l’herba, blanca, arropida, que no es mor per vergonya. En un costat els senegalesos van collint en silenci, n’hi ha un que s’escalfa en un foc minso, de branques massa verdes perquè recupere suficientment els dits de les mans. Li dic bon dia, com anem i em respon que malament, que fa massa fred. Més enllà, hi ha un altre foc, amb brasses que van fent carn de porc, potser de pollastre, no ho veig clar. Ací en responen bon dia, i alguns m’allarguen la mà. Després de les salutacions em conviden a esmorzar, però just si acabava de desdejunar i els agraesc l’oferta; el fum és de carn torrà, i he de canviar de costat per evitar d’encegar-me. El camioner, de Gandia, m’explica que n’hi ha colles diferents, de lituans, ucraïnesos, armenis, africans i valencians. Aquest últims no perdonen l’esmorzar, però són els armenis els que fan de caps de colla. Jo vinc de procurador, en representació de mon pare, i veig que trauré partit d’un matí al Pla de Pinela, a Bétera, malgrat que la diversitat de la fauna humana respon millor a una reunió del Comité Europa, però en un pla tan humil com necessitat.
Quan sóc a punt d’entaular-me (és un dir això de seure damunt d’un caixó buit de taronges), em telefona el xiquet que ens han enviat un paquet a casa que, s’estranya ell per això, nosaltres havíem enviat prèviament. Com que és un compromís d’amistat, dic bon dia i faig via cap a casa, per saber què ha passat amb aquella comesa de l’enviament.
Fa uns quants dies vaig enviar un paquet de regal col·lectiu cap a Martigues, Provença, en prova d’amistat i compensació per uns dies magnífics amb l’amic Janot. Ja m’imaginava que el paquet era al seu destí, sobretot pel preu que m’havien fet pagar, i perquè això comportava bitllet d’avió, per al paquet, naturalment. No m’explique què fa el paquet a casa, i com és que el carter ens l’ha portat i ha fet signar el meu xic, com a comprovant del lliurament. Vaig corrent a l’estafeta, em queixe, demane què ha passat, que un paquet que he enviat fa dies, a preu d’or l’enviament (portar-lo en mà no sé si m’hagués costat menys), és a les meues mans de nou. Resposta de la responsable d’enviaments: a València s’han equivocat, vosté ha escrit correctament destinatari i qui ho remet, però a la central de València s’han equivocat i han confós les dues coses. Bé, em demane, però ací a a Bétera també s’han confós, en la classificació i en el repartiment local, perquè allà on diu destinatari diu clarament França (m’havia estalviat Provença, per si les mosques franceses em feien la col del centralisme colonial). No ha calgut. El paquet no ha passat de València. Aquest ha estat el seu recorregut màxim. Com que les coses eren en valencià, doncs, au, tornen al poble i tots contents. La responsable de l’estafeta s’ha disculpat, cordial i exquisitament, i s’ha compromés a enviar el paquet una altra vegada, sense cap recàrrec (ha escrit damunt l’etiqueta de destí ‘OJO’, i ha ratllat com a nul allà on deia ‘Remet’, a veure si així, amb una sola informació, tot de funcionaris, valencians i francesos, fan arribar a bon port una feina encomiable i un paquet de no res. Senyors carters de València, on diu destinatari és on han d’enviar el paquet.
No he pogut trobar-me l’Europa dels collidors, perquè m’he perdut en altres quefers i, quan he tornat al camp, ja havien desaparegut. Si això de correus s’adoba, no dubte que tindré més oportunitats de viure tranquil·lament l’Europa dels pobles entre satsumes i orovals.
Trenta-un euros de segells per fer anar un paquet Bétera-València-Bétera és millor negoci que mil arroves d’aqueixa fruita de l’hortet de les Hespèrides. On vas a parar!

EMOCIÓ. Sens dubte que és un líder, Xavi Sarrià, per això que vull començar l’apunt d’aquesta nit amb una combinatòria de dues frases manllevades: bateguem d’emoció, quinze anys després, així que canteu amb nosaltres: No estàs sol, no tingues por!, per començar-vos a explicar una història d’històries, reunides avui al teatre Tívoli de Burjassot, el poble del gran poeta Vicent Andrés Estellés (els catalans del nord hauríeu de llegir més) i de Guillem Agulló, entre més persones d’aquesta població emblemàtica, de sitges i de dues estacions de trenet.
Commemorem els quinze anys de la mort del jove Guillem Agulló, assassinat pel feixisme valencià, i commemorem el record d’altres persones que van patir aquell llast de dictadura, i de postres una falsa transició cap a una democràcia tan prima com inconsistent. La recuperació de la memòria històrica, el reconeixement als republicans assassinats a València, colgats en l’anonimat, que encara ara clamen com pot la desmemòria i el silenci acarnissar-se sobre la vergonya d’aquesta manera.

RÀBIA. ‘Mare, ací n’hi ha una dona.’ Exclamava la xiqueta a la seua mare mentre estirava la faldilla de la dona, l’única, entre el munt d’afussellats al cementeri de Paterna. ‘Calla i ajuda’ns  a trobar ton pare’. La família havia entrat per la part de  darrere, des de la muntanya, per evitar les portes principals vigilades pels feixistes. Havien baixat a l’estació del trenet de Paterna i havien creuat les coves. Algú les havia avisades que havien afussellat el pare en aquell cementeri. En aquell munt de cadàvers, n’hi havia més de quaranta, diu el documental, la xiqueta solament que es preocupava d’estirar la faldilla d’aquella dona morta, l’única d’aquell munt. A Paterna van ser afussellades milers de persones, moltes de les quals encara són en l’oblit, en la desmemòria. Aquesta és la modèlica transició pactada pels prohoms de la constitució espanyola, una veritable prostitució política de fer passar per democràcia una dictadura vestida a base de garrotades i víctimes d’un mateix cantó, d’això els valencians en sabem l’ou. La millor de les constitucions possibles, deien no pocs progres del socialisme, per justificar la seua rendició.
Com diu l’expresident italià Cossiga, un cas, l’espanyol i el valencià, com no es coneixerà mai a Europa, per com s’ha tapat, encobert i amagat per la dreta i per l’esquerra oficialista la història dels perdedors.
‘Reparació, cridava Empar Salvador al teatre Tívoli: veritat i justícia, perquè explicaré els fets reals com van passar, i n’hi haurà que dirà que els invente.‘

CARA Z. Com és que un acte d’aquest calibre, el 33, no demane la TV3, el 33, no baixa expressament a València, a Burjassot, amb un equip de càmeres, amb un parell de periodistes de debò, i en fa un document imprescindible? Com és que ens passa tot de documents de l’Europa de l’ESt, de l’Europa del centre, de l’Àfrica, d’Amèrica, i encara de més aprop, centenars i centenars de documentals, i un moment històric com el d’avui se n’oblida completament al servei de qui és, la TV pública dels catalans i els valencians?
Benvolguda Mònica Terribes, això d’avui a Burjassot és present històric, és el nostre país, que és el seu país, i és tan principal o més que allò que va passar fa cinquanta anys a Alemany o a França. I vosté, aquesta nit, ja ho podrà excusar, és com si estigués rascant-se el nas en un desquefer de ximpleries.
No li val a ser bona periodista, solament, bona dona, cal aparentar-ho també. I això d’avui, sense la Corporació, és un error garrafal, que espere no haja sigut premeditat, que no té excusa. Li ho repetesc. Vostés potser eren amb l’Humet, no ho sé, però ací baix n’hi havia trenta músics de molta volada, periodistes Off-festival, i altres protagonistes de la història que mereixen una mínima atenció dels mitjans professionals. Almenys, suposem, dels mitjans que no són totalment alienats, encara.

FUTUR. ‘Estem en contra dels que estan en contra que nosaltres estiguem en contra.’ Enhorabona als organitzadors d’un acte tan arrodonit, de molt nivell, i tan carregat d’emoció i de significat. Com explicava la Gossa Sorda, els joves que avui ens escolten són la generació de la victòria. Tenim una societat civil, de joves entusiastes, que adoben productes molt acurats. Aquest és el millor goig. Aquesta nit tots érem Guillems.

Com que ara ve Nadal (i matarem el gall), tot d’escoles de música, o escoles infantils, o escoles en general, a més de cors i altres galindaines municipals de bandes i corals preparen concerts per complir amb la tradició. Quina llàstima que aquell cançoneret de Sanchis Guarner, publicat per Gorg, siga tan poc conegut, malgrat que no fa gaire, un parell d’anys potser, una impremta de Picanya en va fer una edició facsímil que, pel que sembla no ha arribat a les escoles. Així que la majoria dels concerts s’apleguen amb tot de tòpiques cançons en castellà, algunes coentes com els alls, altres encara de pitjor regust i encara d’altres que serien per arremetre contra la música mateix. A Bétera, per exemple, dissabte cantaran Arre burriquito i algunes perles d’aquest estil tan galdós. Bé, supose que el programa no provocarà cap ensortit, al contrari, tot de cares bonhomioses faran veure com estimen aquelles veus d’angelets.
No serà el cas d’una escola de l’Horta, a tocar de València, que ha afegit al repertori ‘Cal que nasquen flors a cada instant’ de Llach, i per això els grups parafeixistes del poble han atacat amb contundència l’escola: amenaces, insults, pintades i pamflets, completament en castellà, amb tot de bajanades, mentides i, el que és pitjor, una segona lectura que convida, directament, a passar per la pedra, ells voldrien pel garrot, l’equip docent. L’afer no és cap broma. Sobretot perquè hi ha els xiquets, enmig de les amenaces, els mestres, i famílies que agafen por. Hi tenen motiu. Perquè ni polícia, ni jutjat, ni polítics d’aquest frau de democràcia que vivim no actuaran de cap manera contra els provocadors.
Segons els feixistes autors dels pamflets i les pintades, el mestre de música obliga  a cantar els xiquets sota l’amenaça de suspendre’ls, però ells, els editors del pamflet, animen els xiquets a cantar qualsevol cançó que no siga catalana. Podien venir a Bétera, els albercocs, a cantar el burriquito, arre, arre, per triomfar plenament de goig. La directora d’aquella escola és valenta, de Bétera, i fa molts i molts anys, quan ben bé érem uns xiquets, no pensàvem cap dels dos que ens faríem mestres i directors d’escola. Llavors, ja féiem córrer un cançoneret en valencià que contenia aquella cançó que, a ella especialment, li agradava tant: ‘Cal que nasquen flors a cada instant’, que llavors ja provocava crispació en els hereus de tanta dictadura.
L’esperpent que el Govern valencià ha provocat amb ciutadania prou que podia umflar-se i vestir-se de qualsevol bubota: fins i tot arrbar a qüestionar què podem cantar o no a l’escola.
No els en cal més: els provocadors del manifest i les amenaces saben que poden campar tranquils, lliures i desvergonyits: ja són moltes les escoles que reben sense resposta, sense investigació, amb permissivitat.

La prova la tenim demà, en el concert antifeixista que es farà a Burjassot. L’home que va matar el jove Guillem Agulló, fa quinze anys, solament va ser quatre anys a la presó pel crim; ara és lliure com tants perpetradors d’assalts, atacs i altres consentides accions de terrorisme emparat amb la seua justícia.
Per cantar en valencià, cau l’amenaça sobre aquella escola, a l’Horta, que fa anys dirigeix una amiga del poble. Fins en aquesta ratlla ha arribat la situació d’impunitat dels uns, senyors polítics de la millor terreta. I senyors jutges, i senyors policies. I bon profit, i menjar caguera.

Com que sembla que el Bloc vol abandonar una part del seu senderi (seny i camí, potser), la qual cosa afirma el tòpic que, com gairebé sempre, els valencians a cada rentada perdem un llençol, i com que més d’una vegada se m’ha confós si sóc o no Bloc-addicte, voldria animar els amics que ho són per confessió amb unes quantes reflexions; en realitat, esborranys de reflexió nocturna i massa en calent.
Aquesta vegada, segons uns quants periodistes de paper i de digitals, sembla que el Bloc perdrà fins i tot la ferrada, amb les anses incloses. La declaració amb la qual fonamenten el seu proper congrés vol abandonar els principis del pare Joan Fuster, sobre la idea País Valencià. Sempre havia pensat que calia sumar, i en tot cas, anar afegint-nos a qualsevol de les possibilitats que ens defensen l’esperit que, al remat, amb matissos i diferències, és no perdre la dignitat. Malgrat que no haja quallat sinó en uns milers de persones, la idea País Valencià continua fent-me el pes.
Les masses, casualment, per unes circumstàncies concretes i molt expicades, no són d’aquest parer, però no per això sempre tenen raó de tot o per tot. Mira, com que la gent no llegeix, a partir d’ara mateix deixaré de comprar llibres. Home, ja sé que la idea és banal, i va agafada amb pinzes, sobretot perquè és tard i em pense les coses sobre la marxa d’una hora poc feta per a parir grans invents, que damunt m’havia de gitar i encara no sabia si avui escriuria… Aquest esborrany és la prova de la fragilitat de les paraules, i dels polítics que els toca de tenir poca fortuna, però que han de saber bastir un present digne, a prova d’esforç i d’il·lusió. UN cas Obama era impensable fa quaranta anys, però malgrat els assassinats, la tortuta i l’insult, els negres han sabut bastir un missatge i una idea, d’una altra manera no haguessen arribat  a ser presidents del món. Tres hipòtesis, abans d’abandonar-me, aquesta nit:
-Si l’opció majoritària, llavors, és l’espanyolitat, significaria això que, per pintar, el Bloc hauria d’agafar-se a l’extrem de mostrar-se més espanyol encara?
-Si entre PP i PSOE, les dues opcions amb una representació valenciana a les Corts i a las Cortes, se’n fumen de la llengua i del seu ús, llei inclosa, vol dir que nosaltres també hauríem de renuncar-hi?
-Si un no té suficient tarannà personal, ni pegada entre l’electorat, això ens ha de portar a canviar l’ànima?, voleu dir que no seríem, d’alguna manera, tots plegats la mateixa cosa, si abandonem la llengua, l’himne, els símbols, la bandera… que us queda, aleshores, que explique una sola diferència? Una diferència significativa, és clar.
Com deia avui Vicent Sanchis a l’AVUI, ni vestint-nos de guàrdiacivil, dubte que ens votaren; així que, no perdem el temps en disfressar-nos del que no som.

Anit es va lliurar el premi de narrativa juvenil Enric Valor a Picanya. El vint-i-vuité, que com diu Núria Sendra, editora i exalumna, confirma la vitalitat d’un producte que no per humil deixa de tenir una qualitat envejable. L’edició a València, en valencià, ai, és una altra batalla cada dia. Xavier Bertran ha estat el guanyador d’enguany, amb Els punyals imprecisos, una obra de misteri, polícíaca, entre artistes ambulants d’un circ proper i desconegut a la vegada. Xavier Bertran ha fet un discurs de lloa de la figura del lingüista i narrador Enric Valor, al qual considera mestre de mestres: ‘Venim ací al sud a aprendre dels models clàssics de la llengua’. Com sabem de què parla, venint d’una persona del nord, coneixedora de l’obra d’Enric Valor, no cal dir com emocionen les paraules belles. És la segona novel·la de Bertran ambientada en un circ i amb assassinat pel mig, segons que he pogut llegir ara mateix a la xarxa.
Entre més sorpreses, la nit n’anava plena, DaniMiquel ha fet els intermedis amb una guitarra i una viola de roda. Cançons que són contes i contes que són un romanç; el jove DaniMiquel, músic d’un excels i desaparegut grup folck, els Sonadors de la Guaita, és un personatge curiós, ara mateix un nou Xesco Boix del panorama de la cançó infantil, a València. De valencià fluïd, fresc i simpàtic, és capaç d’embutxacar-se l’auditori amb ofici. No me n’he fet representant, que li’n cal, però ja el podeu contractar si voleu tenir els xiquets adelerats amb un estil precís i particular. És bo i jove, i es farà un dels grans de la cançó i del relat oral (a veure si algú del nord amb pedigrí l’exporta, per barat i per aprendre les maneres de Valor (la llengua dels clàssics, supose.)
A la sala d’exposicions l’il·lustrador Miquel Mollà presentava un grapat d’obres, entre més coses, un meló de tot l’any que feia de fanalet, quan cantàvem de petits el sereno, pels carrers de bombetes de vint-i-cinc. Bé, alguns potser que ho feieu amb meló d’Alger, però les coses dels il·lustradors són les que són, i amb tot, molt millor això que fer l’albercoc amb una carabassa tipus Hallowen.
Les menges eren bones, i com n’hi havia futbol, doble sessió, enguany n’hi ha hagut de sobres per tothom, per sopar fins i tot. M’he reservat perquè l’allau de controls començava aquesta nit, segons anunciava la brigada antivici, però no n’he trobat cap a la tornada, que segur que eren tots a l’altra cultura, la de pantalla.
La nit del premi l’ha conduïda el periodista Sequi Castellano, amb aquella veu de ràdio que no tenim encara a Ràdio9, ni pública ni privada, que ha fet un repàs històric de tants esdeveniemnts com ens relacionen amb el passat i el present d’un poble que, sens dubte, sap congriar actes d’envergadura. El discurs de l’alcalde a favor de l’escola pública, i de l’educació en general en temps de crisi, també és un estil per adobar el final d’un acte lluït que convida, de nou, a ser de poble. A València almenys, aquesta nit, que competíem contra dos grans plats d’esport televisiu.

No podem penjar-los, o dir que volem penjar-los, fins i tot ni explicar el desig de penjar-los, no podem, perquè ràpidament tindríem la fiscalia al damunt. I els mitjans, i els falsos demòcrates, i coses pitjors. Tindríem espanya i la seua ombra damunt nostre per posar-nos a ratlla. Així que nosaltres no els podem explicar, ni exclamar, com ens agradaria de veure’ls, a ells, per por que fins i tot les paraules resultaren tan provocadores que es tornaren en contra nostra. Per bé que prou que ens agradaria, sabeu?, però no ho podem dir. De cap manera.

En canvi, ells sí que poden dir-ho clar i fort: pengeu-los. Pengeu-los d’allà mateix, fins que queden podrits, sense aire, sense aigua al cos, fins que la pell se’ls resseque i un colp de vent els trenque en mil bocins. Pengeu-los. Poden explicar fins i tot com ens han de penjar, perquè els mitjans els excusaran la pífia, els la perdornaran, per edat, per excés d’anys, no perquè el predicador siga un feixista, còmplice d’assassins, com en Franco, fins i tot li riuran les gràcies, al ministret dels feixistes. No passa res que ens acuse, que ens vulga penjats. No li passarà res, fins i tot li posaran medalles, ni li les penjaran, perquè no hi haja errors: li faran lloes, l’exhibiran com un trofeu. L’edat avançada en un catxalot antidemòcrata és un grau. No vull pensar fins on arribarà l’exaltació populista quan muiga, l’home feixista ministret que ens vol penjats, quan falte. Ui, no n’hi haurà prou paper per escriure tantes gràcies com voldrà explicar un exèrcit de periodistes demòcrates i fidels, a la seua causa d’Espanya i del feixisme, que dubte si no és la mateixa causa.
Mentrestant, els lacais, ací al nostre país n’hi ha una garbera, si bé no ens penjaran físicament, continuaran apallisant-nos, pintant-nos les façanes, agredint-nos verbalment i física, cremant-nos banderes i locals, amenaçant-nos, trencant-nos els vidres i la cara, si els cal, perquè per tots aquests no actua mai la fiscalia, ni els gendarmes, ni els municipals, contra aquests no actua mai res de res, i per això la impunitat, i ara que el feixista carcamal els done peixet.
Ells poden dir com ens volen veure, però nosaltres, malgrat que podem tenir el mateix desig per ells, no els ho podem dir. Que què pensem realment, de tot això?, i d’aquest pardal en particular? Ca, home, que s’ha guanyat a pols ballar de l’un costat i de l’altre, a dos pams de terra (trieu si penjat o colgat).