Ulisses20

Necessite mig quilo d’ametlles (armetles, que diu mon pare) per fer una coca. La coca la farà Amparo, la meua sogra, però jo li dic Empar, que ella no em protesta mai el valencianisme, al contrari, no fa com mon pare, que tot això li semblen titotades. Per bé que, ella, fa unes coques, entre més dolços, per llepar-se els dits; Amparo segur que podria treballar tranquil·lament en un restaurant de primera. Torne al que vull dir, que ha passat una hora i solament que he trencat un quart d’ametlles. Amb això no n’hi ha prou, perquè si hagués de comptar-ho com un jornal de peó de la construcció, són ben bé tretze euros (no et dic res si pose el jornal de director, llavors la cosa es dispara). Cal trencar mig quilo més d’ametlles i després escaldar-les, deixar-les assecar i moldre-les. Bé, contant que tot plegat també deixa fer alguna cosa més, i que Amparo no té sou de cuinera professional, ho deixe tot en deu euros més. Després cal preparar la coca, els ingredients, la massa, coure-ho al forn, i encara quan ja has clavat el furgadent per veure si és cuita, traure-la, deixar-la refredar i adornar-la amb la merenga. Tot plegat, si hagués de pagar les hores de feina, la dedicació, la professionalitat i com és de bona aquella coca que fa la meua sogra, la cosa no baixaria de cinquanta euros, pel cap baix, i, naturalment, això és una babaritat, s’exclamarà algú. Ningú no paga cinquanta euros per una coca així, malgrat que ho valga. Bé, sí, n’hi ha que paguen més i tot, al Bulli i a restaurants d’aquestes galindaines, i ja us dic que aquesta coca d’Amparo, malgrat que jo li dic Empar, no té res a envejar a aquells dolços.
 
 

El segon exemple de la microeconomia domèstica el vam viure diumenge. El Vicent V. té un camp de mandarines, Lorentines per ser exactes, doblades amb Clemenpons, que no són tan bones, però ja li fan arbre i bona collita. El cas és que li n’han deixat més que no n’hi havia als arbres, els collidors, perquè diuen que no feien el calibre necessari.
Vam anar quatre amics feiners, diumenge, i vam posar-nos de valent; ei, no se’ns arrufa el nas, treballant-hi, però cada caixó de vint quilos, aproximadament, de lorentines, ens costava de collir més de vint minuts. Vam calcular dos caixons i mig per persona i hora. Total, que la soldada calculada és de quatre euros l’hora. Un desastre, direu. Un desastre complet, afirme.
El llaurador, si té la sort de vendre la producció, després de tot l’any, potser que en traurà també quatre euros per caixó, això si no li la deixen penjant dels arbres, la taronja, com ha passat en aquest exemple, i per això el Vicent la regala d’aquella manera, si vas a collir-te-la tu mateix.
 

Cap moviment, remuguen els homes quan ixen del bar de jubilats, aquesta nit; no n’hi ha cap moviment de collidors, ni de compradors, ni de res que s’assemble a un negoci pròsper, de sobreviure. Enguany no s’hi veu res a l’horitzó que porte res de bo.
Entre coques i taronges, els números no acaben d’eixir gaire optimistes. Però sort que és molt domèstic, l’exemple, sabeu: microeconomia, minúscula, i això no té res a veure amb la gran crisi. Potser és per això que cal ajudar els bancs a recuperar els seus beneficis, a no tenir uns índex baixos de guanys; amb els nostres diners públics cal farcir el benefici dels directius de primera bancària. Encara com els amics podrem menjar taronges tot l’any. Com vosaltres, si veniu a collir-vos-les. La coca, perdoneu-me, ja és un afer més íntim.