Ulisses20

Ens havien convocat els premis Jaume I, que lliura el Casal del mateix nom del Camp de Túria -la seu és a Llíria. El seu president, en Ruben Pitarch, va començar els parlaments agraint la presència de tanta gent (no desmereixíem els Octubre). És el tercer any d’aquesta iniciativa, però molt de temps d’anar organitzant cultura i país des del Casal, amb un programa  farcit d’activitats i voluntariat a favor de la cultura en majúscules. L’altra, aquella que gairebé mai no té finestra ni presència dins els programes locals o provincials o regionals.
Pep Ricart va ser dels primers a rebre el guardó: va improvisar una actuació memorable, que ens va fer veure la mar, més enllà de l’escenari, a tant de públic com aleshores omplia el centre Sociocultural de l’Eliana (s’hi havien afegit els que només venien al lliurament i al concert de Tres fan ball). L’Associació 9 d’Octubre de Vilamarxant va rebre el segon guardó de la nit, amb un discurs senzill, d’agraïment, per tots els que fan possible un viure més digne des de l’interior de la comarca, a Vilamarxant. On caram és, Vilamarxant? El seu president, Voro Borque, un altre incombustible tot terreny del Camp de Túria, també membre de la Coordinadora Escola Valenciana del Camp de Túria, se sentia molt satisfet. Finament, Juli Hurtado, director del Cor de l’Eliana, i Xelo Garcia, van rebre el tercer guardó, que van agrair amb una actuació vibrant d’aquesta peculiar formació de la comarca, amb un ‘Que tinguem sort’. A més, Ramon Asensi i un parell de tabaleters de la colla ‘Xe quina burrà’, de Bétera, van anar lligant una cosa i una altra, musicalment, mentre els periodistes Miquel Calvet i Francesc Pérez feien de relators de les lloes.
Després d’una hora llarga de retard, el punt final amb Tres fan ball: el Vicent, el Manuel, el Fabrici, el Xino i el Salva. Vam acabar ballant la majoria, sobretot els que no veníem mudats, perquè el ball popular, la polca, la jota, el vals, demana, com explicava el Vicent per avisar-nos, que avui tots bevérem aigua amb sucre, amb un rajolí de llima, per allò dels cruiximents de tant d’esforç nocturn. Sort del guany d’una hora que, anit, no vam perdre de vista en cap moment. De tot plegat, l’enhorabona al Casal, per una organització pulcra i una nit excelsa.

L’adversitat contra l’escola no és l’única de les patologies freudianes dels valencians. No dic dels polítics, exclusivament, perquè aquests que ens governen tenen suficient majoria com per escampar l’adjectiu a tots i cadascun dels valencians als quals em referesc. La immensa majoria. La música i els músics, per exemple, també paguen els plats trencats de l’absurd i l’odi contra allò que composen, canten o escriuen. Els escriptors, per exemple, també són blanc de l’oblit, i els actors i les companyies que fan teatre en la llengua del país també són blanc de la feridura. 
Aquesta nit, a l’Eliana, el Casal de Llíria lliura els premis Jaume I 2008. Entre els premiats hi ha l’actor de Bétera Pep Ricart. N’he parlat en algun altre apunt, però no enganye ningú si dic que som davant d’un dels millors actors que ha tingut mai aquest país, malgrat la barrera de l’Ebre, malgrat els polítics, i malgrat els premis rebuts: durants dos anys ha estat considerat el millor dels valencians pel seu paper. Solidesa, rigor i coherència, fins al límit de viure una incertesa que, amb el teatre i a València, és una cosa assegurada amb escreix.
La comarca, a través de la gent del Casal Jaume I, reconeix avui una trajectòria indiscutible, d’una personalitat austera, feta des de casa, amb el propòsit, inconscient i impagable, de demostrar-nos que encara hi ha conviccions antiprovincianes, lliures, tan necessàries per llevar-nos cada dia amb un bri de goig. No saben què es perden al Pincipal de València, ni al TNC de Barcelona, ni possiblement a l’Olímpia de París. No ho saben, perquè els homes cultes, honestos, solament que representen quan són a l’escenari; i la vida, la vida real vull dir, a València i a Barcelona, va massa plena de tramoiares i farsants. 

Vuit-cents quilòmetres si fa no fa, vuit hores de cotxe després, sóc de nou a Bétera. Un viatge no gaire cansat, energètic, fins i tot, per com el dinar d’avui, a la vora de la mar Cantàbrica, amb la imatge d’aquella escultura de dona que espanta més que no acull, en dir adéu als immigrants que van marxar fa molt, era fet amb productes d’una contundència inqüestionable: fesols, xoriç, creïlla, porc… ‘en voleu més?’, aquell home no sap que he de fer tota aqueixa carretera que travessa Astúries, Espanya, i arriba a València, de vegades enmig de no-res, malgrat que em deixe un paisatge, aquest sí, bell, mig nevat, i un fum de converses amb mestres i directius de cooperatives de gran prestigi: sobretot ens fem amb els nostres, indubtablement, també amb els bascos i amb un parell de dones de La Corunya. M’he perdut la cloenda del Congrés i un sopar final de festa, però vinc igualment satisfet del treball i de les aportacions de gent que fa veritable investigació perquè l’educació rutlle, avance, contra l’actitud valenciana que, sense acusar-la directament de ximple, algun ponent ha descrit de malèvola. A tanta distància, l’esperpent es veu com un malson impossible. Ara ja toque de peus a terra.

Segon dia de congrés a Xixón, Astúries, sobre educació: l’escola, els mestres, l’alumnat les famílies, la qualitat, els amics, tot de mestres que fan escola, que es creuen l’escola, que la viuen amb una passió especial, si és que n’hi ha de passions especials. Anem trobant-nos moltes cares conegudes i també d’altres de més joves, amb deler d’aprendre dels grans, dels que van marcant un ritme, diferents ritmes en sentits diversos, sempre a favor de l’escola. N’hi ha de Palma, de Mata de Jonc, l’Antònia, incombustible, n’hi ha de Ginebró, amb la Mercè, de Llinars, d’Euskadi, Ikastoles que són un exemple d’organització, d’eficàcia, d’una gestió acurada en tots els sentits, no debades tenen premis i reconeixements a la feina ben feta. Hi ha els valencians, escoles cooperatives d’avantguarda, la Masia, la Comarcal,  Florida, Escola2, amb tot de noms propis que han viscut l’escola amb majúscula, que li han dedicat la vida –algunes d’aquestes escoles ja fa més de quaranta anys que roden i treballen a favor del millor vent: Lluís, Albertina, Carme, Anna, Empar, Creu… S’hi desviuen perquè l’escola siga l’espai i el temps que necessiten els joves per créixer, que s’hi puguen aprofitar en el millor dels sentits. És un dels reptes d’aquest congrés, tornar a trobar el sentit a l’educació, a l’escola mateix, malgrat l’adversitat.
 

No he tingut gaires experiències amb els jutjats, les normals, potser, malgrat que tampoc no sé el número exacte per considerar normals el meu nombre exacte d’experiències judicials. La primara vegada em va anar bé, després d’unes hores de dedicació exclusiva em van adobar el fanal de l’intermitent de l’R5. Entre desplaçaments, hores i substitucions, no em vaig traure ni per comprar les pipes. La segona vegada va ser una cosa més seriosa. Encara m’espere a la vista oral, després de sis anys de judici. M’han perdut els papers no sé quantes vegades, he hagut de repetir les declaracions tres vegades, el jutge entra després del café, quan entra, i triga mitja hora a marxar. Total, els dies que hi va, fa una mitjana d’hora i mitja de treball. Ha canviat tres vegades de secretària de jutjat, una vegada perquè en declarar en valencià, jo, ella va alegar una indisposició i quatre mesos de baixa. Sis anys i encara no sabem què passarà, malgrat que l’altre costat va declarar-se culpable de les faltes. La justícia, ai, ara acusa que té massa feina, massa hores, massa papers… Caram, només han de veure com escriuen aquells protocols, aquells milers de fulls que no serveixen de gaire, i encara pobres, si fallen, que fallen com aquelles escopetes de fira, els boneguen com uns enzes. 
Pobres, quin paper, ara mateix, quina cara, cridar-los l’atenció per una errada de no res. Ells no en tenen la culpa, no. Ells són la justícia, immàcula, majúscula, pura. Intocable. 

Plou. Intermitentment. Plou a trompades, ara ruixats intensos, ara matacabra; un cel especialment negre amenaça de posar la vesprada de volta i mitja. Però els mestres estem convocats de nou, a peu de plaça, davant el califat del senyor Camps, més president del PP valencià que mai, que, segons alguns diaris digitals, avui mateix s’ha afegit al manifest Savater, el de la llengua única i la pàtria una, per això premi Planeta, el seu planeta, espanyol i per la gràcia d’ells.
A l’esquena d’una certa raó i d’una història que mai no ens ha afavorit gaire, els mestres tornem al carrer, al palau de la Generalitat valenciana, per plantar-nos, esperem que sota sòlids paraigües, contra el mal de panxa administratiu dels valencians.
Explicava avui a Vilaweb TV, Conxa Gómez, secretària d’educació, que si un va en contra de la norma de trànsit, els mossos l’hauran de multar. Home, sí, però les nomes de trànsit no ens obliguen a conduir contradirecció, ni amb les mans a l’esquena, ni amb els ulls tancats. Quan la norma fa perillar el trànsit mateix, i atempta contra la resta del món, caldria veure si no és la norma que està equivocada. Potser no tinguem els millors cervells en els millors llocs, almenys en els d’una mínima responsabilitat. Ho va dir el MalcomX: “Qualsevol pot arribar a ser president d’EEUU, això és veritablement el que passa.” Allà i ací. 

Divendres la revista SAÓ ?l’única de pensament cristià que es fa en català, a València? va premiar la trajectòria de Rosa Serrano, mestra, editora, protagonista indiscutible de la vida cultural valenciana dels últims trenta anys. Rosa va fer un discurs carregat de sentiment, de país, d’honestedat i d’ànim. Davant un auditori amic, professors, editors, mestres, sociòlegs, periodistes, escriptors, poetes i tota la resta del garbuix cultural, intel·lectual i culte d’aquesta capital del sud, fins i tot polítics i diversos rectors, de missa i d’Universitat. N’hi havia absències, notables, si voleu, però el local era ple i no s’hi van fer notar. Les darreres paraules d’un discurs que caldria publicar-se en molts mitjans (la majoria de llengua adversa), van anar destinades a l’únic representant del PP (m’estalvie de dir-ne el nom per la possible represàlia interna): les paraules volien ser un pont de diàleg, d’obertura, contra la kafkiana situació dels mestres, de l’escola i l’àrea de ciutadania. Brava, Rosa!, que diria el comte Pandolfini, i valenta com a poc.
Ja ho han dit, que no faran cas i que continuaran amb l’absurd, després del congressot, però tant se val: encara hi ha persones, a la ciutat, a València, que confien a continuar treballant, per seny, per coherència particular, per principi, a favor de la cultura, del país, dels llibres i de l’escola. Persones que, malgrat els malgrats, continuen oferint el pont de diàleg necessari, contra l’adversitat, lliurant la clau de volta a l’enemic mateix, amb honestedat. Amb aquell ritme de l’Emili Marín, i l’esforç incombustible dels iaios que guarden la clau del cel, del cel valencià almenys.

Anit n’érem uns quants milers a la plaça Manises de València. Un èxit dels organitzadors, i dels participants. De nou, l’emoció de veure una bona resposta. Fins a cinc mil mestres, potser, comptant que n’hi havia alumnes i pares. No gaires, no us penseu. Per dilluns, 20 d’octubre, que torna a haver-hi concentració (la posició administrativa cada minut que passa va endurint-se i enrocant-se en l’absurd), caldrà convidar els pares perquè ens acompanyen. Caldrà començar la crida, de més mestres i de pares, per omplir de nou la plaça.
Pacíficament, després d’una hora llarga, la gent ha començat a marxar cap a casa, perquè demà treballem, i caldrà continuar explicant a l’aula, a les assemblees, als webs, a les reunions de pares, com anem ordint un pla en defensa de l’escola, a esquenes de l’administració, com gairebé ha passat sempre, des que van matar la República, i veges si no ha plogut.

**Al debat d’avui a VilawebTV, malgrat que també n’hi ha una posició enfrontada, entre el conseller de dalt i el món educatiu, cal veure el nivell de diàleg d’ambdues parts. Quina sana enveja, malgrat la distància i el desencontre. VilawebTV

Més de cent persones hem resistit aquesta nit a l’IES Enric Valor de Picanya fins a passada la mitjanit. Entre més coses, avui alguns hem fet quinze hores d’escola. A migdia, el Consell Escolar Municipal aprovava de donar suport al claustre de l’Institut Públic, que a partir d’ara deixarà de fer el sainet sobre ciutadania i llengües. Solament el vot contrari de la Inspecció descriu com hem viscut una reunió on, mestres, representants de les famílies, dels sindicats, de les associacions culturals i de tota la societat local representada en aquest Consell, volíem fer-nos entendre, i fer entendre al representant de l’Administració, l’inspector, d’una mesura absurda. 

El telenotícies de Canal 9, la TVV, obri dient-nos que l’únic lloc segur per als nostres estalvis és una caixa forta pròpia,a casa. Ho acompanya amb imatges de gent comprant caixes fortes en una casa comercial que no identifique (Toni ho explica perquè no creu el que veu, ni el límit d’on poden arribar els del C9). Això són idees, vull dir, que una televisió pública i valenciana (!) avise i alarme els seus espectadors amb el que cal fer, si encara et queden estalvis per salvar. No és cap broma. Ha passat aquest dies, com ve passant fa anys amb aquesta televisió tan valenciana. Diuen sense pensar ni apamar el que diuen, potser perquè saben que ningú ja no els creu, o potser perquè pensen que ningú no els mira. O perquè posats a fotre, fotem-nos de morros. 

La Generalitat Valenciana té agafades dels ous les dues caixes més valencianes, la CAM i Bancaja (en un altre temps Bancaixa), com té agafadeta dels ous la TVV, potser per això és tan realista, la nostra tele: si us queden estalvis, correu, amagueu-los a la caixa forta, a la de casa.

–Fill, en aquesta màquina, fiques un burro i ixen llonganisses.

–Sí, pare, sí, ja ho entenc, hi fiques una llonganissa i ixen burros!

POST: mentrimentre, els banquers europeus també s’han apuntat als soparots de luxe, amb això que els governs els enviaran diners (els nostres diners) per salvar-los la pell i la seua butxaca, ells ja van celebrant-ho (ni la crisi no els fa perdre les idees, les seues, naturalment.)

El G7, el G8, l’FMI, el Banc Mundial, el BCE, la Borsa, WE, l’AIG, el Ledman, el BE, la Caixa, la CAM i Bancaja (volia posar-ne algunes de les nostres per fer patxoca, nostres?)… Sembla que tot plegat és qüestió de noms, d’acrònims, de sigles que apleguen l’estel solar de les institucions que, ara mateix, sembla que vulguen salvar-nos de la catàstrofe. Ells tenen idees, moltes idees per salvar-nos. Però primer, ja faran per salvar-se tots sols, ells primer, després els seus (ja sabem qui són ‘els seus’), finalment les dones i els xiquets, i encara al final, si queda res, l’almoina, la vidriola del domund (de menuts anàvem a pidolar per as pobrets del món, sobretot negres de l’Àfrica i xinesos d’aleshores) o alguna cosa semblant, és a dir, per a la resta del món: el 99,99% de la població mundial.

Em lleve, obric l’ordinador –en realitat solment que el trec del repós, perquè no l’apague gairebé mai–, què em trobe?, la crisi, collons, la remaleïda crisi global, mundial, local, provincial, i tota la pesca d’adjectius d’una crisi que, ara sí, és la mare de totes les crisis: una suma de crisis amb nom i cognoms, com els hurarans i els tifons, la del 29, l’altra, la de la dictadura (aquesta és completa i la pagarem dos-cents anys més), la del noranta-dos, la dels vuitanta, amb el Psoe que ens va vendre la pell i el dimoni, la crisi de 1707, sobretot, aquesta també la paguem nosaltres de ple, la d’ahir, que, com cada nou d’octubre, és una processó del Requeté, amb aquelles cares de falange d’ulleres de sol, posat paramilitar, clavarieses de la bandera blava, la Milagrosa, i escampant que volem ser espanyols, sempre: ‘Valencia, antes que nada española’, abans que no res, volen dir, però sempbla que ja comencen a tremolar, sobretot perquè deixen que grups parafeixistes, antidemocràtics, violents i autentics terroristes del segle XXI, a València visquen com uns senyors, campen com vulguen, malgrat agredir, insultar i violar tot de lleis i drets. Doncs malgrat tot això, ni WallStreet, ni l’IBex, ni la figa l’Andanda no remunten, sobretot, perquè molts d’aquests móns de l’economia ja tenen massa fongs, i la pàusea eterna, ai. Requiem cantin pace.
Les idees demà. I quines idees, redell, ara me’n vaig a pel cànem bord.

La major de les afeccions, ara mateix, és l’economia. No n’hi ha cap afeccionat en general, de la televisió, de l’esport, del diari, dels llibres, de la cultura, del treball, de la desocupació, del viure ridícul o del viure satisfet, tristos o joiosos, que no passe la major part del dia parlant de la crisi. De l’economia, en definitiva. Tothom sabem què
és l’economia i com ens va de malament, al món sencer li va molt malament. N’hi ha que profetitzen una cataclisme econòmic tan global com mai ningú no havia pogut pensar, ni aquest parell de savis, el Gates i el Jobbs. Bé, sí, n’hi ha tres quartes
parts del món a les quals, aquesta crisi en concret, no els ha afectat gaire: s´n les tres quartes parts que ja estaven remaleïdament
fotudes; ho han estat sempre, han anat quedant-se pel camí sempre: han caigut
del tren, s’han esclafat contra la via, han perdut cames i braços. Ep, però solament nàixer, no de colp,
solament nàixer que queien a la via: no han hagut d’esperar-se ni res a obrir els ulls. Idees?, bé sí, mentre occident té la panxa plena, pot anar fent,
parint idees, cultura fins i tot, posant tot de bancs centrals a disposició i a favor dels altres bancs, no a favor dels clients, dels que pensen que estan tan remaleïdament embussats. En temps de crisi, tenir idees diu que és un exercici de salut
mental. Decidim les pel·lícules, la música,
la moda, fins i tot els perfums que lluïrem aquesta nit en eixir a sopar. Ah,
tot de bons perfums i bons vestits. Res de cursilades de mal gust. És
la nit del nou d’octubre, la nit dels valencians. Poca broma. Així que les idees, a més de venir completament banyades, i excepcionalment banyudes, les comentarem en un altre capítol. 

Veus, aquests han tingut la gran idea del dia, traure aquella estelada geganta a la plaça, contra totes aquelles vaines de senyors espanyols que van substituint-nos, als valencians. Perquè això d’aquesta vesprada, de tan pocs, de tan mal oratge, no comptava gaire. Sí, molt bona idea, aquells joves. Agosarada. Els hem jugat el seu joc i a camp contrari. No n’hi ha mitjà que no n’haja parlat. Eficaç com a poc, la idea.

Que perdem la memòria a cada rentada, no és
nou. Vint, trenta anys, tant se val, els cicles de desmemòria es repeteixen. Perdem la memòria i més coses. Repetim  i ens repetim incansables, en els
mateixos errors, fins i tot en els miracles. Idees?, home, potser sí que hem canviat algunes
maneres, la moda, per exemple, i naturalment que ens hem tecnificat, però els canvis són
evidents i inqüestionables allà on no fan gaire mal, on no fan forat, on les
grans línies són tan iguals que res no diferencia la perpendicularitat del
paral·lelisme. L’amor i la mort, passant per l’indestriable sexe, les lleis de
mercat, del capital més dur i salvatge, la riquesa entre uns pocs contra la
pobresa, duríssima, de la majoria, el nord i el sud, la gran desigualtat que ens interessa
mantenir a occident perquè res no canvie. Les línies mestres (o millor: les línies, mestre) no canvien ni gaire ni poc. 

Ah, la crisi! Sí, la crisi si
voleu, i també els nyaps per adobar-la i anar tirant uns quants anys més, un
altre cicle, fins a la següent desmemòria. Les solucions proposades?, salvar els de sempre, fer patir més
encara els de sempre, ofegar-los fins al punt de deixar-ne sobreviure prou,
perquè la roda trinco-tranco gire malgrat tot, a favor dels rics. Ja li posarem oli, d’ací uns anys.
Idees?, ah, és clar, les idees.

Que fos econòmica, únicament, ja fóra un gran consol. Però és d’idees, la crisi, i d’humiltat, però sobretot d’idees. Perquè, dos mil anys després, per seguir el calendari cristià, allò més buscat per tanta gent és un gran cotxe (un dels indicadors de com ens van les coses en tots els models econòmics d’occident és quants en venen), una casa a la platja, unes vacances al sol, i poqueta cosa més.