Resposta oberta a El Llamp. Aneu errats.
Donat que el meu comentari resposta a El Llamp no apareix en el seu bloc (sigui per un error de mesvilaweb, sigui perquè ha estat esborrat), passo a transcriure aquí la meva resposta. Confio que aparegui a la plana principal de vilaweb junt amb l’enllaç del comentari d’El Llamp.
(continua)
No dubto de la vostra bona fe, però aneu errats. Us posaran al mateix sac que la gent que no va a votar i passaran de vosaltres. Totalment.
És el que volien fer amb el vot nul d’ERC. Per això van passar d’ERC en la tramitació al congrés de l’estatutet. Per això han sonat les botzines quan ERC i l’independentisme català ha modificat el seu “NUL-Sí crític” inicial.
Però a més, I AIXÒ ÉS MOLT IMPORTANT: És totalment fals que aquesta sigui una oportunitat única. De fet, potser aquesta és la ÚNICA OPORTUNITAT en que NO S’HAURIA D’APOSTAR PEL SÍ ENMASCARAT QUE SUPOSA EL VOT NUL i en canvi s’hauria d’optar per un NO.
En primer lloc perquè el vostre 4-5% decidirà si s’aprova l’estafatut o si no s’aprova. I segon perquè el vot NUL PER LA INDEPENDÈNCIA és pot fer en cada elecció.
Jo proposo que responeu al que se us pregunta aquesta vegada: Vol vosté perpetuar l’estatus del seu país amb un estatut regional? NO.
I a partir de l’endemà del 18 de juny, llavors feu campanya per votar JO EL QUE VULL ÉS LA INDEPENDÈNCIA a les eleccions del parlament regional. Potser llavors contareu amb el meu vot.
Però ara, us pregunten si voleu un estatus regional pel vostre país i respondreu que no us atabalin. Això no té cap lògica. Aneu errats.
Sé que és molt difícil, en pic has pres una determinació i has començat a treballar en una direcció, aturar-se per reflexionar si la direcció és la correcta. Però el vostre paper és DECISIU en aquesta opereta. Si us plau. Analitzeu la situació. Veureu que tinc raó.
Als vostres llibres d’història del futur pot sortir que el moment determinant en el que les tornes van canviar és quan el col·lectiu “Vota Independència” va reaccionar i va canviar la seva opció per el NO, responent així a la pregunta que els feien i mobilitzant el 4% de vots que els eren fidels d’una banda a l’altra, tombant per primera vegada l’acceptació de les regles del joc que els imposaven des de castella.
Però si voteu NUL, si no canvieu la vostra posició, als llibres d’història ni tan sols s’explicarà res d’aquest estatut. Simplement serà un tràmit més. Votar NUL és posar-se al nivell de l’independentisme de CiU, que també diu com vosaltres que volen ser independents però votaran Sí a l’estatut que res canvia.
Votar NUL quan us pregunten si la llei màxima del vostre país ha de continuar sent un estatut és com si els votants del Sí sociata promoguessin un vot NUL que digués “Estic totalment d’acord amb aquest Estatut”.
No té sentit.
Bé, només té sentit si sou un submarí del poder establert que intenta evitar el NO.
Però crec que no és el vostre cas, encara que pot ser que sigui el cas de les aportacions “desinteressades” que us facin a partir d’ara.
Jo no vull votar no a aquest estatut. Jo no vull cap estatut. No vull l’estatut del 30 de setembre com vol Esquerra. Si, potser podem esperar a votar per la independència a les properes eleccions, o a les d’aquí 40 anys. És una oprtunitat única per Votar per la Independència ja que és l’estat espanyol el que ens munta un referendum, que podem aprofitar. Dir No és entrar en el seu joc i com tu dius, poden posar al mateix sac els nostres Vots amb les abstencions, però també ho faran amb els Nos vostres i els del PP.
Tot el teu raonament es basa en el fet que si un 4 o 5% de possibles nuls es decantessin pel no, el no podria superar al sí i tombar l’estatut.
Em sembla que és somniar truites. El resultat del referèndum està sociològicament decidit, i els partits ho saben, facin campanya o no, facin el que facin les plataformes que propugnen en no.
Si fins i tot en un ambient favorable com és els dels socis d’Òmnium el rebuig i el sí estan igualats. Les enquestes de mitjans, des de Racó Català, Vilaweb als diaris, òbviament estan esbiaixades pel tipus de persones que hi accedeixen, un biaix que no pot diferir gaire del que van presentar els seus resultats respecte a la votació real, quan el referèndum de la "Constitució Europea". Fets els càlculs això vol dir que el sí, rondarà el 70% en el millor dels casos.
Un 28% de no, serà un altre fracàs, contra el que no hi podem fer res.
Un Estatut aprovat, però amb un 5% de vots que afirmen no voler jugar al joc de la legalitat constitucional vigent, seria un èxit. Voldria dir que hi ha molta gent amb ganes de canviar el sistema més enllà del que permeten les lleis.
Ja sé que legalment, les coses serien igual, però posats a haver-se d’empassar el gripau de l’estatut, què val més la pena?
El primer és que al meu entendre, i em sembla indiscutible, cal superar la feblesa de l’ independentisme caracteritzat per expressar-se sense complexos ni pors, feblesa i debilitat que tenim quan ens presentem a la societat de les comunitats catalanes dispersats i mal avinguts. És el moment de continuar la unió que existí en la resposta a la convocatòria de la Manifestació del 18 de febrer a Barcelona. No és ara encara l’ hora de passar comptes als líders sobiranistes de les forces parlamentàries, els d’ERC doncs, que no s’ han distingit tampoc per un ofici que no estigui a l’ abast de qualsevol ciutadà honrat i ben intencionat amb una mica d’inteligència. En tot cas, és hora de passar comptes als líders regionalistes i als federalistes que s’entesten en volguer canviar una Espanya inamovible en el seu projecte exterminador i assimilador evident. Cada cosa al seu temps.
Veig masses ganes en el nou Partit Republicà Català de passar vells comptes que en definitiva no interessen a l’electorat, ans pel contrari, l’allunyen de donar credibilitat i confiar el seu vot en un nou grup que sembla més cohessionat per estar apassionadament contra masses coses, Espanya i tots els partits i líders catalans, però també tota la UE en bloc, que no pas per un projecte i una estratègia ben definida. I en canvi considero positiva la presència d’aquesta veu descomplexada que ja està de tornada de totes les provatures amb els espanyols, perquè després de tot plegat serà una veu carregada de raó.
La segona raó, doncs, és que un canvi estratègic, no solament serà més efectiu, com molt bé indiques tal vegada decisiu, tant de bó em dic jo, sinó que a més assentaria aquesta nova veu, aquest nou Partit necessari, en la política real, en el dia a dia. I és que el destacar-se per ser original en l’art i en la literatura pot ser imprescindible, però en l’art de convèncer a la gent no dona massa resultat en les societats democràtiques a no ser que es visquin situacions excepcionals de vida o mort, que aparentment no és el cas. La maduració dels catalans, com de qualsevol poble que està sotmés a la frustració constant però d’intensitat moderada i habitual, necessita abans que res una tasca explicativa. D’alguna forma cal que el poble ens sentim en el sofà del terapeuta quan els més lúcids s’expliquin. I aquest pensar en veu alta no pot tenir simplement una deriva destructiva de tot i contra tot vers solucions agosarades per massa àmplies i radicals, perquè en el dia a dia de la gran majoria de la població no hi ha la percepció d’aquesta necessitat i per tant no hi haurà l’empatia necessària.
Fixem-nos que l’artista Rodríguez Zapatero ha volgut seduir la majoria catalana amb simpatia, somriures, afalacs, i mirant de crear un clima de confidències. I en canvi el discurs no podia ser ni més nacionalista espanyol ni més clarament una enganyifa: confieu en mi que jo ho resoldré tot.
En les formes, tan importants en les democràcies, aquesta colla del vot per la independència en el Referèndum estan més a prop del discurs èpic del PP que del sucre del Rodríguez Zapatero, problema que en bona part també tenim els partidaris del NO. Cal doncs professionalitat política d’aquells que s’embarquen en una aventura que ben governada podria ser exitosa.
un comentari contrari com el que em fas mai no l’hauria esborrat