Nosaltres ho vam passar de categoria, però de molta categoria. Havíem coincidit molt matí, de començar a treballar enjorn perquè ningú no ens pogués retraure que, després, deixàvem la feina a mitges. Havíem complit sobradament quan vam aplegar-nos al poble per eixir cap a Alcanar. Eren dos quarts de tres, la meitat dels viatgers havia dinat, però l’altra ens passàvem les rosquilletes d’amagat, perquè Vicent no volia que férem molles al cotxe. N’érem set al furgó i réiem i féiem jocs amb el telèfon i explicàvem que comptaren amb nosaltres, que feren lloc que pujàvem amb ganes. Vam deixar el cotxe a Alcanar, als afores, després que a nosaltres sí que ens van cobrar l’autopista. I vam enfilar camí camí a l’encontre del tram Núm. 0 i el tram Núm. 1, vinàròs-alcanar o valència-catalunya. Tant se val. Ep, ens havien dit quilòmetre i mig però en vam fer més de tres. I allò ja era de festa. Una gernació entre els dos trams, més fins i tot a la banda de València. Just al pont que salva el riu Sénia eren els pares de Guillem, el Carles Santos, Llach, Pere Portabella, Carod, em sembla que una famíliar de Carles Salvador, també Toni Gisbert… i un munt de càmeres i periodistes que no volien perdre’s el moment. Nosaltres tampoc no volíem perdre’ns res, així que també vam immortalizar aquell gest de les mans, el primer, però twitter va començar a revoltar-se i no sé si vaig poder traure res fins ben tard. De primer ens van dir, enllà enllà, cap a Vinaròs, tot el llarg que pugueu, i un altre venia i ens deia el contrari, que no volíem cap conflicte. D’una banda, els mossos ho passaven bé, reien, saludaven, la gent els posava la mà al muscle, els feia broma, departien queda molt fi, de l’altra, la guàrdia vicil no reia, no gesticulava, ningú no els posava la mà al muscle, naturalment. Els uns i els altres, valencians i catalans, ens separava la bandera geganta d’Almenara. I allà ens teníem agafats de la mà…, ara? No, no, falten cinc minuts, deia un; que no, que en falten vuit. Quants?, tot menys disparar una traca, home, com no havíem pensat a portar una traca, xa, una carcassa, uns coets… Això hagués unificat l’horari, però ca, els del nord, dien ells mateix, no som tan divertits, sense consultar-ho, l’hauríeu d’haver portat de Bétera, de ca Raussell, una traca de vint, com vam poder pifiar d’aqueixa manera… D’Almenara, Borriana, Bétera, Xàbia, Llíria, Benaguasil, València, Barcelona, Tossa, Canals, Alcàsser… El diari d’extrema dreta Las Provincias diu que venien a provocar-nos, els catalans, però si reien i tot, a quin sant han tret aquesta conclusió, aquests moniatos…, era una germanor extraordinària quan semblava que s’havia acabat, vaig dir-los, ei, tornem, què?, tornem, ho hem de fer una altra vegada, fins a les sis, és veritat?, sí, sí, ho ha dit un de l’organització, qui, aquell, el de la identificació, què fem?, clar, com que tampoc no teníem la segona traca, no sabíem si ja ens podíem soltar…, els guàrdies continuaven de mala lluna, pobres, i els mossos ja es giraven la gorra de gaidó, xa, provocar-nos?, quina festa, quina joia, se’ns va fer tan curt després de tanta organització i tant d’esforç, que ningú no volia marxar. Passaven les colles de tabals i dolçaines, pujaven les muixerangues, la gent del nord passava el pont perquè volia viure la festa valenciana (tot s’ha de dir, era més divertida), cridaven país, país… sense valència no hi ha independència… Aleshores ens va arribar que n’havien detés dos dels nostres, a la banda de València, perquè els antiavalots, uns furgons amb goril·les antipersona, ja s’estaven allà tot el temps per provocar la por, la indefensió, el conflicte. Si no haguessen vingut, no hagués passat res, i ens haguéssem estat tots al pont, a vore si aguantava tant de pes i tanta identitat de país, finalment es van emportar a l’Alfons i a algu altre, ens ho va confirmar Josep Guia…, llavors vam començar a caminar cap a Alcanar, ràpid ràpid, entre tarongers, de la varietat oroval, clementins, que en aquella terra gravosa i roín com una mala cosa fa créiexer uns plantons de l’ou, i les taronges les tenen ben grosses, enguany. A Alcanar ja hi havia cues de cotxes que volien tornar cap als seus indrets d’origen, i els anàvem preguntant d’on havien vengut, i després nosaltres els responíem de València, d’on?, de Bétera, ah!, i ens aplaudien, n’hi havia que els costava abaixar el vidre per respondre, com si es pensaren que volíem pujar al seu cotxe i pegar cap a Barcelona, ca, nosaltres vam pegar cap a les Cases d’Alcanar a refrescar, ens havíem guanyat un descans abans de tornar: les xarxes deien èxit, èxit, d’impressió, i també deien prudència, la 340 va plena, prudència… A les cases l’ambient era extraordinari de gent que tornava, que omplia les terrases dels bars, la platja, n’hi havia que cantaven que feien anar les banderes, que les passejaven en cotxe i en moto, una harley, dues, i les banderes a volar… Això a València seria impossible, ben difícil, allà voleia la corrupció, el robatori, el pp… Llavors és quan vaig dir, sort que ningu no ens ha dit valencianets, que ens han tractat d’igual a igual… I just en aquell moment, aquella jove del acebll rull va amollar allò, ai, d’on sou, quina manera més graciosa que teniu de parlar… valencian way, vaig imitar jo el president Mas, en english, aquell matí, quin discurs davant els periodistes. Vam celebrar-ho amb una cervesa, jo dues perquè no conduïa, i ens vam fer la foto per explicar als fills i als nets que nosaltres vam ser aquell jorn històric, a l’una banda i a l’altra de la Sénia, pel país sencer. Quina felicitat, en baixar amb el furgó, cansats, morts, feliços…
—Ara no feu el fava, els del nord, quan aconseguiu l’objectiu no us oblideu de venir a salvar-nos, amb aquell estil ‘catalan way’ pacífic, festiu, joioós, amb el qual hem demostrat al món què som capaços de fer, si ens llevem enjorn i penquem dur.
Ahir vam viure un dels dies més importants d’aquest nou país que recomença. Per molts anys i gràcies per una lliçó que serà universal.
[Fi de la introducció] Falta la traca.
Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.
