Ulisses20

Els valencians i la dualitat, el país i el rere país, els joves de la primavera i la seua noblesa d’ideals contra la vella guàrdia d’una política corrupta, traïdora, representada per un PP de pocavergonyes antivalencians, de nom propi, uns refillets que fa anys governen el despropòsit, la usura, el delicte, per omplir-se les butxaques. Els adolescents del Lluís Vives van dir-los prou, i l’únic remei que va pensar aquella delegada de dissorts, per no dir malaputa o malapeça, que no ho dic, va ser enviar la violència per la violència representada en la policia incivil, desgovernada, per tornar al temps de la dictadura i l’assalt, la por i la salvatgia… Comença el concert a València, pel país sencer dels joves, de nord a sud: visca la primavera. (foto by RoserTaronger)

Aquest matí he estat per tercera vegada al taller Alfaro. Les dues primeres vegades per una raó diferent, però igualment especial. Hui, en l’acompanyament final al qual ens havia convidat la família. Una cerimònia austera, segons que explicaven els fills, que és com l’Andreu havia demanat. El cant dels ocells, una veu d’òpera que era una ària d’una impressió extrema, la cançó de Raimon ‘Andreu, amic…’ i unes quantes paraules més, del crític, dels fills i de Raimon mateix.
En aquell pati del taller, entre les escultures de l’artista que havia sigut carnisser, el moment era corprenedor, sens dubte; aquell taller és com l’home, especial: l’art i els rudiments, les grues, les eines, totes les estances eren obertes, la subtilesa, la dimensió de les escultures, la no-trasccendència que desitjava l’Andreu, els seus amics, supose, i la família. N’hi havia una garbera de polítics, alguns del pp, que com calia ser políticament correctes, no els hem pegat als morros, però haguéssen merescut la burla a la qual ells ens aboquen fa molts anys, sobretot tanta violència premeditada contra la cultura, l’art i els artistes mateix: sí, la intempèrie de la qual parla Raimon és més llarga i més dura per culpa de la responsabilitat política d’aquest país, i en això, ni subtilesa ni austeritat: quan multaven Acció Cultural i prohibien TV3, multaven Andreu Alfaro i molts milers de valencians: però hui remenaven la cresta i el furó, dones i homes del pp, enmig de les escultures al cel i aquella música de Pau Casals. Els tres colps que he estat en aquell taller, tres vegades que la música clàssica omplia els volums de les sales taller, i sempre em deia: com collons pot triar-la tan ben triada, la música, aquest home!
Aquests miserables de la política fa anys que han provocat la invisibilitat d’una part important del país, dels seus homes, dels seues referents, de la millor intel·ligència. En canvi de subordinar-nos a l’estupidesa, a la superficialitat i al show decadent.

Sense els referents d’aquella generació, i amb Alfaro gairebé que s’han acabat, els valencians patim la cruesa de la intempèrie més crua: Fuster, Guarner, Estellés, Ovidi, Ventura… Andreu Alfaro i el cel d’acer, i la pedra, com ell diu, que demanava tant d’esforç i un físic robust, fort, ple de coratge: «no sabeu com de difícil és treballar la pedra!».
Entre amics, amb Vicent Moreno, president d’escola valenciana, Anna, Emili, Agustí… ens demanàvem quants d’aquell estol de mudats sentien el país i l’educació d’aquell home, un gegantot que els valencians podem lluir i sentir ben orgullosos, malgrat l’amenaça constant dels pocavergonyes. Com si haguéssem de viure per sempre sense protecció, sense abric, contra els elements…

Raimon i Paco Muñoz bé que podrien explicar el compromís cultural d’aquells estornells. Tampoc no sé si la consellera d’educació ha vingut a saludar el president d’escola valenciana, o si ha vingut a demanar disculpes al Mascarell, per allò que uns quants valencians del seu partit fan contra la llengua… Tot això, ja m’ho perdonarà l’Alfaro, no tenia res a vore amb el protocol, les formes i aquella ària que m’hagués agradat tant de saber, qui la cantava. Però quan el cap ens bull, podem arribar a pensar maldestrament les barbarits impossibles i les possibles.

Abans d’anar-me’n, he fet algunes fotos i he saludat una de les nétes, que havia tingut d’alumna. Encara ara m’esborrona el moment, la música, l’home, aquella entrevista amb l’Espinàs…
Les escultures són majorment a la intempèrie, quin remei els artites, però cada colp que hi passaré a prop, a partir d’ara explicaré com abriguen als valencians, fins i tot als valencians estornells.
«Los qui amau, preneu aquesta cendra.» Roís de Corella

DCVB diccionari català-valencià-balear
intempèrie: inclemència o destemprança de les condicions atmosfèriques; cast. intemperie. Avesats a sofrir les intempèries del temps, Penya Mos. iii, 197. A la intempèrie: a l’aire lliure, sense abric ni protecció contra els elements. Dormint a la intempèrie, mal abrigat, Vayreda Puny. 207.

Guaix decidí de triar el grup Tres fan ball entre els premiats d’enguany, en el seu sopar tradicional de tardor. Després em van telefonar perquè digues unes paraules d’agraïment. La qual cosa regracie, de primer perquè regalar paraules d’agraïment és una invitació a pensar, a repensar-nos: últimament m’entrene en dir paraules d’agraïment: a més, d’uns anys ací m’he fet seguidor incondicional de la música popular, d’una tradició que els valencians, aquesta vegada sí, podem lluir pel món sencer. Sóc d’un poble d’una de les veus més excelses del cant d’estil: el Xiquet de Bétera, i fer un discurs d’agraïment per la música popular em fa el pes i la cistella per portar-lo.

Per la música, no podem si nó fer una lectura optimista d’allò que ens passa als valencians, i si sou dels parits que teniu el Manual indispensable del mestre FRECHINA, no dormiu sense llegir-lo: La cançó en valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns és un tresor que molts països rics voldrien.   

Tres fan ball forma part d’aqueixa identitat incombustible del país que tenim: la música dels valencians és una marca de primera, de primer orde.

Amb una intel·ligència fora de qualsevol dubte, els valencians hem sigut capaços de bastir un monument a la cultura universal, no solament a la pròpia (els eufemismes pròpia, nostra, nostre… podríeu anar bandejant-los). Sense gaire ajuts. Això de la música és un miracle millor que el de Lourdes i Fàtima. Comparats amb la música dels valencians, els miraclers Lourdes i Fàtima queden a l’alçada de l’Starski i Hutch.

I la música en valencià no és flor d’un sol dia, ni d’una temporada, ni ve d’un segle…

Els últims mesos, aquest rere País Valencià va fent-se cada vegada més clar, més ufanós i més visible. I va fent-se també país, malgrat la invisibilitat a la qual ens havien obligat dos miracles valencians o pseudovalencians: el psoe i el pp. El Gordo i El Flaco representen una mentalitat rància, passada pel lladrocini en favor d’ofrenar noves glòries a un estat que, mentrestant, ens robava les caixes, els bancs, la hisenda, prohibia la TV3, atacava l’escola pública o atuïa hospitals i altres serveis…, amb el consentiment de Fàtima i Lourdes, naturalment, que és la versió judeocristiana d’aquells dos partits.

Sí, som un país de corrupció exquisida, de tan profunda, barroera i poc estilosa en la forma (n’hi ha pa rebentar amb els cossets de Rita, Rus, Fabra, Blasco o Camps…PA REBENTAR) Som un país torpedinat fins a extenuar-nos el respir i encà voldrien evitar-nos la salvació… Sort que els de Bétera ho tenim millor que els de Picanya, Catarroja o Torrent, millor que els d’Aldaia, Xirivella o Alaquàs, perquè a Bétera almenys tenim la Porta del Cel a tocar.

Amb la crisi, al pp se li han acabat els rescursos, no tenen diners ni pa bombes… Exagerat? Home, ells encara voldrien usar-les, descaradament com sempre han fet, contra Fuster, contra Guarner, contra llibreries, societats musicals, contra l’escola, contra el nom del país mateix, contra la llengua: els seus mètodes diem-ho clar, són terroristes. Però ara sembla que la situació clama al cel i, a Europa, els miracles ja no enganyen, que davall la sotana els refillets tenen el mateix que nosaltres. Res més.
[continuarà]

Enlloc com a València, no s’ha viscut una deforestació econòmica tan salvatge –la ruïna de bancs i caixes valencianes és per riure-se’n del que passà a Amèrica el 2008 amb Ledman Brothers. Enlloc s’ha permés una ruïna política legalitzada, el govern del pp, consentida per l’oposició majoritària, el psoe, i la còrrua de calaveretes: els jutges, l’església, la policia i tants mitjans que mamen dels seus pius i mamelles…, fins i tot la monarquia venia a peixar dinerets a València: sí, durant anys els valencians hem estat en mans de l’estupidesa: que té una garbera de noms coneguts, propis, nefastos, mancats d’una intel·ligència mínima.

-Els creminals ens ha portat al desert (enlloc d’exigir-nos transvassaments d’aigua caldria exigir-los, a ells, transvassaments d’intel·ligència) i aquest desert que patim, aquesta travessia-calvari és sembrada de corruptes i de torpalls…

Pos tot plegat, aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, tanta destrucció no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem més que ningú:

Ahir, abans de començar el jorn de l’escola, vaig rebre un carta que és un regal. Quan he rebut la confirmació que podia fer-la pública, n’he pres la llibertat.

I entre olives i olives (19 caixes en tres dies, 9 de serrana i 10 de villalongues, al voltant del 500 kg,  munyides a mà de sol a sol), un rovelló de més de mig kg,  mireu la meua mà i el rovelló. Mentrimentres, a Catalunya la dreta i l’espanyolisme fan aigues per demèrits propis… 

En cada concert extraordinari, Lluís Serrano exigeix de la banda allò impossible, i en trau un profit espectacular, sobretot perquè els músics -n’hi ha de grans (hui han fet soci d’honor Sierra, que s’hi ha estat tota la vida) però n’hi ha de molt joves, i l’obra que han interpretat els exigia aprendre, voler aprendre, que és el màxim que podem demanar a una banda i al seu director, que els joves puguen créixer musicalment i artística.
Mentre m’escolte el mateix concert a través de youtube interpretat per una orquesta jove que també és una escola, agraesc la vesprada a la banda i a un concert agosarat per la dificultat i l’exigència de l’obra. Santa Cecília ompli de concerts de bandes el país, malgrat que som un rosegó prim i flac d’una cultura tan minsa i estreta: els polítics valencians que ens governen, en la seua majoria del pp, ja han fet mans i mànegues per enfonsar-nos en la misèria i en la pitjor de les ruïnes.

La vesprada de hui, però, apuntava en favor d’un altre aire i una altra manera d’entendre la cultura, l’educació, la política. A vore si aquells es moren prompte (políticament), i podem despullar-nos de tanta misèria. El regal de la banda, hui, apunta maneres. Per molts anys.

El clam pels carrers de Barcelona és d’una emoció increïble, de centenars de milers de persones, n’hi ha qui en compta dos milions en favor de convertir catalunya en el futur nou estat d’europa. Mentre tot això passa pels carrers d’aquella ciutat, un pas més en favor de la independència i de la llibertat dels pobles, el pp a madrit atacava els valencians, i els catalans també, prohibint-los de veure definitivament la televisió en la llengua comuna. Molt bé, doncs, un altre detall més del tarannà dialogant i d’encaix del pp i la seua concepció peninsular, i de retop del psoe, al parlament espanol, en contra que els pobles puguem entendre’ns, viure amb la completa normalitat necessària. Un altre exemple més de com entenen a espana la llibertat, el respecte, les llengües, les persones que no pensen com ells.
Això temíem que passaria, el càstig d’aquesta gosadia necessària d’una part del país, la pagarem els més febles, i del nostre país ens tocarà rebre a valencians i mallorquins. Fa tres-cents anys que dura, el càstig i la garrotada, però fins i tot això no és etern, mai no pot ser etern el garrot. Fins i tot els més inútils, hi ha un dia que desperten i volen viure lliures, de càstigs i de bastonades.
És un dia esplèndid, en favor d’una part important del país. Perquè milions de persones ja no faran més camins de retorn. Costarà més o menys, acabar el procés, serà menor o major el calvari final, però l’objectiu és clar i únic. Innegociable.
Per molts anys.

Folksona 2012 farà enguany un viatge endins de la cultura popular d’arreu d’Europa.

Sobre una selecció o pot de cançons i de balls, la direcció musical de FolkSona, projectarà enguany una Suite, que segons que avisa Motxo (Manuel Mateu) són breus mini-suites interpretades d’una tirada, a posta per aquella trobada de joves en favor de la música popular dels pobles.

Sense ser-ne experts, solament seguidors afeccionats, lectors de blocs com La caseta del Plater del mestre JV Frechina, i entusiastes d’aquest projecte, sabem que la música no pot tenir segons quines barreres impostades. Sobretot si parlem de la música popular, que és lluny de l’homogeneïtat d’estils, o l’afectació de modes.

És veritat que la música popular, com les llegendes o les rondalles, ací a Europa té un fil comú, de trets, que fa que ens poguem reconéixer més o menys (en una polca, per exemple de Bohèmia, Dublín o els Alps)) i aquells que s’estimen allò més popular, de segur que trobareu més lligams. Ara, cal una altra idea per ajudar a entendre la proposta d’enguany: dir que aqueixa música és alemanya, o francesa o britànica, és no dir gaire. En tot cas, és esbiaixar la mirada i fer més estret allò que no ho pot ser de cap manera, prim o minso.

Si no volem errar la mesura de tantes cultures com formen part d’un territori, la nostra ha de ser una mirada ampla. Perquè el territori de la cultura, i el de la música més concretament, no ocupa la mateixa superfície que un estat, ni que una nació, ni tan solament la superfície d’un país. En el cas que ara ens ocupa, hem fet una tria gran i diversa. Potser sabem que el fado és a Portugal, però no és a tot Portugal, ni és el mateix fado a Lisboa que a Coimbra,  fins i tot en barris diferents de Lisboa trobaríem maneres diverses de cantar el fatalisme que l’empara.

El viatge que ens proposa aquesta edició FolkSona 2012 té una riquesa que va més enllà de la música. D’una altra manera, la música és qui ens ofereix tanta riquesa. I qui som nosaltres per reduir a una qüestió purament geopolítica aital regal. Per la música, doncs, la nostra riquesa i la nostra cultura aposta per un recorregut sense frontera, en canvi de tantes particularitats i matisos que ens fan més propers horitzons que vulgarment pensem llunyans.

Vet ací algunes músiques i balls que se’ns faran ràpidament coneguts, perquè ens en riconeixerem. Com n’hi haurà de més amagats o menys sonors, fins i tot desconeguts, però que per això la suite, que és una setmana de treball de músics i de joves esforçats en aquesta aventura.

Un tast de geografies dins i fora d’Europa, del continent i de les illes, travessen la mediterrània, però també els mars del Nord i els fiords. Del cor d’Europa, del Bàltic, de la Mar Negra, apugem fins a Islàndia, baixem als Alps, passem per la vella Irlanda i sant tornem-hi, cap als Urals: és un viatge llarg, ple de detalls, de gaites, dolçaines, acordions, percussió o guitarres, que fan anar històries d’elfs i camperols, d’amor i de festa, de treball, de bon i mal viure. Vet ací una tria intel·ligent per redescobrir Europa o redescobrir-nos.

Benvinguts en aquest viatge entre terres, mars i música.

[bétera, picanya, agullent, juny del 2012]  ©FolkSona2012 

Ja és a youtube el concert de dissabte de la banda de Bétera i els cors d’Aldaia, Burjassot i Bétera. Això serà d’impressió, segur. [Veriueu-ho ací]

Diumenge vam canviar l’estil i vam pegar cap a Consolat de Mar, a Benaguasil, on s’hi congriava una altra festota, ara d’un rock destraler, de barbuts i camisa de quadres pegant a llaurador més que no a llenyataire: ara, llenya al bombo: Sènior i el Cor Brutal presentaven el seu nou disc, GRAN, i vam acabar per comprar el sobre sorpresa que el contenia, amb l’indi i la medalleta: de seguida vam pensar amb el corral de l’Ateneu, amb lluís Planes, dels pollastres planes i un dels salvadors de la cultura músical en els darrers mesos d’agonia cultural d’un país i un govern que s’hagués ofegat sinó és que la gent és més civil i compromesa que no ens pensem. Ara, el calvari no sabem quant durarà, però el ciri és va fent curt i la processó pega voltes als termes valencians que no troba on encabir tantes andes i desmais.

Sí, els barbuts són bons, divertits, fan bona música i quan peguen pels guitarrons i els instruments de xiquet fan cantar tothom, com en una taverna irlandesa, per agafar un símil llunyà, o en un riu-rau valencià de la Marina, hala, tot de gent cantant per la de l’ú, pel dotze, però aquests són del rock i ho fan que te cagues (amb quatre en ten prou), També tenen paraules i raons, i de colp l’aparició d’un santot de nom tio Fredo, que guaita com és de gran, amb tirants i armilla, saluda, i després acompanya un parell de tocaes.
Aquest estiu no passa que provem de portar-los tots a l’Ateneu de Bétera: hi havia una reprsentació a Benaguasil que feia embalum. A més, tenim el programa complet del mes d’abril: Consolat tirarà la casa per la finestra, però no serà per concerts i ganes de fer-nos passar la festa sense música ni músics. Sí, Consolat potser siga l’empresa que actualment més destina a promoure la cultura a tot el país, per la música sens dubte. Sense subvencions, ni tallar-se les venes, ni llepar el cul de llepafils cagamandúrrios.
Però com diu la meua dona, sempre n’hi ha que tenen el pet atravessat o pitjor, un malcagar de collons.

El concert de hui de la banda de Bétera amb els cors de l’orfeó d’Aldaia, ciutat de Burjassot i el Centre artístic de Bétera, a més del propi cor escolar, ha sigut extraordinari. Cinc bisos, la gent que no volia anar-se’n, que volia que el temps s’hagués aturat, en aquell instant de la Fortuna, quan la percussió s’apodera de l’ànima, les veus pujaven sobre el públic a l’amfiteatre amb els metalls, la fusta i la corda, tot lluïa que clamava en favor de la música: sí, ara potser ens diran que això i allò, que no eren monjos escapistes, no, solament estudiants, mig homes mig seminaristes, que en provar tota aquella austeritat humana, van pegar a fugir, cames ajudeu-me, per buscar una taverna i alçar els gots: visca els goliards!, visca la vida i mori l’autoritat… Que mori, siga civil o eclesial.
A l’escenari de l’auditori de Bétera, altrament palauet o casa dels majors, hi havia tot de veus i músics en contra de la crisi actual, en contra de les retallades, com un esclat de la cultura que, malgrat el sainet que han representat alcalde i el president de la banda (això calia?), res té a veure amb les limitacions de la intel·ligència, dels recursos, de les eines necessàries per sobreviure: les veus principals d’Aurora Peña, Vicent antequera i Eduard Escartí, els cors immensos que hi participaven, la banda i l’home que ho dirigia, amb aquella passió gestual, Lluís Serrano, ens han fet viure la cultura majúscula, i tanta voluntat d’edats diverses, d’interessos diversos, a canvi d’aquella música és un exemple col·lectiu del que som capaços d’aconseguir.
En un parell d’hores l’esclat de dies d’assajos, de treballs anònims, d’estudi, de disciplina, com és el treball de moltes bandes i cors, d’escoletes de música, de conservatoris, que van passant-les plegats tan magres i primes.
L’emoció en diferents cants del concert, la veu sobretot d’Aurora en el Dolcíssim, l’Ave i la Fortuna, principi i final, o els cants a la taverna… En tenim per dies, al poble, d’agrair a molta gent tant d’esforç i el goig que ens han fet viure abans de Rams. Per molst anys. O Fortuna!

La banda de Bétera, amb el seu director al capdavant, estrenen en unes hores Càrmina Burana, de Carl Orff, a partir de les cançons profanes ‘els Càrmina Burana’, una cants dels segles XII i XIII, de got i taberna, d’amor i de burla; n’hi ha qui els compara, els cants, amb el primer moviment contracultural, per la seua ironia contra la religió o la vida de monestir. De fet, els versadors s’havien escapat de la seua vida monacal, austera i rígida, i ara cantaven al bon beure i a la bona taula. Exfrarots o vividors de l’almoïna, aquests mendicants predicaven amb la música el contrari que els havien fet viure: segons la viquipèdia, els cants de Bura –les cançons de Beuern, a Baviera–, s’expressen a partir d’un llatí vulgar, desdentat, i reclamen els plaers terrenals, abans no arribem al cel (la carn, el vi, l’amor, la burla del poder eclesiàstic…). Per si les mosques el cel no acaba en allò que la religió explica sobre la vida després de la mort.

La banda de Bétera ha oferit avui un assaig obert, amb alguna traça de didàctica, quan el seu director intervenia en una peça per marcar un ritme, repassar una estrofa, o avisar el cor que no s’avancés: els cors de Burjassot, Aldaia, Bétera i un quart d’escolar, apleguen més de cent trenta veus, i vuitanta músics i escaig, omplin l’escena sobradament. Com és de complicat i de difícil de coordinar-ho tot, quan la majoria són i s’hi dediquen per goig, sense la professionalitat d’un repte d’aital envergadura. N’hi ha músics amb molts anys, sí, però també n’hi ha joves acabats d’arribar, estudiants, i per tot això, a posta, l’emoció és assegurada, i el gaudi demà, que pagarà els esforços de tanta gent com ha dipositat l’admiració necessària.

Fa trenta-cincs, anys, pam amunt pam avall, que la banda de Bétera guanyà el festival de bandes a la plaça de bous de València, amb una interpretació particular d’aquesta mateixa peça. Tornaven de matinada i no es van estalviar un passacarrer nocturn i festiu, per despertar els veïns i convidar-los a la bona taula. Hui dissabte, una banda renovada, que encara conserva uns quants músics que hi van ser aquella primera vegada, torna pels cants bavaresos, d’una toponímia germànica no exempta d’identitat, que trencava aleshores amb el llatí per fer-se lloc, com a  llengua pròpia… Vint-i-cinc cants per fer-nos gaudir de la música, de la passsió i l’esforç titànic de les bandes. Quin veritable colp a la crisi.
Per molts anys.   

«La llengua és la pàtria de l’escriptor. I la pàtria és la llengua.»

De l’escriptor, solament? Potser que sense no ens quede res més. A nosaltres especialment, res de res. Però com que el tema és l’escriptura, l’escriptor i la creació, tornem a Jaume Cabré i la seua conferència al paranimf a la vella Universitat de València, davant un públic amatent, format, especialment jove (havien enviat un estol d’estudiants de filologia perquè els professors d’universitat, en la seua majoria, potser que tenien feines més remunerades, intel·lectualment parlant, és clar).

En el moment de la creació, o d’escriure (que no volíem ser arrogants), Cabré explicava que hi ha autors que no volen llegir res, res que els torbe i els destorbe, el seu propi estil: no llegesc per no contagiar-me, diu ell que n’hi ha d’aquests, i molts. Jo en canvi, expressava amb total desacord, jo en canvi llegesc el màxim de llibres possibles, quan escric. Ja negociaré després què faig amb totes aquelles lectures: però no podem perdre mai la capacitat d’admirar-nos per les grans obres, menys quan som enmig del procés d’escriptura.

– En això estic d’acord, Jaume, fins i tot quan volia escriure alguna cosa de més interés, jo mateix copiava això o allò, que ja sabia que jo no hi arribaria. 

Entre més detalls, Cabré va explicar la metàfora de les formigues i les abelles: per explicar que un bon escriptor no ha de dir-ho tot, no senyor (o no Senyoria). perquè si ho dónes tot mamat, en cullereta mastegadet, què ha de fer el lector sinó avorrir-se com una ostra: sí, molt bé, ho he llegit, tot és escrit, aleshores, jo què he de fer? 
Jaume Cabré és partidari del lector intel·ligent que no li calen totes les descripcions, partidari, supose, que no li ho vaig escoltar, de l’esforç del lector: una formiga agafa un gra i el porta al seu niu, però no deixa de ser un gra, allò que ara té guardat. I un altre colp, la mateixa feina, el gra al niu (al formiguer, xe). En canvi, l’abella llepa i xucla i converteix tot aquell món de flors diverses en una creació pròpia, cera o mel, ves (cadascú ja triarà si és o no afortunada la metàfora). 

Una altra història que Cabré va descabdellar quan parlà de com d’equivocat era quan escrivia de jove: va dir exactament «el meu camí literari estava farcit d’equivocacions». I llavors va llegir un tros d’un dels primers contes, no recorde quin va dir, i ens va demostrar com era de covard, com a escriptor, amb tot aquell exemple  d’un protagonista que, segons ell mateix, ara no li faria prendre aquella determinació: covard, sóc un covard, es repetia jaume cabré. Però en realitat volia dir que, aleshores, en aquells primers contes, era un covard. I ací jo mateix trobava que feia literatura, més concretament, que ensenyava literatura, com un bon mestre. I l’auditori agraïa la lliçó, l’exemple, perquè a la literatura, com a la docència, han de passar-hi coses.

Encara més em va agradar quan diguë: «Fins a quin punt els escriptors poden assegurar una llengua? Fins a quin punt poden il·luminar una llengua? Donar-li brillantor!
Fotre, ací vaig pensar amb Enric Valor (que després Raquel Ricart retrauria en el seu discurs de trencament de protocol)… Amb Caterina Albert, amb altres escriptors, no gaires, Carner, Manent, Alcover, que donen brillantor a la llengua. Fins i tot vaig pensar en correctors, no gaires, la veritat, com en Cabanes, que és segur que també donen brillantor a la llengua. 

I hagués volgut demanar-li-ho a Cabré: -jaume, tu ets dels que il·lumines la llengua dels valencians, com Fuster, o Estellés, o el gran Enric Valor, o en canvi és dels que solament fas llibres grossos, bells, especials?

Oh, em sembla que se m’ha acabat la bateria de l’ordinador (perdoneu).

 

Ahir es van lliurar al paranimf de la Universitat de València els IX Premis de l’Institut Interuniversitari de filologia valenciana. Fina Masgrau, Lourdes Bellver, Raquel Ricart, l’Horta teatre, Amanda Gascó…  Molts premiats, que han volgut expressar unes quantes paraules, a partir del trencament de protocol de l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, i una conferència sobre l’escriptor i les seues angúnies de Jaume Cabré, que sens dubte ha sigut avui, a Vaalència, l’estel brillant: Cabré ha començat per recordar Joan Fuster i l’exposició del cinquantenari de la publicació de Nosaltres els valencians. Com podia ser, ha començat Jaume Cabré, que la censura fóra capaç de traure parts senceres d’una obra, de l’art d’un autor, es demanava l’autor de ‘Jo confesso’ i ‘Senyoria’, per destriar dues grans novel·les.

–El creador comença de zero: i ara què faig? Explicava que hi ha dos tipus d’escriptors, aquells que caminen segurs, que saben on els portarà l’obra, que la tenen elaborada abans de posar-se a escriure, i l’altre, com ell mateix es definia, que va descobrint què passarà a mesura que va escrivint-ho. Cada moment d’escriure és una sorpresa, una aventura que no sé on em portarà. Aquest és un dels plaers indescriptibles de l’escriptura.

– L’escriptor escriu sol i solament que té el compromís amb la llengua (sobre la llengua ha fet diverses referències, Cabré), una novel·la, segons deia Mercè Rodoreda, són paraules. Ja ho sé, és una obvietat, però jo mateix em reconec. No pense en el lector, de primer, malgrat que el tinc en compte.

– Des de l’arrogància no podem crear res. Només paga la pena de llegir els llibres que merexien la relectura. Pero com sabrem si mereixen aqueixa relectura, si no els llegim de primer? Home, no continuaré llegint res que m’avorreix, que em fa perdre temps per llegir tants llibres com són bons.

Quan defugia el guió i explicava històries, fets, succeïts, quan comparava la literatura i el cinema, quan treia la vena d’explicar històries, embadalia l’auditori, que li agraïa l’esforç, amb rialles, amb complicitat amb l’autor, amb la tensió que mereix la relectura de les paraules, però… les novel·les, de colp, solament que són paraules, mots, que deia Rodoreda.
(continuarà)

[Raquel Ricart lliura un exemplar de Les Ratlles de la vida a Jaume Cabré, que en aquell moment no tenia el Jo Confesso per retrucar el regal.]

Anit vam ser a València, amb milers de joves, pares i mestres. El jovent va ocupar el centre de la ciutat i els grans volíem ser acompanyant-los: per diverses raons. La primera en solidaritat per una lluita comuna, l’educació. La segona, per admiració. La resistència d’uns dies crus, en els quals han provat la duresa de la resposta policial i política, l’han sabuda gestionar i ensenyar al món. Ens han fet veure, a la resta, les mancances democràtiques, l’escassetat de recursos de molts polítics, la indefensió en la qual s’han trobat per part dels governants valencians: ni la consellera no els ha adreçat unes paraules de caliu, i el president dels valencians encara els ha bonegat per expressar-se. Anit en canvi hi havia ordres expresses que ningú no els toqués, ni els espantés. Malgrat que, a última hora, uns quants joves esparsos van pagar el pato, d’uns quants policies que no podien aguantar la ràbia, i l’ofici de pegar.
N’hi ha més lectures, com ara l’abundant publicitat espanola, la instrumentalització d’uns quants perquè les línies en valencià s’expressen amb una única llengua que, fins i tot en la proetsta i la queixa, es manifesta més imperial i omnipresent. Anit n’hi havia molts mitjans en directe: TV3, per exemple, prohibida entre els valencians pel mateix govern i la mateixa política que ordenà de pegar als joves. No hi era, en canvi, Canal9, que va destapant-se com un mitjà feixista, per omissió, per ocultar informació, per amagar-se de la realitat valenciana de molts milers. Per defugir la informació. La irresponsabilitat informativa també és una forma de feixisme, consentit i atiat pel govern valencià de Fabra. Però amb les actituds reiterades del president de les Corts, un Cotino, no podem esperar sinó aqueixa altra lliçó: els joves valencians de l’IESLluísVives i tants milers com els fan suport, van mostrant al món la insuficiència valenciana. El fracàs valencià s’aireja arreu de fronteres i de mitjans. Vet ací què han fet en aquest territori quinze anys de majories absolutes, o més anys encara, si afegim a la dissortada etapa del PP, els anys de PSOE, igualment dissortat.
Avui els joves eren davant la Conselleria d’educació, que ja fa massa dies que la consellera fa la muda, en tot aquests despropòsit. I dissabte ens trobem de nou, pels carrers de València, en aquesta festota de #primaveravalenciana que encara si va definint-se què vol, amb els joves al capdavant.

Veiem els nostres joves demanant recursos, millores, en favor de l’escola i de l’educació i no podem sinó estar preocupats. Contents de la seua lluita, perquè això vol dir que són vius i reclamen pel seu futur. Però són enmig d’una situació difícil, entre policies, que no deixa de ser paradoxalment, una amenaça. Allà on havien de ser més segurs, justament, comença la por de què pot passar, entre bastonades i pilotes de goma. La indiscriminació policial és lluny d’una societat democràtica. I tenim una història reblerta d’aqueixa arbitrarietat. Patim pels nostres joves, però sabem que han de ser allà, pel seu futur, per la seua educació, per la seua ciutat. Els hem deixat poca espectativa, realment, als joves: desocupació, un model corruptiu com no es coneix a Europa, un desencant professional aterridor, i ara els demanem que defensen els seus drets més elementals, enmig d’accions policials descontrolades i impunes. Sí, és així de fort i de salvatge, la majoria de les accions policials són impunitat i agressió intolerable. Les imatges no enganyen, ni les xarxes socials, ni una part dels nostres joves que ens expliquen que va passant, a València, a tarvés els correus i de les piulades. Si l’única resposta a la queixa responsable dels joves és la repressió, la detenció i la citació judicial amb nocturnitat i traïdoria, nosaltres també demanem la dimissió de tots els responsables polítics que atien la violència institucional com a alternativa: fa molts anys que fem escola per pensar que el debat amb els joves ha de ser la violència. Senyora de León, senyor Fabra, la dictadura no és el nostre camí. Ni una ciutat policial. Ni la corrupció política, ni el robatori legalitzat. Pel lladrocini del futur dels joves, els joves tenen tot el dret legal i moral de protestar, amb més ètica responsable que el govern ha demostrat aquests dies d’hivern pelat i cru.[primera part a l’editorial d’escolagavina del matí]

La vesprada l’hem seguida atents a través de les xarxes i Vilaweb, i la reunió de direcció anava encalmant-se, perquè el suport dels estudiants universitaris ha convertit el centre de la ciutat i aquella zona de l’IESLluísVives en una força vibrant i entusiasta. Hem viscut allò que vivien els joves amb goig de saber-los segurs, contents de la seua lluita, satisfets del seu triomf particular en favor de la democràcia, els drets mínims i la llibertat. Érem de reunió a l’escola però estàvem atents al que passava al món dels valencians, que avui era una atenció mundial tensa: potser per això la dreta reaccionària no ha tret els escolans a repartir llenya indiscriminadament. I tot ha rodat pacíficament, amb la senzillesa de les coses belles, joves, que naixen a cada primavera. 

[Demà hem ajornat algunes reunions per afegir-nos als joves del Vives, en favor de l’escola, de l’educació, del futur quan tot recomença. Serem a València a les sis de la vesprada.]

O comença per Burjassot, que serà hui la part més meridional d’Occitània: ca Bassot organitza amb altres pobles del país la dictada occitana, amb l’excusa d’escampar o reivindicar aquest agermanament, per la llengua, per la terra, per tocar la fava als imperis de la idiotesa o la borbonia.
La festa haurà començat de matí, amb balls i tallers, i continuarà de vesprada amb el dictat propi, i una xerrada de Jem Cabanes que, ell, ja avisa que podria obrir una escletxa entre ortodoxos i moralistes de la llengua: la cosa promet, pel contingut, malgrat que el mateix Jem diu que seran cinquanta minuts austers, de rigor, i això de les llengües, t’ha d’agradar.
La festa continuarà amb l’actuació de grups occitans i valencians i un sopar valencià de duro, barat i popular. Tot plegat promet més que no ens pensem, perquè al darrere de l’organització hi ha el Toni de l’Hostal, garantia sens dubte, i els homes de Gàlim, així que vindrem a farolejar que es cou en el perol occità de l’Horta, per Burjassot, aproximadament.
A més això de ca Bassot és a l’antiga carretera de Bétera.