Publicat el 26 de març de 2013
L’AAPV lliura els premis anuals en el dia mundial del teatre
L’Associació d’Actors Professionals Valencians (jo em pensava que PV era país valencià), ha lliurat aquesta vesprada els premis anuals del teatre, entre més el premi Narcís a la trajectòria professional i de compromís d’un actor o actriu que, enguany, ha recaigut tan merescudament en Pep Ricart, que ens ha regalat una interpretació breu magnífica per agrair el reconeixement i el favor dels seus. Pep Ricart és de Bétera i una colla d’amics que som ben bé una companyia de variatets camuflada entre molts i bons professionals del teatre, hi érem en representació dels seus veïns, l’ajuntament, la banda de música, l’ateneu, la cooperativa, l’associació de colombaires, caçadors i els del coet, i encara tutti quanti que volia ser representat per un grapat de distingits veïns de Bétera.
Si el país fóra normal, vull dir que si no fóra tan reduït i tan blauero, Pep Ricart seria a qualsevol teatre del nord i del sud, a qualsevol televisió, TV3 IB3 o Canal9, o ves a saber, però al nord les coses perden oli i la fluixera els torna cecs, no podem fer res més, sinó admirar-nos per com uns quants actors valencians han rebut les distincions, ens han ploramicat la gana i han fet com aquells americans que reben els òscars i no saben què dir: xe, que voatros sou valencians, home, que ja tenim pedigrí i recorregut.
Al teatre Talia del carrer de Cavallers de València, Teresa Lozano i Nel·lo Gómez han obert amb coratge: simulaven el segrest de la directora general de Cultura, després preconsellera i encara consellera, perquè escoltés les reivindicacions del món de la cultura: en un moment ho escoltem, solament amb violència serem capaços d’aconseguir de retrobar la dignitat, pelem-la!
Oh, els corruptes del pp, lladregots que campen, mengen i viuen de luxe, segur que posarien el crit en el cel per aquella opereta, tan ben interpretada, fresca i valenta; els actors i actrius de l’associació almenys, diuen que ja n’hi ha prou de beators i de viure estrenyits: volen guerra, el pp, peguem-los guerra! Almenys nosaltres no som creminals ni gànsters, som actors, és el que volem ser, el que volem fer!
Si el país fóra normal, vull dir que si no fóra tan reduït i tan blauero, Pep Ricart seria a qualsevol teatre del nord i del sud, a qualsevol televisió, TV3 IB3 o Canal9, o ves a saber, però al nord les coses perden oli i la fluixera els torna cecs, no podem fer res més, sinó admirar-nos per com uns quants actors valencians han rebut les distincions, ens han ploramicat la gana i han fet com aquells americans que reben els òscars i no saben què dir: xe, que voatros sou valencians, home, que ja tenim pedigrí i recorregut.
Al teatre Talia del carrer de Cavallers de València, Teresa Lozano i Nel·lo Gómez han obert amb coratge: simulaven el segrest de la directora general de Cultura, després preconsellera i encara consellera, perquè escoltés les reivindicacions del món de la cultura: en un moment ho escoltem, solament amb violència serem capaços d’aconseguir de retrobar la dignitat, pelem-la!
Oh, els corruptes del pp, lladregots que campen, mengen i viuen de luxe, segur que posarien el crit en el cel per aquella opereta, tan ben interpretada, fresca i valenta; els actors i actrius de l’associació almenys, diuen que ja n’hi ha prou de beators i de viure estrenyits: volen guerra, el pp, peguem-los guerra! Almenys nosaltres no som creminals ni gànsters, som actors, és el que volem ser, el que volem fer!
Post-afegitó: el desastre fóra llançar a l’albufera, allà on n’hi ha més toll, la consellera. La catàstrofe?, que algú pasés i la salvés.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de regals per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
El fill del lleonet