Ulisses20

La
cançó en valencià.

Per  fi ha arribat a les llibreries el
treball La cançó en valencià. Dels gèneres tradicionals als repertoris moderns,
un projecte que va començar l’any 2006 i que ha tingut una conclusió
esfilagarsada i encara no resolta del tot.

En
tot cas, el llibre, de vora 600 pàgines, representa la síntesi de més de vint anys
de treball inventariant i ordenant la discografia  d’expressió catalana publicada al País Valencià i seguint de
prop els avatars artístics dels qui l’han produïda. Entrevistes, ressenyes
discogràfiques, posts publicats aquí mateix, articles d’encàrrec, etc., escrits
durant aquest temps, han estat reciclats 
i adaptats per encaixar en el discurs narratiu de l’obra, junt al gruix
de material inèdit que la conforma. Ha estat, no cal dir-ho, un esforç molt
gran; i, estic convençut, encara hauria d’haver-ho estat més, però no quedaven
hores ni massa esma. Ara, dos  anys
després d’haver-lo lliurat a la impremta, distanciat de l’esforç i de la
persona que el féu, el cos em demana posar-se de seguida a fer-ne una esmena a
la totalitat. Ja hi haurà temps, però: la maquinària creativa no para, els
diagnòstics actuals, si  més no pel
que fa a la part artística, han de ser necessàriament més optimistes que els de
llavors i, per aquest mateix motiu, l’estímul per continuar la feina sembla
redoblar-se per moments.

Analitzant-ho
en gelat, trobe que el llibre és alhora símptoma i conseqüència d’un canvi
cultural molt profund del qual emergeix només,  de moment, aquesta efervescència creativa en l’àmbit
musical. Mai s’havia donat una situació com l’actual amb un cens d’intèrprets
tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i
varietat. Un fenomen que aquest llibre, per la seua mera  existència, certifica.Es tracta, és
clar, d’un estudi amb una doble circumscripció regional i lingüística que incorre
en les paradoxes i contradiccions 
inherents a aquesta naturalesa: l’àmbit regional queda molt postís quan
hom es refereix a Raimon, Ovidi, Obrint Pas o Pau Alabajos i el lingüístic no
té massa sentit quan el context en el qual l’autor inscriu la seua producció el
transcendeix sobradament com  és el
cas de Senior i el Cor Brutal, per exemple. Tanmateix, ateses les circumstàncies
especials en què s’ha donat la producció musical en valencià —amb una forta
dialèctica entre la minorització cultural externa, l’activisme resistencialista
intern i la seua  recepció parcial
i molt condicionada en la resta de l’àmbit lingüístic—, la doble circumspcrició
no és més que una imposició sobrevinguda per la pròpia dinàmica dels fets que,
dissortadament, i en la seua major part, no han tingut cap repercussió fora
d’aquestos dos àmbits.

– Oh, mestre Frechina. 

La traducció del títol no treu importància a aquesta obra de teatre de l’Hongaresa, ‘el alma se serena’, que han representat avui al teatret de l’Estrella, al Cabanyal. Al Cabanyal van amenaçant tot d’edificis i gent, els ratspenats del pp, i els tres protagonistes de l’obra esperen el desnonament inevitable, entre el desencant propi, el desencís general, l’infortuni polític, el desànim d’una vida rutinària, tragicòmica, que els valencians fa anys ens enfarinem contra la racionalitat. El teatret de l’Estrella és també un espai increïble, i li venia brodat a la proposta de Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé (quina llàstima que no l’hagen traduïda), una miniatura on ens encabeixen entre bancs de missa, de seure auster tan dur, per veure passar noranta minuts de bon teatre, tan aprop dels actors encabits entre aquell armari del temps i el mateix barri, que creus que els podries tocar, l’ànima i el disgust d’allò que els passa. Sense asserenar-se, perquè és realment el que passa, al carrer, en eixir i veure el desnonament general del barri orquestrat per Rita i l’estol de pppinxos. La broma era com penetrava entre els murs del teatret l’Estrella, el siroll de traques i petards de les falles, culpables, entre més esdeveniments universals i valencians, que els serveis socials de la ciutat no funcionen, ni els educatius, ni els sanitaris, ni els d’ocupació, ni els culturals… Però les falles hi són, i els carrers tallats, i el desfici dins i fora del mateix teatre.

Llàstima de llengua, però quin goig de saber-nos emparats per la talla dels actors. I de directors i companyies valentes que sobreviuen contra la indigència cultural tan valenciana. I fallera.

«Com m’agradaria ser hui a l’Eliana! I, si fóra possible, poder dir personalment als d’Al Tall quantes hores de goig m’han proporcionat, quant de coratge m’han infós, quanta esperança m’han fonamentat, afermat i acrescut, com m’han eixamplat els horitzons: tant que des del nostre país m’han ajudat a abastar la terra tota! I quantes gràcies voldria dar-los per tot això. Sí, quantes!» JC

 Anit vam viure un altre moment per guardar en el de la pròpia història dels valencias. Dins el programa Tirant de Cançó, a l’Eliana vam gaudir dels incombustibles, i anit més majestuosos i magnànims si cap, músics d’Al Tall. És veritat, com diu Josep Vicent Frechina en el seu apunt, que han guanyat música, amb aquest treball, que han guanyat al temps, la maduresa i la genialitat de mantenir-se vius, mentalment àgils, més enllà de l’edat que un demanaria de prejubilar-se, oferint ara un producte excels, de petita obra mestra. 

El rei en jaume, el protagonista de la cantata Vegonya, cavallers, vergonya, prou que hagués desitjat d’afegir aquest document al seu llibre dels Fets. I els valencians tots, sense excepció, prou faríem d’homenatjar aquell rei escoltant les deu parts d’aquest disc d’En VIcent Torrent, Manuel Miralles, i tota la resta de grans homes que els acompanyen. 
L’auditori municipal de l’Eliana, gairebé ple, va fer silenci en escoltar el primer recitat: ‘Així com vell que passa els 90 anys, es troba ací com ésser d’altre món, estrany i arcaic vivent d’època antiga, des de la qual mira aquests temps futurs, així i molt més em pren a mi mateix com guaite el món del segle vint-i-u i tot alhora contemple els temps mesclats.’

I si bé el rei en Jaume es regirarà a la seua tomba, a Poblet, per tot això que passa als valencians, per culpa de malnascuts valencians i endemés homes que ens empenyen en un abisme comparat a l’infern, el regal d’anit a l’Eliana és també l’esperança que hi ha vida, i il·lusió de viure-la en favor de la conquesta encara: ara imitant què passa al sud, a l’Àfrica, ambn els germans musulmans, pel noble en Jaume, nosaltres ens mantenim ferms per Mallorca, València, Barcelona, Urgell i Montpeller.

Gràcies, Al Tall, per ajudar-nos a abastar la terra tota!

‘Redéu quina aigua cau!’
Hi ha coses que són grosses, i grans, vet ací una de les coses grosses que ens han passat: Artaica. La música tradicional, popular portada a l’exquisitesa. Aquesta nit, Consolat de Mar, a Benaguasil, dins els concerts que organitza el Casal Jaume I de Llíria, el grup presetava ‘Nits Cosides’, una meravella per la música, que l públic ha agraït amb deler. A penes trenta dies després, Mara Aranda ha tornat al Camp de Túria amb aquesta nova formació, Artaica, de veles i rumbs d’horitzó llunyà, de volada alta, que sap portar allò popular al punt més culte, despullat, però tan carregat de passió i tendresa, a la vegada. Ves que n’entenc poc, jo, de música, però aqueix regal esperona a continuar la resta: si aquest país, malgrat els entrebancs i tanta estupidesa, és capaç de crear aquests quatre (Xavier Folch, Sergi Vidal, Mara Aranda i Sergi Rajadell), i aplegar-los en un projecte comú, és que tenim més esperança que no pensem. Un cant a la bellesa per la de l’ú, Nits Cosides, que hem comprat com molta gent que hi érem, i ràpidament ja m’he passat a l’ipod. Per la de l’ú, pels músics i les seues produccions estem amb grans horitzons, i Artaica és un dels exemples per escampar arreu, per aprendre’n professionalment en qualsevol dels àmbits. Avui, Mara Aranda, estava especialment comunicativa, i volia explicar-nos un secret: no vinc sinó a cantar pels vostres fills, que jo ja tinc l’aixovar fet. És per ells que el país mereix de continuar viu. 
Consolat de Mar ha acollit sens dubte un moment per emmarcar-nos, per la veu d’ella, pels músics, per les paraules del Xavi Folch, contrabaix mestre, quin favor a l’oïda, per aquell clarinet i violí del Sergi, pel piano, perquè malgrat tanta cosa que passa ací i enllà, la bellesa es conserva en aquest goig compartit amb els nostres. Quin regal en favor del nostre esperit, i el dels nostres fills. 
Per molts anys Artaica, vítol.

Publicitat pel goig: Artaica, Nits Cosides, cd amb llibret i pròleg del mestre Josep Vicent Frechina. Temps record 2011. Imprescindible.