Ulisses20

Joves i esforçats editors en temps de crisi, carregats d’esperit i d’il·lusions, de formació sòlida però d’expressió polièdrica, multifuncional: música, literatura, il·lustració, teatre, periodisme, gestió cultural, vídeo… Tant se val, hi ha una fornada de joves amb una empenta formidable, que va traient el país que tenim, que som.

Apareixarà d’ací a poc el tercer número del nou còmic valencià adreçat a la xicalla: qualitat, cura, millores a cada número, noves propostes… No és un país fàcil, ja ho sabem, i aquestes iniciatives no reben res, res de res. Però qui rep ara mateix, res? Ja sabem que si no és que ho traiem tot nosaltres, endavant, ningú no ens plegarà les garrofes ni ens carregarà els sacs. Així que coratge i força…

Fa cinc dies, la Nova Muixeranga d’Algemesí estrenava un nou espectacle  ‘Som de la Pelitrúmpeli’ homenatge a aquell disc d’Al Tall símbol d’una de les poques iniciatives de música per als xiquets, fills del valencianisme jovenivol i brutal, ara teniu al carrer l’oportunitat d’afegir-vos a una altra gran iniciativa. El còmic: per la Pelitrúmpeli!

per veure’n més i subscriure-vos:

http://lapelitrumpeli.wordpress.com/

http://www.lapelitrumpeli.com/

Com més hem anat investigant el personatge d’Estellés, per preparar aquest recital, més ens va colpint la grandesa del poeta, de l’home, del valencià. Del nostre país.

Un colp l’any, segons la idea original de Josep Lozano, els valencians ben parits li devem aquest humil reconeixement, llegir-lo. Llegir-lo públicament, al carrer, a les places, als bars, al corral, a l’escola, als teatres, a les festes… 

Un colp l’any, els valencians demostraríem de ser una societat culta, neta, formada, feliç…, normal.

I això és estar compromesos contra la injustícia, contra l’abús, contra el lladrocini dels bancs, de Bancaixa i de la CAM, però també dels altres, contra els jutges que es creuen per damunt de parlaments o per damunt de les decisions majoritàries del poble. 

Això és, demostraríem de ser poble, un entre tants. Tots plegats.

Ara, com n’hi ha malparits a manta, i tota la culpa, perdoneu-los si no saben què es diuen, no és dels adolescents, caldrà continuar llegint poesia. Públicament.

Benvinguts a la segona nit Estellés, en nom del Camp del Túria, de Consolat de Mar, de l’Institut d’estudis Comarcals, de l’Ateneu de Bétera…, bona nit, i ben aixoplugats davall el cant general, que és ben bé el nostre Mural del País Valencià. 

De la magnitud basta de l’obra de Vicent Andrés Estellés, hem fet una selecció de Mural del País Valencià. Una selecció lligada al territori de la nostra comarca, i particularment, a Llíria. 

Dídac vos en farà un botó sobre què és aquest Mural, abans que els xiquets comencen la lectura. Hem fet una tria de veus infantils, joves i veus ja fetes. L’espai d’interpretació de l’Ateneu, i encara tot de voluntaris que han anat bastint el cos de recitadors.

Després que acabem aquesta part del recital programat, soparem, i després veurem algunes imatges a traves de vídeos o concerts que ens recordaran el personatge, a través de la música i de la veu d’Ovidi. Un altre homenot que necessita del nostre homenatge anual, sens dubte.

I si alguns dels presents, es veu amb cor d’afegir-se a la lectura, tindreu el vostre temps, i aquest espai a disposició. 

Aixó serà tot en directe, i anirem ajustant-nos a la sorpresa, i a les condicions d’un esdeveniment d’aital categoria. Honest i senzill.

[aquell refillet de l’illa, hereu de la corrupció d’un partit que s’ha afartat de furtar milions d’euros durant anys a totes les illes, sense excloure’n cap, diu que l’espanol és la llengua nostra, i que l’altra (això diu ell), al català li diu l’altra, és una llengua cooficial i prou. Que en tot cas ja ens caldria treballar les variants, però sobretot que n’hi ha una, una de sola, segons ell, que és la nostra (!)] . Si haguérem de fer cas dels fills de puta de torn, cada nit ‘arrojaríem’ el sopar.

Celebrem a Bétera, la segona festa Estellés, que alguns pobles van començar per celebrar ahir i altres continuaran celebrant fins i tot diumenge que ve.

Som com som, els valencians, i per això cal explicar qui som contínuament, fins i tot qui han sigut grans homes, com ara Estellés, perquè molts desconeixem qui va ser, la seua existència, la importància de la seua obra, la rabiosa actualitat dels seus versos, sobre el lirisme, sobre l’amor, sobre la fam, la pobresa, el poble, el sexe, la mort… Referents claus estellesians, tan extraordinaris com cabdals.

Escoltem entre els joves, de vegades excessivament complaents, i perillosament autosuficients en l’egoïsme, que a l’Ateneu no celebrem res que els puga interessar. Excessivament en masses coses, els adolescents, i els joves. Complaents, acomodats i de lectura superficial de com els tracta la vida. 

Els valencians superem un índex de desocupació del vint per cent; entre els joves, l’índex supera amb escreix el seixanta per cent. I aquest tret, l’ocupació-desocupació no és el pitjor dels indicadors. Ço és, una societat inviable, insostenible, però els joves pensen que ací mateix no els oferim res que els puga interessar. Que els puga pagar el seu viure complaent.

Una selecció de textos del Mural del País Valencià, adreçada particularment al Camp de Túria.
Uns recitadors d’edats entranyables, envejables, abordables: dels cinc als setanta anys.
Unes veus, totes les que hi han participat, gairebé professionals, entusiasmades. atentes a les paraules, al ritme, a trobar-se satisfetes del poeta, de l’home, del veí.
Un públic extraordinari, respectuós, concentrat, que convidada a millorar la nostra lectura.
Un corral fet a posta per llegir poesia, per llegir Estellés i per escoltar Ovidi.
La sort de tenir uns veïns i uns espontanis de molt nivell (el poeta Francesc Rodrigo i la colla d’Olocau).
El cor de l’Ateneu i l’ajut inestimable de l’espai d’interpretació.
La decisió d’incoporar Toni Marzo a la guitarra, imitant Toti Soler, amb la mateixa humiltat, i com han guanyat els canvis, els entretemps, els cops d’efecte entre versos.
Les llums i la parafernàlia que ens havia preparat Ramon, incombustible.
Els cobertors al balcó de dalt, i el llençol que anunciava la nostra festa particular.
La meteorologia que ha respectat el sopar, els post-sopar, ho ha respectat tot.
Els ajustos nous al so, al maquinari, a la xarxa…, perquè res no faltés, ni fallés ni es tirés per falta.

Tot plegat ha contribuït a viure una de les nits màgiques de l’Ateneu de Bétera, n’estic convençut, dedicada a la segona festa Estellés, per culpa d’aquella idea magnífica de Josep Lozano, i la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals, Consolat de Mar i el mateix Ateneu. Poques vegades he gaudit, dins l’organitzazió d’un esdeveniment, que sempre et fa patir i no et deixa fruir de les coses, com aquesta nit. El cant cerimonial de la dolçaina i el tabal, en començar l’acte, els discursos de benvinguda i d’explicació del sentit del Mural, i les veus dels xiquets, quina lliçó!, que han contribuït a explicar el per què de la poesia, de la bellesa, del sentiment, del compromís del poble, del poeta majúscul. 
Res del que dic no és gratuït, i per çò tants ens sentíem satisfets: els lectors, els xiquets i els adults, el públic, els coordinadors de l’acte, saber-nos capaços d’organitzar un esdeveniment de lo alto. I de realitzar-lo. El Mural, i després Coral Romput, i uns versos tan especials que ens ha regalat Paco Rodrigo, amb una col·laboració fantàstica, que ha disparat altres veus i l’entusiasme d’una segona part excelsa, amb el toc solemne, tristot, de Vora el barranc de Carraixet, sobre els afussellaments a Paterna. Hem repassat un breu de Francesc Felipe, sobre València, i una petit especial sobre Ovidi, per cloure amb la veu que, segons Toti Soler, deia millor Estellés.
Ens hem fotografiat i ens hem compromés pel futur, per la tercera nit, i per l’altre futur encara més important. El Mural. El país. València.

Encara recorde tants moments excelsos. Tants instants.
Perquè els ulls em coïen molt, ho deixe.

Quin goig de nit, d’idea, de poeta.
Efectivament, al nostre recital, l’alcalde no ha vingut. I encara altres homes i dones que hem tirat en falta. Caldrà continuar llegint. I fer més escola.   

Alqueria de Moret, un cel net i fresc, apropiat per acollir els versos del gran poeta Vicent Andrés Estellés. Una conducció magistral de Lluís Roda, poeta i home culte, capaç de convertir-nos en espectadors de luxe, d’una tria de poemes de la primera època, dels anys cinquanta sobretot. Lluís va convindant-nos a llegir, mentre repassa una tria del llibre La Nit, va explicant-nos l’home, la tristesa, com va saber el poeta convertir aquell dolor en vida en un doll de riquesa lexica, febril, en favor de la llengua, i regalar-nos una obra que val un poble sencer, un país sencer. Magistral també el moment que Vicent Gil explica aquelles quatre hores d’una història amb el poeta, l’Hotel París i Brigit Bardot, que no donaríem ara, usn quants homes i dones, per aquelles hores d’Estellés parlant-nos dels arrodoniments de BB, les mamelles, les cuixes, els llavis, i de poesia, Françoise, de poesia també en parlaríem. Ben especial el moment que Pep Almenar recita el poema que ha triat, i em demane si l’alcalde del nostre poble també participarà demà del recital, a l’Ateneu. La concisió d’aquells cinc versos que ha llegit Alfred, després d’explicar-nos el cinema dels cinquanta, Estellés, Rita Ibort i Màrilin, en aquella comèdia, mentre els anys cinquanta van ser tan durs, per al poeta i per a la majoria dels valencians, el cinema aconseguiria autèntiques obres mestres. Ací, ho deia el poeta, el dol, l’algeps, la casa, les oliveres, la fam, la pobresa, els miracles, els amants, les èglogues (Paco Alegre recita ‘No escric eglògues que ens quedem muts), la por, la mort… Collons, i aquelles cuixes, aquelles cames llargues que resseguia darrere les ulleres, aquelles cuixes, Vicent, que mai acabaven, Oh.
Una altra nit memorable, a Picanya, i quina gran idea la lectura col·lectiva, lliure, del gran poeta de Burjassot, en pobles, places, carrers, com si una nit, una de sola, els valencians fórem una societat culta, neta, formada, feliç… Normal.
En el moment que Lluís Roda agraeix la participació i demana de fotografiar-nos, els lectors i el públic, Juan, el tècnic que porta el so i els llums, posa l’Ovidi, i llavors la nit es converteix en sublim, gairebé completa, amb tants arrodoniments, Françoise.

(com que m’he deixat la càmera, espere que m’envien una foto per vestir l’apunt.)

El nou projecte de Miquel Gil, Per marcianes, ha doblat en un sol dia la quantitat recaptada per tirar-lo endavant. Volem pensar que la publicació al web de l’escola i al web del camp de túria hi ha contribuït a la seua difusió, però ha estat tanta gent com ha entrat avui a col·laborar que ha tombat les previsions inicials. D’una altra manera, un nou disc de Miquel Gil a partir de tants poetes de renom mereixia l’esforç i la manera d’enfocar aquests mecenatges col·laboratius. Tantes idees i projectes al marge de la política de partits i de governs mereix també idees i accions en favor de la creativitat i l’aconseguiment productiu. Ens paguem la música, doncs. Però també, passem l’oci allà on ens entenem bé. O bevem allà on ens atendran d’aqueixa manera. O invertim on els nostres diners seran rebuts i aprofitats en projectes com cal. És veritat que ara mateix són accions puntuals i concretes, però sumades no són de tan baixa intensitat com puguem pensar. Al contrari. Acció Cultural, Vilaweb, i altres exemples semblants són molt millor per atendre els nostres recursos, que no la CAM o Bankia, per sopesar paral·lelismes de qui ens estreny i ens roba i qui ofereix productes de gran qualitat. La dignitat guanya, i la nostra identitat. Fins i tot potser que algú es repense la manera d’actuar de tants comerços o serveis carregats de botiflers o espècies similars.
Per marcianes! 

“Allò que és dóna ja no es pren; i el que es perd, julivert!”

Qui diuen que ha faltat? No fem broma, que amb les coses de menjar… Però qui diríeu que ja no ho hi és? Calla, collons, que encara t’escoltaran.
Marqueset, aquell homo s’ha esgarriat, que qui dóna i després pren, va de cap a l’infern! Ma que pegueu en malparits, voleu no furgar a la ferida!

I si demà em lleve i això darrer ha sigut un somni, un malson que després se’ns torna contra? Ui, no les tingueu totes, que encara no hem vist la banda de l’enterro. Home, tu ets un cagafestes! Santa Rita, la dona fa aquells morros, que prem fort per traure fel i enviar-mos los dimonis, esmolats amb les forques, que l’odi pudent fa tant de temps que amuntega que aquella pel·lícula d’orcs i terres de foscúria semblarà lo cel blau.

Quin túnel més llarg, valencians, vuit anys de penes, de desocupació major, de tancament d’empreses com mai no havíem conegut, de morts i d’irresponsabilitats polítiques, de finançament il·legal, de desferra del teixit industrial, d’abandonament del camp, de malversació continuada, d’enfonsament i traïdoria contra les caixes valencianes, de desviació de milions, d’esdeveniments fracassats i de ruïna…, tots aquests exemples que la Televisió valenciana ha oblidat en llegir el comiat d’aquell homenic agafat en falta, per mentider, amb tot un equip d’homes i dones còmplices, que li han preparat la caixa i el responsori…

No ho acabe de veure, xe, si ara aquest pollastregot el faran assessor de la CAM, de Bankia o de Vodafone, perquè de telefònica ja tenen l’altre gall, que no poden ser al mateix corral.

Què dieu que ha passat?
Que voltegen a mort.
I era del poble? Ah, si és un foraster ja no és el mateix. Mai no és el mateix, quan es tracta d’un estrany. El mort al sot, i el viu al rebost.

– Santa Rita!
– Què fots tu, ara, calla i fes bé el mort!
– No us oblideu de posar-me l’escapulari.
– Però vols callar d’una vegà! 

Anit, el concert de la Big Band del Conservatori superior de música de València, sota la direcció de Ramon Cardo, va omplir l’Ateneu de Bétera a gom, les terrasses i els falsos balconets, que no hi cabia una ànima, i la música amb aquells estàndars de jazz, que Ramon anava explicant amb cura i senzillesa, perquè el seguirem, aplegà tanta gent i de tants pobles que no cabíem de l’emoció. La cirereta, si Ramon ens ho deixa dir d’aqueixa manera, la va posar quan el mateix director va convidar Josep Aparici, Apa, una de les veus de referència del cant d’estil valencià; plegats van fer una fusió entre el jazz i allò de la música tradicional i popular, una investigació que fa temps que Ramon Cardo treballa per oferir-nos, quan el pressupost públic i privat per aquests grans projectes no siga de per riure, en un cedé complet. Una hora llarga de concert que tothom va agrair. De colp, quan Ramon va presentar la banda i va dirigir l’última peça, la gent feu un vol ràpid i va desaparèixer. Els uns es van quedar a la plaça del Mercat, els altres van pegar cap al brugit de l’Albereda. Ves, que el concert era gratuït, de franc, i tots aquelles músics del conservatori, el director i la veu convidada, van venir per l’esforç propi, i la seua gràcia. Però després, no sé si els vam tornar, almenys als organitzadors de l’esdeveniment, l’esforç que suposava aital regal.

L’ateneu és un espai de cultura, lliure, independent, ara mateix. Per conservar-lo íntegrament, amb la justa mesura de la integritat que volem explicar, més gent caldrà que es comprometa a participar de cap a cap, de cada esdeveniment. Almenys, fins que el temps situe què volem ser, o si volem ser a primera categoria, fins que ens fem grans, i puguem deixar que les coses vagen al seu ritme, d’anar anant. Mentrestant, n’hi ha respostes que ens fan tremolar- Com em va dir un soci que jo pensava de referència: –jo ja pague la quota, però les copes les fem en un altre lloc.

Home, sí, és veritat, però allò que no paguem d’astò, ho haurem de pagar d’això, que és la butxaca de cadascú, i ací segur que ens pesara més de pujar la costera, o de fer parada al mercat. En aquella plaça lliure, volia dir.

I ves que tenir Ramon Cardo en aquesta casa és un regal dels grans. I aquests concerts engrandeixen ells sols què podem ser. I ves que tenim una potencialitat com pocs escenaris poden lluir. Però ens queda tant per aprendre, encara. Per molts anys.   

Marisa m’ha tornat a embolicar, ara per al lliurament dels premis ‘Bétera en lilà’, uns premis que les dones progressistes del poble lliuren a persones que s’hi han significat, en favor d’una vida més justa. Supose que així ja va bé, per explicar-ho. Són dones valentes, que enmig de la crisi també saben que és bàsic de continuar treballant públicament per la igualtat. Si repassem el bloc de Carme-Laura, potser que siguen més de quaranta, les dones assassinades enguany, a l’estat. Això és més gros que no algunes cortines de fum que ens posen els polítics perquè no identifiquem com fracassen les polítiques, gairebé totes les polítiques. 
Marisa és la filla del meu mestre, Don Andrés, quan jo era un xiquet i anava a l’escola de dalt. Així que no puc dir que no vindré. M’ha encomanat que lliure el reconeixement de les dones de Bétera a Victòria Sau, que ha dedicat la vida a l’estudi, a l’escriptura, a la lluita en favor de la igualtat, a córrer el país explicant això i allò, sobre els homes i les dones. Va ser ací a la vora, a Xirivella, fa a penes cinc anys. Parlava sobre el patriarcat, i he agafat un tros del discurs de la xarxa:

“De cara a l’abolició del Patriarcat seria important, entre altres decisions a prendre, la de presentar una demanda a un fòrum internacional de la política, les Nacions Unides (ONU), perquè portés a terme l’acció següent:  

Cinc homes, un de cada continent del món, en representació de tots els barons del planeta, llegiran un document en el qual es demani oficialment perdó a totes les dones per les ofenses a què han estat sotmeses durant el transcurs del Patriarcat. Una dona de cada continent estaria present i la cerimònia acabaria amb una encaixada de mans que segellés un temps passat i obrís la porta d’un de nou. 

Aquest acte i el document corresponent servirien per a donar testimoniatge de la historicitat de l’ordre patriarcal al mateix temps que l’anul·laria.”

Sens dubte que el poble guanya amb aquest reconeixement. Amb les premis Lilà. I ja van més coses que afegim a aquest canvi que explicàvem ahir, des de l’Ateneu.

D’ací unes hores obrim l’ateneu cívic i cultural de Bétera. La segona vegada en uns mesos. I tornem a inaugurar local, aquesta vegada de primera, de molta categoria, amb espais per organitzar molt i bo, en favor de la cultura, de l’educació, de la música, els llibres, el ball, la paraula, el discurs, el teatre, la gent, les relacions, els joves, l’excursionisme, la cooperació… Tot plegat és això, un ateneu, un compromís per anar millorant la vida de poble, la vida de la comarca. En col·laboració amb d’altres associacions, institucions, ateneus, casals, amb tanta gent com ha col·laborat perquè avui l’estrena fóra possible. Hi ha gent que ha treballat de valent, i n’hi ha que han vingut de lluny per ajudar de calent.
En aquesta festa d’inauguració hi haurà teatre, música, ball, jocs, sopar popular i temps per a la tertúlia i els grans propòsits. A la plaça del Mercat, al vell café del Mercat, tenim ara un espai poliédric, en favor de la innovació, l’originalitat, la construcció de sinègies tan extraordinàries com vulguem presentar. Benvinguts, per molts anys. Moltes gràcies.

Anit se celebrà la quinzena edició del Cant al Ras a Massalfassar, l’Horta Nord, organitzat per la Colla de dimonis del Café de l’Infern. Josep Vicent Frechina, que és qui obra la cerimònia, va agrair la participació de públic i de músics i cantants. Cant al Ras es consolida com una festa lúdica en favor de la cançó popular amb un mostrari d’allò que som, per la música. 
Un màxim de tres cançons per participació dóna agilitat a la nit, que malgrat tot es va fent llarga, després del sopar a la fresca, fins entrada la matinada. Moltes hores entaulats, però, paguen la pena de fruir de moments fantàstics, de veus de batre, o de bressol, d’actuacions menys lluïdes, i de cracs que són imprescindibles: jo em quede amb el Toni de l’Hostal ahir, acompanyat de totes les maedéus, les trobaes i les principals, amb una ironia sublim acompanyada de bona música, a la manera de Neil Young, explicava Carme, i tot plegat abans de les votaes d’avui, que semblen que pinten a València com gairebé sempre i ja passa fa segles, que no acabem de mereixer-nos aquests miracles polítics que semblen càstigs divins, o bíblics, com aquelles plagues del germà Moisés. És això, realment, que patim unes plagues en format popular i polític que ens van pegant en el tos i en el baix-ventre. 

Per molt anys els dimonis, que n’han fet vint, a l’Horta Nord, i el Cant al Ras, per descobrir-nos que si bé no fem forat a la política, per la música i per la capacitat d’organitzar revetlles d’alta categoria, no ens berenem ara mateix.

Por. Uns pocs milers de joves els han ficat la por al cos. Ves, que els joves comencen de participar, per la queixa, per la indignació, contra la política dels partits emplastrats, acomodats, paràsits, i els mitjans, i la caverna, i la dreta i l’esquerra comença de posar-se nerviosa, esporuguida que allò no encaixe en la seua campanya. En el seu pla farcit d’avorriment i prohibicions.

Amenacen d’enviar la policia, els civils, els jutges, la llei electoral… Home, pot ser que la llei electoral ja havia previst les acampades? Les protestes? Potser que és prohibit de queixar-se de la ineficàcia, del fracàs de gestió, de la incompetència contrastada?

Durant anys han mamat del pot, els que governen i els que són a l’oposició. Han tolerat la crisi, els inductors, els protagonistes, els bancs, els polítics i endemés patuleia, i ara uns quants xicots se’n queixen a la plaça i caldrà reprimir-los la participació?, la col·laboració entusiasta en la campanya Off?
És la prohibició d’obrir la boca. 

Tant d’avorriment i encèfal pla, no els permet cap tolerància, cap escletxa democràtica. No és una qüestió de dreta o d’esquerra. És un estil de vida propi, corrupte, manipulat, tancat, defensat per la policia i per la majoria de mitjans que suquen del pot, de tanta propaganda institucional. Els hem tlerat tant de temps el feixisme, que un got d’aigua clara els espanta, i alguns ja voldrien raure l’exèrcit al carrer. Contra els joves, contra la queixa, contra els seus programes de merda.

– Voleu dir que, uns pocs milers, els fan tanta de por? 
És pitjor que no ens pensem, tot plegat. Molt pitjor.

«Déu em done inspiració,
per a poder explicar
la vida d’un pecador
que duu la ruïna al poble
governant amb confusió.»

-Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça i al cor guardeu pietat.
Però fugiu de votar-lo que ens durà calamitats.»

Cal tenir mlt de coratge per ser tants anys fidel a la música, al treball, al país. Al Tall continua essetnt el gran referent, trenta-cinc anys després del seu naixement. Per la música, per aquesta segona joventut, per tantes coses com ens han lliurat amb tanta gratitud, en canvi de ser al límit i jugar-se-la sempre. Per molts anys.

«Una altra qüestió era què passava amb totes les persones que naixien en altres països on no tenien aquesta religió del bateig. Quina culpa tenien les criatures, d’haver nascut allà?». Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart

Avui, Raquel Ricart visitarà l’IES Enric Valor de Picanya, dins el programa ‘Maig literari’ en la seua quarta convocatòria. Entre més autors que han passat o encara passaran enguany hi ha, a més de Raquel, Elvira Lindo, Eduardo Mendoza, Maria Dueñas, Lluís Roda, Francesc Bayarri i Carles Cano, a més de Carme Amoraga, organitzadora del programa i dels continguts. Dins els actes, també hi ha la tria de la novel·la llegida que més pes haurà fet entre els lectors voluntaris que hi participen. La guanyadora serà la convidada l’any següent a presentar l’acte principal del programa literari 2012.

Dins el contingut i la selecció d’autors, bé que podríem afegir el mateix, quina culpa tenen, aqueixes criatures, d’haver nascut allà. O ací.

A partir de les set de la vesprada, a l’institut Enric Valor, un tast de bona literatura.