SERRALLONGA

Imatge: El rector de Vallfogona.

Avui una altra del rector de Vallfogona:

Ja ho sabeu, d’aquest gran poeta del barroc, que ha passat a la història per ser un bon faceciós i un bon faldiller….i també…… un bon poeta…..

I aquí us expliquem com essent robat (dalt del ruc) per uns malànimes que l’aturen, li prenen tot, inclusiu el ruc, però li fan prometre que en cap cas ni en cap circumstància dirà el que li ha passat a cap home ni a cap dona. Que allò és un secret estre el lladregots i el pobre mossèn.En definitiva…. que no els delatarà a la justícia…..

I tal dit tal fet. Però un dia els lladres entren a missa d’onze a l’església de Vallfogona, oficiant-la el mateix rector…..

I aquest se les engipona per a poder senyalar els lladregots per tal que l’autoritat els detingui.

I com que és un mossèn, ho esventa als quatre vents, sense però trencar el jurament de no dir-ho a cap home ni a cap dona…

I així ho fa.

I si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí,

O aquí al dessota!

Imatge: Cementiri de Sinera. Detall.

He trobat, per internet, que estan “penjats els Quaderns d’estudis arenyencs. I concretament, al numero 1 de l’any 1981, em van convidar a publicar un article.

Han passat els anys, i també ha canviat la percepció del país, del seu entorn. Amb alguns passatges personals no massa galdosos, però penso que encara és present el que deia a l’article, on dos presidents (el de la Generalitat i el del Tribunal Superior de Justícia i del Consell General del Poder Judicial), eren clars en l’exposició de la seva estima pel nostrat poeta, Salvador Espriu.I a tots dos, Espriu els feia de referent…..

Us l’enllaço i el transcric.

“No crec que la meva veu pugui afegir res a tot el que s’hagi dit, es diu i es dirà, sobre l’obra poètica de Salvador Espriu. Sí, però, que m’agradaria correspondre a l’amable invitació que m’ha fet el conseller de Cultura per tal que fes quatre ratlles per aquesta celebració pública i popular del nomenament de Salvador Espriu com a fill adoptiu de la nostra vila.

L’Espriu culte, l’Espriu poètic —amb totes les con-notacions de la paraula poétic— ens va ser descobert a molts dels qui avui en som admiradors, per Raimon. Arrel de la musicació de Raimon d’alguns dels poemes de l’Espriu, va fer que la seva poesia fos copsada, fos divulgada i fos coneguda. Dit en poques paraules, l’Espriu va començar a esdevenir, a més a més, un poeta popular.

Però no és d’aquest fet de la popularització de la poesia de l’Espriu —encara que crec que no està de més recordar-ho— del que m’agradaria parlar, sinó de l’impacte que m’ha produït el fet de sentir citar, elogiar i llegir uns poemes de Salvador Espriu per dues persones, per dos personatges la influència dels quals i el prestigi dels quals són fora de tot dubte. I per altra banda, tot i ser presidents els dos, tan allunyats dels seus quefers, com poden ser el president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, i el president del Tribunal Suprem de Justícia i del Consell del Poder Judicial, senyor Federico Carlos Sáinz de Robles.

Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte de nomenament de Salvador Espriu com a fill adoptiu d’Arenys de Mar, acte en el que el president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, ultra dir moltes coses— que han estat recollides amb encert per Arenys V/P—, en va dir una que em va copsar: «… i no ha estat llegint tractats de Dret administratiu, i no ha estat llegint tractats de Dret mercantil, ni estudiant profundament els economistes, ni llegint tractats profunds en matèries tècniques el que va fer que em llancés a la tasca política, sinó que foren els versos de l’Espriu, llegits i re-llegits, els que em varen empènyer a muntar les meves primeres empreses econòmiques per a Catalunya.» Aquestes foren més o menys les paraules del president —cito de memoria—, paraules que potser són un xic exagerades, però que en el fons contenen una gran admiració i un gran reconeixement a la persona i al poeta que ha sabut, amb la seva obra, mostrar els camins del combat i els camins de la bellesa.

Al senyor Federico Carlos Sáinz de Robles, el vaig poder escoltar al CoHegi d’Advocats de Barcelona, en una conferència en la que féu un repàs ais problemes de l’Administració de Justícia ara i aquí; la conferència fou brillantíssima, però no és a la conferència que em voldria referir, sinó al fet que abans d’iniciar el seu parlament ens adreçà als assistents unes breus paraules en català, un català pulcre, un català acurat, encara que ell humilment digués que no el parlava bé. I dins aquestes breus paraules de presentació, llegí un poema de Salvador Espriu, un poema de Setmana Santa, no un qualsevol, sinó el precís, el just, el que en aquells moments s’adeia al que el senyor Sáinz de Robles ana va a parlar:

Què és la veritat?

La solitud de l’home

 i el seu secret esglai:

només, potser, aquest home,

el teu amagatall.

El poder sentencia

un reu lligat de mans.

Lluny, a la nit de fora

sentim com canten galls.

 S’estén remor de fasos,

els llums són apagats.

I això em va colpir. No va triar un poema a l’atzar, per quedar bé; no va llegir uns mots en català per a guanyar-se a la «clientela» —dit sigui amb perdó del terme—, va llegir el poema just, l’adequat —la qual cosa pressuposa que coneix a bastament la poesia espriuenca, que l’ha madurada, que sap qui és i què representa Espriu—, per acabar dient: «Tots els jut-ges hauríem de ser una mica poetes per intentar entendre la societat que ens envolta.»

Si quan començàvem aquest breu escrit dèiem que Raimon havia fet arribar a molta gent la poesia de l’Espriu, bo és deixar constància que aquesta mateixa poesia ha començat a entrar en els estaments oficials —óbviament que no serem tan il-lusos per creure que a tots, ni a tothom—, però sí que creiem que és bo deixar constància d’aquest fet, que si en el cas del President de la Generalitat és lògic que conegui i aprecii la poesia de l’Espriu, en el cas del president del Tribunal Suprem no té, «strictu sensu», l’obligació de conèixer la poesia espriuenca, i, no obstant, la coneix a fons i l’aprecia.

Cal dir, però, que el senyor Federico Carlos Sáinz de Robles és un aimant d’Arenys, vila de la qual en fou jutge i de la qual en serva molts i bons amics.”

Imatge: Molinet de café.

Sí, ja ho sabem que l’aigua de mar és salada…..

Jo també ho sé, eh! No us pensessiu!!!!

Però tot i saber que l’aigua del mar és salada, algú sap perque ho és?

Ah! Aquí rau la trampa , i si teniu uns quants minuts, ho podreu saber si escolteu la contalla.

Va d’un germà ric i gasiu i d’un germà pobre molt generós….

I gràcies  al molinet del café, i les aventures que passen els dos germans i un capità de vaixell, que li arriba a les mans el molinet màgic que se l’enduu al seu vaixell i comença a fabricar sal… i vinga sal… i vinga sal….. i com que no el sap deturar….. el molinet encara rau en algún indret del mar i va fabricant sal a dojo….

Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí,

o aquí al dessota…  

Pomes.

Avui en farem una altra del rector de Vallfogona!

Millor dit. Del rector de Vallfogona i del seu escolanet .

Mireu, ja sabeu que antigament, els pagesos feien oferiment al rector del poble, del delme de les seves collites. I s’esdevingué que un any hi va haver una collita de pomes que feia goig de veure. I com consuetudinariament estava establert el pagés va portar el delme de les pomes al rector.

Aquest les va guardar a les golfes, no fos cas que es fessin malbé.

Però l’escolanet va presenciar la portada de pomes a la rectoria. i és clar…. l’escolanet les va voler catar.

Mireu com s’ho fa per poder tastar les pomes sense que li passi res…..

I sí, la primera nit no li passa res i es fa un tip de pomes.

Però a la segona nit, el rector en va fer de les seves i …. fillets de María….. pobre escolanet … quin mal de ventre!!!!

Apali, si ho voleu escoltar cliqueu aquí,

PRESENTACIÓ MONOGRAFIES NUMERO 30. Escrit de les paraules de presentació que vaig fer ahir a Sant Celoni a la presentació del llibre que va servir també d’homenatge a n’en Joan Campañà i Ros…. ànima de les monografies….

 Em permeten fer un comentari molt personal ……

De ben segur que era el número 10 de les monografies.

El migdia de la meva vida….

Amb la família,  varem pujar al poble del Montseny, passejarem pel petit llogarret… fent temps per dinar.

Varem entrar a una petita botigueta, diaris, revistes i recordo uns quants llibres…. N’agafo un, veig Monografies del Montseny, repeteixo que devia ser el numero 10. La meva dona em veu, jo el torno al lloc…. sí, em feia gràcia, però no sabia de que anava aquella col.lecció… només era un montsenyenc aficionat…

Anem a dinar… perdo la meva la dona i em quedo amb els nens (llavors nens) i els meus sogres…

Esperem.

Arriba la meva dona i quan anem a entrar al restaurant. Em dona un dels exemplars de les monografies…. després un altre… i un altre… fins a tenir tots els 10 volums.

Quines coses fa l’amor…. de ben segur que jo no se correspondre l’amor que he rebut i rebo  d’ella….

I allí comença un dels meus altres amors……. el Montseny….

I amb les monografies entro a copsar, la vida d’en Serrallonga, (que ara el meu blog porta el títol Serrallonga, de Sinera estant – no pel bandoler sinó per la Margarida, la seva dona…. un petit homenatge a la meva dona ….. )

I entrelluco la joia que tenim a prop…..  Tenim una eina que n’ha fet paraula del nostre mon.

Les monografies posa les paraules al  Montseny….

L’elogi de la Paraula de Maragall també ha eixit del Montseny… La Figuera…

Nit de sang  de Verdaguer és naixement  del nostre ser….
Però jo maldava perquè Patria en fos nostre signe i camí, i també del Montseny.

I cercant, em trobo amb l’estadant de can Ganyota de Viladrau, (No cal amagar que l’estadant de Can Ganyota és el nostrat Salvador Espriu) que en temps de maltempsada li encarreguen l’entrada Pàtria i que redacta per a («Tiempos antiguos») de la Historia general d’Alberto del Castillo (1943): «Patria es, para el genuino griego (quizá también, en general, para el auténtico mediterráneo), la ciudad donde nacieron y murieron los antepasados, donde él nació y morirá en su día, y el terreno circundante que el ojo abarca sin esfuerzo y comprende hasta en sus menores detalles: la fuente, el suelo casi yermo, sol en el polvo, cipreses, el reducido trigal, junto al camino, entre olivos plomizos. Un viñedo que sube por la ladera de un monte, ya confín. En el fondo, el mar, sembrado de islas, sin horizontes amplios, de navegación sin riesgo. Placidez, equilibrio, mesura, orden, complacencia por lo concreto, horror al exceso: he aquí conceptos y reacciones que tal paisaje sugiere y motiva».

El fragment és important pel sentit generalitzador que li dóna el mateix autor (aplicable, doncs, a Sinera: «quizá también […] para el auténtico mediterráneo»),

I amb aquest mot s’endinsa, a 1944 en cementiri de Sinera, la recerca del seu paisatge, fins a pujar al cim on enterrem els somnis, s’enterra i als darrers versos:

CEMENTIRI DE SINERA (1944)

VIII

Plourà. L’àvia Muntala

desa el sol a l’armari

del mal temps, entre puntes

de mantellina fetes

per ditets de Sinera.

Algun ocell voldria

penetrar les difícils

presons de llum. Contemplo

serens xiprers a l’ample

jardí del meu silenci.

Passen dofins pels límits

d’aquesta mar antiga.

 XXX

 Quan et deturis

on el meu nom et crida,

vulgues que dormi

somniant mars en calma,

la claror de Sinera.

El caminant i el mur (1954)

 ASSAIG DE CANTIC AL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

INDESINENTER 1949

Homenatge al Dr. Jordi Rubio

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  1965

                     A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

                              Homenatge a Salvat-Papasseit.

 Ara digueu: «La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.»

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: «Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»

Ara digueu: «Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble.»

 I si la poesia ens ha salvat com a poble….. les paraules ens ha fet veure on és la Pàtria….

La pàtria es la terra dels pares, la nostra terra, els nostres mots, i malgrat que ens posin difícil el futur: sempre tindrem la pàtria…..

LES PARAULES……

I DURANT 30 ANYS HEM TINGUT LES PARAULES QUE ENS HAN FET VIVA LA PÀTRIA….

EL LLOC .

LES MONOGRAFIES ENS HAN SENYALAT EL CAMÍ DEL QUE NO ENS HEM DE MOURE!!

LES PARAULES, LA TERRA DELS NOSTRES PARES, I COM DEIA L’ESTADANT DE CAN GANYOTA DE VILADRAU:

.…y el terreno circundante que el ojo abarca sin esfuerzo y comprende hasta en sus menores detalles: la fuente, el suelo casi yermo, sol en el polvo, cipreses, el reducido trigal, junto al camino, entre olivos plomizos. Un viñedo que sube por la ladera de un monte, ya confín. En el fondo, el mar, sembrado de islas, sin horizontes amplios, de navegación sin riesgo. Placidez, equilibrio, mesura, orden, complacencia por lo concreto, horror al exceso: he aquí conceptos y reacciones que tal paisaje sugiere y motiva».

Sant Vicent Ferrer.

Avui una de Sant Vicent Ferrer….

Tots sabeu que la facilitat de Sant Vicent Ferrer per fer miracles era immensa…. En feia de tots colors i totes les tessitures…. I tothom el seguia per veure quin en feia de més gros!!

Un dia , el bisbe ja en va tenir prou i li va manar que , a partir d’aquell dia i hora, ja s’havien acabat els miracles… Que ja n’hi havia prou, que la gent se n’en reia de tant miraclejar!!!!

I és clar. Sant Vicent Ferrer era obedient , i va parar de fer miracles…..

Però és clar, la realitat és obstinada i es va posar a favor del Sant …

I un dia, passejava per vora la Catedral (segons on ho llegiu diuen de la de València, segons on mireu diu de la de Barcelona…) i quan passava prop d’una bastida de paletes, sent un  barrabuuuummmmmm i apali, bastida avall i el pobre paleta ja el teniu caient per acabar colpejant el terra i de ben segur , l’esperava la mort….

i és clar…. el Sant , en veure el destret del pobre paleta, li fa :

.- Atura’t que ara torno….

I cames ajudeu-me a demanar permís al bisbe perquè li deixi fer un altre miracle …. però el bisbe que no, que no i que no… però és clar , quan li explica….

el Bisbe que li fa……

Apali, podeu escoltar la contalla clicant aquí,

o aquí al dessota…..

Edifici Xifré: encara amb les setciències que el coronen.

Avui, si voleu, us enllaço la meva participació al programa de Mataró Ràdio: El grup d’Història del Casal.

De veritat que la Sandra Cabrespina i la Núria Gómez, m’han fet passar una estona molt agradable, i cal dir, amb una entrevista sobre en Josep Xifré, molt documentada i ben preparada…..

Si la voleu escoltar cliqueu aquí,

o aquí al dessota……

Joaquim Mateu

Estimat Quim: 

Mestre és qui ensenya ciència, art, ofici, o té el títol per a ensenyar-ne.

Deia en Ramon Llull:

On pus perfeta és la obra, major significança dóna de la sauiesa del maestre qui la ha feyta.

I tu QUIM has estat el mestre en tots els àmbits….. no t’has limitat mai a pontificar i escapolir-te, has estat present, acompanyant l’obra que has emprès.

Mestre quan a les primeries de la teva estada al Cassà hi va haver la primera maltempsada i perill per l’escola, tu, i uns quants com tu, vareu besllumar ben clar que l’escola Cassà havia de ser l’escola de tots, una escola inserida a la realitat arenyenca i no elitista… d’aquells primers passos, ja en varem aprendre del teu mestratge.

Mestre ho vas ser quan, de regidor de la segona legislatura, s’esdevingué un greu problema a l’àrea d’ensenyament, la teva…. i tu vas saber estar al lloc i  d’aquesta teva actitud en va néixer i continuar uns anys l’escola d’Arts i Oficis, … Tu  eres allà per senyalar el teu mestratge…

Mestre dels teus alumnes, que aquests son els que han copsat millor la teva marca com a mestre de vides… No ensenyar només, sinó mostrar el camí a l’alumne perquè ell trobi l’exercici de la seva llibertat ….

Aquests dies, per les xarxes, algun alumne et donava les gràcies per haver estat al seu costat, i fer-li veure que no era menys que els altres. Que calia l’esforç. I ara, tants anys després t’ho agraeix, com de ben segur tots t’ho agraeixen, tots ells.

Mestre dels primigenis locutors a radio Arenys….

Mestre en continuar la tasca d’Arenys Vida Parroquial en la que hi vas deixar la teva empremta.

I mestre en la fotografia, on una fotografia teva era capaç de desvetllar el sentiment del seu autor…

I mestre en no defallir quan el patiment es va apoderar del Cassà. Hores dolentes que, tot amb tot, sort en teníem del teu mestratge per superar l’atzucac.

I sempre aportant el seny, la saviesa, i perquè no dir-ho, un punt de sornegueria….

I amic amb els amics, que sempre t’hem sabut molt  a prop, ben a prop…

I familiar. Sempre amb els teus, les germanes,  la Montse i L’ Assumpta i els seus companys…. i els nebots en Jofre, la Laia i l’Ariadna ….. vessant amor i rebent-ne de tots ells.

I la Mercè. Sempre amb la Mercè..

Ja no sabíem destriar quan parlàvem de tu o de la Mercè, sempre éreu, en Quim i la Mercè o la Mercè i en Quim….

La Mercè, esposa, amiga, companya i engrescadora de tasques en les que sempre hi trobava en Quim per respondre.

I Mercè, permet-me dues paraules…… .

Dilluns, a horafoscant,  ens va trucar la Mercè per dir-nos que estaves molt malament. Varem venir a casa a veure-us.

I a l’habitació, tu Quim,  ens miraves amb uns ulls consirosos

De cop un lleu xiuxiueig surt dels teus llavis…

Només la Mercè et sabia escoltar aquests darrers dies.

S’acosta amatent cap a tu…..

….i després d’escoltar-te, ella et fa un petó…..

Un petó, volies un petó de la Mercè…..

La bellesa de l’amor

L’amor per damunt de tot.

L’amor que de ben segur t’ha mostrat el camí vers l’eternitat, on ens retrobarem tots.

Descansa en pau, Quim!

Imatge: la vida d’un arbre…. sempre te més força que el ferro…… d’una escala surrealista…

Ahir a la tarda, entotsolats,  passejàvem pel silenci dels segles. El sol ens feia tat enmig de les grosses fulles de figuera que tornassolaven els raigs de sol… els pàmpols de la figuera feien de la tarda un bressol de retorn a la infantesa. Però una infantesa plaent, a la recerca del nostre jo,  i tot …. sense  cap pretensió… només la confirmació que el cel és blau, la llunyania es tan propera com el nostre cor.. …l’amor pot sorgir d’un lleu fregadís de la ma … i tanmateix el silenci … aquest silenci que et deixa contemplar l’horafoscant a redós de la muntanya negre, engolida pels darrers raigs de llum..

I els nostres passos es perdien pel carrer de la Processó, per la plaça de l’Església, per la sagrera de Sant Esteve…

I el mon, la vida, el sentit de la transcendència es feia tan senzill com el silenci que ens embolcallava….

Pacientment , ara una passa ara l’altra, cap  a retorn a la nostra llar prestada per unes hores….

Silenci… pau, amor…… i la senzillesa de les coses petites…..  dels petits moments, de la pau tot just guanyada al brogit…..

I avui ens despertem i sabem que som campions….

Avui hem descobert l’esclat:

Hem guanyat un partit de futbol….

Què voleu que us digui…….

Imatge: Leonard Da Vinci: Un savi.

Us  fa que avui n’expliqui una que, malgrat un embolcall alegre, veureu, o escoltareu, el gran drama de la humanitat.

Qui volia estudiar havia de néixer noi…. les noies , a fregar….. I ara podem escoltar, malgrat que ens esgarrifi, que a l’antigor, un pobre mortal se li ocorria néixer dona, ja havia begut oli…. fet i fet, a fregar tota la vida… sense poder estudiar….

Però si escolteu amb detall veureu que, amb un cert engany, amb una certa picardia… i un molt d’intel.ligencia la protagonista del nostre conte, va assolir ser el que volia : metge…. i el que no volia…. casar-se amb el rei…

Entreu, escolteu, … i esgarrifeu-vos en escoltar aquestes contalles que, sortosament avui ja comencem a superar…..

Si voleu escoltar, cliqueu aquí …

O aquí al dessota…..

Imatge: L’anagrama, molt arenyenc, de l’aula universitària de gent gran d’Arenys de Mar.

Ja he penjat aquesta conferència en algun altre lloc. 

Però em plau en gran manera penjar aquesta que he fet a Arenys de mar… o a Sinera si ho preferiu…. o al lloc des d’on eixien els indians. 

I quin exemple d’Indià més universal que en Jaume Partagàs—- Inventor de la radio “avant la letre” . Maldestre, no pas un exemple de bonhomia… però tanamateix amb una vida apassionant!

Si teniu una horeta. us convido a que l’escolteu….. i si pot ser amb una copeta de Calisay i un bon puro Partagàs…… 

O sense, que pel cas és el mateix… només ho deia per escoltar-la d’una manera per demés arenyenca!! 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí, una gravació de la mateixa aula…. 

O aquí una gravació feta de manera més senzilla. 

Imatge: orenetes…

Avui, si us abelleix,  n’explicarem una del rei en Jaume I i les orenetes…

Tots sabeu que el rei en Jaume, va generar, del seu imaginari, el rat penat que, encara avui, és l’ensenya del poble de València….

Amb la contalla del rat penat, varem saber com, aquesta bestiola, va fer que no perdés el setge valencià.

Us haig de ser sincer…. no havia llegit mai la contalla de les orenetes, la qual, el mateix rei va explicar al seu Llibre dels Feyts….

I a fé que es formosa aquesta contalla, molt adequada per a ser contada, amb un to més solemnial que el de les facècies que acostumo a explicar.

Mireu quina tendresa desprèn el conte, quan unes orenetes, fan canviar la petita història del cor del nostrat Rei.

Si voleu escoltar-la, cliqueu aquí,

o aquí al dessota…..

Imatge: Sant Eloi , patró dels oficis relacionats amb el ferro.

Avui, si voleu podeu escoltar una contalla molt antiga…..

 Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ser serraller i de gran va ser sant.

I la contalla, avui, va dels primers anys del que va esdevenir Sant Eloi. Va ser llogat per un serraller, l’home anava molt atrafegat per la feina que tenia a la ferreria, i un via, va l’Eloi, i li fa que serà ell qui l’ajudarà…. quan ell vagi a dormir, es quedarà al costat de la fornal i farà la feina, feixuga, del serraller….

El serraller, tot i no firar-se massa del vailet, puja a casa a dormir….

Però ai las! de nit es desvetlla i no sent ni el mall a l’enclusa, ni el martinet, ni la canturia necessària que ha de fer servir el ferrer perquè la feina li sigui plaent…

Baixa les escales sense fer soroll i veu com el noi Eloi, no fa servir cap eina… pica el ferro a l’enclusa amb les mans… i els dits li serveixen per fer forats….

I sí….

Aquest era Sant Eloi que de jove era noi……  I si voleu saber la festa dels Elois de Berga, cliqueu aquí!

I si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí , o

aquí al dessota.

Imatge: Jaume Partagàs i Ravell.

Avui us enllaço la conferència que vaig fer a l’Aula Universitària de Gent Gran de Barberà del Vallés sobre en Jaume Partagàs i Ravell….

L’inventor dels puros i de moltes altres coses.

Arenyenc…….

Si la voleu escoltar , cliqueu aquí.

Imatge: Sant Jordi de Montserrat Gudiol

Enguany, per raons de feina , el dia de Sant Jordi he estat força lluny de Catalunya.

No obstant, a radio Arenys, em van demanar si volia explicar la festa de Sant Jordi, els seus inicis, les roses i els llibres.

I òbviament varem trobar un moment per gravar-ho i així vaig poder estar, encara que gravat, a la festa arenyenca del nostrat Sant Jordi.

Si us abelleix, podeu clicar aquí o al dessota per apoder escoltar la xerrada amb la Mar Sanchez.

Apali, cliqueu aquí….

o aquí al dessota……