SERRALLONGA

Imatge: Sant Valentí…… però no sabem quin …..

Avui he anat, com cada dissabte a explicar històries a Vila Betània, on els avis i iaies m’esperen i tenen la paciència d’aguantar-me.

He cregut que els podia explicar Santa Eulàlia….. i potser només quatre vaguetats sobre Sant Valentí, patró dels enamorats….. De veres, de veres que no em feia massa il.lusió…. un Sant que el fan ser tan comercial…. doncs només volia explicar quatre llocs comuns i apali…. tira que en dónen !!!!!

Doncs fixeu-vos qué he trobat al bloc de la Biblioteca de Catalunya….

I si Sant Valentí dels enamorats és nostre, el varem tenir al Bages….. i  m’he emocionat quan he llegit :

………Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se.

Llegiu-lo si us plau!:

“Sant Valentí va ser un prevere romà que va morir màrtir a la seva ciutat l’any 281 en temps de Claudi II. Se sap que les seves suposades relíquies van ser traslladades al monestir de Sant Benet de Bages vers el 951 pel noble Sal·la, veguer comtal i fundador d’aquesta abadia benedictina. El cos hi va ser venerat fins al 1835, moment en el qual les restes foren dutes a Navarcles, on encara es conserven. El seu culte es va estendre no només pel Bages, sinó arreu de Catalunya.

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer, i que en els darrers anys s’intenta reintroduir amb força al nostre país. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava, si més no, a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera. També disposem de testimonis que va festejar-se a França, a Suïssa, als Estats Units i a d’altres llocs des de mitjan segle XVIII, malgrat l’oposició dels eclesiàstics, que titllaven aquesta celebració de pagana.

L’ànim pel lucre l’ha estesa arreu en l’actualitat. A Catalunya el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, tot i que un esment a la festa de Sant Valentí en un poema del Cançoner Vega-Aguiló del segle XV podria interpretar-se com una referència a la seva condició de patró dels enamorats. En qualsevol cas, aquesta poesia ha permès a Martí de Riquer assegurar que la diada de Sant Valentí no és un invent nord-americà, sinó que podria tractar-se d’una antiga tradició catalana, tal i com suggereix en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española. De fet, és una cançó amorosa, atribuïda al poeta Pardo que dedica a una dama anomenada només amb el senhal o pseudònim de Fflums de coffort (vers 41). El poeta hi afirma que “el temps exigeix” que canti, ja que és “l’alegre dia del noble sant Valentí”, festa en la qual “els ocellets manifesten gran alegria pels prats i pels boscatges pel lleial amor que els donen els joiosos cors, de dos en dos, sense que ni un de sol no se’n retracti”.

La transcripció feta per Martí de Riquer dels versos on es parla de la festa de Sant Valentí:

Leyaltatz vol e bon dreig me comanda,
amors me punch e desirs ma flagelha,
temps ho requer e raysos m’o cosselha
que’s en chantan vostra lausor expanda
en cest gay jorn del proz sant Valenti,
que bos spers me dits que no’m retraya
de vos amar e servir de cor fi,
car ab merce fara garir ma playa.

 Ens trobem, doncs, possiblement, davant d’una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats, que va fer famosa Shakespeare amb la cançó del Saint Valentine’s day que canta Ofèlia en el Hamlet (acte IV, escena 5), i que es conserva en el Ms. 7 de la nostra biblioteca nacional.

Tània Alaix i Gimbert
Col·leccions Generals”

I si en voleu saber més cliqueu a aquest enllaç….

Imatge: Detall a l’Església d’Arenys en recordança que la família Azaña va ajudar a adequar el Santíssim Sagrament.

Avui, dia 10 de Gener, fa 136 anys que va néixer en Manuel Azaña darrer president de la República Española, que si bé no va néixer a Arenys, si que hi tenia el seu “entronque”

Ell mateix ens va donar la pista:

Con un cuarteron de sangre vascongada, (la raiz en Elgoibar) y un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que mas lo sea. Hubiera podido nacer patagón o samoyedo, pero en fin, soy español, que no me parece, ni en mal ni en bien , nada del otro jueves.”

Si en voleu saber més, cliqueu aquí: una entrada antiga en que vaig iniciar parlar sobre l’arenyenisme de l’Azaña .

I si en voleu saber un xic més cliqueu aquí.

I també podeu entrar en un fonamentat article de l’Arxiu d’Arenys de Mar.

I fa uns dies que vaig tenir el goig de ser entrevistat a Radio Mataró. I si voleu la podeu escoltar.

Tomba de Manuel Azaña a Montauban.

Excuseu-me, però el primer tuit que he llegit aquesta tarda, ha estat el de Vicent Partal, amic , que deia que hi havia acord . I tot seguit un tuit de David Fernandez, aquest xicot de l’antiga Cup que és home molt il.lustrat,  on hi ha escrit una sola paraula : Indesinenter…..

 I quin sotrac de paraula,! ni  feta per encàrrec aniria tan bé! Espriu i Raimon units per a recordar-nos que la dignitat es guanya EN POBLE….

Indesinenter, paraula llatina que ens diu….Sense mai parar, sense aturar-se, incessantment…..

I això….. Sabíem d’un únic senyor que esdevenia gos….. fins a l’home Salvat en poble,/ja l’amo de tot,/no gos mesell,sinó l’únic senyor.

Aquí teniu la lletra sencera

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

I si la voleu escoltar , cliqueu aquí.

IMATGE: Una aranya de llum.

Avui una dels tres reis i l’estel que els guia cap a adorar l’infant…..

Sí…. però era un estel, o era una aranya que venint de Natzaret al senatxo de les eines de Sant Josep, és tocada per la llum del Déu infant i s’enfila, s’enfila, s’enfila al firmament, fins que els Reis la veuen i creuen veure el signe que els conduirà al Déu infant ….

Apali, si ho voleu escoltar , cliqueu aquí.

 Imatge: un instant dels assajos

El dramaturg francès Eugène Labiche (París, 1815-1888) va revitalitzar el gènere del vodevil i a l’agost e 1855 va estrenar “un barret de palla d’Itàlia”. L’agudesa en l’observació, l’absurd, els jocs escènics, l’acció trepidant, el disseny dels personatges … i en definitva un plantejament novedós en fan tot un univers teatral…

I si voleu saber de que va, haureu de venir a veure-ho. D’un fet irrisori i potser intranscendent en van sorgint uns personatges disbauxats, però molt ben dibuixats, molt inserits en el mecanisme teatral que, amb ma mestre, va desenvolupant en Jordi Pons-Ribot……

I l’absurd…. l’absurd total a dalt de l’escenari….

Un desori mil·limetrat, amb gaudi de l’esperit que bé ens mereixem un esbarjo….

Potser mai com ara necessitem un bon esbarjo ….

I poder veure dalt de l’escenari que, davant dels darrers fets del nostre país potser el que veureu no deixa de ser una obra assenyada i l’absurd està al carrer….

En definitiva:

Podreu veure com una dona casada que ha anat a passejar amb el seu amic el capità, ha deixat  penjat en un arbre el seu barret de palla d’Itàlia, que és un regal especial del seu gelós marit. I la mala sort vol que per allà passi, dalt d’un carro tirat per un cavall afamat, un nuvi que d’aquí a una hora es casa, i que el seu cavall es mengi aquell barret. I llavors el capità, amb la mà a l’espasa, exigeix al nuvi que abans de casar-se en compri un d’igual…… i així…..

… fins el desori total, fins al desori final……

I un consell, si voleu gaudir de l’obra, potser, potser, haureu de venir dues vegades, perquè creiem que la primera, les rialles us privaran de copsar el text …. en la seva absurditat……

Apali!! A xalar de valent !!!!

Nota: Ja posaré les dades de representació, però estrenem el dia 23 de gener a les 9 de la nit al teatre principal a Arenys de Mar….

I si voleu comprar entrades, podeu passar i començar a fer-ho!

Imatge: la Font del dimoni de Caldes de Montbui.

Avui una del dimoni..

Com sempre, el dimoni surt escaldat, donada la seva qualitat de curt de gambals i d’esser dolent, va ser enredat altra volta quan el dimoni engalipa una pobre noieta estreta de sostre.

li promet que li construirà una font, només amb la condició que  quan li hagi construït la font abans de que el gall cantés ella li lliuraria l’ànima….

I sí, sí…. no comptava amb la mestressa espavilada…..

I com sempre , surt ben escaldat!!

Apali , si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí….

O aquí al dessota….

Imatge: Montesquiu d’Orcau.

I avui una de fred de peus….. o sigui, de mandanga! o sigui que es podia organitzar una mullader…..

Però no , no va passar res—

Quan l’hereu de Can Banyes de Montesquiu feia dies que no anava a veure els seus pares a muntanya, ….. la seva dona l’apressava a que hi havia d’anar, que ja feia massa temps que els tenia abandonats…. Que pobres….. que hi anés i com que feia molt de temps que no hi anava…. millor que s’hi quedés alguns dies…..

Així la senyora podia folgar amb qui creia adient !!! i fot-li que és de Reus!!

Però un dia el pobre hereu banyut va venir abans d’hora i es va posar a comptar els peus del llit……

Apali! Si voleu escoltar-la cliqueu aquí 

o aquí al dessota…

Imatge: Llogarret d’Arestui.

Avui una de vistaires….

Al Pirineu, anar de vistes era poder entrar a casa de la xicota amb la connivència de la mare, per tal de poder inciar un festeig, sense que la xicoteta anés bescantanda pels rodals si la cosa no tirava endavant i ja quedés marcada com una menja-homes….

I així el vailet, en  conxorxa amb la mare, entrava  de nit a casa de la xicota i així, tant els de la casa podien copsar de quin peu calçava el galifardeu que anava de vistes, com a l’inrevés, o sigui que el vailet guipava si li convenia la xicoteta…. i la casa també…….

Si la cosa anava bé, l’endemà tornava…. i si els de la casa li donaven les millors menges que tenien per entretenir la gana, senyal que la cosa anava bé…. Però si li donaven sopa de carbassa….. doncs això! que ja sabia que la carbassa era que el rebutjaven…. d’Aquí ve el donar carbassa.

I si entreu i escolteu la contalla veureu com les gastaven les noietes del Pirineu i els babaus dels vistaires…..

Si la voleu escoltar, cliqueu aquí…

O aquí al dessota….

Imatge: Batlliu de Sort.

Avui una del Pirineu…. passa prop del Batlliu de Sort….

Temps eren reculats quan al Batlliu de Sort hi envien un capellà molt primmirat i molt enfaristolat….

Només arribar ja veu que els estadants del Batlliu son molt rústecs i es van a confessar sovint …. i li engalten cada galindaina al pobre capellanet…..

.- Que si he entaforat el carall al niu de la farmacèutica….

.- Que si m’hai xingat a la fornera ….

I ja en te prou ! i des de la trona commina als vilatans que deixin de ser tan expressius i només cal que diguin: 

.- He relliscat davant la casa de la fornera .

.- O he caigut davant de casa de l’apotecari…

.- O la manescala li deia que s’havia desllorigat la cama davant de cal pedrenyaler …

I així, des d’aquell dia , es va fer ….

Però, noi! canvien el capella , i el nou que hi arriba no entén res….

I va davant del batlle i li engega una filípica de les que fan època….

.- Però senyor alcalde ! com es que teniu tan malmès el poble …. Tothom s’hi fot de lloros…..

I el batlle….. saberut! car sap de que va la història,  es fa un tip de riure!!

Oh! no rigui tant, li fa el capellanet . Arregli els carrers ja!!!!  Sap que ….. la seva dona, la seva germana i la seva filla son les que cauen més……

Pobre alcalde !

Si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí….

O  aquí al dessota!

Un gall ensenyorit que garlandeja al cim  pel Convent !!

I avui, després de molt de temps, massa temps, m¡he apropat , amb molt bona companyia, cap a les pregoneses de la Muntanya màgica…. La nostra muntanya… Senyora i mestressa dels nostres passos a la recerca del moment precís que ens agermani amb la natura….

I què voleu? hem tornat a fer uns retrats que donen fe de la sortida.

I…. ah! l’abraçada cada cop s’assembla més amb un ofegament …. massa estimació sense que hi corri l’aire pot ser dolent….

I a les acaballes de la caminada hem copsat un instant de la nostra vida camperola…. una forca que ens mostra els darrers moments d’un masover a muntanya….

I si voleu veure els retrats, cliqueu aquí…

Imatge: Mare de Déu de l’Absis de Santa Maria del Mar.

Avui una de barcelonina!

De quan un garrepa que vivia al carrer Flassaders es robat, saquejat, i assassinat per uns malfactors que sabien que, de ben segur, guardava molts cabals a casa seva.

Tan forta fou la batussa, que un flassader que vivia a prop del garrepa, en sentir els crits del pobre home , hi va tot prest i es troba en un bassal de sang impressionant….. pobre…. catatònic que queda…. i s’asseu al portal de casa seva, venen els vigilants, veuen l’assassinat i es troben el pobre flassader cobert de sang!

Problema resolt.

La justícia dicta sentència davant les evidencies visuals….

I quan anava a ser penjat al Pla de Palau, i baixant del Carrer Montcada de Barcelona, la Mare de Déu de l’absis se’l mira amatent. La gent s’adona del fet, fins i tot, la Verge,  va torçant el cos (veieu la fotografia) fins a veure bé el pobre garrepa.

Tothom, en veure l’actitud de la Verge,  s’esglaia i en la batussa, es trenca el llibant que te el pres garratibat.

I era llei que, si es trencava el llibant de penjar….. El reu s’alliberava….

Apali, si la voleu escoltar, cliqueu aquí

O aquí…

Imatge: Porta de Palau de la catedral de València, on hi figuren catorze caps (set homes i set dones), en al·legoria (sembla) dels primers pobladors de València.

Avui us plantejo una experiència.

Volgudament he tornat a explicar la contalla de les set-centes donzelles dels rei en Jaume.

Després de la conquesta de València que va dur a terme el Rei Jaume I, va voler repoblar cristianament la ciutat. i se li va passar pel magí que algú, en nom seu, vingués a terres catalanes per a cercar set-centes donzelles que es volguessin casar amb els seus soldats.

i tal dit tal fet.

Varen arribar a Lleida els emissaris del Rei i van cercar set-centes donzelles que dugueren a València .

I les més guapes es van aparellar de seguida i les més lletges ja es veia que es quedarien per a vestir sants!

Doncs no! el Rei, espavilat que era va enginyar-se-les per tal que totes trobessin marit: va premiar a les més lletges amb fanecades de terreny . A les més guapes ja tenien el premi de la bellesa……

Però és clar……. amb la bellesa no se’n viu…. si no s’acompanyava amb fanecades de terreny….

I la proposta que us faig.

Si voleu escoltar la llegenda explicada aquesta setmana a Radio Arenys, cliqueu aquí….

I si la voleu escoltar amb explicació de fa uns anys, cliqueu aquí….

Apali! Podeu xalar, si ho voleu!!!!

Imatge: Goigs de Sant Roc.

L’any 2007 em van demanar si podia fer  un escrit per celebrar el desè aniversari de l’Elm i la Carmeta (els gegants més petits) i que va sortir al programa de Sant Roc.

Ara l’he trobat i el recupero abans de tancar aquest agost de 2015.

  EN EL DESÈ ANIVERSARI DE L’ELM I LA CARMETA.  Us heu aturat mai a contemplar pausadament els nostres gegants?: Tenim en Tallaferro, que si us fixeu bé té un aire de centurió romà que enamora!. Tot un  Senyor com el nostre patró Sant Zenon. Quins aires que rumbeja… Ep ! i la Flor d’Alba amb flaire  de Canigó verdaguerià i que gasta un llustre imperial de no dir !!. Talment com si fos una princesa de país petit…. I en Roc i la Maria, verament abillats d’hàbits de macip i captadora, amatents  que arribi el llevant de taula, per tal de gaudir del millor esperit seguint costum vella a la contrada d’anar a cercar els de la Casa Gran  i acompanyar-los, en clam de festa,  cap a assistir a l’ofici!!. Però fixeu-vos en l’Elm i la Carmeta. Un xic descreguts,  eh !. A vessar de picardia…  Son els més menuts,  però renoi,! quina planta que en tenen els dos, sorgits de la nostra claror marinera de Sinera: l’Elm amb el peix que allargassa el seu braç dret  i la  Carmeta que duu la panera en la que, de ben segur en arribar a casa, amorosament,  l’Elm li col·locarà el llobarro que tragina….

I  en aquest  racó de món, on tot ressona a història, no en podia ser d’altra que l’Elm i la Carmeta respiressin aquesta sentor marinera de la rada de llevant. De ben segur que l’Elm n’és descendent directe d’aquells mariners que, el terç diumenge de juliol de 1617, a redós del cementiri situat on avui hi ha la placeta de l’Església,  varen fundar la Germandat de Sant Elm, braç solidari de la Confraria del mateix nom. I aquesta Germandat, amb aquell sentit solidari dels nostres predecessors,   (Plagués a Déu que  mai el perdem!) va propiciar que, amb l’abonament d’un ral, la germandat procedia al rescat dels captius i captives que els corsaris feien pels nostres verals…Però no només alliberaven captius amb els cabals de la recapta,  no… , sinó que,  els estatuts també preveien, com qui no vol la cosa, que   amb els calerons  recollits,  ajudarien a “maridar donzelles pobres”. (De les riques no en diu res, car, com quasi sempre, aquestes ja tenen  qui les agombola…)

I de  la Carmeta, què en voleu que us digui?:  Parella de balls de l’Elm, i clar exponent de la dona forta  marinera. I si bé en altres indrets la Verge del Carme ha esdevingut, en substitució de  Sant Elm, la patrona dels mariners, a la nostra Vila, els hem sabut ben maridar perquè no només no es facin nosa, sinó que, ben juntets ens siguin els patrons celestials del mar, i a la terra ens  facin ballades en aquesta diada que la festa es vessa pels carrers. Per molts anys Elm i Carmeta !!!!!! I no cal que ho fem més llarg, cantem tots ben fort com una jaculatòria de joia i alegria:  

“Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.    Amén….” …… Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..    

Imatge: En Patufet de la Pilarín Bayés.

Avui, si us plau, podem escoltar una contalla que portem inserida en el més pregon de la nostra ànima.

Potser li pot servir a qualsevulla avia o avia que la pugui fer servir per a oferir-la a algun nét o neta, que reculli aquesta contalla del nostre heroi que, després d’algunes facècies va ser cruspit per una vaca, mentre el pare i la mare cridaven:

– Patufet on ets?

I ell responia, però ningú el sentia :

-Sóc a la panxa del bou on no hi neva ni plou!

I finalment surt de la panxa del bou…..

I conte contat ja està acabat!

Si ho voleu escoltar , cliqueu aquí.

Imatge: detall d’  El Judici Final. L’Inferno, de Giotto.

 Capella dels Scrovegni, Padua. 1302-1305.

Avui en farem una de molt antiga, però amb unes conseqüències prou modernes i actuals.

Un pobre home, amb cap fill i amb molts nebots, li passa pel magí de fer donació de tots els seus béns als seus nebodets. Semblava que eren molt bona gent… molt carinyosa i entenimentada.

Van a cal Notari i dit i fet…. Escriptura de donació i apali! Tot arranjat.

Però és clar que els antics ja ens han advertit que músics pagats no fan bon so, els nebodets un cop varen tenir el que més cobdiciaven…. es van anar oblidant del tiet…

Però ell s’en pensa una que els retorna a tots al seu lloc.

Quan te la mala pensada de morir-se, tots els nebots van a cal notari per veure si hi havia més “material”

I allí la sorpresa!!!

Apali, si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí

O aquí al dessota.