SERRALLONGA

Imatge: Portada del llibre : Joan Portals i Presas. Viure i escriure. Obra completa d’un escriptor catalanista. 1869-1940

Convidat per en Joan Portals Martí, el  net de l’autor dels textos del llibre, ahir, a la vesprada, em va fer molt de goig poder participar a la presentació del llibre, la portada del qual podeu veure…..

Un acte a l’Ateneu Barcelonès,  ls Sala Oriol Bohigas, plena de gom a gom, varem presentar un llibre jo diria imprescindible per entendre una part de la nostra història. En Joan Portals Presas fou nat a Arenys i tot i ser viatjant de comerç va produir molt bona literatura que, ara, el seu nét, en Joan Portals Martí ha recollit en aquest volum que ha posat al nostre abast.

Es un llibre fet amb molt d’amor, amb moltes hores esmerçades per trobar tots els treballs de l’avi, amb cura perquè sigui d’amable lectura…. s’ha rodejat de molt bons professionals i el resultat és excels.

En Joan Pujals Martí em va demanar que participés a l’acte , juntament amb la doctora Carola Dura, en Miquel Vila, i el mateix compilador del llibre en Joan Portals Martí, varem poder mostrar la personalitat de l’autor dels textos del llibre….. i òbviament a mi em va plaure, poder exposar la vessant arenyenca del personatge.

Si voleu escoltar la meva intervenció podeu clicar aquí

IMATGE: La reina Fabiola….

Temps ha…. Un temps reculats als anys 60……

El rei dels belgues, Balduí, ja feia una anys que era rei (des de 1951) i encara no li havien trobat xicota…. I l’home, seriós, creient, ben endreçat de cap i d’obres (aquesta era la biografia que ens arribava)…. es va anar a enamorar de la Noia de Can Mora de Sant Vicenç!

Home…. sí la Fabiola ja tenia uns noms rimbombants i va néixer a Madrid…….

Això era el que s’ens va dir, però els estudiosos, els arxivers i la maquinaria dels dos Estats (Belgica i Estat Espanyol) es van posar a cercar qui carall era aquella vaileta, amb cara de monja i amb uns títols que no acabaven de quadrar …. I apali, calia saber qui era, i si no s’escatia qui era, s’havia de crear una nissaga amb pedigrí. Per banda de mare… encara hi trobaven alguna coseta… però per banda de pare… no en sabien res….)

Per sort, Sant Vicenç de Montalt tenia els seus protocols notarials a l’Arxiu de la nostra Vila d’Arenys de Mar….

I un dia, a Arenys es rep una trucada des dels arxius centrals del regne per tal que aclareixin qui era aquella noieta…. o millor dit, de quina nissaga provenia la xicoteta….

Ai! quina feinada!!!!

A la recerca dels avant passats de la futura reina dels belgues….

No es troba res… o millor dit, si que es troben coses d’en Pere Mora i Rossell i del seu fill Vicenç Mora i Boet, rebesavi i besavi de la noieta en qüestió….

Però de títols nobiliaris no s’en sabien trobar ni pocs ni gens….

Que si un avantpassat era “bracero” que si n’hi havia un altre “jornalero” i l’altre “aparcero” …. o sigui , res de lluïment per aportar a la nissaga de la noieta….

I s’acostava el dia del prometatge i no es trobava el pedigrí que s’exigia per a una futura reina dels belgues….

I el temor, el neguit i l’apocalipsi s’acostaven…

Fins que remenant una escriptura vella es troba un nom d’un avantpassat de la Fabiola, “Don …… procede a la compra de un trozo de tierra destinada al cultivo de uvas….. “

Voilà , ja ho tenim: TERRATENIENTE…..

I a partir d’aquí es va poder nodrir una nissaga prou agençada…

Si voleu, podeu clicar aquí i mireu els avantpassats de la Noieta Fabiola i veureu que si cliqueu a cadascun dels avantpassats, no s’obren i no sabem quins títols tenien….

Però això sí….. Un avantpassat va ser TERRATENIENTE !!!

Ja n’hi havia prou per bastir una nissaga de reina…

Història……….

UNA DE TRADICIONAL….

 Que ens explicaven els nostres avis per fer-nos veure que , si enganyem la gent,  aquesta, algun dia o altre ens retornarà la mala passada que els fem….

En Pere, pastoret de la muntanya, s’avorria com una ostra ala muntanya, tenint cura dels seus xais i cabres…

I no ste altre pensada que cridar als vilatans que l’ajudin perquè ve el llop…

Els vilatans responen com cal…. hi van tot prest…

I ell se n’enriu….

I així una i altra vegada…..

Fins que els vilatans ja en tenen prou i deixen de fer-li cas…. I és clar!

un dia arriba el llop…….

I … vinga a plorar…..

Si voleu escoltar-la , cliqueu aquí, o bé podeu clicar aquí també

Imatge: Detall d’un avet…..

Avui, si us abelleix, us enllaço la contalla, ja tradicional, i molt explicada a la nostra infantesa, i que, per desgràcia, avui molt oblidada.

Com cada contalla , tenia el seu pòsit interior per a transmetre valors….

Hom no es pot enamorar de tot, cal enamorar-se d’allò que un creu, que un vol, i que un pot……  sempre amb l’esperança de millorar….

I el pobre avet petitó, es mira les escarransides fulls d’agulla, prou diferent de les ufanoses del faig, demana que la natura li canvii les fulles….. i després molt maldar,….

Demana que li tornin les seves fulles, petites, potser lletges….. però son les seves!!!

Si ho voleu escoltar, cliqueu aquí o també clicant aquí….

Imatge: Un moment de la conferència.

Avui, una conferència d’un arenyenc pretèrit: Josep Xifré i Casas. 

Dins del cicle “arenyencs pretèrits” avui a la Biblioteca d’Arenys, he presentat la vida i miracles d’aquest arenyenc, que, en el seu temps, estava considerat l’home més ric del món.

De com fa els primers calerons, en un ingenio d’adoberia de pells. Descobreix que el mangle (arbre cubà) pot fer la mateixa funció del “roldor” planta catalana . S’estalvia el cost de portat el roldor a Cuba… 

I a partir d’aquí comença una fortuna imparable. Es converteix en un personatge riquíssim i influent. Es casa amb Mis Downing, 24 anys més jove que ell…. Vénen a la península quan en Xifré ja es ric… La seva esposa entra en contacte amb la creme de la creme francesa….

I es possible que Madame Bovary de Flaubert estigui inspirada en l’esposa del magnat…. També l’Sthendal persegueix la dama a Barcelona, fent sojorn a l’hostal les quatre nacions de la Rambla i on escriu la seva novel·la “Memòries d’un Turista” on, per primera vegada apareix la paraula turista….

En fi, si la voleu escoltar, cliqueu aquí…. (D’una una hora de durada).

Imatge: La font de Sant Ampelit ….

Temps era temps, o potser era ahir, (aneu a saber) que, mireu, ara no me’n recordo, hi havia un sant als vorals de Llagostera que, tot estant a la vora del camí, tenia la capacitat de, en un moment precís,  ser capaç de fer ploure, cor què vols, cor què desitges….

I així, els estadants de les rodalies, si passaven massa temps de sequera, s’acostaven a Sant Ampelit, li deien, fluix, fluixet, una pregaria , li remullaven la cara i la closca, i ….. vinga…. aigua ve!!!

Però s’esdevé un dia, que un pobre carreter, cansat de trascamar pels vorals de les Gavarres que arriba a l’encalç de Sant Ampelit, i vinga riure-se’n a les seves barbes, …

.- Vinga! Sant dels dallonses, …. fes ploure si tens galindons!!!

I el Sant, res, aturat, com atuït……

I a la fi, el pobre carreter se’n cansa i llença l’estàtua de Sant Ampelit , al rec….

I a partir d’aquí, vinga un devessall d’aigua!!!

I així fins avui…..

Si voleu, entreu i escolteu la contalla, clicant aquí,

O si us abelleix més,  podeu clicar aquí!

Imatge: Sant Martí jove, tallant la mitja capa pel pobre.

HONOR I GLORIA A SANT MARTÍ, PATRÓ DE LA NOSTRA VILA GERMANA DELS DE MUNT.

I avui, diada de Sant Martí, una contalla de l’Apel.les Mestres! No es usual (millor dir , no en conec cap d’altre) . Es una contalla amb molta sentor  marinera, de quan Sant Zenon i Sant Martí romancegen pel cel i , mireu, s’avorreixen…. I tenen ganes de baixar a la terra i vénen a espetegar prop dels Arenys: A Sant Vicenç de LLavaneres……. Es troben a la porta de l’església de Sant Vicenç, truquen i surt Sant Vicenç i els rep. Els fa els honors i els passeja per la vila, i acaben en un celler. Omplen un porró de vi, i qué voleu! de mica en mica , van prenent un color vermell, a les galtes, del vermell van passant al morat…. i el pobre Sant Vicenç mira de treure-se’ls del damunt i els acompanya al camí d’Arenys de Munt… pel camí hi ha una tamborinada de les d’anar-hi. Quan arriben a Arenys de Munt, veuen el rieral que baixa com cavalls desbocats. S’endinsen en el rierot. i Sant Martí va a espetegar a Arenys de Munt i Sant Zenon apareix a Arenys de Mar….. I els habitants dels pobles , ja que els tenen allà …. els nomenen patrons de les dues viles…

Apali! si voleu escoltar-la cliqueu aquí…

O bé podeu clicar aquí….

Imatge: una colla de “niños” a qui els ha perdut l’estètica….

“Sois como niños. Levantinos, os pierde la estética”  on cal que bescanvieu la frase “lenvantinos” per catalanes (que era el que es volia dir) Frase de l’Unamuno en una carta adreçada a Joan Maragall, que passava per ser amic de Catalunya….. I com quasi tots els amics que hem tingut terres enllà i que, a la que ens hem despistat, els surt la mel·líflua  mania de bombardejar Barcelona -remei precís i acurat per fer baixar els fums i l’estètica….. –

Doncs sí…. podem reconèixer, sense por d’equivocar-nos, que  ens perd l’estètica…. fruïm amb les garlandes i faramalla de l’estètica… Ens plau sentir-nos agombolats en grup i amb una estètica comú…. I ens perdem, potser per viaranys esteticistes…

Però mireu, de tant en tant llegim …. I va ser aquell arenyenc (a estones) el professor José María Valverde que a l’any 1965, quan el règim franquista va expulsar als professors madrilenys  Enrique Tierno Galván, José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo, i en conseqüència, varen renunciar a la seva càtedra. I el professor Valverde, en solidaritat també la va abandonar tot dient-los: 

“nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos”.

I sí. Sense ètica, no hi ha estètica…. I mireu per on,  ja n’anem aprenent i ara, juntament amb l’estètica, també  estem per la ètica….

I avui, (que voleu  que us digui!), quan hem anat amb la família a votar, en el moment sagrat d’emetre el vot, m’hauria costat poc vessar unes llàgrimes….

I llavors he pensat  que anem fent les coses bé, que volem treballar en un país digne, que ja en tenim prou d’aguantar bretolades d’altri, que en tenim prou de vexacions, que en tenim prou  d’humiliacions, que en tenim prou  d’aguantar persones sense cap escrúpol  usen del poder mal entès per anorrear qui no pensa com ells.

Doncs sí, com deia el poeta : ….. nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos.

I sí, apaguem un temps i encetem-ne un altre ple d’il.lusió….. i no pensem que serà fàcil, ni serà , potser, plaent, …. però  sí ple d’esperit!.

La meva àvia sempre em deia:

Ramon sigues dels “aixequem-nos i anem-hi” no siguis mai dels “aixequem-nos i aneu-hi”.

Doncs això……

Imatge: Nimfa sorpresa d’Edouard Manet.

I  mireu que ho tenim a la vora….

Total, uns quants quilòmetres i ens presentem a Sant Iscle de Vallalta,…… i nosaltres, mirant cap a un altre costat i no fem cas a la llegenda de les dones d’aigua de Sant Iscle……

Unes nimfes que jugant, jugant, fan saltirons i giragonses a Can Maresma, prop de cal Oller, i giragonsant veuen com un galifardeu pastor les està goitant i s’enamora de la més garrida….

I enamorats que en resten, fugen Montnegre enllà i , en una nit de pleniluni, tenen una llarga conversa al dessota les figueres… I les converses llargues a redós de la figuera, ja ho tenen això…. al cap de nou mesos , doncs això, la nimfa ha d’infantar….

I com que no en tenen traça, van a cercar la velleta de can Patiràs perquè les ajudi….

I si voleu saber com acaba, doncs, això:

Cliqueu aquí, o si o preferiu cliqueu al dessota……….

Clicar per  escoltar la contalla.

Imatge:   L’infern (o el jardí de les delícies del neerlandès Hieronymus Bosch).

Avui, diada de Difunts m’abelleix penjar-vos una contalla que prové de Tordera, (partit judicial d’Arenys) en la que, per mor d’una determinada deute (quan les deutes comportaven presó), el pagès Pere Porter baixa a l’Infern en recerca de la resposta del perquè el seu pare li havia dit sempre que havia pagat una debitori que havia contret davant del Notari Gelmar Bonsoms, però la realitat és que no el trobava….. (Viatge a l’infern d’en Pere Porter)

Si voleu llegir la contalla, us enllaço una bona versió….

Però si la voleu escoltar de viu en viu, cliqueu aquí.

Apali, a passar un xic de por…..

Nogensmenys som a la Diada de Difunts…..

IMATGE: La nau de l’església de Vallfogona on passen els fets de la contalla.

Temps era temps el Rectord de Vallfogona, o sigui, lo Vicent Garcia, es queda sense sagristà…. Sí, Sí…. el Ramonet ha fet l’estella, se n’ha anat a l’altre barri i el pobre rector, doncs…. això… es queda més sol que un rave…

I , òbviament necessita un sagristà, no només per endreçar les coses de la intendència clerical, sinó que també el necessita per a tocar campanes i sobretot per a vetllar els morts quan s’en va a l’altre barri i , en aquest, cal esperar l’hora del funeral.

I així ja em teniu fent una mena de càsting per a cobrir la plaça de sagristà, se li presenten de Quel, en Gepic i en Tuies de cal Xic….

I si voleu escoltar l’enrenou que s’organitza a la nau de l’església de Vallfogona , una nit en la que han de conviure els tres aspirants, o potser , el mort, el vetllador i el dimoni…

I si no capiu gaire bé la contalla, doncs, això !

Entreu i escolteu !!!

Apali! a gaudir-ho com el que és, una història nostrada d’una por molt ensucrada…. Res a veure amb aquestes falòrnies que ara s’inventen els moderns , el Hallowen……

Imatge: Can Prat, on va néixer la llegenda de la goja del Gorg Negre

I de tant en tant, és bo recordar sortides ja llunyanes….

Pels topants de Gualba, on crèiem que trobaríem la frescor muntanyenca. Sol esbatanat per les planes de Can Prat. Prats bressolats pel ventijol agraït que ens besava la cara i ens agombolava l’esperit.

Quina verdor que corprenia l’ull inquiet a la recerca del racó ignot i la muntanya abrupta!, on els esqueis convertits en castells ens acompanyaven silents des de les seves talaies de gegants

I si voleu veure algunes fotografies, cliqueu aquí.

I si voleu escoltar la contalla de la goja del Gorg Negre, cliqueu aquí.

Imatge: Retrat de la bruixa fet per la meva dona.

Avui, si us plau, com que s’acosta la diada de tots Sants i el dia de Difunts, bo serà que entrem en l’imaginari  en part religiós i en part d’un cert regust de por al desconegut.

Avui farem una passejada pels encontorns de la Catedral de Girona, en els que, un cop dins del Jardí de la Francesa, i en pla entorn de la Catedral, podem copsar la gàrgola de la Bruixa de Girona….

Allà , sola, cap cot cap a terra , com a càstig diví per haver llençat colps de pedra als oficis religiosos…. Déu, en la seva absoluta magnificència, la va condemnar a ser vista i mirada per tothom, però convertida en una pedra que sobresurt de la Catedral…

Apali, si voleu, podeu entrar a escoltar la llegenda de la Bruixa de Girona.

Si voleu escoltar-la , cliqueu aquí o al dessota…..

La llegenda de la Bruixa de Girona…

Imatge: Els Pescallunes de Modest Cuixart.

Apali!!! Avui una de faceciosa, que, amb  el temps, ha rebatejat alguns habitants de les poblacions de Gualba, de Torelló, de Sant Feliu….

Una mica com als d’Arenys, que tothom ens diu arenyencs, com a Gualba gualbencs…… però si algú ens vol tocar el botet, o els galindons, de bursada ens etziben: Setciències…. i a ells els diuen …. Pescallunes…

I tot perquè en una nit de disbauxa, una colla de vailets, sortint de l’envelat, (una mica enfarinadets, cal dir-ho) se’n van adonar que la lluna havia desaparegut del cel (els arbres els impedien veure la part de cel on es trobava la lluna)…. i de cop la veuen dins el gorg negre….

Ai! mala-negada…. i se senten amb la responsabilitat de salvar la lluna d’haver caigut al gorg…. I vinga a pensar, fins que troben un cove, i el lliguen amb uns llibants a un cedre i un faig, i per l’altre punta de la corda…. estiren el cove per treure le lluna ….. I és aquí quan es trenca la corda, el vailets panxa enlaire, i d’aquesta faisó tornen a veure la lluna al cel…..

I qui l’havia salvada….. doncs ells i el cove…..

I d’aquí l’expressió tenir la lluna en un cove, o el que és el mateix …. tenir aigua en cistella.

Si voleu, cliqueu aquí o al dessota……i escolteu:

Els Pescallunes

Imatge: Lluís Ferran de Pol al seu despatx d’advocat al Pas sota Estudi d’Arenys de Mar.

Ferran de Pol neix el dia 17 de gener de 1911 i mor  el dia 19 d’Octubre de  l’any 1995.

.- Vida jovenívola a la llar familiar.  El darrer dels germans, no treballa a la fàbrica. Estudia dret, el seu pare hauria passat per tot però veient-lo acabar essent notari. Se l’estimava molt al seu pare….. però a la seva manera…. al seu llibre “Tríptic” li adreça aquesta dedicatòria:

Al meu pare, JOSEP

fill de Jaume i Dolors,

fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel,

creient de l’Espanya Gran,

amic de Registradors i Notaris,

i que hauria passat per tot

-fins per veure’m escriure-

amb que jo hagués estat notari.

Ho sento.

Però sempre el vaig estimar,

i l’estimaré encara, fins que ens reunim,

a les Ombres,

on, finalment d’acord, ja no discutirem.

  S’allista a l’exercit. Ja abans d’anar a la guerra guanya un premi a l’Ateneu arenyenc.

Retorna. A l’any 1949 exerceix d’advocat, i viu a Arenys de Munt. I si en voleu saber més de la seva vida, cliqueu aquí.

Del seu llibre Miralls tèrbols algú en diu una novel·la costumista.  D’altres insinuen que fou la primera novel·la social :conflicte social, obrers burgesia.

Nosaltres en podem dir que era una gran novel·la,  on Arenys hi és sempre present.

Joc de miralls. Retorna la pròpia imatge desvirtuada per la terbolesa del mirall, o sigui l’altra.  L’Angelina, la Carminya, el pare, el germà gran ….

La construcció del port, el situa a una empresa arenyenca (En Francesc Soler Miró ) En València, el transposa com a seu pare, i ell, el fill petit, enfront del fill gran  que fa costat al pare.

Al final, fet i fet el convit.

Una novel·la arenyenca, amb moltes frases fetes, però ben escrita, molt i molt ben escrita.

I si en voleu veure l’obra de teatre que va muntar en Jordi Pons Ribot, podeu clicar aquí.

Però si el que us abelleix es veure un petit tràiler per copsar l’opinió d’alguns actors i el propi director, cliqueu aquí.

I Ferran de Pol, dóna també les pautes del perquè Arenys esdevé un símbol. Crec que ningú ho ha explicat tan bé com ell.

A la mort de Mn Josep Palomer, va escriure aquest exordi…. No us el perdeu, si voleu entendre el perquè Arenys esdevingué Sinera:

“De tots els pobles que jo conec, Arenys de Mar m’ha semblat sempre, de molt, el més preocupat d’ell mateix quant a comunitat, a petit conjunt, a menuda pàtria. Que el lector no cregui, ni per un moment, que al.ludeixo a la bajanada de la Pàtria petita, o xica, com alguns anomenen entitats respectables. I bé, aquesta mena d’aspiració a un alt sentit local, aquesta tendència a la polis (no hi ha altre remei que escriure la parauleta, però amb un inici de somrís, és clar) fa d’Arenys un poble especialment sensible a una possible mitologia. Una mitologia tan menuda com vulgueu, però necessària i gairebé fatal, dona l’aspiració que el oble d’Arenys de Mar sent per a constituir-se en petita pàtria. Però per a cuinar aquesta possible mitologia, quin material hi ha mà?. El material és escàs. Arenys de Mar es un poble d’ahir. Ho és sobretot si no acceptem que els dos Arenys –de Munt i de Mar- son una sola i la mateixa cosa, mena de cargol dins la closca primer o fent via cap al mar després. Però fins i tot acceptada aquesta identificació força defensable, Arenys de Mar, com a part d’un tot més viva, més nova, fins a cert punt deslligada, amb menys títols històrics, s’ha volgut crear un passat honorable com ha pogut. Ha tendit –parlem clar?- ha tendit a un inflament de les seves gestes casolanes. El moviment és humà, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra….”

Ah! i si voleu, clicant aquí, podeu escoltar un conte d’en LLuís: El pessebre vivent, que integrava el llibre “Entre tots ho farem tot”