El funicular i el conjunt de Queralt
A les beceroles de la nostra vida de casats, amb la meva dona, i amb els bons oficis del meu germà que el coneixia, vàrem anar un fi de setmana a Santa Maria de Queralt per anar a veure Mossèn Ballarín. Sabíem que hi havia, a redós de la rectoria, un petit hostal on passaríem la nit.
En arribar, vàrem saber que l’hostal estava tancat. Mala negada!, no podrem hostatjar-nos i potser no podrem parlar amb el Mossèn del que en sabíem algunes coses, però no massa aprofundides.
Ell, a horafoscant del dissabte, sortia de l’Església, el saludem i generós, ens va oferir anar a sopar amb ell i per dormir, també ens facilitaria un lloc… No ens esperàvem la rebuda. Rebuda que òbviament llevat del neguit per no molestar, ja ens plaïa.
El sopar, de mesura franciscana, la millor mesura amb els amics, va permetre tenir el goig de compartir-lo amb ell i amb una parella barcelonina.
Fillets de Maria! Quins experts de futbol els tres. Se les sabien totes del Barça. Les alineacions, l’estil de joc, la bondat que el Barça feia al país, (alguna trapasseria d’algun jugador), en fi, nosaltres astorats, i amatents. Poca cosa hi podíem dir….
A les petites, la parella va acomiadar-se, i ens vàrem quedar nosaltres tres, o sigui ell, la meva dona i jo….
Un impacte! Dels amics en recordes les coses bones, dels coneguts potser algun fat diví et porta algun record i dels saludats, què voleu que us en digui… quasi res…..
Però de Mossèn Ballarín en vàrem gaudir i encara ens recordem de tres passatges, que ens van marcar.
-La història del funicular contada en detall, obra franquista que, per aquelles dates, només havia funcionat una vegada. Hi havia pujat un prebost del franquisme al temple, i pareu de comptar, fins i tot ens ho va amanir explicant que un arbret que sortia ufanós, havia de ser arrencat per fer pas a l’andròmina franquista. Ell, amb bona harmonia amb el temps, l’espai i els enginyers franquistes, va aconseguir que traslladessin el funicular uns metres enllà. L’arbret va quedar intacte….
– L’impacte que ens causà el seu coneixement d’Arenys i de la seva contrada. Ens explicava els recers que havia fet als convents d’Arenys, dels frares i de les monges… I el detall excels del coneixement del paisatge. Ens deia :
-Ah i per anar a Arenys, hi arribava sempre per “la catedral” – Ens fa.
Nosaltres pensant que es referia a la nostra catedral-església de Santa Maria….. i cà ! ell ens explicava que la carretera que ens uneix Sant Celoni amb Arenys era talment una catedral de la natura, amb aquests arbres immensos que es drecen a l’infinit en pregaria permanent i que agombolen a les pobres ànimes que hi transitem, com si la natura ens fes de clos matern de les nostre plegaries….. Sempre més (i han estat moltes vegades) que quan passo per aquesta carretera tinc presents les seves paraules i contemplo, astorat, la nostrada catedral natural .
I ja a les acaballes de la conversa ens fa:
-I vosaltres, a la vida, què feu?
La meva dona li explica que treballa a l’ambulatori.
I jo que li faig que de dies treballo de bosquerol.
I que junts, a les vesprades, estudiem dret:
Ens fa una fugissera llambregada i i esclata a gratcient, amb gran sonoritat!:
– Feu cara de bona gent ….. Patireu molt…… Massa……
Bona nit Mossèn Ballarín .
No vàrem ser ni molt coneguts, ni amics, ni quasi saludats.
Però l’empremta ha durat tota la vida …..
I quanta raó que teníeu, amb això de patir !!!
No descanseu mai! Allà on aneu vetlleu ara i sempre per aquest nostre país. I per tots nosaltres.
Fins sempre, Mossèn Tronxo!!
