SERRALLONGA

Imatge: Cementiri de Sinera. Detall.

He trobat, per internet, que estan “penjats els Quaderns d’estudis arenyencs. I concretament, al numero 1 de l’any 1981, em van convidar a publicar un article.

Han passat els anys, i també ha canviat la percepció del país, del seu entorn. Amb alguns passatges personals no massa galdosos, però penso que encara és present el que deia a l’article, on dos presidents (el de la Generalitat i el del Tribunal Superior de Justícia i del Consell General del Poder Judicial), eren clars en l’exposició de la seva estima pel nostrat poeta, Salvador Espriu.I a tots dos, Espriu els feia de referent…..

Us l’enllaço i el transcric.

“No crec que la meva veu pugui afegir res a tot el que s’hagi dit, es diu i es dirà, sobre l’obra poètica de Salvador Espriu. Sí, però, que m’agradaria correspondre a l’amable invitació que m’ha fet el conseller de Cultura per tal que fes quatre ratlles per aquesta celebració pública i popular del nomenament de Salvador Espriu com a fill adoptiu de la nostra vila.

L’Espriu culte, l’Espriu poètic —amb totes les con-notacions de la paraula poétic— ens va ser descobert a molts dels qui avui en som admiradors, per Raimon. Arrel de la musicació de Raimon d’alguns dels poemes de l’Espriu, va fer que la seva poesia fos copsada, fos divulgada i fos coneguda. Dit en poques paraules, l’Espriu va començar a esdevenir, a més a més, un poeta popular.

Però no és d’aquest fet de la popularització de la poesia de l’Espriu —encara que crec que no està de més recordar-ho— del que m’agradaria parlar, sinó de l’impacte que m’ha produït el fet de sentir citar, elogiar i llegir uns poemes de Salvador Espriu per dues persones, per dos personatges la influència dels quals i el prestigi dels quals són fora de tot dubte. I per altra banda, tot i ser presidents els dos, tan allunyats dels seus quefers, com poden ser el president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, i el president del Tribunal Suprem de Justícia i del Consell del Poder Judicial, senyor Federico Carlos Sáinz de Robles.

Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte de nomenament de Salvador Espriu com a fill adoptiu d’Arenys de Mar, acte en el que el president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, ultra dir moltes coses— que han estat recollides amb encert per Arenys V/P—, en va dir una que em va copsar: «… i no ha estat llegint tractats de Dret administratiu, i no ha estat llegint tractats de Dret mercantil, ni estudiant profundament els economistes, ni llegint tractats profunds en matèries tècniques el que va fer que em llancés a la tasca política, sinó que foren els versos de l’Espriu, llegits i re-llegits, els que em varen empènyer a muntar les meves primeres empreses econòmiques per a Catalunya.» Aquestes foren més o menys les paraules del president —cito de memoria—, paraules que potser són un xic exagerades, però que en el fons contenen una gran admiració i un gran reconeixement a la persona i al poeta que ha sabut, amb la seva obra, mostrar els camins del combat i els camins de la bellesa.

Al senyor Federico Carlos Sáinz de Robles, el vaig poder escoltar al CoHegi d’Advocats de Barcelona, en una conferència en la que féu un repàs ais problemes de l’Administració de Justícia ara i aquí; la conferència fou brillantíssima, però no és a la conferència que em voldria referir, sinó al fet que abans d’iniciar el seu parlament ens adreçà als assistents unes breus paraules en català, un català pulcre, un català acurat, encara que ell humilment digués que no el parlava bé. I dins aquestes breus paraules de presentació, llegí un poema de Salvador Espriu, un poema de Setmana Santa, no un qualsevol, sinó el precís, el just, el que en aquells moments s’adeia al que el senyor Sáinz de Robles ana va a parlar:

Què és la veritat?

La solitud de l’home

 i el seu secret esglai:

només, potser, aquest home,

el teu amagatall.

El poder sentencia

un reu lligat de mans.

Lluny, a la nit de fora

sentim com canten galls.

 S’estén remor de fasos,

els llums són apagats.

I això em va colpir. No va triar un poema a l’atzar, per quedar bé; no va llegir uns mots en català per a guanyar-se a la «clientela» —dit sigui amb perdó del terme—, va llegir el poema just, l’adequat —la qual cosa pressuposa que coneix a bastament la poesia espriuenca, que l’ha madurada, que sap qui és i què representa Espriu—, per acabar dient: «Tots els jut-ges hauríem de ser una mica poetes per intentar entendre la societat que ens envolta.»

Si quan començàvem aquest breu escrit dèiem que Raimon havia fet arribar a molta gent la poesia de l’Espriu, bo és deixar constància que aquesta mateixa poesia ha començat a entrar en els estaments oficials —óbviament que no serem tan il-lusos per creure que a tots, ni a tothom—, però sí que creiem que és bo deixar constància d’aquest fet, que si en el cas del President de la Generalitat és lògic que conegui i aprecii la poesia de l’Espriu, en el cas del president del Tribunal Suprem no té, «strictu sensu», l’obligació de conèixer la poesia espriuenca, i, no obstant, la coneix a fons i l’aprecia.

Cal dir, però, que el senyor Federico Carlos Sáinz de Robles és un aimant d’Arenys, vila de la qual en fou jutge i de la qual en serva molts i bons amics.”