SERRALLONGA

Imatge: el símbol el centre del món a Juncosa: Un compàs.

Us fa que avui n’expliquem una contalla de l’antigor…..

De quan el món no era encara món, sinó una foscor infinita, una buidor aclaparadora, un  res de no res…. però és clar, el Creador fa que no li abelleix tenir un espai tan gris, tan amorf, tan exponencialment buit.

I quina en fa: llença un element amorf a l’espai… i aquella massa amorfa no te ni gràcia ni contingut…. i es llavors que el creador, tira d’imaginació, treu un compàs, el posa on ell creu que ha de ser el centre del món, belluga el compàs i li queda una terra rodona però plana…. Bé, podríem dir, com una pizza….

Amb el temps es fa esfèrica, però al principi del principi era rodona i plana …. què voleu!

I així es queda, fins que els “moros” envaeixen la península…. només perquè ells saben que el centre del món és a  la nostra terra….. i concretament a Juncosa…..

I acudeixen només per a trobar aquest punt geogràfic, on hi pensen fundar una gran mesquita amb una campana d’or….

Però els fets s’emboliquen, han d’amagar la campana i han de sortir per cames…

I avui, si aneu a Juncosa trobareu el monument on hi havia el centre del món…. I la llegenda diu que al dessota hi ha la campana….

Però la gent de Juncosa, assenyada, no han gosat remoure ni un gram de terra, no fóra cas que anant a buscar un tresor es quedin sense poble….

i si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí,

O aquí dessota……

Imatge: Una paella valenciana …. calia dir-ho?

Avui podeu escoltar una contalla valenciana , com Déu mana.

Un grapadet d’estudiants de Salamanca, sense ni un dobler , han de travessar des de Salamanca fins un poblet valencià, i, òbviament , sense diners, no podien ni menjar ni dormir…. ningú els fiava…

Però fet i fet s’¡anaven espavilant pel camí, però quan arriben a València, en un poblet que s’hostatgen la hostalera els va amollar de bestreta tot el que val el dormir.

OH! i el sopar!!!

Un passatge de “un repente de comèdia” Un bon amic m’ha recordat la foto, i aquí la penjo.

L’hostalera prou espavilada veu que si el fa preu, com que no tenen diners, no li pagaran res . I ella que els etziba : No tinc res per fer-vos de sopar.

Però els estudiants, llestos que son, l’engalipen i veureu com acaba la funció! :

Quin tiberi, mare de Déu dels Àngels !

Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí….

o aquí al dessota!

Imatge: San Pedro González a Arenys de Mar.

Un Sant importantíssim a la nostra vila…. De fet va ser la nostra primera llum!!!!!

Dedicada a aquest Sant, a Arenys hi varem bastir la primera Església de la Vila. La seva devoció ja era molt reculada en el temps i el 1585 es va constituir la confraria de la gent de Mar. La confraria més important que hem tingut sempre. Era tant important que inclusiu tenien el dret de tancar tots els actes religiosos de la Vila. Eren la Confraria més potent, la que va ajudar a bastir la nostra església de la vila.

I no només això, sinó que a 1617 varen constituir la germandat que, si la confraria era molt potent, la Germandat ho era encara més, car es va constituir per a poder pagar el rescat dels captius que feien els pirates que rondaven per la costa. I també es va constituir  com a serveis mutus en cas que algun membre de la germandat passés uns mals moments econòmics…. I també nodrien de petits cabals com a dot a les noies de cases amb pocs recursos, per tal que poguessin aportar un petit cabal al matrimoni que feien.

Oi quin goig que fa tenir sants així!

I fins i tot mestre Espriu al sermó de l’Altíssim que tanca la “Primera Història d’Esther” els cita:

” … i els pescadors confrares de sant …. i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…..”

Ep! que hi ha algú que botzina que no coneix aquest sant important?

Doncs la seva festivitat és el dia 14 d’abril….

O sigui, que San Pedro González Termo………..

ÉS  SANT ELM!!!

I si voleu, podeu fer una passejada visual pel carrer de l’Església que, tenim el goig de tenir per capçalera el portal xic de la nostra Església, o sigui el portal de Sant Elm!

Imatge: Una mona que el padrí regala al seu fillol de set anys. (hi ha set ous! oi que fàcil)

Avui us enllaço una entrevista que m’han fet a radio Arenys (esplèndida la Mar Sánchez, a qui des d’aquí agraeixo que sempre em tracti tan bé!)

Si voleu escoltar veureu que els ous han tingut l’inici de la mona.

Si voleu saber d’on ve la paraula mona, els historiadors no es posen d’acord,però si que estan conformes en que en àrab, hi ha una paraula munnus, que no vol dir res més que present, obsequi, regal… i també i ha qui diu que pot venir de la Deesa Artemisa (deesa grega), en deien muniques o pecorals, festes que celebren tot dansant i fent-se el present d’unes coques….

I si ho voleu escoltar podreu veure com els ous, estan presents en el nostre imaginari cristià, ja que, els cristians per no oposar-se als déus pagans, feien de manera de prendre alguns elements de les seves festes.

No en tingueu cap dubte! som una societat antropològicament cristiana i no ens n’hem d’amagar , Ni cal que ens n’amaguem! . Altra cosa és que ens governem de forma laica…..!!

Penso que si ho voleu escoltar, hi podreu copsar alguna cosa que us plagui.

Apali! cliqueu aquí

o clicant al dessota.

Imatge: la bandereta d’Arenys. Símbol de la nostra independència des de ………. 1584.

Avui no explicarem la història de la nostra Bandereta. Si la voleu saber, podeu clicar aquí. 

Avui explico una facècia ocorreguda al segle XIX, de com, els nostres particulars Don Camilo i Don Pepone, se les tenen per tal d’escatir qui te més poder per a portar la bandereta (el dia de dijous Sant ) a l’altar que lipertoca per tal que sigui beneïda i , el primer diumenge de Maig, la poguem pujar al campanar per tal de visualitzar la nostra independència.

Era l’hora d’ofici, el president de la Junta d’Obres (avui Consell Pastoral) es preparava per entrar a l’altar major de l’església de Sant Maria des de la sagristia, per tal de col.locar la bandereta al cim de l’altar corresponent per a que sigui beneïda l’esmentada bandereta.

Però, ai las, que en el moment d’eixir a dur a terme la sagrada funció, es presenta l’alcalde a la Sacristia i en ares que si bé el president del Consell Pastoral representa a l’església….. ell que és l’alcalde, representa a tot Arenys…..

Fan un pacte a darrera hora després d’haver-se esbatussat….. (Aquí caldria dir que a Arenys ho arrangem tot amb pactes….. però em sembla que en aquests temps aquesta afirmació no hi lliga massa) podeu llegir aquí, o ho podeu fer, clicant aquí aquí.

En fi, no ens emboliquem en vuits i nous i en cartes que no lliguen. El fet és que la consagracaió de la bandereta la varem arranjar amb un pacte…..

I com diuen els llatins….. pacta sunt servanta….. i d’aquella data, qui convida a l’ofici de festa major no és el rector a l’alcalde , sino que ho fem al revés.

Apali.

Podeu escoltar la contalla aquí, o clicant al dessota.…

 http://www.goear.com/listen/83249f5/la-consagracio-bandereta-serrallonga

Imatge : Rector de Vallfogona. Pintura de F. Masriera.

Vinga! Us fa avui una del Rector de Vallfogona?.

Pobre rector de Vallfogona, qualsevol facècia més o menys maldestre i de ple enfrontament amb el bisbe, o de ple acostament a les faldilles, o de batalla plena amb l’escolanet, encara que no en fos el protagonista, li encolomaven totes al famós rector vallfogonenc!!.

Però aquesta sembla que li va passar al rector de la Vola…. Però, és clar! qui fa un cove fa un cistell, i li encolomen al pobre Mn Vicent Garcia, el famós rector.

Aquesta contalla explica de com el bisbe, coneixedor de la perspicàcia del famós rector,  el posa a prova:

Li envia una missiva en la que li prega que el rector vagi de Vallfogona a Vic, on s’està el bisbe, però hi ha d’anar ni a peu ni a cavall, sempre trepitjant terra vallfogonenca, i que, quan arribi a la seva presència,  li endevini el que pensa el bisbe en aquell moment.

I pobre rector!! Ja la tenim “armada” no sap com sortir-se’n i òbviament ha d’anar a cercar els consells dels homes savis, i el més savi és el ferrer (entotsolat sempre a la ferreria, prop de la fornal, i els dies que plou a l’hivern, la ferreria es converteix en el parlament del poble.: Tots els pagesos s’arredossen a la vora la fornal i vinga a garlar)….

I , òbviament, el ferrer li troba el desllorigador de l’endevinalla del Bisbe !

Pobre bisbe, no sap que amb la gent del terrós no s’hi pot jugar….. De ben segur que el bisbe tenia “set batxillerats” però és que el poble, en te molts i molts més….

Apali! si voleu, podeu escoltar la contalla aquí,

o al dessota!

Imatge : cireres d’en Roca.

Si avui us abelleix, podeu escoltar la contalla de les cireretes, ….

Temps era temps hi havia una noieta, bona estudiant i bona minyona…. però només te una dèria….. menjar cireres…

I un dia sa mare l’envia a costura i la noieta s’entreten pel camí  i vinga    abastar cireres de l’arbre…..

Fins que passa un saltamarges i li’n demana unes quantes i la noieta que no, que de cap manera….

I el barjaula, la fa seva i la posa dins del sac….

I així ja la teniu fent d’atracció de fireta, fins que la sort , la fa retrobar amb una seva tieta…

Apali, si voleu escoltar-la cliqueu aquí,

o aquí al dessota.

 Aquí us enllaço l’article que em va demanar Vilaweb i que va ser publicat ahir.

Any 1981. Escola de pràctica jurídica del Col·legi d’advocats de Barcelona. El professor no pot venir, el substitueix un company. I entra a l’aula un noi esprimatxat, portant a l’espatlla allò que en dèiem un ‘senatxo’, i ens fa una classe. Una classe magistral, per vist que era una lliçó de pràctica jurídica. Els alumnes, delerosos d’aprendre pràctica, li ho agraïm. Els altres professors ensenyen teòrica, massa teòrica. Em queda gravada la seva figura i el seu tarannà, planer, bonhomiós, però a l’ensems de conviccions potents.

Passen els anys i un dia, exercint d’advocat a Arenys, em trobo que el jutge que presideix el judici on entro té una figura esprimatxada, afable, bonhomiosa, però ferma en la conducció del plet. Miro si porta un ‘senatxo’, però no: va sense ‘senatxo’.

Ep! Sé qui és: el qui em va fer la millor classe pràctica al Col·legi d’Advocats. Fem el judici i, en acabat, el vaig a saludar i li recordo que, un dia, em va fer una classe. Ell respon que no ha fet mai classes. Li recordo el lloc, el fet, i l’empremta que va deixar-me. Recordant més, em diu que només una vegada va substituir un company seu de despatx. Aquella vegada, la que jo el vaig conèixer i ja em va impressionar!

A Arenys va fer estada —important per a ell, per a nosaltres, els advocats, i per a Arenys—, sempre amatent als arguments dels lletrats, amb un coneixement profund del dret, però també amb un intent de copsar la realitat humana que hi ha al darrere de tot plet. Es va fer notar en les seves accions sempre decidides en favor de la justícia i amatent als justiciables, sobretot els febles. Un jutge diferent. Molt i molt proper, i molt i molt just.

I també vàrem ser companys en les juntes electorals. Ell presidint-les i jo de vocal. I va ser el primer que va presidir una junta electoral en què, facilitat per un professor de l’institut, vàrem estrenar un ‘programet informàtic’ per a comptar la designació dels regidors locals. Em consta que la junta provincial el va felicitar per la innovació.

Aquest jutge, exemple per a tots, molt estimat i recte de criteris, humà fins a fondre’s amb la feina que feia, de vegades em comentava: ‘Ramon, és terrible haver de dictar una sentència. Un paper en blanc al davant i tu havent d’escriure-hi al damunt i sabent que amb la resolució que dictis pots malmetre una vida.’ Terrible, però entranyable, de poder impartir justícia.

I aquest jutge, mirall de passió, saviesa i prudència, avui el deixen per tres anys fora de la seva feina, de la seva carrera, de la seva passió. Tot per ‘un greu pecat’: el pecat de ser conseqüent amb ell mateix, amb la seva feina i amb el seu país. I amb la passió per servir.

El foragiten de la carrera judicial, a la que hi tornarà quan nosaltres siguem nosaltres…

Estimat Santiago (Santi) Vidal Marsal: la teva dignitat no la malmetran; ni aquests ni ningú que ho intenti.

Imatge: Santa Eulàlia amb la creu (en aspa del seu martiri).

Santa Eulàlia , copatrona de Barcelona, encara que els barcelonins han escollit la Mare de Déu de la Mercè com a patrona, però temps ha que la primera patrona fou Santa Eulàlia.

i avui em plau enllaçar-vos un apunt sonor on explico la història de Santa Eulàlia (potser més que història, llegendes). Santa Eulàlia, com Sant Ramon, son sants de dubtosa historicitat, i com tot allò que no te gaire història, l’imaginari popular en crea totes les llegendes que vulgueu.

Si escolteu l’apunt sonor podreu escatir quins varen ser els 13 martiris de Santa Eulàlia (els anys que tenia en el moment de la mort), i quin va ser el darrer turment , posada a la creu en aspa, i quan va fer el darrer sospir, de la boca li va sortir un colom blanc, símbol de la puresa en que va morir.

I també podreu saber el perquè a la catedral hi ha tretze oques blanques….

I si voleu llegir les llegendes de l’Amades (paga la pena), cliqueu aquí i podreu llegir tota la grandesa de les llegendes a l’entorn de Santa Eulàlia.

I si voleu escoltar l’episodi sonor, cliqueu aquí, o al dessota:

Clicant aquí

Sant Galdric, patró des pagesos catalans

I avui  podeu escoltar una contalla d’un pobre pare, vidu, pagès per més senyes, només té un vailet…. I el pobre és molt curt de gambals, i poca cosa. però és clar, també ha de fer per manera que el pobre noiet ha de fer de manera de guanyar-se la vida per ell mateix.

I l’espavila….

O s’espavila sol, que pel cas és el mateix….

i li dóna uns bous perquè els vagi a vendre, i que, de cap manera, es fiï de qui parla massa….. I el noi, el creu , i arriba a casa amb un bon feix de calers  a la butxaca.

I després li dóna dues gerres de mel, amb el mateix encàrrec….

I sí! el noi sap vendre les gerres a bon preu…. i un pobre jutge de pau, amb la nàpia ben masegada ha de fer front al pagament totes dues gerres de mel…..

I si ho voleu escoltar…. cliqueu aquí,

O al dessota…..

Ja fa uns dies vaig penjar la presentació del llibre de l’arenyenc Joan Portals Martí que va fer sobre el seu avi Joan Portals i Presas……  Allà vaig penjar l’audiu, i ara , traficant per internet i gràcies als bons oficis del meu amic Maiol Sanaüja, m’ho ha fet saber.

Si voleu l’apunt que vaig fer al meu bloc cliqueu aquí.

I si voleu veure el video, cliqueu aquí… Del minut 19,45 al minut 36,10.

o també aqui…

Imatge: la sirena i el pastor amb grafia de conte català.

I avui, si voleu, podreu escoltar una contalla del nostre imaginari , que de ben segur tots reconeixereu… Però serà al final, perquè al principi comença en una contalla de la platja de Pals, quan , una nit d’hivern, quan la lluna fa més goig, les estrelles fan pampallugues perquè els enamorats embadaleixin….. les sirenes estan al dessota de les illes formigues o del palau entaforat sota les Illes Medes….

I les sirenes surten aquesta nit , i es desprenen del seu mantell blau , i només amb els tuls que els queden, comencen una dansa espectacular….

Però cap pescador s’hi pot acostar. Saben que si s’acosten, les sirenes desapareixeran i l’espectacle s’haurà acabat….

Però ai las! que s’esdevé un any que és la reina de les sirenes que vol sortir…. Ella sola….. I comença una dansa bellíssima a la sorra de la platja, mentre la lluna juga a empaitar-la i cercar-li els seus racons més bells.

I ai! aquell dia, de l’Empordà havia baixat un pastoret que no en sabia res que no es podia acostar a la platja, que en sentir canturies s’acosta a la platja i allà gaudeix de l’espectacle de la sirene….

Es veuen de lluny, es miren, es mengen…..

I qué voleu?.

Maragall va sentir la contalla i va fer la sardana:

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena;
ell canta al dematí que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: Pastor me fas neguit.
Canta el pastor: Me fas neguit sirena.
Si sabessis el mar com és bonic!
Si veiessis la llum de la carena!
Si hi baixessis series mon marit.
Si hi pugessis ma joia fóra plena.

La sirena se’n feu un xic ençà
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l’amor plantaren la cabanya…
Fou l’Empordà.

Joan Maragall , l’Empordà.

Si  la voleu escoltar, cliqueu aquí, o

al dessota!

I si el dret civil català ens servís per il.luminar aquest atzucac que ens han ficat els corifeus?.

Unes llambregades:

El dret civil català, lluny dels demés drets peninsulars, s’ha fonamentat des de les primigènies “Ordinacions d’en Sanctacília”  i altres ordinacions, com les de Sant Celoni,….en el dret consuetudinari…. primer son els fets…. i sobre els fets, reflexionem, decidim, jutgem, i a partir d’aquestes premisses és va constituint el dret…..

No és primer el dret. El que és primer, es la necessitat de justícia de les persones i les seves accions…. El dret ha de regular els problemes…. el dret no ha de servir per oprimir  la vida… la vida avança…. i si canvia, el dret canvia….

Oi, que avui sembla tot el contrari?.

De primer el dret, la llei, la camisa de força….. i després si ens va bé…. doncs apali, ja l’usarem o el canviarem….

I el dret civil català va anar fent camí… I les herències no ens les enllustraven des de qualsevulla lloc ignot….

Perquè?.

Doncs fàcil: el problema l’havien de resoldre qui més en sabien….

I qui en sabia més…. Doncs no en dubteu, els pagesos que es trobaven a cada moment amb els problemes que els sorgien de gestionar el patrimoni…. I si no ho feien bé, doncs això…. tot a can pistraus.

I va ser així que els pagesos (els vells, els savis, els que es trobaven amb problemes ) anaven a veure els Notaris, (homes amb amor a la terra, amb coneixements i amb ganes de resoldre conflictes )  podien trobar les formules jurídiques  que permetessin anar pujant la masia, el poble, el feu i el país). I així es van inventar la masia…. eix fonamental per a poder tenir un país just (si ho voleu amb el gran sacrifici de les dones). Si us abelleix podeu escoltar una conferencia que vaig fer sobre hereus, pubilles, cabalers i fadristerns…

Però a la masia s’hi quedava l’hereu,…. sí, sí…. però l’hereu havia de fer front a tot el que agombolava la masia: el bestiar de peu rodó, el bestiar petit, les vinyes, els boscos, , l’oncle conco, l’avia muda….. en fi tot i tots … I tot ho havia de recollir a l’herencia….

Dues excepcions:

.- Si algun cabaler  es volia emancipar, demanava la legitima (una legitima curta) a l’hereu i aquest li havia de lliurar i , amb aquesta legítima curta s’havia d’espavilar… I tant que s’espavilava…… O qui us penseu que ens ha muntat els comerços i les industries de les ciutats i els seus encontorns…

 I a la masia s’havien d’arrecerar els fadristerns i les pubilletes….. I d’aqui en sortien els capellans (Mn Cinto, el rector de Vallfogona, ……. i quan marxaven es cuidaven de nodrir-nos la llengua…. )

I de les pubilletes n’eixien les monges…. I qui us penseu que ens guarien els malalts….

I així, si voleu amb molta molta injustícia s’anava bastint el país…..

I tothom tenia el seu lloc , el seu dret…. i en definitiva …. la subsistència..

Només una cosa estava prohibida, : Barallar-se , malparlar-se, esbatussar-se….

S’havia d’anar avançant en sintonia.

Si hi havia (si hi ha ) exabruptes, crits, insults i males cares…… de la mateixa manera que les herències era el coixí que permetia que al seu damunt s’anés congriant el mas, les terres, el treball, el futur, amb els crits, tot anava pel pedregar i la masia…… enrunada……

I sí…. quan es passa a l’exabrupte, al crit, a l’insult es trenca tot aquest castell tan ben girat…..

Si la discussió és d’un propietari amb un llogater, no passa res… no hi amor per entremig, per tant, l’exabrupte no passa d’aixó: un desfogament de l’esperit.

Però, ai las! Si si l’insult és amb els de casa, costa Déu i ajut tornar a lligar això, millor dit, els segles dels segles es recordaran de mal averany propiciat per un mal moment de discussió estèril…

No us sembla que ara estem dins un atzucac que, qui ha de gestionar l’herencia , la masia, el clos, el futur, estan tan enfarfegats que no saben trobar el to , el seny (i la mica de rauxa) que cal, per saber que l’exabrupte s’ha de dirigir a qui ens vol anorrear, qui ens vol foragitar de l’erm, qui ens vol espoliar ,però mai dels mais, contra aquells que , junts, podem enarborar la senyera de la victòria!!

Doncs això…..

Pareu de bescantar-vos…

Escolteu la Masia …. el bestiar petit, el gros, els oncles, les tietes, els concos, els nebodets i nebodetes, els consegres, les sogres…. i fins i tot els estris de treball….. que aquests, quan tocava, ja van cridar i fort…. O no us recordeu de l’11 de setembre i del 9 de Novembre…

Esteu a un pas de fer que la masia s’enruni en ensulsiada plena!!, i llavors no ens servirà per a res….

O potser sí, per pagar l’impost de successions a qui els haurem de lliurar el país que amb tant d’esforç hem fet i ells, només ells, en trauran el profit que de ben segur  ja esperen, veient-vos enfarfegats en una lluita que no condueix enlloc….. (com deuen xalar!!!!!!)

I no en tingueu cap dubte……… els pagesos hi som tots…….. i vosaltres, corifeus, feu de notaris maldestres que no sabeu escoltar el pagès que us ve a demanar ajuda jurídica!!!!

APALI!! Segadors, esmoleu bé l’eina…….

Amén.

Imatge: Abelles a la feina…

Avui una contalla molt antiga … tan antiga , que a voltes surt barrejada en altres contalles més amplies….

Però a mi sempre m’ha abellit molt poder explicar com les abelles veuen que els humans son maldestres i, segons elles, males persones….

I pensen que per arranjar-ho, potser, Nostramo faria que, si els dóna un poder més arrilat que el que tenen , podrien espantar als humans….

I sí… pugen al cel, es presenten davant de Nostramo i li demanen que els faci un fibló que piqui de veritat, que faci mal de veritat. …. i si s’escau…. que matí!

I nostre Senyor que els diu que ja tenen concedida la gràcia…. I sí….

A partir d’aquell moment les abelles, amb la seva picada, fan mal, molt de mal….. però, ai las que un cop feta la picada ….. es moren….

I Nostramo els diu: Justícia sí, però venjança…..

De cap manera….

Apali: si o voleu , escolteu la contalla clicant aquí, o també al dessota.

Contalla…

Imatge: Una aranya, Qualque matinada fresca, trescant pel Montseny…

En fem un conte de Nadal?…. Una aranya, un petit animaló, enfarfegat en  la seva feina, perdut dins l’encavallada d’una petita cabana rústega de Natzaret…. Uns estadants l’ocupen i fan la gatzara necessària per desvetllar-la…

I l’aranya es molesta, però , xafarderota que és, presta atenció als nouvinguts…. una parelleta amb un vailetet acabat de néixer… I ai las!! de cop, s’acosten a la petita estança tot ple de pastorets, i galifardeus que venen a postrar-se davant d’aquests poca pena que el molesten.

I baixa a mirar què fan i…. el ditet de l’infant senyala l’aranya i la  converteix en un estel…. a la recerca del món….. i crida, amb la seva llum…. fins que tres reis, cridats per l’estel-aranya, la segueixen i també es prostren davant de l’infantó….

Nadal en estat pur….

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí o

Al dessota…..