ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest dimecres s’ha inaugurat la legislatura espanyola amb la presència del Monarca espanyol i la no presència de Junts, ERC, Bildu i BNG que li neguen la legitimitat i no li reconeixen cap funció política.

De fet, Felipe VI ha instat Sanchez a protegir la unitat d’Espanya i lloa la Constitució apel·lan la convivència democràtica. La protagonista ha estat la llei d’amnistia que es farà per aquells que el monarca va animar a perseguir el 3 O. Diu que la obligació de les institucions es garantir als més joves una Espanya sólida i unida sense enfrontaments. Els partits abans esmentats en una declaració conjunta diuen que no te cap legitimitat i no li reconeixen cap funció.

De fet els poders de l’Estat son una disbauxa, en aquest cas el judicial amb el Jutge Pablo Llarena dient que l’amnistia va contra la igualtat de una societat democràtica i desactiva la llei per alguns, tota una declaració d’intencions d’un estament que sembla te permís per anar per la seva pròpia via.

Cal dir que el gest propagandistic dels partits esmentats, és simplement això, pura propaganda. Aquests partits participen del sistema i per tant assumeixen tota la seva estructura i lleis, si no hi estan d’acord el més honest seria no presentar-se, ni participar en les institucions espanyoles. Des del moment que ho fan no te cap sentit que posin o treguin legitimitats. Seria una mica com parlar català al Congreso saben que seràs prohibit amb el teu mig minut de gloria davant les camares. Una farsa total.

Pel que fa al Rei, la seva principal preocupació es la unitat d’Espanya i la convivència democràtica, la convivència a la seva mida i sense preguntar a la ciutadania, una unitat per força, no es unitat, és imposició i sona molt més aprop a la Dictadura, que el que entenem per una democràcia, com sempre el monarca del miserable discurs del 3 d’octubre i la seva democràcia a mida prescindint de la ciutadania.

Dins aquest marc mental veiem com un jutge expressa opinions polítiques en aquest cas sobre l’amnistia, una llei que encara no ho és i que evidentment hauria de comportar la seva destitució per trencar la seva imparcialitat i apart critica aquesta futura llei perquè trenca la igualtat de la societat, potser se li hauria de preguntar perquè aquesta no i la del 78 protegint als torturadors i assassins de la Dictadura si que es vàlida. Tota una paranoia d’un Estat podrit.

Sort que es fan dir democrates.

El Jutge García-Castellón ha començat una sèrie de requeriments per tot el planeta buscant incidències de les protestes del Tsunami democràtic a l’Aeroport del Prat, i potser seria hora que algú atures aquesta bogeria absoluta encara que sigui en una democràcia tant deficient com l’espanyola.

Efectivament, demana informació a l’OTAN i també que declari la dona del ciutadà francés mort aquell dia per causes naturals. Busca totes les incidències d’aquell dia per justificar la condemna per terrorisme, incidències en l’espai aeri nacional i internacional per incorporar-les a la causa. Ha sol·licitat a les autoritats franceses la busqueda de la família del ciutadà mort per una aturada cardiaca, diagnosticat com una persona que patia cardiopatia i deixat dit per la seva filla que no vol remoure més el tema. Tot en contra de la resolució d’una jutgessa de l’Hospitalet de Llobregat el 2019 que ja va dir que no era delicte. Per damunt d’això vol un comprovació de la distancia entre les Terminals i l’Hospital de Bellvitge i les incidències comptabilitzades en aquest sentit. Per últim acusa Tsunami de interferir en les eleccions del 10 de novembre 2019, ja que va organitzar actes a la jornada de reflexió, activitats culturals i festives que ara vol amb informes i saber qui els va autoritzar, tot això 4 anys desprès dels fets casualment.

Realment, si no fos que es cert, semblaria una paranoia fantàstica o la obra còmica d’algun comediant. Crec que internacionalment deuen estar en estat de xoc amb les peticions d’aquest jutge. Vol trobar com sigui qualsevol cosa que al Planeta haguès succeit per relacionar-ho amb la protesta del Tsunami a El Prat aquell dia, crec que es dret de manifestació i en qualsevol Estat democràtic seria normal i protegit, però esclar, parlem d’Espanya. Tots sabem que això es simplement un altra farsa, i el més trist i miserable es implicar la família del ciutadà mort aquell dia i per culpa d’un ultra irresponsable com aquest tornar a reviure uns fets dolorosos per ells i sense cap problema criminal.

La gent es mereix un respecte i més en aquestes circumstàncies, de fet en un Estat normal aquest jutge ja no seria en el seu lloc, ja que es un perill per qualsevol societat democràtica. Ara ja no fa riure, és preocupant que aquesta gent tingui el poder de la vida de la gent i la indefensió sigui el resultat.

Deu ser la bogeria de la justícia plena.

Les clavegueres de l’Estat no s’aturen i ja sabem que el Govern de Pedro Sanchez va pagar amb fons reservats una confident de l’Operació Catalunya, concretament Victoria Alvarez fins a finals del 2018.

Aquella idea que amb la sortida dels Populars amb Mariano Rajoy al capdavant havia acabat la guerra bruta contra l’independentisme queda desmuntada i amb un protagonista com el Ministre Marlaska al capdavant. Alvarez passava informació sobre la familia Pujol i l’entorn convergent a la polícia patriotica espanyola amb uns sous nets de 2500 euros mensuals. Altrament altres confidents infiltrats rebien diners pel seu treball brut, diners totalment opacs ja que provenien dels fons reservats de l’Estat. El silenci ha estat la resposta del Ministeri, encara que ens diuen que els fons reservats es una materia confidencial, i que Marlaska un cop va arribar al Ministeri va encarregar una revisió completa de l’us dels mateixos i es va descobrir aquests pagaments que tanmateix van trigar sis mesos a ser aturats.

Aquestes son les clavegueres d’un Estat podrit i on PP i PSOE en son còmplices, no hi ha bons ni dolents, son al mateix bàndol de la corrupció espanyola i de les estructures d’origen franquista que no han canviat amb el temps. Marlaska tot hi el seu passat fons amb les tortures segueix al capdavant en el nou Govern i ara afegim l’us d’aquest diner públic per aquestes pràctiques mafioses i brutes de lluita contra l’independentisme. De fet la coartada de ser un tema confidencial no pot significar total opacitat quan parlem de diner públic que hauria de ser transparent al màxim com passa en les democràcies exemplars. Dir que es va aturar en una auditoria quan va estar 6 mesos més cobrant del Govern es una excusa que evidentment no es pot creure ningú.

Descobriments com aquest son bons per despertar aquella gent que encara defensa la idea del poli bo i el poli dolent i que defensa el PSOE per no fer entrar els Populars i VOX al Govern com si hagués diferències en el fonamental, no parlem de les formes que simplement son formes i res més. La impunitat que els representants de la societat fan servir per jugar amb els recursos de tots, no es gestió, és abús de poder i això quan es tracta de Catalunya encara és més greu i el tot s’hi val s’imposa amb unes estructures fetes a mida per aquesta disbauxa pel broc gros.

Aquests son els que els nostres partits han atorgat la confiança, que ho tinguin clar.

Ahir els Mossos d’Esquadra van fer balanç en aquest any sobre els casos i denúncies de violència masclista, i la veritat es que les dades son preocupants per poder dir que aquesta societat te una malaltia.

Les denúncies han augmentat un 10 %, amb 6056 homes detinguts, un 13,2% més que l’any passat. De fet s’han instruït 14187 denúncies. Tal com diu el cos policial no significa que hi hagi un augment ja que amb les campanyes de conscienciació hi ha més denúncies que abans. La dada més trista son les 14 dones assassinades enguany de les quals no hi havia cap denúncia per violència masclista. Si ho dividim diuen que prop d’un 40% son violència a la llar, un 23% trencament de la condemna i violència física habitual un 14%. Per últim les franges d’edat amb més víctimes van dels 21 als 50 anys amb un 70% de les víctimes.

Una autèntica xacra per la societat que vivim, hereva d’un passat fosc i d’una educació deficient en molt bona part. De fet el respecte a les persones amb tota la seva amplitud de paraula seria suficient per erradicar aquesta bogeria macabra on ens trobem. Sempre podriem trobar gent malalta que com en qualsevol crim exerciria aquesta actitud, però en general el respecte cap a les persones sigui qui sigui seria suficient. Per la part de la generació hereva del franquisme veiem interioritzat en molts casos que l’home i la dona estan a un diferent nivell amb el primer per damunt del segon i amb dret a maltractar psicològicament i en els pitjors dels casos físicament a la víctima amb normalitat, i aquest seria un problema. Segurament encara més greu son la generació jove influenciats en part pels pares amb aquests problemes de percepció i per altra banda pel seu consum tecnològic o audiovisual, per exemples les pel·licules porno on la submissió de la dona cap a l’home es presentada sempre com una normalitat i que molts traslladen a la vida normal.

Per altra banda, la por en molts casos de la víctima a la denúncia per les repressalies i per certs conceptes posats a foc amb les seves mentalitats, en part per la religió i en par per la costum que els obliga a suportar tot com si això fos normal i no tinguessin vida pròpia.

En darrer terme l’ultradreta que no condemna aquests casos dient que n’hi ha dels dos tipus de violència, quan saben perfectament que tota es condemnable però l’inmensa majoria es de l’home cap a la dona, i per altra banda d’aquest feminisme mal entés que ha aprofitat en alguns casos aquesta situació per venjança cap a l’altre part.

Una xacra de la societat.

Un espectacle lamentable a la Cambra Europea intentant fiscalitzar la llei d’amnistia i amb els arguments de quatre ultres espanyols que van portar el caos dins la seva frontera al cor d’Europa per vergonya aliena.

Es van escoltar coses com precs als diputats socialistes que havien defensat l’Estat de dret a Polònia i Hongria que ara també ho fessin. De fet Iratxe Garcia la portaveur eurodiputada socialista que fins fa quatre dies anomenava al President Puigdemont profug de la justícia ara en virtut del pacte d’investidura i a contracor va callar. Mentrestant escoltavem com uns quants ultres traslladaven la seva paranoia anticatalana al Parlament europeu els portava a dir el nom del porc al pacte espanyol, més enllà de la llei d’amnistia que per cert tant sols ha estat registrada a la cambra espanyola i no debatuda encara. Populars, Ciudadanos i VOX van deixar anar la seva bilis contra els exiliats catalans amb els que han intentat des del minut zero silenciar i calumniar de mil i una formes. Comparacions amb Stalin, paraules com terrorisme o fugat de la justícia eren les més educades que es podien escoltar i sobretot “colpistes” i trencament de l’Estat de dret.

Una bona intervenció ha estat la eurodiputada irlandesa Clare Daly que ha criticat durament fer aquest debat, dient que patètic li semblarà a la gent i quina imatge estaven donant parlant sobre una llei interna amb el trasfons de l’odi anticatalà d’aquests ultres espanyols. Deixant clar que l’autodeterminació i la fi de la persecució política son demandes democràtiques bàsiques garantides per la carta de Drets fonamentals de la UE.

Una vertadera vergonya que les institucions europees també siguin utilitzades per aquests ultres per uns afers interns i que provenen d’un Estat sense cap respecte a drets fonamentals teoricament protegits per la Unió Europea i un sistema corrupte que utilitza la nul·la separació de poders pels seus fins amb una dèbil evolució posterior a la Dictadura i una defensa per damunt de tot del “Una grande y libre” actualitzada però que permet el nul respecte als drets com deia i que curiosament es acceptada al grup de socis de la Unió Europea anant en sentit contrari als documents signats per la seva incorporació a la mateixa com la mateixa carta de drets fonamentals que esmentava la eurodiputada irlandesa.

Es la decadència de la Unió Europea.

Les acusacions per terrorisme sobre el President Puigdemont i Marta Rovira entre d’altres pel Tsunami son una prova més que els acords amb Espanya sempre son paper mullat si a l’altre costat hi ha una part catalana. Com diu José Antich es un lawfare de manual i un avís del camí que prendran qualsevol concessió a l’independentisme. Un Estat sense separació de poders te aquestes coses i ningú podrà dir que no ho sabien els nostres partits, quan ells mateixos ho han denunciat.

El cas Tsunami, un ‘lawfare’ de manual, ja és camí del Suprem

José Antich

Primera lliçó: quan es tracta de l’independentisme i el seu trànsit per la justícia espanyola, situar-se sempre en la pitjor de les hipòtesis estalvia molt de temps. Per als càndids, que encara n’hi ha, aquest dimarts s’ha revelat el que era més que evident: el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García Castellón ha traspassat al Tribunal Suprem la investigació per delicte de terrorisme de la causa de Tsunami Democràtic, que inclou, entre d’altres, el president a l’exili, Carles Puigdemont, i la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira. No són els únics, però és la manera com la justícia expressa l’oposició a l’acord d’investidura de Pedro Sánchez amb l’independentisme català.

Segona lliçó: l’objectiu final de la justícia espanyola no és cap altre que deixar en paper mullat el que acabin decidint les Corts Generals sobre l’amnistia. Ells, com a garants imaginaris de la Constitució i vigilants de l’estat de dret que Sánchez ha posat en risc. Amb el cas Tsunami al Suprem, és fàcil que s’iniciï el camí judicial a Europa una vegada el jutge del tribunal, amb el suport dels fiscals (vells coneguts de l’independentisme, els del judici del procés) elevi el cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). No comptarien, en principi, amb el suport de l’Advocacia de l’Estat, però no sembla exagerat concloure que els fiscals de Sala del Suprem se sentirien interpel·lats a restablir el presumpte ordre constitucional en perill.

Tercera lliçó: la frase de José María Aznar animant cadascú a fer el que pugui, té múltiples crides i el seu efecte avança com un rellotge suís. No hi ha dia que algun estament o sector de la societat no es consideri interpel·lat. L’informe d’aquest dimarts assenyala que el TSJC ha fixat per a l’abril el judici a Jové, Salvadó i Garriga per l’organització de l’1-O i que el Suprem ha rebolcat el fiscal general de l’Estat per la promoció a fiscal de Sala de Dolores Delgado. En aquest pronunciament contra la llei d’amnistia, a més, hi ha la utilització del Senat, controlat pel PP amb majoria absoluta, com a ariet contra la llei: bloqueig legislatiu i altaveu a Europa, aconseguint així el màxim retard i un altaveu prou important que ajudi a la campanya que ja ha posat en marxa la formació d’Alberto Núñez Feijóo al parlament d’Estrasburg. De fet, aquest dimecres al migdia arribarà el debat al plenari de l’Europarlament i ho farà després d’una forta picabaralla entre els grups popular i socialista.

Quarta lliçó i última: que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc. Hi ha en marxa un procés, gens dissimulat, de desestabilització de Pedro Sánchez i per escurçar el màxim possible la legislatura. El PSOE farà el que hagi de fer, perquè, sens dubte, ho haurà de fer. Té prou poder i un entramat d’interessos per evitar quedar tocat i enfonsat. La capacitat de supervivència de Pedro Sánchez s’ha comprovat àmpliament aquests mesos, en què ha preferit un acord que semblava impossible que fer un pas enrere. Aquest instint assassí no el té l’independentisme català, capaç, en part, de ser seduït per qualsevol cant de sirena i de posar-se abans en el problema de l’altre que d’anar de cara a barraca. Anar al gra.

Ahir el President Aragonès cridava a Junts i la CUP per unir-se a la Taula de diàleg per demanar el referèndum i la recaptació integra dels impostos, cosa que varia el seu relat que ha fet fins ara, però que ja ha estat desmentit des de Junts. Segueix aquest miratge sense fre i aquesta burla constant sense aturador.

Efectivament, parlar de la Taula a aquestes alçades fa riure per no plorar, una Taula venuda com el gran trumfo de l’independentisme que s’ha reunit 3 cops en 4 anys i sense cap resposta que n’hagi sortit, i nomes una cosa clara que no es parlaria d’autodeterminació. Es una broma macabra morta i enterrada i voler ara arrossegar des d’Esquerra a la resta de partis per no morir sols em sembla ja un gra massa.

De fet les intencions del Govern al qual donen suport a Espanya tots plegats com hem vist ha mantingut els dos ministres de la repressió, Marlaska i Robles tot una declaració d’intencions que no pot passar per alt i uns passats foscos i que ens apropen massa al Règim del 78. Per altra banda avui veiem com Raquel Sanchez la ministra de Transports, mobilitat i agenda urbana sortint, ens deixa un panorama dessolador on en els darrers 2 exercicis ha deixat d’invertir a Catalunya prop de 2500 milions d’euros, una xifra astronomica que es el resultat de la pressupostada i no executada, sense entrar en que si serien les xifres que Catalunya hauria de rebre pel seu pes de població o PIB. Ha seguit la tendència de ser el territori on menys s’inverteix en execució. De fet es calcula que entre 2013 i 2020 l’execució era d’un 67% i els darrers anys coincidint amb Sanchez han estat més baixos encara, tot un presagi.

Amb aquests fets avaluables i comprovables, el President ens diu que en una Taula que mai ha existit realment pretenen demanar recaptar tots els impostos, una reclamació ja ancestral i que saben mai serà una realitat, ni tant sols motiu de discussió. El mateix en podriem dir del Referèndum, un altra broma sense solta ni volta per passar el temps i amagar que la unilateralitat es l’únic camí que ens pot portar a la independència.

Per tant unes respostes tristes del President, sense cap ambició, validant aquesta farsa i convidant a tothom a pujar en aquest carro i aquesta competició de vendre concessions falses a preu d’or i anuncien que esgotarien la legislatura pel 2025 amb un Govern amb 30 diputats de 135, una posició dèbil en qualsevol democràcia, però es veu que no a Catalunya.

Es la crida per la Taula.

La victòria de Milei a Argèntina no fa més que expandir la llista de candidats populistes a la dreta que el món ha anat descobrint i que en un principi va ridiculitzar i que finalment ha vist amb sorpresa com es convertien en realitat.

Milei un admirador de Trump i de Bolsonaro ha arrasat en la segona volta de les eleccions argentines, sobretot amb el suport de l’electorat jove. Tota la dreta li va donar el seu suport quan el va veure com a únic candidat amb possibilitats. De fet ha moderat el seu discurs però segueix protagonitzant coses tant prometedores com que el seu gos és el seu assessori que afirma comunicar-se amb ell per un mèdium, com veiem promet. Apart ha tret els clàssics de negar el canvi climàtic o il·legalitzar l’avortament, fins hi tot crear un mercat per a la venda d’organs com estrelles del seu discurs. En el seu primer discurs ja ha dit que s’ha acabat els privilegis per uns pocs pronosticant que tornaran a ser una potencia mundial.

Com podem veure la història es va repetint, aquests personatges esperpèntics en un món normal segurament mai haguessin arribat a presidir un Estat, però el món un cop es consolida la sorpresa es posa les mans al cap sobre les seves victòries, però realment no incideix amb la vertadera causa que va molt més enllà dels mèrits d’aquests personatges. De fet Europa per exemple hem vist com l’esquerra o social democràcia ha anat perdent poder progressivament a gran velocitat i referma aquesta causa. El comportament d’aquests Governs en molts llocs crean una nova casta tancada amb els seus privilegis i fugint del que s’esperava d’ells te un límit. El nom no fa la cosa i nomes amb el nom no equival a unes determinades polítiques que se suposava protegirien als febles davant la classe poderosa, quan realment no ha estat així, veient com aprovaven o conservaven lleis totalment en sentit contrari a ampliar drets i llibertats a la ciutadania i caien en la corrupció del sistema.

Espanya en seria un exemple, el manteniment de la llei mordassa, el suport i tractament del 155 davant les decisions i drets de la ciutadania, creació de grups terroristes (GAL) per lluitar contra el terrorisme, la protecció al franquisme i un llarg etcetera de lleis que en res son el que se suposava havien de ser.

Davant aquest desgavell i desempara la societat desenganyada s’aferra a veus tant populistes com aquestes que molts cops diuen el que es vol escoltar i sense veure sortida possible son una taula de salvació encara que sigui falsa davant un sistema que ho te tot molt ben controlat.

El populisme al poder.

Un cop superat el tràmit de la investidura Pedro Sanchez ja pot formar Govern i sense cap alternativa es posarà a prova l’exigència dels seus socis que necessitarà en tot moment.

Ja no valen les taulas de diàleg de fireta com la que Esquerra va presentar aquests darrers anys, ara la Taula ha de ser seriosa i amb el verificador internacional, i sobretot per posar el conflicte polític damunt la Taula sense dilacions. Crec ha de quedar clar qui posa les condicions i que d’altra banda el suport serà retirat.

Una acceptació de l’1 d’octubre per part de tots es evidentment molt difícil però l’alternativa ha de ser un referèndum acordat a l’escocesa. Els nostres partits i les seves posicions miserables han portat a la seva total pèrdua de credibilitat. De fet la ciutadania que no s’ho empassa tota ja ha retirat el seu suport i les dues eleccions anteriors son un exemple, ara tocarà la Generalitat i segons el CEO les 3 formacions ja no sumen i la prova del cotó que abans explicava els ha de convertir cada cop més irrellevants. Una societat madura no pot ser sectaria, i el pensament crític ha de ser el primer de tot.

La nova realitat ha de ser un fet, Sanchez ja vam veure com rebaixava el to al discurs de investidura i la societat crec no perdonaria una nova submissió com fins ara i un autonomisme de saló que ha aconseguit desmobilitzar la gent i comprar el relat espanyol sobre la fi del Procés. Aquest nomes va acabar precisament per culpa dels nostres partits que no van complir la seva part del pacte. Cal unitat com sempre i veure que un possible retorn del President Puigdemont ja no serà com a presiden legítim ja que es va presentar a les eleccions organitzades per l’Estat, però si pot ser una punta de llança per culminar el que no vam fer.

Cap confiança amb Sanchez, però ara toca jugar les cartes i deixar a un costat baralles miserables entre els nostres partits.

Comença la realitat.

Ahir es va confirmar la vergonya dels acords dels nostres partits i la seriositat de Sanchez amb els mateixos. La manera de presentar l’ammistia ho certifica, i podem afegir el nyap amb el Català a la Unió Europea i la desgana espanyola per avançar en el tema.

Efectivament, el discurs del futur President espanyol es va dedicar a donar anuncis socials, amb inconcrecions que vol dir que ja es veurà que en queda dels mateixos i fins a l’hora i quart de discurs no va parlar de l’amnistia, va defensar una Espanya unida i com mantenir-la, rebutjant la imposició i lloant la via del diàleg, de l’entesa i del perdó i fins hi tot ha mencionat Espriu amb la paraula “diàleg” i diu que Catalunya està llesta pel retrobament total, compara l’indult dels presos de Terra Lliure amb l’amnistia actual. Això podem afegir els cinc minuts que la cambra europea ha dedicat a l’oficialitat del català amb un document entregat tard i sense traducció per part espanyola que no ha resol res.

Per si algú tenia algun dubte, Sanchez i el seu Govern consideren una molestia el tema amnistia que ja veurem com acaba i ho compara amb indults a persones condemnades per terrorisme. De fet per una banda i per distanciar-se dels Populars rebutja la imposició i per l’altra amb la paraula màgica de diàleg, per cert buida de contingut ens diu que Catalunya ja te el privilegi de tornar a formar part de totes totes d’una Espanya que es tant benevolent que perdonarà les ofenses i relliscades que ha fet Catalunya, com un pare que renya a un nen petit. Una manera de solventar el tema que ha provocat que la representant de Junts hagi estat dura en el seu torn i fins hi tot ha corregut el rumor que el seu si estava en perill, res més lluny de la realitat, a aquestes alçades el teatre de la víctima o de l’enfadat ja no es de rebut, ja que els fets son inexistents.

La vergonya dels acords i la presa de pel constant ha quedat manifesta des del minut 1, i el més greu es la col·laboració cega dels nostres partits que els costarà molt de justificar aquest si gratuit per una persona que ens ha perdonat per exercir la democràcia. El desori es tant gran que Rufian per Esquerra ha fet la seva intervenció en castellà quan era tant important que es pogues utilitzar el català a la cambra.

Com deia aquell la societat recorda l’1 O i ni oblit ni perdó.

Miriam Nogueras ens diu que Sanchez ha de desmentir els que diem que la seva paraula no val. Segurament és així, però els precedents son el que son i no donen massa confiança que això canvii, es sentit comú. El gran guanyador de moment d’aquesta tensió es el mateix Sanchez que avui tornarà a ser President espanyol i intentarà mantenir els ultres de l’extrema dreta i la judicatura a ratlla des de la seva posició. Els partits independentistes els traeix el seu passat i evidentment bona part de la ciutadania ja no els considera de fiar. Com explica molt bé Bernat Dedéu les costures estan en tensió.

Les costures en tensió

Bernat Dedéu

Cal reconèixer a Junts i el PSOE el mèrit innegable d’haver amagat el text definitiu de l’amnistia fins a l’últim minut. Pel que fa als convergents, és normal que volguessin fugir d’un pacte que renuncia al referèndum d’autodeterminació i s’inscriu al marc del constitucionalisme espanyol. Però qui ha estat més hàbil en el silenci administratiu és el PSOE, que volia tenir garantida la investidura i, per tant, gestionar des del govern una guerra oberta de Pedro Sánchez amb la judicatura, que ja no es podrà mantenir més d’un minut a l’armari. Aquesta batalla no és nova —de fet, es remunta fins i tot abans dels indults, amb els primers contactes entre el PSOE i Esquerra a Lledoners—, i resulta absolutament lògica d’ençà del moment en què la dreta va entregar la gestió política del procés als jutges, i ara el líder absolut del PSOE els esmena totalment la lletra en nom de la concòrdia a Catalunya.

Durant la presentació pública de l’amnistia, el ministre Félix Bolaños (etern parallamps de Sánchez, fins que se’n busqui un altre) no va parar d’emular José Luis Rodríguez Zapatero quan es vantava d’haver aprovat un “Estatut constitucional” per als catalans. Aquí el problema va més enllà de si els jutges polititzats del TC aproven la llei o no (Sánchez ja hi ha col·locat prou amiguets), perquè l’important del cas serà que qualsevol òrgan judicial, començant pel Suprem, podrà plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat quan hagi d’aplicar l’amnistia a cadascun dels processos en marxa. Com va dir la ministra —i eminent magistrada— Margarita Robles (quan el PSOE afirmava que no aprovaria una amnistia ni de conya), el mateix indult general del 77 ja va palesar que l’aplicació de la legalitat sempre ha de tenir l’aquiescència d’un jutge com a últim valedor.

Sánchez està forçant al màxim el fet d’incrementar el poder de l’Executiu sobre els magistrats perquè creu que així se’ls veuran molt més les costures
La cosa té certa gràcia, perquè Sánchez té uns quants ministres que són jutges i tots estan calladets com putes, demostrant que això d’ésser magistrat té certa gràcia, però que la trona política mola més. En el fons, Sánchez ha tirat pel dret en la seva lluita oberta contra els jutges, perquè creu que podrà dominar aquest temps mort entre la seva investidura i l’afront judicial. Opina així per diversos motius; primer, perquè alguns magistrats ja fa temps que emeten comunicats de naturalesa política que sobrepassen amb escreix les seves funcions, i després, també, perquè sap que els representants de les togues més carques es desgastaran sols si el seu mirall polític de representació són manifestacions de tuf altament franquista. Per dir-ho ras i curt, Sánchez està forçant al màxim el fet d’incrementar el poder de l’Executiu sobre els magistrats perquè creu que així se’ls veuran molt més les costures.

Dit en l’idioma processista, el president espanyol s’està fent amo i senyor d’allò que els cursis acostumaven a anomenar “el mentrestant”. Si el debat de l’amnistia dura uns anys, la tensió al carrer continua i els jutges cada vegada mostren amb més gallardia la seva voluntat de fer política, Sánchez s’assegurarà que els seus socis (i més en concret, els independentistes) li acabin votant qualsevol llei sota l’amenaça d’una dreta cada vegada més trumpista. L’aposta de Sánchez és arriscada, perquè de la mateixa manera que la tensió institucional pot obrir en canal la judicatura, el mateix procés pot acabar amb l’Executiu. A banda de controlar les mòmies i els barons del seu partit, el presidente haurà d’explicar com ha passat de celebrar que Puigdemont perdés la immunitat a permetre que el Molt Honorable es passegi per Catalunya, qui sap si amb ganes de presentar-se de nou a eleccions.

Les mentides dels partits processistes són importants de cara a avaluar l’amnistia i tot allò que ens ha passat després de l’1-O, però el cinisme dels polítics espanyols també ha de guipar-se com un factor de desestabilització que —d’aquí a molt de temps— pot acabar ajudant l’independentisme. Pedro Sánchez creu que podrà sobreviure a les costures en tensió perquè, diguin el que diguin alguns estats membres, l’amnistia té el suport d’Europa. Però aquesta és la jugada política més bèstia de la seva vida (sempre ha sobreviscut, cal dir-ho tot). Feijóo és un home a qui queda ben poc recorregut, perquè demanar moderació davant d’un públic mig fatxa no és una cosa que tampoc entusiasmi gaire els votants. I amb tot, en aquest mentrestant d’incerta durada, a Catalunya continuem buscant alguna cosa semblant a un líder polític mig decent i, si pot ser, que no ens aixequi la camisa.

Però recordeu la clau de tot plegat: al final, qui aplicarà l’amnistia seran els jutges. I no els veig amb gaires ganes de reconciliar-se amb els independentistes.

La Llei d’Ammistia ja ha entrat a registre amb la signatura en solitari del PSOE, i fent un cop d’ull amb la sensació que evidentment afavorirà a gent repressaliada i perseguida, però que fonamentalment netejarà l’imatge d’Espanya i el pitjor a l’estil de l’Ammistia amb el franquisme, no fa diferències entre l’agressor i l’agredit i això per segon cop comença a ser un segell d’identitat d’aquesta Espanya i de la mediocritat dels nostres partits.

Segons el Ministre Bolaños la llei es per curar ferides i beneficiarà 309 independentistes i 73 policies, tot un esperpent que fa pudor. Realment el relat independentista queda soterrat pel blindatge a la constitucionalitat del text i queda silenciat els excessos de l’Estat amb Catalunya, crec la que hauria de ser la causa principal de la llei. El culpable en aquest cas no ho reconeix amb tota la seva rotunditat i això sembla una broma o anècdota en el temps. De fet el primer text proposat per Sumar parlava de que amb el 155 ja n’hi hauria hagut prou i que la llei als independentistes havia estat diferent a la resta de ciutadans, això evidentment no hi figura, nomes una tensió dels fets que cal resoldre. Es podran ammistiar la majoria, encara que la causa del Tsunami i d’alguns CDR es massa interpretable. El Lawfare que semblava la causa de la negociació entre Junts i els socialistes no hi es present, i es confia afegir desprès, una confiança bastant sorprenent la veritat.

La llei també servirà per ammistiar forces policials que es posen al mateix nivell que els agredits, tot un disbarat. Alhora neteja una imatge espanyola falsament ja que no mostra cap penediment pel fet. Cal dir que els diners espoliats pels Tribunals espanyols arbitrariament a l’independentisme no es preveu siguin retornats com seria el normal i es converteix en un nou disbarat de la llei que els nostres partits han acceptat. De fet molts d’aquests diners van ser aportats per la solidaritat de la societat catalana i ara quedarà validat el robatori.

Aquests exemples demostren les mancances d’una llei amb molts forats negres en el seu redactat i que encara està per veure si no seran modificats per l’activitat judicial que generaran. Per mi independentment dels greuges descrits el que em crida més l’atenció es equiparar repressors i repressaliats sense manies i unes explicacions base que son una broma de mal gust ja que sembla una anècdota sense importància sense descriure cap fet real.

Aquesta llei és la que ha entrat a registre i que segur ens vendran com la vuitena meravella aconseguida per l’independentisme.

Ho hem tornat a veure aquest diumenge a les diferents manifestacions dels de la bandera espanyola amb el pollastre, sembla mentida on pot arribar l’odi i la denigració humana veient aquests zoombies que conviuen entre nosaltres.

Els partits més a la vora del franquisme segueixen la seva croada, ara els Populars diuen arribaran a demanar un debat a l’Eurocambra sobre la llei d’ammistia, diuen que hi ha el risc de violar la separació de poders i diuen que Sanchez no es pot sacrificar per obtenir una majoria de Govern. La coneguda ultra Dolors Montserrat ja parla de la llei com un desafiament independentista i que vol violar la independència judicial, i portar a la fi de l’Estat de dret i la igualtat de la ciutadania espanyola.

Tot es tant esperpèntic que fa molta pudor, estan parlant d’una llei que de fet no han vist i ningú coneix encara, per tant quina es la base que utilitzen per totes aquestes afirmacions i manifestacions. El sentit comú diria esperar a la seva presentació, veure i estudiar el contingut i posteriorment expressar l’opinió. El que fa riure per no plorar es enviar aquests quatre personatges sense cervell amb les seves banderetes a fer el ridícul pels carrers protestant per una cosa que desconeixen. Pel que fa als pactes, tots son legítims en una democràcia, i al final han de passar per la cambra que dictarà sentència en forma de majories i minories. Posteriorment cada llei o proposició presentada es pot impugnar davant la justícia si es creu que no es del tot dins la legalitat vigent i si la justícia ho veu així serà retirada. No veig on veuen el problema. Ens diuen que es pot violar la separació de poders quan aquesta com hem vist durant el procès català no ha existit mai a Espanya, i ens parlar de violar la igualtat entre espanyols, una igualtat que mai practiquen amb Catalunya.

De fet demanen allò que mai han fet abans, la seva igualtat i la seva llei, es seguir tractant Catalunya amb el seu espoli econòmic i els seus atacs a la seva identitat constants des de fa 300 anys, i aquesta igualtat arriba un dia que lògicament ha de trencar-se, suposo que saben que l’origen del procès es la sentència de l’Estatut, però esclar això mai ho explicaran i seguiran defensant aquesta farsa democràtica anomenada Espanya i on els partits catalans no s’han atrevit a marxar encara que tinguessin la validació ciutadana.

Es el franquisme sense treva.

Els nostres dos partits principals, desprès de la reculada al darrer moment abans de validar la independència via resultat del referèndum, han maldat per fer oblidar el 2017 i acomodar-se amb entusiasme en el mantra autonòmic.

No van fer el que deien que farien, les famoses estructures d’Estat, van convocar un referèndum on la població tots sabem el que va donar davant de la barbàrie i que ja sabien que si el resultat era positiu no l’aplicarien i posteriorment van caure de quatre potes al parany espanyol amb la famosa declaració que va durar 8 segons i en una segona impulsada per la pressió ciutadana, simplement van fugir uns a l’exili i altres es van entregar acceptant el 155, la seva destitució i un camí de 6 anys de total submissió autonòmica amb una lluita entre els dos partits per les petites quotes de poder autonòmic i un desmantellament de la Generalitat sense fre.

Ara arribem al moment en que l’aritmètica a Madrid ha estat capritxosa i ha permés que els vots d’Esquerra i Junts fossin imprescindibles per la investidura de Sanchez. Per una part Esquerra que ha viscut de la fantasia d’una Taula de diàleg que pràcticament no ha existit i no ha servit de res, i que ha regalat els seus vots a canvi de res. El seu acord amb un traspàs de rodalies fals i una condonació de deute del FLA dels nostres propis diners ha estat la culminació a la seva deriva i submissió absoluta. Quedava per veure com responia l’exili, Junts amb el President Puigdemont que havia guanyat moltes batalles judicials per posar en evidència l’Estat. Finalment l’acord signat contradient la seva afirmació que ell mai pactaria amb Espanya es una nova presa de pel, una declaració d’intencions sense cap concreció ni garantia de compliment, amb unes taules negociadores a l’estil de la Taula de diàleg i sense cap força, un verificador que ningú sap qui es i per un altre costat una llei d’amnistia que no se sap quin abast tindrà i si no serà tombada per les revoltades instàncies judicials quedant en res o amb nous judicis que poden apareixer, alhora netejaran l’imatge d’Espanya i no es podrà acudir als Tribunals internacionals, deixant bona part de la feina de l’exili aquests anys en res, tot un sense sentit.

La culminació d’un engany a un poble que va creure en els seus representants per assolir la independència i que ha vist com no en tenien cap intenció i han aconseguit desmobilitzar un poble fart de promeses incomplertes i falsos discursos.

Vol ser un enterrament del procés.

El tema amnistia ha despertat de nou el feixisme sense vergonya a Espanya i podem comprovar com les institucions segueixen “atadas y bien atadas” com deia aquell i senzillamen ho miren amb normalitat el que en un Estat democràtic no seria gens normal

Sabem per exemple que un regidor de VOX a Lleida fa un tuit en referència a Cuixart i Sanchez ” En un altre país, haurien estat abatuts, amb Pedro Sanchez n’han sortit airosos… però pagaran”. Això ho acompanya de la foto dels dos activistes pujats dalt del cotxe de la Guardia Civil el 20 de setembre del 2017. El delicte d’odi sembla clar però evidentment ni la Justícia intervindrà, ni la llei deixarà aquest gran democrata sense lloc com a representant de ningú.

Per altra banda a Hospitalet implanten senyals bilingües per la denúncia de l’entitat feixista Convivència Cívica. Ja son vuit les subtituides i que abans nomes eren en català, l’argument de l’Ajuntament ha estat no esperar la sentència del jutjat i evitar que moltes més facin el mateix camí. De fet però, el seu objectiu es fer el mateix a tot Catalunya. El denunciant diu que son petites batalles que si fem tots ens faran guanyar la guerra i ho considera una defensa dels drets lingüístics trepitjats pel règim totalitari dels separatistes de Catalunya.

Son nomes dos exemples de la realitat espanyola que vivim i com els ultres van al seu aire atacan amb tot un Estat darrera que els protegeix Catalunya i com es habitual la seva llengua, una croada que ja bé de molt enrere. El regidor de VOX a Lleida en qualsevol Estat i amb aquesta piulada d’odi irracional i amenaces evidentment hauria de dimitir o seria cesat ja que una democràcia vertadera no pot ser representada per aquests personatges però aixì com el delicte d’odi ha estat aplicat a independentistes en aquest cas segur que serà tractat o ignorat molt diferent.

Pel que fa a les senyals, forma part d’aqueta obsessió malaltissa per eliminar el català i de totes les formes se l’intenti afeblir i buscar problemes allà on no n’hi ha, com son les senyals de trànsit on la majoria de vegades els canvis entre un idioma i l’altre son gairebé inexistents. Aquesta es la protecció del català que la Generalitat té, o sigui cap i sempre a la voluntat d’aquests inadaptats que tenen molt clar que el castellà ha de ser la llengua primera i única.

Un feixisme amb barra lliure.