ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL CATALÀ NECESSITA UN ESTAT

Aquest episodi del BOE amb els noms de les comarques i la seva traducció matussera al castellà, denota que no es una errada, com diu José Antich aquestes errades sempre van en la mateixa direcció i la història avala aquest fet i aquest objectiu d’un Estat monolingue com Espanya.

De fet, i com sempre he dit, des de 1714 i la derrota davant les tropes borbòniques, la primera llei va ser el Decret de Nova Planta que prohibia el català i així fins el dia d’avui. Un Estat sense cap pluralitat i amb tant poca cultura democràtica com Espanya sap que per destruir qualsevol identitat que no sigui la imposada des de la Meseta, la llengua es un factor clau i diferencial, per tant el català porta 300 anys suportant atacs un rere l’altre i podriem posar mil exemples i actuacions totes en la mateixa direcció. En el nostre cas, insistir més en aquest tema fent veure que hi ha sensibilitats diferents a Madrid segons amb qui es parla es cinisme i mentida.

El català mai tindrà la seva supervivència assegurada sense un Estat que el tingui com unica llengua oficial, que no vol dir menyspreu a ningú, es anar a favor de, per cert una cosa a recordar als nostres partits acomodats i la seva intenció de també fer oficial el castellà per esgarrapar un grapat de vots.

Tot plegat, molt trist. Una llengua depén dels seus parlants, però també de la protecció que li ofereixi un Estat, i encara més una llengua petita com la nostra en població.

Quan els errors sempre van en la mateixa direcció

José Antich

La publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) dels topònims de les comarques catalanes traduïts al castellà de manera ridícula i amb invencions injustificables no és pas un error qualsevol que es pugui solucionar amb unes rialles i amb una disculpa del funcionari de torn. És un menyspreu al català i la confirmació que això de les llengües cooficials no és més que un eslògan per anar fent i que allà, a Madrid, no hi ha més llengua que la castellana, ni més poder que el que emergeix des del palau de la Moncloa. Diuen que hi haurà una correcció al BOE i només faltaria que no fos així, perquè des del ministeri d’Agricultura s’han nomenat una sèrie de comarques inexistents referint-se al temporal que es va produir l’abril passat. Pallars Jussà apareix al BOE com a Pajares de Yuso, al Baix Camp se’l cita com a Bajo Campo, al Pla d’Urgell com a Plana de Urgell i al Moianès com a Moyanés, per esmentar els noms imaginatius d’unes quantes comarques.

Si això s’hagués produït al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) no soc capaç d’imaginar-me com s’haurien posat alguns polítics i mitjans de comunicació i el casus belli que haurien acabat fent. Els rius de tinta que hauria desfermat i les peticions des dels editorials de la premsa de Madrid que s’haurien fet. Perquè el BOE no és un mitjà de comunicació qualsevol sinó que en tenir rang oficial estableix sense discussió possible el que s’ha certificat prèviament en una reunió del Consell de Ministres o el que és una resolució d’un determinat ministeri, en aquest cas els ajuts pel temporal.

Tot es pot arribar a esmenar i no hi ha fre en aquesta actuació, com s’ha pogut comprovar també amb la modificació de la Viquipèdia on, convenientment, s’ha modificat la violència policial de l’1 d’octubre a Alcarràs durant la jornada del referèndum d’independència, coincidint amb la nominació de la pel·lícula de la directora Carla Simón representant Espanya a la selecció definitiva de films per als Oscar de Hollywood. Com que les alteracions deixen empremta, s’ha pogut saber que s’ha fet des d’una IP del ministeri de Defensa, a Segòvia, que deu estar molt interessat que justament la violència policial no estigui a l’abast de l’opinió pública internacional. És clar, allà també es busca el funcionari que ha dut a terme l’acció, ara que ha estat detectat. Com si algú pogués arribar a creure’s que en tots dos casos el que hi ha és un excés de zel funcionarial.

La nul·la sensibilitat lingüística demostrada amb la traducció irreal del nom de les comarques al castellà és un tros del problema, perquè, en el fons, traspua una determinada mentalitat d’estat monolingüe. És aquí, precisament, on radica el veritable problema i els reiterats intents d’ofegar les altres llengües en qualsevol mena de debat públic. Ho veiem regularment a les Corts, on no es pot parlar català, ni al Congrés dels Diputats, ni al Senat. Una cosa que seria un problema tan sols econòmic i que reflectiria la realitat lingüística a Espanya i que, en un primer pas, hauria de desencallar-se amb celeritat al Senat, com a cambra territorial que és. No seria, com despectivament es diu des de Madrid, una torre de Babel lingüística, sinó la manera d’expressar-se en la llengua pròpia. Per què el que serveix per al Parlament Europeu no serveix per al parlament espanyol? No veig que ningú rigui el més mínim del fet que a Brussel·les i Estrasburg es parlin llengües diferents quan per estalviar bé que es podria obligar que l’anglès fos l’única llengua.

FORÇA DEMOCRÀTICA

El president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, en el Forum de Madrid torna a menysprear la proposta de l’ANC i assegura que l’independentisme encara ha de reunir més força democràtica, una cantarella que fa anys que escoltem com excusa.

Ens torna a dir que no es qüestió de temps ni de terminis i assegura que depén de la força democràtica que siguem capaços d’acumular davant la comunitat internacional, el seu desig es construir aquestes majories de la societat i dels organismes internacionals. Alhora veiem com Espanya és l’únic Estat que a respost amb el silenci a la Comissió Europea sobre l’espionatge de mòbils, el que dona idea de la seva gran qualitat democràtica, blindada per cert per tots els partit, inclos el PSOE de Sanchez i també hem vist com els partits catalans es reuneixen fent veure baralles imaginàries i amb el rerefons simple de blindar el Govern sense cap intenció de fer cap pas per la independència.

Cal ser molt innocent per seguir creient aquest clàssic “de hem de ser més” infinit per arribar-hi, es una excusa perfecta, ja que mai serem prous i sempre podriem ser més, un bucle indefinit per no arribar mai a fer el pas cap a la independència. Es una excusa que el 2010 podia funcionar, i era certa, però ara 13 anys desprès amb les grans manifestacions que tots recordem, fites increibles com la Via Catalana, victòries a les institucions constants, inclosa la tant demanada de superar la meitat del vot, ara concretament un 52% i sobretot amb un referèndum realitzat el dia 1 d’octubre del 2017 amb un resultat aclaparador a favor de ser un Estat propi. Desprès de tot això demanar més força democràtica es simplement humiliant i un escarni a la població catalana. Parlar de majories als organismes internacionals que sap mai seran una realitat, més que res perquè la historia ens marca que es el protagonista el primer que ha de fer el pas, per un cop posat el problema damunt la taula veure les reaccions que segur hi hauran. En el cas de la declaració d’independència, mai es va demanar a ningú el reconeixement, per tant no podiem esperar cap resposta, prou d’enganys.

Aquest bucle per no arribar enlloc, es complementa cada dia amb els fets d’un Estat que l’escàndol en majúscules del Catalangate no ha suposat cap canvi amb el suport del seu partit dels que han dirigit aquest espionatge, en una nova humiliació indigne. Alhora aquestes reunions llargues suposant que hi ha divergències inexistents tampoc son ja de rebut, ja que sabem que la única ocupació dels partits es mantenir el poder autonòmic i la seva baralla de curta volada tant indigne com inoqua per arribar enlloc.

La força democràtica és el poble, i aquesta segueix esperant.

TANCATS EN BANDA

La proposta de l’ANC per fer la DUI el segon semestre del 2023 aprofitant la presidència espanyola a la Unió Europea i el compromís mitjançant la resolució dels 3 partits aquest mes, ja ha estat rebutjada, evidenciant que l’entitat va per un costat i els partits per un de molt diferent i que malauradament no inclou la independència.

Efectivament ahir abans de la reunió de les entitats amb el President, l’Assemblea va llençar aquesta proposta crec assenyada per la finestra d’oportunitats dels ulls europeus mirant Espanya i evitants fer segons que i la visibilització internacional que tindria. Apart i a 1 any vista amb la resolució que demana compromet als partits per fer-ho possible i evitar un endarreriment indefinit, a més dona temps per preparar l’embat amb una mobilització creixent al carrer i una preparació per fer-la efectiva i defensar-la. Apunten que el context es diferent al 2017 i ara amb els avals judicials europeus i l’experiència aconseguida podria arribar a bon port.

Sobre la reunió, preocupa que en alguns moments Òmnium i AMI sembla que no anaven a una amb la proposta de l’ANC, i posteriorment pel Govern Vilagrà ens diu que l’objectiu del Govern es guanyar la independència i no invocar una DUI que no te condicions per fer-se efectiva, defensant que l’estratègia unitària es la Taula de Diàleg i no proclames de darrer moment sense plantejar-se de manera seriosa. Puignerò posteriorment, recordo vicepresident del Govern ha marcat distància i diu que l’anterior era l’opinió de la Conselleria de Presidència, no del Govern ja que no s’ha debatut la proposta de l’Assemblea, es veu que això si que es seriós utilitzant paraules de Vilagrà.

La proposta va en la línia de la manifestació de la Diada, i de passar de les paraules buides als fets, la reacció de la vicepresidenta es ofensiva per la ciutadania i cinica en el seu context, ens diu que volen guanyar la independència, quan no han fet ni un sol pas que no sigui col·laborar amb l’Estat i obeir cegament qualsevol decisió repressiva del mateix, curiosa manera de guanyar una cosa. Quan desprès de 5 anys de col·laboració amb Madrid per adormir l’independentisme algú posa una data i un com a l’horitzó ni tant sols ho debaten, es ridiculitzat i rebutjat de facto. Hauriem de preguntar que havent fet ja el referèndum, si no es amb una DUI per aplicar-lo, com pensen arribar-hi, jo tinc la resposta, senzillament es que no hi pensen arribar mai i el seu anhel es el retor a la independència retòrica sense cap efectivitat. Parlar i insistir amb l’estratègia de la Taula de diàleg ja es una burla intolerable.

Ara arriba l’1 d’octubre i cal fer un nou pas al carrer per exigir la independència directament al nostre Gover i partits que son l’obstacle a salvar.

LA PART MÉS DIFÍCIL

Aquest èxit de la Manifestació de la Diada ha agafat per sorpres als nostres partits i la seva estratègia autonomista sense fissures. Han utilitzat recursos ridículs com la paraula populista per escoltar critiques legitimes del poble als seus representants.

Avui sembla que el President ha convocat ANC, Òmnium i AMI en una reunió, de la qual no confio que en surti massa cosa. De fet, desprès del fracàs de les seves intencions, ara els Partits han canviat el discurs acusant de Populista Dolors Feliu i fent la víctima amb acusacions de ser atacats més enllà dels límits. Jo diria de quins límits parlen. El poble els ha posat allà i te tot el dret de ser exigent, de criticar o de lloar la seva gestió, nomes faltaria. Cal dir que la falta de cultura democràtica d’alguns representants nostres es alarmant i denota el seu baix nivell. Els mitjans i periodistes afins fan campanya per desvirtuar la manifestació i les xifres que s’intenten modificar xoquen amb una assistència massiva que no dona dubtes i deixa en ridícul la Guàrdia Urbana de Colau.

Dit això, i com han dit no hi haurà canvi de rumb dels partits i com sabem els mitjans deixaran de parlar de la manifestació en pocs dies per guardar-la en un calaix i les aigues es tornin a calmar. Un cop passi això, l’ANC haurà de pensar quin es el següent pas, no fer res seria perdre qualsevol credibilitat per l’entitat. Vull creure que ja un pla pensat i aquest hauria de passar per una campanya al carrer en la línia de l’exigència als nostres partits que doni molta visibilitat i al mateix temps preparar aquesta llista civica alternativa buscant un bon lideratge que pugui contrarrestar el poder dels partits, dels mitjans i del sistema esbablert que tan difícil es tombar. De fet ja tenim l’experiència de Primaries a l’Ajuntament de Barcelona que no ho va aconseguir i va patir en la seva propia carn totes les bondats del mateix sistema de partits establert.

Cal una campanya molt potent, per trencar tendències i posar els partits contra les cordes i que al final es vegin amenaçats amb el seu statur quo autonomic on tant comodament viuen i on moltes persones en depenen amb aquesta teranyina institucional dissenyada per evitar nous actors que siguin incomodes i comporten un control gairebé total.

Això no es fa d’avui per demà, i cal preparar aquest embat i explicar-lo a la població molt acuradament per intentar l’èxit.

INDEPENDÈNCIA O ELECCIONS

La manifestació de l’ANC d’ahir va obrir una escletxa d’esperança entre tanta decepció i tant de cinisme i desaprofitament de la majoria al Parlament.

Feliu va obrir la porta a una llista civica que vertaderament complís el compromís davant els seus votants com seria normal en una democràcia normal. No podem normalitzar la situació actual com pretenen de reclamar un 52 % per la independència, i un cop aconseguit no es faci ni un pas per culminar el procés i no nomes aixó, sinó que es col·labori activament amb l’Estat repressor com si aquí no hagués passat res.

l’ANC com a entitat civica amb un objectiu clar, iqual que qualsevol ciutadà ha de i pot criticar els seus representants si creu que la seva gestió no es bona, i aquests han de prendre nota i rectificar. Una democràcia funciona així, va amb el càrrec i els partits igualment no estan per damunt del bé i del maL. La campanya mesquina d’Esquerra contra la manifestació ha estat de traca i denota el moment trist que vivim. Davant aquest immobilisme constant l’entitat demana als Partits fets o un pas al costat per deixar una llista de la societat compromesa que culmini la independència.

Era molt trist escolta ahir Oriol Junqueras dient que el seu partit es la millor eina o que ningú els ha de donar lliçons d’independentisme recordant que van ser els únics que van votar no a la Constitució. Crec que viure la realitat i una mica d’humilitat aniria bé, dir que ets el millor sona prepotent i despectiu pels altres i dir mentides per justificar que no admeten lliçons es trist i cinic, ells es van abstenir amb la Constitució i nomes Xirinacs va votar que no. O sigui que lliçons totes.

Ara cal esperar la reacció dels partits que han fracassat en el seu intent de fer fracassar la manifestació independentista, te nassos la cosa. No confio massa en cap canvi. De fet avui Marta Rovira sembla que encara no havia entés res i es preguntava si l’objectiu de la manifestació era anar contra Esquerra, en un exercici que ja no te qualificació. Apart diu o demana que els expliguin com es fa la independència avui, com es declara, com la mantenen i culpa l’Estat de les dificultats de l’1 d’octubre.

Una nova mentida i l’opció del victimisme per amagar les febleses. l’Estat fa 5 anys es va comportar com el que es, un Estat amb tics feixistes i de democràcia de baixa qualitat, que esperaven?, qui no va complir amb les lleis aprovades al Parlament i qui no va complir la declaració d’independència fent marxa enrere son ells, ningú més. Ara 5 anys després, ja hi ha un mandat i unes lleis, s’han d’activar, un pla ben fet i la col·laboració de la ciutadania que ja torna a demostra que hi es. Aquest cop sense fer marxa enrere i sense fuguir de l’enfrontament i fins al final. No hi ha altre recepta i tothom ho sap. Amagar el cap sota l’ala indefinidament no es la solució.

Independència o eleccions.

LA DIFERÈNCIA

La tradició del renat al Regne Unit ha estat interpretada perfectament per Elisabet II, i sabent que les monarquies haurien de ser cosa del passat, ha modernitzat aquesta institució caduca amb un paper que el poble ha valorat. Res a veure com diu José Antich amb monarquies antigues, corruptes i contra la societat, com es el cas de Catalunya, em refereixo els Borbons naturalment. El blanc i negre i el color.

Mor la reina intocable

José Antich

Era Elisabet II una de les escasses icones planetàries. La Reina. Ella sí que mereix ser recordada amb majúscules, que donava sentit a una institució tan caduca com la monarquia. Una política gegant —qui diu que els reis no fan política?—, que a més va actuar com a tal, la qual cosa té més mèrit, sense dir mai una frase, enduent-se a la tomba si era més de dretes o més d’esquerres. La fórmula infal·lible que li va permetre ser la reina de tots. Acusada de ser una persona rígida, ella parlava amb gestos, potser l’única manera amb què la monarquia podia conservar una certa màgia. El Regne Unit està de dol: però no són només Londres, Liverpool, Manchester, Birmingham i totes les ciutats d’Anglaterra qui la ploren, sinó que ho fan també Escòcia i Gal·les. Aquesta idea de Reina de tot el seu imperi, encara que vulguin algunes de les seves nacions ser un país independent, és la que l’ha defensat durant el seu regnat amb dents i ungles. I explica com des que va accedir al tron, el 1952, Elisabet II a més de regnar al país britànic també ho fa en uns altres 14 Estats, antigues colònies que malgrat independitzar-se van optar per la monarquia en el seu règim polític.

La mort al seu castell de Balmoral, a Escòcia; la seva última aparició pública, la vigília de la seva mort, rebent la nova primera ministra conservadora, Liz Truss, amb una faldilla que identificava perfectament on era, han estat la seva última contribució, el seu últim gest, de com ella entenia, malgrat tenir 96 anys, un regne. Una figura cohesionadora entre parts diferents i no una personalitat rupturista, confrontada i divisòria. Escòcia pot ser independent, però ella també volia ser la seva reina. És absolutament impensable que una seqüència similar hagués pogut passar abans, molt menys ara, a l’Espanya madrilenyitzada que ha quedat, on les autonomies han deixat de tenir pes polític, i després de la fractura institucional que va marcar la tardor del 2017 i que va acabar deixant una monarquia parcial i ostensiblement lesiva per als interessos de Catalunya.

No ho tindrà fàcil el seu fill Carles, que regnarà amb el nom de Carles III, que accedeix al tron amb 73 anys, una edat en la qual ja no s’arriba a aquestes responsabilitats i, en tot cas, es deixen de tenir. Caldrà veure també si tota la capacitat d’Elisabet II per guanyar-se l’estima del seu poble és igual amb el seu fill. Sembla difícil, gairebé impossible, ja que la reina havia aconseguit una situació única, excepcional, fruit, segurament, també d’un regnat tan longeu que, com molt bé ha recordat la BBC, va tenir un primer ministre que va néixer el 1874 com Winston Churchill i una primera ministra com Truss nascuda el 1975, 101 anys entre un i altra. Serà, en el millor dels casos, un rei de transició, que tindrà com a primer objectiu que l’afecte a Elisabet II no s’acabi amb ella i entre el país en un debat sobre el futur de la monarquia.

Perquè a diferència de la seva mare, ell sí que manca de la màgia del silenci. Les seves opinions sobre molts temes, algunes polèmiques, són de sobres conegudes i, com succeeix sempre, a uns els agraden i a d’altres no. I per allà sobrevola la princesa Diana, de la mort de la qual a París fa just vuit dies es va complir el 25è aniversari i que va ser una de les últimes grans crisis de la sobirana amb el seu poble, ja que no va entendre mai l’afecte que suscitava aquella nora, a qui no suportava, i que pogués confrontar-se amb ella fins i tot en popularitat. D’això en fa anys, però en aquest tipus de coses persegueixen sempre més els morts que els vius i els fantasmes del passat allà hi són. Per no parlar de recents polèmiques sobre donacions milionàries de Qatar i d’altres països d’aquella àrea geogràfica que la premsa del Regne Unit ha anat publicant àmpliament.

PRESSIÓ ALS PARTITS

En una entrevista la Carme Forcadell ens du que l’ANC ha de pressionar els partits perquè facin la independència.

Demana que la manifestació sigui més transversal. Diu que en el manifest no cal assenyalar a ningú. D’entrada la Carme sempre tindrà el meu respecte absolut. He tingut el privilegi de poder coincidir amb ella molts cops amb la seva època com a líder de l’ANC i per mi sempre serà una de les dues dames del procés conjuntament amb l’enyorada Muriel Casals i una gran Presidenta del Parlament en una època on el mateix actuava com a a tal.

Dit això, crec que l’Assemblea des del seu començament es una eina amb l’objectiu de la independència, això comporta crear complicitats i sobretot en l’àmbit on s’han d’executar, es a dir el poder legislatiu i executiu català, Parlament i Govern, per tant quan aquests fallen o van en direcció contrària com es el cas des de fa 5 anys. Aquesta pressió que exigeix s’ha d’expressar amb la denuncia i retrets cap els nostres representants que no ho han fet, seria normal en una societat normal. Respecte la transversalitat, crec que tothom pot arribar a donar suport a la independència des de diversos camins, però al final coincideixen en aquest punt i per tant serà tant transversal com sempre. La transversalitat no es el partidisme. La independència està per damunt dels partits, qui no ho vegi així senzillament no es independentista.

No es senyalar a ningú, es posar el dit a la llaga als obstacles per arribar a l’objectiu final, i aquest pot ser l’Estat espanyol, algun afer internacional, o els nostres partits, que en aquests moments son el màxim obstacle per fer efectius els resultats de l’1 d’octubre de fa 5 anys i per tant l’obligació de l’ANC es denunciar-ho.

Crec que la Carme i amb el seu empresonament ha canviat, i segurament humanament es pot entendre, però ha de saber que els partits no son els protagonistes en aquest procés, ho es la gent, la societat catalana en aquest cas i els partits son unes eines, no un tot. No confondre mai país i partit. Per tant inclusió total, i qui no es senti cridat hi vagi o no, es perquè no vol aquesta nació lliure, així de simple.

Queda molt per fer de la nostra democràcia una de vertadera, i el paper dels nostres representants es una assignatura encara pendent.

AMENAÇA REAL

El cara a cara de Feijoo i Sanchez al Senat, va rebre la proposta del primer d’abandonar el suport de Podemos, ERC i Bildu i acabar la legislatura amb els Populars del primer. Esquerra per boca de la seva senadora Mireia Cortès ha tret pit proclamant que son l’amenaça real per a Espanya.

Realment la frase faria riure, sinó fos que es certa i adreçada a la societat, per si la broma no fos poca, ens va afegir que insta a Sánchez a consolidar la Taula de diàleg i no mirar tant a la dreta, recordant al president socialista que ha de resoldre el problema territorial com una obligació, deixant de comparar independentistes i terroristes i escoltar al Consell d’Europa. Alhora a Catalunya segueixen uns desacreditant la manifestació de l’11 de setembre i els altres intentant treure rèdit de la mateixa i els nostres representants criticant la societat que els ha votat i que te tot el dret a fiscalitzar.

Dir en aquests moments que qualsevol partit dels tres teoricament independentistes son una amenaça per Espanya, es senzillament un nou argument de propaganda falsa d’uns partits que han assumit el 155, un cop d’Estat en tota regla, que han col·laborat a blanquejar un Estat sense democràcia i que han renunciat a aquella raó de ser per la qual els seus votants els havien confiat el seu vot. Crec que des del 1978 amb aquesta època post franquista però malauradament sense cap trencament amb el passat, els partit sortits del règim, PP i PSOE son una amplia majoria a les cambres i per tant mai seran necessàris, excepte algun miratge de cara a la galeria. Pel que fa a la mentida de salvem l’esquerra que no vingui la dreta, a l’Estat espanyol ja ha quedat més que demostrat que la dreta es dreta i la teorica esquerra pot ser i es la majoria de cops igual o més dreta que l’altra i que extrapolant als Estats democràtics de la Unió Europea no passaria la prova del cotó. Per tant prou d’enganyar a la societat catalana amb aquesta vergonya de representació catalana en les cambres espanyoles 5 anys desprès que aquestes amb el suport dels dos partits apliques el cop d’Estat del 155, poses en marxa la repressió ferotge que continua hores d’ara i es cansi de dir per activa i per passiva que d’autodeterminació o dret a decidir mai s’en parlarà.

Aquesta amenaça real son els nostres propis partits, una eina més de l’Estat per evitar la democràcia i els drets de la ciutadania catalana, uns partits que no tenen recança en renyar la societat com si ells no fossin els seus representants i en aquest cas per conservar els seus privilegis avortar qualsevol replica que pugui fer despertar algú i acabar amb aquesta farsa.

Una amenaça real.

DE LA DIGNITAT A LA INDIGNITAT

Escoltar Oriol Junqueras dir que la manifestació de l’ANC es excloent i amb la cançoneta que va contra els partits, reclamant que l’independentisme sigui en positiu i plural. Tot això just els dies que celebrem el cinqué aniversari de les Lleis de Transitorietat i Referèndum que seguint els arguments de Junqueras tampoc passarien el filtre democràtic es molt trist e indignant.

l’ANC convocant de la manifestació o la manifestació en si de la Diada es per la independència, no hi ha més. No pot ser més inclusiva, no hi ha una mica d’independència, o ets independentista o no ho ets, no hi ha mitges tintes o en tot cas no es el que es reclama. Per altra banda el partit del Sr. Junqueras com els altres dos segons ells representen el 52% del vot independentista i amb aquest objectiu fonamental com a lema. No se on es el problema llavors. Si n’hi ha algun es que alguna cosa grinyola i tots sabem que grinyola i molt. De fet avui com deia fa 5 anys d’un acte de dignitat i de Parlament de primera i democràtic aprovant unes lleis que sempre esperant el resultat del Referèndum, en marcaven l’aval legal del mateix i el camí a seguir en cas de victòria del sí en els primers passos de la nova República. Unes lleis que mai van ser executades, cosa que diu molt poc dels nostres polítics i dels nostres partits, una estafa democràtica en majúscules de la qual sembla volen passar full, confiant en la manipulació de la societat i la poca memòria democràtica que sembla ser molts exhibeixen.

Una vertadera democràcia, no pot admetre fraus com aquests i ha de demanar responsabilitats al seus culpables, entre ells el Sr.Junqueras que ara ens diu que aquesta manifestació no representa la majoria de l’independentisme a Catalunya. Aquestes afirmacions son molt perilloses en uns representants democràtics que s’atorguen la visió i la validesa d’interpretar el sentiment de les majories o minories, em recorda allò que Ines Arrimadas sempre ens recordava al Parlament “de la majoria silenciosa”, i crec que denota una baixa qualitat i un cinisme que no es admissible en un vertader Estat democràtic, i sobretot en els representants d’una societat que han de parlar de fets i realtitats contrastades i no de coses imaginaries a conveniència de cadascú.

Fa 5 anys vam viure moments de dignitat en un Parlament de primera, malauradament ara ha estat buidat de poder i tornat sota el paraigues d’una Constitució amb la cotilla del franquisme com emblema. Això vol dir indignitat.

EVITAR LA MANIPULACIÓ

La negativa del President Aragonès per assistir a la Diada amb l’excusa de que s’ha girat contra els partits polítics catalans i no contra l’Estat, es amb la línia esperpèntica que hem anat veient al Govern de la Generalitat i als nostres partits als darrers 5 anys.

Uns partits que com sabem han acceptat el 155, s’han rendit, han col·laborat amb l’Estat i han fet passes enrere amb dialegs imaginaris pel retorn a l’autonomisme tranquil que tant enyoren, desprès de 10 anys fent o dient coses que realment no anaven amb ells. Realment la ciutadania te dret ha estar emprenyada i exigir als partits catalans que compleixin els seus compromisos, en aquests moments l’Estat espanyol ja no es el problema, ho son ells i ho saben.

Exigir complir les mateixes lleis aprovades al Parlament com la de Transitorietat no hauria de ser res estrany, exigir complir amb els resultats d’un Referèndum fet ara fa 5 anys i guanyat folgadament tampoc i sobretot censurar i exigir responsabilitats a uns partits que amb la bandera independentista al coll han fet tot i més per l’autonomisme de sempre i sense cap indici de canvi una obligació per una societat madura i responsable.

Aquesta es la dignitat que qualsevol poble hauria d’exigir, la realitat però ja sabem que es una altre. Ni tant sols les entitats convocants son capaces de girar i enfocar la manifestació cap els responsables de la Generalitat, no volen o no poden i sembla fan el joc a aquest autèntic escàndol de Govern català i de tres partits que deien eren el 52% i han destapat sense vergonya totes les seves misèries, on nomes la mobilització compromesa de la gent podria apartar dels seus objectius, seguir mantenint les seves maquinaries de col·locació laboral i seguir jugant amb la paraula independència com si res haguès passat, quan realment la seva col·laboració amb l’Estat opressor com veiem a Madrid i els seus beneficis autonòmics son la seva obra. Poc s’entèn que la gent no exploti quan escoltem la Marta Rovira dient que el 2023 no hi haurà cap avenç de la Taula de diàleg, per ser any electoral. Aquest cinisme desbordat fa veure que el poble manipulat i adormit ho accepta tot, l’insult constant amb normalitat i digerint com els opinadors, premsa i altres poders fan la seva feina de vendre aquest engany majúscul a tota una nació.

Algun dirigent fins hi tot s’ha atrevit a dir que la Manifestació no es prou inclusiva, posant-se al lloc de l’espanyolisme més rànci, i com si qualsevol manifestació amb un objectiu hagués de mirar d’incloure els que no el tenen o fins hi tot els que hi van en sentit contrari, aquest es el nivell.

La Diada d’enguany segurament serà una més i amb el recorregut d’una setmana per entrar a l’oblit, però si recordem la manifestació del 2007 contra la manipulació de l’Estatut i que es va acabar convertint en un clam per la independència, ara fins hi tot en contra dels objectius dels organitzadors depèn de tots nosaltres d’evitar la manipulació i que torni a passar.

LA INDECÈNCIA

Les xifres de l’espoli fiscal de més de 20 mil milions repetidament i en augment en el temps, no es una anècdota, es sistemic i es el tracte oficial que rep Catalunya dins l’Estat espanyol. Això es un fet, i amb xifres diferents però igual d’escandaloses ho ha reconegut els estudis de l’Estat quan ha tingut la decència de fer-los públics.

Aquests fets, marquen aquest drama anomenat Catalunya, els seus partits han renunciat o no s’han atrevit a l’emancipació i ara agafen la bandera del victimisme del greuge, des del qual es viu molt bé i amb una comoditat absoluta mentres hi hagi fidels que els comprin el discurs. Hi pot haver injusticies que es poden negociar o intentar resoldre, però quan aquestes formen part del sistema instaurat llavors ja son una broma macabra. Nomes hi ha una solució i tots sabem quina es. Un cop renunciat amb aquesta cal assumir el nostre paper per no seguir burlant-se de la ciutadania. Per cert aquest espoli no te ideologia, es a dir cada català, pensi el que pensi pateix aquesta remora, uns diners aportats a l’Estat i que no retornen, i que en bona part seguint el Pressupost normal anirien a Sanitat, Educació o infraestructures, es a dir un be global per la societat que reclama aquests serveis.

Es incomprensible que apart dels 3 partits que juguen a ser independentistes encara que actuen en sentit contrari, la resta trobi absolutament normal aquest espoli i que els seus votants renunciin a uns millors serveis que repeteixo son per tots. Hauria de ser una denúncia col·lectiva, però la propaganda de l’Estat ha fet efecte amb aquests ciutadans i ha provocat que en nom de no se sap ben be que prefereixin viure pitjor abans de defensar els seus propis drets. Pel que fa als 3 partits anteriors, col·laboradors amb l’Estat, no tenen dret a fer escarafalls quan això va amb el pack autonomic que han triat, ara ja no tenen dret a queixa.

De fet es una indecència moral jugar amb la ciutadania d’aquesta manera, un joc macabre, i ja 5 anys perduts d’un futur que podia ser molt millor i el més important decidit per nosaltres i on la ciutadania nomes hauria de jutjar la gestió dels seus representants com els Estats normals.

Una indecència amb majúscules que podria ser frenada si la consciència nacional fos forta i sense complexos amb la força del vot en les properes eleccions el mes de maig i tallar o castigar el que ja no ten nom.

NOU CURS, VELLES RECEPTES

Arribem el setembre, i l’independentisme veu més que mai que simplement està en mans de la societat civil, sense cap suport polític i aguantant la burla constant per aquesta part.

En les últimes hores hem pogut veure com Economia ens presentava el deficit fiscal català en 20 mil milions, unes xifres que ja fa anys i anys que coneixem, però que es veu avui han descobert els nostres gestors autonòmics. El dictamen de l’ONU on deixa clar que Espanya ha violat els drets polítics de Junqueres, Romeva, Rull i Turull per ser suspesos com a diputats abans de ser condemnats, alhora Esquerra i CUP han expulsat Borràs com a presidenta del Parlament abans de ser jutjada, tota una lliçó de democràcia i coherència. Alhora el partit perjudicat Junts i soci de Govern més enllà de quatre declaracions segueix i seguirà al Govern sent completament complice de la situació que critica.

Com deia res de nou a l’horitzó. Esquerra per un costat veu amb alegria les constatacions europees sobre la nul·la democràcia espanyola, i al mateix temps col·labora activament amb el Govern espanyol, al seu costat aprovant per exemple la recentralització dels nostres bombers o els milions que aniran a les elèctriques per posar dos exemples, brandant la bandera d’un diàleg que no existeix per cap lloc i reforçant l’autonomisme, netejant la cara a un Estat podrit com l’espanyol, la CUP ens parla obertament d’un nou referèndum, que lògicament suposo invalida el ja fet i alhora no aclareix si simplement es una jornada festiva més o te la funció que fan les consultes d’aquest tipus i les seves conseqüències, em temo que es la primera i Junts explotant el martiri penso que injust de Borràs, denunciant l’autonomisme sense fre del Govern català, però mantenint la seva quota de poder, incapaç de trencar i ser coherent amb les seves denúncies.

En definitiva com deia res ha canviat, excepte la burla a la ciutadania que canvia d’exemples, avui tocava recordar que aquells que han obeit el 155 en tot moment i que han renunciat a la independència, denuncien l’espoli fiscal autonòmic, tot un desgavell de grans proporcions.

Més enllà de la Diada i del seu èxit més o menys esperat, aquest no comportarà cap canvi en els nostres partits, però si pensem més enllà, unes eleccions s’acosten i aquí si que tenim una oportunitat si la volem aprofitar, cal pensar-hi i aplicar el nostre veto a tanta vergonya i traició.

LA PROVA DEL COTÓ

Avui es un d’aquells dies, no històrics precisament, sinó tristos com els darrers 5 anys políticament parlant, desprès de la farsa d’ahir, avui segurament viurem la trista realitat dels nostres partits.

En aquests moments la reunió de la Mesa del Parlament esta decidint si fa fora la segona autoritat del país, Laura Borrás pendent de començar el judici per suposada corrupció que la fiscalia espanyola li imputa. De fet i donat que tant la CUP com Esquerra ja han dit per activa i per passiva que hauria de dimitir o aplicarien l’article parlamentari que disposa la seva substitució, donant evidentment per valides totes les acusacions de la Justícia espanyola i fent el joc com han fet fins ara a la mateixa dotant-la d’una validesa i credibilitat que evidentment no hauria de tenir i més de les seves víctimes.
El més segur es la seva substitució que xocarà frontalment amb la seva disconformitat amb la mateixa.

Si això passa, crec que els següent pas hauria de ser la sortida de Junts del Govern autonòmic català, ningú entendria una acció diferent per dignitat i en aquest cas per credibilitat política. De totes maneres la hipocresia i cinisme dels nostres partits dona per això i molt més, i no es descartable un pacte per darrera per escenificar aquest comèdia, intentant que tothom en surti airos però apel·lant a una suposada responsabilitat, la que cap dels tres tenen amb els seus votants.

Alhora, que escric aixó es confirma l’expulsió i per tant nomes cal dir que Esquerra i CUP han triat validar la justícia espanyola i fer-la servir per les seves baralletes autonòmiques i les seves quotes de poder que res tenen a veure amb aquell 52% que tant volien per fer la independència, que ja ha volat com a tema de la Taula de diàleg, ja que evidentment no en tenen cap intenció i ara segueixen aquesta obediència cega que ja va deixar al President Puigdemont sense presidència, que ha fet fora diputats escollits pel poble i que altres com el President Torra també van ser expulsats dels seus llocs, avui segueix aquesta llista de la vergonya la Laura Borràs. Ara nomes queda veure les conseqüències que com deia no em fan ser optimista amb el resultat d’aquesta farsa.

La prova del cotó.

LA RENDICIÓ PACTADA

Escoltar avui les explicacions dels acords de la Taula de diàleg nomes pot produïr vergonya aliena i rabia infinita de veure com la mentida i les engrunes autonòmiques son presentades com els millors objectius.

Si escoltem Felix Bolaños per la part espanyola ha dit que ja ha quedat clara que mai més s’imposarà la voluntat d’una part de Catalunya sobre l’altra. Desjudicialitzar la política i impulsar el català com acords.

Escolto Bolaños, i es que apart de renunciar al dret a la independència de Catalunya, d’això no s’en parla, posteriorment tampoc del dret a l’autodeterminació que com ja ens han dit mil i un cops per nosaltres no existeix, ara acceptem que la voluntat d’una part catalana encara que sigui majoritària no s’imposarà a l’altre, o sigui neguem la base de la democràcia, que es basa en el joc de les majories i apart acceptem que la part independentista mai es podrà fer efectiva i ni tant sols es legitima, crec que amb això ja quedaria resumit tot d’aquesta farsa.

De totes maneres i per seguir amb ella ens parlen de la desjudicialització de la política, sense fer cap pas per canviar-ho, apart de la retòrica de seguir l’ordenament vigent i que calen majories a les cambres per fer segons quins canvis, que ja dic que els socialistes ni cap altre grup volen fer, o sigui simplement fum. Per rematar ens parlen d’impulsar l’ús del català, que ho recollia amb frases com el dret de ser atès en la llengua oficial com un gran que, com si aixó no ho reculli ja l’Estatut vigent i no recordessim la sentència del 25% recent i la negativa sempre a posar el català en les institucions espanyoles o a Europa per exemple. Sort que diu en Bolaños que ho consideren una llengua espanyola, si no arriba a ser així estaria perseguit com en el franquisme.

De fet cap acord, res concret i presentant avenços en temes autonòmics retallats sense cap concreció i venuts com or. Es a dir em passat de demanar el nostre dret a la independència, a pidolar que es pugui parlar en català al Senado o al Congreso a Madrid, això ho diu tot.

Un engany rere l’altre que marca el costat de la representació espanyola de la Taula i el costat representant d’una Autonòmia espanyola exactament amb aquesta consciència i amb voluntat d’exercir-la. Cal seguir prenent nota, recordem que el nostre vot proper nomes serà nostre i la memòria no pot se dèbil.

SENSE PARTITS

Com diu en Jordi Galves, sempre hi podia haver coses pitjors. Ara sabem que no tenim partits favorables a la independència, que validen plenament la justícia espanyola i les seves institucions i que no estan disposats a respectar el sentit del vot de la ciutadania. Segurament amb una victòria i una separació, tot això quedaria amagat en una mena de ho hem fet però que no es noti. No se que es pitjor.

Últimes notícies de l’independentisme

Jordi Galves

Per favor, una mica de perspectiva. No, no, on aneu a parar? El pitjor que ens podia passar no és la derrota de l’independentisme polític tal com l’hem coneguda. Que no. El pitjor, amb diferència, hauria estat aconseguir el divorci d’Espanya però amb l’actual classe política catalana al timó. Imagineu aquesta col·lecció de personetes que hem incorporat a les nostres vides si s’haguessin fet encara més protagonistes, més inevitables. Penseu-hi. Si ara ja és exagerat i fins i tot humiliant, què hauria estat de nosaltres, pobres de nosaltres, haver de suportar un dia, un altre, anys i panys, en bucle, l’espectacle dels presos polítics i dels exiliats, si no haguessin estat mai ni presos ni exiliats. Si haguessin guanyat.

Veure’ls exhibir-se contínuament com a guanyadors, pares de la pàtria catalana. I tal com passa ara, amb una total absència d’autocrítica i amb força desconeixement de la contenció. Imagineu Jordi Cuixart abraçant-se amb el ministre Iceta però encara amb menys espai per a la crítica política. Al cap i a la fi, dirien, Espanya i Catalunya són països veïns i, entre veïns, cal tenir-hi excel·lents relacions. Haver de contemplar, en la llunyania, mut i immòbil, conscient de la seva greu transcendència històrica, Carles Puigdemont, hieràtic, absent, com l’emperador del Japó, el Tennō. L’apoteosi d’abraçades amb la millor persona del món, Oriol Junqueras. I què me’n diuen de la novíssima legislació catalana orientada a la sobreprotecció de la llengua espanyola a Catalunya, una riquesa per a pobres desgraciats com nosaltres. I l’amistat entranyable amb França que exigiria abandonar els catalans dins la república veïna. Una Catalunya independent i triomfant gràcies a la bona sort hauria fet molt difícil la discrepància perquè l’independentisme s’hauria exhibit satisfet i rampant.

L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte

Avui Catalunya és una societat més emancipada, més independent, més realista que abans del primer d’octubre de 2017. Més desconfiada respecte a la nostra classe política catalana, més autocrítica. Molt més escarmentada que mai del que significa, en realitat, la retòrica fraternitat espanyola. L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte. La repressió contra els patriotes catalans no ha fet sinó augmentar encara més la majoria política de la població partidària de la independència. No s’ha recosit l’estrip amb Espanya sinó que s’ha fet més irrecuperable. Però ara, com a novetat, el poble no ha perdut gens l’entusiasme en el projecte d’una Catalunya lliure i reviscolada. Ben al contrari, del que se sent escarmentat, decebut, ofès, fins i tot rabiós, és respecte dels actuals polítics sobiranistes. Respecte de la vigent classe política que els dirigeix.

L’independentisme no revolucionari ha perdut la batalla, ha perdut qualsevol mena de crèdit social, de futur. Però no l’altre independentisme, el temible, el social, interclassista, vivencial, tan identitari com ho pugui ser el vell anarquisme que agermanava en un tarannà subversiu tant els obrers com els capitalistes i els intel·lectuals. La clàssica pel·lícula La ciutat cremada en parla a propòsit de la Setmana Tràgica de 1909, probablement la primera manifestació alhora revolucionària i interclassista contra el projecte d’Espanya després de 1898. L’independentisme de la nostra època començà desconfiant de la sinceritat sobiranista d’Artur Mas i ha acabat, lògicament, fatalment, desconfiant d’Anna Gabriel i de tots els polítics suposadament purs i suposadament radicals que tenien tan bones idees i tan poca capacitat per dur-les a la pràctica. L’independentisme d’avui no es tradueix en un partit polític i per això l’independentisme ha esdevingut una força temible, catàrtica, incontrolable, intensa. Fa tanta por que, més o menys, tots els partits, tots partidaris de l’autonomisme, tornen a intentar viure del passat. Viure en el passat. I tornen a reivindicar el pujolisme, un passat èticament discutible, que no, mai més no tornarà. La independència continua engrescant, entusiasmant, la immensa majoria dels catalans i l’autonomisme es desacredita cada dia que passa, cada any que empeny, el govern d’Aragonès i de Jordi Turull. Per damunt de tot, burocràtic, antipàtic.