ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

COMPLIR PACTES

Vilagrà demana a Junts que compleixi el pacte i col·labori amb la Taula de diàleg

Encara no hi ha una data clara pe la propera taula però afirma que el seu soci de Govern ha de treballar en la Taula de diàleg de forma honesta i lleial. Recorda que el primer punt del Pla de Govern hi ha aquest compromís. De pas ens diu que espera hi hagi avanços a la carpeta de la desjudicialització del procés i parla de treballar el delicte de sedició. Per la part de Junts es diu que no participaran en cap estratègia anestesiadora de l’independentisme.

Aquesta comèdia barata, viu un nou capítol, com ja ens tenen acostumats i amb la particularitat que tracten als espectadors com imbecils directament, cosa que no es de rebut i haurien de mirar d’acabar amb urgència. Dono raó a Vilagrà que demani complir el pacte al seu soci de Govern, que menys, i demanar lleialtat en el primer punt del Pla de Govern. Caldria dir que els dos socis l’haurien de complir tot de dalt a baix, per això han signat l’acord i son en un Govern de coalició, i més parlant del primer punt i una de les bases d’aquest executiu. La negativa ara de Junts no te sentit, a no ser que abandonessin el mateix i amb el seu pas a l’oposició donessin vivibilitat al seu canvi de parer honestament, el que ara escenifiquen es senzillament deshonest i sense cap credibilitat.

Dit això, la gran mentida de la Taula fa vergonya aliena, ara resulta que hem passat de demanar l’autodeterminació, cosa que com ja he dit no es demana, s’ha d’exercir, per cert cosa que no han fet cap dels nostres partits deixant en un calaix les lleis aprovades en el Parlament que suposava representava la sobirania popular. Com deia ara ja parlen de reformar delictes o de desjudicialitzacions, quan complint el mandat popular francament les lleis espanyoles o penes judicials no ens haurien d’afectar el més mínim, a no ser que clarament pensis que mai compliràs els resultats del dia 1 d’octubre i nomes pensis en rebaixar els càstigs com objectiu.

Ens diuen que els Juntaires no participaran en cap estratègia anestesiadora, perdoni, que han estat fent els darrers 5 anys, crec que senzillament així, i ara es treuen la xifra màgica del dia 1 d’octubre del 2022 com a referent per un canvi que ningú es pot creure i que si fos cert podrien aplicar avui mateix, però trànquils que no ho faran ni en tenen intenció.

La Taula negociadora de no res, es tant fantasia com dir que Junts, Esquera o la Cup tenen com objectiu la independència, una gran mentida que crec per sort no ha aconseguit res més que endarrerir un mandat que el poble farà seu per damunt d’ells.

Complir pactes,

LA REALITAT AMAGADA

Alhora que som molt interessats a deixar al descobert qualsevol indici de corrupció com els casos de Laura Borràs o ara Francesc Dalmases i les seves suposades amenaces, que si es demostren evidentment han des ser castigades, però no ens som tant o gens amb la repressió espanyola continua.

Avui sabem que per les protestes d’Urquinaona dos joves s’enfronten a penes de presó de 14 i 7 anys respectivament. La Fiscalia un cop més els acusa de desordres públics i atemptat contra l’autoritat, apart de lesions a agents.

Cal recordar unes protestes, únic acte de dignitar vers la sentència del Tribunal Suprem contra els nostres presos polítics, un frau en tota regla que no va ni provocar una declaració conjunta de rebuig al Parlament, que això si, va rebutjar també aquesta reacció de la ciutadania. Aquests nomes son dos dels molts casos que durant aquests mesos es van succeint i que finalment davant la falta també de suport institucional a Catalunya van admetent falses culpabilitats per poder apaivagar penes tant desmesurades com aquestes.

Aquesta repressió sistemica per actuacions judicials fora de qualsevol Estat democràtic normal, son admeses pels nostres partits, i fins hi tot tenim casos on la Generalitat forma part de la part acusadora per vergonya aliena. Han comprat el relat espanyol i col·laboren sense contemplacions. Nomes quan es tracta de la lluita autonomista dels nostres partits defensen la integritat i dignitat per acabar amb qualsevol ombra de dubte. Una hipocresia com veiem d’alta volada.

Han comprat aquest marc on una democràcia standard te unes regles, unes estructures independents que s’han de respectar perquè una societat funcioni, això seria en una democràcia normal, quan tractem de l’Estat evidentment veiem que no es així i no pot rebre el mateix tractament i actuar de la mateixa manera que entraria dins la normalitat. De fet tal com porten tractant aquesta suposada Democràcia plena els nostres partits i Governs, en son perfecte còmplices i col·laboradors, suposo que la historia dictarà sentència i denunciarà aquesta anomalia.

Mentrestant casos com aquests dos joves son el pa de cada dia, una repressió ferotge a tots els nivells, acatada i acceptada sense cap rubor, i seguint aquest joc que acaba desmobilitzant la societat enganyada i indefensa, cosa que evidentment es el seu objectiu.

La realitat amagada.

AJUDA PEL NO RES

Ahir en el Ple del Parlament, el President Aragonès demanava ajuda a Junts per tornar a la Taula de diàleg. Un dia on hem sabut que un judici es repetirà, en una decisió insòlita en qualsevol Estat normal i que marca el full de ruta d’Espanya amb Catalunya.

Diu el President que els demana ajuda per formar part de la solució, hi ha insistit que mentres hi hagi una minima possibilitat hi seran, apel·lant als compromisos adquirits per aquest Govern, davant l’escepticisme de l’altre partit i també la crida a trobar una estratègia guanyadora. Aragonès parla de poder arribar a acords concrets, reconeixent las dificultats però amb tota l’ambició i exigència. Tot això el dia que sabem que es repetirà el judici sobre els sindics del Referèndum que recordo ja van ser absolts i que ara tornaran a començar el seu judici amb la part acusadora saben tota l’estratègia defensiva del passat judici i amb l’única intenció d’aplicar una culpabilitat per vergonya de la justícia democràtica.

Aquesta comèdia, com sempre dic crec que no ens la mereixem. Un President demanant ajuda per una Taula que no existeix fa vergonya aliena, parlant d’acords concrets i d’ambició. De quins acords ens parla, que jo sàpiga no s’ha parlat mai de res, apart de dir que preparaven la metodologia per parlar i amb l’anunci sempre per part del Govern espanyol que no es parlarà d’Autodeterminació i amnistia, precisament pel que segons la part catalana es reuneix aquesta Taula. Tot molt coherent com podem veure. La resposta també es de traca, parlen d’una estratègia guanyadora, quan com diu el President formen part d’un Govern amb un Compromís clar amb la Taula com a mesura estrella i que lògicament al formar-ne part haurien d’haver assumit o simplement no entrar en el mateix denunciant el fet des del primer moment, cosa que no han fet.

Si parlem d’ambició i veiem els resultats fins ara, crec que està sota mínims i sense cap perspectiva ni recorregut de millora, ja que per l’altra banda, la que te el poder i decideix, cosa important, ja que una negociació ha de ser entre iguals, sinó simplement es una farsa i ho veiem amb l’agènda del retrobament que tant parlen des del Govern espanyol i que es tradueix a escàndols tant importants com la repetició del judici dels sindics, un fet inedit en qualsevol democràcia i suficient per deixar aquesta comèdia sense efecte per sempre.

Ajuda pel no res.

PERDENT EL RELAT

La presentació d’Anna Gabriel davant Llarena i la repetició del judici dels sindics, son clars exemples de la repressió judicial a l’independentisme i del blanqueig del conflicte per la nostra part col·laborant amb els objectius de l’Estat amb Catalunya.

Realment l’Estat amb la col·laboració activa dels nostres partits, que cada cop es veu més clar que el procés cap a la independència, simplement era obligat per la societat, i una manera de sobreviure políticament sense cap intenció d’anar més enllà, com deia ha visibilitzat el relat de que es un tema acabat i sense cap conflicte existent. De fet tornar a repetir el judici els sindics es un esperpent que nomes amb Estats tant poc democràtics com Espanya podria passar i es fruit d’aquest afany de venjança sobre un conflicte amagat però que saben ha existit i ha estat la més gran amenaça pels seus interessos. Alhora que la repressió de portes endins va fent la seva feina sense aturador.

Amb tot el respecte personal per l’Anna Gabriel, el seu gest com en el que el seu dia va fer Meritxell Serret es perjudicial pel nostre procés cap a la independència, de fet dona força al relat espanyol de que no hi ha problema, que s’acata l’autoritat espanyola que teoricament no s’havia reconegut amb la solució de l’exili per fugir d’ella i donar força a la idea que fora les nostres fronteres, que la lluita i el problema dins el cor d’Europa segueix ben viu. De fet a l’Estat nomes els cal silenciar l’exili per donar el problema per acabat, i amb la renúncia a aquests objectius no dona sentit a l’exili, reforça el relat espanyol i dona per finiquitada la suposada desobediència.

Que els exiliats tornin i deixin sols al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí es l’objectiu, i el més trist de tot deixant apart el pla personal es malbaratar aquest capital i aquest relat assumit a Europa i que ara esta canviant a marxes forçades, no tant sols per la tàctica de l’Estat, apart per descobrir la nostra feblesa i contradiccions que ens deixen en mal lloc i amb nul·la credibilitat.

Perdent el relat.

EL CONTROL

M’ha semblat interessant l’article de la Marta Rojals sobre aquest invent anomenat crisis i com la població és manipulada i individualitzada perquè el sistema apaivagui les revolucions col·lectives i més perilloses pel mateix. Tot amanit amb una bona dosi d’hipocresia i ja ho tenim. Unes persones amb causes comunes guardades al calaix, defensant altres inocues i donades pel mateix sistema i preocupats per la supervivència individual com a lema. Si afegim que ets català i independentista, nomes et falta escoltar allò de ser insolidari o allò de que hi ha temes molt més importants, i així anem.

Les crisis, quin gran invent

Marta Rojals

Quan el gasoil anava a 1,60 euros el litre, vaig estar temptada de fotografiar les cues de vehicles en una benzinera low cost, enquadrant-hi el panell de preus. Era el temps que el carburant pujava cada dia, i aquella escena recordava la primera de la sèrie El Col·lapse, que, per als qui no l’hàgiu vista, amb el títol ja ho diu tot. El govern del país de la picaresca encara no havia anunciat la bonificació de 20 cèntims per litre que acabaria incitant l’oligopoli dels combustibles a una pujada general de preus. Avui s’enfilen fins a 2,30 euros i res, llegim que els beneficis de les grans petrolieres s’han duplicat i triplicat respecte de les duplicacions o triplicacions anteriors, i les cues que es noticien ja no són les de les benzineres, sinó les de les operacions sortida a les carreteres i aeroports.

Perquè ja som a estiu, mediterràniament immersos en una onada de calor històrica i interminable, i fa por de pensar en més analogies amb ficcions apocalíptiques, perquè la realitat ja està demostrant que és capaç de superar-les sense contemplacions. Estabornits davant dels mapes vermell-i-negres i dels focs que ens tornen a tallar a respiració, ja no ens en recordem dels preus de l’electra d’abans de la invasió d’Ucraïna, quan els titulars encadenaven imaginativament els rècords fatals –la llum es dispara, trenca la barrera històrica, fulmina un nou rècord– com qui parlava d’un fenomen meteorològic, d’una ira inescrutable dels déus.

Tot passa molt de pressa, en efecte, i mentre cada dia hi ha un motiu més per a sortir al carrer i ja no dic cremar, per respecte als bombers, sinó paralitzar-ho tot, el secretari general de la UGT a Espanya bramava en un acte on també s’estampaven les sigles de CCOO: “Ens diuen un dia sí i un altre també que entrarem en una situació de crisi, que hi ha recessió, que la guerra… Volen fins i tot que no ens ho passem bé a l’estiu. Que se’n vagin a fer punyetes! Gaudirem de l’estiu perquè és nostre, perquè ens ho hem guanyat!” Servidora soc autònoma i no hi entenc, en sindicalismes a l’espanyola –ni a la catalana–, però el fet que el govern de l’estat hagi incrementat vora un 20% les subvencions a aquestes organitzacions fa pudor d’operació de contenció pagada per endavant.

Els independentistes vivim aquest espectacle com una doble condemna. Arrossegats per una actualitat informativa que no és la nostra, forçats al mateix destí que un ciutadà de Zamora, sentim que afegim un altre immobilisme a l’immobilisme que ens té paralitzats des del 2019. El sector que no distingíem entre la reivindicació nacional i la social, digues-li econòmica, entenem que ens hauríem de passar tot lo dia al carrer, tombant contenidors a doble jornada. I aquell independentisme anomenat “de butxaca”, el d’última hora, sembla que no se’n recorda, ja, del 36% d’execució pressupostària a Catalunya al costat del 184% de Madrid. Dos dies de tertúlies enceses, i després a rondinar per l’obertura de peatges, que crea embussos de populatxo quan han de pujar a l’Empordà.

Ara, a les portes d’una crisi que se sap mundial i històrica, tenir una nació per salvar és vist com un excés, quan amb prou feines sabem si ens podrem salvar individualment. Aquells catalans que vam omplir carrers per voler canviar-ho tot, en concentracions seguides com no s’havien vist mai a Europa, és normal que arribem a aquesta nova crisi cremats, atropellats, desmoralitzats. Però llavors ens mirem els espanyols i ens demanem què més els cal, a ells que estan frescos, per sortir en massa a protestar. Potser tenir un estat propi dóna tanta comoditat com això, que el dolor és menys dolor. Potser els sindicats hegemònics tenen la capacitat d’anestesiar o esperonar els treballadors segons si el govern de torn els és benefactor o no. O potser és que, com amb l’experiment Catalunya, només calia aclaparar la població prenent-li-ho tot, per després anunciar mesures temporals –bonificacions, reduccions d’IVA, impostos a la banca i les energètiques que encara no saben com aplicaran– i esperar que t’agraeixin la mica d’aire que passa entre l’escanyament a dues mans.

Ah, les crisis, quin gran invent. Lluitar per sobreviure no deixa a la gent gaire marge de maniobra. I ara, convertits de manera individual en supervivents, la por de perdre el poc que tenim –perdoneu, ja em torna a venir al cap Catalunya– ens fa més mansos, més apàtics, més controlables. Tant de bo només sigui la calor extrema, que ens abalteix, i a la mica que torni a bufar una mica d’aire ens eixorivim i sapiguem retornar a allò nostre que teníem pendent.

Diu el proverbi que qui vol fer alguna cosa, troba la manera, i que qui no vol fer res, troba una excusa. Doncs ara, amb la crisi, igual que abans amb la no-crisi, ja podem preveure quina serà l’excusa de qui no vol fer res, que coincideix amb l’argument permanent de l’adversari: que ara hi ha problemes més urgents. Això, ja ho tenim. I a partir d’aquí només cal que ens torni a la memòria de peix una altra repetició: que tots els nostres problemes circumstancials són indissociables d’un problema fix que travessa el temps com un fil de cosir. Ho sabem de totes les crisis: abans, durant i després, el dinosaure sempre hi és.

UNA NOVA PRESA DE PEL

El Congrés de Junts ha constatat que la puta i la ramoneta han tornat, si es que havien marxat mai i davant els grans missatges amb veu alta no hi ha cap fet que els avali i sobretot dona la impressió de veure una pel·licula amb un argument que ja hem vist molts cops i que malauradament torna a deixar la gent amb un pam de nas.

Ens diuen que els hauran d’aturar per la via criminal, que l’aniversari de l’1 d’octubre, recordo el cinqué serà un punt d’inflexió en el procés, que estan determinats a avançar “independència o independència”, parlen que un Govern que es diu independentista ha d’avançar en aquesta direcció, parlen d’esmena a la totalitat aquells que diuen que la independèncis a es impossible i troben que la Taula de diàleg es una anestesia a l’independentisme. També es marquen com objectiu aconseguir les màximex alcaldies independentistes possibles.

Com deia una història repetida que ja ens sabem molt i molt bé. Ara resulta que desprès de 5 anys del dia del referèndum, recordo amb unes lleis aprovades per la seva realització i conseqüències, i una declaració feta. Ens hem de creure que justament al cinqué anys d’haver ignorat els seus resultats serà màgic i es reactivarà, sona una mica infantil, més que res pels precedents que ara coneixem i que no conviden a l’optimisme precisament. “Independència o independència”, deu ser la versió 2.0 del famós “referèndum o referèndum” que ja sabem va quedar a mitge, ja que no n’hi ha prou amb fer-lo, cal aplicar els resultats, sinó es com simplement no fer res. Parlen que un Govern independentista ha d’avançar cap a la mateixa, obviant que ells en formen part, i per tant si consideren que va en sentit contrari, ho tenen fàcil, denunciar la política miserable d’Esquerra en aquest sentit i sortir-ne, però això es veu que no, massa sous en depenen. El mateix passa amb les alcaldies independentistes que igual que el pacte vergonyós a la Diputació de Barcelona no son tancades amb acords amb el PSC, tota una experiència immersiva, però segur que no independentista.

La Taula de diàleg es una de les principals apostes del Govern, i repeteixo ells en formen part, si la consideren un tap, com deia ho tenen senzill per fer-ho visible, i apart demostrar que van de debó i prenen distància de l’agenollament constant del seu soci de Govern, però com deia no ho faran. Massa interessos en joc.

Sento ser escèptic i pessimista amb aquestes crides, però ja les hem vist molts cops, i si les paraules no van acompanyades de fets, simplement se les emporta el vent, per no bellugar-se del mateix lloc, una nova presa de pel.

LA REUNIÓ DE LA VERGONYA

Justament aquells que tant pregonen mantenir la dignitat del Parlament, avui i en la persona del President fan un acte que denota el nivell de dignitat de la institució, en poques paraules, cap. La reunió Sanchez-Aragonès fa vergonya aliena i es una presa de pel que el poble de Catalunya no es mereix.

El dia desprès que el PSOE votes contrariament a totes les propostes dels partits independentistes en el marc del Congreso a Madrid, i Catalunya no fos tema en el Debat de Política General, avui tenim la reunió de cara a la galeria. De fet des de Barcelona ens diuen que tenen poques expectatives. Volen certificar la descongelació de les relacions suspeses pel Catalangate que ha quedat sense resoldre.

De fet la reivindicació independentista, teoricament objectiu de la Taula de diàleg, com deia abans, ahir van quedar eliminades de les preocupacions de l’Estat, i tot es redueix a recuperar els vots a Madrid d’Esquerra com fins ara. La portaveu del Govern ens diu que les expectatives son poques amb una reunió de fons i no de concrecions, per poder contrasta de primera mà la real voluntat de Sanchez per resoldre el conflicte polític. De debo que no li cau la cara de vergonya dient aquest arguments, no han vist quina es la voluntat des del 2017 dels Governs espanyols, no en tenen prou amb els fets que ha donat Sanchez amb aquest Govern socialista, no en tenen prou amb la repressió existent, no en tenen prou amb les decisions judicials dignes de qualevol Dictadura contra els nostres representants i institucions, no en tenen prou ahir quan van tombar totes les iniciatives independentistes, algunes d’elles objectius clars de la teorica Taula i com han deixat en res la reclamació independentista. Ja n’hi ha prou d’aquest insult constant a la població catalana.

El darrer escàndol amb l’espionatge a polítics catalans sense resoldre, ni assumir cap responsabilitat, va ser en boca del Govern català motiu de congelació de relacions, ara pregunto quin canvi hi ha hagut per acostar relacions deixant aquest fet en un calaix.

En política, diuen que es pot fer tot, menys el ridícul, i el nostre Govern ha superat totes les expectatives de baixesa moral i falta de respecte a la ciutadania. La reunió d’avui es un nou fake que Catalunya no es mereix.

Han deixat de representar a la gent, o potser mai ho han fet, i nomes es representen ells mateixos i les seves organitzacions. La ciutadania ha de pensar en castigar aquesta manera de fer, i de moment el vot encara es un arma per utilitzar.

La reunió de la vergonya.

UN PAS AL COSTAT

La fiscalia demana per la Presidenta del Parlament Laura Borràs 6 anys de presó i 21 anys inhabilitada per càrrecs públics.

Davant aquesta petició de la Fiscalia espanyola, aquella que com deien “se lo afina” Marta Vilalta per part d’Esquerra torna a demanar un pas al costat per garantir la dignitat del Parlament, tal com ho va fer quan era imputada amb peticions de Forcadell i el mateix president Aragonès.

No intento exculpa Borràs, ni presentar-la com una martir del sistema espanyol, ja que nomes cal veure com va acabar el cas de Pau Juvillà per veure quin pa s’hi dona, però davant un Govern de coalició, veiem com el soci majoritàri intenta treure rèdit de la situació donant total credibilitat a un Estat espanyol putrefacte i avalant les seves decisions, nomes per treure rèdit de partit dins aquesta autonomia buida de poder que sembla es troben tant a gust.

Escoltem cada dia els audios publicats de Villarejo, la policia patriotica, com un jutge volia empresonar al President Mas per la Consulta per la independència organitzada i amb la base de la mentida. Ho veiem cada dia, i Esquerra per un tros de pastís autonòmic juga aquest joc tant miserable. Ens parlen de la dignitat del Parlament, com si els importes gens ni mica. Aquesta ja ha desaparescut quan han acceptat la repressió, quan han col·laborat amb les institucions espanyoles i quan han obeit totes i cadascuna de les sentències injustes contra membres de la cambra com el President Torra per exemple o el veto al President Puigdemont en primera instància. La institució ja no te sentit, ni guarda la més mínima dignitat, i ara apel·len a la mateixa en el cas de Borràs.

Vilalta un cop més es la viva imatge de la rendició absoluta i de validar el botxí donant-li tota la credibilitat per actuar com i quan vulgui, aferrats amb una Taula de vergonya per intentar deixar l’independentisme a l’oblit per sempre i així tornar allà on mai haguessin volgut sortir, la vida autonòmica i el pròfit que uns quants en treuen d’ella, deixant per la Diada quatre discursos abrandats que ràpidament son tancats al calaix fins l’any següent.

Un pas al costat, es tot el que haurien de fer aquests representants d’un poble al qual ja no representen.

MESURES DE FIRETA

Aquesta agonia del Govern de Sanchez a Madrid, fa que ara el populisme barat sigui el que pren la davantera a les propostes per intentar sobreviure sense cap credibilitat, ja esgotada en tota una legislatura de promeses sense fets o senzillament incomplertes.

Les baralles amb Podemos, crec moltes de cara a la galeria ,ahir es van tallar aparentment amb una sèrie de mesures populistes com la pujada d’impostos a les grans empreses elèctriques, petrolieres i bancs per uns 2 mil milions d’euros a l’any o la bonificació de la xarxa ferroviaria de setembre a final d’any de cara a l’usuari.

Es podria dir que son mesures d’esquerra i que ja haurien de portar a l’adn com a mesures socials de cara al ciutadà i redestribució de la riquesa, castigant més les grans fortunes que la resta. De totes maneres, això es l’Estat espanyol, el PSOE es un dels puntals de la falsa democràcia espanyola i les seves polítiques mai s’han caracteritzat per ser estandards de l’esquerra europea. De fet Sanchez ha anat de costat a costat tota la legislatura amb promeses que han estat mentides compulsives. Ara si analitzem les propostes veiem que aquests impostos populars als lobbys que precisament ostenten el vertader poder, mai poden ser una realitat tal com l’expliquen, i caldria veure com el ciutadà acabarà pagant aquesta pujada de la seva butxaca per la porta del darrera, tal com ha passat amb la bonificació del carburant i la seva pujada per una altre costat. Pel que fa la gratuitat de Renfe, caldria veure com afectarà això a les inversions reclamades i pendents d’una xarxa molts cops obsoleta i com això també acaba perjudicant al ciutadà, mès enllà de la immediatesa de la bonificació promesa.

Molts economistes ja han dit que les mesures van en direcció contrària del que pretén, i que no afavoreix baixar la inflació que actualment supera el 10%. Per tant un nou frau per la ciutadania que no resoldrà els problemes, que intenta enganyar a la gent i que finalment repercutirà en la seva butxaca per afavorir els de sempre, que no son altres que els lobbys de poder amb la complicitat de socialistes i Podemos i la seva operació d’imatge.

Unes mesures de fireta.

DE BOTXÍ A VICTIMA

Les declaracions de Pablo Iglesias contra Farreras i un sistema corrupte espanyol per les filtracions contra la seva persona entre Villarejo i Farreras, tenen un gran punt d’hipocresia, ja que aquesta vara de medir no l’ha utilitzada pas amb la difamació constant a l’independentisme.

Considerar Farreras un periodista es simplement una utòpia. Els audios on admet que es mentida les difamacions contra Iglesias però les difondrà igualment son una prova gran, però podem veure la seva trajectòria i trobariem molts i molts relats falsos contra l’indpendentisme a Catalunya que curiosament no han estat rebuts amb els mateixos escarafalls per l’exlider de Podemos. De fet titllar ara de “canallada” les acusacions en campanya municipal a Barcelona a Xavier Trias acusant de tenir uns comptes a Suïssa que no hi ha dubte van afavorir la victòria de Colau i li van restar vots, encara que desprès es va demostrar que era una simple invenció de les clavegueres de l’Estat amplificada pels seus mitjans, entre ells evidentment Farreras. Cal recordar que en aquella campanya, Iglesias deia “Els que tinguin comptes a Andorra o a Suïssa no m’importa la bandera que duguin al canell. Són lladres! Són gentussa! Els ho direm amb totes les lletres!”, aquest missatge no hi havia dubte que anava dirigit a Xavier Trias, per tant aquest cinisme de sorpresa no es de rebut.

Ell ha estat dins un Govern, que ha fet el que ha fet, i ha actuat com ha actuat, i per tant te la seva part de responsabilitat. No hi ha dubte que el sistema l’ha utilitzat i quan ha calgut frenar l’empenta del seu partit, les clavegueres simplement han engegat la màquinaria corrupte per manipular l’opinió de la societat espanyola i frenar el seu ascens meteoric que podia ser una amenaça massa gran. Per tant cap sorpresa en aquest sentit.

De totes maneres la indignació sobre actuada de l’altre dia al coneixer els audios, no es creïble, ja que com integrant i participant en el poder executiu espanyol i la seva relació amb els mitjans on ha participat i tret rèdit activament havia de saber com funcionava.

Ara veiem com molts mitjans posen les mans al cap per les difamacions a Iglesias o l’assetjament a Podemos, però curiosament la campanya sistemàtica contra l’independentisme català no ha estat objecte de la seva indignació igualment, i ha entrat dins la normalitat que inclou que botxins del sistema de sobte facin el paper de victima.

SOLUCIONS FELICES

El ministre espanyol Miquel Iceta ha tornat a defensar la seva idea de retorn del President Puigdemont i la resta d’exiliats per lliurar-se a la Justícia espanyola i així trobar solucions fàcils.

Efectivament, vol que el President faci el mateix camí que van patir els presos polítics, per ser condemnat i posteriorment al cap de gairebé 4 anys un indult per sortir. Diu que el Govern te la idea de retrobament i reconciliació marcada i això ha de ser compatible en demanar que es comparegui davant la Justícia i acceptar les conseqüències.

Cal tenir molt poc sentit de la realitat o simplement ganes de fer el ridícul fent aquestes peticions. Primer pel seu menyspreu a la Justícia europea que ja ha actuat diversos cops contra els exiliats i sempre amb el mateix rumb, molt lluny de l’Estat espanyol. Posteriorment parla de reconciliació quan han avalat la repressió constant fins el dia d’avui i ell mateix es membre d’un partit que va avalar i votar un cop d’Estat dit 155, cal tenir molta barra.

Apart una agènda que no s’ha vist mai per enlloc, nomes cal veure la Taula de diàleg, i demana lliurar-se a una Justícia que no para de rebre clatellades europees i repetir la farsa de judici que tots vam veure per empresonar persones que simplement van fer política sempre volent un acord i que sempre van trobar el mur de l’Estat al davant. Especulant ja arriba a insinuar que desprès d’uns quants anys al forat, els indults seran moneda de canvi per la seva llibertat i que també es cobraran molt car com ja van fer llavors, nomes cal veure els discursos, fets i actuacions dels indultats, moltes de vergonya aliena i clarament com a retorn de sortir de dins les reixes.

Miquel Iceta, el típic polític espanyol, cal dir amb facilitat de paraula, però sense res tangible a aportar a la societat, més enllà d’omplir les seves butxaques sense coneixer cap ofici a la seva vida que viure del diner públic en diferents càrrecs i obedient a les ordres del seu partit com el que més.

Sembla no viure la realitat i haver perdut el nord, de demanar coses que sap son impossibles amb un Estat podrit i corromput com l’espanyol que no genera cap confiança en els seus estaments, ara Ministre d’Esports, sobren les paraules.

Solucions felices, deia.

MANIPULACIÓ SENSE FÍ

Quan l’Estat espanyols ens va presentar la sentència del Tribunal Europeu sobre la demanda del President Puigdemont i Toni Comin contra el President Eurocambra i la seva negació inicial a donar credencials com eurodiputats escollits, ho ha fet matusserament agafant nomes la part que donava la raó al President Tajani i la seva actuació, i com era d’esperar no va esmentar que deia clarament que des del moment de ser escollits diputats ho son de ple dret i amb immunitat, cosa que deixa sense efecte les euroordres de Llarena posteriors i el nyap jurídic espanyol amb intents patètics d’evitar que ocupessin els seus càrrecs guanyats a les urnes.

Millor ho explica Gonzalo Boye, i deixa clar que el got és més ple que buit, i jo afegiria de no deixar que la propaganda interessada no ens deixi veure la realitat.

Molt més plena que buida

Gonzalo Boye

No sempre és fàcil comprendre les sentències que dicten els tribunals europeus, especialment quan es pretén que les coses siguin blanques o negres; en el cas de la recent sentència del Tribunal General (TGUE) relativa a la demanda que en nom del president Puigdemont i Toni Comín vam interposar el 28 de juny de 2019, passa el mateix. Per tant, intentaré que ens centrem en el realment rellevant, allò les conseqüències del qual van més enllà d’una lectura plana, com la que alguns han pretès fer.

La sentència, si bé no ens estima la nostra demanda, sí que ens aporta el suport clar, nítid i rotund respecte d’allò que havíem sostingut des del 26 de maig de 2019: la condició d’eurodiputat s’adquireix per la proclamació dels resultats i això es va fer el 13 de juny d’aquell any.

Per als qui tinguin dubtes sobre això, recomano llegir, per exemple, el paràgraf 90 de la sentència, on s’estableix que: “en el cas d’interlocutòries, és procedent considerar que els demandants, els noms dels quals figuraven en la proclamació del 13 de juny de 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquesta data i en conseqüència gaudien, per aquest mer fet, de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7. Fora d’això, aquest punt ja és pacífic entre les parts”.

Només aquest paràgraf bé val tot el treball desplegat, en aquesta concreta demanda, per més de 3 anys. M’explicaré.

En primer lloc, ratifica el nostre criteri incorporat a la demanda presentada el 28 de juny de 2019: la proclamació realitzada el 13 de juny d’aquell any i publicada al Butlletí Oficial de l’Estat és el moment exacte en què ambdós exiliats van adquirir la condició d’eurodiputats.

En segon lloc, i això té més conseqüències de les que a simple vista s’aprecien, per aquest sol fet, des del mateix 13 de juny de 2019 gaudien plenament de la immunitat reconeguda en el paràgraf segon de l’article 9 del Protocol Número 7, és a dir de la immunitat de desplaçament per anar i venir a les sessions del Parlament; immunitat que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional no han reconegut fins ara.

En tercer lloc, tan important com l’anterior, o més encara, és que tant nosaltres com el Parlament Europeu com la mateixa Advocacia de l’Estat —representació única del Regne d’Espanya— coincidim que això és així; dit més clarament: el Regne d’Espanya, a diferència dels seus Tribunals Suprem i Constitucional, ha admès davant la Justícia europea que són eurodiputats des del 13 de juny de 2019 i, també, que compten amb l’esmentada immunitat, amb les conseqüències que això té.

Les derivades de tot l’anterior són múltiples i molt variades, però, segurament, el més important és que, sent així com ha resolt la Justícia europea, no hi ha dubte que des del 13 de juny de 2019, per dictar qualsevol ordre de detenció en contra del president Puigdemont i de Toni Comín, es requeria, amb caràcter previ, sol·licitar el corresponent suplicatori al mateix Parlament Europeu.

Això, que ja vam comunicar primer al Tribunal Suprem, i després al Constitucional, va ser desestimat per ambdós i, pitjor encara, quan els vam proposar que, si tenien dubtes sobre això, cursessin la corresponent pregunta prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ho van desestimar també argumentant que no existia cap dubte i que ni eren eurodiputats ni era necessari sol·licitar el suplicatori.

Però, si a algú li resta cap dubte, n’hi ha prou amb llegir-se el paràgraf 92 de la sentència, on s’estableix que: “Així, encara que l’escrit de 27 de juny de 2019 no esmentava la qüestió de la immunitat dels demandants, ha de fer-se constar que la negativa de l’expresident del Parlament a reconèixer-los la condició de diputats europeus que conté no va tenir en qualsevol cas com a efecte privar-los de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7, al compliment del qual estaven obligades les autoritats nacionals pel simple fet de la proclamació oficial dels resultats de les eleccions europees.”

En qualsevol cas, ara, quan ja tots sabem que teníem raó, la primera conseqüència que es pot extreure de la sentència d’aquest dimecres és que les euroordres cursades pel Jutge Llarena el 14 d’octubre i 4 de novembre de 2019 en contra del president Puigdemont i Toni Comín respectivament, són unes decisions nul·les de ple dret perquè aquestes ordres es van cursar en violació de les seves respectives immunitats, immunitats amb què també l’Advocacia de l’Estat està d’acord.

Com si això no fos prou, resulta que tot just el gener de 2020, quan ja era una realitat material innegable que el president Puigdemont i Toni Comín eren eurodiputats, el Juez Llarena va cursar un suplicatori per “continuar amb l’execució de les euroordres cursades a Bèlgica”; dit més clarament, va emetre un suplicatori per continuar executant unes ordres de detenció que eren il·legals, amb les quals fins i tot el suplicatori, es veu arrossegat a la nul·litat.

Evidentment, la sentència, que en altres aspectes —més enllà de la condició d’eurodiputats i de la immunitat— conté diverses contradiccions intrínseques i extrínseques que contravenen tant la jurisprudència del TJUE com la doctrina de l’Advocat General Szpunar, dona marge per ser recorreguda, però només en aquells punts legals en què es necessita més claredat i coherència; tanmateix, del que he exposat fins aquí, estic convençut que aquells que l’han valorat des dels titulars i no des d’una visió global d’aquest litigi estratègic, el més important existent en aquests moments a Europa, s’emportaran grans sorpreses.

Una batalla jurídica com la que vam emprendre a partir de novembre de 2017 no és tasca senzilla ni ràpida, però sí molt reconfortant, especialment quan es va veient que, pas a pas, ens van donant la raó, es van reconeixent els drets i llibertats dels exiliats i, a través d’ells, dels catalans i de la resta dels ciutadans de la Unió però, sobretot, quan es van consolidant criteris que, molt més aviat que tard, acaben sent assumits fins i tot per la representació processal del Regne d’Espanya.

Per als qui després de llegir tot això vulguin un titular respecte d’aquesta sentència els diria que “l’ampolla és molt més plena que buida” i que, amb el que ja hi ha, ens sobra per construir la resta d’aquella resposta i de les solucions que els líders de l’independentisme català van anar a buscar a Europa quan van decidir marxar a l’exili.

EL MICO COM A METÀFORA

Ahir finalment amb l’anunci de la comptabilització del vot delegat de Lluis Puig per part de la Presidenta de la cambra, encara que com deia ahir segurament serà una cortina de fum, des de Ciudadanos i amb el nivell de baixa estopa habitual es va comparar en Puig amb un mico.

Efectivament, amb la notificació del TC anul·lant aquest vot i l’acord de la Mesa per fer-ho visible de cara a la galeria. Finalment no es va visualitzar pel la pantalla del Parlament, però Borràs el va acabar comptabilitzant. Martin Blanco en la seva intervenció es referia a les paraules de Borràs que mentre el vot de Puig no sigui determinant, no serà impugnable, i ens diu que aquest no es el fet, sinó el mateix fet que voti, en aquest cas te tota la lògica el seu raonament, i aquí es on va començar a espatllar la seva intervenció dient que si un Govern te una gran majoria i guanya totes les votacions podria pefectament posar un mico a votar i no seria decisiu en referència al conseller a l’exili, cosa que finalment ha provocat el tall del seu discurs a la cambra.

De fet, res estrany amb el nivell dels diputats de Ciudadanos, sense cap educació ni formes, ni respecte que no han tingut mai i ara en el final d’aquest partit xenofob dificilment aconseguiran. De totes maneres, el problema segurament es haver consentit massa falta de respecte, i no guardar les formes davant tanta bula per tractar el Parlament com si fos una discussió de bar amb dues copes de més constantment.

Aquests defensors de la repressió, tots amb diferents formes i mateix objectiu son els partits espanyols i la trobada avui entre Vilagrà i Bolaños torna a fer vergonya aliena, ja que enmig de tanta repressió i casos pendents com l’espionatge volen tornar a reunir els presidents espanyol i català, i on la hipocresia es tant gran que posteriorment les compareixences post reunió es fan per separat . La representant catalana segueix dient que les relacions son congelades, amb una burla a la ciutadania que ja passa de taca d’oli i refrendada quan a la darrera reunió dels dos, Bolaños al cap de poques hores ens deia que no sabia que era l’agenda antirepressiva i insistia amb reunificar les families catalanes trencades pel procés.

Un nou exemples del nul diàleg i com la falta de democràcia d’uns es validada pels altres i la seva col·laboració habitual amb tocs de queixa cara a la galeria i sense cap intenció. Es una mica com la metàfora del mico.

LA DESOBEDIÈNCIA DE FIRETA

La delegació de vot del Conseller Lluís Puig a l’exili torna a ser protagonista desprès que el TC ha notificat que queda anul·lat. Ara toca la comèdia de la desobediència de fireta que senzillament no va enlloc i apart un gest per la galeria sense objectiu final.

De moment i com sempre Junts, ERC i la CUP defensen el manteniment del vot delegat de Puig però sense cap garantia i jo diria intenció de mantenir-lo fins al final, més enllà del partidisme estèril de desobediència.

De fet el referent més proper es l’escó de Pau Juvillà, que amb les promeses de Borras de mantenir-lo i actuar diferent del seu predecessor al càrrec, finalment vam veure com va acabar en res, i un cop finalitzat el rebombori es va obeir fidelment com passa des del 2017 per damunt de qualsevol dret democràtic o el mateix prestigi de la institució ja molt devaluada. La Mesa ha aprovat mantenir-lo, però podria passar que els funcionaris que ja hem vist que van per lliure podrien no comptabilitzar-lo davant la notificació del Tribunal espanyol i les conseqüències penals que podria comportar. La Mesa hauria d’assumir aquestes funcions i no ho ha fet, cosa que pot portar a fer una votació amb vot inclos i posteriorment quedà en res, un nyap impresentable i que a a questes alçades fa vergonya aliena. Cal dir que davant les advertències, alguns funcionaris ja han dit que no faran cap desobediència i els partits tampoc han aclarit com faran l’acta de la sessió ni com faran l’ordre de la seva publicació.

El problema, es que aquesta història de falsa desobediència ja l’hem viscuda, i sabem perfectament com acaba. El primer cop podia ser creible, potser el segon, però quan hem viscut ja 5 anys de submissió absoluta amb totes i cadascuna de les decisions provinents de les estructures espanyoles buidant de poder i dignitat la nostra Institució, ara ja no te cap credibilitat, de fet ni tant sols seria recomanable, ja que una desobediència hauria de venir acompanyada d’un full de ruta per arribar a l’objectiu final interromput el 2017 i que no està en cap full de ruta de cap dels nostres partits i ni tant sols de cap intenció futura de dur-ho a terme.

Per tant, seria un senyal de respecte vers la societat catalana, deixar de fer gesticulacions falses que no tenen cap intenció real.

DE VISITA A LA COLÒNIA

El Jutge Marchena, ahir va exhibir el seu poder davant aquells que no tenen gairebé ni dret a pataleta, i que pateixen una indefensió per una estructura judicial ancorada en el passat fosc i amb la unitat d’Espanya com a primera opció, i la vertadera justícia per les persones guardada en un calaix.

Efectivament, Marchena va haver d’entrar mig amagat, va veure les protestes dins i fora de la sala i va marxar gairebé d’incògnit en un lloc on evidentment ningú que tingui un mínim de dignitat pot donar-li la benvinguda. Aquesta provocació xulesca lliga molt amb cert caràcter espanyol que explota fins al màxim. No hi ha dubte que el Col·legi d’Advocats farcit de gent que estima poc la democràcia i si una idea d’Espanya que passa per damunt de tot i tothom.

Cap pregunta sobre el procés penal als presos polítics, un judici que hauria de fer posar vermell a qualsevol democrata, pensi el que pensi, ples d’irregularitats, d’interpretacions recargolades i fins hi tot de coses tant evidents com amagar proves que no interessaven, com els videos no posats i que van deixar en una indefensió total als acusats, que dit sigui de pas amb la seva actitud de judici normal van validar aquesta farsa sense sentit, on la sentència semblava escrita des del minut zero, i on es va poder comprovar que la justícia espanyola, no enten de lleis i si de la sagrada unitat espanyola per damunt de tot, una funció que no li pertoca, però que es hereva d’una Dictadura on al no haver un autèntic trencament amb ella, i com altres estructures, segueixen una mica blanquejades amb el mateix tarannà fosc i gris.

De fet, un judici que no hagués passat el cotó de cap democràcia normal, i que va delatar l’utèntic Estat i unes estructures ràncies i sense sentit. Segurament Europa s’encarregarà de dir com altres vegades que això era una farsa i que les sentències son desproporcionades i injustes, però de fet ja veiem que això ja ha passat altres cops i a Espanya senzillament no l’importa, ja que la Unió Europea es un club d’Estats, on es permet que els teorics valors fundacionals siguin passats per alt pels seus membres sense cap conseqüència efectiva.

Marchena es un exemple d’això, i la reacció de la gent es un bon simptoma de que no tothom entra amb aquesta falsa normalitat i conserva una part de la dignitat.