ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN PAS AL COSTAT

La fiscalia demana per la Presidenta del Parlament Laura Borràs 6 anys de presó i 21 anys inhabilitada per càrrecs públics.

Davant aquesta petició de la Fiscalia espanyola, aquella que com deien “se lo afina” Marta Vilalta per part d’Esquerra torna a demanar un pas al costat per garantir la dignitat del Parlament, tal com ho va fer quan era imputada amb peticions de Forcadell i el mateix president Aragonès.

No intento exculpa Borràs, ni presentar-la com una martir del sistema espanyol, ja que nomes cal veure com va acabar el cas de Pau Juvillà per veure quin pa s’hi dona, però davant un Govern de coalició, veiem com el soci majoritàri intenta treure rèdit de la situació donant total credibilitat a un Estat espanyol putrefacte i avalant les seves decisions, nomes per treure rèdit de partit dins aquesta autonomia buida de poder que sembla es troben tant a gust.

Escoltem cada dia els audios publicats de Villarejo, la policia patriotica, com un jutge volia empresonar al President Mas per la Consulta per la independència organitzada i amb la base de la mentida. Ho veiem cada dia, i Esquerra per un tros de pastís autonòmic juga aquest joc tant miserable. Ens parlen de la dignitat del Parlament, com si els importes gens ni mica. Aquesta ja ha desaparescut quan han acceptat la repressió, quan han col·laborat amb les institucions espanyoles i quan han obeit totes i cadascuna de les sentències injustes contra membres de la cambra com el President Torra per exemple o el veto al President Puigdemont en primera instància. La institució ja no te sentit, ni guarda la més mínima dignitat, i ara apel·len a la mateixa en el cas de Borràs.

Vilalta un cop més es la viva imatge de la rendició absoluta i de validar el botxí donant-li tota la credibilitat per actuar com i quan vulgui, aferrats amb una Taula de vergonya per intentar deixar l’independentisme a l’oblit per sempre i així tornar allà on mai haguessin volgut sortir, la vida autonòmica i el pròfit que uns quants en treuen d’ella, deixant per la Diada quatre discursos abrandats que ràpidament son tancats al calaix fins l’any següent.

Un pas al costat, es tot el que haurien de fer aquests representants d’un poble al qual ja no representen.

MESURES DE FIRETA

Aquesta agonia del Govern de Sanchez a Madrid, fa que ara el populisme barat sigui el que pren la davantera a les propostes per intentar sobreviure sense cap credibilitat, ja esgotada en tota una legislatura de promeses sense fets o senzillament incomplertes.

Les baralles amb Podemos, crec moltes de cara a la galeria ,ahir es van tallar aparentment amb una sèrie de mesures populistes com la pujada d’impostos a les grans empreses elèctriques, petrolieres i bancs per uns 2 mil milions d’euros a l’any o la bonificació de la xarxa ferroviaria de setembre a final d’any de cara a l’usuari.

Es podria dir que son mesures d’esquerra i que ja haurien de portar a l’adn com a mesures socials de cara al ciutadà i redestribució de la riquesa, castigant més les grans fortunes que la resta. De totes maneres, això es l’Estat espanyol, el PSOE es un dels puntals de la falsa democràcia espanyola i les seves polítiques mai s’han caracteritzat per ser estandards de l’esquerra europea. De fet Sanchez ha anat de costat a costat tota la legislatura amb promeses que han estat mentides compulsives. Ara si analitzem les propostes veiem que aquests impostos populars als lobbys que precisament ostenten el vertader poder, mai poden ser una realitat tal com l’expliquen, i caldria veure com el ciutadà acabarà pagant aquesta pujada de la seva butxaca per la porta del darrera, tal com ha passat amb la bonificació del carburant i la seva pujada per una altre costat. Pel que fa la gratuitat de Renfe, caldria veure com afectarà això a les inversions reclamades i pendents d’una xarxa molts cops obsoleta i com això també acaba perjudicant al ciutadà, mès enllà de la immediatesa de la bonificació promesa.

Molts economistes ja han dit que les mesures van en direcció contrària del que pretén, i que no afavoreix baixar la inflació que actualment supera el 10%. Per tant un nou frau per la ciutadania que no resoldrà els problemes, que intenta enganyar a la gent i que finalment repercutirà en la seva butxaca per afavorir els de sempre, que no son altres que els lobbys de poder amb la complicitat de socialistes i Podemos i la seva operació d’imatge.

Unes mesures de fireta.

DE BOTXÍ A VICTIMA

Les declaracions de Pablo Iglesias contra Farreras i un sistema corrupte espanyol per les filtracions contra la seva persona entre Villarejo i Farreras, tenen un gran punt d’hipocresia, ja que aquesta vara de medir no l’ha utilitzada pas amb la difamació constant a l’independentisme.

Considerar Farreras un periodista es simplement una utòpia. Els audios on admet que es mentida les difamacions contra Iglesias però les difondrà igualment son una prova gran, però podem veure la seva trajectòria i trobariem molts i molts relats falsos contra l’indpendentisme a Catalunya que curiosament no han estat rebuts amb els mateixos escarafalls per l’exlider de Podemos. De fet titllar ara de “canallada” les acusacions en campanya municipal a Barcelona a Xavier Trias acusant de tenir uns comptes a Suïssa que no hi ha dubte van afavorir la victòria de Colau i li van restar vots, encara que desprès es va demostrar que era una simple invenció de les clavegueres de l’Estat amplificada pels seus mitjans, entre ells evidentment Farreras. Cal recordar que en aquella campanya, Iglesias deia “Els que tinguin comptes a Andorra o a Suïssa no m’importa la bandera que duguin al canell. Són lladres! Són gentussa! Els ho direm amb totes les lletres!”, aquest missatge no hi havia dubte que anava dirigit a Xavier Trias, per tant aquest cinisme de sorpresa no es de rebut.

Ell ha estat dins un Govern, que ha fet el que ha fet, i ha actuat com ha actuat, i per tant te la seva part de responsabilitat. No hi ha dubte que el sistema l’ha utilitzat i quan ha calgut frenar l’empenta del seu partit, les clavegueres simplement han engegat la màquinaria corrupte per manipular l’opinió de la societat espanyola i frenar el seu ascens meteoric que podia ser una amenaça massa gran. Per tant cap sorpresa en aquest sentit.

De totes maneres la indignació sobre actuada de l’altre dia al coneixer els audios, no es creïble, ja que com integrant i participant en el poder executiu espanyol i la seva relació amb els mitjans on ha participat i tret rèdit activament havia de saber com funcionava.

Ara veiem com molts mitjans posen les mans al cap per les difamacions a Iglesias o l’assetjament a Podemos, però curiosament la campanya sistemàtica contra l’independentisme català no ha estat objecte de la seva indignació igualment, i ha entrat dins la normalitat que inclou que botxins del sistema de sobte facin el paper de victima.

SOLUCIONS FELICES

El ministre espanyol Miquel Iceta ha tornat a defensar la seva idea de retorn del President Puigdemont i la resta d’exiliats per lliurar-se a la Justícia espanyola i així trobar solucions fàcils.

Efectivament, vol que el President faci el mateix camí que van patir els presos polítics, per ser condemnat i posteriorment al cap de gairebé 4 anys un indult per sortir. Diu que el Govern te la idea de retrobament i reconciliació marcada i això ha de ser compatible en demanar que es comparegui davant la Justícia i acceptar les conseqüències.

Cal tenir molt poc sentit de la realitat o simplement ganes de fer el ridícul fent aquestes peticions. Primer pel seu menyspreu a la Justícia europea que ja ha actuat diversos cops contra els exiliats i sempre amb el mateix rumb, molt lluny de l’Estat espanyol. Posteriorment parla de reconciliació quan han avalat la repressió constant fins el dia d’avui i ell mateix es membre d’un partit que va avalar i votar un cop d’Estat dit 155, cal tenir molta barra.

Apart una agènda que no s’ha vist mai per enlloc, nomes cal veure la Taula de diàleg, i demana lliurar-se a una Justícia que no para de rebre clatellades europees i repetir la farsa de judici que tots vam veure per empresonar persones que simplement van fer política sempre volent un acord i que sempre van trobar el mur de l’Estat al davant. Especulant ja arriba a insinuar que desprès d’uns quants anys al forat, els indults seran moneda de canvi per la seva llibertat i que també es cobraran molt car com ja van fer llavors, nomes cal veure els discursos, fets i actuacions dels indultats, moltes de vergonya aliena i clarament com a retorn de sortir de dins les reixes.

Miquel Iceta, el típic polític espanyol, cal dir amb facilitat de paraula, però sense res tangible a aportar a la societat, més enllà d’omplir les seves butxaques sense coneixer cap ofici a la seva vida que viure del diner públic en diferents càrrecs i obedient a les ordres del seu partit com el que més.

Sembla no viure la realitat i haver perdut el nord, de demanar coses que sap son impossibles amb un Estat podrit i corromput com l’espanyol que no genera cap confiança en els seus estaments, ara Ministre d’Esports, sobren les paraules.

Solucions felices, deia.

MANIPULACIÓ SENSE FÍ

Quan l’Estat espanyols ens va presentar la sentència del Tribunal Europeu sobre la demanda del President Puigdemont i Toni Comin contra el President Eurocambra i la seva negació inicial a donar credencials com eurodiputats escollits, ho ha fet matusserament agafant nomes la part que donava la raó al President Tajani i la seva actuació, i com era d’esperar no va esmentar que deia clarament que des del moment de ser escollits diputats ho son de ple dret i amb immunitat, cosa que deixa sense efecte les euroordres de Llarena posteriors i el nyap jurídic espanyol amb intents patètics d’evitar que ocupessin els seus càrrecs guanyats a les urnes.

Millor ho explica Gonzalo Boye, i deixa clar que el got és més ple que buit, i jo afegiria de no deixar que la propaganda interessada no ens deixi veure la realitat.

Molt més plena que buida

Gonzalo Boye

No sempre és fàcil comprendre les sentències que dicten els tribunals europeus, especialment quan es pretén que les coses siguin blanques o negres; en el cas de la recent sentència del Tribunal General (TGUE) relativa a la demanda que en nom del president Puigdemont i Toni Comín vam interposar el 28 de juny de 2019, passa el mateix. Per tant, intentaré que ens centrem en el realment rellevant, allò les conseqüències del qual van més enllà d’una lectura plana, com la que alguns han pretès fer.

La sentència, si bé no ens estima la nostra demanda, sí que ens aporta el suport clar, nítid i rotund respecte d’allò que havíem sostingut des del 26 de maig de 2019: la condició d’eurodiputat s’adquireix per la proclamació dels resultats i això es va fer el 13 de juny d’aquell any.

Per als qui tinguin dubtes sobre això, recomano llegir, per exemple, el paràgraf 90 de la sentència, on s’estableix que: “en el cas d’interlocutòries, és procedent considerar que els demandants, els noms dels quals figuraven en la proclamació del 13 de juny de 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquesta data i en conseqüència gaudien, per aquest mer fet, de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7. Fora d’això, aquest punt ja és pacífic entre les parts”.

Només aquest paràgraf bé val tot el treball desplegat, en aquesta concreta demanda, per més de 3 anys. M’explicaré.

En primer lloc, ratifica el nostre criteri incorporat a la demanda presentada el 28 de juny de 2019: la proclamació realitzada el 13 de juny d’aquell any i publicada al Butlletí Oficial de l’Estat és el moment exacte en què ambdós exiliats van adquirir la condició d’eurodiputats.

En segon lloc, i això té més conseqüències de les que a simple vista s’aprecien, per aquest sol fet, des del mateix 13 de juny de 2019 gaudien plenament de la immunitat reconeguda en el paràgraf segon de l’article 9 del Protocol Número 7, és a dir de la immunitat de desplaçament per anar i venir a les sessions del Parlament; immunitat que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional no han reconegut fins ara.

En tercer lloc, tan important com l’anterior, o més encara, és que tant nosaltres com el Parlament Europeu com la mateixa Advocacia de l’Estat —representació única del Regne d’Espanya— coincidim que això és així; dit més clarament: el Regne d’Espanya, a diferència dels seus Tribunals Suprem i Constitucional, ha admès davant la Justícia europea que són eurodiputats des del 13 de juny de 2019 i, també, que compten amb l’esmentada immunitat, amb les conseqüències que això té.

Les derivades de tot l’anterior són múltiples i molt variades, però, segurament, el més important és que, sent així com ha resolt la Justícia europea, no hi ha dubte que des del 13 de juny de 2019, per dictar qualsevol ordre de detenció en contra del president Puigdemont i de Toni Comín, es requeria, amb caràcter previ, sol·licitar el corresponent suplicatori al mateix Parlament Europeu.

Això, que ja vam comunicar primer al Tribunal Suprem, i després al Constitucional, va ser desestimat per ambdós i, pitjor encara, quan els vam proposar que, si tenien dubtes sobre això, cursessin la corresponent pregunta prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ho van desestimar també argumentant que no existia cap dubte i que ni eren eurodiputats ni era necessari sol·licitar el suplicatori.

Però, si a algú li resta cap dubte, n’hi ha prou amb llegir-se el paràgraf 92 de la sentència, on s’estableix que: “Així, encara que l’escrit de 27 de juny de 2019 no esmentava la qüestió de la immunitat dels demandants, ha de fer-se constar que la negativa de l’expresident del Parlament a reconèixer-los la condició de diputats europeus que conté no va tenir en qualsevol cas com a efecte privar-los de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7, al compliment del qual estaven obligades les autoritats nacionals pel simple fet de la proclamació oficial dels resultats de les eleccions europees.”

En qualsevol cas, ara, quan ja tots sabem que teníem raó, la primera conseqüència que es pot extreure de la sentència d’aquest dimecres és que les euroordres cursades pel Jutge Llarena el 14 d’octubre i 4 de novembre de 2019 en contra del president Puigdemont i Toni Comín respectivament, són unes decisions nul·les de ple dret perquè aquestes ordres es van cursar en violació de les seves respectives immunitats, immunitats amb què també l’Advocacia de l’Estat està d’acord.

Com si això no fos prou, resulta que tot just el gener de 2020, quan ja era una realitat material innegable que el president Puigdemont i Toni Comín eren eurodiputats, el Juez Llarena va cursar un suplicatori per “continuar amb l’execució de les euroordres cursades a Bèlgica”; dit més clarament, va emetre un suplicatori per continuar executant unes ordres de detenció que eren il·legals, amb les quals fins i tot el suplicatori, es veu arrossegat a la nul·litat.

Evidentment, la sentència, que en altres aspectes —més enllà de la condició d’eurodiputats i de la immunitat— conté diverses contradiccions intrínseques i extrínseques que contravenen tant la jurisprudència del TJUE com la doctrina de l’Advocat General Szpunar, dona marge per ser recorreguda, però només en aquells punts legals en què es necessita més claredat i coherència; tanmateix, del que he exposat fins aquí, estic convençut que aquells que l’han valorat des dels titulars i no des d’una visió global d’aquest litigi estratègic, el més important existent en aquests moments a Europa, s’emportaran grans sorpreses.

Una batalla jurídica com la que vam emprendre a partir de novembre de 2017 no és tasca senzilla ni ràpida, però sí molt reconfortant, especialment quan es va veient que, pas a pas, ens van donant la raó, es van reconeixent els drets i llibertats dels exiliats i, a través d’ells, dels catalans i de la resta dels ciutadans de la Unió però, sobretot, quan es van consolidant criteris que, molt més aviat que tard, acaben sent assumits fins i tot per la representació processal del Regne d’Espanya.

Per als qui després de llegir tot això vulguin un titular respecte d’aquesta sentència els diria que “l’ampolla és molt més plena que buida” i que, amb el que ja hi ha, ens sobra per construir la resta d’aquella resposta i de les solucions que els líders de l’independentisme català van anar a buscar a Europa quan van decidir marxar a l’exili.

EL MICO COM A METÀFORA

Ahir finalment amb l’anunci de la comptabilització del vot delegat de Lluis Puig per part de la Presidenta de la cambra, encara que com deia ahir segurament serà una cortina de fum, des de Ciudadanos i amb el nivell de baixa estopa habitual es va comparar en Puig amb un mico.

Efectivament, amb la notificació del TC anul·lant aquest vot i l’acord de la Mesa per fer-ho visible de cara a la galeria. Finalment no es va visualitzar pel la pantalla del Parlament, però Borràs el va acabar comptabilitzant. Martin Blanco en la seva intervenció es referia a les paraules de Borràs que mentre el vot de Puig no sigui determinant, no serà impugnable, i ens diu que aquest no es el fet, sinó el mateix fet que voti, en aquest cas te tota la lògica el seu raonament, i aquí es on va començar a espatllar la seva intervenció dient que si un Govern te una gran majoria i guanya totes les votacions podria pefectament posar un mico a votar i no seria decisiu en referència al conseller a l’exili, cosa que finalment ha provocat el tall del seu discurs a la cambra.

De fet, res estrany amb el nivell dels diputats de Ciudadanos, sense cap educació ni formes, ni respecte que no han tingut mai i ara en el final d’aquest partit xenofob dificilment aconseguiran. De totes maneres, el problema segurament es haver consentit massa falta de respecte, i no guardar les formes davant tanta bula per tractar el Parlament com si fos una discussió de bar amb dues copes de més constantment.

Aquests defensors de la repressió, tots amb diferents formes i mateix objectiu son els partits espanyols i la trobada avui entre Vilagrà i Bolaños torna a fer vergonya aliena, ja que enmig de tanta repressió i casos pendents com l’espionatge volen tornar a reunir els presidents espanyol i català, i on la hipocresia es tant gran que posteriorment les compareixences post reunió es fan per separat . La representant catalana segueix dient que les relacions son congelades, amb una burla a la ciutadania que ja passa de taca d’oli i refrendada quan a la darrera reunió dels dos, Bolaños al cap de poques hores ens deia que no sabia que era l’agenda antirepressiva i insistia amb reunificar les families catalanes trencades pel procés.

Un nou exemples del nul diàleg i com la falta de democràcia d’uns es validada pels altres i la seva col·laboració habitual amb tocs de queixa cara a la galeria i sense cap intenció. Es una mica com la metàfora del mico.

LA DESOBEDIÈNCIA DE FIRETA

La delegació de vot del Conseller Lluís Puig a l’exili torna a ser protagonista desprès que el TC ha notificat que queda anul·lat. Ara toca la comèdia de la desobediència de fireta que senzillament no va enlloc i apart un gest per la galeria sense objectiu final.

De moment i com sempre Junts, ERC i la CUP defensen el manteniment del vot delegat de Puig però sense cap garantia i jo diria intenció de mantenir-lo fins al final, més enllà del partidisme estèril de desobediència.

De fet el referent més proper es l’escó de Pau Juvillà, que amb les promeses de Borras de mantenir-lo i actuar diferent del seu predecessor al càrrec, finalment vam veure com va acabar en res, i un cop finalitzat el rebombori es va obeir fidelment com passa des del 2017 per damunt de qualsevol dret democràtic o el mateix prestigi de la institució ja molt devaluada. La Mesa ha aprovat mantenir-lo, però podria passar que els funcionaris que ja hem vist que van per lliure podrien no comptabilitzar-lo davant la notificació del Tribunal espanyol i les conseqüències penals que podria comportar. La Mesa hauria d’assumir aquestes funcions i no ho ha fet, cosa que pot portar a fer una votació amb vot inclos i posteriorment quedà en res, un nyap impresentable i que a a questes alçades fa vergonya aliena. Cal dir que davant les advertències, alguns funcionaris ja han dit que no faran cap desobediència i els partits tampoc han aclarit com faran l’acta de la sessió ni com faran l’ordre de la seva publicació.

El problema, es que aquesta història de falsa desobediència ja l’hem viscuda, i sabem perfectament com acaba. El primer cop podia ser creible, potser el segon, però quan hem viscut ja 5 anys de submissió absoluta amb totes i cadascuna de les decisions provinents de les estructures espanyoles buidant de poder i dignitat la nostra Institució, ara ja no te cap credibilitat, de fet ni tant sols seria recomanable, ja que una desobediència hauria de venir acompanyada d’un full de ruta per arribar a l’objectiu final interromput el 2017 i que no està en cap full de ruta de cap dels nostres partits i ni tant sols de cap intenció futura de dur-ho a terme.

Per tant, seria un senyal de respecte vers la societat catalana, deixar de fer gesticulacions falses que no tenen cap intenció real.

DE VISITA A LA COLÒNIA

El Jutge Marchena, ahir va exhibir el seu poder davant aquells que no tenen gairebé ni dret a pataleta, i que pateixen una indefensió per una estructura judicial ancorada en el passat fosc i amb la unitat d’Espanya com a primera opció, i la vertadera justícia per les persones guardada en un calaix.

Efectivament, Marchena va haver d’entrar mig amagat, va veure les protestes dins i fora de la sala i va marxar gairebé d’incògnit en un lloc on evidentment ningú que tingui un mínim de dignitat pot donar-li la benvinguda. Aquesta provocació xulesca lliga molt amb cert caràcter espanyol que explota fins al màxim. No hi ha dubte que el Col·legi d’Advocats farcit de gent que estima poc la democràcia i si una idea d’Espanya que passa per damunt de tot i tothom.

Cap pregunta sobre el procés penal als presos polítics, un judici que hauria de fer posar vermell a qualsevol democrata, pensi el que pensi, ples d’irregularitats, d’interpretacions recargolades i fins hi tot de coses tant evidents com amagar proves que no interessaven, com els videos no posats i que van deixar en una indefensió total als acusats, que dit sigui de pas amb la seva actitud de judici normal van validar aquesta farsa sense sentit, on la sentència semblava escrita des del minut zero, i on es va poder comprovar que la justícia espanyola, no enten de lleis i si de la sagrada unitat espanyola per damunt de tot, una funció que no li pertoca, però que es hereva d’una Dictadura on al no haver un autèntic trencament amb ella, i com altres estructures, segueixen una mica blanquejades amb el mateix tarannà fosc i gris.

De fet, un judici que no hagués passat el cotó de cap democràcia normal, i que va delatar l’utèntic Estat i unes estructures ràncies i sense sentit. Segurament Europa s’encarregarà de dir com altres vegades que això era una farsa i que les sentències son desproporcionades i injustes, però de fet ja veiem que això ja ha passat altres cops i a Espanya senzillament no l’importa, ja que la Unió Europea es un club d’Estats, on es permet que els teorics valors fundacionals siguin passats per alt pels seus membres sense cap conseqüència efectiva.

Marchena es un exemple d’això, i la reacció de la gent es un bon simptoma de que no tothom entra amb aquesta falsa normalitat i conserva una part de la dignitat.

ESPERPÈNTIC

El President espanyol Pedro Sanchez diu en una entrevista a un mitjà que espera poder fer una reunió de la Taula de diàleg en aquest mateix mes abans de marxar de vacances.

Crec que si enlloc d’un Govern autonòmic submís com te Catalunya amb uns partits més interessats a passar pàgina i deixar en l’oblit el procés cap a la independència que en resoldre el conflicte, tinguessim un autèntic Govern que representa a la ciutadania catalana i que guarda un respecte per la mateixa, caldria acordar els punts concrets de la Taula i exposar-los publicament o senzillament deixar la mateixa en nul·la i fora de servei per sempre.

Ara seria l’hora de no tornar a escenificar una comèdia de Taula sense cap acord, sense guiò previ per parlar, i senzillament ser una nova operació de maquillatge del Govern espanyol i el Govern català per vergonya de la propia ciutadania.

Aquests punts, no poden ser Rodalies, inversions o l’Aeroport posem el cas, aquests temes ja tenen les seves comissions autonòmiques que els tracten i son temes autonòmics que res tenen a veure amb el conflicte polític. Per tant se suposava que la Taula era per abordar el conflicte i trobar la resolució al mateix amb el dret a l’autodeterminació i com exercir-lo i la fi de la repressió de l’Estat. Son dos punts i no en calen més. Si com ens han dit fins ara aquests no entren a l’agenda i no hi entraran mai, no hi ha res més a parlar. Per fer coverses autonòmiques per això ja hi ha forums on totes les autonòmies poden exposar els seus problemes i el Govern català si ha triat aquesta opció no te cap sentit que no hi sigui. Si de veritat vol exercir i acabar el procés cap a la independència, llavors toca demostrar això davant l’Estat espanyol i no fer més el ridícul amb el cinisme com a eina.

Convocar aquesta Taula ara tal com estan les coses sabem que es el mateix de sempre per l’Estat que no te cap voluntat d’arribar a un acord de resolució. Per tant depén del Govern català i dels seus partits continua sent uns titelles sense cap aspiració de res que no sigui viure de l’autonomia o complir amb les seves obligacions amb el seu electorat. Aquell famós 52% aconseguit es absolutament res si la seva opció no es la segona.

Esperpèntic.

QUIN PRESTIGI?

Davant la imputació de la Presidenta del Parlament, Laura Borrás ja imminent per una pressumpta corrupció en la contractació, la Carme Forcadell ens diu que no es pot pensar en una mateixa i si en el prestigi de la institució.

La Carme ens diu que el prestigi del Parlament es primer, amb tolerància zero amb la corrupció, i demana explicacions convincents sobre la imputació. Diu que es la presidenta que representa tots els catalans i recorda la llei de transparència i bon govern aprovada en la seva presidència.

Crec i subscric que la institució és per damunt de les persones de qualsevol, això en una democràcia normal seria així, i ho ha de ser. El problema es que tractem com una democràcia normal un Estat que no ho es i tractem com un context normal el que no ho es. Espanya no es una democràcia, i per tant no ens podem fer trampes al solitari. La Carme ens diu que el primer es el prestigi de la institució, el problema es que aquesta institució ha perdut tot el prestigi que podia tenir en un moment donat, s’ha convertit en una institució que ja no es la cambra de representació de la sobirania popular, cosa que hauria de ser, ja que s’ha buidat de poder i s’ha acceptat la repressió amb normalitat, recordo que no es va ser capaç ni de condemnar l’empresonament dels presos polítics en una resolució conjunta, que hem deixat que diputats i fins hi tot un President sigui privat de les seves funcions per ordres judicials o de la Junta Electoral, que no hem pogut triar un President amb normalitat com el cas del President Puigdemont i els posteriors intents. S’han anul·lat una gran quantitat de lleis aprovades i fins hi tot resolucions de caire simplement polític i l’amenaça judicial plana sobre els caps dels nostres representants. No cal dir que aquest mateix Parlament va vulnerar les seves propies lleis aprovades, com el cas de la llei de Transició i la llei de referèndum.

Tot això ha estat gràcies a la nostra col·laboració, i la submissió absoluta amb les estructures postfranquistes espanyoles validant les mateixes sense rubor i deixant les nostres institucions en res. Dit això sempre contra la corrupció, però sent conscients que el context que vivim es una dada molt important i per tant crec que les intencionalitat de baralla política de curta volada haurien de ser guardades en un calaix també per prestigi de la institució i respecte a la ciutadania.

PREMI ALS ESTOPA

El lliurament de les Creus de Sant Jordi al Grup Estopa entre d’altres ha aixecat polseguera a les xarxes i un grapat de critiques que crec van mal dirigides i a les que no m’hi puc sumar.

Moltes critiques per aquest grup amb arguments diversos, ensenyant lletres interpretades com a masclistes, un idioma sempre en castellà i propostes d’altres cantants com el recent desaparegut Pau Riba per posar un exemple. Aquests premis han estat anunciats conjuntament amb grups com la Dharma, el pallasso Tortell Poltrona o la Fundació del Liceu entre d’altres. Segons la portaveu premis donats pels serveis destacats a Catalunya i la defensa de la seva identitat en el pla civic i cultural. Pel que fa Estopa, grup català amb més discos venuts i temes arraigats a la societat amb barrejas com el pop o la rumba catalana entre d’altres.

Cal dir, que el Grup dels germans Muñoz no seria la meva música preferida, si ho fos ho diria, cap problema. De totes maneres i davant l’allau de purisme identitari detectat a les xarxes. Cal dir que la Generalitat no nomena aquests guanyadors. Son persones que recullen signatures per una persona o entitat en concret i les presenten per ser candidat, si ningú ho fa no serà candidat. Respecte a la llengua podriem recordar molts noms anteriors, un tal Leo Messi , Camilo Jose Cela, Barbara Hendrix i d’altres que crec mai els hem escoltat una paraula en la nostra llengua i han estat premiats. Respecte el masclisme, es possible que si agafem lletres de molts artistes en paragrafs concrets podriem trobar el que els puristes no trobarien politicament correcte i no passa res. Es més si fos per això, per exemple la majoria de Reggaeton hauria d’estar prohibit i no veig que sigui així.

Per tan el problema potser seria del criteri dels premis, no dels premiats en si, si nomes haguessin d’expressar la seva feina en català, ja no hi hauria discussió, però no es així, apart i curiosament tots els partits del Parlament i particularment els teoricament independentistes per una futura República Catalana defensaven el català i castellà en igualtat com a llengues oficials, per tant en aquest sentit son reals amb els seus objectius, i segurament molts del que critiquen això, els han votat, per tant prou hipocresia. El problema no son els Estopa que son un grup català que canta en castellà, es de base, dels nostres partits i institucions autonomiques que fan vergonya aliena.

De fet i com a curiositat, els germans Muñoz van ser dels pocs artistes amb els condicionants que he dit que van defensar el dret a decidir i el referèndum per la independència, cosa que diu molt a favor del seu tarannà i que deixa en evidència alguns considerat purs i que mai s’han mullat pel tema.

Per tant premi als Estopa, cap problema.

CONDEMNA A LA NO DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

El Tribunal Europeu dels Drets Humans condemna un cop més Espanya, aquest cop per la publicació de la foto del DNI de jutges a favor del dret a decidir. Una mostra més de la farsa democràtica espanyola.

El tribunal sosté que es va vulnerar el dret a la intimitat als 33 magistrats. El diari la Razon va publicar la seva foto, la dels jutges catalans a favor del dret a decidir. De fet aquests ja van presentar denúncia a Madrid i es va considerar que la filtració policial no era un delicte d’una persona concreta. De fet el dret al respecte a la vida privada i família ha quedat vulnerat amb una ingerència policial quan la seva missió es protegir l’individu, apart s’ha fet sense cap autorització legal de compilar informació dels afectats. Uns informes amb dades personals, fotos i informació professional. Una indemnització ha estat la sentència sobre aquests jutges que es van pronunciar en un manifest, cal dir mesurat i juridic.

Aquesta es la democràcia plena de la qual s’omplen la boca, la del pensament únic, la d’utilitzar les forces policials, no per protegir la societat, sinó com a força de coacció i xantatge sobre la ciutadania pels seus posicionaments ideològics. Aquesta anomenada policia patriotica, comú en totes les dictadures del món i que no sap de dret de les persones i molt ménys de drets humans.

La violació ètica d’aquesta investigació dels jutges i finalment la publicació de les seves fotos es digne de qualsevol dictadura on uns tenen el poder, la ideologia i les claus úniques de l’Estat i la ciutadania que no segueix la línia, simplement es atacada i vulnerada com si fos l’enèmic a batre sense cap regla i provocant una indefensio absoluta que no es de rebut en cap democràcia vertaderament plena, cosa que Espanya ja ha demostrat sobradament no ser.

Una nova condemna d’Europa que deixa en evidència un Estat anomal dins una Unió Europea que condemna però sembla que no s’atreveix a actuar directament per interessos polítics i econòmics. Un espai que no podem dir que sigui de plena llibertat i drets com ens volen fer creure.

BEN RESOLT

Aquestes van ser les paraules que diria qualsevol Dictador sanguinari que encara ostenta el seu pode pel món, però no, sorpresa, davant l’assassinat massiu davant la tanca de Melilla les diu un president d’un Estat de la Unió Europea.

Aquesta falsa esquerra que es diu PSOE i el seu soci Podemos que amb el seu silenci i suport valida la mateixa actuació, va fer un canvi deixant de donar suport a la independència del Sahara i es va alinear amb el Marroc i els seus interessos. Ara 37 morts assassinats per les forces policials marroquines han estat el resultat, veient imatges d’enterrametns massius per esborrar qualsevol intent de trobar la veritat i amb els ulls grossos espanyols per resposta i l’aprovació vergonyosa de Pedro Sanchez, una aprovació que mereixeria un judici al Tribunal dels Drets humans.

El tema migratori ja es veu que no ha quedat resolt amb aquest canvi de política i tenim l’incògnita de saber aquests deixa fer al Marroc i validar aquest assassinat massiu que hem presenciat aquest cap de setmana i que qualsevol Govern normal hauria condemnat ràpidament i demanat explicacions que podrien arribar a un trencament de relacions, aquí el líder de l’anomenat Govern més progressista de la història ha lloat l’actuació policial i ho ha rematat amb un “ben resolt” vergonyós i delictiu.

Aquest es el tarannà, i aquesta es la foscor que acompanya aquest Govern, que alguns encara diuen com amenaça que l’alternativa de la dreta seria molt pitjor, i la veritat es que no condemnar una matança de persones davant el teu nas, no se m’ha acut res pitjor humanament parlant i com a teoria democràcia que te en els drets humans el pal de paller, cosa que en el cas espanyol ja sabem que no es així i Catalunya es un bon exemple.

Molta foscor i molt de record d’una estructura dictatorial que no ha evolucionat ni políticament, ni moralment.

PROU, PROU, PROU

He preferit deixar l’article de José Antich sobre la reunió de Vilagrà i Bolaños i aquestes bases imaginaries que es busquen per acords que ni existeixen ni existiran. De fet es una gran burla a la ciutadania catalana que no es mereix i que el nostre Govern i partits sistemàticament porten com a full de ruta per deixar l’independentisme en res i les seves cadires autonòmiques blindades.

Com deia prou, prou, prou.

Focs artificials de Sant Joan a la Moncloa

José Antich

La visita de la consellera Laura Vilagrà a la Moncloa per reunir-se amb el seu homòleg Félix Bolaños ha servit per ben poca cosa, més enllà de la pirotècnia dialèctica que sol acompanyar aquest tipus de reunions. Cap avenç a l’agenda del Govern que es va constituir fa més d’un any i que se sustentava en l’amnistia, un referèndum acordat i la fi de la repressió. Tampoc cap resposta satisfactòria que permeti girar full al CatalanGate, l’escàndol més gran d’espionatge il·legal conegut a Europa i que només podria passar per la creació d’una comissió d’investigació independent al Congrés dels Diputats i l’assumpció de responsabilitats polítiques. La famosa taula de diàleg sembla haver anat directament a alguna de les fogueres d’aquesta nit de Sant Joan ja que cap dels dos governs no va tenir especial interès a convocar-la. L’única concessió de la Moncloa a la Generalitat ha estat una reunió, sense data, quan l’agenda de Pedro Sánchez ho permeti, amb el president Aragonès. Una cita que la consellera Vilagrà va situar abans de les vacances d’estiu i que, evidentment, no ha timbrat com una carpeta urgent atès que la va sol·licitar el 6 de maig passat.

El fet que Vilagrà i Bolaños compareguessin davant de la premsa separadament i en llocs diferents -la consellera a la delegació de la Generalitat a Madrid i el ministre a la Moncloa- ja donava una idea de la necessitat que tenien ambdós d’enviar missatges diferents i de què no s’era davant d’un gran anunci a realitzar. I menys encara, positiu. Les vaguetats de Vilagrà ressaltant que s’havia de treballar en les garanties i que eren una condició mínima per a restablir el marc de negociació -que no ha existit mai- i la seva insistència en l’agenda antirepressiva no van tenir una concreció. Sí, en canvi, la preocupació perquè el Tribunal Suprem pugui modificar la seva doctrina sobre els indults concedits pel govern espanyol i, en concret, als presos polítics catalans. Amb massa antelació i potència, la carpeta dels indults ha reaparegut en el marc d’un diàleg entre ambdós governs.
El ministre Bolaños, tocat com tot el govern espanyol i el PSOE pels desastrosos resultats electorals de diumenge passat a Andalusia, va utilitzar la trobada per fer un exercici, així ho va dir, d’estabilitat institucional i política, una cosa de la qual els socialistes van mancats al Congrés dels Diputats. I emetre el discurs buit que el govern espanyol fa servir per desactivar el moviment independentista. Així, Bolaños va repetir diverses vegades la necessitat que es generi confiança entre Catalunya i Espanya ja que la societat catalana necessita acords. Va parlar de la necessitat d’un temps nou que miri al futur i que projecti nous acords, i va ressaltar que en aquest marc mai no s’ha de tornar a la tensió insuportable que es va generar a Catalunya el 2017. En aquesta Catalunya idíl·lica del futur basada en una agenda autonòmica, podrà tornar al lideratge econòmic, a parlar de protecció social i d’inversions estratègiques. Tots els conceptes són del ministre Bolaños i una còpia de l’agenda per a la reconciliació de Pedro Sánchez.

Fins aquí, en línies generals, el que van dir uns i altres des dels seus respectius faristols. A l’agenda oculta, a més dels indults, segur que hi ha els pressupostos generals de l’Estat per al 2023. El govern espanyol desitja saber si es donen les condicions per comptar amb Esquerra abans d’obrir un meló per al qual no sap si té aliats però que, en canvi, sí que sap que necessita que siguin expansius davant de la crisi econòmica del pròxim hivern. Mentre s’obre aquesta via, la Moncloa i els barons socialistes hauran d’avaluar si de cara a les eleccions municipals de maig vinent l’aliança d’aquests últims anys que tanta estabilitat li ha donat al PSOE és el camí adequat davant del seu retrocés electoral andalús. Retrocés que projecta a Espanya una més que probable derrota electoral quan se celebrin els comicis que han de decidir el pròxim inquilí de la Moncloa.

PROU DE NUMERETS SENSE SENTIT

Ahir al Congrés espanyol vam tornar a veure aquells numerets que de tant en tant ens tenen acostumats els nostres diputats i que a base de repetir-los son ja més un ridícul per ells mateixos i una presa de pel a la ciutadania catalana que altra cosa.

Efectivament ahir un cop més a Madrid i amb el vot de PP, VOX, Ciudadanos i com no el PSOE es va rebutjar l’ús de llengües oficials diferents al castellà a la cambrea parlamentària. Tot seguit Montse Bassa per Esquerra ha començat la intervenció dient si imaginen no poder parlar la seva llengua pròpia en el seu país, dient que estan fartes, començant a parlar en català parlant de la mentida de l’Espanya plural i dient que els independentistes no han vingut a reformar Espanya. Finalment se li ha retirat la paraula. Nogueras per part de Junts ha dit que si al Congrés no hi cap la nostra llengua tampoc hi cabem nosaltres i ha tingut la mateixa sort. Finalment Botran per la CUP ha explicat que els catalans son bilingues i en canvi molts castellanoparlants son monolingües i també ha acabat silenciat.

Veient això, i veient un cop més com els amics d’Esquerra, el PSOE vota exactament igual que la dreta que tant ens diuen com amenaça futura, ens podem tornar a preguntar el perquè del seu suport incondicional i humiliant per Catalunya. Bassa parla d’imaginacions de no poder parlar la teva llengua al teu país. Potser algú li hauria de dir que no son imaginacions, que son una realitat des de sempre i que no canviarà. Diu que està farta i que no han vingut a reformar Espanya, donç potser hauria d’explicar que fan encara a les institucions espanyoles, és una contradicció tant flagrant que fa pudor. S’han plantejat mai no presentar-se ni col·laborar amb l’Estat, mentres ho facin validen cada llei i cada institució i han de complir les normes que son les que son, no son noves, prou de cinisme. Al mateix podriem dir a Miriam Nogueras, li agafo la paraula i li comunico que el català no hi cap, per tant també pot agafar el tren de tornada. Finalment Botran no ha descobert res, això passa de sempre.

Francament, aquests numerets sense solta ni volta denunciant coses que malauradament son norma a l’Estat espanyol i que tothom sap, nomes es hipocresia pura i serà cert, quan abandonin les seves cadires d’una vegada i deixin de validar un Estat que mai serà el seu.

Prou de numerets sense sentit.