O morts o ànimes, xa!

A El sant del dia Alfons Llorenç explica que els valencians encara deixem un badall a la finestra, avui i demà, perquè les ànimes dels nostres tornen a casa i hi troben la taula parada, el llit, nosaltres esperant-los per festejar el record i el retorn, cada any el dia de tots sants. És dia de morts, avui, i demà d’ànimes, i els valencians tenim memòria. Per això enceníem unes minetes de cera petites, protegides d’un plàstic roig que encara feia més tètrica l’escena contra la foscor de les cases.

O morts o ànimes, els valencians ens haurem d’espavilar si volem sobreviure, per bé que si volem mantenir uns quants costums i una mica de cultura, no ho tindrem fàcil: si hom pensa que halloween s’ha menjat els nostres morts, potser que no pensem que els espanyols ja s’han menjat la nostra economia. La quarta part del nostre pressupost anual es destinarà a pagar el que devem als espanyols, que cada any ens roben el necessari per continuar mantenint-nos agafats dels collons dels vius i dels morts. El conseller socialista Vicent Soler, diu al president d’espanya, que també es socialista de la mateixa cofurna política, que això que passa és una vergonya, una deslleialtat als valencians, si tots segons ells som iguals davant aquella prostitució de constitució que ho consent.

Morts i sense ànima és com ens voldrien mantenir els espanyols, als valencians. Muts i a la gàbia. Molls i capcots. Ves quina autoritat ens representa que encara se’n burla del mort i del degollat, quan allà asseguren que els valencians no serem capaços de protestar ni de queixar-nos fins al punt de trencar res. És el modo franquista del psoe, que mentre ens insulta, s’esgola pels badalls de finestres i portes per robar-nos l’ànima.

Si l’única possibilitat de sobreviure és la República dels valencians, si volem evitar-nos tanta carabassa i tanta calavera. I sobretot evitar que continuen robant-nos. Els nostres morts i les nostres ànimes.

 

Reis a l’empresa familiar

València acollia un encontre d’empreses familiars. Hom imaginava, per posar exemples propers, el meu cosí Miguel, al capdavant de la carnisseria que va heretar de son pare, el meu padrí Voro, que encara va amunt i avall al mercat amb les verdures i els setanta anys, i si la família no valia d’exemple, doncs parlaré d’uns altres esforçats veïns que fa anys que malden per fer anar el carro de rodes i l’ultramarins d’embotits selectes… Però ves que qui va obrir la trobada d’empreses familiars va ser el rei d’espagne, que ves si té bona empresa familiar d’agressions i violències, i de lladrocinis justament a les famílies que hi posen el treball de la família en les seues empreses, i encara més va eixir aquell reiot de Mercadona, que va dir que són ells, ell mateix, qui crea la riquesa d’un país, aquest Roig, justament que ha arruïnat no sabeu quantes empreses familiars petites en canvi d’enriquir-se ell, i encara es va atrevir a fer filosofia d’empresa i de l’abús, en canvi de passar per màrtir de la societat, pobre, que ell no treballa per fre i robar diners, sinó pel bé comú i la joia del viure col·lectiu de la societat valenciana, mentre paga i subvenciona moviments d’extrema dreta en canvi d’atacar la democràcia i la llibertat.

Si l’empresa familiar ha de tenir aquest padrins, refillets a manta de com traure la sang de les petites empreses familiars que els abasteixen, ja sabem a quina mena de país som: de drets universals, aquests dos gossos ja mosseguen pel seu compte i n’hi ha que els fan la feina bruta. A cagar a la via, els malparits!

Si ells peguen primer, Molt Honorable Enric

El pp valencià demana de reprovar el MH Enric Morera, president de les Corts , segona personalitat política dels valencians després del president de la Generalitat. Ho demana perquè el MH va ser als Premis Octubre (això fa mal al PP), que és un espai de llibertat, de cultura i de resistència democràtica. Tot això, per al PP, un partit feixista, corrupte i lladregot, li fa més mal encara. Volen reprovar el MH perquè en la seua intervenció als Octubre va demanar la llibertat dels presos polítics. Naturalment, demanar la llibertat de presos polítics és un sacrilegi, a ulls del PP, el partit criminal que ha arruïnat els valencians, els ha enfonsat en la pobresa… El PP no tolera ni llibertat ni dignitat; ells que encara no han renunciat al franquisme (un dels sistemes polítics que més assassinats va deixar a en el segle XX, el primer estat assassí en temps de pau (!), que encara no ha demanat perdó per l’assassinat de Companys, de Miguel Hernàndez (avui fa anys) i de milers de valencians, gosa de demanar la reprovació del nostre MH.

Ves que ells peguen i peguen primer que nosaltres, perquè som polítics tebis, en el fons. Nosaltres, el nostre MH i l’altre MH, haurien de dir que són a les Corts amb els feixistes del PP, que actuen amb violència i agressió de la mà d’espanya2000 (a l’Aplec de Bétera, en en el 9 d’Octubre, al futbol i en més espais fan el feixista), però els nostres polítics no els ho diuen a la cara com caldria, amb coratge, què són… Per això ells, davant el mutisme dels polítics valencians, gosen cridar “reprovació!”, ells que són violents, agressius, antidemocràtics, que han prohibit mitjans en valencià, que han prohibit i tancat gent honesta, clamen quan algú defensa la democràcia. I la tebiesa els fa lladrar, i els mitjans vinga a repetir que diuen, fins i tot.

I ves que a poc que gratem les clavegueres, l’empastre és gros, sinyors del pp, i el feixisme evident. I encara amb aqueixa justícia prevaricadora, són un partit legal, el PP.

Anit mateix asseguraven que sempre han col·laborat amb la justícia…Ai ai ai, què volien dir, que en esborrar discs durs o cremar jutjats, o premiar jutges prevaricadors, la col·laboració era cordial i amistosa? Fóra tan fàcil com dir, des de la tribuna de tots dos MH —la generalitat_600anys i les Corts: vostés callen, totes les Bonigs del món, mentre siguen un partit feixista consentit d’una justícia encara pitjor!

—Molt Honorable Enric Morera, siga valent i demane la il·legalització d’això que ells en diuen encara partit polític, el PP, que de més criminals no n’hi ha al món.

L’escola no és suficient per recuperar la llengua

Amb l’escola tenim una part important guanyada, és cert, però no és suficient per normalitzar la llengua. Ni per assegurar-ne l’ús. L’escola ja fa paper, i molta de la feina més enllà dels seus propòsits, per no és suficient. La tebiesa política dels nostres, davant la contundència dels altres, manté el desequilibri d’una balança que fa molt que no ens afavoreix. Ells ho saben i no aflueixen, nosaltres també ho sabem, i encara anem amb por, amb l’ai ai ai que s’enfadaran. Sí, ells tenen la paella pel mànec, que diu la frase feta i la realitat política (militars, església i jutges), i nosaltres tenim la voluntat i la decència. No n’hi ha prou, i ves com ens volta la nòria. Sempre a favor dels altres, i nosaltres sempre a contravent, més esforços, més recursos de les butxaques particulars, i militància, i més coratge… Amb militància no n’hi ha prou. Perquè l’ús de la llengua, que guanye prestigi, que siga considerada de primera entre el jovent, depén de més coses, i de la política que siguem capaços d’ordir. Tampoc no tenim la solució a curt termini, tret de la República (imprescindible per combatre la tebiesa), però ni això no ens assegurarà res, si no ens espavilem, ens despullem l’esclavatge lingüístic, i parlem amb la cara ben alta. Però a partir d’ací podríem dir més coses, segurament. I ampliar els deures de no poques empreses que ens fan la mà amb els nostres propis diners. Ara, amb televisions prohibides, presos polítics, músics, poetes o joves empresonats o exiliats, encara fem el carranc. A València, a Palma, a Barcelona, i mentrestant la llengua que vaja pagant tant de dèficit…

 

Ateneu Bétera: sopar solidari contra la malària

Stop Malària torna avui a Bétera després de la campanya de l’estiu, per avaluar el projecte solidari engegat l’any passat. Núria Moreno farà balanç del treball fet, de les ajudes rebudes i de les millores aconseguides contra una de les pitjors malalties a l’Àfrica. Si hi voleu col·laborar, aquesta nit serà a l’Ateneu de Bétera: xerrada, sopar popular i concert.

El concert pretén de visibilitzar les dones compositores: Amy Beach, Clara Weick, Nadia Boulanger, Pauline Viardot, o Claudia Montero, entre altres.

Hi intenvindran, Valeria Sepó Lluch, soprano, i Laia Bernad Garcia, piano. L’entrada és gratuïta, només cal compromís social i una ànima solidària. Si encara teniu reserves podeu portar paraigua, a Bétera plou.

 

*El paludisme o malària és una malaltia parasitària provocada per protozous del gènere Plasmodium que es caracteritza per la presència de febre alta i anèmia. El paràsit es transmet a les persones per mitjà de picades de mosquits anòfels infectats. En general, la malària és una malaltia curable si es diagnostica i es tracta immediatament i correctament.

Tot i això, entre 300 i 500 milions de persones pateixen anualment la malària a tot el món i, d’aquestes, tres milions moren per complicacions de la malaltia. La major part de les víctimes són infants que viuen en països en desenvolupament.

La malaltia es troba estesa per la major part de l’Àfrica subsahariana, la part central d’Amèrica del Sud i el Pacífic oriental, però amb diferència és a l’Àfrica on es concentren més casos i més morts. A més, existeixen zones on tant els mosquits com els mateixos protozous presenten resistències als productes usats per al seu control o tractament. Aquest fet provoca que els programes destinats al control de la malaltia siguin cars, complexos i sovint amb resultats limitats.

http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Malaria

 

La llengua també fa la República

(Sobre el document de com ensenyarem llengües de la generalitat de dalt, que no sé si és ara mateix el govern de la República, encara que només si l’he llegit d’un colp i sense la profunditat necessària).

Qualsevol document de llengües, i encara de com ensenyar les llengües té una intencionalitat política. I la seua publicació no és sinó una declaració: ara, aquest document del qual ja he fet un comentari ràpid per a Vilaweb, no sembla ser el document definitiu de com ensenyarà llengües la futura República catalana, més prompte és un document fet perquè els jutges espanyols llegesquen en català, encara que siga una horeta curta. Hi trobaran pegues i el portaran a l’infern, per bé que també passarà el purgatori.

El Pla de llengües per a l’escola, que és realment què és, tècnicament està bé, s’adiu amb el plantejament europeu sobre l’ensenyament de llengües, amb la incorporació de la terminologia, els objectius, els reptes, i la realitat sociolingüística present. D’acord fins ací (els valencians també anem per ací, i altres països de situacions plurilingües similars). Però la nostra realitat és més complexa perquè la pressió política d’espanya és brutal: polítics, partits, mitjans, empreses, i allò pitjor: el valor que el jovent dóna a les llengües.

La bel·ligerància espanyola contra les llengües és brutal. Un odi lingüístic que patim fa tres-cents anys i que hem tolerat perquè ells tenen les pistoles i els jutges. Perquè d’una altra manera, fer guerra contra cap llengua només s’entén si n’hi ha mala fel i un foc interior que no és una altra cosa que inseguretat i sensació d’inferioritat universal.

El plantejament del Pla sembla honest, però no l’és. Defuig una realitat soterrada que és criminal: no partim de situacions iguals. Diran, d’acord, ja ho sabem, què més? Doncs que interven moltes coses que no ajuden a aconseguir allò que diu el document final, que no deixa de ser un paper de bones intencions. N’hi ha un nou corrent (tampoc no és nou) en què la voluntarietat no és suficient. Exemple: malgrat que els mitjans en llengües minoritàries són de més qualitat i rigor, TV3 no pot competir contra cent canals de TV en espanyol. De cap manera. I per bé que podem informar d’allò que passa al món amb serietat, els altres també informen, i el comandament de TV té molts botons per anar provant que fan ací i allà. I acabes mirant-te espanya: una pel·lícula no pot competir contra cent pel·lícules, o un documental, o els dibuixos…
Ja no em pose en els jocs d’informàtica, les xarxes, i tota la pesca d’una onada invasora que no vol saber res de res de llengües…
La consideració dels joves ara mateix és passar-se de llengua, i només els militants no són prou, perquè són arrossegats a la diglòssia. És políticament correcte de demanar que acaben en un nivell de català i castellà l’escolaritat, però és deshonest, perquè no és veritat mai. I la voluntarietat no és suficient per assegurar l’ús. Ací perdem, perdem per un marcador d’escàndol. Un altre exemple: els joves per què han d’estudiar literatura espanyola, fins i tot caldrà examinar-los…, si la francesa, la russa o l’anglesa li pega mil voltes? Per correcció política. Per no espantar els jutges o espanya. Començar el castellà a l’escola abans de la secundària és erroni. Ho diu fins i tot l’AULA Multilingüe de la Universitat de València. Però ho fem. Fins i tot, legalment, cal començar el castellà a primer de primària… a València. En canvi de tenir prohibida IB3 i TV3 i Catalunya Ràdio.
Si el document o Pla de llengües parteix de l’estatut i el que diran a espanya, massa innovador no serà, i encara per això ens pelaran. I compte que és el que diu Europa… i n’hi ha un respecte important per la resta de llengües… Però la nostra sempre paga. Sempre. Paga. Tinc un amic que em diu… Per què no ens fem britànics, o gibraltarenys? Per què no fem oficial l’anglés? En comptes de l’espanyol, almenys a infantil i primària… Per què no? Si hem de tenir una segona llengua oficial almenys triem-la de primera divisió.
Bona nit

Tolerants amb el feixisme, intolerants amb la democràcia

Aquesta dualitat tan contraposada, la tolerància amb el feixisme i la intolerància amb la democràcia, és el resultat màxim al qual pot arribar espanya, en política, en modernitat, en coneixement o en història. Per això tenim presos polítics i exiliats; malgrat que n’hi ha que fa vida normal, fins i tot institucions que haurien d’esbullar-se els cabells i estripar-se la roba, abans d’obrir cada matí.

Els jutges a espanya ja sabem que van heretar la consciència franquista abans que la carrera judicial. Com els polítics, en la seua majoria. No estranya a ningú l’escarni, la venjança, contra els demòcrates catalans que van portar al parlament el debat i la votació popular. A espanya, no. Hauria d’estranyar-nos més, que ens governen aquells prevaricadors, usurpadors de la República, mentre permeten el franquisme a dins la legalitat espanyola.

No hauríem d’oblidar que els valencians encara tenim prohibides televisions perquè són en català, exclusivament, i n’hi ha polítics i partits i governs que fan política i governen com si no passés res, com si castigar els valencians per la llengua, pels mitjans o pel finançament fos la cosa més normal, que hem de carregar cada dia com una malaltia crònica, per la seua voluntat, que és la de tot l’espectre polític valencià-espanyol de la A la Z, sense excepció. Ni amb compromís al govern, no podem veure els mitjans de les illes o de catalunya.

La tolerància amb la violència del 155, en canvi de la intolerància amb la voluntat de decidir dels pobles, fa feliç una part que governa, atenalla, i corseca: el franquisme del psoe+pp+ciutadans (i la tolerància de podem i els altres) contra els drets universals de l’ONU: i ara s’atreveixen amb un judici d’espanya contra el món: que és un judici d’espanya contra la democràcia. Perquè la metàfora és que, si cerques exemples de democràcia i d’història democràtica, espanya no és en la llista, ni per tradició, ni per voluntat ni per actualitat. Però tot això ens governa, el màxim possible de l’esquerra, ep.

Prendrem mal? Més encara? O n’aprendrem de la lliçó que, des de la raó i la intel·ligència, espanya no negocia? Ni avança ni deixa pensar, si no és sota amenaça i venda d’armes a països més feixistes encara…

Nafarroa Oinez (4)

Els detalls d’una festa extraordinària de vegades són oblidats; per secundaris no els pensem principals, perquè no en sabem més o perquè precipitem la reflexió, potser per totes aqueixes coses… De la jornada sobre els mitjans en llengües minoritàries m’havia deixat tres coses:

—En mans de qui és, Europa no respectarà mai les llengües (això és ferro rovellat, xa, que no té remei )

—A Espanya, els mitjans en llengües petites (sense estat) hauran de viure a la defensiva: dels atacs de jutges, policia, empreses, lleis i de l’estat mateix. I encara a la defensiva dels rucs de torn.

—Els mitjans en llengües petites peguen cent voltes en sobrietat, qualitat i decència als mitjans grans i als mitjans de llengües grans, però els manca autoestima, en general. I pressupost. Potser per això viuen sempre a la defensiva.

Els estats no permeten que siguem estat, però tampoc no permeten que les llengües que sobreviuen en els seues estats colonials puguen viure en pau: ni volen ni ho poden permetre. Lo fàcil que seria que ens deixaren ser, i ser estat.

Com fa milers d’anys, pel que fa a les llengües, el peix gros es menja el petit: milers d’anys de coneixement, de Sòcrates a Lucreci, d’Hipàtia a Eisntein, no ens ha fet avançar en democràcia i respecte per les coses petites: el pare gros és l’amo i patriarca, i decideix quins fills estimar i quins rebutjar, i les llengües que representem els fills no volguts ens hem de defensar fins a la independència, sobretot d’Espanya i dels Junckers de la terra.

Idurne Ezkisabel assegura que ens falta autoestima i coratge, entre els mitjans de llengües petites, malgrat que som de major qualitat que els mitjans en llengües xenòfobes. Si ja ho sabem que les llengües no són això ni allò, que ho són pel polítics que les gestionen, i els estats ja fan perquè les llengües amb poder facen el burro. Jo afegiria que n’hi ha uns programes a Àpunt que peguen cent bacs a TVE1, TV2, i aquelles malparides TVs privades del femer audiovisual… I això que els valencians encara tenim prohibida la TV3, i IB3 i la cosa no sembla que es resoldrà en un segle o dos.

Ep, però els bascos tiren, tiren endavant, fins i tot a Navarra, que Navarra camina: Nafarroa Oinez!

Nafarroa Oinez (3): el dia gran

Diumenge, 21 d’octubre

Hem aplegat a Altsasu a quarts de deu, però hem pogut passar amb el cotxe, malgrat els rius de gent que pujaven al prat: nosaltres teníem distintiu de convidats, la qual cosa facilitava l’arribada a uns dels aparcaments principals. Al Nafarroa Oinez hi treballen més de 1.700 persones perquè tot funcione com una organització professional, però són voluntaris que treballen per l’escola i per la llengua, d’una manera similar a com ho fa Escola Valenciana amb les Trobades —ací també hi posen moltes hores de voluntat, que ja és una força imparable, i el poble fa seua l’escola i la llengua amb un coratge exemplar. La diferència és que les Ikastoles de Navarra fan una sola trobada anual, i l’escola i el seu poble s’hi posa de valent. Fa humitat, la rosada i la boira no han escampat i enmig del bosc només uns quants valents aguanten la mànega curta. Nosaltres som valencians i ens hem protegit amb la llana.

En una rotllana, davall un roure grandiós, es fan els primers parlaments de benvinguda, el ball, la cançó, la salutació dels polítics, malgrat que una notícia terrible d’un accident ha trasbalsat la Ikastola organitzadora, els seus mestres, que han decidit tirar endavant. L’èxit de la trobada no amagarà la tristesa durant molt de temps. Han decidit de fer el cor fort i acollir els milers i milers de persones que s’hi apleguen als quatre espais principals distribuïts entre roures i prats i la zona urbana d’Altsasu. Entre els parlaments no manquen referències a la llibertat dels presos, dels joves que l’estat espanyol castiga amb escarni, encara fruit de la dictadura que ens governa. Altsasu s’ha vestit de pancartes i clams per la llibertat, avui. Festa grossa.

Després de la primera cerimònia, una processó cívica acompanya els convidats principals, entre músics, gegants, dimonis vestits d’ovella i bruixes: també hi ha l’escola que signarà el manifest Txikiak Handi en favor de les llengües minoritàries, i més escoles convidades, Escola Valenciana i Escola Gavina per exemple, escoles de Gal·les, Irlanda i Amèrica: passem a través dels espais d’activitats, els escenaris, les parades i les barres gegantines que ells en diuen Txosnes. Finalment arribem a la Casa de la cultura i entrem al saló d’actes. Més discursos de protocol, i agraïments a tanta gent com fa possible una festa d’aital magnitud a Navarra. La cerimònia també es vesteix d’emoció i agraïments (sabeu que enguany fem una Unitat didàctica en comú la Ikastola Iñigo Aritza d’Altsasu i EscolaGavina?). Ens saludem un altre colp amb l’Unai Arellano, un dels coordinadors principals de l’Oinez, amb l’Ibai, director de la Ikastola d’Altsasu, i encara a última hora de la vesprada em trobaré amb Erkuden, la mestra que coordina la Unitat didàctica amb la nostra directora Empar Martínez. Ens fotografiem amb una de les escoles indígenes convidades, enmig d’un entusiasme desbocat per la llibertat, i tornem cap als espais del prat, on actuarà Xavi Sarrià i el cor de la fera, un concert cirereta extraordinari que, per nosaltres, tancarà aquests tres dies de viatge i descoberta, de llaços i comunicació, entre valencians i bascos. A dos quarts d’onze entrem en casa, malgrat que l’esperit viscut no hi cap tan ample.

Nafarroa Oinez (2): la UE contra les llengües sense estat

La Unió Europea i les llengües minoritàries: la llibertat i el respecte per les llengües, la Carta Europea i els Drets universals, els Estats i les llengües, totes les llengües… fins i tot les llengües que ells diuen inútils.

Avui he participat d’una jornada a Altsasu sobre Mitjans de comunicació i llengües minoritàries, dins el programa del Nafarroa Oinez, la trobada en favor de les Ikastoles. Entre més ponents, hi ha participat Unai Arellano, Juan Kruz, Johan Haggman i Idurre Eskisabel, Yazmin Novelo, Elin Haf Gruffydd o Rónan Mac Con…, dels quals agafe, de la traducció simultània unes quantes idees:

[…] A la Unió Europea, i potser que fora d’ella, l’ús i el respecte sobre les llengües és potestat dels estats, ai, i què penseu que passa, amb les llengües, que si són minoritàries van a prendre pel sac, i encara a mans de rucs, les llengües grosses no penseu que no pateixen tanta idiotesa. Segons paraules d’en Haggman, mentre n’hi haja Junckers, o polítics similars, les llengües seran amenaçades… “La carta de Drets fonamentals és el pitjor colp contra les llengües, perquè recau sobre els estats i no sobre la UE, decidir què fan de les llengües els polítics que governen aquests estats: i ja sabem com les tracten aquestes llengües.”

D’entre moltes de les competències que la UE ha deixat en mans dels estats, la cultura, l’educació, les llengües… en el cas d’espanya, ja sabem a mans de qui recau la responsabilitat de tot plegat i quin és el nivell de respecte, ajut o coneixement a seques que han atresorat els faquirs a espanya… La UE pot aconsellar, fer declaracions d’intencions, fins i tot finançar amb unes quantes almoines això i allò, però, si l’estat és qui decideix què ajuda o on es gastarà la subvenció…, on penseu que destinarà espanya els diners que arriben…?

En Haggman ha parlat d’un parlament europeu desdentegat, que minva i supremeix res que no siga estatal o a mans de taurons i corruptes, o bufandins (recordeu els Junckers?): sí, hi ha projectes que es poden estudiar si milions d’europeus són capaços d’aplegar signatures suficients en set estats diferents… Per demanar almoina, és l’Europa dels estats contra l’Europa dels pobles. Johan Haggman va ser durant anys a la Comissió de llengües de la Unió Europea.