Espanya és un cadàver democràtic

Passa un dia, un altre, un altre més, encara en passa un altre. Cada dia que passa, espanya cau, cau sense remei en el pou. A voluntat. Per voluntat pròpia cau fondo fondo, en un pou sense límit. A l’infern que cau, espanya. Per pura inèrcia. A consciència.

Què fa que hi caiga tan profundament? la seua història?, els jutges?, els militars?, la gc i el cartel parapsicològic a la porta de les casernes “todo por, todo por, todo”?, els polítics de dretes (el 155 sencer)?, fins i tot els polítics que es pensaven d’esquerra: podemos, més unides, els comuns, tots plegats la fan caure. Fondo fondo. En un pou de merda.

Qui vulga que s’ofegue, direu. N’hi ha que no volem ofegar-nos, de cap manera, ni sentir-nos arrossegats a la caiguda. Només perquè ens obliguen, ens fan caure, que és ben diferent. Per això hi ha la voluntat dels pobles, de cercar la llibertat i el dret a ser, malgrat unes institucions caduques, ràncies, casposes. Espanya no té una caspa particular. És una caspa particular, construïda a pols, des del clavegueram més profund, des de la repressió, la tortura, l’assassinat, que es van reproduir, arrossegats des de la dictadura franquista, dins els temps de la democràcia, quan espanya esbombava a bombo i plateret que ja era una democràcia. Fins i tot ací, els tics més greus, gravíssims, del terrorisme d’estat va omplir la seua pràctica de jorns antidemocràtics. Després s’escampava la pràctica del robatori, del perdó a la gran banca, protagonista de crims inconfessables, de pràctiques mafioses, d’una economia criminal, mentre el poble pagava, pagava els luxes de directius, d’executius d’unes polítiques bancàries de gansterisme de els quals hi participaven polítics, jutges, reis, alts funcionaris…

Qui vulga que s’ofegue, direu. Avui que un judici espanyol posa en escac la democràcia al món, els valors universals, mentre els uns i els altres, polítics de la innocent Ikea negocien batlles, batllesses, diputats, consellers, presidents de la generalitat, vicepresidents, l’espanya casposa jutja i culpabilitza la democràcia dels seus mals propis: l’arrogància, la poca professionalitat, la incapacitat, la merda de la muntanya, el descrèdit internacional, ambaixades que fan de puticlubs, besos i juraments a una bandera capaç dels pitjors crims contra poetes, professors, mestres i demòcrates, espanya cau, cau, ben fondo en un pou, fa anys que cau, setanta, cent anys, voluntàriament cau, i per tapar la caiguda, la merda del fons, n’hi ha que fan com si no passés res, no miren enlloc sinó a Ikea, tanquen els ulls, miren en un altre costat per no veure què passa, agranen l’enruna sota l’estora, el xipolleig de la merda franquista que sura i sura i sura. Sura per damunt la dignitat, la política i els principis. El franquisme sempre sura. A espanya.

Que cau, cau fondo. En la merda

Això és espanya, un estat en caiguda lliure en aquell pou, mentre ens roba, furta, viola o ens agredeix a través d’alts funcionaris còmplices, policia, gc, jutges, borbons, el rei… tot de criminals que es pensen bons com el pa, com el forment, com les taronges, aquests alts funcionaris, fiscals, advocats, capaços de tenir en escac homes i dones demòcrates, tancats dos anys, tres si els cal, capaços de tancar joves durant anys per una brega de bar amb xulos que fan de gc, en canvi de tapar la caiguda, el xipolleig, la xip-xop de la merda: ens roben, ens furten, ens tanquen amics, cantants, actors, polítics honestos, en canvi de continuar robant-nos… D’amagar què és espanya realment. El fondo. Ben fondo.

Qui vulga que s’ofegue, direu…

Espanya és un estat podrit, des de dins. Cent anys, dos-cents a tot estirar. Des de l’inici  cau irreperable, violada pels seus, des de dins, aqueixa violència interna irrefrenable, com un estat podrit. Sense remei.

Cau, cau fondo. Més fondo. Més encara.

Qui vulga que s’ofegue, direu.

[homenatge a Jordi Cuixart, Carme Forcadell i els altres presos del franquisme espanyol. Als advocats que han fet una feinada en favor de la llibertat i els drets humans. Homenatge als exiliats, als morts, als assassinats encara no reparats per espanya. A tothom que és perseguit per un estat irreparable, tan servilment antidemocràtic.]

La deixalleria del pp: una ruïna per als valencians!

El model de govern del pp que va triomfar fa uns anys, els valencians encara el paguem. El pagarem durant anys, el desficaci. Perquè d’aquella política, entre fracassos, mentides i obligacions econòmiques a llarg termini, els valencians ens escurarem la butxaca i la hisenda a trenta anys vista, ves si els negocis ruïnosos van deixar marca a València.
No ha estranyat ningú que, tot i ser amics íntims, els jutges hagueren de portar-los a declarar, per imputar-los i condemnar-los, del primer a l’últim: del militant de base als diversos presidents de la Generalitat valenciana, batlles, batllesses, regidors, vicepresidents, consellers, presidents de diputació… El rastre era tan gros, el robatori i el frau tan extraordinari, que pocs es van escapar de la desfeta. Fins i tot, es va comprovar que en diferents eleccions, el pp havia fet trampa. Directament, les campanyes eren un frau, un negociot, en canvi de guanyar a ser pocavergonyes.

Durant anys, la democràcia per al pp era un drap brut que es podia comprar i vendre, malbaratar. Fins a deixar-la per terra, una democràcia que havia costat tant. Un drap brut.

Tot plegat hauria de convertir el partit popular i els seus en una cosa passada, il·legal, que no hauria de tornar mai. Però ves que són ací, encara, vivets, sobretot perquè la justícia espanyola és amiga, ineficaç i molt militant del partit del qual parlem. Vaja, que ni és cega ni és imparcial, la justícia espanyola. I malgrat tanta delinqüència, els han perdonat la majoria del crims comesos. Amb aitals circumstàncies, encara tenen permís de presentar-se com a partit polític, malgrat que els han titulat com el partit més criminal d’Europa, i el segon més criminal del món. Poca broma, valencians. Del móóóón!

Pos damunt aquest historial, encara amb aquest calvari tendre i no cicatritzat, algunes candidatures del pp sobreviuran fins a dissabte i tindran la possibilitat de reeixir amb els pactes. Qui els farà encara suport, amb un cúmul de corrupció tan exagerat? Potser que partits xenòfobs, d’extrema dreta, o candidatures locals concretes, que trobaran que l’historial delinqüent dels últims vint anys no compta, o potser que per això encara compta, que el poden emblanquir si molt els convé, deixant passar el temps com qui passa un refredat.

Però en qüestions locals, el finançament és principal, i si n’hi ha cap responsable últim, del finançament penós dels valencians, entre més protagonistes hi ha el pp. El pp i les seues famílies, que es van enriquir il·legalment. El pp va ser incapaç de respectar els valencians en l’economia, en les infrastructures, en el corredor mediterrani, en la modernització del camp, en l’ajut real al comerç local o amb una aposta digna en favor de la universitat o la investigació. I als joves els va enviar directament a l’infern, cagant-se en el seu futur per anys i panys. El pp tot solet.

Voleu dir que Camarena-TorreEnConill no ho sap, tot això?, no sap qui podrà ajudar a millorar el finançament valencià i, de retop, el finançament a Bétera? No saben qui els ajudarà a repensar la relació poble i urbanitzacions, a posar les coses damunt la taula amb honestedat i visió de futur? Jo trobe que ho saben de sobres, què els interessa i qui els ajudarà, perquè ajudar-los serà ajudar també el poble.

Jo els faria diverses propostes, ara mateix, entre més convidaria el professor Josep Sorribes, l’home clau de l’urbanisme valencià, a orientar una trobada sobre l’urbanisme en el segle XXI, a repensar si som capaços d’enllestir un projecte d’interés i enriquidor per a Bétera i el seu terme gegantí.

A més… [continuarà]

Dignitat i política: Barcelona i Bétera

Sobre la dignitat humana, o era la servitud?

Qualitat de digne, de respectable; elevació moral, diu el diccionari. Abans la dignitat i l’elevació moral que la política a qualsevol preu. Malgrat els exemples que aquests dies veiem en homes i dones que es venen tan fàcilment per mantenir-se al poder. I és que la trona, ai, converteix en un bonyigo el més pintat, en una merda de vaca si no hi ha solidesa de principis. El cas més descarat i cridaner és Ada Colau, que ha preferit de malvendre el projecte de milers de joves inconformistes amb el sistema més podrit d’Europa, en canvi de mantenir-se ella, tota ella sola com una nova reina de la política per damunt la dignitat. De primer ella (la política), després, si hi cap, la dignitat. A aqueixa barcelonina li’n quedarà poca, de dignitat, en canvi de posar-se ella per damunt la ciutat i els seus habitants. Molt bé, és l’exemple més cridaner i paradigmàtic, perquè els Comuns volien presentar-se com la bandera de la dignitat, de la netedat, de l’honradesa, en aquelles places de primavera… Però han xafat moll, sense remei, una altra vegada. Els projectes bells són ara vells projectes. Ella els ha traït tots, en pactar amb l’extrema dreta per conservar-se amb formol i tenir el títol de batlle. Batllessa si voleu.

A Bétera tindrem un altre exemple parasimpàtic entre la dignitat i la política. El segon assalt entre dues batlles-batllesses, que es presentaran davant els veïns com a dues rivals polítiques, i rivals en dignitat. L’una representa la llista més votada en diferència, però no suficient; l’altra es presenta com la posició més de dreta (amb tics d’extrema i modos antidemocràtics en campanya), fins i tot amb el suport de l’extrema dreta de Vox. Dissabte, en el Ple de constitució, bé la llista més votada bé el pacte de la política per davant de la dignitat, decidirà la dona principal en l’Ajuntament per als propers anys. L’una representa la continuació en favor d’una política que en quatre anys ha aconseguit èxits importants, també errors; èxits que podrien consolidar-se amb una segona oportunitat, sempre que s’obrís a noves col·laboracions i propostes de major envergadura local i internacional. La proposta del pacte polític, per endavant de la dignitat, ja sabem els valencians què representa: a la merda la taronja i el camp (el pp s’ha enverinat en interessos contra el camp valencià a valència, a espanya i a europa), a més de privatitzacions, impostos, i el retorn a l’amiguisme i als sinyors amb corbata i maletí negre que entren sovint a l’ajuntament a no sabem què. Ho sabem, però no ho podem dir.

Per dignitat, l’opció més votada fa dues setmanes, és la mestra Cristina quatre anys batllessa. En no haver-hi un acord, segons la normativa, la responsabilitat de govern és la del partit més votat.

Per política, qualsevol dels pactes farà bona la decisió de la majoria, en canvi de jugar-nos, els uns i els altres, els principis en favor dels interessos partidistes.

Fóra sensat dir que…

[continuarà]

 

Els mestres i els pronoms

Bon dia, mestres (als mestres de totes les escoles del país, és clar, malgrat que jo ho vaig enviar diumenge només als mestres de la meua escola)
Com que a l’escola la millora i l’ús de la llengua ha d’ésser un treball principal, abans que no se’ns desmanegue la feina durant l’estiu, els mestres hauríem de considerar de continuar aprenent-ne, per començar el 2019-20 mudats i sabuts.
Us reenvie un article del mestre Jordi Badia, un gramàtic referent del qual ja us n’hem parlat unes altres vegades, en referència a un aspecte de la llengua cabdal: els pronoms. I sobretot els pronoms en i hi.
Llegiu-lo i practiqueu a casa, amb els vostres, els exemples que hi apareixen.
La llengua ho agrairà, i l’escola. Però sobretot els nostres alumnes.

Bon diumenge de Pentecosta
Visca la república dels valencians!

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pronoms-son-vida/

*Recordeu també que fa més de sis-cents dies que tenim presoners polítics.

La demogogia interessada del pp de Bétera

El pp de Bétera va enganyar la primera versió de Camarena-TorreEnconill, en cedir-los una parcel·la per construir una centre social (sembla que el projecte és enmig de la decisió que han de prendre dissabte en el Ple de constitució de l’ajuntament). Aquella parcel·la estava afectada pel camp magnètic d’una torre de llum d’alta tensió.

La segona versió de Camarena, ara amb Compromís al govern tornà a sol·licitar una parcel·la per a la seu social, i Compromís va aconseguir, ara sí, un cantó d’aquell tros que no era afectat pel camp de l’alta tensió. Però que va fer el PP durant la campanya?, llançar una trampa-engany contra la realitat del que havia passat. I encara una segona campanya d’intoxicació contra la recollida selectiva del fem de la urbanització, problema que el mateix pp havia creat feia set o vuit anys. La manera de fer del pp ja la coneixem, que no enganyen ningú, i aquest són els que voldrien governar el poble, amb els mateixos modos de corrupció i mentides que van governar València i el país sencer durant anys, amb el resultat de la ruïna, el lladrocini i la corrupció allà on podien posar la mà, fins i tot robaven els diners que havien d’anar destinats a obres socials i de cooperació amb els més desafavorits.
Voleu dir que serà amb aquests, en favor d’aquests, que MasCamarena cedirà la confiança del govern de Bétera… Jo no ho crec.
I si fóra compromís, el govern local en minoria, qui projectés un centre polivalent (salut, cultura, educació i atenció social) que descentralitzés els serveis i obrís una nova via d’atenció a la disseminació urbana del terme?

*Un cert desànim recorre el terme, sobre allò que passarà dissabte en el Ple de Bétera. I jo que no el sé veure enlloc, el desànim, sinó una oportunitat per posar el poble en un nivell que mereix!

La batllessa de Bétera, primera part

Dues batllesses en un corral? Impossible. Caldrà triar, decidir-nos per posar Bétera a l’alçada d’un poble de primera. Perquè deixar-la o tornar-la a l’anonimat i al tòpic, a fer de la vida local una condició de segona fila, en canvi de deixar passar el temps per veure si res ho adoba, ja ho sabeu, no farà avançar el poble com un espai i un temps gaire modern i acollidor.

Però qui dia passa no empeny en favor dels joves, ni treballa per trobar-los oportunitats, vies i recursos. Ací l’equip de govern de l’Ajuntament té una responsabilitat cabdal.
“Qui dia passa any empeny” no ajuda a col·laborar en favor d’una empresa transparent i àgil, compromesa amb el poble. Perquè l’Ajuntament és una institució al servei del poble, no dels polítics ni dels interessos partidistes. Hi treballa molta gent, i posar modos d’equip, de participació, d’agilitat en les respostes, en la solució dels problemes, en la comunicació ràpida amb els veïns, és convertir allò local en un espai modern i europeu… I per tot això la gent que hi treballa, de funcionari, de brigades, d’interí o de polític al govern o a l’oposició, centenars i centenars de persones, hi tenen una responsabilitat. Altíssima. S’hi han presentat per oferir-nos el millor servei, i els veïns els ho demanarem.

Això no s’adoba en obrir i tancar cada dia l’edifici consistorial, sinyors, cal un projecte present i de futur, d’horitzó, planificat a curt, però sobretot a llarg termini, que pose intel·ligència i professionalitat. Un projecte que no depenga d’interessos externs, ni de màfies polítiques, ni de corruptes. Cal capacitat de gestió per tenir una visió ampla i intensa, profunda en la vida local i urbana, dels pobles valencians a tocar de la gran ciutat, però també en la vida local amb una perspectiva internacional i, també rural. D’acolliment i de projecció, de relació amb altres pobles del món, amb els veïns vells i amb els joves, amb els nouvinguts i amb els que tot just si comencen l’escola o la universitat.

Potser que en aquest últim assalt a la batllia, les dues dones amb més possibilitats, Cristina i Èlia, hauran d’ensenyar-nos més cartes, malgrat que molts haurem pres partit per la major projecció d’una d’elles, i haurem sabut veure de quina cosa és capaç cadascuna. I quina està lligada a interessos i privatitzacions i quina té una sensibilitat democràtica més profunda. Però qui en prendrà la decisió final ja no és el poble, ni la nostra visió romàntica o professional, si no l’interés molt particular dels representants de les urbs més disseminades.

[Això encara continuarà en parlar de recursos, cultura, educació, economia, serveis, atenció, treball, oci, ocupació, patrimoni]

On dius que vius, tu? (capítol4)

Ja deveu conèixer la dita popular: en una conversa informal amb un foraster, un veí de Bétera no triga ni cinc minuts a confessar que és de Bétera. I no penseu que n’hi ha gaires exemples d’aquesta fermesa per manifestar la pertanyença al poble, en aquest cas, Bétera. En canvi, si vius en una urbanització, com ara TorreEnConill o la Conarda o la Providència, què dius, que ets de Bétera o d’aital urbanització? Doncs l’enquesta encara no s’ha fet de manera seriosa, rigurosa amb caràcter de estadística científica: perquè, dels 23.000 veïns de Bétera i el seu terme, quants se n’identifiquen de Bétera, pel que fa a residir-hi? I quants encara ni consten en aquesta estadística de residents o veïns, perquè no els han autoritzat els papers o prefereixen de viure anònims, ni censats ni torbats.

Tot plegat no sé si constava en els programes electorals d’ambdós candidates a fer de batlle (o batllesa), però ves que seria d’interés saber-ne què pensen les caps d’amdues propostes, pel que fa a acollir de fet i amb tots els drets, immigrants, forasters, i moriscos retornats al seu país. I d’això, què en diran a Camarena, que els nous veïns són de Bétera i, de retop, també de Camarena, o només si viuen al poble vell, són i tindran dret a residència?

*Per cert, les noves imputacions de corrupció al PP (Camps, Blasco, Grau…) com afectarà a la possible decisió Camarenenca? Tots aquells robatoris i despeses supèrflues, amb el contrapés de la netedat econòmica de l’Ajuntament de Bétera els últims quatre anys, a on decantarà la balança?

[en el següent capítol, ara sí, batlle contra batlle]

 

Bétera ja no és Bétera (capítol3)

“Bétera ja no és Bétera, que ara és una nació.

Hi han posat casa d’hostes i un quiosc a l’estació…”

Mon pare em recitava el verset, que era més llarg i eixorivit, quan volia fer referència als canvis que es produïen anys enrere. No us penseu que allò de les Urbanitzacions és el primer daltabaix que patim, no sinyors, que de campanars més alts han caigut ases i rucs. Per cert, ja sabeu per què el campanar de Bétera es va alçar dues vegades, com va passar en altres pobles, i allò que era una arquitectura genuïnament valenciana va acabar lluint un bunyol al cel i pare de contar res més?

En aquest tercer capítol sobre la gran decisió que prendran els partits locals abans del 15 de juny, he volgut expressar que els canvis, els grossos de veritat, han passat sempre, i han configurat un viure nou al qual, els veïns, s’hi han hagut d’adaptar vulguen no vulguen. L’agricultura, sense anar més lluny, o l’expulsió dels moriscs, o la guerra incivil feixista que es va acarnissar a Bétera, que hagué d’improvisar la pitjor escola que hem patit mai, i no pararíem d’explicar detalls dels grans canvis viscuts al poble. Naturalment que voldrem ser governats per un equip professional i digne, però la cosa contrària, si arribara el cas, tampoc no ens farà perdre l’oremus ni l’esquella, en canvi de continuar treballant per la llibertat i la democràcia, com hem fet gairebé sempre.

En aquest tercer capítol em fixaré en un detall que no em sembla menor, malgrat que em guarde un interés particular: com és que CaixaPopular, una caixa cooperativa gens sospitosa de malversació, de pedanteria o d’usura, va triar la urbanització Camarena per instal·lar la primera oficina al nostre terme? Com és que ha desestimat el nucli urbà durant anys, malgrat un quants oferiments, en canvi de l’aposta primerenca per aquell eixample urbanístic? Hom pensaria que tant com els costa d’estudiar aitals decisions, l’aposta els posava entre els més rics?, els més emprenedors?, els més estrategs?, on hi ha els diners de veritat del terme? Ací al nucli hi ha la cooperativa, malgrat que les males llengües diuen que és una empresa tan mal governada que no té gaire futur, però també hi ha la gent del camp, i els veïns i els forasters que arriben en festes, els polígons i també els gros de les pensions, o aquests jubilats no compten?

Caldrà demanar-los als de CaixaPopular, ja que hi tenen la seu grossa allà, quina proposta farien als regidors de Camarena-TorreEnConill, pel que fa a decidir-se per la batlle Cristina o no… O potser passarà que, com els costa tant de decidir-se per l’oficina de Bétera, quan vinguen a dir-los res als beterans de Camarena, ja siguem en un nou període electoral.

[en el proper capítol, la batlle Cristina o la batlle Èlia]

 

Bétera: si no volies batlle, batllessa

Camarena-TorreEnConill és Bétera. Bétera també és Camarena-TorreEnConill, la Conarda, el camí Paterna, Valldeflors, els Pinars, el Periquillo i el Cerrao (a qui se li va ocórrer?), la Providència, el Bassó, les Mallaes, el Mas d’Arnal, el camí la Pobla i de Benaguasil, el camí de Llíria, el mas d’Elies, la lloma del Calderer i el Feiscar, l’Estrella, els turons de Sant Antoni i tantes altres urbanitzacions del terme. Tot plegat és Bétera. El nucli vell, l’eixample i les urbanitzacions escampades, a més de les casetes, els xalets, fins i tot les casetes de reg, la vaqueria, les porcateres del Brucar, el Pla i els polígons. I encara el terme que ens va furtar l’exèrcit espanyol després de la guerra… Tota pedra fa paret i fa poble. Com fa poble la vida de poble, el comerç, les terrasses d’estiu, ca Nebot, el cementeri, i els masos nobles, el Carraixet, la Cooperativa, fins i tot l’Ateneu fa poble, i malgrat que n’hi ha que ho voldrien d’una altra manera, un conjunt tan divers com complex s’ha de governar.

Oh, ves si hem canviat, en pocs anys, amb un creixement de població brutal i una disminució d’altres detalls: de carnisseries, sort encara, ens en queden dues, la del meu cosí Miguel i la d’Anitín, i de forns, ves, que els pots comptar a la mà. El poble canvia, els hàbits sobretot; els costums de la vida rural són lluny, i res que toques ja és un record d’anys enrere: llei de vida, i també de fer diferent. Entre més coses de fer política. Jo, per exemple, preferesc l’honestedat i la senzillesa, la transparència: en el negoci que debatem, vosaltres què voleu?, ho podem fer?, és legal?, ho podrem explicar a tothom i ens entendran, no? Perquè deixar el govern local de Bétera a mans d’un partit que ha votat a Europa contra la taronja valenciana (llauradors del nucli vell de Bétera, què feu!), un partit que ha infrafinançat els valencians fins a la ruïna, que ens ha robat en cada legislatura, que va dir que la formula 1 no ens costaria res i haurem de pagar més de 500 milions d’euros, un partit amb centenars de militants imputats de corrupció, que va enganyar Europa amb els comptes, sobre la nostra economia…, què voleu?, fóra com posar el llop al galliner, el lladre al calaix municipal, perquè proven a veure si faran net o ens deixaran nets. I encara perquè tornaran l’ajuntament a l’amiguisme i al fracàs que vam haver de pagar durant la crisi, sobretot els joves, dels quals van arruïnar dues generacions senceres.

Sí, Camarena-TorreEnConill és la clau, però què voleu que us diga…

[continuarà]

 

 

 

Bétera, de poble o d’urbanitzacions

D’uns anys ençà, els vots a les urbanitzacions decideixen el govern de l’Ajuntament de Bétera. El model que es va planificar a finals dels vuitanta —omplir el terme amb tot d’urbanitzacions durant els noranta—, decideix avui la política local. Ara mateix, entre donar suport a la candidatura guanyadora de Compromís o donar-lo a la candidatura de la dreta que representa el pp i c’s. De l’un cantó a l’altre, la diferència és si l’acord és en favor de l’honestedat dels últims quatre anys (dèficit zero i grans projectes en favor de l’educació, per exemple) o apostar pel partit més corrupte d’Europa i el segon més corrupte del món, el pp. La candidatura Camarena-TorreEnConill té la decisió a les mans, perquè en democràcia, els vots que sumen decideixen, si no és que els jutges o els funcionaris torpedinen les eleccions i la democràcia mateix.

Camarena-TorreEnConill té la paella pel mànec i farà bé de decantar la seua decisió en favor dels seus interessos. Que són els interessos de la gent que els ha votat, en canvi de respectar què i com. Ho va dir Groucho Marx, els meus principis són aquests, però en podria tenir uns altres, si molt convé. No són tan ideologies, quan parlem d’urbanitzacions (s’hi han organitzat en un partit propi) com de gestionar en favor d’allò que els beneficia: serveis, espais, comunicació, qualitat de vida… A mig camí entre la conurbació de València i Bétera, de l’un costat, amb tot de serveis urbans, però amb problemes específics i unes necessitats de mobilitat determinades. La vida de poble?, la vida de la ciutat?, entre dues aigües?

Totes les núvies li ponen, a Camarena-TorreEnConill, i el poble s’haurà de rendir a la seua pròpia decisió (la majoria obtinguda per Compromís no és suficient). Així que tindrem un ajuntament progressista, capaç d’una oferta raonable a les urbanitzacions, ajustada a la realitat del segle XXI (la comarca sencera s’hi ha organitzat d’aital manera); o bé tindrem una aposta regressiva, que anuncia privatitzacions en canvi de més impostos, entre més el de l’aigua.

[continuarà]