El diàleg amb un estat corrupte

Rajoy és el president del partit popular i el president del govern d’espanya. Aquest partit és l’únic que no ha condemnat la violència patida el 9 d’Octubre a València. No només no l’ha condemnada, sinó que l’atia, i la justifica: grups feixistes organitzats van aplegar-se a València a agredir les dues manifestacions convocades en commemoració de la diada del País Valencià. L’1 d’Octubre, en canvi, l’agressió va anar a càrrec de la policia espanola i la GC. A València, sense policia pròpia, la defensa dels valencians depén de la voluntat del govern espanol, que ja es va demostrar sobradament quina és.

Pel que fa a violència, el govern d’espana i el pp ja sabem què és, què respon i què respondrà. Curiosament, un dels aliats del pp, C’s, clamava al parlament espanol com se’ls havia escapat que la violència arribés als mitjans internacionals (literal). L’altre soci del pp, el PSOE, dóna suport cec al pp, i per això, hom suposa que consent la violència de l’1, del 8 i del 9 d’octubre. El Psoe fa anys que no es garantia de res. Pel que fa a la violència, aquests tres partits són un consens. La violació de drets universals és justificada, segons la seua interpretació de la llei. No cal dir en quin sentit apliquen sempre aqueixa agressió.

El govern d’espana i el partit que governa, el PP, justifica la violència contra els que se salten la llei (una interpretació que fan ells de la llei). A la vegada, el govern i el pp, és l’exemple permanent de violació de lleis, de normes i de la legalitat general. A Espana i a Europa. Tribunals espanols (!) i tribunals internacionals s’han cansat de condemnar-los. Perquè ni els seus còmplices, la GC o els tribunals, poden amagar la quantitat d’il·legalitats comeses: robatoris, obstrucció, eliminació de proves, malversació, prevaricació, apropiació…, milers d’exemples de tal gravetat que han hagut de comprar els mitjans perquè amaguen, dissimulen, renten, o desvien la informació.

Però malgrat la connivència amb la majoria de mitjans espanols, els fets hi són, coneguts de tothom. Provats. Reprovables. I allò mínim en un país democràtic fóra la dimissió i, la il·legalització. Però no només no passa, això, sinó que C’s i Psoe també avalen el partit i el govern, malgrat les condemnes estatals i internacionals. La seua complicitat no és només silenci o consentiment. És acceptació d’un estat mafiós. Plegats, tres partits o més, accepten l’Estat com una conxorxa, indestriable de la corrupció o el càncer crònic. Franquisme en canvi de democràcia.

És amb aquests “pinxos” polítics (caps d’estat d’espana, sinyors) que el president Puigdemont ha acceptat d’oferir diàleg en canvi d’ajornar la llibertat de Catalunya. Un pols que la Unió Europea, un aparell ultraconservador a Europa, ha reclamat abans de decidir-se, o no, a reconèixer l’estat català. Si el pp serà capaç d’oferir res més que no violència? Ho dubtem. Però Europa tampoc no tindrà cap més excusa, perquè si bé hem posat el fre i hem encetat una estratègia que ens desactiva momentàniament, hem perdut il·lusió i joia, també demostra la voluntat i la capacitat de diàleg, sense renunciar a l’objectiu.

 

Mostres de diàleg del govern d’espana (pp, c’s i psoe), les últimes hores i dies

tancar webs, mantenir la gc i la polícia nacional pels carrers de Barcelona amb mostres d’amenaça, blocar els comptes particulars d’associacions privades legals, perseguir els pressupostos autonòmics, amenaçar els presidents d’Omnium i de l’Assemblea, amenaçar Trapero, amenaçar amb el 155, enviar suport militar contra catalunya, no dimitir davant l’allau de corrupció política del partit, no dimitir en saber-se que han fet campanyes amb diner negre, no dimitir en tenir en llibertat amigots condemnats per la justícia, no dimitir en robar els fons de les pensions de milions de ciutadans, no dimitir en regalar als bancs els ajuts per salvar-los, no dimitir en regalar a amigots diners públics… Destinar milions d’euros públics de tothom contra la llibertat dels pobles i el seu dret a decidir. No condemnar la violència feixista del 9 d’octubre a València…

 

 

 

Raó i emoció d’un president

A les set de la vesprada, ahir seguíem tres fronts d’informació. Som a Ontinyent (la Vall d’Albaida), d’estatge amb els xiquets de l’escola, però en haver mestres monitors que se n’encarregaven de l’atenció pedagògica, vam organitzar un centre de dades casolà per seguir tres punts on n’hi havia informació que ens afectava directament: l’un, evidentment, era a Barcelona, mig món occidental era pendent de la declaració del president Carles Puigdemont al parlament de Catalunya. El segon punt d’informació era a l’escola, l’Assemblea de pares decidia la nova junta i el nou equip de treball per als propers quatre anys. El tercer punt era a l’Ajuntament de València, perquè l’alcalde Joan Ribó comunicava en directe la fallera major infantil de 2018, i ves que una candidata directa és alumna de l’escola. Totes tres coses es decidien al voltant de les set de la vesprada, com si s’haguessen posat d’acord a fer bullir l’olla al màxim. Així que, com deia la nova presidenta de l’escola, Sandra Cuevas, teníem tres punts calents d’informació, i ni panxa ni cul ni ses no amagaven la tensió.

Al voltant de les set de la vesprada, el president Puigdemont va triar la intel·ligència per damunt de l’emoció. Ves que hagués pogut eixir a muscles, agafar el camí fàcil, ahir, que ja teníem la feina principal feta, però es va decidir per suspendre els efectes de la declaració per trobar, si n’hi ha cap possibilitat a espana, un camí d’entesa. Això va fer caure la il·lusió del moment, l’eufòria dels milers que s’hi havien congregat allà, mil metres avall en un pou fondo que ens regirava l’estómac, ai, ai, la ferida, perquè encara no havíem reaccionat al colp de genialitat que el president, i supose que un equip molt i molt preparat, havien aconseguit en aquesta nova estratègia en favor d’un major reconeixement internacional. Això ho ha dit diverses vegades Vicent Partal, “la validesa de qualsevol declaració la dona el reconeixement internacional”, i aquesta decisió afegirà a curt termini més països en favor del nou estat català. Malgrat que alguns països principals i propers ja tenien coll avall afegir-se al suport, la suma final serà tan grossa i contundent que molts pocs s’atreviran a fer el ridícul del rebuig. És veritat que milers d’homes i dones van tornar a casa despagats, capcots, però tranquils, serens, perquè ells i els altres que ho seguien a través dels mitjans ja han fet la feina principal. I la declaració-suspensió evita la violència gratuïta i salvatge que espana ja havia planificat.

Ara cal la política professional, i l’alerta de tothom, és veritat, però sobretot la feina dels polítics. Junts i la CUP i el govern. I tota la negociació internacional que secretament i amb ofici,fa qui ha de fer. Dies de pau i feina per envant, el 30 d’octubre?, el nou 9-N?, ja es veurà, xa!

Que després de la jugada mestra la Guàrdia Civil tanqués el web de l’ANC en comptes de tancar un partit corrupte com el pp, que la pròpia GC ha comprovat que participà dels casos majors de corrupció, ja haurà fet decantar dos suports internacionals més, als quals s’afegiran molts més suports en uns dies. Infusió de timó, de til·la, de camamil·la, de poliol, de boldo, de té de bétera, d’alfàbega, de garrofa, i a veure-les venir grosses i calentes de l’altre costat. 

Ahir contra Barcelona, hui contra València

Ahir vam seguir la manifestació a Barcelona a través de les xarxes. Allò que en principi havia de ser una crida unionista en favor d’Espanya, convocada per diverses organitzacions, partits i moviments ultres, es convertí en un exemple múltiple d’antidemocràcia, més senzillament, de feixisme pur. El pp ha donat carta blanca a l’agressió i ha ordit una crida a bous que considera legal. El resultat és que han autoritzat que el feixisme senyorege amb impunitat. Sense que els preocupe la salutació nazi, l’odi, l’insult, la premsa mundial, Europa mateix, ni els tribunals (els internacionals!).

Contra l’alegria, el pacifisme i la joia del poble català (deu anys de lliçons de com viure i aconseguir uns ideals), espana envià milers de manifestants que no van amagar a quina cosa venien. Si hom pensava convidar els catalans a repensar què volen fer del seu destí amb violència, colps, amenaces i insults, ho va encertar de ple. Això d’ahir a Barcelona era d’una profunda vergonya. I no sembla que la intel·ligència espanola tinga més alternatives. La calculada repressió policial l’1 d’octubre es convertí el 8 en una solta indiscriminada d’elements antidemocràtics: les salutacions i els clams franquistes no eren gratuïts. PSC, PP, C’s —el ventall polític parlamentari que va autoritzar ahir una invasió feixista tolerada, aüixada pels mitjans i la falange, i per polítics que hom podia considerar sensats o, simplement, demòcrates, és un error polític d’una gravetat extrema, imperdonable. És la intel·ligència zero d’un partit corrupte, que ja hauria de ser il·legal, que compta amb el suport i l’ànim de més partits que han perdut el nord.

Hui a València hem viscut el segon capítol de la jugada. Cada 9 d’octubre —festa al País Valencià— n’hi ha dues manifestacions festives i pacífiques. L’una, cerimonial, protocolària, és una processó cívica en record de Jaume I, el passeig de la bandera de la ciutat, l’oblit del Penó (els blavers ho frueixen molt)… L’altra, a la vesprada, aplega la reivindicació dels valencians: la llengua, l’escola, els mitjans propis, anys enrere l’estatut, la llibertat, el finançament (els valencians ho tenim tot per reclamar). L’una i l’altra manifestació avui han sigut atacades, insults, amenaces de mort, crits d’odi, i una manca de respecte i de dignitat extremes. En aquesta segona manifestació pacífica, una concentració il·legal d’espanyolistes violents i agressius ha agredit la gent amb impunitat. La llibertat que els feixistes tenien per agredir, contrastava amb la sorpresa dels manifestants pacífics que donaven suport a la Comissió 9 d’Octubre, encarregada d’organitzar la manifestació amb el lema “Sí al valencià”. Ni aquest ‘sí’ a la llengua, no poden consentir els que s’autoanomenen defensors a ultrança d’espana. La situació ha sigut tan greu, que les famílies convocades per Escola Valenciana han hagut d’anar-se’n, en perillar la integritat dels fills, i els que han considerat que el dret de manifestació no els el podien robar tres centenars d’agressors, han patit l’assetjament, la violència, els colps, les potades, les escopinades durant tot el trajecte, que ha hagut de canviar-se perquè un altre grup de feixistes havia ocupat violentament els jardins on havia d’acabar aquest cant en favor de la llengua. Això és, la policia espanola ha permés que els agressors perseguiren, insultaren i agrediren durant tot el trajecte, manifestants i periodistes.

La connivència entre feixistes i policia era evident:

—somos los buenos (adreçant-se a la policia), dejadnos que los repasemos, dejadnos que les peguemos, somos los buenos!

—No os paseis, va, os hemos dejado perseguirlos hasta aquí, retroceder un poco, va! (deia el policia rient).

En aqueix moment, els feixistes ja havien carregat contra nostre a l’avinguda l’Oest, a la plaça Sant Agustí, a Barques, a Colom, a més carrers on les agressions contra manifestants que tornaven o havien sigut separats a consciència han sigut permeses. L’extrema dreta ha sigut autoritzada a actuar contra els valencians durant el 9 d’octubre. Amb impunitat. Sentir-se espanol, vestir-se amb la bandera, els permet qualsevol reacció o gest…, tribunals, policia, polítics en principi “demòcrates” que els donen suport, autoritzen la barbàrie. Encara més, ells poden agredir-nos, davant el nostre gest pacífic de manifestar-nos en favor del valencià o del que ens done la gana, i els mitjans (antena3 per exemple) titulen que hi ha hagut enfrontaments entre valencianistes i espanyolistes, i es queden ben amples, de mentir i mentir-se. Fin i tot el delegat del govern espanol ha felicitat públicament la policia perquè, diu, ha defensat la integritat de tothom.

Ahir Barcelona, despús-ahir Palma, hui València, ciutats capitals en favor de la democràcia, malgrat que no és casual ni atzarosa la violència que els volen infringir per atemorir-les.

 

Espana s’estima tant València!

Uns quants dels milers que s’han manifestat a Barcelona en favor d’espana eren valencians. Homes i dones que encara se senten més espanols que valencians. Potser són els que també cantaven ‘aneu per ells’ des de Castelló i Alacant abans del 20 de setembre, o abans de l’1 d’octubre. Perquè n’hi ha molts valencians que ho porten molt endins, sentir-se espanols. “Fa feredat la quantitat de banderes espanoles a València”, em deia un company mestre. Ca, que li vaig respondre, un centenar a tot estirar!, un miler!, què representa això davant els milers de balcons de la ciutat i dels pobles? A tot estirar no arriben a l’1% els que s’hi han manifestat en favor d’espana i de la violència que espana representa. Que vagen estirant, doncs.

Vés com tracta espana a valència des de fa anys i panys: som els últims de la cua en finançament. Els últims de la fila. Home! —s’exclamareu—, bé que algú havia de fer d’últim. Sí, però és que nosaltres, els valencians, som per baix de la mitjana del PIB, a més que som pagadors fiscalment. No n’hi ha cap més que tinga totes les condicions del número nostre, cap ni una part d’allò que ells en diuen espana. En voleu més?

Aquests valencians potser que defugiran de celebrar el Nou d’Octubre valencià, demà que és 9 d’octubre. Fins i tot n’hi haurà elements feixistes de l’amenaça eterna que vindran a tocar la perola… Malgrat que, enguany, el tema diu un “tebi” Sí al valencià. No reivindica més democràcia, o contra la violència dels qui ens han de defensar de la maldat o l’agressió, no. Tampoc no reclamem que ens retornen la connexió amb TV3 i IB3, ni que en tornen els diners robats pel pp als valencians (compte perquè són milers de milions d’euros, robats a la nostra escola, als nostres hospitals, a les nostres infrastructures, als nostres paratges naturals, als nostres pobles i ciutats, a la nostra cultura… Res de tot això no reclamarem demà, 9 d’Octubre, diada del País Valencià. Només “Sí al valencià” i para de comptar.

Camps, Rita, Blasco, Fabra, Olivas, Zaplana, i tots els seus tresorers, com va demostrant-se, bé que ens havien robat fins a la camisa. Però no ho havien robat per invertir-ho en la pàtria, o en salvar espana del ridícul, o de la desocupació jove més alta d’Europa. No. Ho han robat per a les seues butxaques i els seus comptes en paradisos fiscals. Però tant se val, això, perquè a València n’hi ha milers de valencians que se senten fidels als lladres, que de decorat, són els defensors a ultrança d’espana… I aquests fidels als lladres, avantposen el deliri, el sentiment de pertànyer a un estat corrupte, a una bandera que representa la No-democràcia, que aquells protagonistes (des de València), i els seus germans (des de Madrit), han convertit en un dels estats més facinerós i gànster d’Europa.

Sembla que això pujaven a clamar els milers de valencians espanols que viuen al país valencià: nosaltres representem un estat podrit, brut, vergonyós, en canvi de… En canvi d’avantposar-ho tot a la democràcia, a la llibertat, al pacifisme o a la dignitat.

I encara amb aquests, els d’andalusia, i els de madrit, els de salamanca o els dels altres rodals, fins i tot els de catalunya, tots plegats n’han fet tres-cents mil. Tots plegats. Amb tots els mitjans a favor de la ultradreta, amb tots els recursos reservats, amb totes les banderes franquistes, els insults, la violència, els colps, les amenaces…I el PSOE. Un estat que ho permet, una fiscalia, uns tribunals, una policia, que permet aquest festival parafeixista encobert de pàtria, destapa les mancances que ja teníem el 1976, el 1977 i el rastre d’anys que ens ha perseguit una política tolerant amb el feixisme, intolerant amb la revolta, amb la democràcia d’estil europeu.

Si l’objectiu era contrapesar en una balança el valor d’això d’avui i el valor d’un poble majoritari en favor de la seua llibertat, l’exercici ha sigut vàlid. Ja sabem què pesa més, si el ferro si la palla, que la balança no enganya. Si a València continuarem uns anys amb els desenamorats i espana mantindrà el càstig sobre els valencians, Catalunya ho té clar.

Per cert, aquest festival contra la democràcia, Montoro ja investiga a veure qui el pagarà?

L’honorable Puig i el lamentable Sánchez

S’han trobat dos homes davant la data del 9 d’octubre a València: el molt honorable Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana, i el cap d’un partit que va ser socialista i s’hi ha decantat ara per fer costat al feixisme. L’honorable valencià ja va fer una relliscada en decantar-s’hi per un dels dos pòtols majors del seu partit, en aquella solsida última del psoe. Avui, que els valencians continuem patint una burla extrema contra el finançament, atenallats per madrit —el gobierno i els tribunals—, en comptes de convidar el bacallà per explicar què farà per corregir el greuge valencià, el deixa que ens parle com si els valencians fórem faves.

Sense lideratge, ni idees, ni intel·ligència suficient, el bacallà Sánchez acusa Catalunya de manca de democràcia. Discurs fàcil i espanyolista. D’aquella lliçó catalana de l’1 d’octubre i la violència criminal de la policia espanola i la GC de todo por la patria, aquest pinxo ha extret que cal manifestar-se amb falange i el franquisme. Deu pensar que la democràcia autèntica la defensen feixistots violents i militants desorientats. Amén.

Del càstig perpetu contra els valencians, en finançament, en infrastructures, a l’escola, contra la llengua, contra els mitjans… No n’ha dit res, el bacallanet. De la manca de democràcia (som els únics a Europa sense mitjans propis), dels atacs dels tribunals contra l’educació dels valencians, o dels pactes de madrit contra el camp valencià, tampoc no ha vingut a dir res, lo inútil. Aquest no és ningú, sinó el lider d’un partit que ha caigut fondo, i més que caurà. Ni res ni ningú, a més, s’ha posicionat contra un dels moviments més vius, entusiastes i coratjosos en favor de la democràcia a Europa els últims deu anys. La història ja li posarà la misèria on li càpia. Però el molt honorable Puig, caram, aquest és president dels valencians, de la generalitat valenciana, i no li cal pidolar, ni agenollar-se, ni llepar cap d’aquest malparits de la meseta que voldrien donar lliçons als valencians mentre ens roben casa per casa, la hisenda, l’alè i la sang. I encara com si sabés res de democràcia, vol donar lliçons. Amb tots els respectes, molt honorable president, el càrrec que vosté té és per damunt els inútils i els arribats. Sobretot en ésser mediocres i fariseus. València i el Nou d’Octubre mereixen major respecte i protocol. I vosté també.

Puigdemont president de la UE?

Jo no descarte que l’actual president de Catalunya siga proposat, a curt termini, president de la Unió Europea. Per com ha gestionat la Generalitat, aquest canvi revolucionari al sud d’Europa, en tan poc de temps, per com és capaç de dialogar, de debatre, de fluir discursos intel·ligents, de consens, de pau, amb una solidesa i una sobrietat com no coneixíem en el nostre rodal, i a Europa no n’estan acostumats.

En no venir de la professionalitat política, l’honorable Puigdemont no té els vicis de fer xarraes buides ni insubstancials; no ha d’acontentar fàcilment i gratuïta la panxa de ningú. Al contrari, ha demostrat un coratge i una fermesa davant un estat corrupte i facinerós com ningú no havia sigut capaç. Els qui el coneixen ja en diuen com és, i el valor que té, però des d’òptiques diverses, oposades (racionals i intel·ligents, xa) també li reconeixen el sentit polític que veiem, quan els mitjans ens el deixen veure. Capacitat, treball, llengües, treball en equip i honestedat. Vet ací que tenim un polític internacional de primera línia, en favor de la democràcia, la llibertat i el respecte. Europa el fitxarà segur, si és que deixa la política, com ha compromés, un colp guie la independència de Catalunya.

I Espana farà bé, i València, de mostrar més respecte i més seny davant aquest home, que en poc temps, quan anirem a Europa a pidolar, aquest homenot serà qui decidirà ajuts, aliances, cooperacions —ell i un equip— amb una convicció més honesta, humil i sincera per una Europa dels pobles, la cultura, la ciència i el coneixement.

La independència ens ha despertat, xa!

El clam per la independència dels ciutadans de Catalunya ha despertat el món occidental. N’hi ha que es troben confusos, entre dues aigües o tres, fins i tot entre més posicionaments, que es resumeixen entre si ets a favor o no de la democràcia. No n’hi ha mitges tintes.

Si és preocupant la quantitat d’espanols que, de sobte, es troben defensant espana contra la democràcia? Si ho és que milers d’espanols usen lemes, càntics i gestos que no tenen res de democràtics, ben al contrari? No passen de ser una minoria, malgrat el suport dels mitjans i el bombo que voldrien fer sonar. Una minoria als quals sembla que se’ls ha despertat, de sobte, una adormida ànima franquista.

L’exemple d’un jugador de futbol que fa una defensa a ultrança de la democràcia, un jugador, un de sol entre tanta caverna, és paradoxal. Perquè vés que n’hi ha jugadors que s’han manifestat directament franquistes i ningú no els ha escridassat…, i què fa una minoria que són al futbol? Escridassar contra la democràcia. Perseguir directament i indirecta la democràcia!

Caldria veure’ls la cara, els ulls, les mans, el cos, com gesticulen aquests espanols, com criden, com voldrien agredir aquell xicot, perquè ha dit que és partidari de la democràcia. El cant a la democràcia d’un jugador ha desfermat una batalla oral i gestual a moltes ciutats d’espana. La independència de Catalunya també. Fins i tot líders falangistes tenen audiència, líders franquistes, fills de líders franquistes, gentola que mai han renunciat ni han demanat perdó per milers d’assassinats trauen pit i allarguen el coll, i encara han eixit defensors de la repressió, a demanar-ne més i de major contundència.

No ens hauria de preocupar catalunya, als demòcrates, que allà una majoria ha apostat per la indepèndencia, que és dins els drets de qualsevol democràcia completa. És la llibertat, avalada per les manifestacions pacífiques, festives, de germanor. Ens ha de començar a preocupar, i molt, espana. Aquest renaixement franquista adormit, consentit, perdonat, subvencionat, pagat i compensat. Vet ací. És aquesta la qüestió, que ens ha de preocupar, si som capaços de diferenciar el moll de l’os: la independència és el tema principal a catalunya. Perfecte. Natural. En democràcia, tot es pot debatre. Però el tema principal a espana és el feixisme: perquè si fem ara mateix un referèndum a espana, per decidir-nos entre dictadura i democràcia, ai, que no sabem si guanyaríem, o com costaria de defensar segons quines idees. I encara quants dels que governen o ajuden a governar, farien publicitat de quin costat!

Post: a València sembla que és més fàcil traslladar tota una seu del banc Sabadell, que no obrir TV3 perquè els valencians comencem a tenir informació (això dels polítics i els mitjans a València ja depassa el collir cebes i melons)

 

 

Som on volíem ser!

Som on volíem ser. On hem de ser abans de l’aconseguiment final, que serà el reconeixement internacional de la independència de catalunya. Això també passarà, prompte. L’estat espanol ha reaccionat com també esperàvem. Amb violència, amb agressivitat, amb el maltracte habitual de les dictadures. No hi ha idees, en aquell costat, i només la violència o la força els funciona. Sobretot si al davant, endavant de les idees, hi ha un moviment pacífic.

Què sorprén? Res. Europa no es pot decantar encara. Ha de dir el que ha de dir, malgrat la brutalitat d’espana contra la democràcia, l’1 d’octubre, el 20 de setembre, els dies de després, i encara aquests dies d’octubre. Encara no n’hi ha cap declaració, però en haver-la, en tenir-la, molts països de primera fila s’hi abocaran de cap, a donar-mos suport. Sobretot perquè saben què representa catalunya i què representa el govern d’espana, que no ho oblidem, no és espana. Espana no és el pp (un partit corrupte, trampós, lladre i incapaç, que ha arruïnat la mateixa espana), ni és la policia ni la guàrdia civil, que són cossos ancorats en la dictadura, que xuclen d’aquelles idees, que la seua funció és repartir i atonyinar; espana no són els jutges, hereus de famílies franquistes, convençuts d’aquelles lleis, incapaços de renunciar-hi, a aquella filosofia per la gràcia de déu. Espana tampoc no són els mitjans, una majoria de mitjans a mans d’empreses i amos que decideixen què han de dir, que eviten d’informar en canvi d’alliçonar com de bé viuen ells, i en canvi que una majoria malvisca de l’almoina. Ells anuncien i proclamen que eixa és l’espana real. Una bufa. N’hi ha més gent i més honestedat que no es pensen. Però n’hi ha molts panxacontents, aviciats, amb fortunes i paradisos i la boca tapada.

I podria sorprendre que una part d’Europa es decantés per una espana rància a mans de corruptes, lladres i aprofitats, en canvi d’un nou estat que representa una idea nova, il·lusionadora, viva (només cal repassar les imatges de la vaga general del tres d’octubre: heu vist mai una vaga tant feliç, que fes tant de goig? I encara amb les amenaces, i aquells cossos amb deler d’odi i enfrontaments.

Som on volíem ser. I feina per envant.

Un jorn que durarà anys

El primer cotxe va eixir de Bétera de matinada, cap a les Cases d’Alcanar. No havien tocat les cinc quan ja érem davant el local de l’Ajuntament, que era tancat. Acabava d’arribar un jove i un altre seia al bancal de la porta. Venim a col·laborar. El jove es va sorprendre. A cadascú que arribava li ho deia, aquests vénen de València a col·laborar.  En aquella hora, quarts de sis, encara no sabíem què passaria, com seria de llarga la jornada, quantes històries viuríem, la intensitat de l’afectació. Quarts de sis, som vuitanta persones, aproximadament, uns i altres van saludant-se, amb cara de son, n’hi ha que ha vingut quatre vegades a dir-nos bon dia, a explicar-nos coses, no es fa a la idea de la nostra presència. Obrin el local electoral, obrin llums, posen cadires, ho preparen gairebé tot, excepte allò principal. Quan arriben els mossos som més de cent persones al carrer, davant aquella delegació de l’Ajuntament d’Alcanar a les Cases. Aparquen, es posen les gorres de plat, s’apropen, es disposen a indicar-nos alguna cosa. Hi ha silenci. Són una dona i un home. Només parla ell. Saben que això que faran avui no és legal, ens diu el mosso, els he de demanar que abandonen aquest local. Estan disposats a fer-ho? El NO és fort i contundent. El mosso diu que té l’obligació de repetir-mos-ho tres vegades i tres vegades diem NO. Com a la Bíblia. Aleshores diu que marxen però que alçaran acta del que ha passat. Algú ja havia agafat la responsabilitat d’adreçar-se a la gent concentrada: “ja podem anar a prendre café per torns. Més tard es constituirà la taula i ho prepararem tot perquè a les nou la gent puga votar.”

El temps passa lentament, es fa de dia, però tenim paciència, molta paciència per encarar una jornada que serà llarguíssima. He trobat un conegut virtual, Eduard Solà, autor de Solcades, un bloc intens i molt productiu a MésVilaweb. Al llarg del dia arribarem a fer tanta amistat com si ens coneguérem d’anys. És un home seré, de veu tranquil·la, observador i vigilant de la faena que li han encomanat. Parlarem del camp, d’una rabera de cabres i ovelles, de garrofes, ametlles, de blocs, de Vilaweb… Al final del jorn ens comprometre’m a celebrar-ho al seu tros, a Ulldecona, quan l’objectiu d’aquest referèndum, i tota la feinada que ens ha dut fins ací, siga complet.

Ha arribat un moment clau del jorn, encara quan són dos quarts de nou. Ens demanen que ens posem drets protegint el local, perquè han d’entrar l’urna (finalment la veurem en directe), i no volen que els mossos sospiten res. S’hi han apostat en un cantó del carrer i són drets fora del cotxe. Però no sembla que tinguen intenció de torbar gens ni miqueta. Finalment arriba la caixa més guardada aquestes setmanes i més necessària que res, en un dia de votacions. N’hi ha un intent d’aplaudiment general, però desistim per no alçar la llebre més del necessari. Han passat quatre hores des que hem arribat a les Cases, sis des que hem eixit de casa. I just comença ara tot plegat: s’ha constituït la mesa i la gent comença a votar. N’hi ha una gentada de por al carrer, centenars de persones. N’hi ha joia i alegria continguda. No ho he dit, però ja fa dues hores que se’ns ha afegit Carles Subiela. Ell i la dona han dormit a Sant Carles, un dels punts on els cossos es despatxaran amb un odi que no esperàvem. Però això, vindrà més tard. L’ha despertat un que passava i ja no ha pogut dormir-se. La gent vota i es queda al carrer, a fer força, presència, a defensar les urnes en el cas que passe res. L’alegria és evident, però comencen a arribar les piulades d’allò que va passant en altres taules: imatges i vídeos esgarrifadors, com la violència és la consigna de policies i guàrdia civil. Ràpidament apamem que s’acarnissen allà on votaran protagonistes principals del govern, en les grans ciutats, però també en pobles petits, on no n’hi ha tanta gent per protegir-nos de les agressions policials. També han arribat a les Cases Josep Lluís, Núria i el fill dels dos, Pau, des de Sant Jordi. Ell és de Benicarló però fa temps que viuen a Bétera. Viurem plegats el jorn per la democràcia. Ens telefonen que a Sant Carles hi ha una violència extrema, corredisses, colps, ferits de consideració, acarnissament. Carles ha marxat i encara arriba al final de la batussa. Veu en directe que tres joves llancen tres pedres als furgons policials que ara fugen, després d’haver provocat quaranta ferits. És el que ressaltaran els mitjans espanols, les tres pedres, no els 38 ferits.

Ix un dels coordinadors de la taula i ens avisa que han vist els furgons de la guàrdia civil venir cap ací, que ens preparem. En un minut desmuntem el local, amaguen els ordinadors, les urnes, i ens asseiem a terra, davant la delegació de l’ajuntament. Hi ha tensió, però també n’hi ha fermesa a defensar el referèndum. Tinc el fill a primera fila, orgullós d’allò que viu. Cal mostrar el coratge de tants catalans com han defensat el país en altres taules: les imatges són esfereïdores però no amaguen que serem capaços de tot, pacíficament. No passaran, és la consigna. Passen els minuts, però no arriben els furgons, han pegat cap a una altra banda. Tornem a organitzar el local i la gent continua votant una altra vegada. Comença a venir gent de Sant Carles i d’altres llocs: s’ha activat el cens universal, i ara es pot votar a qualsevol taula. La jornada avança a les Cases, n’hi ha ambient de festa, i una tensió continguda. Ens reuneixen a la plaça per explicar-nos més orientacions en el cas que vinguen els cossos de repressió. Se m’apropa un home gran, el tio Vicentico: té, m’allarga una butlleta i diu, ompli-la. Agafe un bolígraf i li demane, què marque?, jo sóc català!, i deixa anar un gruny, quan li lliure la butlleta em demana que li la pose en un sobre. Passa gent jove, de més de vuitanta anys, gent amb cadira de rodes, gent agafada del braç, la festa continua davant el local, el cel s’ha aclarit, el sol ha girat i ara fa calor. Arriba el segon cotxe de Bétera, amb les hamaques, la taula, les cadires, la nevera, els entrepans, el vi, les cerveses, les ametlles torrades, escampem la berena i la la festa, n’hi ha una joia viscuda però també una preocupació per les imatges que ja són als mitjans internacionals: l’atac policíac a moltes taules i locals electorals ha sigut traïdor i amb voluntat de fer molt de mal. N’hi ha molta gent a l’hospital, però el coratge de la resistència pacífica és extraordinari. Arriba un tercer cotxe amb gent de Bétera: Lola ha vingut amb sa mare a votar, des de Bétera, està empadronada a Catalunya. Fem una nova festa, i ens preparem per dinar al carrer com uns veïns més de les Cases, amb altres colles del poble. Verdevio ja ha firat taronges i terres amb gent d’Alcanar. Plantons, clemenules, garrofes, n’hi ha que mos ven la fruita, els arbres i la terra, per com va el camp. L’ambient continua essent de festa, de viure una democràcia plena. Dinem al carrer, però molta gent dinarà a casa, i els quatre cantons ara semblen buits, desprotegits. L’organització decideix desplaçar el local electoral a una zona més segura, en comprovar que ha votat gairebé el 100% del cens. Ens desplacem al centre Cívic d’Alcanar, companys, esteu d’acord? Unanimitat! Alcem el campament que tenim al carrer i cotxes per amunt, satisfets de la feina, de la col·laboració, de com han compartit amb els valencians la informació, les decisions, la vida d’un jorn de Referèndum.

(primera part)

No he dinat gaire, perquè ja són moltes hores drets, o asseguts en terra, o entrant al local on carregue la bateria del mòbil —la comunicació d’allò que passa és importantíssima, i tant de bo que sabem què; les informacions són ràpides, algú diu això i allò, demane que no espanten, que s’asseguren què són fonts de fiar. Però confirmen allò que ara ja sabem: l’ordre del pp i el psoe ha consentit tornar al feixisme: la policia nacional i la guàrdia civil mai, mai, han sigut cossos de seguretat democràtics. Són enemics declarats de catalans, valencians i bascos. Les imatges de iaies i iaios per terra, colpejats, bandejats, empesos escales avall, de joves, homes dones arrossegats dels cabells, amb els caps oberts, la incontinència transformada en salvatgia, corre per les xarxes, provoca neguit, però tothom, totes les taules, tota la gernació de catalans convençuda d’allò que fan, no s’arruga, ningú no s’arruga davant la violència i aquell estat pudent, podrit, vell. Només l’atzar d’una planificació traïdora decidirà quina taula rep o no. Gairebé cent taules de més de dos mil van patir l’atac indiscriminat tan bèstia. Però la jornada continuava, i la festa democràtica. Al Centre Cívic d’Alcanar hi havia tres mil persones al carrer defensant les urnes, una xaranga, xiquets, mares i carros amb fills menuts, iaios, dones grans, tothom participava del jorn. A l’interior del Centre, només una porta permetia l’accés, diverses urnes corresponents als diversos locals d’electors del terme. Totes les portes havien sigut barrades amb cadafals, barres de ferro, per no permetre l’atac. Els accessos des del carrer també eren protegits amb barreres de bous al carrer i cotxes travessats: només un carrer permetia l’arribada d’autobusos que portava gent a votar. Cada colp que venia un viatge —l’equip de rugbi de la Santboiana, un altre equip esportiu, pensionistes, fins a deu autobusos o més que vaig comptar, la plaça bullia, la música, la gent es posava dempeus, aplaudia, la xaranga bufava al vent, i després aquell ritme dels segadors que encenia l’emoció. La colla de Bétera ja no féiem barrera principal, com a les Cases, van traure les coques, les rosquilletes, vam comprar gelats i vam convidar la gent que en va voler. Eren les cinc, eren les sis, eren les set, cada hora un dels coordinadors agafava un altaveu i demanava la gent que continués a la plaça, que no se n’anés, havia votat una gentada i calia defensar el recompte, a partir de les vuit. Quinze hores de jorn, dèsset si comptem el viatge, dènou si comptem la tornada… L’alcalde d’Alcanar va agafar l’altaveu i va anunciar les vuit: “ja hem guanyat! Però seguiu, continueu la festa, no us n’aneu!”

Vaig buscar l’Eduard per acomiadar-lo, els joves no podien més, i avui tenien escola. Jo també he fet escola. Ahir vam viure un altre model d’escola, en aquest jorn únic, que vam compartir amb els veïns d’Alcanar i les Cases. Ells no ho saben, però la gent de Bétera no oblidarem el que vam viure plegats, en aquesta lliçó per la vida i els valors, aquest coratge per defensar el país, o com d’important és aquella declaració universal de drets de l’ONU, que inclou l’autodeterminació dels pobles. La llibertat, la dignitat, el tracte humà…

Deu i mitja de la nit. Som a casa. Engeguem l’ordinador per veure TV3 (prohibida a València amb el govern botànic) i escoltem el president Puigdemont. Empar s’ha llevat. Era la cirereta. Sobrietat, solemnitat, l’agraïment al poble, el convenciment que, si els resultats són com pensen, demanarà al parlament de fer la declaració.

Perquè hi ha jorns únics, que la vida és plena, duraran anys en la nostra memòria. Que vindran més dies difícils?, que la llibertat, ves que no és gratuïta ni fàcil? Res comparat a un jorn que no només serà important per als catalans, per tant com significa, sinó també per a Europa i el seu futur. Gràcies.

Visca la república i visca Bétera.

“El guardià de les trufes” de Fèlix Edo

«Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

»El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis ˝

Josep J. Conill, El silenci dels masovers: una lectura d’”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena. paísvalenciàsegleXXI.com

 

Aquesta vesprada presentarem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Fèlix Edo “El guardià de les trufes”. Una descoberta extraordinària de bona literatura, excelsa, que relata lavida rural al mas, durant el segle XX. El tros que encapçala aquest apunt, sobre la duresa de la vida al camp, a la muntanya, explica també el passar en general al País Valencià fins els setanta. Però també trobareu la bellesa del paisatge, els colors, el bocs, les construccions en pedra, les generacions de pares i fills i avis, l’aprenentatge, la iniciació, i la llengua. La llengua, és clau en aquest llibre, per entendre els valencians.

En una hora, aproximadament, tindrem el privilegi de parlar amb l’autor, d’escoltar-lo, que n’hi ha de ficció, de vida, en la literatura de lo alto.