La desorientació dels mestres (1)

He assistit a dues conferències organitzades per l’escola de mestres AKOE —en vaig ser animador durant uns anys— sobre el “cervell i les pantalles”, en referència a l’ús de les tecnologies i com va afectant-nos en l’aprenentatge tanta exposició.

No fa gaires dies, des de l’escola, els pares havien organitzat, si fa no fa, unes conferències que tenien bastant paral·lelisme. No discutiré el contingut d’ambdues propostes, però sí que em decantaré sobre la comunicació, com ho fem, com expliquem què, malgrat que en sapiguem molt. Imma Dasí hagués guanyat sens dubte el favor comunicador en comparació a l’oferta vista a València, ho hagués fet de carrer, per la senzillesa, la proximitat i el caliu en explicar-nos la complexitat de l’ús tecnològic en les nostres vides, si és que fem de mestres o de pares, o de totes dues coses.

La tecnologia avança i ocupa les nostres vides, no ja unes hores. Les nostres vides completament i encara més les vides dels fills i els adolescents. I encara si som a les beceroles de la seua implantació, que s’accelera cada dia, malgrat que n’hi ha que ens vam empatxar i encara no hem curat l’estómac ni el cervell sobre els usos i els abusos digitals.

En la segona conferència d’avui, a l’Institut Benlliure, hom explicava els resultats d’un Estudi internacional en el quals hi han participat milers d’estudiants sobre els usos de la tecnologia lligada a la comprensió lectora. I malgrat que és prompte per aventurar com ens afectarà el coneixement l’allau digital dels últims trenta-cinc anys (!), l’estudi avança que l’ús tecnològic no millora la comprensió lectora dels alumnes. Encara més: per guanyar en el domini de la comprensió lectora, l’ús de la lectura sobre el paper, si aquesta lectura ha de ser profunda, guanya en comprensió a la lectura digital.

No arribe per això a concloure que, la desorientació dels mestres és majúscula, per aquests resultats que ens ha presentat avui el professor Ladislao Salmeron, no. La desorientació ve de lluny i no sembla que millorarà gaire a curt termini. És veritat que no tenim gaire clar què cal fer, els mestres, malgrat els anys que ens hi dediquem, que no tenim res de res clar, i no hauríem de passar vergonya per dir-ho. O si, que el debat no es tanque. Però encara avui, ens podem vestir amb mudes noves, els mestres, cada dia, de normes, normatives, decrets, lleis entre més mamonaes que vulgueu afegir. I ves que la realitat és molt crua, moltíssim, si només el 5% dels lectors valencians ho fan en valencià, d’una massa lectora que és a la cua d’Europa.

La desorientació dels mestres, com penseu que ha canviat d’ençà d’aquell llibre de Salvador Cardús, el desconcert de l’educació? Un pam?, mig metre?, un any llum? Els mestres no ho tenim fàcil, és veritat, però ho tenim més senzill i més còmode que, per exemple, els llauradors o els desocupats, i infinitament més lúdic que els policies o els carcellers. En canvi, pobres, no ens traiem de les mans l’aprenentatge, ni com fer res perquè les coses canvien, ni com elevar el nivell lector dels valencians, vet ací quin repte i quin objectiu, en comptes de perdre el temps en nomenclatures, burocràcies o tantes reunions de quinzet. De quina cosa ens serveix tanta universitat i tants anys d’experiència, es demanaran els pares, amb no poca preocupació? I ells, els pares, que no tenen si fa no fa tanta responsabilitat o més, si els xiquets valencians no llegeixen??

Post de regal: “mestres, si encara ensenyeu que els borbons defensaran l’honestedat i la igualtat entre més drets universals, com voldreu millorar la comprensió dels vostres alumnes, xa!”

Fumem o eixim a veure la lluna?

Reunió de l’Ideco del Camp de Túria per programar el  calendari de l’any: les jornades de la Federació, l’assemblea de l’institut, la publicació del nou número de Mirades, la presentació dels llibres editats… Hom també ajusta altres dades, sobre l’Ateneu de Bétera, més presentacions de llibres, programa de l’estiu, o més converses per programar l’exposició itinerant de Llorenç Giménez.

Hom programa una eixida a Perpinyà, a veure el Canigó l’últim cap de setmana de febrer i i una altra eixida al teatre, a veure l’actor Pep Ricart al teatre Principal de València. Sopem d’entrepans, tenim guàrdia, i bevem vi blanc, la majoria de convidats. Ningú no ha portat taronges, així que la fruita damunt la taula no sabem si serà gaire valenciana. Però tenim galetes de Titaigües, i un assortiment de licors valencians: mistela de Bétera, herbero de la Mariola, licor d’arròs, cassalla paradís, vermut de la terreta, i encara més botelles que ara no diré…

Comencem a programar l’estiu, a vuit mesos vista, i això ja és senyal de cansament, o de desfici, hem començat el mes de febrer dalt dels vint graus positius, el desfici ha de ser això, aquesta calentura ambiental, els defectes de la sostenibilitat, els efectes, la suma de tot plegat no ens portarà a l’altar d’Euler, ni davant Epicur, però hi ha dies amb les seues corresponents nits que comporten no tenir mesura. Ni equilibri.

Per cert, els jutges i els fiscals espanyols, on passen les nits de desfici, si no és congriant el feixisme que vindrà?

Per què caldria potenciar la lectura, xa

Dimarts i dimecres vam fer les dues sessions semifinals del concurs de lectura en veu alta Maria Ibars. En la categoria d’individuals i d’equips, i totes dues sessions van tenir moments d’una gran sensibilitat lectora. Possiblement més el segon dia. Alguns equips vam demostrar que la lectura col·laborativa i d’edat diversa fa un joc especial. El jurat no ho tindrà fàcil per destriar els finalistes en cada categoria. No sinyor.

Només som en la segona sessió del concurs, i dos anys encara és poc de recorregut, però tampoc no hem trobat un caliu especial en l’acollida, sobretot en la part dels mestres, o de les famílies, si no és que hi participaven directament o indirecta. Això a Finlàndia hagués sigut impensable, perquè allà, la lectura és principal, i les escoles destinen els millors mestres als cursos que ensenyen a llegir, a més que consideren la lectura, i qualsevol activitat que s’hi relaciona, per damunt la resta de coses a fer. És clar que a Finlàndia hi ha un compromís lector del primer a l’últim habitant del país i ací, a València, només el 5% dels lectors ho fan en valencià. Si afegiu que som en el furgó de la cua lectora europea (espanya no arriba ni a a la cua), ja teniu perquè som un país mancat, de lectors i de llibertat. Un altre any, serà, i potser que hi posem tots més voluntat de llegir, i d’engreixar la qualitat cultural, si ha de començar des de l’escola.

Per esmenar la pífia, podeu venir de públic a la gran final del concurs, perquè els participants ho mereixen, i l’esperit homínid també.

*la imatge és de Simon McVilly

Espanya no canvia de segle

Si hom diu que som al segle XXI, necessitarà uns quants indicadors de pes, més enllà de les tecnologies, la contaminació o el canvi climàtic. Més enllà de continuar robant-nos, als valencians i a la resta. Perquè si obris els ulls a València, per exemple, i et trobes enmig d’un altre segle, o en el mateix segle que vivim, qualsevol dels dos que només el 5% dels valencians llegia o llegeix en valencià, qualsevol lectura o indicador ens posa a la cua, aquest o l’altre segle. Tampoc hom no imaginava que vint anys després de començar el segle nou, el XXI, tindríem mitjans prohibits, o voldríem saber què hem guanyat en civisme, en el repartiment just d’una part de la cultura, en canvi de passejar pels carrers de València, al voltant d’un camp de futbol, mentre uns joves feixistes queden per escampar la violència dels primats, malgrat que uns quants d’aquells mamífers fa milers d’anys van baixar dels arbres. Hom diria que som en el segle XXI si no hagués de defensar-se per parlar una llengua, en canvi que un policia et portés a presó per insults a la (seua) incapacitat. Afirmaríem que sí, que som en un segle nou, malgrat que hagen passat vint anys, si un jutge espanyol no et perseguís per expressar-te, per penjar un eslògan de llibertat o per fer un pet en una plaça, lliurement. Pel que fa a presons, l’estat espanyol és líder a tenir presoners polítics al segle nou: acaçar demòcrates, joves, vells, amb responsabilitat institucional o sense, és un esport que practica cada dia la justícia espanyola emparada de tribunals de noms retòrics en canvi d’aterrir els drets: a la democràcia peninsular política i judicial se li ha enquistat el tumor franquista que fa vuitanta anys alimenten jutges i fiscals, que fan orfebreria per dissimular que l’estat espanyol no serà democràtic mai, mentre ells governen per damunt el poble i la llei, i si és el cas la interpreten, la llei, i els drets universals que van signar, ho interpreten fins que els convé de dir tu i tu a presó, per denunciar el clavegueram o i la pederastia judicial. Per damunt els drets, espanya hi posa pets, la corrupció feixista ancorada en els anys quaranta del segle XX, malgrat que l’electricitat de les cases siga ara de dos-quaranta. I així roda la roda, dels espavilats que són per damunt de Newton, d’Einstein o d’Euler. Ells són espanyols, i els espanyols encara són com Pizarro, Hernandos o Felipes, i s’estimen la gc com si no n’hi hagués més ceguesa, ni més món, ni més futur… I encara els valencians dubten, o dubtem, de creure’ns que el temps avança a mans dels espanyols. Però el temps, amb espanya, es va aturar en aquell segle, i els valencians encara no hem vist l’hora de marxar. O potser sí, com els catalans, però ens fa por allò desconegut, la llibertat, la democràcia, el segle XXI. No ho sé, que ens fa tanta por. espanya, el terror espanyol potser. El seu terrorisme.

[continuarà]

Avui i demà la vida a l’Ateneu

Anit vam fer balanç de la fira de Bétera i vam començar a programar el primer trimestre del 2020, amb xerrades, presentacions de llibres, actuacions, col·laboracions amb altres associacions i institucions, perquè la vida a l’Ateneu continue per la cultura i el compromís cívic. Avui hi havia una actuació musical del grup CantaCanalla, que ens havia regalat aquest concert de presentació del seu últim treball #PeraRevolucionarelsxiquets o una cosa semblant. La festa a la carpa del corral era de lo alto, i l’ambientàs compensava la humitat i el dissabte grissot d’una setmana per encalar enllà a l meseta. Demà també n’hi haurà teatre a l’Ateneu, a càrrec del grup Zorongo que dirigeix Dídac Moreno, i en faran una de reines sobre un text de Pasqual R Huedo. L’Ateneu ha fet deu anys, no en són gaires si els compteu amb els dits de la mà, però enmig del país, de la comarca i en aquella plaça del Mercat, algunes coses són més vives que no semblen. Mantenir deu anys una casa en favor de al cultura, en defensa dels valors i els drets humans, per la democràcia i la llibertat de vegades és com un equilibri, si al remat has de pagar això i allò.

Per cert el balanç de la fira enguany ha sigut molt positiu, sobretot pels convidats, el públic i alguns moments de lucidesa: La fira de l’Ateneu de Bétera, de llibres i de música, és un programa llarg i intens, farcit de contingut i d’activitat, d’una potencialitat que despunta com una de les trobades interessants del calendari anual. Hom se sorprén del programa, malgrat la voluntarietat i les modificacions d’última hora, i els convidats deixen fins i tot elogis en sorprendre’s del caliu que hi troben. Enguany era l’any Llorenç Giménez, i l’exposició homenatge ha vestit l’Ateneu i l’ha omplert de vida, de reconeixement, de somriures, i d’un compromís ferm per l’amic i el professional. Si hom conta contes, o n’escolta, o en llegeix, no pot no tenir-lo present, el contacontes Llorenç Giménez.
Enguany han passat per la fira uns quants autors amb nom propi, de joves i de consagrats, i hem gaudit també d’aquelles activitats que ja són un clàssic: el tast de vins o l’encontre tan exitós amb Vicent Partal. Una novetat que ha tingut un èxit visible, tàctil, i ha ajudat a oxigenar els espais és l’envelat. Una decisió extraordinària que ha ajudat en l’organització d’activiats des del primer dia. Per tancar aquest primer resum balanç, les dades: el total de volums venuts ha sigut de 265 llibres, més del 95% en valencià, i la facturació passa els tres mil euros. Sense la col·laboració de tanta gent, no haguérem aconseguit tants reptes.

 

Si un inútil confón la democràcia

«Si un inútil confon el concepte democràcia, feu-lo president. »

L’inútil Sánchez no accepta les denúncies de l’ONU, ni accepta les decisions dels tribunals internacionals, ni els consells d’Amnistia, ni els clams de centenars de milers d’homes i dones demòcrates. En canvi de decidir fiscals i jutges en connivència amb el pp, exculpen criminals feixistes, i alliberen qualsevol torpall que alce el braç feixista com un refillet: de tot plegat, de negar-se a investigar crims terroristes (17A), o de no permetre de respectar els drets humans, l’inútil en diu democràcia plena. De robar-nos als valencians, de regalar als bancs milers de milions, de tenir tot de funcionaris tocant-se el nas, de desnonar vells o de robar la hisenda pública, en diu democràcia plena; de deixar robar a les grans empreses, de manipular els mitjans, de ser la riota, el cul de sac, i un dels estats de violència policial desfermada, ell, l’inútil, en diu la millor democràcia del món: de tenir la justícia d’una dictadura, ves si ha d’ésser ruc, el cap del psoe dirà que és la més perfecta del sistema solar.

Ara mateix, el parlament espanyol i el senat perdonarien franco en canvi de tornar a punir Companys. Encara més, aquests filldeputes que mantenen en presó un parlamentari europeu, en tancarien dos més si tornaren a Catalunya, i de tot plegat, l’inútil, en diria democràcia plena i modèlica. De tenir presoners polítics, colpistes a les casernes, clavegueram secret, i una borbonia lladre i corrupta, en diu insuperable al món.

Espanya no ha sigut mai una democràcia plena, perquè s’ha fet un fart de robar, de delinquir, de corrompre i de malversar. Al s. XXI, sinyor Inútil, la TV3 és prohibida a València, el feixisme és als clubs esportius pagats amb diners públics, és als mitjans amb diners públics, i la política de porcatera prima lo militar, catòlic i miserable, en canvi de malmetre sanitat, atenció o investigació…

Potser que en un territori on se’ns roba finançament, sanitat i educació, els valencians no tenim ni esme per dir-ne prou, però això no autoritza l’inútil Sánchez a continuar mentint, perquè si sap que no li direm res, els valencians, per més mentides que amolle, no deixarà de ser un inútil rematat.

Quan un ha de fer servir el millor model del món… ai, mare, obriu el vi i poseu-vos a beure!

La felicitat del feixisme espanyol, segons Caixa popular

1 La policia espanyola denuncia un grup de músics perquè canten en favor de la llibertat dels presos.

2 Quatre o cinc sindicats de policies (voleu dir que els en calen tants, de sindicats, per defensar el feixisme?) denuncien un còmic, un còmic!, que els dibuixa una realitat que no poden veure ni dibuixada: atonyinen, peguen, agredeixen, amenacen, causen terror… entre altres feines més confessables.

3 El senat espanyol veu intolerable dir que franco era un genocida, un feixista?, un assassí de mestres?, que es va acarnissar contra la gent més humil i dissortada. Això avui, en el segle XXI, a espanya ja no toleren els adjectius si els retrata què son: perquè el senat espanyol és un cau de feixistes, que no s’hi han queixat gens ni miqueta, que els jutjats espanyols deixen en llibertat els feixistes agressors de Blanquerna, entre més exemples de violadors, assassins, causants d’un terror que, en deixar-los en llibertat, i ells quedar-se muts, accepten còmplices de la impunitat.

4 L’home Trapero vestit de paisà diu, per defensar-se de la “intel·ligència fiscal”, que tenia un pla contra la nova República catalana. Ho diu davant uns jutges, i argumenta que, ell, en tot cas, només hagués acceptat les ordres dels jutges espanyols, aquell 2017. Per això supose que diu que el clam de llibertat de més de dos milions de catalans i la decisió democràtica d’un parlament, de-mo-crà-ti-ca, era una barbaritat. Ho diu davant uns ineptes, incapaços, rucs d’un nivell intel·lectual a l’alçada de la sabata dels que eren els responsables polítics aleshores a Catalunya.

5 En canvi, aquest home, major Trapero, accepta obedient l’autoritat del feixisme judicial espanyol, que només que vol castigar-lo perquè va demostrar, el cos que aleshores dirigia, que la incompetència i la incapacitat eren en aquells cossos espanyols de la inseguretat ciutadana, el 17 d’agost fatídic. I per això defensa que hagués atacat el govern legítim i democràtic del parlament al qual havia d’obeir, i no als jutges corruptes espanyols que ara el jutgen. Ho sabia i ho sap ara, si no és que ara ens menteix per salvar-se un parell d’anys d’aquella presó de merda que encara manega la borbonia feixista espanyola.

6 La tempesta Glòria, sobre les 11.00 del matí, ha descarregat una pedregada contra el camp a Bétera i a tota la comarca —m’avisen que també en altres comarques—, que ha malmés la lane i possiblement totes les varietats de taronja que penjaven dels arbres.

Després d’aquests colps, direu, no en vindrà cap altre avui, ves si el meu disgust era gros que no he tornat a ser persona tot el dia, ni davant la lectura ni davant res més que m’ha passat. Però encara no havia arribat el pitjor… Pels volts de les dues, el cel fosc i una trompada d’aigua damunt l’escola que es ficava per tot, m’arriba un correu electrònic que m’ha deixat glaçat: “camins a la felicitat: els espanyols som més feliços que ningú.”

Supose que Caixa Popular volia incloure’m en aquesta campanya nefasta i mentidera, per amagar altres dèficits que jo no sospitava. Enmig de tot plegat, la policia, els fiscals, els jutges, els presos polítics, les balances fiscals, el finançament contra els valencians, el camp malmés… Sí, rep un correu de CaixaPopular, una caixa que em pensava valenciana, diferent dels bancs espanyols que van menjar-se el nostre país i el nostre finançament (literalment ens van robar sense que els jutges i els polítics, ni el Senat no feren res), on asseguren que la felicitat espanyola és millor que no l’europea. Em diuen al correu, aquests de la Caixa posats a filòsofs, que la felicitat dels espanyols és per damunt de la resta del món, per l’actitud espanyola davant la vida (serà per corrompre?, per robar?, per violar?, per matar?, però quina mena de campanya feu, xa?).

No diuen, a Caixa Popular, que l’actitud valenciana de submissió (possiblement perquè saben que espanya ens roba), davant les balances fiscals valencianes, és de criats davant l’amo: el psoe espanyol es nega a publicar les dades. Ni diuen res, del desequilibri en el finançament, ni que una part del seu negoci, el de Caixa Popular, està vigilat i intervingut directament per espanya (un banc d’espanya que és un altre cau de corruptes i lladres), per això Caixa Popular gosa d’enviar-me —el dia que una pedregada ha malmés el camp valencià com si es tractés de la batalla a Urquinaona—, com de feliços ens hem de sentir per ser espanyols…

—Caguenl’hòstiaputa, caixapopular.es, qui ha decidit aquesta merda d’enviament al meu correu personal?

Per cert, si fa uns anys, Caixa Popular vau anunciar públicament que l’oficina de Bétera era una cosa feta (d’això ja fa més de cinc anys que ens vau enganyar en assemblea pública), després de l’enviament sobre la felicitat i l’espanyolitat provada dels vostres ideòlegs, us podeu posar la comunicació i l’oficina allà on la mar, més natural i sincera, s’emporta la idiotesa. O ens la retorna multiplicada.

 

 

El feixisme valencià és germà de l’espanyol

«No ens plouen prou barbaritats als valencians, que encara ens havia de parir la burra.»

Sí, el pp i tota la resta de partits corruptes, xenòfobs i i criminals (antivalencians fins a la medul·la) han tornat a ordir una processó d’espavilats de l’enteniment contra la llengua dels valencians. Contra la llengua i contra els valencians!

I obrir el foc d’encenalls és el pas previ a fer foc, a cremar el bosc, a matar el país, allò que ens queda del país. El PP és criminal i pensar quer tothom ha de ser tractat de criminal, de corrupte, de malfaener de lladre i d’assassí. És aquest el partit de l’oposició ara mateix, és així, un partit xenòfob, racista, corrupte i lladre. El més criminal dels partits polítics de tota europa. Hom es pregunta com és, que aqueix sac de penalitats encara és legal. Ens ho preguntem, perquè no ho entenem, com una associació per delinquir no només és legal si no que pot arribar a governar, a manifestar-se amb impunitat, a tenir altaveu en els mitjans, a continuar existint en democràcia.

Aquesta guerra contra la llengua també podria ser contra la taronja (de fet el pp va declarar la guerra a la taronja valenciana des de Brussel·les, el criminal González Pons va votar en favor de la taronja sudafricana en canvi de malmetre la valenciana: però ell té fillsdeputa en els diaris i en els mitjans públics espanyols que li compren la sardina i ens la passen per llobarro: aquest antivalencianisme contra la llengua i contra l’escola, o contra els avions de paper, o contra els llapis acabats en punta del pp, que és la dreta convulsa i feixista, a valència l’hem patida anys i panys, no és nova ni que la pinten cada any: cada pocs mesos, l’extrema dreta ha de traure els fills a passejar després de missa, perquè l’aire del carrer els ventile si han patit res als confessionaris o mentre els alliçonaven la catequesi.

La dreta feixista espanyola, i antivalenciana, hostatjada al sud, de Castelló a Oriola tant se val, no reclama les balances fiscals, ni transparència en els comptes estatals, ni reclama saber quants milers de milions ens roba espanya en cada bugada, no. Per ells, la llengua atia vots, o eleva l’esperit feixista a les seues files, no siga que vox els robe el franquisme que porten cosit a la pell. I no s’estan d’escriure porcades o rètols d’una profunditat psicològica i intel·lectual digna de les millors universitats europees: Bonig signaria “los espanyoles hablaremos lo que nos salga de los huevos”. Vet ací tota la filosofia resumida de la cap de files del pp, o de c’s, o d’una part espanyolista del psoe, que és significativa i inútil també.

Però, què representa aquesta processó contra la llengua o contra les llengües realment? Què volia escenificar una part del poble d’Oriola, en favor del feixisme pudent més reaccionari? Que ells en saben prou de llengües? Que ja en saben prou de coneixement? Que ningú no ha d’ensenyar-nos res més, perquè els espanyols i els antivalencians ja som millors que Google?, per això ja vam descobrir la sarsuela i els bous embolats, xa!

I si us penseu que l’esperit dels manifestants només es concentra en el pp, en c’s o en vox, demaneu-vos com és que, després de sis anys de govern Botànic, TV3 continua tancada al país valencià.

—Què, emparín, rentem o estenem la roba sense llavar-la?

 

 

El feixisme valencià clama “No a la llengua”

El NO a la llengua del feixisme valencià (pp+c’s+vox+ una part del psoe + una part de podemos + una part de…) és també un no a la immigració, a l’acollida, al finançament just, un no al camp i a l’agricultura dels llauradors en canvi d’una agricultura de grans empreses de lladres i corruptes, és un no a la dignitat i als drets humans, al respecte, a la democràcia… També és un no al país valencià, o a tenir mitjans en valencià, o a tenir una justícia que faça justícia a seques. A tenir una escola de garantia en canvi de tenir mestres amb un bonyigo al cap.

Anit uns centenars d’homes i dones es manifestaven a Oriola, al sud del país, contra la llengua, contra la llengua dels valencians naturalment, però aquest anar contra la llengua també és una via a anar contra el coneixement. En general. Perquè en general, manifestar-se contra les llengües, siga quina siga la llengua acaçada, és manifestar-se contra el coneixement, contra la cultura sense embuts, que vol dir anar en favor del feixisme. mori la intel·ligència en canvi de governar uns malparits. No és que no vulguen ser ignorants, ells només, volen que ho siguem tots, ells i nosaltres, i aquests nosaltres encara caga dubtes per anar amb la cara alta, a morir, en favor dels drets i de la llibertat.

Si els governants valencians foren valents, traurien l’espanyol de l’escola: si voleu aprendre’n, d’espanyol, si tant en voleu saber d’una sola llengua en canvi de ser analfabets funcionals de les altres llengües, escolteu la ràdio, la televisió o aneu al quiosc, a qualsevol quiosc papereria o fins i tot llibreria, regireu manuals d’instruccions, de medicaments, o parleu en qualsevol dels funcionaris públics de l’administració: aneu als centres de salut, als hospitals, als tallers de mecànica, a les grans superfícies, o llegiu l’etiquetatge comercial de qualsevol cosa… Poseu-vos programes esportius en vena (una majoria de feixistes), el 101% d’allò que trobareu al món peninsular espanyol és com és: entre torpall i monolingüe. Així que només podem demanar una cosa als representants valencians: per déu, sigueu valents d’una vegada: fora l’espanyol de l’escola! Perquè això no és anar contra les llengües, al contrari, és aplicar un criteri just a la desigualtat lingüística, una altra merda seca que vivim anys i panys. L’equitat lingüística, si estem convençuts d’aplicar-la, també és necessària.

Recordeu que cinc o sis anys després, la TV3 continua prohibida a València perquè és en català! I això no és setge, acaçament, anar contra els drets, contra la democràcia, nooo: on són els fillsdeputa del TC, TS, l’AN o els TSPV? Malamerda de justícia més injusta.

Ací a València, al país valencià, la líder del pp encapçala una altra batalla contra els valencians, malgrat que és la cap del partit més corrupte d’Europa, i ella es pensa que també ha de decidir què ha de fer l’escola, pel que fa a obligar què ha d’ensenyar l’escola. Des del colp militar de franco, els feixistes, on cal incloure l’església dels valencians —una de les sectes més reaccionàries i criminals d’europa— decideixen què ha de fer l’escola i com, i no trigaran a posar-ho a mans dels tribunals un altre colp, perquè els tribunals espanyols feixistes ja sabem de quina herència viuen i la merda que xafen.

No protesten els feixistes que només el 4% dels lectors valencians —el 4%, sinyors!— llegim en valencià (ves que som el país menys lector d’europa, sumant espanyol i valencià), o no protesten els feixistes Bonig que, en general, no llegim, els valencians, ni som ningú en matemàtica, o ningú en altres llengües, i això, sobretot, per haver seguit durant vuitanta anys el model educatiu feixista espanyol: dels franquistes i de l’església espanyola. És ací el debat, sinyors del pp+c’s+vox, que el model d’ensenyament de l’escola que ha marcat sempre la part més reaccionària de l’estat espanyol, ens ha portat a ser la el furgó de cua, de l’aprenentatge, ajudat pel model social i de famílies cristianes, que tenen el cretinisme com a objectiu primer, en canvi de tenir la ciència o el coneixement en el confessionari on es fan els tocaments.

I encara el model espanyol d’ensenyament (el pitjor d’europa) continua, per això tot d’estudiosos i investigadors joves han de pegar a fugir, si volen estudiar i aprendre, perquè el model franquista de pp+psoe (el model espanyol dels últims quaranta anys) continua mantenint zero inversió en investigació i zero en cultura i zero en educació, en canvi d’augmentar pressupostos en mamonaes: borbons, militars, església, exèrcits de funcionaris superflus, macro empreses corruptes, clavegueram o justícai idiota… Un no parar, si voleu: i encara n’hi ha homínids, pegant a orangutans, que es manifesten contra la llengua. Contra les llengües. Uns quants de valencians, que ho són només per accident, perquè són espanyols, que és el mateix que dir que són antivalencians.

Però aquesta ignorància educativa, i mala fel política, ja és el paquet més complet: a la justícia espanyola, a les lleis, als militars, a la política, fins i tot a la universitat, als exèrcits de funcionaris, als mitjans, el model que van implantant és de ser una societat corrupta, mamona, llepona, incapacitada, on priva i prima l’arribista, el malfaener, l’idiota de major torpesa, en canvi de callar i parar la mà, que només cal veure la intel·ligència del borbó major i els micos més arreplegats a la seua falda, una mena de macrocentrecomercial de l’estupidesa humana:

Tot plegat és aqueixa manifestació de micocòndries que anit reclamaven no estudiar llengües, en canvi de callar si els rectors abusen dels xiquets en no poques escoles.

 

 

Valencians sense justícia

Tant com plou damunt nostre des de tribunals espanyols, que has de córrer a cercar aixopluc a casa, a casa?, a l’escola, a l’escola?, a ca un amic, on?, a l’ateneu?, si home!, a la cooperativa del poble?, corre corre, a la unió de llauradors?, pobres, si van escaldats de tantes taronges com han d’equilibrar per un llonguet de pa, a l’ajuntament del poble, aaahhh!, a la conselleria?, no és prou!, a la generalitat?, ni això no li val!… Els valencians no tenim refugi, contra les sentències judicials espanyoles, ni contra els fiscals ni contra els jutges, perquè quan peguen contra la llibertat i la democràcia —aquells ho fan cada dia, pegar pel sac amb la bandera franquista que han heretat de pares a fills—, els valencians hem de pegar a córrer pel cel, perquè fins i tot Europa, l’exili, no sembla suficient aixopluc contra el feixisme pudent que ens acaça per a tenallar-nos.

Els valencians no tenim justícia que ens represente, si no és l’espanyola, i l’espanyola només defensa espanya i els espanyols, i tots els feixistes de dins i de fora, del nucli i de la perifèria. Així que, sense justícia, procureu que no us agafe cap plet, cap denúncia, cap arrapada d’aquells que decideixen si tenim empara pels drets, pels universals, pels humans, pels que cadascú considere suficients de respecte i de dignitat. I en no ser així, els criminals i els corruptes decidiran sobre les nostres vides i la nostra llibertat.

Si no és que ens revoltem, plantem desobediència i els enviem a pastar. Foc a la seua barraca de lladres i criminals i visca la república dels valencians.