Pepa Bes, Ximo Cafarena i Christian Molina

Pepa Bes va actuar anit a l’Ateneu de Bétera. L’acompanyaven dos músics de llarg recorregut, Ximo Cafarena (paraules majors) i Christian Molina. Si sou de Bétera, ja sabeu qui és Pepa, si sou forasters, potser que també la conegueu. Pepa té una veu particular i un dubte entre dos camins, aquella veu assimilable a mariadelmar, quan ella canta Grècia, les Illes, la mar, les vinyes o la terra, entre més una barreja entre el cant valencià i el seu estil particular, i un altre camí que ella també festeja, com és la lírica. Quan jo dic lírica ben bé que no sé que dic, perquè tret d’algunes coses, jo me’n fuig a fer feina al camp sense els audífons o els auriculars pertinents. Quan sóc al camp ja tinc prou sons que m’atrauen com per perdre’m en manies.
Anit Pepa va fer un recorregut per la mediterrània, musical i de veu, que prometia: Helena, carta a l’Exili, el silenci d’estimar, el bolero de l’Alcúdia, Yarem Yarem, el cant dels ocells, havanera del peix enamorat, el carme, torna a Sorrento, Tensió de Lluna, d’esquena a la platja, albada… Un programa que tombava de cul i feia el goig d’un públic que omplia el corral amb noves cares i moltes llengües: n’hi havia forasters de tan lluny com el Japó, fins i tot.

Nosaltres sempre li hem dit Pepa, malgrat que ara és diu Maria José i de jove es feia dir Peika. Fa uns dies, Toni de l’Hostal em demanava si eren la mateixa persona. I jo li vaig dir que li ho preguntaria, si ho era. Si hi trobava l’ocasió.
Allò cert és que Pepa té una veu bella, especial, que no sé si ha sabut guiar com calia, entre dues aigües. Potser que nosaltres érem massa joves, i ella volia una altra cosa, potser que cadascú havia de continuar la seua via, allò cert és que les dues vegades que ha sigut a l’Ateneu ha omplert, i si la primera vegada la vaig fruir més (més lliure, més la primera època, menys encorsetada), anit feia goig amb algunes cançons i en unes altres jo no la sabia identificar…
I ves que tenia dos contraforts de nom, músics gats vells que no han de demostrar res: Ximo Cafarena ha sigut Al Tall, Urbàlia i el mestratge de molts grups joves, mestre de música tradicional, capaç de diversos instruments, de projectes d’ací i d’allà, un gran referent sense el qual la música dels valencians en el segle XX seria incompleta. Que siga en el grup amb Pepa em fa viure amb gran confiança aquest futur. Pel que fa al pianista Chrtistian Molina, sap ser en diversos estils, el jazz, el pop, el flamenc, versàtil i camaleònic, ha tocat amb grans grups i bons músics, fruit de l’escola i la professionalitat de tants anys a l’escenari. Un altre gran contrafort. Si amb això no ens emocionem, potser que siga la calor d’anit, els dobles llenguatges, o una predisposició idiota.
L’Ateneu va fer una aposta anit de nivell. La resposta de públic va ser molt positiva. I algunes de les cançons del programa pagaven la pena. Si això passa per un comentari favorable… A la memòria de Pep Laguarda que dos joves guies de Pepa –Vicent i Toni— s’estimaven tant.

Més sobre Pep Laguarda

Una lectura imprescindible de JJ sobre Pep Laguarda

Si això serà un estiu normal, de tararots.

El psoe potser que ho voldria, que això fos un estiu normal. Amb l’ajut de molts democràtes ha aconseguit de posar-se al capdamunt del govern de l’estat espanyol (demòcrates que paguen l’ajut amb presos, amb esperances, amb propòsits lleials, amb conviccions). Però aquest estat encara manté el 155 pel que fa a la justícia, l’economia, els drets, el patrimoni… El 155 està instal·lat al cap dels polítics d’espanyols, que pensen que madrit ha de tenir el màxim de patrimoni en tots els sentits (material, econòmic, d’infrastructures, polític, judicial…) siga robat, conquerit, comprat i pagat per tothom. Allà pensen com pensen.

Nosaltres pensem d’una altra manera, sens dubte. I per això el 155 és una mostra principal que no som com ells, els valencians, en aplicar-nos normes contra nostre: contra la llengua, contra l’escola, contra l’acollida d’immigrants, contra la sanitat, contra la vida mateix… Sembla que ells, els espanyols, siguen encara en aquella escola conservadora franquista farcida de càstigs, per això ens castiguen, ens tenen a pa i aigua d’una metàfora que dura anys i panys. Per això no ens estranya que els llauradors vulguen vendre’s els camps, la terra dels pares, malgrat una vida de treball, o d’altres homes honestos, joves fins i tot, voldrien fer-se funcionaris, o uns altres encara s’apunten a fer-se espanyols, a veure si passa que, imitant-los, el tracte rebut siga diferent, gairebé com si foren com ells… Però no. No passa així. Perquè ves que n’hi ha valencians que volen passar per espanyols i són tractats de valencians, un càstig de viure si fa no fa, en simular una cosa que no som. Un és una cosa i prou. I si aquella cosa és obligada, militarment i policial, ni aixina. Per això els colps, les amenaces, els crits, el braç en senyal feixista. Ni aixina, xa.

Si fa uns mesos que governa el psoe a espanya, en quina cosa trobem que les coses han canviat, a València? N’hi ha presos polítics igualment, n’hi ha músics exiliats, n’hi ha temes que no es poden parlar, n’hi ha impunitat amb la violència feixista al carrer, n’hi ha amenaces militars en favor del dictador, n’hi ha policies que poden agredir sense que els passe res, n’hi ha jutges que persegueixen la llengua dels valencians, n’hi ha jutges que mantenen el nom franquista dels carrers, n’hi ha la mateixa economia valenciana del furgó de cua… Sí, sí, aquest és l’estiuet normal que voldrien ells, els tararots. Que ho deixàrem passar com si res. Com si aquell tararot major del Sanchez fos un demòcrata. Que no l’és. Això voldrien, els passarells, aquella merda.

 

 

Bétera acollirà el primer sopar groc valencià

Cabàs i tisores, collidors!

Amunt l’esperit, llauradors!

El president d’espanya (!) es nega a tornar als valencians allò que és dels valencians. La dama d’Elx, per exemple; segons l’inútil aquell, és dret de conquesta espanyol i, per tant, antivalencià.

—Bo és saber-ho, xicot, que lo espanyol és antivalencià. Per això el patrimoni robat ha de ser fora de València, i a espanya ho teniu guardat.

Pel que fa als càstigs, sí, que ens els envia complets, l’inútil: de finançament, d’impostos i de turistes de madrit… Ens envien més coses, d’allà: els jutges d’espanya es neguen que parlem la llengua a l’administració pròpia. Ens neguen encara a traure els noms franquistes dels carrers. O voldrien que en comunicar-nos amb catalunya o les illes ho férem en espanyol o en anglés (això diu que ens obliguen de fer…). Això, i tantes accions feixistes com són tolerades amb una impunitat judicial sospitosa, mereix que organitzem un estiu en favor de la llibertat per reclamar que torne fresca, si més no una temperatura més benigna. Des que espanya ha obert el xafarranxo franquista, vivim un infern de calentura.

Per això, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals i el CDR del camp de Túria, han organitzat un sopar groc, en favor de la llibertat, la democràcia i la futura república dels valencians. Cal dir prou d’abusos, prou de violència i més valors universals, respecte als drets i dignitat. El sopar serà el 9 d’agost i, a més, presentarem l’últim llibre de Vicent Partal (no us estranye que vinga la família, si tot plegat serà al seu poble). Si l’aforament és limitat, ja sabeu que podeu reservar sopar al web de l’ateneu. La recaptació anirà destinada a la caixa de resistència en favor dels presos polítics.

Presos, músics, exiliats, i encar militars que fan cants colpistes en favor de franco… Ara ja sabeu perquè patim aquest temperatura, no?, i per què el cel ens envia aqueixes flames contra els cants profeixistes d’espanya…

L’estiu dels bons mestres: el camp

He baixat a esmorzar a Montesa. feia més d’un any, potser dos, que havia aparaulat amb un amic de veure-li els camps i, de pas, esmorzar per parlar d’això i d’allò. N’hi ha mestres que treballem el camp, n’hi ha més que no us penseu, i n’hi ha que fan bona feina als dos costats de l’ofici. I l’una cosa ajuda l’altra, en el sentit més pedagògic, de veure les coses com un llaurador quan ets a l’escola: la terra, la feina, l’esmorzar, la taronja… Tota pedra ajuda a fer pedagogia.

Baixava a Montesa a veure les ràfies que cobrien el cavalló sobre el qual planten els arbres, al sud, i quin resultat s’obté, a l’hora d’estalviar-se la brossa, la feinada de segar-la i, fins i tot, de pegar-li amb la motxilla de l’herbicida (estalviar-se tanta química i tanta despesa). Al remat, també era trobar-nos i parlar del camp o del que fos, mentre els mestres som de vacances. Els arbres, els plantons que doblen els arbres criats, els bords que ja els empeltarà més endavant, les varietats, la navelina, la fukimoto, la powell, la valència midknight… Quan ens hem entaulat al poliesportiu del poble, ja n’hi havia que havien acabat, i se’ns ha afegit un llaurador convençut de la terra i de la feina a la qual li ha dedicat la vida: ens presentem: aquest jove és amic i ha vingut de Bétera a veure què fem ací amb el camp i amb les taronges. Jo el primer que faig és demanar-li consell: he transformat un camp i vull decidir-me què plante.

—Ven-ho!

—Home, si ho venc, després m’avorriré.

—Doncs planta cabotes de piu! Però, taronges, no.

Hem començat bé, xa, malgrat que he descobert el nom d’una brossa que l’home coneixia bé i m’ha explicat com matar-la, si no vull que m’ompliga el camp com una plaga: hem parlat dels fills: jo els vaig dir que pegaren a fugir, estudieu, però el camp ni vore’l, ves com he acabat… S’afig un altre llaurador cosí del primer, parlen de la pedra, de tant de mal com ha fet ací a la Costera, contra el caqui, que no n’ha deixat cap a l’arbre, i contra la taronja: treballem en una fàbrica que no té sostre, xiquet, aquesta és la veritat. Però vosaltres prou que insistiu, i replanteu, i… Quin remei, quin remei ens queda, som llauradors, però després de tants anys què tenim?, els fills a València.

Si teniu caquis allà, no els vengueu per menos de cinquanta cèntims…

—Vols quedar-te tot lo meu, criat i en producció?

—Homeee, jo vinc de lluny…

—No coneixes ningú, que m’ho vulga comprar?

I jo que em pense que no ho vendria mai, ell, ni per tot l’or que van robar i roben els franquistes!

Si hom vol escoltar els llauradors, aprén com un mestre. Amb tanta saviesa.

L’estiu dels bons mestres: Joyce apadrina tarongers

“Per aprendre s’ha de ser humil. Però la vida és la gran mestra.””

Ahir vaig topar amb un furgó que publicitava taronges del carme, exclusivament en castellà. A Bétera n’hi ha un mas amb aqueix nom, mas o masia del Carme. I ves que fa un temps hom diu que allà es fan taronges ecològiques, que no fan ús de productes químics. Fins i tot les paguen bé i molt bé, les taronges, si acordes de vendre-les als propietaris del mas que, fa temps, va córrer que eren família d’un capitost franquista que havia sigut ministre durant la dictadura. El cas és que ara fa modern apadrinar arbres i collites per un preu simbòlic: t’envien la foto de l’arbre –a partir d’ara serà el teu fillol–, i arriben a enviar-te a casa un grapat de taronges que et cobren per uns quants euros, tot i que pots passar directament pel mas a replegar-les. El compromís és ferm pel que fa a tractar l’arbre de manera adient, li pots posar nom propi.

Modern i innovador si no fóra que fa més de cent anys la iniciativa ja apareixia explicada per Joyce en el segon capítol de l’Ulisses. Leopold Bloom es lleva enjorn i baixa a la carnisseria a comprar renyons, cor, entrevill i potser fins i tot un tros de lleterola. Tot plegat fregidet amb alls és un plat excels, no cal llegir bona literatura per endevinar-ho: quan érem joves, mon pare i jo ens havíem fet esmorzars de plat amb aital menú. Un luxe.

Mentre tornava a casa, Mr Bloom va llegir (on, on ho llegia?, en el paper que embolcallava el renyó comprat?, en una paret a Dorset Street?), que per plantar tarongerars i immensos camps de melons, al nord de Jaffa (Turquia), pel teu compte si pagaves vuit marcs, plantaven un dunam de terreny d’olives, ametlles o llimones.Les taronges ja necessitaven regadiu artificial, i cada any rebries a casa una remesa de la collita, i el teu nom seria també enregistrat com a propietari al llibre de la societat. I tota aquella transacció es feia a Berlín. “Una idea interessant”, pensa el protagonista. Taronges en paper de seda, com les que vam trobar l’any passat a Normandia, a quatre euros cinquanta, taronges valencianes.

N’hi ha bones idees, innovadores, que fa cent anys ja eren als llibres, pel que fa a l’apadrinament d’arbres, de tarongers turcs, concretament, gestionats des de Berlín.

El dunam, segons que he trobat a la xarxa, és una unitat de superfície equivalent a la quantitat de terra que un home podia llaurar en un dia. Ah, direu, i si és un home treballador o un manteràs faenafuig, quanta terra hi cap, en aquesta mesura? Segons que el país siga Turquia, Síria, Irac o Palestina, la mesura era diferent: aproximadament serien 1.000 metres quadrats, 1.340 a Xipre, 2.500 a Irac (ací havien de llaurar amb una haca de cul partit), n’hi ha països que no arriben als mil metres.

Si en voleu saber més sobre la mesura Ací teniu què vaig trobar

 

 

#Folkestiu2018: un foc domesticat

Anit vam tenir una festa gran, molt grossa, a la plaça del Mercat, que va contagiar els carrers: el Major, el Boïl, la barana del castell, la placeta del Sol, el carrer del Xiquet de Bétera, l’Albereda… Els dimonis de Massalfassar van portar l’infern a Bétera, amb el bestiari gros, la bicicleta, el drac, el cuc, els molins, el castell, la caldera del butoni, la gàbia del rector, i la gent s’hi aplegà a viure’ls de prop, a agrair aquella festassa del foc domesticat per l’home, o pel dimoni, siga home o dona, que fa la festa fins que n’hi ha vida. El conjunt és estètic, tan plàstic com espectacular, sobretot perquè som pobles que vivim el foc com una festa pròpia, part indestriable de la nostra cultura, i sabem agrair l’esforç d’aquell joc lúdic de dimonis, danses i música que els acompanya. Amb tanta calor com feia anit, aquells dimonis, quina paradoxa, es van guanyar el cel. Per això els vam felicitar. Els vam felicitar perquè anit l’Horta i el Camp de Túria —Massalfassar i Bétera— s’aplegaven amb il·lusió en un programa folkestiu que ens va regalat emoció des del primer jorn, amb el cant d’estil tradicional, el Josemí, el Xavier, Marisé… Però també, amb els llibres imprescindibles, les versades, el ball de plaça i el joc de dimonis. Al JV Frechina i els seus, el nostre reconeixement més gran, des de l’Ateneu de Bétera, per elevar a la categoria de cultura, de culte, el coet, el foc i el bestiari tradicional.

Urbàlia Rurana sabé posar la cirereta al folkestiu, amb tant d’ofici com atresoren el Torregrossa i els seus músics: ball de festa, ball de plaça, revetlla, música i ball sense parar, una festa que ningú no volia que s’acabés, perquè som a l’estiu, en aquest principi intens d’estiu, que representa la faena feta de molts d’oficis i les vacances a tocar: la festa a la plaça del Mercat, en un espai reduït, amb els balls populars ens torna una tradició rural i festiva molt particular de com els pobles agraïen les collites, el jornal, l’esforç col·lectiu o la germanor entre veïns i forasters. La revetlla també és acollida i és llibertat, perquè encomana el goig de compartir el plaer més lúdic i festívol amb tothom que arriba, que considerem hoste d’una nit o d’un ball.

Els Urbàlia van fer una gran cloenda i la plaça va ballar com mai, i fins i tot els que eren en les cadiretes mirant-s’ho, ho feien embadalits perquè ho fruïen tant i més com si ballaren. A tot l’equipàs que ha ordit el folkestiu d’enguany,una lloa ben aferrada, perquè ja teniu feina a pensar què oferireu de tant extraordinari el 2019. Per molts anys.

 

 

Folkestiu2018 tercer jorn: els dimonis i Urbàlia

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.

Folkestiu2018: el segon jorn

Pensat i fet és un grup de danses que canta, o un grup que canta i també balla, sota la direcció de Carme Navarro. Són al folkestiu2018 convidades per primera vegada i obriran el segon jorn, encara amb la caparra d’anit, que vam viure un Envit de versadors que, els mateixos versadors, van anar desfilant què caram volia dir, l’envit entre cantadors i públic: tant Josemi Sánchez com Paco de Faura van mantenir-nos joisos durant més de dues hores, perquè com diu aquest versador-dolçainer, allò que fan els cantadors d’estil valencià és molt gran, encara si no ho has vist mai. Anit van afegir el joc que el public escrivís sobre allò que volien que es cantés a l’escenari, feina tenien, els versadors, per no riure i agafar l’ofici com es mereix. Marisé va estar extraordinària, i Isabel de Quart; Xavier i Apa van mantenir un nivellàs de cant fins que van voler. Albaes, l’Ú, l’Ú i el Dos, un Dotze… Josemí demanava si ningú no ho havia enregistrat en vídeo…

Aquesta nit Kepa Junquera vindrà acompanyat de les joves bruixes ‘Sorginak’, una mena de dones d’aigua o de bosc que passarien per combregaores valencianes del secà, però en realitat són bruixotes, joves, roïnes com la tinya. Fóra la broma, si ho voleu, acompanyen amb balls, ritmes i veus, un dels músics emblema a Euskadi i a Europa.

L’organització de l’Ateneu i les regidories de l’Ajuntament (apunteu Toni Marzo i Joano Baudés, per exemple)  volen convertir el folkestiu en un laboratori afortunat de somnis i músics (la frase és robada a Francesc Marc Alvaro, en parlar del Tradicionarius). Anit ja va ser possible, de viure un d’aquest somnis, en la plaça del Mercat de Bétera. “Un país independent de creativitat”, diu l’Alvaro, una finestra de projectes, de músics valencians i internacionals, sobretot de valencians, que han posat la música d’arrel en un nivell de primera. Urbàlia, Mara Aranda, Al Tall, Miquel Gil, Carles Dénia, l’Aljama de Bétera, Rafa Arnal fill… Demanarem a Kepa que faça música i pedagogia, que explique aquest acordió particular que utilitza (trikititxa), els rimes, l’arrel però també la innovació de la música que fa d’un país de verds petits que ja cantava Raimon als anys seixanta.

Entres els dos plats de música, hem convidat una de les muixerangues joves del país, la Torrentina, que abans de sopar, a la plaça —si encara els quedarà espai buit suficient— pujaran cap al cel de Bétera, una altra de les tradicions que els últims anys ha agafat cos, estenent-se des d’Algemesí cap a més pobles, entre més de l’Horta. No fa gaire que l’Ateneu en tenia una, d’aqueixes colles muixerangueres que apleguen cooperació en els reptes col·lectius, en favor de la festa. Amb això i una rifa, si fa no fa, ja tindrem dibuixat el segon jorn de festival a Bétera.

#folkestiu2018

 

Folkestiu: un compromís d’arrel a Bétera

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

Els tribunals contra la llengua: eixa merda pa ells!

“De jutges amb justícia n’ha d’haver en comptagotes, si n’hi ha,

lo normal és la pífia, sense voler pensar mal, la cagada habitual.”

 

En tornar del camp aquest matí, he sentit a la ràdio del cotxe com Àpunt explicava l’amistat dels jutges espanyols per la llengua dels valencians. Caguenlhòstiaputa.

Ja tenim una nova sentència contra la llengua, sinyors, d’un tribunal espanyol contra els decrets del govern valencià que pretenen d’escampar l’ús de del valencià amb normalitat. No havia dit la mateixa justícia repressora per la decisió de les Corts de negar l’obligatorietat de saber de llengua, això és, que per treballar en la institució principal valenciana, el seu parlament, ho pot ser analfabet en una de les llengües.

Per ser analfabet, els jutges espanyols franquistes no diuen res. En canvi que ningú no pretenga de potenciar la llengua minoritzada, amenaçada, fins i tot rebutjada en la mateixa justícia que ara ens jutja. Dels milers de casos que estudiarà aquella justícia tant rància, a valència, al país, no vulgueu saber quants es fan completament en valencià. Potser que ni un de sol. Ni un ni cap. En canvi, aquests refills que són per damunt del bé i del mal, ja diuen que seria injust fer un ús normal de la llengua, d’una de les dues llengües, que ho diu l’estatut. Dons a fer la mà l’estatut. Decidim, i decidim de no tenir aquests pocapenes per amargar-nos la vida i robar-nos justament allò que haurien de defensar: la justícia.

Per cert, la burrera judicial també acaba dient que, si cal enviar res a les Illes o Catalunya, malgrat que potser siga la mateixa llengua (!) també s’haurà de traduir. Al valencià?, aiiii, no, no. Pobres jutges quin jutjar!

Què els podien dir, el govern valencià? De la justícia espanyola…

—Això pa tu, eixa merda!

*Necessitem la República valenciana i enviar a pastar aquests botifarrons invasors.