Els valencians i l’1 d’Octubre

Manifest de Solidaritat amb… els catalans, els valencians, els kurds, els joves de Hong Kong  i tots els demòcrates del món
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La qualitat de la democràcia espanyola ja és equiparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple d’irregularitats, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret democràtic a decidir el futur. L’única resposta de l’estat i els partits monàrquics a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza sistemàticament tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Perquè hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques, per haver fet possible el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i defensat el vot de milions de ciutadans. AMNISTIA!
Perquè també els valencians i valencianes, com tots els pobles, tenim dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la nostra vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els nostres drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la NOviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

La Nit Estellés a Bétera

Avui llegirem Coral Romput a l’Ateneu de Bétera. És un reconeixement al poeta Vicent Andrés Estellés, una manera de tornar la poesia a les places i els carrers, al poble, i en el cas dels valencians, un guany cultural, en favor del coneixement, de la llengua, de la identitat.

Però davant l’agressió continua d’espanya contra la llibertat i la democràcia, la Nit Estellés agafa un altre objectiu cabdal, si no el més important: reivindicar els Drets Universals que fa temps són amenaçats pels jutges, fiscals, policies i tot de poders franquistes encara tan vius a dalt de tot de l’estructura espanyola. I els Drets Universals apleguen la llibertat des pobles de decidir el seu destí. Entre més drets bàsics aprovats per l’ONU el 1948 i que espanya va aprovar més tard, malgrat que no els ha respectat mai, mai de la vida en la seua totalitat.

Hom és vapaç de llegir que assumiràs la veu del poble, is eràs pe semprevpoble, només si és una lectura folklòrica, perquè en el moment que allò agafa serietat i realisme, i el poble pren literalment què vol decidir el seu futur, què vol ser, i amb qui vol caminar, espanya trau al carrer el sant cristo gros: policia, gc, porres, jutges i tota l’artilleria violenta de què és capaç per frenar la llibertat.

Per això cada nit Estellés, i aquesta especialment, és vital, necessària, imprescindibles, si volem mantenir la dignitat de ser, de sentir-nos valencians, si volem defensar la democràcia amenaçada contínuament. Ciència o cretinisme, que plantejava Lucreci en el segle I abans de Crist. I encara el cretinisme i les polítiques del psoe a espanya ens impedeixen d’avançar o de ser.

La Nit Estellés 2a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat, 5, 28 d’abril, 20.00h #AtB_NitEstellés19

A mans d’una màquina d’agressió

Lligen Estellés, perseguiu-los!

Volen llibertat, acaceu-los!

Es manifesten pels drets, fregiu-los!

En canvi, si ens insulten, o clamen el puta olímpic, amb violència i odi, com es va viure dissabte a Granada, caaa, no en feu cas… O millor, premieu-los!

És el model espanyol de tolerància zero amb el clam de llibertat i independència, malgrat que siga llibertat d’expressió i siga emparat pels Drets Universals, en canvi d’atiar la violència de la policia i la gc contra joves, institucions i contra el mateix MH Torra.

Espanya és una màquina de violència borbònica, judicial, psoïsta contra qualsevol tuf a llibertat, i no pensa aturar l’agressió i la venjança. Al contrari, com més va, més s’acarnissa amb tocs d’exhibició. De traure’n pit, fins i tot, a veure qui és més destraler, ruc o bèstia: com més els pegarem, més mostrem el nostre tarannà espanyol i xenòfob.

És el model i és la marca, que ja no amaguen de cap manera. I aqueixa violència l’exerceixen en tots els àmbits i de diverses maneres: ofegant-nos el finançament, bloquejant les petites lleis o normes exclusivament valencianes, o catalanes, amanint la premsa i preparant els mitjans perquè els facen l’acústica pactada: aquest matí a les vuit, Ràdio Àpunt ja deia que la gc perseguia independentistes radicals i violents: com ho sabia la ràdio valenciana que aquells joves eren violents i radicals?, qui de València ho havia investigat? Empar Marco? l’editora de les notícies Elpídeo? Com de fàcil compren el peix, els mitjans, i contribueixen al feixisme mediàtic: non serà més violent, radical, i agressiu com ens ha ofegat espanya els últims anys robant-nos els recursos bàsics de sanitat, educació o serveis? D’això, Àpunt, com adjectivaria la notícia de l’ofeg econòmic contra els valencians, contra els llauradors i contra la taronja? Com qualificaria Àpunt les Confederacions hidrogràfiques valencianes, a mans de funcionaris falangistes espanyols, quan tota, tota la infrastructura del Segura, ha fallat davant els aiguats de setembre? No són radicals i violents, aquells funcionaris i polítics, quan atempten contra la vida dels valencians?

I Camps, i Rajoy, i els jutges prevaricadors, no són radicals i violents per a Àpunt?

Espanya i els còmplices han obert la veda i ens acacen, amb una violència pròpia de les dictadures: aquesta d’ara governada en funcions pel psoe, ves, quins titelles i quina misèria: i encara no hem vist el final de tanta mediocritat. Perquè si espanya consent de dir-nos que tot el país som una puta i no passa res, si una ministra del psoe diu que la legion és el model o que l’agressió policial és el camí…, som a les portes d’una crisi moral i de drets que marcarà el segle.

Si n’hi ha res de radical i violent, sinyors d’Àpunt, és espanya i el seu estil. Contra la democràcia i la no violència. Ella soleta.

La inquisició del s. XXI

Tot llegint Antonio Damasio, el neuròleg americà, en el llibre “Cercant Spinoza”, trobe aquest paràgraf a la pàgina 251, en la versió espanyola —en uns dies parlaré de títols de llibres bàsics que no són en català, ni sembla que n’hi haja interés a traduir-ne si no és que són coses comercials i ximples.

«Els holandesos havien assenyalat els catòlics com els seus enemics, especialment els espanyols, amb els seus plans expansionistes demoníacs i bel·licosos. Els jueus també consideraven enemics els catòlics espanyols que, com no n’estaven prou satisfets de tenir una Inquisició ferotge, obligaren els portuguesos a crear-ne una de pròpia.» s. XVII

Al segle XXI no us penseu que la Inquisició espanyola ha desaparegut: els jutges, el Borrell, l’Iceta, l’església encara a l’escola, en formen part d’un corrent polític i judicial que fa el paper d’Inquisició, contra la llibertat i la democràcia, sobretot si aquest defensa els Drets Universals, excessivament permissius per als espanyols. Ara també sembla que s’hi apuntaran errejon i cueta, i la carmena de madrit, i tot de gent que considera que aplicar el 155 fa per la modernitat i el retorn de la violència als carrers: ahir a Granada, per exemple, a més que exclamaren que Catalunya és un país de putes (a més llocs el clam va escampant-se com un himne que va nàixer gràcies al Valencia CF), no els hagués costat res de demanar que tornarien a matar Lorca o Miguel Hernández, perquè és el nivell que promou la borbònia espanyola.

El nivell cultural i democràtic a espanya no trigarà a dir que els GAL eren defensors dels drets humans, necessaris per redreçar el psoE a la categoria de maedéu i sant crist en representació de la mort.

 

Espanya no em representa

Espanya no em representa, ni ací ni a Europa. Potser perquè sóc dels que van votar candidatures que espanya ha prohibit que ens representen: espanya prohibeix la llibertat, l’expressió i la representativitat. Potser per la mala praxis, i l’ús i abús de fons reservats per atemptar contra la llibertat siga una raó suficient… Si bé la meua opció triada no va ser majoritària a València, el meu vot ajudà a triar aquells homes, que espanya prohibeix que tinguen legitimitat. I el meu vot ha de tenir el valor de qualsevol vot. Si no és que n’hi ha ciuatadans de primera i de segona o tercera. En democràcia això no fóra vàlid, però espanya no l’és, una democràcia, sinó una disfressa camuflada, que va ensenyant tot de tòpics i modos autoritaris, del seu particular règim tan històric com fatal.

Espanya no només no en té, de tradició democràtica, és que té arrel feixista, tradició feixista, filosofia feixista de viure.

Contra la llibertat de les idees, contra la democràcia, contra la llibertat dels pobles. Això és espanya, i justament per això i per més pals a les rodes dels drets universals, espanya no em representa. Sí, els seus jutges aviciats, la seua estructura postfranquista, fa que tinga representació a Europa, fins i tot una representació que és major que no la meua, però a mi particularment no em representa.

Espanya atenalla, va contra les idees, contra la investigació científica, contra la inversió en universitats, en escoles, en l’estudi i en donar possibilitat als joves. Com voleu que això ens represente, si és un model de política casposa tan reaccionària com idiota.

Espanya no em representa perquè defensa uns valors autoritaris, eclesials i militars que són lluny dels ideals universals més lloables: em poden representar els ideals del poeta Lorca, de Mandela o Chomski, d’Estellés o Fuster, o aquells que garanteixen la dignitat, l’home, l’ésser, la llibertat.

Per això espanya no em representa. No té cap autoritat moral sobre meu,cap ni una, ni moral ni ètica, ni filosòfica ni científica. Espanya s’empara en el cretinisme que s’ha encarregat al llarg dels segles de lluitar contra la veritat, el coneixement o l’estudi. Per això que no em representa.

Potser que espanya tinga la força que empara la violència, l’agressió gratuïta, la immunitat de l’amenaça i la repressió. Una llei contra els pobles i contra els homes, als quals empresona per les idees o la política. Tot això no em representa.

I com que espanya és irresoluble, perquè avantposa corrupció, elit, amiguisme, íbex, borbonia, franquisme i política de segona divisió (el cas del psoe ja és paradigmàtic), hom pensa que Europa és per damunt, salvable, malgrat que és a mans d’estats corruptes com espanya o frança. Per això reivindiquem la llibertat i la representació a Europa. Hi confiem. Però no serà per sempre. Que no.

Perquè altres aliances entre pobles són possibles, per bé que no siguen econòmiques. I justament per això poden ser més eficaces i moralment vàlides.

Neurociència i escola a l’Octubre (2)

Segon comunicat sobre la jornada de neuropsicopedagogia que organitza a València la Universitat de Girona, la Fundació Carme Vidal Xifre i AkoeEducació, amb el programa de les comunicacions que s’hi faran a l’Aula 1 de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Al llarg de la història de la pedagogia, grans mestres van saber fer, sense els avenços de la neurociència, és cert, però aquest mestres reunien unes condicions extraordinàries: professionalitat, investigació i un deliri lector fora de mida.

L’estil fa l’home, diu Martí Domínguez que diu el compte de Buffon. I potser la ciència ja hi era en aquells mestres que només havien d’estudiar investigar la seua pràctica i avaluar-la cada dia, per desxifrar si l’experiència els feia avançar en favor de l’escola.

Ara la neurociència ens facilita el camí, en conèixer com actua el cervell, com podem ajudar amb criteri els alumnes, i de quina manera podem atendre millor les famílies. Lucreci (s. I aC) pensava que la ciència imperaria, per com aportava tants d’avenços. Però si hom es mira la realitat, alguna cosa no ha funcionat i potser encara no funciona com voldríem. Però l’esperança en la ciència no defalleix, al contrari, i la investigació neurocientífica aporta llum i arguments. Però, de quina banda són els mestres?, a quina postura hi juguen?

Si us voleu decantar de l’un costat, no dubteu a passar per l’Octubre dissabte. Sereu benvinguts.

 

La República i la història al Villar

Dissabte republicà al Villar, els Serrans, amb un jorn sobre la memòria històrica. Amb debats, xerrades, documentals i itineraris històrics.

Contra els pocavergonyes i els cagamandurris del psoe, que es deixen governar per empresaris corruptes, o borbons, o tota mena de delinqüents que viuen de llepar i mamar i enganyar.

Homes i dones que van jugar-se la vida en favor de la llibertat, seran reconeguts dissabte 21 al Villar, i encara sort que els podem recordar un colp l’any, sense ajuts, ni mitjans, ni recursos, per com ens roben allà i ací, polítics i galifardeus.

Avui mateix que el psoe autoritza un reconeixement a Jose Antonio —aaahhh això què és, us demanareu!— doncs és feixisme, senzillament. Doncs avui mateix,  el pocavergonya “Pedro i el lobo” recorda l’Ascension Mendieta, en canvi de mantenir presoners polítics, i untar-se els dits amb l’ïbex, pobre dissortat o sangonera, que no fóra pitjor ser ruc però honest. De malparits, el món en va ple, i aquell terme espanyol fa niu i s’escampa com el fang i l’aigua, un tarquim tan pudent no podia sinó empastifar-nos l’esperit: ara diuen que espanya ens avançarà uns milions als valencians, milions que prèviament ens havia robat, i que ens els cobrarà doblement, amb crèdit i rèdit. I encara el MH Puig ho ven com un èxit de gestió. Que els milions encara han de venir, ai…

Memòria històrica, finançament i dignitat, ves com fa espanya per emmerdar la història, els drets universals i l’ànima d’algunes dones que van lluitar contra tot això que representa el psoe i un règim podrit.

Per cert, si voleu participar d’aquell jorn sobre la història, podeu enviar un correu a… villardelalibertadvillar@gmail.com

Neurociència i escola al Centre Octubre (1)

Dissabte presentarem a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, els treballs finals del màster “Diagnòstic i Intervenció en Neuropsicopedagogia” que ha dirigit durant dos anys la professora Carme Timoneda, de la Universitat de Girona.

És una activitat oberta a mestres que vulguen escoltar les conclusions d’un curs que prova d’activar a l’escola les descobertes que la neurociència posa a l’abast de l’escola per millorar l’eficàcia de l’educació. Diu la professora Timoneda “Si no serà important tenir en compte en el dia a dia dels centres, el cúmul de de vivències que els alumnes s’emporten posades en el seu magatzem de memòria emocional que ha de contribuir a fer que se senten més segurs o no d’ells mateix.” N’hi ha molt a fer, conclou, per això és important que els mestres coneguen el funcionament emocional del cervell i la transcendència dels actes comunicatius més quotidians (un somriure, una mirada de duresa, un tracte afectuós, un crit…).

«La societat canvia, o trobem que canvia sense parar, la ciència avança, ens fa avançar (?), però l’escola, ai, pesa, com si la inèrcia no la deixés anar al ritme del món…»

Si dissabte 21 de setembre no trobeu que res puga fer més pes que això que us presentem, sereu benvinguts, només que siga per cercar peixos al cel.

El jorn “La neurociència entra a les aules amb ulls de mestre” es farà a l’Octubre CCC al carrer Sant Ferran de València de 10.00 a 14.00, organitzat per la Universitat de Girona i la Fundació Carme Vidal Xifre. (Fins a omplir l’aforament)

 

Espanya sempre amanaça, valencians

Com que la ruïna d’espanya és a tocar, que el forat és irreparable, el govern valencià fa mans i mànegues per ordir retallades d’ací i d’allà per quedar-se amb allò bàsic, si arribarem a caminar nuets: entre més, ara els tocarà de patir als instituts d’estudis comarcals i locals del país, que si ja fan volantins per mantenir-se entre vius i morts, caldrà que doblen els esforços, perquè al calaix valencià no n’hi ha sinó teranyina i mosca blanca. Encara sort, diuen a espanya, que no ens emportem també el calaix, si no us anem a donar res, però res de res.

—I potser que us robem també la teranyina, per deixar-vos com el plateret i tant de bo la mosca blanca us remate, si no ho ha fet la dana o la gota freda…

Per cert, diuen que el ninot del psoe volarà per damunt les comarques del sud, però de diner no en traurà gens, que el necessita pa pagars borbons, vaixells militars, iots, campanyes i butxaques agraïdes: fiscals, jutges, i colles de lladres i serenos pròpies d’ells.

Sí, ens avisen que ens preparem, per retallar en cultura, en art, en publicacions, en lectures, en treballs d’investigació, que res d’això no ens cal mentre tinguem futbol i bous, això sí que anirà subvencionat, perdonat i delinquit, des del psoe, però la cultura i el viure d’aquestes institucions comarcals guardeu-les en el reliquiari, allà on teniu penjada la corbella; si no és que traureu la corbella i direu prou, prou de robar-nos, d’amenaçar-nos, de burlar-se’n.

Els diners que diuen que no ens donaran ni per a engrunes, valencians que encara lluïu la bandereta al canell o a l’espillet del cotxe, són nostres, de tots els valencians, robats un dia i un altre, any rere any, i en van més de cent: que ells, els espanyols, diuen que els necessiten per a lo seu i els seus capricis… I aquells que teniu el fang a casa, l’horta ofegada i la fruita podrida, ja us ho fareu per sobreviure, malparits, si només que sou valencians.

Per cert, ahir Consum ja venia les clementines de sudàfrica a 2.90 el quilo, sembla que ja prevenien que les mandarines valencianes no valdrien ni un pet: fins i tot els nostres ens ataquen, si serem malparits que en els collons ensopeguem.

Jutges, déus o feixistes?

S’ha de ser malparit i feixista o combinar les dues coses (en realitat són inseparables), per obligar el MH president Torra a presentar-se a un judici acusant-lo de mantenir una pancarta de llibertat d’expressió penjada del balcó.

Un jutge,o dos o cent, poden tenir en escac un país només per una qüestió de llibertat d’expressió?

Poden atacar la dignitat o la màxima representació d’un país només per caprici o deliri? Són tant per damunt la realitat, la decència o l’humanisme?

Ho són. El franquisme era això. Aquesta espanya és això. El psoe o el pp, és això.

Perquè això és el que passa quan la justícia espanyola és a mans de feixistes, d’hereus d’assassins franquistes que han ocupat, assaltat, envaït tots els jutjats de l’estat, els d’espanya i els de la resta d’autonomies. Una majoria de tribunals són a mans d’aquell ideari que va matar el president Companys, el poeta Lorca, o el mestre Antonio Benaiges. I també van assassinari milers de valencians a Paterna, mestres, llauradors, metges o polítics, aquells i els seus hereus són els que ara decideixen què, què podem dir, què podem fer, que podem penjar en un balcó, si a ells els passa per la fava de castigar la llibertat d’expressió, o la llibertat de pensar, de dir, de proclamar què volem ser.

Déus o feixistes, aquest jutges van passats de frenada, de rosca, emborratxats de poder, de pensar-se o sentir-se per damunt la democràcia i fins i tot per damunt d’institucions com l’ONU, la Unió Europea o els Tribunals Internacionals. Són déus per damunt els Drets Universals, per damunt l’honestedat i l’honradesa. Són capaços de perdonar crims horribles, corrupcions diàries, violacions, en canvi d’atacar mestres que posen en debat què passa al món, o presidentes de parlaments que respecten el joc democràtic per al qual han estat designades.

Déus o feixistes que fa anys que perdonen tot de crims de grups ultres, que minimitzen atacs i violacions de drets, que s’excusen davant l’allau de barbaritats comeses per parafeixistes d’ençà de la transició i més a prop encara, que s’emparen d’aqueix estil perdonavides.

Déus i feixistes que han autoritzat tot de tripijocs i negocis ruïnosos per a la hisenda pública quan els diners anaven a butxaques amigues, a la llotja de l’Íbex, al cap de tants Florentinos sobre els quals s’ha bastit la indecència econòmica d’una espanya que és un femer, un niu de serpotes entre més de jutges, empresaris, militarots o encara coses pitjors: això és la borbònia i entre més el seu cos de jutges, que emparen el crim en canvi de criminalitzar l’assumpte més innocent i innocu.

Davant els crims comesos per presidents espanyols del pp i del psoe (que van incloure la planificació d’assassinats, o la participació aberrant en guerres), els jutges espanyols persegueixen catalans, siguen presidents, mestres, joves, poetes, músics… tant se val. Ells són déus o feixistes. O totes dues coses.

Fins i tot són capaços d’impedir una mala llei de contribució turística o sobre els medicaments, però són incapaços (conscients i conspiradors) d’aturar el finançament desigual contra valencians i catalans. Incapaços d’aturar el genocidi econòmic que patim anys i panys, governats per aquell desordre. A mans de déus o feixistes o de totes dues coses.