No convertiu en normal l’anormalitat

L’Ateneu de Bétera presentava avui, dins el programa de la fira de Nadal, biografies del filòsof Xavier Serra, quatre volums que són, sense pena d’equivocar-nos gaire, un retrat del País Valencià a través d’una vintena i escaig d’històries diverses, biografies parcials que, aplegades, mostren un país viu i encoratjador.

Al caliu del foc, Vicent Olmos, editor, Vicent Partal, periodista, i Xavier Serra, escriptor, descabdellaven el secret que ens aplegava a l’Ateneu: els llibres, la cultura, la solidaritat, el coneixement, les idees, el compromís ferm i sòlid per un país valencià capaç de renàixer, malgrat que —segons paraules del professor Serra—, ens hagueren convertit en Somàlia, tant com ens han pegat els partits espanyols els últims cent anys, sobretot, fins a l’última de les crisis (potser hauríem de dir la penúltima).

L’anormalitat és el nivell cultural, de debat i d’idees que tots tres expressaven en aquella plaça del Mercat on hi ha l’Ateneu. La normalitat és tanta gent com tenia l’obligació de ser-hi, d’aprendre, de ser model per a joves i grans si volen representar-nos amb dignitat des de l’ajuntament, o des de l’associacionisme “atenenc”, per exemple. Voler passar per normal l’absència a la cultura majúscula que avui representaven aquests tres protagonistes valencians a l’Ateneu, o les Tres Veus, o l’escriptora Núria Cadenes el primer dia de fira, és voler convertir la renúncia a la cultura en norma.

Normalitzar la por o defugir la cultura dels llibres, atacar la solidaritat o l’antifeixisme només per la no presència, o acceptar sentències injustes de jutges prevaricadors, són corrents en situacions antidemocràtiques, extremes contra la llibertat i els drets bàsics. És el que passa quan volem passar per normal la fugida, l’excusa, la tebior o la manca de criteri. Aquell vers d’Espriu valdria “què cansat estic de la meua covarda, trista, salvatge terra…

Hom no recorda, o no es fixa que, aquesta Somàlia valenciana (la perífrasi de Xavier Serra no és gratuïta) va renàixer i reeixir gràcies a l’esforç anònim dels nostres pares que van ser capaços de treballar divuit hores diàries sense vacances ni caps de setmana (de quina cosa us queixeu, mestres?). De la misèria més absoluta, van ordir un país amb cara i ulls, sense saber què feien, potser, van redreçar la casa dels pares. Dels seus pares mateix. I els fills vam aconseguir excel·lir: després dels homenots Fuster, Estellés, Guarner, Salvador, Valor, Ibars (als quals no els agrairem prou què van fer), n’hi ha vides il·lustres, que aquesta col·lecció de biografies ens mostra amb humilitat però amb l’orgull de saber-nos valencians capaços d’haver alçat el país enllà del pessimisme imperant.

*Si encara tenim feina per envant, mestres, malgrat de fer colla com els de Bétera!

Vicent Partal i Vicent Olmos, entre més biografies

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

 

 

El Mas d’Enric i la MH Forcadell

El primer dia de l’any vam pujar els amics de Bétera a la presó de Mas d’Enric, per acompanyar els esforçats del CDR de Tarragona que cada dia se concentren, a les set de la vesprada, a fer un concert per la llibertat. Allà hi ha empresonada la presidenta del parlament de Catalunya, la MH Carme Forcadell, presa del feixisme espanyol que capitaneja la justícia marca espanya i el govern del 155 (gairebé la totalitat del parlament espanyol).

Vam arribar d’hora, gairebé cinc hores abans de la cita convinguda, i vam poder comprovar la solitud d’aquell espai enmig del bosc, a uns quilòmetres de Tarragona. Vam llegir uns quants missatges que pengen d’un arbre de Nadal, en solidaritat amb la presidenta i vam anar a dinar a unes centenars de mestres de la presó.

El primer que colpeix és que un govern que es diu democràtic, que no l’és, puga tenir segrestada, empresonada, aïllada, la presidenta d’un parlament europeu enmig del segle XXI. Això ho permet Europa i les democràcies occidentals. Permeten que una justícia espanyola d’herència i pensament franquista, decidisca d’empresonar dones lliures, demòcrates, honestes, amb el consentiment de tot l’arc parlamentari espanyol, que no ha modificat gaire les condicions ideològiques de la dictadura. És la putrefacció espanyola i la seua política corrupta, emparada de lleis i normes franquistes.

És un segrest, un crim d’estat, organitzat per espanya, que no sorprén que uns anys enrere, dins allò que ells diuen democràcia va organitzar un grup terrorista legal per matar. Que ara mateix permet que grups feixistes i partits declarats feixistes campen, agredesquen, insulten, amenacen…

Cada dia, l’Òscar Cid i uns quants músics per la llibertat i la república, denuncien  el segrest que patim, i acompanyen testimonialment Carme Forcadell, en aquest deliri espanyol de tancar en presó la democràcia, si la democràcia fa perillar les privilegis franquistes heretats per jutges, militars, empresaris, polítics, bisbes i borbons. Un no pot sinó adonar-se que vivim aquesta situació parajudicial i parapolicial, quan deixa aquell lloc inhòspit, fred, silenciós, i torna a casa.

Unes dones i uns homes van fer endavant el mandat del poble, d’alliberar el poble, i espanya els manté en presó per la força, militar, policial i judicial, contra esl valors democràtics, i els drets universals que empara la Carta de l’ONU.

Sense judici, sense raons i sense justícia, sense democràcia… Això és espanya, en el segle XXI, com ho era en el segleXX. A la deriva de les dictadures.

Post: el MH Ximo Puig, abans de parlar-nos dels valors de la prostitució espanyola, hauria de venir qualque dia, a les set, a passar lliçó al Mas d’Enric.

 

“La incertesa citrícola” del Molt Honorable camp valencià

Del discurs de Cap de Cap d’Any del MH president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, he agafat al vol una perifrasi per poder-la estudiar a fons, abans no em caiguen damunt els designis de coentor i bonhomia que m’arribaran el 31 de desembre per mòbil, sobretot, i també via l’aire nou que baixarà de tramuntana, d’on encara s’ensuma l’esperança per una república lliure i europea.
“La incertesa citrícola”, per dir-ho ràpid, és tot el temps que li ha dedicat el nostre president a la situació que viu el camp al País Valencià. Un segon, màxim dos per pronunciar dues paraules i el determinant. Malgrat la ruïna que patim, moral i econòmica, a més de patrimonial pel que fa al territori, el discurs de Cap d’Any en relació al camp ha durat això, no gaire més que l’almoïna, dins el cofoïsme i la submissió imperant des de la generalitat valenciana. És veritat que el to del MH era mesurat i tranquil, respectuós de les limitacions valencianes (que en són moltes), malgrat que no ha pogut aguantar-se que serem, durant el 2019, una de les zones geogràfiques més innovadores i engrescadores d’Europa (!). Ai, ací jo ja patia una mica de vergonya, d’excés, de ves a saber, perquè si el camp és una cofurna, un pal de paller, un sac de moldre’ns, una piconadora humana, com és que dos segons li han bastat al MH per redimir-nos i fugir d’estudi?

I ves que les burrades han començat a esvalotar-se quan el MH ha explicitat que no és casual la commemoració dels 600 anys de Generalitat amb els 40 de constitució espanyola, que ha posat com a model de valors democràtics i i ideals…

—Mecaguenlamarequehohaparit, Ximo!

La constitució és un model de prostitució democràtica, que empara la corrupció borbònica, el franquisme viu i permès a dins les estructures més casposes, l’agressió judicial a homes de bé en canvi de permetre l’agressió feixista i policial, a més de connivències parafeixistes, de clavegueram capaç del terrorisme d’estat. Tot això, ha permés i permet aqueixa constitució que el MH volia posar a l’alçada d’una Generalitat incapaç de defensar el dret dels valencians, perquè és sota la vigilància del jou espanyol que ens tenalla, a més de permetre l’agressió contra els mitjans —el tancament de TV3, per exemple—, o l’agressió constant i consentida del 9 d’Octubre, entre més.

Incertesa?, benvolgut MH: el seu partit, vosté mateix, i el govern d’espanya no volen fer enrere els acords europeus que atempten contra el camp valencià. Malgrat que ho podrien fer, no ho volen fer. Això no és incertesa, no enganye els llauradors. És la certesa de la mala fe contra nostre impera, és saber-nos inútils, indefensos, i convidar els pocs llauradors que queden, que en queden molts per tant com els passa, a abandonar la terra i deixar-la a mans d’empresaris corruptes que volen dominar el pastís sencer, mentre aixafen l’herència dels nostres iaios i pares, del que ha representat aquest país valencià i hauria de representar encara. Ara, potser és que vosté i els del seu partit, volen convertir el País Valencià en un feu de cambrers i hostesses per servir de criats el turisme més ranci i decadent.

Tot això que li passa a la terra avui, ahir, i pel camí que du, demà mateix, no passa només per la taronja; incertesa citrícola, diu?, passa que vosté i els seus, en quatre anys, no han sabut general una expectativa diferent per al camp, i han posat de secretari autonòmic de la conselleria d’agricultura un incompetent ben gros, un inútil que no sap fer sinó el ruc, com van fer durant anys els mateixos del pp que fa anys enfonsen i arruïnen els llauradors i la terra.

Sí, el Molt Honorable camp valencià és a mans d’incompetents: llauradors submisos, i polítics incapaços. Més inútils impossible. Incapaços de traure els tractors a parar les vies de comunicació amb espanya, incapaços de frenar la corrupció del Mercat valencià que dominen uns pocs, incapaços de posar en valor la terra dels valencians, incapaços malgrat els anys que sembla que estudien de fer res amb un canut, ni conselleres, ni secretaris, ni funcionaris ni sindicats del camp, a mans d’una idiotesa superba. Encara més, incapaços de plantar cara al ministerio espanyol d’agricultura, al qual li la bufa la terra dels valencians, el camp valencià, el MH i la mare que mos va parir.

I vosté encara té la barra de dir que la constitució espanyola ens empara els valors… Amb respecte, MH, i una merda per a la constitució i tant de bo els 600 anys de Generalitat de veritat serviren per al coneixement i la dignitat dels valencians.

Però compte que em deixe coses…

[continuarà]

En venc l’ànima pel camp valencià

Acabe de trobar-me un professional del comerç de la taronja que em vol passar una escolteta: —Perquè et conec i sé de què vas, t’ho puc dir, però no em faces cas si no em creus!
Ja puc esperar-me qualsevol cosa, no sé si em pot anar pitjor enguany, amb la taronja. Em passe molts cap de setmana treballant al camp, l’estiu sencer, les vacances de mestre… Què em pot anar pitjor, si tinc les satsumes penjant dels arbres i les clemenules, són milers de quilos que comencen a fer malbé la collita d’enguany i la que vindrà. I de la taronja grossa, ai, no n’esperem gaires miracles, aquesta temporada.
—Encara no saps el pitjor: els comerços no paren de treballar, però no vindran a agafar cap navelina dels llauradors petits, cap ni una, i el pitjor és que de Nàvels tampoc no en voldran.
—Què dius, home? Les Nàvels?
—Sí, seran les millors taronges del món, però no en compraran cap, així que si pots desfer-te’n, això que guanyaràs. Perquè els preus seran de per riure, i el robatori un fet consumat.

Aquests acords a Europa perpetrats pels governs espanyols han matat el camp valencià, o si més no, l’han acabat d’enfonsar. N’hi ha llauradors que fa gairebé cinquanta anys que s’hi dediquen, al camp, i diuen no haver conegut cap any tant dolent. Mentre siguem a mans d’Espanya, els governs espanyols no posaran mai al capdavant l’interés dels valencians. Ells tenen uns altres interessos, les armes, el peix, els interessos propis al Marroc, els negocis bruts dels borbons, els negociots que no diuen, les famílies intocables que han d’enriquir sí o sí, mentre els valencians poden aguantar-ho tot, perquè saben que no es mouran. Ni un dit mouran, de tant com els han pegat i acovardit es deixaran agenollar abans no facen res, i encara ordiran tirar la culpa al món, als catalans, i als designis de la maedéu fallera i beata. L’espanyolisme exacerbat és una bona excusa per amagar la incompetència dels valencians a defensar el seu camp, com fan els francesos, per exemple, o els catalans.

Damunt han aparegut lobbys a tot arreu amb molts interessos a SudÀfrica i a altres zones del sud, perquè els negocis siguen redons. I encara n’hi ha comerços valencians que els fan el joc, mentre la conselleria d’agricultura, governada pel psoe tanca els ulls, amb una incapacitat inaudita. Sí, tot li va a la contra al llaurador valencià, que aquesta nit, especialment aquesta nit de Cap d’Any no ha de celebrar res, si no és com se’n burla espanya dels valencians, mentre els valencians malviuen de la submissió i d’uns polítics nefastos incapaços de plantar cara.

Plantem-nos davant la injustícia espanyola

Cada dia que passa, la justícia espanyola empeny contra la democràcia que reclama Catalunya. Ara l’un, ara l’altre, sempre n’hi ha jutges espanyols disposats a escarnir, a traure pit, a atonyinar la llibertat i els homes. De primer els presos polítics, després els caps visibles d’associacions civils, després els mestres, i els alcaldes, i els joves dels CDR, els músics, tant se val qui ets, si ets de la democràcia i de la República, tant se val, perquè sempre n’hi haurà jutges que vindran per tut. Ara també els cap de TV3, com els de la Mesa del parlament, o el cap de la Ràdio, tant seval, que hages fet un piulet, un bloc, o fins i tot que hages pensat res en veu alta, vindran per tu. I encara no s’ha acabat. Perquè mai no s’acabarà, amb la indecència, política, judicial, econòmica, religiosa…

Amb Espanya no s’acabarà mai la desfilada feixista contra la democràcia: sempre n’hi haurà fiscals jutges, advocats, malparits que burxaran per castigar-nos el deler de llibertat… Sense perdó. No en tindran cap compassió, i qui pense que deixaran alenar, que ens deixaran alenar, s’equivoca. Completament. Per tant.

Per tant?
Per què els cedim l’autoritat moral?, per què si sabem que no són justos ni fan justícia, admetem sense protesta que aquella justícia corrupta faça allò que vulga contra la democràcia?, contra nostre? Per què cedim davant la seua autoritat franquista?Potser pensem que això ens afavorirà?, que ens portarà un escarni menor, un càstig menor, fins i tot que arribarà un perdó general? Dels franquistes, colpistes assassins, violents, violadors, espereu realment cap perdó de res? I què ens han de perdonar? Que siguem demòcrates? Que vulguem una República? És això que volem que ens perdonen, aquells malparits?

Prou, prou d’acceptar una justícia tan parcial com falsa. Prou d’acceptar res més dels tribunals espanyols que són sota les lleis franquistes. Plantem-nos. Plantem cara amb l’argument democràtic de la llibertat, dels drets humans, del coneixement i la raó.

SI ens han d’escarnir igualment que no siga sota la nostra debilitat dels corders abans de plantar-los cara. Plantem-los cara. No us sentiu degollats d’avantmà. Diem-los que no els reconeixem l’autoritat moral, cap autoritat, per injusta i falsa, dels seus tribunals. Llibertat i república. Plantem-nos!

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

La biblioteca de Mar

Mar Sauret és mestra a l’escolagavina, mestra a secundària, a més d’una mestra entusiasta que viu la biblioteca i els llibres com poca gent sap viure (n’hi ha mares que li van al darrere pel que fa a l’entusiasme i la dedicació altruista a la biblioteca de l’escola, ep). Però ella a més ha obert un bloc ben especial, viu la biblio, un garbuix d’idees, propostes, llibres, lectures, enllaços… Jo el recomane, vos el recomane de mirar, de llegir ara mateix, perquè en uns dies això canviarà molt, perquè ella no para, i en uns dies el daltabaix farà que siga una altra cosa, aquella pàgina; aleshores, us haureu perdut aquesta proposta de hui.

Us deixe aquest últim apunt, sobre els llibres, el tió i sa mare, que va reunir tota la família per fer cagar tot de llibres que havia anat a cercar amb un carro de comprar molts llibres… Va, us deixe l’ultim apunt de Viu la biblio, de Mar Sauret…

«De sempre que els llibres han estat i són per a mi objecte de regal, tant d’anada com de tornada: en duien i duen els Reis d’orient, eren i són un present d’aniversari, els caga el tió, volen acompanyar un dol, o manifestar l’amor, també l’amistat, han buscat camins fàcils d’alguna situació difícil, servien per despertar històries oblidades, o fer conèixer històries molt properes mai contades….

Avui vull dir-vos que el meu amic invisible familiar m’ha obsequiat amb un llibre amb molt de sentit i molt de sentiment. I li haig d’agrair el detall: no l’ha comprat, aquest llibre, no es ven enlloc. I això fa que encara tinga més valor, és un preuat obsequi obsequiat, i tot plegat m’ha fet feliç.

El llibre és “Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó” d’Oriol Junqueras. Buff! No us podeu ni imaginar com n’és de bonic aquest llibre il·lustrat i com n’és de preciosa la idea d’editar, il·lustrar i publicar de manera altruista uns contes que un pare empresonat injustament escriu als seus fills de 6 i 3 anys. Tant m’han emocionat que he decidit participar al Primer Concurs de Lectura en Veu Alta Maria Ibars, que celebrarem el proper febrer a l’escola, amb la lectura d’alguna de les històries que conté el meu regal. Encara no sé quina.»

Haig de confessar que m’he emocionat en tornar a rellegir Mar, una dues i cent vegades. Potser que som uns sentimentals, que ens agraden els llibres, les fires de llibres, les biblioteques i la gent que clama per la llibertat, i en fa llavor d’aquest deler en els fills.

Per molts anys.

Torna la fira de Nadal

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

Núria Cadenes inaugura la Fira de Nadal

«Hi ha vides que només passen, sense imaginació, sense esperança…» 

Versió1. Anit vam inaugurar la Fira de Nadal a Bétera, amb Secundaris, un llibre de Núria Cadenes què és dins un projecte col·lectiu de l’editorial Comanegra per commemorar els 200 anys de la publicació de Franquestein, la novel·la romàntica de Mary Shelley (Núria va encomanar-nos d’abandonar la presentació i córrer a llegir-nos aquella obra mestra…), res a veure amb una pel·lícula, malgrat que siga la versió més clàssica. No serà la primera de les propostes que ens farà Núria aquesta nit… I sort encara que a la parada teníem la versió traduïda per Maria Antònia Oliver, am un estudi preliminar de l’època…

Versió 2. Núria Cadenes va ser anit a l’Ateneu de Bétera, per presentar “Secundaris”, una novel·la breu del realisme més cru i dur d’aquest s. XXI que vivim entre personatges anònims, secundaris, responsables del vuitanta per cent d’allò que som de vegades sense saber-ho. Som voltats de vides anònimes que farcirien cent novel·les de personatges secundaris, vius, tristos, personatges perduts que mai no apareixen a la història, que potser no saben què és la història…

Versió 3. Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda, que podria ser València, o Bétera (ací Núria ja dirà que qualsevol veí de Bétera ja diu quan te’l trobes que és de Bétera, abans de fer dues frases seguides…)… Això de Secundaris, a Bétera són els blocs d’edificis dels Galls, o Galeries Todo (no sé qui seria el cabró que els posaria aquest nom, a aquells edificis). Un no és de Bétera si no ha entrat mai en un d’aquells edificis, de Galeria…

Versió 4. Secundaris és una novel·la sense esperança, enmig d’un dolor profund, malgrat la qualitat del text, la poesia que hi compté: «Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.» O aquesta altra «Mentre hi ha vida hi ha esperança…» Caguenlou quin viure, xiquets, que n’hi ha que no tenen gaire sort: «Mai no ha tingut gaire sort, aquest home. Avui tampoc.»

Franquestein és un personatge literari que, malgrat els retalls de què és fet, pelleringues, trossos d’altres cossos, fins i tot carn que no és carn, que no ho sembla almenys, ha perdurat en el temps, ha sobreviscut dos segles reencarnat en un personatge abandonat, apartat, rebutjat, castigat per tothom, una mica com els personatges d’aquesta novel·la, que són vius i reals a cada barri, a cada poble, al meu carrer mateix, fins i tot quan viatges en metro te’ls trobes, tot de secundaris que tindrien paper en aquesta novel·la breu, colpidora, estremidora, punyent.

Versió 5. Núria ens va fer uns quants consells d’escriptora madura, feta, de discurs fluïd, d’una enveja amb aquella joventut que ha viscut tanta cosa: llàstima que l’Ateneu no fóra ple, que tenir una de les escriptores punta d’aquest país no hagués atret els dos-cents mestres del poble, ni els mil universitaris, ni els fills d’una generació que es va desviure per alfabetitzar la cultura i el país: dos consells que vam córrer a apuntar al quadern de deures del Nadal: “viatges i flors” de Mercè Rodoreda i “De foc i de sang” de Caterina Albert.

Versió 6. Núria cadenes ens va llegir un conte curt de Mercè Rodoreda i es va emocionar, amb aquell carro dels morts que travessava un camí de plantes a banda i banda, entre noms científics i populars, recorde l’herba cuquera, i aquella lectura que obria una fira de llibres i de cultura, malgrat tantes absències, sembla que els valencians no n’aprendrem mai prou, que volem ser sota el jou de la ignorància, no passa res, res de res, els pobles no són la ciutat, no, només són el poble. Per això desaprofitem aquests regals, massa formació, un excés tanta cultura, en aquell cau: massa república, per al poble, per al govern, per a les institucions locals, les associacions, els clubs, massa lectura, massa escola mestres, quin remei, sempre de secundaris, els valencians.

Avui segon dia de fira, amb la presentació de l’exposició «Les lectures d’un club de lectura». Vos esperem.