Mestres valencians del segle XX

Despús-anit es va presentar a la conselleria d’educació, sense la presència del conseller, el llibre “20 Mestres del segle XX al País Valencià”, un llibre coral, de multiautor, que aplega el resum de vida, professional i de compromís, de vint dones i homes que van fer de mestres en situacions precàries, de pocs recursos, en canvi d’un coratge que ara mateix, el segle XXI valencià, no sembla ni tan sòlid ni tan necessari.

Com va dir la variada taula de presentació (mesuraaa!), entre els quals n’hi havia, Alfred Ramos, Vicent Romans, Adela Costa, Carme Agulló, i el director general Jaume Fullana, la tria és molt ajustada, perquè s’han deixat altres mestres que mereixerien de ser-hi, però calia tallar i detriar. També es va apuntar que, dels mestres que s’han quedat al tall, poden editar-se més llibres, això és tan fàcil com obrir una col·lecció que diga, per exemple: 20 mestres més, els 20 següents, els 20 dels 20, els 20 que no vam editar, encara en quedaven 20… Amb el que tenim, en tenim per redescobrir les vides d’autèntics herois de la pedagogia i de l’escola dels valencians: com va dir, qui?, representen una pedagogia avançada a l’època, a l’alçada de les millors corrents d’avantguarda europea. O com va deixar anar Vicent Romans, a cagar a la via, aquells que impedeixen que l’escola dels valencians faça via, entre més (i això ho afegesc jo de pròpia collita), els del pp, que ja preparen la via judicial contra l’escola, contra la conselleria d’educació i contra la llengua dels valencians: Boninggggggg, a cagar la via!

Una altra cosa que va dir Vicent: fóra un llibre de lectura obligada dels futurs mestres, dels mestres en exercici i, encara afegiria: dels mestres que fan de professors a la facultat de magisteri!

20 mestres del segle XX al País Valencià és un homenatge, un reconeixement, un deute, amb dones i homes que van salvar la dignitat de l’escola i dels valencians en una època més difícil i ingrata. Per molts anys.

 

Naufragi(s)

Un cap de setmana dur al Mediterrani, amb tants de morts ofegats, desapareguts. Al nostre país l’hivern feia una presència desigual, amb neu a cotes baixes. Espanya aplicava el 155 a les carreteres catalanes (els morts de nou), al cinema espanyol (los artistas de bién), a la cultura i al finançament. Aplicava una economia de guerra a la cultura, a la sanitat, a l’educació, en canvi de regalar milions a Florentino, als militars i a la policia, per portar-nos més repressió. En canvi, deixava passar els morts que suraven a la mar, en negar-se a acollir tants de refugiats com havia compromés davant Europa, i els refugiats, els migrants, els que fugen d’allà enllà, arriben a la mar i s’ofeguen, desemparats d’Europa i d’espanya.

Com que a l’escola treballem un projecte per explicar la solidaritat, demanava als xiquets que explicaren el cap de setmana. N’hi ha que no en tindran més, de caps de setmana, amolle amb una certa duresa. Així que avui aprendrem a escriure a partir de dues realitats diferents tan diverses: una notícia que explicava el naufragi d’una patera amb més de vint morts i més de vint desapareguts, amb un text breu, s’acompanyava en el diari amb una publicitat al costat que oferia la casa de la teua vida a la costa brava. Una casualitat fatal, desafortunada. Ja és tenir ganes de comprar una casa, la preferida de la teua vida, davant una crònica de tants morts. A unes milles nàutiques, n’havien desaparegut més de noranta d’una altra barca que volia arribar a les costes italianes.

Amb els dies del nou any, no passa de quaranta dies, més de tres-cents cossos han sigut recollits de la mar, morts. Dels que no s’hi han trobat no diuen res, no comptem, no es comptabilitzen en aqueixa estadística.

La justícia espanyola va perdonar uns GC que van disparar contra homes que volien salvar-se a Europa. Van morir allà mateix, a la mar, aprop de l’horitzó. Espanya llança milions per atacar catalunya, però és incapaç de salvar i acollir ningú que vinga del sud, tal com s’havia compromés. “A por ellos”, “a por ellos”… L’estil d’un país també el defineix, l’explica sense embuts, qujna mena de valors proposa: enfiteu-vos-ho, tu. No ens estranya que ataqueu la democràcia, l’honestedat, els homes bons. Aquells jutges responsables de la barbàrie, d’insultar la justícia, d’atacar la llibertat com a objectiu màxim de l’ésser humà.

—Què han d’entendre a Espanya, com ens han d’entendre!

*la il·lustració és de l’artista Anna Gordillo, del llibre “Refugiada”, de Tessa Julià, publicat a l Galera. Jo us recomane aquest llibre també, que explica una Odissea que passa cada dia.

Sénia Mulayali

La jove Sénia Mulayali té ara vint-i-cinc anys. Va venir a València amb vuit anys, sense saber valencià, només hassania. Però només li va costar tres mesos aprendre’n i començar a fer vida d’estudiant valenciana a la Llosa de Ranes. Havia nascut als camps de refugiats de Tindulf, però no hi va tornar fins als catorze anys. I, encara quan torna, el xoc cultural és inevitable. Ara diu que té quatre pares, dos d’acollida i dos de biològics. El pare primer, membre del Front Polisario, és a Mèxic, on fa d’ambaixador de la República Saharauí: “l’admire, pel compromís i la fermesa pel seu poble, per la llibertat; en canvi, personalment no ens entenem, ell no entén la meua llibertat de dona. Sóc dona, sóc sahrauí i sóc valenciana.” Aquesta setmana va ser entrevistada per mitja escola: els alumnes de tercer i quart de primària, primer, després els alumnes de sisé de primària, després els de sedundària… Va ser una marató de preguntes i de respostes que Sénia va viure amb goig, amatent, atenta, en voler respondre cada xiquet, cada qüestió difícil, cada emoció que provocava alguna de les preguntes: la mare, les mares, els germans, les llengües, els llibres, les cultures, la llibertat, la independència, els referents literaris…

Per nosaltres també era una lliçó de vida i de compromís, aquesta visita.

 

Tenim un equip contra l’espanya de la justícia corrupta?

No perdrem més el temps, si sabem que fem feina, ens llevem enjorn, matinet, o preferim de treballar de nit; si sabem que enllestim, perquè a espanya no perden el temps per a atacar-nos: es preparen per tancar-ne milers, si no ens espavilem a defensar-nos.

Si el govern espanyol té l’olla al bull, això és, els recursos, els jutges, els tribunals, els mitjans, a pensar com posar catalunya a la presó, ja no podem dir que no ho esperàvem. Ja no, després de l’1 d’octubre. Recordeu com van assassinar els mestres, els van empresonar o els van obligar a exilar-se, els pares d’aquests que ara governen? Doncs els fills tampoc no s’arronsaran a aplicar la crueltat feixista contra la democràcia: preparen una llei espanyola que prohibirà qualsevol partit que no jure la seua bandera. Prohibir és una metàfora, vol dir que ens empresonaran i faran coses pitjors, en nom de la seua democràcia. I Europa riurà. Els dirà; notable! I espanya anirà contra nosaltres i contra els fills amb aquell notable en democràcia. Ho han dit públicament i l’amenaça, que nosaltres ja sabem que és odi, mereixeria una resposta. Una resposta no sópn bones paraules i intencions. És una resposta a l’amenaça que vindran a pels nostres fills també. Aquells ases, que ara governen espanya com qui comença el segle XX, depassaran més burreres i maldats més enllà del que podem pensar amb una mirada democràtica.

Por?, no gens. Però res de perdre més temps en filosofia, ni badar com els àngels. Algú ha de dir qui ens defensarà, com, amb quina força comptarem, quants colps aguantarem sense tornar-ne cap, dos?, tres?, un de sol?, quina serà l’estratègia judicial catalana per frenar la prevaricació que ordeixen aquells tribunals germans dels franquistes…

Mireia Boya, Anna Gabriel, Mas, Anna Pascual, Rovira, ens esperàrem que ens tanquen?, que tanquen els parlamentaris?, que inhabiliten qualsevol català que els passe pel nas?, que ens roben?, que ens multen?… Qui pense que la broma de tornar a l’autonomia frenarà l’aquelarre espanyol contra la democràcia va de tapat: de mala fel. La carnisseria que volen no frenarà amb debats o bones intencions. O els parem o ens fregiran. Això és espanya… I europa no toca, ni ara ni en mesos. A Europa els la bufem, tret d’uns quants frares amics que no pinten. Així que espavilem-nos a la desobediència, a no anar a cap tribunal d’injustícia, a no acceptar cap autoritat judicial feixista, a no acceptar l’escarni de la violència.

Però ens calen plans, comunicació, i més acció directa. Ens calen protocols d’acció col·lectius i eficaços. Paciència, sí, però cap resignació. Temps, sí, però sense perdre’n ni un minut. Ni un minut sense ordir el nostre propi pla en favor de la democràcia.

Demà, què farem?

En unes hores, el president Roger Torrent convocarà de nou el parlament per decidir el president de Catalunya. L’ajornament quedarà desconvocat i tothom correrem a veure què passa. Suposem que entre les hores, o els dies, que hauran passat, els polítics tindran les coses més clares. En triar Carles Puigdemont, anunciar el govern, i començar a governar passaran unes hores, que han de ser molt efectives i de gran eficàcia. Cal recuperar el poder, tot el poder: la llei, els mossos, l’economia, la hisenda, els mitjans, els serveis, les institucions, la justícia, tot això en unes hores. Com, no ho sé, jo no sé com ho han de fer, sobretot quan tindran l’amenaça d’espanya al damunt. Però ho han de fer i governar per assegurar-nos que aquesta vegada la República serà de veritat, més enllà d’una declaració i unes hores de vida, i assassinada per un estat feixista que va aplicar el 155, més enllà i tot.

—On enviaran la gent a defensar què?

—Quins espais seran prioritaris?

—Com podem ajudar a consolidar la vida de la república?

—Què cal fer l’endemà?, i una hora després? i dos dies després?, fins quan caldrà defensar pacíficament la violència dels altres?, i si una part s’arronsa o s’espanta?, quants en calen per continuar defensant què?, on ens replegarem?, tot això anirà via twitter?, qui serà qui comandarà les ordres?, l’ANC, els CDR, el Nou Comité Constituent de la República, que els aplegarà tots?

Sí, potser algunes coses d’aquestes ja són escrites, estudiades, pensades, decidides, suposàvem que sí, però no han funcionat, o no han funcionat amb l’eficàcia que esperàvem. I més coses, i més detalls, i més convicció…, i menys cagadubtes.

Carles Riera, president

Fem president un home de la CUP. Un home fort, honest, valent i compromés. Un home sense dubtes. És al parlament i espanya l’hauria d’acceptar sense més excuses. Un president de la Generalitat de la CUP! Una bomba per a ells; per a nosaltres, no. Sí, ja sé que diran que han aconseguit el propòsit, que Puigdemont no siga president ara mateix. Per a mi també és el president, el MHP Carles Puigdemont, en un país net, sense pressió, sense xantatge, sense amenaces als fills, sense amenaces de mort, sense jutges podrits, sense justícia al servei de polítics criminals…Puigdemont és el nostre home, per això vam fer quatre mil quilòmetres a desembre, per donar-li el nostre suport, però de conseller en cap, amb una delegació internacional del govern català a Brussel·les farà un paper principal de situar la República catalana a l’òrbita europea, en un any, farà de la independència una realitat internacional. I aleshores tindrem oberts dos focus importants en favor de la democràcia: l’un a Catalunya, l’altre al cor d’Europa.
Ací el govern i el president posen en marxa en procés constituent, allà un govern internacional escampa el nou model europeu que volem els demòcrates, a partir de la república més jove.
Ací la podrida justícia espanyola no podrà actuar sinó amb males arts, però ja no tindrà cap més justificació, i nosaltres tampoc no en tindrem cap més, per portar-los als tribunals europeus aquesta vesprada mateix, cada dia.
El tàndem Riera&Puigdemont pot tenir una força imparable, i el protocol dirà que l’un és això i l’altre és això, però tothom sabrem què representaran tots dos. I ERC també, i els dos milions, a governar la nova república sense excuses. L’assemblea Constituent que prepare les denúncies contra els jutges corruptes espanyols, contra el govern espanyol, que organitze els Mossos, que torne l’autoritat al Trapero i que organitze un mínim cos de defensa de la república i les seues institucions. I que organitzen l’economia, xa.

Això era una idea en aquesta mitja hora de pati d’escola… Però en tenim més, d’idees, els mestres, i la màscareta KRLS penjada del suro. Per democràcia, pels drets humans universals. Per la llibertat dels presos. Per respecte als refugiats. Per la llibertat dels pobles. Per tanta feina com tenim per envant!

Lladres que entren pel TC

Que la política espanyola s’han conxorxat amb la justícia no és nou. Que els polítics espanyols són corruptes fins a límits insospitats, tampoc. Que són profranquistes i perdonavides, ho han demostrat manta vegades. Fins i tot quan van assaltar el govern català i els van obligar a unes eleccions, vam entendre de quina cosa eren capaços. Però en perdre, ja no tenien més arguments, si no era barrar el parlament amb militars (GC) i policia per demostrar un altre colp de força, contra la institució catalana. Amb l’excusa d’acaçar el president Puigdemont, han posat centenars de cossos espanyols per amenaçar què fem, què faran ells, en el cas que necessiten envair-nos de nou.

El TC ha decidit d’intervenir la democràcia, en negar que el parlament de catalunya siga l’òrgan capaç de decidir després de les eleccions. Ells, els lladres del TC, diuen que sí, que el Parlament decidirà si els fa cas a ells, això és: amb les seues condicions. A espanya la democràcia ha mort, malgrat que puguem convocar eleccions, o votar, si els cràpules del tribunal decideixen com i qui. Encara més, decideixen que de primer, el futur president, has de passar per davant d’un jutge si vol que la decisió siga acceptada per ells. En democràcia?

De primer eren les lleis que decidia el parlament, després va ser l’economia, fins i tot els mitjans, tot això era intervingut pels tribunals, si no els interessava què feia aquell parlament o aquell altre (el parlament valencià també ha perdut diverses decisions “democràtiques”, perquè els jutges hi han intervingut des de casa, des del sofà de casa, contra els uns i contra els altres, si al pp no li interessava segons quina política). Els valencians, els catalans, els mallorquins, no és una casualitat contra qui actua el Tribunal, quan la política no la fa el pp.

Però el ruc ja llaura més lluny. Ara és també què votarà el parlament, qui triarà, qui podrà votar dels que ja són representants legals dels catalans. Fins en aquest extrem de la imprudència, el feixisme i la intervenció ha arribat el tribunal constitucional espanyol, el TC, una altra institució que ha perdut els papers i la decència en favor del pp i la criminalitat.

Ens estranya, si coneixem l’origen de molts dels jutges que en formen part? Ens estranya, si els jutges proposats per al tribunal de drets a Europa han falsificat el curriculum? Ens estranya, la pudor de la justícia espanyola?

A aqueixa merda ens conviden ara, des d’espanya. Valencians, i encara no volen que ens n’anem? Però cagant llets…

SALÜQ, res no atura el vent

La companyia de teatre Maquinant representa al teatre l’Horta, a Castellar, Horta Sud, l’obra Salüq, un poema visual, un conte, una representació de gran sensibilitat que denuncia el mal viatge d’una jove que vol fugir del conflicte del seu país per trobar la llibertat o, almenys, una vida millor. Nosaltres ho hem gaudit, els adults, i els xiquets també. Potser els menuts del primer cicle no agafen tota la metàfora i només es queden amb els artilugis, els efectes, els llums, els estels, la mar, la ciutat que va reduint-se, el viatge en una barca de Nür, per trobar un ant… Una meravella poètica, pedagògica, visual, que cal agrair a la companyia: no sempre allò que oferim als xiquets, en el teatre, atresora aqueixa qualitat, tanta combinació de coses que conformen un joiell, un regal.

Gràcies. Per molts anys!

[un detall: Anna, Aina, us demane de canviar el moment que dieu el carrer del cole, o el rètol “cole”, per el carrer de l’escola i el rètol “escola”. Evitareu l’únic moment de coentor.

*Famílies, joves, si us voleu admirar, i sensibilitzar a la vegada amb temes com refugiats, campaments, acollida, murs, mediterrània, vitage, drets humans, però també emb el teatre,no us perdeu què passa al teatret de Castellar. I si encara us voleu obrir la gana, visiteu la pàgina de Maquinant. Són d’Oriola, ves quina sorpresa.

Mossos, deteniu Zoido i la resta de torpalls que amenacen el president!

En una piulada atzarosa, despús-anit, vaig llegir el Salm 94 (93) verset 22: Et pots avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei? Ni que ells atempten contra la vida del just, i condemnen a mort l’innocent…

Això diu la bíblia, que fa milers d’anys que va ser escrita, almenys els primers llibres, però a espanya sembla tan actual el verset per tanta realitat com denuncia i tants fariseus com viuen de corrompre i viure-hi corromputs. Com ells són de cul gros, voldrien que tots passarem pel seu embut brutós, i en emmerdar-nos, no tinguérem possibilitat de salvació.

El ministre espanyol Zoido, el de les misèries, els abusos policials, els fracassos en els atemptats de Barcelona, líder de la ineficàcia habitual dels alts funcionaris espanyols (no és per faltar-los, però repasseu com parlen o s’expressen, pobres, menistres, secretaris, presidents…, d’on treuen aquesta mà d’inútils?, com són capaços de concentrar-los?, ), aquell ministre hauria de ser detingut pels Mossos. Els Mossos representen, en exclusiva, la policia de Catalunya. La resta són policies invasors. Així que els correspon de detenir qui atempta contra el president i el parlament dels catalans. Si fins i i to el PSOE es nega a explicar com és que espanya tenia a sou un terrorista que va planificar els atemptats a catalunya, no voleu dir que caldria sospitar de tot el sistema de seguretat espanyol? A mans de qui som? Sort que no dipositem la nostra confiança i seguretat en aitals inútils, no voluntàriament. Ho fem per obligació, per autoritat militar, per dret de conquesta aconseguit en una guerra de fa centenars d’anys. Però tant de temps com han tingut, no n’han aprés res, que no són gaire professionals, ells. Una merda. Són inútils, i som a mans d’inútils. I les proves són que amb tants recursos com han tingut, amb tant com han gaudit per fer i construir, amb tant de temps i tant com haurien haver aprés, són un fracàs rere un altre fracàs, més de quaranta anys: en economia, en atenció, en serveis, en pensions, en sous, en ocupació, en conservació del patrimoni, i encara sort de tanta gent com es deixa la pell, per salvar mobles, en educació, en atenció, en sanitat… Sí, som el cul professional d’Europa. Una llufa d’estat. Una llufa. I la prova a la seua capital de llufa és com milers dels que criden “a por ellos” es maten en una cua per agafar un lloc de merda en un hotel, mentre els amos, els fariseus, es mengen el meló en canvi de no pegar brot ni saber-ne. Uns inútils.

Però aquests inútils acacen els nostres, i els Mossos, què?, s’estaran quiets fins que algú els diga ase o bèstia? Que no lligen Pere Cardús?, com ho permeten, tot això contra el president?, tants insults, amenaces, d’aquells idiotes que es creuen qui ho sap, Bonanza?, el jabato?, roberto alcazar i pedrín?…

I els valencians, què?, com ens defensa el govern valencià del 155?, de l’apagada de TV3?, de les amenaces de la GC?, dels valencians mateix?, els valencians poc a poquet, sí, ja ho sabem, que no volem espantar el peix, ni passar més gana…

I aquells malparits se salten la bíblia i no passa res, res de res, damunt que es diuen catòlics i tota la pesca: ni que atempten contra la vida democràtica, ni contra el just, que inventen delictes en nom de la llei!

 

 

En quin món vivim, valencians?

A Espanya li agafà la grip antidemocràcia abans d’inventar-se la penicilina. El govern d’espanya, els jutges, la policia, els mitjans, ja no tenen ni remei ni antibiòtic eficaç. I els valencians, què diem? Ens aconforma aquesta vida regalada del pp, que ens arruïna, ens agafa dels ous, ens aterra l’ocupació dels joves fins a límits indecents, amenaça les pensions dels vells, buida el calaix públic i ens diu què podem i què no farem? El fracàs polític, la ruïna econòmica, el govern espanyol la tapa amb pel·lícules patriòtiques de pressupost elevat però de molt poca categoria. NO arriben a sèrie B si no és perquè ho paguen en diners negres. La persecució policial i judicial contra catalunya, o contra un sol home, tenien més valor si les dirigia John Ford. A espanya, que és madrit i rodalies, això ja els serveix per alimentar-los el pessebre —milers de joves, llicenciats o doctors, feien fila davant un hotel per a fer llits i passar el drap. I això ja no era una pel·lícula, sinó la realitat d’on ens ha portat el filldeputisme peperià.

Els valencians també sabem què és viure en la precarietat: espanya fa anys que ens ofega el finançament. De robar, ací s’hi han posat fins i tot els escolans, els bisbes, tants milers com semblava que eren d’aquell partit. Sí, madrit-espanya ens esclafa a consciència i amb voluntat. Ho diuen fins i tot homes moderats com vicent soler i ximo puig

Espanya acaça el president de catalunya, empresona consellers, civils que tenen opinió i són demòcrates. Són homes que representen justament la democràcia del poble, per això els empresonen. I els valencians, què esperarem a dir prou, d’aquella idiotesa que és avui espanya? Fins quan tolerarem que ens tracten com un drap?, calia aquesta riota d’un tren de velocitat espanyola?, calia furtar-nos les inversions del corredor mediterrani?, calia furtar-nos els diners als valencians per a pagar les autopistes de madrit?, era per això que calia ser espanyols?

El pp es corromp i corromp. Entre ells ja van eixint els disbarats, els ganivets i la cassalla. Recordes, Camps, quan viatjaves amb Ferrari amb aquella dona? Canta el gall i el pollastre, ho diuen en altaveu, davant els jutges, davant el món, però on direu que és la GC per comptes de tancar el podrimer de partit de M.Rajoy? Cercant aigüeres, tancant l’estat en una presó perquè un home, un home sol, un de sol, no puga accedir al parlament per al qual ha sigut triat pels seus.

El filldeputisme ha de ser desfici gros, i eixir del cul d’una haca.

El Bigot diu que Camps i Cotino ordien el pla, que durant anys els diners negres han corregut de mà en mà a can pp, a València, a Madrit i arreu on n’hi havia pp. Però què fa Montoro?, el d’hisenda? Aquell pelat ens insulta dient-nos que som d’ETA, que tothom som d’ETA si qüestionem la saviesa de déu pare, que és ell, rajoy, aznar, el pose i ciutadans, tots en una santíssima trinitat d’una sola llengua però bífida. Sí, segons espanya, els valencians mereixem un càstig diví superior. Perquè no hem entés res, malgrat que sabem fer orxata i alfàbegues. Si la pròpia secretària del pp valencià (!) diu que Camps no té res a veure amb el pp, ni cotino, ni costa, ni el bigot, ni ningú, quin caram és el poble valencià per a dubtar-ho?

Sembla que, en entrar en un jutjat (els del pp es pensen que entren en un club de fresques) cap ni un dels delinqüents ja no són del pp, sinó de la figa la mare que els parí, que els tornarà a absorbir per fer-los Dalais o Lames, o ves a saber per on els traurà després, la marota, en una altra vida.

Sort que Mercadona vendrà bufes de ciutadans i bufandes del valència, mentre els valencians us deixeu robar durant vint anys més, o trenta, tant se val. Al remat és a la maedeueta a qui cal fer-li la faixa, si s’ha engreixat, o la caixa, si ja s’ha mort.