Ulisses20

Podrà semblar un crit fallit o una alerta falsa, com en aquell conte de Pere i el llop: que ve el llop, que ve! Els horrors van estirant-se com una goma i no tenen aturall, ni comparança, ni desllorigador comprensible. Són horrors. Desmesura. Acció humana calibrada i pensada durant segles. Si ara ens posem cadascú a explicar quin és el pitjor horror…, no sé si acabaríem mai o si ens posaríem d’acord, però… Però això de demà continuarà, vull dir aquesta goma elàstica que s’estira i s’estira i cada colp ens fa menys insensibles, menys humans.

En unes hores moltes escoles obrirem en tornar del pont, és dilluns i tenim quinze dies de feina intensa fins que no agafarem les vacances de Nadal. En canvi, a Gaza l’exèrcit israelià ha pegat foc a l’escola, a una de les escoles que encara eren de peu en una petita ciutat. Aquests alumnes, si eren en vida, no tornaran demà dilluns, almenys no tornaran en aquella escola. Foc a l’escola, bombes a l’escola, com si el càstig contra els infants els tornés, als militars i al govern israelià, una venjança per aquell altre horror dels anys quaranta del segle passat. No penaran, ni redimiran, ni guanyaran indulgències pels seus morts, ni pels vius.

N’hi haurà xiquets a Gaza que seran vius i no entendran que, si els jueus han patit un dels pitjors horrors comesos pels homes, ara els puguen matar, a ells, d’aquella manera. Hom podrà dir que aquest horror no és comparable, i potser que en quantitat no l’és, no podem comparar milers per milions. D’això fins i tot l’estadística ens alliçona. Però en matar una vida, una de sola, sense que aquell infant puga tenir temps de pensar a compte de quina cosa li disparen, o li fan caure una bomba a sa casa, la discussió potser que siga inútil. El seu horror també serà tan terrible com qualsevol altre horror anterior. De primer, perquè el xiquet ja és mort, i de segon perquè si no hi ha escola, que és en foc, ningú podrà ajudar-lo a calcular quantes morts caldran per compensar horrors de l’uns costat i de l’altre. Si ell, el xiquet mort, tampoc no sabrà gaire de quin costat parava abans de morir.

Compensar horrors, tu m’has fet mal i jo te’n faré a tu, demanarà de tornar a la filosofia del principi, a quan els homes pintaven en coves i a penes si havien deixat de fer la mona dalt dels arbres. Començar per Aristòtil, Sòcrates, Plató, i acabar amb Sartre, Ordine Arent o ves a saber qui. Ni Voltaire, ni Diderot, ni Shakespeare ni Tolstoi, ni Mozart, ni Picasso, cap d’aquests no ha pogut crear prou bellesa com per aturar el món o frenar-lo perquè l’home n’aprengués res, res de res —un cert tipus d’home, no ho posem tot en un sac tampoc. Però ves que una majoria, almenys una majoria dels que governen, encara són de pixar més lluny que l’altre, i d’això, enmig d’una oració o un sant crist, els fa agafar les pistoles i començar a matar a tort i a dret, sense comparació d’horrors ni literatures. Maten i avant. En acabar l’any sumen i resten i comparen, si l’horror de cadascú és més elevat i “digne” fins el moment, que no l’horror de l’enemic.

I els mestres demà a l’escola, i els llauradors al camp, i els infermers a l’hospital, i els cambrers al bar, i els militars a destriar bé a qui disparen… i així van rodant tot d’horrors cada dilluns.