Ulisses20

Com que d’ací uns dies vindrà Nadal, nosaltres també organitzem un concert. Un festival de música ben poc convencional. Els discursos d’avui en favor de la llengua, de l’escola i de la llibertat, ja apuntaven de quina virtut són fets uns quants mestres, la nostra escola també, naturalment. A més, avui hi havia la mestra Rosa entre el públic, entre més mestres fundadores de l’escola, i ella i tots nosaltres prou que ens hem emocionat tot just abans de començar a cantar. El pavelló era ple, fins a la porta, portes obertes de bat a bat, un sol injust de desembre, malgrat que el dia era fresc, i gairebé quinze minuts de la Rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, una interpretació cantada, ballada recitada… Ja pagava la pena tant d’esforç de tants dies. L’escola ha sigut avui un gran festa en tots els sentits, per la música, el teatre els llibres, les coques que havien fet les mares, per tanta gent com ajudava a fer entrepans, a posar càmeres i mòbils a enregistrar, a servir, a traginar cadires, abrics, i records, i fites i paraules, perquè l’escola és tot això, una i mil vides, una escola sense la qual una part del país no seria igual, l’escola cooperativa valencianista, catalanista de mèdul·la, entusiasta. Els pares m’han fet venir a la taula on dinaven, els pares del meu curs, quart de primària, i m’han regalat un cabàs de llata ben ple de coses dolces i salades, quin valor que teniu, però també hi havia un paquet embolicat que era un llibre: un llibre de Natàlia Ginzburg, “les petites virtuts”, no saben que dilluns ja els llegiré als xiquets un dels contes que aquesta dona valenta explica, una antifexista de Palerm que va patir repressió, exili, fam: en un dels capítols breus, el primer, ella diu:

«Hi havia una vegada un xiquet a qui se li va morir la mare. Son pare es va cercar una altra dona i la madastra (quin salt que ha fet, no?) no s’estimava el xiquet. Per això el va matar mentre el pare era al camp i en va fer carn d’olla. (fotre, ací ni bromes, ni Nadal, ni regals de reis). El pare torna a casa i menja, però, després de menjar els ossos que queden al plat es posen a cantar:

“E la mia trista matrea

MI ci ha cotto in calderea

E lo mio padre ghiottò

Mi ci ha fatto nu bravo boccò.” 

Aleshores…». Aleshores no continue, perquè la història no sembla que anirà dedicada als infants, que no, sinó a explicar realitats que de vegades no són tan dolces com algunes que nosaltres vivim a a casa. Avui a l’escola hem viscut un altre dia extraordinari, malgrat que al final de la vesprada he tingut un encontre fatal, d’una mare que m’explicava que deixava l’escola per motius personals, s’emportava la filla… Potser que jo tenia raó quan, dilluns, explicava a un altre mestre amic d’una altra cooperativa, que no són bons temps per al catalanisme a l’escola, ni perquè algunes mares decidesquen amb fermesa qui ha d’educar els fills —educar amb totes les lletres, naturalment—, perquè no es queden orfes abans del casament. Sort que a casa he pogut llegir unes quantes pàgines d’aquesta dona de Palerm, ferma i sòbria, Natàlia Ginszburg, perseguida i assetjada pel feixisme del segle XX.

Després he volgut escriure per fer anar totes les emocions del dia.