Ulisses20

Si volíem arribat a Wigtown, anit no vam poder fer més de tres quilòmetres, que no passarem del Tos pelat, ni arribàrem a la pujada del Fondo, ni somiàrem les truites que ens volíem fotre després,perquè no arribàrem a trencar els ous de la gallina. Anit vam patir aquella nit de cada festival, de cada fira: no n’hi havia públic, o n’hi havia gaire, a la carpa dels escriptors convidats. Una llàstima. Passa una nit en cada festival. Una llàstima, sobretot perquè us vau perdre una lliçó d’art i de natura, un repàs a la història dels grans mestres pintors, i això que només que vam fer-ne un tast, però quina mirada, quina observació i quin cant d’ocells: el nostre convidat anit era Martí Domínguez.

Del natural és una història de la natura en la pintura dels darrers 10 segles, de Giotto a Miquel Barceló, de les caderneres coll de sang al peix Gall de Sant Pere, un cant clam en favor de la natura representada, pintada pels grans mestres… Del mestre Giotto, capaç d’aquells corders a les pedres a Simone Martini, Massaccio o Van Eyck, com uns quants pintors van saber transgredir els cànons i pintar homes i dones naturals que semblaven homes i dones naturals. La batalla de Leonardo amb Miquel Àngel i un cigne que grinyola la vista puritana en canvi de la fantasia, l’erotisme i l’art: després Caravaggio i les fruites, Géricault i els cavalls, Rosa Bonheur… Corot! Quina sort tenim, els valencians, i com hauríem de córrer a tenir aquell llibre de capçalera, mestres!, sobretot els mestres, per explicar l’art, la civilització, la cultura als xiquets de l’escola. “Del Natural”

Ara, si feu com anit, que la carpa a penes si tenia vida de cos present, aleshores hom entendrà perquè els valencians som capaços del millor i del pitjor. Diferenciar entre ple i buit, en parlar de cultura, de llibres, de lectura, apropa unes quantes metàfores més dures que la realitat que vivim. Anit un aforisme de Fuster ens hagués vingut ben pintat. NO di´re quin. Que anit l’ateneu no convertís en una festa aquell convidat no és culpa del pp, ni de vox, ni de les polítiques espanyoles contra els valencians. És una fluixera pròpia, un vertigen que no ens deixa créixer com a europeus normals, capaços d’una llengua, d’una cultura sòlida, ferma. Tanmateix, com diria Galileu (no sé si Martí em permetria la llicència), la terra es mou. És veritat. S’hi mou.

Camí de Wigtown, malgrat que n’hi ha vegades que les parades són més llargues que no voldríem, i la velocitat del tren torna a ser de caragol avellanenc que té sucre i la tensió alta. La penitència, benvolguts: cerqueu el llibre, i comenceu a admirar-vos de tant com podríem saber.

Per cert, anit Martí ens va confessar que té no sap quantes llibretes numerades amb tot d’apunts i breus i comentaris, fins i tot del temps que els pares l’arrossegaven a museus i exposicions permanents. Ai, els pares, quin consol i quin paper no han fet!

[continuarà]