Ulisses20

Anit vam viure una vesprada fantàstica, a l’ateneu de Bétera, entre llibres, pocs compradors però amb bosses ben carregades, i una presentació especial. Havíem convidat el professor Vicent Artur Moreno a la carpa dels autors: l’excusa era un llibre sobre Fuster que es presenta jove, sense manies, perquè més gent i d’edats diverses puguen conèixer millor el valencià més important del segle XX (!). Però Vicent ens ho havia anunciat en petit comité i encara anit mentre trencàvem el gel, ho va confessar a tothom: no parlaré del llibre, perquè el llibre ja s’explica tot sol: us faré una primera part a modo de “nodo”, ho va dir així, en referència al possible avorriment d’aquesta primera part, i després ja passaré una pel·lícula per entretenir-vos. No és vam avorrir gens, gens ni miqueta. Anit vam assistir a una lliçó fantàstica de com preparar una presentació i tenir el públic admirat, atrapat, sense voler perdre’ns ni un sol detall d’aquella exposició magnífica, sobre Fuster, però també sobre Bétera, l’alfàbega, la cultura, el país, els llibres i els grans homenots. Mentre a la pantalla hi passaven tot d’imatges sobre Fuster de jove, a casa, entre els llibres, o entre uns altres homenots de la cultura, el pensament i la política, Vicent Artur narrava una història, dels valencians del segle XX, hi afegia una lectura actoral, seductora, ens explicava petites històries, que hom consideraria anècdotes, però que seguien un fil que cabdellava una llana que ja feia madeixa. Fuster com no l’heu vist o llegit, continuava la història, i encara seguíem admirats per la narració i el relat: Fuster dins la història de l’art, dins la història de tots nosaltres, amb apunts que eren primícia pels pocs veïns que escoltàvem davall la carpa. Quina llàstima, doncs. I quina nit única. Per molts anys, Vicent Artur Moreno.