Ulisses20

“Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps.”

Eren les deu del matí quan han tocat a xafarranxo i tota l’escola, literalment, hem baixat al pavelló, en onades d’alumnes i mestres que s’aplegaven a l’escenari que hi ha aquests dies allà per preparar el concert de dissabte a l’escola. Un concert atípic, amb un programa divers, original, amb cançons noves i noves músiques, al costat d’unes altres cançons de grups valencians o fins i tot una barreja de nadales valencianes de sempre.

Enguany, el mestre Ferran, l’artífex i coordinador cada any d’aquest concert extraordinari, ha titulat el programa “La rosa de paper”, poema de Vicent Andrés Estellés, una metàfora tan viva i actual ara com fa cinquanta anys quan es va escriure, encara en dictadura, si fa no fa… “La rosa” que tothom cantarem dissabte, l’hem cantada avui tots plegats, fins i tot alguns alumnes poc entusiastes de cantar: o no heu passat vosaltres l’adolescència de puntetes, xa.

Una metàfora en favor de la llibertat, contra la repressió, qualsevol repressió, valdria avui i seria tan roent i viva: jo imagine tants alumnes valencians que ara mateix fan un pas enrere i abandonen la llengua de l’escola per usar, voluntàriament i sense consciència, o amb ella, la llengua dominant; la llengua de vox i dels toreros que anul·len les revistes i els llibres en català de les biblioteques valencianes, que neguen ajudes i subvencions promeses només pel fet de ser organitzacions o associacions valencianes: sí, aquests joves de nou, deu, onze i dotze anys en avant, tornen contra el tio canya, de nou i de colp, i abandonen la llengua pròpia dels valencians, amb un gest ridícul contra l’autoritat dels mestres, d’escola valenciana, de l’escola.

I no us penseu que fan ús del castellà de Lorca, Neruda o Lezama, no.

No saben aquests joves, que no ho saben ni ho poden valorar —potser perquè els hem ensenyat malament— el valor del patrimoni, el valor de defensar un llengua amenaçada, insultada, menystinguda, esclafada per un estat que fa anys que persegueix llengües i persegueix els drets. No saben els joves de les nostres escoles —els mestres si badem cada dia—, que el patrimoni més elevat d’un poble és la seua llengua. No ho saben. I si ho saben, i encara així hi renuncien, pitjor. Molt pitjor m’ho poseu doncs.

Uns quants d’aquests joves es retiren de l’ús per acompanyar la tribu, per no ser bandejats, o apartats en un forí de rars i valencians.

Potser perquè ningú no els ha explicat, no ho hem fet bé, reconeixem-ho, que ser valencià és, sens dubte, un valor creixent, humanista, militant dels drets universals, antifeixista, que vol dir clam de la llibertat dels pobles. I els mestres ho hem d’ensenyar alt i clar, amb coratge. Però de tot això, els joves, dotze, tretze, catorze, i més anys fins a casar-se com a poc, fan angúnia i et miren per damunt del muscle, què dius, què contes, què expliques mestre? drets universals? coratge?

–Per nosaltres hi ha netflix, i tictoc i tictac, i mocmoc, i la mare que ha parit aquesta mala consciència que PISA no explica, als valencians almenys ningú no ens l’explica, la mala consciència: com hem perdut l’horitzó a mans d’una onada feixista de poders i contrapoders que ens voldrien aixafats, que es pensa que no resistirem.

Encara si som irreductibles. Per anys i anys. I feina per envant.

“Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper.”