Expliquem València (2)

Deduïm que cal definir el problema valencià per trobar la solució o solucions, si és que en té, de solucions, el conflicte valencià. Almenys el conflicte entre una societat que vota en la seua majoria un partit de dretes, ara mateix imputat i sota sospita d’irregularitats, i una altra part de la societat, minoritària però significativa, que va generant vida social, professional i lúdica de qualitat, malgrat les circumstàncies desfavorables.
D’una altra banda, hi ha qui pensa que els resultats de diumenge legalitzen en part la corrupció que vivim. Que això de Castelló, amb Fabra com un cacic falangista president d’una institució provincial però poderosa, s’assembla a una part del sud d’Itàlia, on, fa dècades la corrupció oficialista domina gran part de la societat civil, política, policial i judicial. Que la comparança del que passarà a Castelló, després de tants anys d’impunitat, pot assentar una corrupció oficial que es convertesca en crònica i, més tard, en un nou hàbit associat a la cultura dels valencians: una altra crosta més, si no en teníem prou.
La mesura es pot anar filant amb exemples que són en boca de tothom: l’abús de la construcció pot tenir una interpertació subjectiva. Pels uns, encara tenim molt a construir. Pels altres, hem depassat qualsevol mesura. Ara, com hem malmés el litoral valencià, ho admet fins i tot Europa. A base de delinquir des de promotores, constructores, regidors, ajuntaments i la mateixa diputació, el caos frenètic, la desvergonya, el trencadís de paisatge que han configurat amos i criats ens defineix, els valencians, com altruïstes de l’urbanisme carnívor insaciable.
A la contribució de l’exercici s’hi han aplegat càrrecs públics, però també de privats, d’espavilats i de banquers i caixers de més volada. Com han mogut els fils uns quants les últimes dues dècades no ha sigut invisible a ningú, i tampoc ningú no ha sigut capaç d’aturar el caos. València també s’explica per la complicitat, doncs, de més agents que no acaben d’eixir malpagats de tot l’afer. El PP, sí; però també el PSOE, i Bancaixa, i la Cam, i els empresaris, i les institucions estatals, i els mitjans que han anat defensant-los com uns gestors modèlics dels diners públics, del paisatge públic, de les ciutats públiques. N’hi ha tanta gent còmplice, de la complexitat, que ningú no som capaços de destriar què hi ha, ni qui, de net en tot plegat. Vestits amb corbata? Joies? Viatges? Alguns contractes? Drogues?… Va. home, no fem riure.

Lliurament dels Baldiri: l’oblit dels valencians!

Diumenge es van lliurar els premis Baldiri Reixac, en la categoria de treballs d’alumnes, a l’Espluga del Francolí, Conca de Barberà. El bon treball dels alumnes ens ha fet pujar uns quants anys, a rebre el reconeixement de la Fundació Carulla i del jurat que fa la tria. No cal dir que els premis són una aposta a favor de l’escola catalana de tot el país, potser que siga l’única, que aplega tantes escoles almenys d’una punta a l’altra del nostre territori –per als llepafils, del territori de la llengua catalana. Fins ací, tot són lloes, sens dubte, a la Fundació, a l’organització, a tant d’esforç i a l’ajut econòmic que rebem les escoles. No hi ha cap altra institució em sembla que faça aital aposta i es crega d’aqueixa manera la nostra escola.

Però diumenge el protocol dels discursos no sisgué gaire encertat. De fet, el descencert es va apoderar de l’acte, pel que fa a tenir una petita consideració de les escoles que veníem de fora del territori central, de fora de Catalunya, vaja. Cap referència, cap recordatori, en cap dels discursos, i n’hi ha hagué a manta i alguns de massa llargs o de poc situats, davant milers de xiquets, home. Fins i tot el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va centrar-se a parlar exclusivament de la llei d’educació i de la Catalunya estricta, i no va fer cap, però cap menció a l’escola valenciana. Hi havia gent de Carcaixent, d’Alcoi, de Sueca, de Cocentaina, de Guadassuar, de Picanya, però ningú no en va fer cap esment de València i de la seua escola. Tant és així que, de les vint personalitats que hi havia assegudes a la taula presidencial, ningú no va reparar a convidar cap valencià, i això que tenien a tocar Diego Gómez, president d’Escola valenciana. Ni quan aquest va pujar amb la seua escola a recollir un dels guardons, no en van dir res de res, tu. Com diu el Vicent, n’hi ha més blaveros a dins que a fora, almenys a dins de la Catalunya estricta. L’oblit dels valencians va ser complet; no sé si enguany n’hi havia cap premi per a les Illes, o per a la Catalunya Nord,, d’Andorra sí que n’hi havia.
Supose que l’any que ve, això ja no passarà. Potser que no ens conviden, als valencians, i assumpte resolt. Ai, si el Lluís Carulla alçara el cap.

Expliquem València

Que no és fàcil. No ho ha sigut mai, València, una ciutat fàcil d’explicar, si és que volem trobar algun entrellat al desficaci, elecció rere elecció. Fa molts anys que la dreta s’hi ensenyoreja, cada vegada amb major flatulència. Ahir, fins i tot, com a l’última vegada, sense por de mostrar-se borratxos davant tothom. Tant se’ls en dóna, cara com ses, ells van a la seua i guanyen.
Els valencians no hem guanyat mai, mai, a València en clau valenciana. De fet, també ho hem explicat altres vegades, la concentració de males arts fa impossible fins i tot una explicació al problema que patim. De fet, per a la majoria dels valencians, no hi ha cap problema, realment. Es troben còmodes, realitzats, amb una satisfacció que voreja la patologia o el deliri, però no hi troben que això els impedisca de fer el que fan, cada dia de l’any. N’hi ha tòpics, i arguments que expliquen fantàsticament bé el que passa, i cervells que destrien quan va començar a originar-se tot plegat.
Els valencians, en la seua majoria, són fallers i barrocs, primaris i de formació més aviat escassa, de poca identitat valenciana si no és pels quatre taulellets emmarcats a l’entrada de casa (pensat i fet, ací viu un valencià autèntic i coses per l’estil), som tan allunyats de la cultura acadèmica com de la pròpia realitat que patim… En canvi, som molt capaços de trobar qui ens representa en la festa, en el treball, en la política, en l’ajuntament, malgrat que tots aquests no moguen un dit pels seus interessos, ni pel territori, ni per la identitat, ni per la cultura. Perquè tot això, per als valencians, són martingales que no valen res, no tenen valor.
Som un sainet i ho volem ser, perquè ens sentim còmodes, som el veritable sainet que volem, i no volem canviar, que no volem, i menys encara ningú que vinga a dir-nos com ni què. Per això ens governen bevedors, imputats, corruptes, amigots, faldillers, xulos de gomina i americana blau cel, però no ens molesta, de cap manera, perquè ens sentim totalment representats en tots aquests pinxos nous rics de la política.
Cap daltabaix ni terratrèmol no sembla que canviarà gaire el futur valencià dels propers vint anys. Perquè no hi ha alternativa a aquest motlle que els valencians hem anat construint-nos fa trenta anys, de primer amb el PSOE, ara amb el PP.
Tota la batalla de València dels anys setanta no va ser casual. El desert dels cinquanta i el seixanta, i el foc posterior dels setanta i els vuitanta va deixar adobat el terreny per allò que ara recollim. Hi ha molt de sembrat encara. I la processó, malgrat el que voldríem alguns, encara serà llarga.
Imaginem-nos els clubs de futbol, les societats de caçadors o de colombaires, les llars de pensionistes i les Associacions de mestresses, l’Adoració, els casals fallers, els festers, els joves en la seua majoria, els bars en la seua majoria, els empresaris, els llauradors (compte amb aquests) i encara no sé quantes coses més em puc deixar… Res no és gratuït, i per això els nostres màxims representants poden ser alcohòlics o imputats, i nosaltres tant contents de pagar-los el beure.
Demà el segon capítol, ‘Expliquem València’.

Europa, quina Europa?

[La del mentider Zp? La del Petit Príncep? La del Pederasta Silvio? La dels corruptes del Reialme Unit? La dels paradissos fiscals de Suïssa…?]

Amb Espanya no anem bé. Ni amb França. Ni amb Itàlia… Són estats, que no afavoreixen, cap d’ells, la diversitat dels pobles, de llengües, la llibertat en majúscules. No descobrim res de nou, que fa molts centenars d’anys que ens trauen el vi i la sang, els estats, se’n burlen i, encara, ens la fan pagar més cara. Però Europa, ai, que havia d’ésser l’esperança, de fet ho era fa alguns anys que ens miràvem Europa amb els ulls vidriosos, tampoc ara no ens traurà l’aigua clara; aquesta vegada almenys, no xuclarem de l’olla grossa; en tot cas, alguna tassa de brou, si en sobra, i a continuar treballant i plorant cada dia, quatre anys i lo manco més.
Perquè aqueix és el panorama final, si volem votar-los demà, si no és que volem botar-los fora, aitals politicastres que ens han anat esbudellant discursos vestits de tòpics, mentides i avorrides prèdiques. Fa més de quinze dies que ho aguantem.
El cartell comença per un Tisoreta de barba retallada que es mostra gojós que el seu pare i el seu avi renegaren de la llengua pròpia, que prohibiren de parlar-la a casa, la llengua. Això és pura xenofòbia, cultural, si voleu, neteja lingüística, Orella Major, això és del que se sentiu tan satisfet, vosté i els seus?, i és el que pretenen els seus, amb les llengües que no són l’espanyola, i encara volen vostés que nosaltres l’ensenyem a l’escola, amb goig, la seua llengua?, amb quina part del goig, déu-meu, podem ensenyar aital barbaritat. Pretendre venir a donar-nos lliçó, homes satisfets d’eliminar la singularitat, la diversitat, la riquesa, el respecte entre iguals… la xenofìbia, senyor, està penada per llei, però ja se sap que espanya, i l’Europa que vostés volen, ja adoben lleis i normes al criteri que més els convé.

El PSOE que també és el PSC mostra tot de personatges estigma contra els qual vol alliçonar-nos amb por, per la por que tornen, sinistres, i ens els mostren amb el clatell per davant. Home, aquests del PSC són els que pacten amb el PP, i amb el PSOE per fer fora altres personatges i altres partits, i també són qui després eliminen llengües de l’escola, que no són l’espanyola, i sempre fan parts i mans amb el PP, quan els interessa. Tot aquest budell de representants són partidaris del seu únic estat, d’una Europa constrenyida, encorsetada, enfaixada contra la diversitat dels pobles, PS què?

Potser que l’Oriol i el Ramon, Tremosa i Junqueres, plegats feren una alternativa que seria un crac a Europa i a favor nostre, però justament van separats, enfrontats, amb missatges i idees que els seus partits no acaben de creure’s, així que possiblement que pelen poc, tots dos, separats o junts. I ves que plegats m’hagueren fet molt de pes, com m’ho fan alguns articles i algunes reflexions que ens ofereixen al marge d’allò que representen políticament.

Europa? L’Europa que es dibuixarà diumenge, a partir de dilluns, no ens afavorirà gaire, i malgrat que ens han volgut vendre que la culpa la tenim nosaltres mateix, això no és del tot cert, realment, no em crec gens ni miqueta, que siga culpa nostra, això que ara ens acusen que som nosaltres, els ciutadans, els responsables de l’Europa que anirà construint-se, a partir de dilluns… Amb el faldiller de menors Berlusconi?, amb el Petit Príncep Sarko?, amb l’angleset i els escàndols econòmics interns…? Amb el franco-mentider ZP ? Són tots aquest que ens han de liderar la nova Europa?, el nou horitzó per a un continent massa envellit, malaltís, de dubtosa recuperació, de mal encaix i de pitjor traça. Sobretot, perquè tots aquests que ens governen tants anys, sempre els mateixos, amb petits canvis, ja se ne’ncarreguen que els motlles, les formes, els fonaments mateix, no varien gaire, gens ni miqueta en realitat.
Així que demà que es voten ells, perquè l’abstenció també és un vot significatiu, que si l’afer fos verament democràtic, el tant per cent d’abstenció bé que devia representar la seua part de no diputats, de no càrregs, de zero despesa, de parlament buit, i l’assumpció d’un perfil europeu fracassat tants anys com vulgueu pensar.

Compte, no és Europa que fracassa, és el model europeu d’aquest pocavergonyes de polítics que ens representen, que ho fa estrepitosament.

Rajoy tracta de fills de puta els valencians?

Benvolgut senyor Rajoy,
Si considera que el més net, el més just, el més honorable, el més noble i el ciutadà més exemplar d’entre els valencians és Camps mateix, imputat i acusat de no sabem ja quants delictes, la resta, vull dir, tots els que no som Camps, o no som com Camps, ni ho volem ser (sobretot perquè tenim la sexualitat definida de fa temps) som, com a mínim, segons vosté considera la resta de valencians, fills de puta.

Les comparacions són de mal entendre i de pitjor pair. Sens dubte que quan comparem sempre podem trobar coses pitjors, o coses millors. D’acord, però després del calvari judicial, de tants imputats, i tants com han passat a explicar qui regalava, qui pagava, qui obtenia, qui oferia, qui empomava, qui ho portava a Suïssa, qui compartia empresa, qui adjudicava, i tota la pesca de l’amanida que va adobant-se…, és a dir, d’aquest bull de bulls, dir que Camps és el més just dels justos, el més valencià dels valencians, i el més net de la tintoria, és tractar-nos d’imbècils, d’inútils, d’idiotes, de pocavergonyes, de saltamarges, de pocapenes, de putots de revetla, de cínics, de gànsters, i dels adjectius menys respectabes que puguem imaginar.

Els valencians ens mereixem el pitjor, si aquest és el millor exemple dels valencians, sempre segons vosté, naturalment. Per una altra banda, no ens destapem ara nosaltres, Rajoy, ets un mentider compulsiu, com molts polítics, dels hipòcrites fets a pes, conscients de quant val una mentida grossa. I allà s’estaven els teus deixebles per confirmar-ho: Rus, Fabra, Costa… i vint mil pessebristes més.

Tot això, segons la teua doctrina, un altre inventet carismàtic del PP i de la tramoia del PP: recordes el Zaplana, i l’altre, després de la primera derrota? La metodologia seguida en política és ‘continua dient la mentida anys i panys, per damunt de lleis, de jutges i de déu si cal, fins que la mentida siga tan grossa que siga impossible de negar.

No, senyor Rajoy, no li acceptem la comparança. Si pretén passar-nos als valencians per fills de puta, en la seua casa, la pròpia, la del PP, que s’afiguren, es vesteixen i es transformen a plaer i del que vulguen, d’acord. A jugar a la gallineta cega i heterosexual l’últim. Però si pretén de comparar-nos a tots els valencians amb el merder dels seus propis deixebles, que le seues mares, les de vostés, els aguanten l’eròtica, perquè nosaltres no estem disposats a jugar-los l’envit. Els valencians, malgrat les eleccions, les ereccions i la hipocresia que voste els administra (davant d’ell, darrere d’ell, al costat o on calga), som més nobles, i menys fariseus, i ja sabrem destriar entre hipòcrites i cagamandúrrios.

Que vosté la mame bé.

Contra els valencians que volen estudiar en valencià!

Vet ací una altra agressió conscient, planificada, orquestrada des del Govern valencià, amb tot de detalls, recursos, males arts en definitiva. Cent mil xiquets valencians no poden fer ús d’un dret fonamental, aprendre a l’escola amb la llengua dels valencians. vet ací, de nou i repetit per decret de qui ens governa, fa tres-cents anys, per decret de Nova Planta, el resultat d’una eficàcia total. Cent mil són molts, és una gernació, de futurs valencians que no podrann estudiar en valencià. Any rere any, malgrat la queixa d’escola valenciana, malgrat la denúncia, malgrat l’exigència de mestres i escoles, de famílies convençudes que, dins el moviment d’escola valenciana, hi ha l’escola més viva i dinàmica. 
Però, on podem queixar-nos? Qui ens farà cas? Per què som els valencians qui paguem una política de trolls, ases i homes de dubtosa intel·ligència emocional? Els polítics? Els jutges? Els governs? Els mitjans afins? Qui, qui ens empara davant la incompetència?

De tot plegat, sens dubte, hi ha un rerefons social, un quantitat de gent important en diferents àmbits de la vida social que va fent, al marge dels corruptes que ens governen i els jutgen. Però això no compta suficient, no atura el setge, ni la batalla que ells continuen, fa anys i panys, emparats, ells sí, en una escleròtica democràcia de pa i raïm, malgrat que, fa molt, el pa i raïm era una menja exquisida.
Resultat, cent mil xiquets i xiquetes es quedaran sense escolaritzar en valencià enguany, malgrat que els pares ho voldrien, perquè l’oferta dels valencians que són al govern és una oferta contra els valencians mateix.

Rita, Camps, Rus, Costa, Fabra, ja podeu anar omplint places de bous, i continuar enganyant innocents. La corrupció educativa que governeu és més cruenta encara que l’altra, per la qual, segurament, sereu jutjats. Llàstima de jurat que avalués el nivell cultural i educatiu dels que, segurament vosaltres en això tampoc no sereu d’acord, teniu una responsabilitat mínima.

El tio Emilio

El tio Emilio anava mostrant alguns estris que havia portat a l’escola perquè els xiquets de quatre i de cinc anys entengueren com era la vida al camp, fa gairebé setanta anys. Ensenyava les tisores de podar, per exemple, el collarí de l’haca, parlava d’haques amb aquell goig que solament els homes del camp, d’una època, recorden, que sembla que els veus com aparellen amb el temps els animals amb aquella estima; parlava el tio Emilio sense parar, i anava cabdellant històries una rere l’altra: s’ha tret una clau grossa, de ferro, d’un pany de porta ara impensable, i n’hi havia, segons que explicava, de més grosses, tote a les portes posades, dia i nit; parlava dels jocs populars de quan era xiquet, l’escampilla, la trompa, i un altre que ara no recorde el nom que ell ha dit tan especialment amatent: de primer calia trencar un tros e cartó de les antigues capsetes de mistos, i després amb unes xapes de ferro que els feia el ferrer, quadrades, jugaven a traure’ls del rogle, quan no era jugar amb aquells bitllets de tren de cartró, tan magnífics.
Els xiquets s’estaven asseguts, però ja anaven més a menys a la seua, i ell, el tio Emilio, que ho sabia i feia veure que no destorbaven ni res, ens explicava als mestres com era la seua època de xiquet, al poble; filava el discurs extraordinàraiment, sense guió, i es notava a les clares com tenia ganes de contar aquelles històries, que eren sens dubte una part principal de la seua història, i de la nostra sens dubte: ‘La millor època que vaig passar va ser en esclatar la guerra. Mon pare se n’anà al front, i jo vaig estar a la dula, sense pare, sense escola, vivint feliç tot el temps; quan tornava a casa, perquè ma mare no em pegara per aquell viure, trepava fins a una parra que teníem, o m’enfilava a la figuera. I l’endemà tot començava de nou. A Bétera hi havia alguns forns que treballaven per al front, per enviar-los pa, i si t’espavilaves, podies atrapar un tros d’aquell pa i no calia tornar a casa a dinar, perquè amb poca cosa passàvem. Després que acabà la guerra, amb deu anys, ja vaig posar-me a treballar, recorde com se’ns gelaven els dits plegant olives, feia un fred que pelava, però mon pare encenia un foc i escalfava unes pedres. Quan ja no aguantàvem les olives amb les mans, que teníem els dits erts, agafàvem aquelles pedres i revivíem de nou, i una altra vegada a plegar olives.’
 
No va poder anar gaire a escola, el tio Emilio, perquè calia treballar, i l’escola, si anaves de nit, valia dos duros, una cosa impensable. Però ell ja va adobar-s’ho per aprendre: ‘M’ha agradat sempre llegir molt, a casa teníem llibres, i jo em passava moltes hores llegint. Llegir m’agrada molt.’
Sort que l’escola encara pot recuperar una part de la història, aquella que és autèntica, nostra, la que no és escrita als llibres, en la seua major part, i per això paga tant la pena, de fer venir els iaios a explicar-nos el viure que va fonent-se en l’oblit, sense que puguem fer no res, si no és escoltar-lo atentament, això que avui ens explicava, amorós, impagable, el tio Emilio de Bétera.

Baixar el ritme?

Els encants de Picanya, el Taller de teatre a la Pobla de Vallbona, bous a Bétera, traure llenya a Sant Ramon (ací sort que em va ajudar Vicent), preparar el Bassó perquè puguen polvoritzar per al poll, tancament de la matrícula per al curs 2009-2010, encara els efectes de la tornada de Badalona, per participar en l’encontre d’escoles en Xarxa; adobar la primera gran setmana del final de curs, sempre espaterrants, els finals; enllestir l’escola d’estiu, la matrícula i la distribució de publicitat (cal arribar a cobrir despeses), adobar els viatges, les colònies, la memòria, les jornades de formació, atendre les famílies que no han aconseguit d’entrar-hi, preparar els equips de l’any que ve; participar de la setmana esportiva i de les olimpíades divendres nit; quedar amb Ferran per destriar els textos de l’exposició dels moriscos; pujar a l’Espluga, a recollir un nou premi Baldiri Reixac, telefonar el meu germà per explicar-li que la tensió no em baixa de cap manera, obrir el reg de l’Horta, perquè els arbres són massa secs i no es deixen empeltar, agrair a Vilaweb la visita dels nostres alumnes a la redacció, felicitar els alumnes per un comportament exquisit, pel treball que van presentant, pair tota la setmana de celebracions i victòries, això de Guardiola és de mestre, de mestre gran, i encara sargir els traus dels petits detalls, abans d’anar a dormir. Encara sort de juny, que els dies més llargs deixen assaborir tanta claror com necessita l’esperit.