ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir vam poder veure en els actes del Papa a Barcelona, un Estadi amb banderes espanyoles, gairebé inexistent de catalanes i on l’Arquebisbe Omella va batejar Antoni Gaudi com Antonio per acabar d’arrodonir aquesta operació espanyola.

Efectivament, un discurs papal que en referència a Espanya ens ha instat a caminar junts dins la diversitat per trobar el camí comú per fer un país acollidor per tothom i on cadascú sigui respectat i estimat per allò que és. Abans del seu discurs s’ha vist un 4 de 8 d’una colla castellera i la presentació de l’arquebisbe Omella que ha obviat Catalunya al parlar de Barcelona sempre relacionada amb Espanya, que ha confós un 4 per un 3 de 8 i que ha batejat Gaudi fruit de la seva mentalitat rància i espanyola.

Tota una operació que segur ens sona del que no es cansen de repetir una democràcia consolidada com l’espanyola plural i diversa. La realitat ja la sabem, aprofitar la visita mediàtica papal amb uns discursos que en molts temes com l’avortament o l’eutanàsia per exemple considerariem d’extrema dreta i alineat amb el bonisme i operació de destrucció de Catalunya amb un acolliment infinit fins el col·lapse total. Tot complementat amb aquest personatge, Omella amb acusacions d’haver encobert pederastes dins la seva associació religiosa i de pensament unificador i imperialista, no sabent ni el castell que havia vist, i sobretot eliminant Catalunya de l’ecuació com si no existis i tot fos la seva Espanya a l’estil “de una grande y libre” que tant deu enyorar i rematant el seu pensament únic espanyolitzant el nom de Gaudi per esborrar la seva identitat.

Les banderes espanyoles a l’estadi no eren una casualitat, un acte espanyol per espanyols i per imposar una realitat que viu a les seves ments i on els catalans simplement no existeixen i cal amagar. La plana major a primera fila amb Junqueras, Rull i altres dirigents que ja ens van ensenyar el 2017 del que eren capaços i ara seguint la seva línia van col·laborar amb aquest acte com si tal cosa i d’esquena a una societat que tard o d’hora els te que ensenyar el camí de sortida per donar pas a nous lideratges o nous partits fidels a la societat que haurien de representar.

En definitiva una gran oportunitat de l’espanyolisme constitucional i sempre disposat a eliminar la diversitat i qualsevol identitat que no sigui la imposada i unificada com si res.

El missatge del regim.

Els gests de cara a la galeria son la especialitat dels nostres dos principals partits, i ahir vam viure un nou episodi de Miriam Nogueras davant el Papa de Roma i la posterior reacció de Gabriel Rufian. Una nova presa de pel.

El dirigent d’Esquerra ho titlla de nacionalisme banal, que venint d’ell sembla una broma de mal gust. Aquest cop i davant la rebuda al Congreso del Papa diu que li sembla un acte buit de contingut nomes per omplir els digitals i ho ha vinculat amb les votacions de Junts, PP i VOX titllant de segrest mental convergent. Tot ha vingut perquè Nogueras s’ha adreçat al Papa amb anglès i demanar-li utilitzi el català “Parlar la llengua de la terra que l’acull és un bonic acte de respecte i amor”, declarant-se catalana.

Una nova polèmica estèril, les paraules de Nogueras de cara a la galeria simplement son això fum i donen la mida del nivell dels nostres representants. El català no ès defensa així, més aviat és defensa fent complir la llei com la immersió a les escoles o la retolació als comerços o defensar la llengua en tots els àmbits molts cops simplement aplicant la llei ja establerta, o exigir un nivell pel funcionariat de la Generalitat que com hem vist en diverses ocasions no sempre és així. Son temes que des de fora ningú ens solucionarà, si no ho fem els interessats, que som nosaltres deixant els vots i els pactes antinatura al calaix per defensar la identitat i la llengua de la societat que diuen representar. La resposta de Rufian per Esquerra no deixa de ser la normalitat d’aquest personatge i un partit convertit en crossa del socialisme espanyol que precisament no es caracteritza per defensar la nostra llengua, cosa que segur no l’importa gens. El seu marc mental acusa de fer votacions amb PP i VOX com si fer-les amb PSOE i Comuns fos millor respecte a Catalunya. Un cinisme com sempre.

Estem farts de gests insubstancials com aquest i quan arriba l’hora de la veritat res de res. Per fer teatre a Catalunya ja tenim bons actors, però per fer política ens fan falta bons polítics i no aquest nivell que viu d’esquena als seus votants i que va passant d’engany amb engany sense fer front als problemes amb determinació i per damunt de qualsevol sigla o parcel·la de poder.

Els gests del fum.

Si repassem la història, trobem una època feudal, amb el castell, els nobles i els monarques i fora de les muralles el poble treballant i donant bona part de la seva collita en aquests interiors, sense cap dret i molts deures.

Ara amb la visita del cap d’una organització feudal, on la venda de fum a cop de poder ha mantingut aquesta estructura pels segles dels segles i on la opacitat i les pràctiques mafioses son el pa de cada dia. El seu cap visita Barcelona i veiem com els nostres miserables partits polítics s’agenollen davant d’ell, utilitzen el diner públic amb estadis sense pagament inclosos, mobilitzant gran quantitat de recursos, cap critica i fins hi tot admetent i recomanant el Teletreball que han negat sistemàticament desprès del Còvid a molts treballadors públics, i ara per no molestar pel carrer i evitar desplaçaments donant com si res aquesta manera de treballar.

Això i moltes coses més com deia per rebre el cap d’una Religió en un Estat teòricament laic però on concretament aquesta fe te un tracte especial heretat de la Dictadura i per sobre de la llibertat individual de cada persona i la seva relació o no amb la fe. Una persona com ja han dit que menysprearà la llengua d’aquest país, cosa que no semblarà importar gaire als nostres ficticis partits independentistes i alliçonarà amb tota una sèrie de conceptes que donarà com a paraula sagrada i sense discussió possible.

De fet la societat d’un Estat modern hauria de ser guiada per la racionalitat i per la pluralitat d’idees per trobar sempre les millors sortides, no calen camins inventats que ho justifiquin tot i siguin infal·libles, això seria una Dictadura, que de fet lliga molt amb el concepte de Religió i dona idea de com estan al costat dels Dictadors formant part d’aquest tipus de sistema com a part del poder. Parlen de família quan viuen apartats de la mateixa, parlen de valors que haurien de formar part de la llibertat mateixa de cada persona en el seu nom i parlen de combatre el mal quan dins la seva organització s’amaguen milers de casos de pederàstia protegida per ells mateixos com si tal cosa.

De totes les maneres, i com veiem la gent no deixa de sorprendre abandonant els seus drets i llibertats i deixant-los en mans de farsants com aquest per la seva gestió, tot això amb la col·laboració del poder establert com si tal cosa.

Es el feudalisme sense miraments.

Les festes i tradicions son patrimoni de tothom i ningú hauria d’intentar apropiar-se les mateixes en benefici propi o per vendre un missatge a la societat que els hi aporti uns beneficis, com ha passat aquest any amb la Patum de Berga.

Aquesta festa és un patrimoni evidentment de Berga i de Catalunya sencera i la mesquinesa de la CUP en aquest cas per fer-la seva crec és intolerant i de molt baix nivell. Primer en el Parlament ens parlen de que era una festa antifeixista i ahir amb la presència de Silvia Orriols convidada per una regidora del consistori i organitzant una protesta contra ella amb el lema “Fora feixistes de la Patum”, “No al racisme” o “Catalunya, antifeixista”. Arran la branca juvenil de les CUP va mostrar el seu rebuig a l’alcaldessa sobre la presència de la líder d’Aliança Catalana i diuen no permetran es normalitzi la seva presència, ni els seus discursos d’odi.

Crec que cal desemmascarar aquests autèntics feixistes que sota la capa de l’esquerra pura i antisistema és creuen amb el dret d’apropiar-se de festes com la Patum o de decidir qui pot ser convidat al consistori i qui no, apart d’entregar etiquetes de feixisme sota la seva conveniència com si estiguessin per damunt del bé i del mal. Caldria recordar que les festes son de tots, dels que pensen com tu i dels que no, cosa que aquests aprenents de feixistes no entenen. Com ja s’ha dit aquests dies la Patum te més de 600 anys i el feixisme llavors no existia, per tant prou de tergiversar la historia a la conveniència. Aquests d’Arran suposo deuen ser els mateixos que han agredit a membres del partit d’Orriols en diverses parades al carrer, suposo que això també ho consideren molt democràtic, ja que amb aquest tarannà vertaderament feixista no entenen que tots els representants siguin del partit que siguin son escollits pel poble i per tant mereixen un respecte pensin el que pensin, la democràcia no la poden segrestar.

Aquest no al racisme que pregonen, suposo ho diuen per defensar la seva política migratòria de barra lliure per tothom, sense control, col·lapsant els serveis públics i defensant fins hi tot els delinqüents reincidents i amagant els nostres valors com a societat deixant per damunt nous valors nouvinguts que per cert alguns d’ells no van precisament amb el feminisme que pregonen constantment amb accions inútils com els canvis forçats del llenguatge. Això si que seria racisme, a les dones i a la societat autòctona d’aquí.

En definitiva, un grup que diuen anar d’alternatius però que ja veiem no toleren la diversitat ideològica, ni la discrepància, i això nomes te un nom.

La mateixa premsa catalana avui no sap com tractar l’anunci del President Sanchez sobre la seva presentació dels pressupostos aquest any, tot un context de casos de corrupció que faria acabar la legislatura a qualsevol.

Un president assetjat pels nous descobriments en casos de corrupció. l’UCO situa Leire Diez i Santos Cerdan com a caps de les clavegueres del PSOE per protegir el President, amb un sumari que també implica al PSC. Sanchez va aprofitar la visita catalana per llençar una cortina de fum en forma de demanar suport pels pressupostos que presentarà i lloant el creixement econòmic espanyol. De fet en els mateixos pressupostos anuncia la més gran inversió pública en habitatge.

Francament, aquest personatge nomes podria sobreviure en un sistema com l’Estat espanyol on el tot s’hi val i on la paraula dimissió no existeix i molt menys els valors i la vergonya. Sanchez atrapat pels diversos càrrecs de corrupció que cada cop l’esquitxen a la seva persona i fan molt difícil de creure amb la seva ignorància, que si fos certa també seria una bona causa de dimissió. Un partit ple de casos de corrupció on dos principals figures estan a la presó pendents de judici i on les manipulacions de les famoses clavegueres de l’Estat no son exclusives dels Populars, sinó que els socialistes en son socis preferents. Davant aquesta crisi de resultats veient les darreres eleccions autonòmiques i de credibilitat, per les diferents acusacions i falta de suports, Sanchez parla de presentar uns pressupostos que sap no tenen els vots per tirar endavant i per si fos poc demana el suport dels partits que excepte Esquerra la seva crossa lleial, la resta ja s’han allunyat de la seva persona. Per reblar el claus ens promet la més gran inversió pública en habitatge, una nova promesa populista que venint d’una persona que ha incomplert gairebé totes les promeses que ha fet sobretot a Catalunya fa riure per no plorar.

Cal tenir poca vergonya per fer anuncis impossible i intentar emmascarar una situació crítica, sense assumir cap responsabilitat i com faria qualsevol Estat normal i plenament democràtic per higiene convocar eleccions i sobretot no presentar com excusa que l’alternativa seria pitjor, ja que això ho ha de decidir la ciutadania amb total llibertat i no les seves preferencies personals i els seus interessos particulars.

Veure per creure.

Llegeixo que l’espanyolisme ha esclatat contra les queixes pel català a la visita del Papa i ho qualifiquen com a deliris lingüístics o intents de boicot a la visita d’aquest personatge a Barcelona.

La Visita del cap de l’Església Catòlica ha encès el debat ja que si be en alguns passatges de la missa a la Sagrada Família és podrà escoltar el català, la benedicció de la Torre de Jesucrist serà íntegrament en castellà. Lògicament la decisió ha generat queixes de partits i entitats de poc respecte a la llengua pròpia i de passada a l’autor Antoni Gaudi i el seu temple, una obra arrelada a Catalunya. Aquest espanyolisme parla de que altres celebracions religioses com la Festa del Xai no es va reclamar el mateix a les mesquites. De fet la líder d’Aliança Catalana, Silvia Orriols ja ha renunciat a assistir-hi pel motiu lingüístic i per respecte a Gaudi i a Catalunya. Des del Govern català diuen s’ha demanat sensibilitat pel Català en la visita papal.

Com sempre des d’Espanya, l’espanyolisme ranci i la Conferència Episcopal espanyola han aprofitat aquesta visita per donar una imatge falsa de la nostra identitat diferenciada i esborrar el català de l’esdeveniment i així seguir amb el seu tarannà conqueridor i per esborrar qualsevol diferència que interfereixi a l’assimilació que per cert 300 anys desprès encara no han aconseguit. La reclamació seria absurda en qualsevol territori, ja que el sentit comú ens diria que la llengua pròpia del territori, el motiu bàsic de la visita, i l’obra universal i el seu autor profundament català porten a que la nostra llengua sigui la predominant en aquests actes. El fet és que no és així, i això és una greu falta de respecte al territori i que estic segur que si no és per l’odi profund i les pressions en aquest cas dels xenòfobs bisbes espanyols i altres sectors no hi hauria aquesta anormalitat.

Una falta de respecte a Gaudí i en general als creients d’aquesta fe en el nostre territori. Apart, una falta de respecte a la nostra llengua i cultura, en un acte precisament espiritual, però també cultural. De fet valoro encertadament l’actitud d’Orriols i la seva coherència amb la nostra llengua, i segurament trobarem a faltar que altres segueixin el seu exemple, cosa que no faran , ja que la seva visibilitat passarà per davant com sempre.

Nomes demanem simplement respecte i normalitat, res més.

Feijoo per part dels Populars vol demanar el suport a Junts i PNB per una moció de censura a Sánchez i segons diu assegurar que vol decència, netejar les institucions i convocar comicis anticipats.

La moció amb el líder popular com alternativa preten investir el líder popular com a president del Govern. De fet tant Junts com PNB ja han demanat eleccions generals anticipades, i apel·la amb aquesta coherència per trobar la solució de la moció de censura instrumental per convocar eleccions. Parla de situació límit i recorda que les exigències de les dues formacions quedaran en una falsedat si no donen suport a la seva proposta per fer-ho possible. Per altra banda VOX ja ha anunciat el seu suport a la moció encara que hi hagi catalans i bascos.

Pel que fa a Junts crec que si de veritat volen defensar els seus votants i el que diuen representar, ho tenen molt clar, suport a la moció a canvi del respecte al resultat del referèndum del 2017 o com a mal menor un nou referèndum avalat i respectat en el seu resultat per l’Estat espanyol. Tot el que no sigui això poc ens hauria d’importar el que passi o deixi de passar a la governabilitat espanyola.

Feijoo te raó quan parla de netejar les institucions i de situació límit evidentment. De fet qualsevol Estat democràtic amb la situació del Govern de Sanchez ja faria temps que hagués dissol la cambra i convocat eleccions, però en el sistema espanyol de partits això no passa i un Govern tant esquitxat com aquest pot seguir com si tal cosa, una burla a qualsevol valor democràtic i a la societat mateix. Per tant des d’aquest punt de vista i si sumem les peticions dels dos partits de convocar eleccions haurien de ser coherents i independentment de qui conformi la majoria per fer-ho possible donar-hi suport per forçar un fet que ja hauria de ser una realitat. En el cas català, però crec que si de veritat fossin honestos podrien aprofitar per posar una condició que hauria de ser el pal de paller de qualsevol suport a cap partit o mesura sense que ningú ho recordi, de totes maneres segur que no ho faran i simplement la línia serà els càlculs polítics i les seves quotes de poder en el sistema espanyols del qual diuen volen marxar però participant en ell, tota una presa de pel.

La proposta.

La festa de la rosa del PSOE de Catalunya a Tarragona aquest cap de setmana, ens deixa un cop més el paper trist del President de Catalunya fent de defensor de la farsa del seu partit com si tal cosa.

Efectivament, el President surt en defensa de Zapatero pel seu tarannà i posa com a referent al món de moral i de dignitat a Pedro Sanchez, acusant al PP de posar en risc les institucions per arribar al poder. Defensa els valors del partit i del president escoltant coses molt dures i amb voluntat de fer mal i s’ha preguntat que es ser socialista, que ho ha definit com demanar respecte per la justícia, l’estat de dret i la presumpció d’innocència, lloant Sanchez com a referent mundial, i criticant als Populars per ser justament el contrari dels seus valors.

Cal veure com aquest partit, principal tap de la no aplicació de la democràcia i de seguir la farsa de la transició espanyola, un actor imprescindible i que sempre ha defensat els mateixos valors fonamentals que els Populars, nomes cal veure l’aplicació del 155 passant per sobre de qualsevol reflexió democràtica madura sobre la voluntat popular, avalant la violència sobre la societat, lluitant contra banda armada amb elements propis d’un altra banda armada però amb els diners de tota la societat i el tracte a Catalunya en matèria d’inversions, en la lluita contra la llengua catalana i la imposició del pensament únic com a valor principal, això li diuen dignitat. De fet cal recordar un cop més “apoyare el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya” de Zapatero i com va acabar això. Veure com han gestionat l’amnistia o les clavegueres de l’Estat amb casos de corrupció constants en les seves files per veure el que son realment amb un sol argument “l’alternativa seria pitjor”.

Quan el teu principal argument és que el teu rival és pitjor, vol dir que es un Estat fracassat i un sistema de partits on els dos principals amb les seves peculiaritats son iguals i eines del règim per perpetuar un sistema corrupte i podrit com el d’Espanya on la corrupció és el model de funcionament. Pel que fa a Sanchez referent mundial, crec que cau pel seu propi pes quan veiem les reunions de líders internacionals i el veiem sol a les cimeres, no és cap referent i si ho fos seria preocupant ja que les seves promeses incomplertes son la seva identitat principal i no seria el millor aval ni cap referència.

Defensar la farsa.

Plataforma per la llengua ha tret a la llum un problema per la nostra llengua centrat com exemple el Poblenou on els catalanoparlants acaben marxant i el comerç es transforma.

Li diuen gentrificació, i passa quan un barri experimenta una transformació física, econòmica i social que suposa una millora que acaba expulsant els veïns en benefici de nous habitants amb poder adquisitiu més alt i que poden assolir els nous preus. Aquest barri concret han arribat nous residents majoritàriament estrangers i amb feines digitals que amb un ordinador es poden fer des de qualsevol lloc del món, el conegut com expat, que alhora ha comportat canvis als comerços i una nul·la implicació al teixit social del barri.

La llengua evidentment surt perjudicada, apart del procés de substitució pel castellà, l’anglès experimenta un gran creixement i podem veure molts establiments nomes amb aquesta llengua en contra de la normativa legal. Es proposa fer complir la normativa, així com inspeccions i plans d’acollida lingüística i posant exemple com Copenhaguen on l’Ajuntament envia cartes on encoratja ha aprendre el danès, cosa que aquí evidentment no es fa.

Evidentment, les solucions no són fàcils, però cal eliminar aquesta cantarella d’un idioma simpàtic, de fet al món no hi ha cap idioma simpàtic ni antipàtic, tot son idiomes i son la normalitat en un territori concret marcant la identitat dels seus habitants. Per tant primer hauríem d’abordar el problema dels anomenats expats i que no perjudiquin a la gent autòctona. Dit això la normativa s’ha de complir i la imatge de normalitat a comerços i senyals ha de contemplar el català com passa amb la resta d’idiomes mundials en els seus territoris, aquesta fita que hauria de ser la normalitat cal un control i inspeccions periòdiques per verificar el seu compliment efectiu, alhora quan es donen llicències per nous negocis explicar clarament les obligacions lingüístiques i les sancions en cas de no compliment i un compromís de les institucions estil Copenhaguen per incentivar la llengua, cosa que no esperem que passi en un Govern on aquest tema no els preocupa i donen premis per escriptors sud-americans que escriuen sobre Barcelona en castellà naturalment, tampoc quan han governat partits teòricament més preocupats tampoc han fet el pas per la seva preocupació per conservar tots els vots i han caigut al parany de la imposició, per cert deu ser un cas ùnic al món d’un idioma propi que si vol exercir com a tal se li diu imposició.

El drama del català.

La llei d’amnistia compleix 2 anys i el resum son 403 beneficiat i 104 denegats entre ells el President Puigdemont i més d’un centenar d’activistes i polítics pendents d’aclarir la seva situació.

El cas del President seria el més cridaner així com Toni Comin i Lluis Puig, així com als exconsellers de Junts i ERC inhabilitats per càrrec públic com seria el cas de Jordi Turull o Oriol Junqueras per exemple. Entre els beneficiats 89 policies espanyols i 62 Guardia Civils que en el seu cas l’arxivament penal ha estat automàtic. Persones com Marta Rovira per exemple segueixen esperant la resolució entre giragonses dels Tribunals espanyols. De fet el Tribunal Europeu dels Drets Humans te pendent una sentència que podria desbloquejar el cas del President Puigdemont entres d’altres com els CDR acusats de terrorisme. De fet aquesta llei de fireta va mantenir en lluita l’independentisme desviant el seu objectiu principal com hem vist posteriorment.

Una nova errada de l’independentisme i dels nostres partits per dissimular el fake del procés. Els que es van entregar a una justícia espanyola sense solta ni volta i amb ganes de venjança, col·laborant en aquesta farsa i posteriorment intentant treure rèdit d’aquesta estada a la presó que haurien pogut evitar o com a mínim no donar ales al sistema, i acceptar una amnistia que de fet és com acceptar una culpabilitat doblement falsa. Si haguessin complert amb el seu deure d’arribar fins al final, obeïen els mandats del poble que és sobirà, però és que ni tant sols van fer això, ja que no tenien intenció d’aplicar el resultat del referèndum. Tot un despropòsit.

Hem vist com s’ha utilitzat aquesta llei per blanquejar el règim espanyol autoritari i com hi han col·laborat. Al mateix temps hem vist com aquells que van utilitzar la violència desmesurada i sense control per frenar una societat i un acte plenament democràtic i pacífic, com va ser la policia espanyola, han estat afavorits per la mateixa llei sense problemes, quan evidentment va ser una de les eines antidemocràtiques utilitzades per un Estat ancorat encara en el passat.

Encara veiem ara, com es pagant favors polítics, d’aquells que lluny d’abandonar la primera línia política i assumir el seu fracàs i engany, encara pretenen seguir a la mateixa com si tal cosa i comptant amb l’oblit de memòria general, com Oriol Junqueras.

La rendició ja prevista i el frau a la societat dels nostres va portar a l’Estat a oferir fraus com aquest que segueixen turmentant a moltes persones.

2 anys de frau.

Un cop els partits catalans o encara més els independentistes decideixen participar en l’Estat espanyol, les seves institucions i governabilitat, adquireixen unes contradiccions que segons el context es fan més evidents i requereixen els seus càlculs de popularitat i de cara als seus votants per no caure en les seves expectatives electorals.

Un sistema pervers on les vergonyes en aquest cas es posen en evidència per sortir del que hauria de ser la normalitat i més desprès del 2017, la no participació dels partits que es diuen independentistes a les institucions espanyoles.

Les línies vermelles de Junts i PNB

José Antich

A la gran pregunta que se sent aquests dies per Madrid sobre què farà Junts després de l’explosió incontrolada del cas Zapatero, els de Puigdemont tornen la pregunta, com si fos una pilota en un partit de tennis. La pregunta és: què farà el PP. El partit de Carles Puigdemont ja ha pres prou distància respecte al PSOE els últims mesos; de fet, li ha retirat el suport parlamentari i el Congrés no pot, a la pràctica, aprovar projectes de llei presentats pel govern espanyol. El següent pas, el darrer que els queda —ja que també han demanat a Pedro Sánchez que convoqui eleccions— és afegir-se a una moció de censura amb PP i Vox, la qual cosa no és que sigui un pas més, sinó que, en les circumstàncies actuals, és un salt al buit, perquè la foto amb la ultradreta és el que menys desitja Junts.

Aleshores, si el PP no fa el pas i Junts es posa de perfil, què passarà? Doncs, en principi, res; la pilota la torna a tenir Pedro Sánchez i serà ell qui decideixi sobre l’avançament electoral. Explicava molt bé, amb encert, fa uns dies Xavier Trias que, a la tardor del 1995, en plena onada de corrupció —amb casos tan emblemàtics com el de Luis Roldán, l’ex director general de la Guàrdia Civil—, Jordi Pujol va donar un ultimàtum a Felipe González i el va comminar a celebrar eleccions com més aviat millor. La data va ser el 3 de març del 1996, unes eleccions que, a la fi, permetrien a José María Aznar arribar a la Moncloa. Aquest marc de relacions, i fins i tot de confiança, d’abans ha saltat pels aires.

Sobretot el de confiança, ja que mai no ha estat tan elevat el grau de cinisme en la política. Es fan promeses aquí i allà que els que prometen saben que no podran complir, i aquells a qui els les fan s’agafen com poden a la taula de salvació que, a la fi, sempre acaba sent això, una taula de salvació. Vist amb perspectiva, ni la promesa de l’amnistia ni la del català a Europa han estat serioses. O prou serioses. La llei d’amnistia es va fer perquè fos interpretable, obviant qualsevol mena de rotunditat que la fes manejable per part dels diferents actors. El govern espanyol sabia el que feia i Zapatero també: seria com la llebre als hipòdroms, que els llebrers mai no poden atrapar-la, tret que s’espatlli la maquinària.

Fins i tot la promesa que el president del TC, Cándido Conde Pumpido, es pronunciaria sobre la constitucionalitat de la llei potser acabarà sent veritat un dia, però el calendari ja ha saltat pels aires. Ara es diu que no abans de setembre, amb la mateixa tranquil·litat que Zapatero va donar, sense immutar-se, als de Junts una data que es compleix aquests dies. L’expresident espanyol ara està per a altres coses, certament, però el seu capital polític fa temps que es va esgotar, fins i tot per a Carles Puigdemont. El tema del català, tothom sap com ha anat. El govern espanyol va fer malament els deures des del principi i quan va voler rectificar ja no hi va ser a temps. Les eleccions a Alemanya havien desplaçat el socialdemòcrata Olaf Scholz i havien portat fins a la cancelleria el democristià Friedrich Merz. Sánchez va tenir temps fins al maig del 2025, en què es va produir el canvi a Berlín, i quan va intentar collar Merz, aquest ni estava disposat a deixar-se acovardir, ni a fer-li una mala passada a Feijóo.

En aquests moments, tot i que PP i Junts no tenen un canal de negociació, sí que tenen una línia de diàleg que es fa servir, preferentment, per a temes econòmics. El gran avantatge per als dos partits és que per a tots dos Vox és un problema, gestionable per al PP i ingestionable per a Junts. Per això, fins i tot, el temps ha deixat d’apressar-los en espera dels primers sondejos sobre si el partit de Feijóo és capaç de captar vot descontent del centre amb el nou salt en la corrupció socialista. Una dada que no ha de passar inadvertida: l’entrada de Puigdemont demanant explicacions als socialistes sobre llurs relacions amb la Xina. La carpeta Huawei entrarà a l’escena política.

Aquests darrers dies amb l’assumpte de Zapatero hi ha el debat sobre el comportament de l’esquerra i de la dreta i certs items falsos que volen vendre a la societat i que cauen pel seu propi pes.

Cal dir que a Espanya la part esquerra o socialista i la part dreta Populars son dues eines que provenen del franquisme i una part més de la falsa transició, nomes cal veure com en la part dreta un Ministre tacat de sang com Fraga en va poder ser President com si tal cosa i a la part esquerra un personatge com Felipe Gonzalez, el de la cal viva te tant d’esquerres com jo de capellà, per tant no hi ha grans diferències ideològiques, més aviat estètiques, però en el que considerem fonamental son dues gotes bessones. El mateix podríem dir de projectes alternatius com Sumar o d’altres que quan han arribat a posicions de poder han oblidat el 15 M ràpidament i les seves prioritats apart de proclames sense solta ni volta no van enlloc.

De fet l’exageració d’aquesta mena de superioritat moral que semblen exhibir les esquerres o aquest han de demostrar més fer les coses bé, és molt falsa i nomes s’entén des d’aquests orígens ja tacats, ja que el projecte de la dreta o l’esquerra son igual de legítims, i en una democràcia normal cap te superioritat ètica sobre l’altre. Ara amb l’afer de Zapatero veiem com els problemes no son els partits sinó un sistema podrit i hereu del règim passat.

Vam veure clarament com davant el repte democràtic català, no hi va haver diferències substancials, els dos van donar suport a un acte antidemocràtic com el 155 i van validar la violència estatal contra la ciutadania. Es el concepte democràtic que tenen. Si volguessin ser diferencials podrien canviar les regles precisament per impedir aquests comportaments delictius i aquest aprofitament del sistema en benefici propi, però ja avanço que no ho faran ja que tots els partits tenen temes a amagar i persones a protegir. Això poc te a veure amb falses ideologies com ens volen explicar i utilitzant les pors de l’entrada del rival al Govern com si res anés a canviar.

En els Estats normals, tant un costat com l’altre pacten els temes centrals que son comuns i desprès les diferències ja depenen del programa de cada partit. A l’Estat espanyol evidentment no és així i tot forma part del mateix i on esquerra i dreta perd el sentit.

Ahir a la celebració de l’equip femeni de futbol del Barça, brillant campió d’Europa, vam tornar a veure, igual que l’equip masculí una estelada voltejant a les mans d’una jugadora, en aquest cas la Kika Nazareth i naturalment les reaccions de l’espanyolisme impositiu s’ha tornat a disparar.

Efectivament, primer va ser Lewandowski a la rua de l’equip masculí i ara la portuguesa Kika, una imatge potent per la repercussió d’aquests esportistes i que naturalment Espanya vol amagar com sigui ja que el seu relat, és la seva eliminació i la no existència de cap problema nacional. Al mateix temps veiem com la nova samarreta de l’Ath. Bilbao per la propera temporada sota el coll portarà un mapa d’Euskalherria que lògicament també ha indigestat algun dinar per la cort madrilenya.

Son nomes alguns exemples, però la mateixa reacció. Allò de no barrejar la política amb l’esport, ara durant el Mundial i si Espanya, no ho desitjo aconsegueix algun triomf important i durant la celebració les banderes espanyoles son a tot arreu no diran res, però ves per on, si la bandera és diferent i prové de Catalunya o el País Basc recordant una realitat nacional diferent la cosa canvia.

Esport i política sempre han anat de la mà, i son un instrument poderós per reivindicacions de tot tipus, agradi o no. La seva repercussió és un fet que ningú vol passa per alt i lògicament durant la historia ha estat aprofitada en tota regla i crec legítimament, nomes faltaria. La llibertat no pot ser retallada en nom d’uns interessos que son divergents. Aquesta estelada fa mal ja que desprès de la fugida dels nostres representants, el no compliment dels seus compromisos i el relat de l’Estat en forma de febrada ja passada i on la seva normalitat tornava a regnar, pensaven en un tema mort i enterrat.

La veritat es que a pesar de la repressió d’un Estat podrit i tant poc democràtic, i de la traició dels nostres partits que han col·laborat amb el 155 com si tal cosa, l’independentisme segueix viu, la societat i segueix sent i el conflicte nacional està damunt la taula des de fa més de 300 anys i quatre polítics porucs i venuts o una mica més de repressió estatal no faran que la història o la identitat d’un poble tossut desapareguí.

Han aturat el cop, però el problema segueix allà per l’Estat i la imposició sobre les nacions depèn de la identitat i voluntat de la gent que seguirà exhibint els símbols de la discòrdia.

Ahir el Parlament va reprovar a la Consellera Parlon i al cap dels mossos Trapero, apart va demanar que si la Consellera Niubó no era capaç de resoldre el problema dels mestres també hauria de cessar. De totes maneres el sistema democràtic que tenim deixa això en res.

Efectivament, la infiltració en una assemblea de mestres per part del cos policial i les explicacions de fireta donades ha rebut el càstig del Parlament en forma de reprovació amb el vot de JUNTS, ERC i Comuns en el cas de Trapero i una cosa semblant amb la consellera deixant sols PSC i PP. Un cas greu d’impunitat i de deriva antidemocràtica i atac als drets fonamentals sense precedents.

No és el primer cop que això passa, però com les anteriors el Govern de torn no obeirà la cambra de representants i tots els càrrecs seguiran com si tal cosa. És força simptomàtic que els grups del 155 un cop més vagin de la mà i ès una nova presa de pel d’un sistema democràtic pensat per protegir els càrrecs existents i no per depurar responsabilitats i posar el bé comú per damunt de l’individual.

El Parlament és la cambra de representants de la ciutadania, aquella que la societat amb el seu vot ha imposat per dirigir en el seu nom el país, i hauria de ser sagrada. Aquesta posteriorment escull el seu Govern en funció de majories i minories internes però que no tenen a veure almenys directament amb el vot personal de la societat. Per tant la cambra principal si reprova un membre d’aquest Govern o cap policial hauria de suposar immediatament la seva destitució sense necessitar la decisió del Govern de torn, seria el més lògic i normal. Anar en sentit contrari significa que la cambra està supeditada al Govern i que no és sobirana ja que les seves decisions no son vinculants i passen directament per sota dels interessos personals d’una part deixant la representació ciutadana en res.

Una farsa de caire estètic que diu molt poc d’una democràcia de qualitat i de la sobirania popular. Un sistema que deixa aquesta opacitat democràtica i aquest sistema corrupte i dirigit per benefici d’uns quants i que en aquest cas deixa impunes aquestes activitats intolerables de control al més pur estat dictatorial i que haurien d’inhabilitar aquests personatges en qualsevol democràcia que es vulguir dir així.

Les reprovacions de fireta.

El cas de Zapatero és un nou cas d’aquest sistema podrit espanyol i no hauria de sorprendre a massa gent. Respectant la presumpció d’innocència les proves presentades sembla que son bastant concloents.

De fet els suports que li queden son del seu partit i la vergonya de Rufian amb la seva submissió absoluta al 155 del PSOE. Com deia sembla que la peça és ben documentada pel magistrat i sembla molt clara del seu delicte. Aquesta podríem dir professionalitat que hauria de ser normal contrasta amb la causa catalana i el surrealisme de les seves imputacions. Les seves amistats amb personatges com Abalos o Koldo no auguren res de bo. Els socis parlamentaris ja estan desistint d’un tema de lawfare i prenen distància. Apart del seu partit, Rufian fent gala de la seva poca dissimulada vergonya manté la seva defensa obviant les proves i parlant de cacera política i barrejant la seva esquerra com a causa de la persecució. Ens diu que si es veritat és una merda i si és mentida una merda més gran. El seu suposat cobrament de comissions per feines fetes crec és prou greu per no banalitzar-lo.

Crec que parlem d’aquell president espanyol que va dir a Pasqual Maragall “apoyare, el Estatut que salga del Parlament de Catalunya” per desprès acabar deixant el mateix en un no res. Per tant la seva paraula val molt i molt poc. No hi ha dubte que per Rufian això no és important i la seva feina a favor del PSOE peti qui peti fa vergonya aliena. Les seves paraules sobre aquest cas contrasten quan son semblants però d’altres partits on tot ho dona per fet. El seu sectarisme i demagògia va més enllà del personatge i d’un partit que ha perdut el nord completament. En una democràcia normal els casos com aquest no depenen ni es jutgen depenen si son d’esquerres i de dretes ja que els dos tenen els mateixos drets i deures i per tant han de ser tractats iguals.

Fins hi tot la seva crossa més fidel al Govern, Sumar ha pres distàncies, però sembla que Rufian barreja la seva tasca per blanquejar un partit del 155 com el PSOE, amb el discurs de la por de que be el llop en referència a la dreta.

Zapatero ha demostrat com deia que la seva paraula val ben poc i el paper de bufó de Rufian no crec representi a ningú més que no sigui ell mateix.

Un cas més.