ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL PITJOR DE NOSALTRES

Ens deien que quan la humanitat viu una situació extrema, com una guerra, una catastrofe natural o una pandèmia per exemple, traiem els millor de nosaltres mateixos amb solidaritat i actitud per superar i ajudar els necessitats. Cal dir també que algun també posen al descober les misèries humanes més denigrants.

Hem conegut com el jutge estudia embargar el iot de Luis Medina i tots els articles de luxe del mateix i Alberto Luceño que sembla haurien blanquejat així els diners que van percebre com a comissionistes de les mascaretes i guants venudes a l’Ajuntament de Madrid en l’època de major necessitat d’aquests articles al principi de la Covid. Una venda de 14 milions de material que va resultar en la seva major part defectuos, i una comissió de 6 milions. Per acabar de completar la vergonya d’aquests miserables, els luxes en forma de iot, cotxes, joies i altres segueixen exposats per les xarxes amb una vida completa de luxes.

Cal ser un autèntic misèrable per poder aprofitar-se d’una situació d’alarma a nivell mundial amb milers de morts cada dia i molta angoixa pel desconegut, i treure rèdit amb una comissió que si bé legalment no es delicte, moralment dona idea de la mala gent que parlem. No tant sols això, sinò que els seus nuls valors humans els permeten donar imatge i publicitat a la seva vida de luxe i les seves adquisicions amb els diners guanyats com si fos el més normal.

Tots sabem que les qüestions ètiques o morals estan en decadència en el món que vivim, per part dels Governs i dels lobbys de poder que dirigeixen el món, on nomes importa l’economia per damunt de les persones com hem pogut comprovar amb miler d’exemples, això sabem que es un fet. Altra cosa es baixar a un nivell particular com el cas que ens ocupa i veure com això es tradueix en aquests dos personatges infames traient rèdit enmig de la mort i el caos per us personal.

La societat s’ha convertit amb això, concretament una part, la dominant per poder, la majoria no som així però ho patim. Per tant quan ens tornin a dir que davant situacions limit traiem el millor de nosaltres, segurament en part es veritat, però cal afegir que també alguns treun el pitjor de la raça humana com es el cas.

PER QUÈ US HEM DE VOTAR?

Aquesta pregunta final ens la fa en Jordi Galves en el seu brillant escrit, que ens parla de la venda de la nostra llengua per part de les nostres institucions. Hem vist com han dimitit de la independència, com son un simple aparell col·laborador de l’Estat sense més. Mai haguessim pensat que la nostra llengua, allò que ens defineix com a poble i que nomes podem defensar nosaltres, també hi renunciarien sense més.

Això dona tot el valor a la pregunta “Per què us hem de votar?”.

Aragonès es ven el català

Jordi Galves

Al primer article escrit per a El Nacional, El català és lleig, ja vaig deixar memòria que Pere Aragonès, molt abans de ser el president, em deia en una conversa informal que estava disposat a baratar la llengua a canvi de la independència. Per descomptat que després el polític ha negat la xerrada que recordo perfectament, però és que cadascú té la credibilitat que té i al capdavall tots projectem ombra els dies de sol. L’afirmació d’Aragonès, n’estic segur, volia deixar clar que ell era el més independentista de tots, el més ferotge dels lleons republicans, i que per aconseguir la separació d’Espanya estava disposat al que fos, fins i tot a negociar amb el més sagrat. A la majoria no se’ns hauria mai passat pel cap, perquè senzillament no se’ns hauria acudit, perquè pensem que la llengua és Catalunya, n’és l’origen i la continuïtat al llarg de la història.

Però tan cert com això que dic ho és una altra cosa. Que quan Esquerra era l’únic partit independentista començà a córrer entre els nous dirigents del partit una passa, una malaltia infecciosa. La del pragmatisme, la dels gestors que es presentaven a ells mateixos com a eficaços i guanyadors, en aquells bons temps en què l’intel·ligent Joan Puigcercós havia de superar per força el limitat Josep-Lluís Carod-Rovira. Era un determinat marc mental après a les escoles de negocis i d’alta direcció d’empresa que hauria horroritzat el meu entranyable amic Marc Aureli Vila o el colèric i esforçat Heribert Barrera. Dos fracassats dels temps de la República, deien, els de la generació dels perdedors. Als de la nova generació de polítics independentistes covats a l’EADA de Collbató res no els seria negat perquè aconseguirien tots els èxits. Precisament perquè no tenien manies, perquè volien fer una nova política on tot era negociable, fins i tot la llengua.

Un marc mental en el qual els sentiments patriòtics i la lleialtat cega es consideraven una limitació per fer política. I de la mateixa manera que un dia algú arribà a la genial conclusió que la llengua catalana estava en venda, que el català tampoc era gaire important ―un error propi de persones amb poca formació cultural ―, tampoc ens ha d’estranyar que ara, després de la crua repressió posterior al Primer d’octubre, la independència hagi acabat aparcada, abandonada, desada com “la causa de les generacions que vindran darrere nostre” com ha dit fa poc Oriol Junqueras. No, no es deixin impressionar pel to solemne del president d’Esquerra, antic company meu quan tots dos fèiem de professors d’Història a la Universitat Autònoma. Ningú de l’actual direcció té una formació digna de ser exhibida. La majoria només pot dir que han après tot el que sap a la universitat de la vida. I a les incubadores del partit.

Si el català no és un coneixement imprescindible, si la nostra llengua no és imprescindible en l’àmbit educació i de la feina vol dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és llengua morta
Esquerra, avui empresonada per la síndrome dels presos alliberats, ha renunciat a la llengua i a la independència. Exactament igual que Junts. Diuen que no, repeteixen i juren que no, fan servir tots els mitjans de comunicació per dir que no i que súper no, que no, que ens equivoquem, però és que tampoc podrien dir que sí. Tampoc admetran mai que, ells, els milhomes del pragmatisme i de les mamelles grosses han estat derrotats i, per això ara estan promovent la derrota en el conjunt de la societat catalana. Per això Oriol Junqueras acusa els altres polítics específicament de derrotisme, perquè vol desviar l’atenció i perquè, al capdavall, Junts per Catalunya fa exactament el mateix que fa Esquerra, i potser amb una mica de sort carregarà amb el mort. Això sí, Junts ho broda amb una retòrica completament diferent. Amb una xerrera dramàtica i cursi fins a l’obscenitat, però a l’hora de la veritat, a l’hora de signar la sentència de mort a la immersió del català a l’escola, allà els tenim a tots dos. Junts i Esquerra, Esquerra i Junts, abraçats al PSC i a les Comunes. Sense la significativa nosa de la CUP que, almenys en això, encara no passa per l’anella dels tigres. Encara no accepten la introducció de l’espanyol a l’escola, la mort anunciada del català.

No. No és cert que a la llengua se la prestigia prestigiant-la, com diu absurdament Oriol Junqueras. Perquè el prestigi no ve determinat pels parlants sinó per les estructures polítiques i de poder. Precisament perquè s’ha estudiat que immediatament després del gran esclat cultural del Tirant lo Blanc, d’Ausiàs Marc, de la pintura de Bernat Martorell i de Jaume Huguet, a finals del segle XV el català fou esborrat del mapa com a llengua de prestigi. Perquè va fallar el món del poder. El mateix món dels privilegiats que ens està fallant ara. Si el català no és un coneixement imprescindible, si la nostra llengua no és imprescindible en l’àmbit educació i de la feina vol dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és llengua morta, i aleshores l’allau de castellanització esdevindrà encara més destructiu. Ens marginarà a ser provincians com al País Valencià i a les Illes, dos territoris on el català no té tant de prestigi com a Barcelona precisament per això, perquè no existeixen partits polítics catalanistes amb poder efectiu.

No és veritat tampoc que la llengua catalana es prestigiï guanyant Óssos d’Or al festival de Berlín ni escrivint bons llibres. A Catalunya hem vist força pel·lícules en persa i no ha servit per promocionar la cultura de l’Iran. Perquè la inversió que fan els governs d’Esquerra i de Junts en cultura, en creació, és ridícul, és irrisori. De fet clama venjança contra els polítics. I perquè cap creador ha de ser apòstol de la llengua catalana. La defensa del català correspon al Govern de la Generalitat, l’únic que pot fer alguna cosa útil, l’únic que pot intensificar la immersió en lloc de desmuntar-la.

La llengua no es defensa tampoc barallant-nos amb tots els cambrers de la Costa Brava. Ja coneixem l’estratègia d’alguns polítics, la mateixa del vell Jordi Pujol, que es va empescar una campanya de promoció del català anomenada Depèn de tu, retornant-los així la pilota als ciutadans. Avui ja no parlo d’independència. Només de llengua catalana. Aleshores si Esquerra i Junts no serviu per protegir la nostra llengua i la nostra identitat cultural, exactament, per a què serviu? Per què us hem de votar?

TOT PER UN REFERÈNDUM

Ahir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea es va començar una batalla que pot ser fonamental pel nostre futur com a país. En aquest cas un terreny neutral i uns jutges exercint del que esperem i no aquesta adulteració anomenada Justícia espanyola.

En Boye per part de la defensa dels exiliats va dir “Ja n’hi ha prou d’aquesta persecució per haver convocat un referèndum”. Això en un judici sobre les questions prejudicials plantejades per Llarena arran de la negativa de Bèlgica a executar l’euroordre contra Lluis Puig. Ho considera desproporcionat i recorda que el mateix codi penal espanyol l’any 2005 ja no considerava delicte la convocatòria de referèndums no acordats, per tant s’han vulnerat tota mena de drets fonamentals sense tenir cap garantia d’un judici just i per tant això ha d’acabar aquí. Apart ha denunciat que les euroordres han estat i retirat a conveniència política, alhora ha defensat que els nostres exiliats representen la minoria nacional catalana que hi ha a l’Estat espanyol.

Cal dir que Boye un cop més ha resumit perfectament la situació amb la denúncia per la persecució per haver convocat un referèndum, i aquesta es la clau. Aquest fins hi tot no era delicte a l’Estat, i si Europa com ens volen vendre i de fet veiem en altres Estats es un espai de valors i democràcia, tot molt en dubte, no hi pot haver cas. No podem estar discutint en el primer món en el segle on ens trobem que una ciutadania majoritariament en un territori expressi una demanda i aquesta sigui resposta pels seus representants amb el dret a decidir per part de la mateixa. Si això es delicte, senzillament parlem de règims dictatorials i de feixisme directament. Estem parlant dels drets d’una societat, el que hauria de ser la base de qualsevol democràcia, independentment dels sentiments nacionals. La persecució de la Justícia espanyola es profundament antidemocràtica, com ja vam veure amb el judici als presos polítics i a la repressió constant que patim. De fet els diferents episodis viscuts els darrers 5 anys a Alemanya, a Itàlia o a Bèlgica posem el cas han demostrat que el cas es profundament injust.

Evidentment les pressions i la política fan que res estigui decidit, però si la sentència es la que esperem, posteriorment la Unió Europea hauria de castigar a un dels seus socis, que s’ha comportat com una Dictadura bananera sense cap respecte als drets dels seus ciutadans. Això hauria de ser un pas per no acabar de perdre la poca credibilitat de la Unió.

Tot per un referèndum.

LA CONSULTA DE FUM

Finalment el Govern ha fet públic el Referèndum que el Pirineu podrà decidir el futur de les Olimpiades a Catalunya. De fet el mateix i per seguir en la línia d’aquest projecte, es un nyap que te molt poc de democràtic i molt de cortina de fum en una decisió que els lobbys interessats en el projecte ja tenen decidida.

Un referèndum on es preguntarà si la Generalitat ha de presentar candidatura olímpica amb un si o no a les comarques de l’Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Alt Urgell, Cerdanya i Aran, al mateix temps un altra pregunta sobres si es volen involucrar en el projecte vinculat als jocs per les comarques del Berguedà, Solsonès i el Ripollès. Nomes es podrà votar presencialment i serà el 24 de juliol. El Govern ho justifica per la implicació directa de les primeres i que les segones podrien acollir entrenaments o activitats relacionades. De fet de les primeres en diuen que son vinculants politicament i les segones la que surti que no es quedarà fora.

Aquesta opacitat del projecte, segueix ferma encara que parlem d’un referèndum per la gent i el territori, que semblaria una mesura molt democràtica i transparent, però que a l’estil de les primaries internes dels partits polítics, simplement es un engany o cortina de fum per amagar la veritat. Un referèndum ha de ser com més clar millor, evidentment una sola pregunta amb resposta binaria per tots igual sense excepcions. De fet la curiositat es que per exemple a Barcelona on es faria inauguració i clausura o les proves d’hoquei sobre gel per exemple misteriosament no vota i en canvi comarques com les del segon bloc sense proves assignades, sí. Ens diuen que el resultat serà vinculant políticament, crec que no caldria especificar per crear confusió, ha de ser simplement vinculant o no. Per acabar del primer bloc si una comarca diu no, però en el conjunt surt si, els seus drets no seran respectat, cosa que en el segon bloc ja es diu que si una diu no en quedaria fora. Un autèntic nyap de grans dimensions.

Que la ciutadania decideixi es ideal, i dona idea del tarannà democràtic i de respecte d’aquell territori, però intentar que la gent decideixi el que tu vols que decideixi, es a dir controlar la decisió, però amb una cap de democràcia barata per damunt es simplement un nou frau. Els lobbys que volen fer negoci amb els jocs sense importar-los ni la gent, ni el territori son la causa i el Govern català l’executor, i aquest nou engany a l’estil del 9N per poder interpretar els resultats a conveniència no es de rebut.

Un nou engany d’aquest Govern de fireta.

EL RELAT DE PUTIN

Tot va començar amb aquest personatge d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufian que sembla treballa per destruir l’independentisme, donant validesa a la paraonia de la vinculació de Putin i l’independentisme i que ha servit per seguir estirant aquest fil miserable.

Així veiem com no podia faltar, s’ha apuntat a la festa l’eurodiputada popular Dolors Montserrat, coneguda anticatalana i carregada d’odi per dir i amplificar qualsevol relat miserable. Ha insistit en vincular aquest amb Putin. De fet Pedro Sanchez ja va acusar en seu parlamentària a Junts de coquetejar amb el president rus. Montserrat diu que el mandatari rus ha trobat aliats en els extrems i el separatisme per debilitar els pilars de la nostra democràcia.

Cal tenir molta barra perquè aquest personatge dels Populars es posi la paraula democràcia a la boca, quan tots sabem que el seu respecte per la mateixa es nul, i també parlar d’extrems quan els seu partit fa pactes colze a colze amb el feixisme de VOX sense rubor, i si encara anem més enllà el seu partit va ser fundat per un Ministre de la Dictadura amb les mans tacades de sang. Aquesta senyora ara ens vol donar lliçons, quan la seva catalanofobia i el seu odi a tot el que sigui que la societat decideixi lliurement com hauria de ser la base de qualsevol democràcia es gran.

Estirar aquest fil per part d’aquests titelles del sistema espanyol com Sanchez o Montserrat sense proves, ni res que ho avali dona idea del nivell que parlem i de les intencions d’aquest nacionalisme espanyol que aquest sí, ha fet tant de mal a qualsevol sistema democràtic. Tot això però avalat i empentat per Rufian i el seu paper de lluita contra l’independentisme a Madrid que tant de mal fa.

Repetir un i mil cops que Espanya es una Estat de dret, no farà que sigui veritat, i de fet els que ho son, ja es veu que no ho diuen mai, ja que son obvietats, i ara repetir que l’independentisme era dirigit pràcticament per Putin tampoc es de rebut. De fet la violència nomes va ser usada per l’Estat i tothom ho va poder veure, però esclar ara toca aprofitar la russofobia instaurada pels lobbys occidentals i americans per amagar el context general de la guerra i perjudicar els enemics del seu negoci a nivell mundial per seguir vinculant l’ase de tots els cops com únic tirà del món i culpable de tots els mals.

Es el relat de Putin.

CONSOLAT ESPANYOL

Avui diverses seus d’Esquerra, Junts i la CUP s’han despertat amb pintades a les seves façanes “Consolat espanyol”, reivindicades pels CDR Acció directa i com a denuncia al que consideren inacció dels partits per culminar el procés cap a la independència.

Han comunicat per les xarxes que si segueixen gestionant l’autonomisme ens trobareu de cara i que si segueixen traint la independència seguirem asseyanlant els seus. Denuncient que els partits nomes intenten una desmobilització buscada. De fet amb el tema de la llengua catalana ha estat la gota que ha fet budiar el got de la paciència, al veure que ni això volen defensar i nomes pretenen fer empassar a la població que la seva obediència cega no es tal i que col·laborant a l’atac al català a les escoles el defensaran.

Un simptoma del rumb que el país ha engegat i un clar avis que intentaran amagar el màxim possible per evitar el seu descredit, però això no amaga que quan la nostra part institucional i de representació no compleix, i ni tant sols ho te previst aquesta vergonya per ells es fa evident. Segurament diran que son quatre hiperventilats, però esclar, voler fer confondre la hiperventilació amb la denuncia d’una realitat que veiem cada dia, no ens porta enlloc.

Els nostres partits nomes estan per complir el mentrestant, un mentrestant etern, ja que no hi ha objectiu a mig ni llarg termini i per tant gestionar l’autonomia com qualsevol comunitat, sense cap poder real, col·laborant amb l’Estat i amb obediència cega a la repressió i qualsevol decisió com hem vist en el cas de la llengua. Alhora ocupar uns càrrecs per la menjadora dels partits que comporten molts beneficis econòmics i els quals son el principal motiu de seguir per aquest camí, d’altra manera aquest Govern ja s’hauria trencat i convocat eleccions perquè la ciutadania tornes a tenir la decisió del futur. No ho han fet, ja que amb diferents formes tots fan un paper en aquesta auca, inclos la CUP, però en el fons amb el mateix objectiu ja descrit.

Ara les entitats com l’ANC, volen impulsar una llista d’independents que crec hauria de ser molt majoritària i transversal del país si es vol un cert èxit, d’altra manera es pot convertir en portar nous actors a la menjadora oficial. Crec que el pla B, hauria de ser aquest vot nul de denuncia massiu als nostres partits com a cop de força damunt la taula i forçar el canvi de lideratges i maneres de fer en els partits i no acabar convertits en Consolats espanyols.

RES PER CONSERVAR

Com diu molt be en Jordi Galves de l’Autogovern català nomes en queda el nom i poca cosa més. Una simple gestoria administrativa sense aspiracions, ni poder per ser important per la ciutadania. En aquests moments on ni tant sols la llengua ha estat defensada potser caldri pensar si val la pena el cost real d’aquestes institucions inútils o si donem aquest pas endavant per passar per sobre les mateixen, no hi veig gaires alternatives més.

De Pujol no en quedarà res

Jordi Galves

La paradoxa és aquesta i és una paradoxa difícil d’empassar: els polítics d’Esquerra i de Junts que ara es presenten com a escarmentats, com a pragmàtics, realistes, com a inesperats admiradors i continuadors de l’obra de govern de Jordi Pujol, avui ja no els queda ben res per continuar. Això s’acaba. De l’autogovern de Catalunya només se’n conserva el nom i la capacitat d’una trista gestoria amb molt de personal. Avui el nostre autogovern ha esdevingut una carcassa buida, amb un ex president adormit a l’exili, un altre fent suculents negocis amb el gas i encara amb un altre permetent que, al final, Miquel Roca s’estigui venjant de Jordi Pujol. Sí, molts anys després, en diferit, a través de la justícia que és lenta i sense entranyes. Només cal fer un trist cop d’ull al trist panorama actual. Tothom hi pot veure els polítics independentistes protegits per la Brimo dels seus electors naturals, tothom pot constatar l’absurda superstició segons la qual uns nous Jocs Olímpics ens trauran de la decadència. Tothom ha pogut veure l’adveniment de la Copa Amèrica a Barcelona que recorda els bons temps del PP de València. Els independentistes anònims perseguits i represaliats per la justícia, a diferència dels nou presos polítics prèmium, que ara ens ensenyen el que han après entre barrots.

“Lluís, en aquests moments, la Generalitat som tu i jo” es veu que el president Pujol va començar dient al secretari general Prenafeta un dia de 1980, un dia que no estava per fantasies ni per classes d’història, un dia que estava disposat a admetre que tot allò era un enorme envelat a mercè de tots els vents. L’era i l’és. Aquest polític tenaç i formidable venedor de fum anomenat Jordi Pujol fou capaç de mantenir al llarg de molt de temps algunes ficcions, determinades enganyifes, destacades exageracions i nombroses falsedats. I va seduir molta gent o, com a mínim, la va impressionar. De la seva laboriosa i esforçada governació de vint-i-un anys en queda, sens dubte, un record positiu, fins i tot molt positiu en algunes persones afins al polèmic personatge. Però que no han resistit el pas del temps. El votant independentista i catalanista ⸺ que de fet són el mateix ⸺ avui se sent atònit contemplant la devastació del panorama polític català. Se sent impotent i derrotat com quan Jordi Pujol va haver de suportar els escorcolls a casa seva amb mirada estoica i, a estones, francament decaiguda.

Semblava que les gestions, determinants, durant la presidència de Jordi Pujol davant del Tribunal Constitucional espanyol haurien salvat, almenys, per sempre més, l’escola catalana dins del règim legal espanyol. Que almenys la nostra llengua seria intocable com intocable és el concert econòmic per als bascos. Però no, això tampoc no ha estat possible perquè Espanya incompleix sempre els acords, perquè els esforços patriòtics de Jordi Pujol o de qualsevol líder polític catalanista que hagués estat al seu lloc, sempre acaben i acabaran topant amb la intransigència, amb l’imperialisme d’una Espanya que només sap ser castellana i intolerant. La llei diu exclusivament el que un jutge espanyol diu que diu. Punt i final. El possibilisme dins d’Espanya no es manté en el temps, no dura ni pot durar. Com a màxim estan disposats a deixar-te sortir de la presó perquè Europa no els renyi. L’Espanya que avui rebutja l’escola catalana, l’Espanya de la Guàrdia Civil és la mateixa que està en contra de les minories, de la diversitat, del feminisme, de l’ecologia, de qualsevol moviment o idea que suposi un avenç, una idea de futur. Perquè l’únic projecte de l’Espanya actual és el passat. Concretament el passat idealitzat del franquisme, on els catalans no donaven pel sac i el basquisme era una qüestió d’ordre públic.

De Jordi Pujol no en quedarà res deixat de la insatisfacció d’un catalanisme espanyol completament impossible. El vell president mai no ha estat independentista i ho ha dit moltes vegades. Però és innegable que el poble català ja ha entès on som ara i aquí. O aconseguim ben aviat la independència o tots els nostres néts i besnéts tindran una soprenent retirada a Carlos Carrizosa.

EL RIDÍCUL OLÍMPIC

Ara el nostre Govern li toca fer-nos avergonyir amb el tema olímpic. Un tema fosc des del principi, i on donava la idea que els interessos economics d’uns quants eren la raó fonamental per defensar uns jocs d’esquena al territori.

Com ja sabem que hi ha coses que funcionen per les reaccions a la xarxa, un certesa trista, es va agafar el guant per consultar al territori afectar per l’esdeveniment, encara que en principi es deixava fora comarques afectades i que casualment segons sondejos no eren partidaris dels mateixos. Sembla que ara potser també forçats per l’opinió pública es podrien incloure. De fet aquest es un pas fonamental abans de fer res. El consens del territori i posteriorment ja vindrien els següents passos. No n’hi ha prou amb això que l’Estat obliga a compartir els jocs amb l’Aragó amb un Lambán treient pit i demanant una co-organització per igual. Com no podia ser d’altra manera la Generalitat va acotar el cap amb obediència cega i ara es troba que l’acord de repartició de proves acordat, tampoc es acceptat per Aragó que diu farà una nova proposta, segurament una proposta que acabarà amb més proves pel territori aragonés que per Catalunya i amb Aragó com a principal actor amb un rol més secundari de Catalunya.

No tinc cap dubte, que arribats a aquest punt, també serà acceptat i així Catalunya participarà en aquests jocs plenament espanyols on ja sabem que com sempre es barrejarà la política i l’esport amb un territori català sense cap benefici com a país, excepte per aquells que faran negoci amb el mateix i que pressionaran per fer-los efectius per la bona salut de la seva butxaca. Mentrestant la opacitat dels partits catalans amb uns Jocs que han passat de ser una idea o iniciativa per posar Catalunya al món si el territori ho validava i era sostenible, a uns Jocs plenament espanyols on Catalunya farà allò que fa tant be, fer el cornut i pagar el veure.

Crec que un Govern amb objectiu independentista, apart de consultar ja fa temps al territori, i si tingués la mateixa apostar per ella com Catalunya, si finalment l’Estat no accepta això i imposa la col·laboració aragonesa que passarà a ser primordial, el més lògic es renunciar al mateix i no col·laborar amb aquesta nova farsa.

Un nou ridícul, que es la carta de presentació de la nostra sobirania perduda en el Parlament.

EL MASTEGOT

La cerimonia dels Oscar d’aquest any ha estat més comentada pel mastegot de Will Smith al presentador que per la qualitat de les pel·licules premiades. De fet aquest incident ha marcat aquesta manera naif de veure la vida i marcar comportaments de molts mitjans.

l’Actor que ja ha demanat disculpes per la bufetada i titlla el seu comportament com inacceptable i inexcusable, destacant que la violència es verinosa i destructiva en totes les seves formes, però la broma pesada del presentador a la seva dona que pateix una rara al·lopecia amb tots els problemes que deriva va portar a aquesta reacció emocional. l’Acadèmia ja ha condemnat el fet i diu que obre una investigació. De fet la comparació del presentador de la seva dona amb la Tinent O’Neil en referència a la calvicie va provocar l’altercat i les paraules a crits posteriors on l’actor deia que deixes al marge el nom de la seva dona de la seva puta boca. La polícia de Los Angeles també diu que investiga el tema. Les reaccions a xarxes i mitjans han reaccionat com si fos un assassinat i acusacions de masclisme i altres derivades sempre en boca amb aquesta societat que vivim.

Per suposat que condemno la violència, qualsevol tipus de la mateixa, això seria un tema, però aprofitar això per escoltar tot el que s’ha dit del mastegot ho trobo ridícul i l’exemple don ha caigut la nostra societat del politicament correcte i la paraula masclisme sempre a la boca i apunt per ser escopida. No crec que això passi d’una anècdota i hauria de ser tractada com a tal. El presentador, un còmic americà evidentment i fent us de la llibertat d’expressió pot fer broma de tot i tothom, però també hi ha el sentit comú i l’ètica més elemental per veure que fer broma d’una persona amb un problema físic que ho està passant malament, no crec que sigui el més oportú. A partir d’aquí crec que davant un atac indignant com aquest molta gent reaccionaria com Will Smith, ja que som humans i els sentiments caps als nostres ens poden fer de fer coses que amb altres situacions no fàriem. No veig cap masclisme per enlloc. Si fos a la inversa es diria que es feminisme, crec que no.

Es una errada la provocació de molt mal gust del presentador i lògicament la resposta contundent. Un cop tancat aquest cercle i com deia som humans,i no podem magnificar les coses i entendre que som humans i aquesta cotilla no la pot tancar el políticament correcte, ni els items que ens marca el sistema per viure.

LA CONVIVÈNCIA

En una entrevista a la Delegada del Govern espanyol Maria Eugènia Gay ens diu que a Catalunya es torna a percebre convivència. Crec que confon la convivència amb la rendició que seria una cosa molt diferent.

Diu que els indults han contribuït a la cohesió i pau social, i que ara ens trobem en un altre moment. Ha passat un moment complex i gràcies al diàleg la situació es més flexible amb una baixada de la tensió social. Lloa la mesura dels indults que permetrà arribar a acords a la Taula de diàleg que es la opció real. Pel que fa l’acord de la llengua catalana dels quatre grups al Parlament el troba una decisió molt encertada que va en la línia de la sentència del TSJC.

Ella va donar suport al 155 i ho justifica com inevitable davant una deriva incontrolable, lloant la justícia per posar al seu lloc les regles democràtiques.

Aquest personatge parla de millora de la convivència, sense explicar la repressió espanyola, la rendició catalana i la por en les nostres institucions per la imposició com a forma de l’Estat, això ella en diu convivència. Parla del diàleg, quan es inexistent, ja que una part te el poder i marca les regles amb la imposició i la violència judicial com armes i l’altre obeeix sense cap tipus de resposta, no crec sigui el millor diàleg. Lloa l’acord de vergonya de la llengua catalana, de fet es lògic, aquest acord valida el nou cop a la llengua catalana, dona entrada al castellà com a llengua vehicular i fa que els nouvinguts ja no tinguin que anar a l’aula d’acollida amb un plus de català com element clau. Un personatge entusiasta del cop d’Estat del 155 i el que qualifica de deriva incontrolable es el dret a decidir d’una societat pacífica i democràtica, tot una idea que denota el nivell democràtic del personatge.

Aquest nivell que evidentmey no superaria cas standar democràtic normal, el rebla lloant la justíca que posa al seu lloc les regles democràtiques, deu voler dir les regles del sistema, de la imposició i del menysteniment als ciutadans.

Aquesta es el no Millo, i com podem veure el nivell es el mateix o pitjor. Si això i sumem la col·laboració del nostre Govern i partits amb aquesta deriva antidemocràtica, allunyant-se també de la gent, ja tenim tot un cocktail explosiu que es de tot, menys democràtic.

És la convivència de Gay.

JUGADA MESTRA

Els nostres grans partits independentistes ho han tornat a fer, ara amb una nova jugada d’astucia han acordat amb PSC i Comuns una modificació a la Llei de Política Lingüística per posar per primer cop el Castellà com a llengua per utilitzar a l’escola. Fantàstic.

Efectivament, no es una broma, la proposició acordada per respondre a la imposició del 25% de castellà a les aules es precisament donar llum verda al mateix per primer cop. Ens diuen que la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge es el català, però per primera vegada intrudueix el castellà com a llengua que utititza l’escola i establex que seran els centres els que decideixin els seu us atenent a cada situació sociolingüística i eviten parlar de percentatges. Elimina també de la norma que l’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema educatiu català ha de rebre suport especial i addicional d’ensenyament en català.

La polseguera que ha aixecat aquesta presa de pel, s’afegeix que darrera la foto de presentació, se’ns diu que es per protegir la llengua catalana. No s’ha parlat amb les entitats per exemple que ja han expressat el rebuig. Per reblar el clau Junts ara ens diu que congela de moment l’acord signat ja que diu ha de gaudir de més consens, en un nou gir esperpèntic. Fins hi tot el President Puigdemont ha rebutjat aquest acord.

Com es pot comprovar, aquest Govern format per dos partits sense cap intenció de complir el contracte de la independència, i amb l’objectiu del retorn al plàcid autonomisme sense més, han tornat a creuar una línia vermella, com es la defensa de la llengua. Una presa de pel intolerable. Per una banda pacten aquesta nova immersió amb dos partits nacionalistes espanyols que mai farien res pel català com PSC i Comuns, i per postres posen per primer cop com a llengua a utilitzar el castellà i per reblar el clau ho deixen com a responsabilitat dels Centres.

Per arrodonir aquesta vergonya, Junts es veu que no sabia abans de signar que volien més suports i ara espantada per les reaccions contràries fa mig pas enrere de cara a la galeria. Tot plegat ens posa davant el nas la misèria dels nostres partits. Aquell 52% que tant buscaven i que havia de permetre donar un salt qualitatiu i que nomes ha servit per col·laborar amb l’Estat, obeir la seva repressió i decisions judicials, permetre i col·laborar amb la destrucció de la immersió lingüística i aparcar la independència en benefici del mentrestant indefinit.

Una vergonya que per dignitat ja nomes pot ser respost amb la retirada del vot, no em representen.

PROMESES SENSE FETS

En Pedro Sanchez s’ha passat pel forro les Declaracions de l’ONU en referència al Dret a l’Autodeterminació pel que fa al Sahara, de fet era previsible, en comparació el Marroc es Espanya i el Sahara es Catalunya, i ja hem vist quina ha estat la seva reacció. Res de nou amb aquest artefacte del franquisme anomenat PSOE pensat per mantenir aquesta farsa amb impunitat. Per altra banda les diferents vagues que ens anem trobant i la falta de resolució per fer-hi front dient per exemple que no poden rebaixar impostos dels carburants son la prova de la seva ineptitud i de que serveix aquest partit, res diferent a l’extrema dreta que sempre culpabilitza de tot.

José Antich ho descriu perfectament aquest autèntic frau de la política que com es veu fora de les fronteres no te cap influència.

Sánchez al pou: del Marroc a la falta d’aliments

José Antich

En política les coses poden canviar a una velocitat de vertigen. Si fa a tot estirar un mes, Pedro Sánchez veia el cel obert amb la dimissió de Pablo Casado com a president del Partit Popular i la consegüent explosió interna en la formació de la gavina després de la denúncia formulada contra Isabel Díaz Ayuso, i fins i tot s’especulava amb un avançament electoral del PSOE, ja que tots els seus rivals electorals tenien problemes; quatre setmanes després, el president del govern espanyol és un polític amb tantes fuites d’aigua que només un supervivent com ell és capaç de buidar-les. La revolta al carrer de nombrosos sectors, des dels transportistes als petits empresaris, des dels autònoms als ciutadans del carrer, des de l’esquerra o l’independentisme a la dreta, l’estan acorralant sense que aconsegueixi sortir del bucle en què s’ha ficat.

Hi ha risc d’una explosió social, ja que el preu de l’energia és insuportablement alt per a tothom mentre que el govern de Sánchez no fa res. Hi ha risc de desproveïment de productes alimentaris mentre que els diferents ministres afectats s’amaguen o simplement posen pedaços a un problema que no es pot resoldre amb ajuts d’alguns cèntims d’euro. Hi ha risc de tancament en cadena d’empreses que no poden fer front a uns costos que, en molts casos, les obliguen a parar la producció o alentir-la. No només és un problema industrial, sinó que les derivades afecten fins i tot el sector de la construcció, que afluixa el ritme d’una manera significativa. I el govern no respon. I el problema ja no és polític, sinó que ha arribat a la gent amb una inflació alta en què els diners serveixen per comprar menys coses. Això irrita la gent molt més que el que un polític es pot imaginar des del seu despatx. La depreciació dels diners en aquestes circumstàncies va molt de pressa.

Si a tot plegat s’hi suma l’error de la carpeta del Sàhara Occidental i la submissió amb el Marroc en espera d’un copet a l’esquena de l’amic americà, per no parlar de la invasió d’Ucraïna duta a terme per Rússia i que no té un final en l’horitzó pròxim, Pedro Sánchez té més fronts oberts que mai i és un president dèbil, amb aliats que comencen a ensumar que potser la seva aurèola de cavall guanyador completa el seu cicle. Aquest dimecres el seu soci de govern, Unidas Podemos, ho ha fet evident i el seu soci parlamentari més estable, Esquerra Republicana, també. En un altre moment, Sánchez hauria buidat aigua del vaixell; ara calla i promet respostes d’aquí a molts dies als camioners, als qui demanen que abaixi el preu de l’energia o als qui li demanen explicacions per vendre el Front Polisario i saltar-se les resolucions de Nacions Unides.

El passat 23 de febrer, Madeleine Albright, exsecretària d’Estat amb l’administració Clinton i primera dona a ocupar el càrrec, que ha mort fa unes quantes hores, publicava un article a The New York Times que ha acabat sent l’últim dels molts que ha escrit. Parlava de l’error de Putin amb la invasió, l’enorme mal que acabaria fent a Rússia i a la seva economia i relatava les seves vivències personals l’any 2000 asseguda davant seu en una petita taula al Kremlin. Putin és petit i pàl·lid, tan fred que és gairebé un rèptil, escriu Albright. És un article impactant i d’una visió geopolítica de molt alt nivell. Hi ha una frase que, encara que es refereix a Putin, té nombrosos destinataris: “Està segur que els nord-americans són iguals que ell, tant en el seu cinisme com en el seu desig de poder, i que en un món on tots menteixen, ell no té cap obligació de dir la veritat”. Viure en la mentida permanent t’hi porta, per més que qui així fa política arriba un dia que ja no pot fer més piruetes.

LA LLUITA PER LA LLENGUA

Avui dia de vaga als Centres per defensar l’atac a la immersió lingüística a l’escola catalana amb aquest 25% de castellà obligatori. De fet el Govern diu que dona suport a les mobilitzacions, cosa que no lliga amb els seus fets davant l’atac.

El Conseller diu que s’ataca un model d’èxit i ses suman a la mobilització, parla d’una sentència retrograda, i que es va adreçar els tribunals per dir que l’organ adequat es el Conseller d’Educació i un acord per garantir la protecció dels nostres mestres. Un nou marc normatiu que no entrarà que no entraria en vigor fins d’aquí a vuit mesos o un any quan el decret s’ha d’aplicar en dos mesos com marca el TSJC.

Una nova vergonya del nostre Govern i partits que hi donen suport, davant aquest atac a la línia de flotació de la nostra llengua. El cert es que la reacció del Conseller i per tant del Govern a la primera escola que va rebre la sentència a Canet va ser que no hi podien fer res amb l’excusa que anava dirigit al Centre i no al propi Conseller per poder donar replica. De fet els passos que hem vist més enllà han estat zero i deixant la responsabilitat als Centres amb els seus docents i alumnes com a barrera. No hem vist res més que paraules buides de defensa d’un sistema que ha quedat despullat pel nul control que ha tingut en el temps.

Voler ara afegir-se a la manifestació i sortir a la foto com sempre es poc més que cinisme del de sempre. Com diuen faran un nou marc normatiu que no queda clar si acabarà acatant la sentència i que en qualsevol cas no entraria en vigor fins d’aquí un any i la sentència ja s’ha d’aplicar amb els consequents recursos que cauran en molts centres pel nacionalisme ranci espanyol i sense defensa per part dels docents.

Era hora de blindar el sistema, dir alt i clar que s’assumia la responsabilitat, de fet per exemple com va fer la Consellera Ponsatí amb el referèndum per deixar els directors al marge i fermament dir que no s’acataria la sentència. Això seria obediència als votants, a la societat que representen i a un valor cabdal com es la llengua i un sistema votat per una gran majoria al Parlament. No esperem res d’això i la pràctica assistim a un acatament encobert de la sentència i una nul·la defensa dels atacs de l’Estat.

LES MISÈRIES DE L’INDEPENDENTISME

La secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, ha defensat Rufian afirmant que en aquests moments que algú estableixi lligams de l’independentisme amb Rússia a nivell internacional fa un mal absolut i mina la reputació.

Diu que l’independentisme s’ha deixat acomplexar massa per temes simbólics i ha demanat més confiança que deixaria fora debats estèrils. Pensa que la repressió ha contribuit a la divisió interna, encara que la unitat idealitzada no hi ha estat mai. Hi ha hagut un objectiu comú. De fet el seu partit ja ha rebutjat la compareixença al Parlament de Rufian feta per Junts i així demostrar les seves paraules acusadores i ha insistit com donant certesa que les relacions internacionals s’han de fer amab qui te uns principis fonamentals i respecta els drets humans. Rovira ens diu que presó i exili son dues cares de la mateixa moneda.

Tanmateix Rovira defensant d’aquesta manera les acusacions de Rufian i seguides també per la portaveu del partit negant la compareixença donen credibilitat a les mateixes i es posen en una superioritat moral, bastant típica de l’esquerra per cert i que hauria de revisar per dir amb qui si i amb qui no ens podem relacionar per no tacar la nostra reputació. De fet els simbolismes que diu Rovira han estat el pal de paller del procés dels partits ja que no hi havia fets nomes paraules o enganys per la població. De fet ho deixa clar quan diu que la unitat mai ha estat i si un objectiu, de fet jo afegiria que aquest no ha estat mai la prioritat de les seges agendes, ja que si ho hagués estat sabrien que la formula de la unitat era la guanyadora, i que el que coneixiem fins ara com els partits tradicionals quedava en un calaix fins començar el nou ordre, però esclar, quan no hi ha intenció de donar el pas, nomes fer veure que, venen els problemes i la relació segueix igual.

Respecte la imatge internacional, aquesta ha quedat confosa ja que espera la iniciativa sense vacil·lacions del protagonista per poder veure el problema i no espera una retirada en el moment culminant, i molt menys la col·laboració amb la marxa enrera autonòmica dels mateixos partits.

Li diria a Rovira que no , que presó i exili no son dues cares de la mateixa moneda, cal uns condicionants per ser-ho i aquests a la presó segurament no han estat els adequats en molts casos, ni durant el judici, ni posteriorment algunes ocasions, ni per suposat aquest fosc final amb pactes ocults que encara no sabem del cert.

En definitiva, la revolució no es fa per la boca, es fa amb determinació i fets, cosa que per força provoca un risc, que no s’ha volgut assumir mai. Son les misèries de l’independentisme.

RETORN ALS ORIGENS

La victòria del Barça ahir a Madrid, tant per la golejada, com per la manera, no hi ha dubte que es un retorn als origens, i una prova del malament que s’han fet les coses al club els darrers anys.

Tots sabem que economicament la gestió ha estat nefasta, fitxatjes ruïnosos, i una manera de portar el club que l’ha deixat sota mínims. Esportivament, sense una renovació de les peces a temps i una deixadesa absoluta amb un jugador tapant les misèries i que no deixava analitzar el declive que cada any veiem a Europa sense remei. La junta de Laporta no hi ha dubte que ha retornat la il·lusió, segur que hi haurà errades, però de moment la professionalitat i l’orgull han tornat a un club amb una situació tant delicada. Mil i un entrebancs però que economicament i amb els contractes que venen pel club, i una racionalització dels salaris desorbitats admesos fins ara, han estat de moment suficient per veure ja la llum.

Esportivament, l’aposta també obligada pels joves de la casa, i sobretot la vinguda de Xavi han aportat un camí que tots reconeixem i que poc a poc van adaptant. Cal sumar això, l’encert als fitxatges d’hivern que han suposat un autèntic pas endavant i el que ja escoltem a l’estiu amb un treball serios i eficient.

El que havia de ser una temporada de transició sense cap objectiu, ara ens fa mirar Europa amb l’objectiu del títol de la competició europea que disputem i aquesta gran victòria a la Liga ens permet afermar aquestes places de Champions que son imprescindibles, encara que segurament no ens permetrà lluitar per un títol que ara es veu seriem un serios candidat.

Per altra banda, baixar els fums a tota la caverna mediatica espanyola que ens ha tractat amb menyspreu i fins hi tot pitjor, amb llàstima, com si estiguessim en un altra dimensió que ara veiem que evidentment el Barça del futur seguint per aquest camí tornarà en breu a aspirar a tot i amb un adn que cap equip europeu pot igualar. El Madrid amb un equip més envellit, apart de l’orgull que els caracteritza veuen com els 20 minuts de l’eliminatòria contra un PSG Superior el 80% de l’eliminatoria i una Liga com un passeig, ja que ningú estava en condicions de seguir el seu pas, els ha esborrat la realitat, i aquesta es més dura del que es pensen.

Un gran joc, un gran resultat i una alegria de les que anem necessitats quan la realitat es tant crua.